Algunes claus per arribar a algunes fonts de Mercè Rodoreda
Descrição do Produto
Algunes claus per arribar a algunes fonts de Mercè Rodoreda Mariàngela Vilallonga
Abstract: This paper examines some sources of the work of Mercè Rodoreda, revisits some quotations which the author included in her text —explicit or not—, reveals an erudite reference to Plutarch in the story Paràlisi, and finally suggests a possible connection with the work of Madame de Staël. Keywords: Rodoreda – Plutarch – classical tradition – Switzerland – literary quotations
Aquest paper vol donar a conèixer per escrit una dada sobre un passatge d’una narració de Mercè Rodoreda que vaig facilitar de viva veu en la taula rodona de cloenda d’un dels molts cicles que, sobre l’obra de l’escriptora, es van programar l’any del centenari del seu naixement.1 La dada es podrà afegir al catàleg, necessari i encara mai confegit, de les fonts rodoredianes, quan s’endrecin. La dada té a veure amb les edats i amb els grecs. Mercè Rodoreda amaga sovint les fonts que utilitza en les seves obres. Amb tot, en els pròlegs de les seves novel·les, penso en el de Mirall trencat, de 1974, en el de Quanta, quanta guerra... de 1980, o en el de la 26ª edició de La plaça del Diamant, de 1982, autèntiques ars dicendi de Rodoreda, l’autora ens fa explícites algunes claus que ens ajuden a obrir les portes de la imitatio que duia a terme, en el sentit que els clàssics i els autors del Renaixement donaven a aquest recurs a bastament utilitzat.2
1. Es tracta del cicle El món de Mercè Rodoreda i Mercè Rodoreda al món, que vaig coordinar i presentar al Centre Cultural La Mercè de Girona, els dies 1, 8, 15, 22 i 29 del mes d’abril de 2008. 2. Entre d’altres, s’han ocupat darrerament de les fonts rodoredianes Miralles 2007: 178188 i Campillo 2010: 43-67.
243
15107_Som per mirar_2.indd 243
10/09/14 14:55
mariàngela vilallonga
Hi ha també les citacions a l’inici de les novel·les o dels capítols de les novel·les o dels contes, en les quals quasi sempre afegeix el nom de l’autor. Una manera de remetre’ns a la seva obra. Hi ha també, però, les citacions internes inserides dins de la narració, de la major part de les quals no ens especifica l’autor. Hi ha després citacions velades, interioritzades, que la novel·lista utilitza, com si fossin paraules seves pròpies. És l’art del narrar amagant les fonts, com feien sovint els autors antics, però enviant senyals al lector. Perquè, en definitiva, explícites o implícites, les fonts són un homenatge a l’autor admirat i així recreat o mencionat. Hi ha alguns moments en les obres rodoredianes, més enllà dels pròlegs, en els quals l’autora reflexiona sobre la imitatio. En el conte «Paràlisi», em sembla, podem llegir el fragment que segueix sota aquesta perspectiva: Perquè les flors sóc jo fa que m’hi fongui i que me’n pugui passar. Acabo de posar la sonata a Kreutzer. No sóc a la sala d’espera del metge, no penso en res del que dic, no estic emocionada. Escric. Escric i no arribo a poder comunicar la gran barreja de sensacions que voldria poder comunicar. A la vida de debò no hi arriba ningú. Intents, proves. Assaigs. Escaramusses d’indi sioux que és el més astut. Nores. La sonata al volta-discos i a omplir fulls! Parlo de mi. I no parlo gens de mi. Quan algú molt intel·ligent dirà: Ja la tenim amb totes les seves astúcies d’escriptor que vol i no arriba... i com confessa, Senyor... es trobarà amb les mans buides. No donaré res. Parlaré sense parar de mi i no donaré res. Paràlisi sóc jo. Però les mans quedaran buides perquè la veritat no la diu ningú i a més a més és esmunyedissa. Aigua que llisca. I la sonata a Kreutzer em fa pensar en la meva primera lectura de Tolstoi. Aquest emportament. Paro d’escriure i escolto. És veritat que fa calor és veritat que escolto una sonata, és veritat que a les jardineres de les terrasses hi ha petúnies i geranis vermells. A Ginebra. I és veritat que jo sóc jo si jo no fos un altre.
