#arapensem

December 6, 2017 | Autor: Teresa Marques | Categoria: Social Constructionism/ Constructivism, World Philosophy Day
Share Embed


Descrição do Produto

#arapensem 12 idees per entendre el món amb f ilosof ia

Dossier especial 12 filòsofs reflexionen sobre la societat actual i aborden els grans reptes que la defineixen DIUMENGE 16 DE NOVEMBRE DEL 2014 NÚMERO 1438

2,50 EUROS

AVUI AMB L’ARA EMPORTA’T ELS SUPLEMENTS

ARADIUMENGE 16 _11 _ 2014 #28

Carles Capdevila entrevista l’historiador Josep Fontana

“LA TRANSICIÓ VA SER UNA TRAÏCIÓ”

02 REPORTATGE La lluita de les descendents delss

esclaus a l’Equador per la igualtat at racial, econòmica, social i laboral

r a r

XAVIER BERTRAL

20 2 0 CIÈNCIA Els científics de l’IRB imiten el verí

dels escorpins, les aranyes i les abelles per millorar els fàrmacs

16 DE NOV. DEL 2014 SETMANA 28

JOAN MANUEL SERRAT

XAVIER BERTRAL

02