Al pròleg de Mirall trencat, quan parla de la importància de les metamorfosis en la seva obra, menciona el nom d’Ovidi, i Apuleu no amb el nom de l’autor sinó de l’obra, que qualifica de «meravellós Ase d’or»; afegeix el nom de Kafka, parla dels personatges innocents d’alguns contes de Hemingway i de novel·les de Faulkner (que hi apareix en dues ocasions). Es posa a la boca Sthendal i Txèkhov, la tragèdia antiga al costat de Bernat Metge, Llorenç Villalonga i Camus. Pel que fa a les citacions, encapçala l’inici de la novel·la amb aquella ja famosa citació de Saint-Réal, la primera part amb una citació de Sterne, la segona amb una de Blake, la tercera amb una de T. S. Eliot. Però 244
15107_Som per mirar_2.indd 244
10/09/14 14:55
Algunes claus per arribar a algunes fonts de Mercè Rodoreda
allà dins hi he vist Seferis i Horaci. Dins del pròleg encara s’hi fa seva, sense dir-ne l’autor, la frase de Terenci que reprodueix així «res del que és humà no m’és estrany», i diu «com a frase cèlebre». Al pròleg de Quanta, quanta guerra..., les referències explícites comencen amb una pel·lícula, El manuscrit trobat a Saragossa, del director polonès Wojciech Has, continua amb Antonin Artaud, repeteix Kafka, i de cop ens diu que explicarà «les fonts d’uns quants capítols». Aleshores parla de Viena, de París, dels somnis, i llegim aquest paràgraf: «La defensa de Caín del pescador en el capítol “Després” ve del poema de Baudelaire “Caïn et Abel”. I d’altres lectures que ara no recordo. I de la meva curiositat pel personatge». Heus aquí una confessió, a mitges. No recorda o no vol recordar o no vol que el lector sàpiga tant com ella. Citava de memòria, perquè el poema de Baudelaire es diu «Abel et Caïn» i pertany al recull Révolte. Ve després la referència a la llegenda daurada que li explicava el seu avi. Ja sabem que es refereix a l’obra de Iacobus de Voragine. Un llarg apartat el dedica a Carles Riba, Clementina Arderiu i Teilhard de Chardin. Sartre i Jung també hi són. I finalment ret homenatge a «tres grans figures que m’han ajudat en la meva feina. Són Jacint Verdaguer, Joaquim Ruyra i Josep Carner». A Quanta, quanta guerra... hi ha dues citacions a l’inici, una de Saul Bellow i una de D. H. Lawrence. I res més. No menciona en cap moment Demian, la peça de Hermann Hesse, font directa del personatge protagonista, com ja he assenyalat en d’altres ocasions.3 Només cal veure dues citacions de l’obra de Hesse, d’una banda aquesta: «Aquell home [Caïm] tenia poder, aquell home inspirava temor. Portava un senyal», i aquesta altra: «Portava l’estigma al front. Era Max Demian». I confrontar-les amb aquestes de la novel·la de Rodoreda: «Vaig néixer a mitjanit, a la tardor, amb una taca al front no pas més grossa que una llentia. Quan feia enfadar la meva mare, deia, mig girada d’esquena, sembles un Caín». I aquesta segona: Tu ¿què hi tens, a dintre? Jardí o infern? Una mica de tot. Segons d’on bufa el vent. I sense saber ben bé per què, vaig preguntar-li: ¿Què vol dir ser un Caín? Fins aleshores es pot dir que havia enraonat sense mirar-me i la pregunta li va fer girar el cap. ¿Què vols dir? Només això: ¿què és un Caín? ¿Em vols fer creure que no ho saps? Sé que Déu va castigar-lo i que després va protegir-lo. Quan feia enrabiar la meva mare em deia que jo era un Caín. I aquest senyal que tinc al front... Quines preguntes de fer. Tothom sap de memòria que Caín va matar... però hi ha
3. Per exemple a Rodoreda Romanyà 2008: 13-15.
245
15107_Som per mirar_2.indd 245
10/09/14 14:55
mariàngela vilallonga
qui el considera aquell que vol saber, que no s’atura mai, que no l’atura res, que ho vol conèixer tot. Quines preguntes, va acabar tot movent el cap.
És ben sabuda l’admiració que Rodoreda i la seva amiga Carme Manrubia sentien per l’obra de Hesse, fins al punt que van posar el nom «El Senyal» a la casa de Romanyà, pel Demian.4 Al pròleg de la 26ªedició de La plaça del Diamant, Rodoreda defensa la seva Colometa davant de l’atac de beneiteria, diu, que va rebre de la part del seu amic Baltasar Porcel, tot dient que ella considera Colometa més intel·ligent «que Madame Bovary o que Anna Karènina». Parla de la importància dels objectes en les novel·les i se sustenta per a aquesta seva afirmació «De Balzac a Proust passant per Tolstoi, per citar només els que fan més efecte», i tot seguit menciona Robbe-Grillet i el seu Le voyeur. Rodoreda no s’està de declarar dues influències importants per a la seva Colometa: el Candide de Voltaire i l’Ulisses de Joyce, i explicita encara més: «Però seria més encertat de buscar la font del capítol xiii de la Plaça, el de la mort de la mare d’en Quimet, en algun dels contes de Dubliners». Una vegada més Rodoreda mencionarà Bernat Metge, ara al costat d’Ovidi, que canta les gràcies de la seva estimada al capítol «Descripció de la donzella», la font del que Rodoreda en diu «‘la descripció del donzell’, o sigui d’en Quimet, que el lector pot trobar al capítol viii de la meva novel·la». Segueixen noves fonts obertament, sense embuts: la Bíblia, D. H. Lawrence i L’amant de lady Chatterly, la història de Francesca da Rimini al cant v de l’Infern a la Divina Comèdia, i Homer, l’amor d’Ulisses per Nausica, no pas per Penèlope. Recordem el recull de poemes que Rodoreda va dedicar a glossar la seva pròpia Odissea, dels quals ens va parlar Carles Miralles. I, de les novel·les a un conte ja mencionat. «Paràlisi» és el títol d’una narració de Mercè Rodoreda que va ser escrita durant la seva estada a Ginebra, entre 1954 i 1972. Forma part del recull Semblava de seda i altres contes, publicat per primera vegada l’any 1978. A «Paràlisi», Rodoreda inclou múltiples i diverses referències literàries. En un altre lloc em vaig ocupar de repassar i identificar les citacions i algunes fonts d’aquesta peça rodorediana, per això no les repetiré ara.5 El conte és encapçalat pels dos darrers versos de la dar-
4. Vegeu Vilallonga 2008: 85-93. 5. Vilallonga Vives 2008: 71-77.
246
15107_Som per mirar_2.indd 246
10/09/14 14:55
Algunes claus per arribar a algunes fonts de Mercè Rodoreda
rera cobla de Les Contrerimes de Paul-Jean Toulet (1867-1920). Els dos versos, els únics que són identificats per Rodoreda amb el nom del seu autor en aquest conte, fan referència a la mort del poeta Nicolas-Joseph-Laurent Gilbert (1751-1780) que, segons la llegenda, hauria estat produïda per haver-se empassat una clau en un accés de deliri: «Il faut savoir mourir, Faustine, et puis se taire: | mourir comme Gilbert en avalant sa clé». El poema, sencer, diu així: «Si vivre est un devoir, quand je l’aurai bâclé, | que mon linceul au moins me serve de mystère. | Il faut savoir mourir, Faustine, et puis se taire: | mourir comme Gilbert en avalant sa clé».6 La narració, en aquesta barreja constant de realitat i ficció, de passat i present, acaba així: Em torno a estirar al llit després d’haver agafat un llibre, la demonologia de Plutarc. Rentaré els plats demà. M’aixeco per anar a buscar... em torno a estirar. En arribant de casa el metge la primera cosa que he vist en entrar al bany ha estat la combinació blava damunt de tot el cove de la roba per planxar. I llegeixo: Ella viu nou edats d’home, la xerraire cornella, d’homes a la flor de l’edat i, el cérvol, quatre edats de cornella, durant tres vides de cérvol s’envelleix el corb, però el fènix, ell, nou vides de corb; i això és el que decupliquem nosaltres, nosaltres, les nimfes arrissades, filles de Zeus portaègida. He dormit malament. M’he despertat amb angoixa i aquesta sensació m’indica el que he de fer: anar-me’n. Si no em moriré. El cor... Al matí, quan estic sola, omplo dues maletes amb la roba que hi ha a l’armari. N’agafo només la meitat. He d’anar a la farmàcia. El primer de tot és curar-me el peu malalt no podria ni pujar al tren, si no trobava qui em portés les maletes. He llegit la recepta amb calma. Aniré a la farmàcia però primer em rentaré la cara. La farmàcia és a la vora de casa.
Vet aquí la dada. En aquest passatge, Rodoreda tradueix literalment uns versos sobre l’edat de les nimfes, que Guy Soury, en el seu treball La démono6. Tinc en curs de preparació la traducció de l’obra de Toulet. He traduït així aquest poema: «Si viure és un deure, quan l’hauré tancat, | que la meva mortalla almenys em serveixi de misteri. | Cal saber morir, Faustina, i després callar: | morir com Gilbert, empassant-se la seva clau».
247
15107_Som per mirar_2.indd 247
10/09/14 14:55
mariàngela vilallonga
logie de Plutarque, publicat a Les Belles Lettres de París l’any 1942, havia traslladat al francès i comentat a bastament.7 Vegem el text de Soury: Cléombrote nous apprend d’abord (de def., ch. 11) que, selon Hésiode, les démons meurent après certaines périodes de temps. Le poète prend le masque d’une Naïade et, énigmatique aussi dans l’indication du temps, nous dit (fragment 183): Elle vit neuf âges d’homme, la bavarde corneille, d’hommes à la fleur de l’âge; et le cerf, quatre âges de corneille. Pendant trois vies de cerf doit vieillir le corbeau; mais le phénix a, lui, neuf vies de corbeau; ce que nous décuplons nous-mêmes, Nous les nymphes bouclées, filles de Zeus porte-égide.
Què ens vol dir Rodoreda amb aquest text que tracta de la llarga edat de les nimfes? Soury l’incorpora en el tercer capítol de la seva obra, que porta aquest epígraf: «La mort des démons. Le grand Pan». I més endavant, en el comentari al passatge, Soury afegeix: La nymphe d’Hésiode, qui parle au nom de toutes ses compagnes, est d’ailleurs une naïade, une nymphe des eaux, au témoignage de Plutarque qui n’en généralisera pas moins, à son tour, puisqu’il va faire allusion aux hamadryades, à la suite de Pindare. Mais que signifie l’énigmatique fragment d’Hésiode? Quant au temps, poursuit Cléombrote, ceux qui n’entendent pas exactement le mot âge aboutissent à un très gros chiffre. Car il signifie année, de sorte que la vie des démons est en tout de neuf mille sept cent vingt ans.
Potser sí que Rodoreda estava interessada a saber l’edat de les nimfes de l’antiguitat. Però potser, en l’exili ginebrí, allò que li va interessar de debò del capítol de Soury van ser els comentaris que fa sobre les nimfes Hamadríades, aquelles que viuen a l’interior dels arbres, aquelles que neixen i moren amb els arbres, que tenen la vida lligada als arbres, i així són mortals, encara que es barregin amb els déus. Les obres de Rodoreda són plenes d’arbres i de metamorfosis en arbres, com la de l’Adrià, el jove Caín-Demian de Quanta, quanta guerra. Els Viatges de Rodoreda són com les metamorfosis d’Ovidi, abreu-
7. L’obra porta aquest subtítol: Essai sur les idées réligieuses et les mythes d’un platonicien éclectique. El text es pot llegir a la p. 29 i següents.
248
15107_Som per mirar_2.indd 248
10/09/14 14:55
Algunes claus per arribar a algunes fonts de Mercè Rodoreda
jades, s’enten. Hi ha personatges d’un Viatge que narren un altre poble, tot ple de narracions dins de narracions, de personatges transformats, de realitat metamorfosada. Hi ha persones dins dels arbres, com les nimfes dels arbres de l’antiguitat. Però, tornem un moment a Suïssa. A deu quilòmetres de Ginebra, seguint la riba del llac Léman, hi ha un poble, Coppet, amb un castell del segle xvii, antiga propietat dels barons de Coppet. L’any 1784, Jacques Necker, ginebrí i ministre de Finances de Lluís XVI, va comprar la baronia. La seva filla, Anne-Louise-Germaine Necker, coneguda escriptora amb el nom de Madame de Stäel (1766-1817), després de qualificar Napoleó de «crucificador de la llibertat de França», s’hi va haver de retirar i en el seu exili d’or va convertir el castell de Coppet en el saló d’Europa —tal com ho havia estat el seu saló de París—, perquè hi va rebre els seus amics, escriptors, polítics i intel·lectuals de l’època. Al castell de Coppet, s’hi conserva una carta que sembla que pot ser datada el 17 de gener de 1794, qualificada pels estudiosos com un document de gran interès perquè aclareix alguns aspectes de la relació que Madame de Staël mantingué amb l’escriptor polonès Jan Potocki (1761-1815), autor d’El manuscrit trobat a Saragossa, amistat que es remunta al París de 1786-1787. Madame de Staël va escriure una peça teatral titulada Le Mannequin, proverbe dramatique en deux actes, que es troba al volum xvi de les seves Œuvres complètes, publicades a París, entre 1820 i 1821. És que Mercè Rodoreda es va sentir atreta per la figura i l’obra de Madame de Staël, escriptora exiliada com ella a les vores del mateix llac, cent cinquanta anys abans? És només atribuïble a l’atzar que Rodoreda també escrivís una peça teatral curta amb el títol El maniquí, també en dos actes? És només atribuïble a l’atzar que Rodoreda va considerar una de les seves obres clau El manuscrit trobat a Saragossa de Potocki?8 Res no és sobrer, res no és de debò, en la literatura de Mercè Rodoreda, «perquè la veritat no la diu ningú i a més a més és esmunyedissa». Però l’estada a Ginebra va ser extraordinàriament profitosa per a Rodoreda i la seva literatura.
8. He aprofitat per afegir en aquest paper aquesta darrera, rara i potser improbable connexió literària de Rodoreda. La vaig expressar en un article de viatges que vaig publicar amb el títol «Suïssa: el llac i els dies», Vilallonga Vives 2005: 96-106.
249
15107_Som per mirar_2.indd 249
10/09/14 14:55
mariàngela vilallonga
Bibliografia Campillo 2010: Campillo, M. «Fonts i usos bíblics en la narrativa de Mercè Rodoreda». A: Congrés Internacional Mercè Rodoreda. Actes. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Fundació Mercè Rodoreda / Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales, 2010, 43-67. Miralles 2007: Miralles, C. «En el forat de la mort. La catàbasi o baixada al món dels morts de la Colometa». A: Mites clàssics en la literatura catalana moderna i contemporània. Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2007, 178-188. Rodoreda Romanyà 2008: Rodoreda Romanyà. Itinerari literari autoguiat. Girona: Càtedra M. Àngels Anglada, Universitat de Girona, 2008, 13-15. Vilallonga 2008: Vilallonga, B. «El recer celest de Romanyà». Revista de Girona 247, 2008, 85-93. Vilallonga Vives 2005: Vilallonga, M. «Suïssa: el llac i els dies». Revista de Girona 233, 2005, 96-106. Vilallonga Vives 2008: Vilallonga, M. «Mercè Rodoreda. Ginebra i l’eclosió literària». Revista de Girona 247, 2008, 71-77.
250
15107_Som per mirar_2.indd 250
10/09/14 14:55
Lihat lebih banyak...
Comentários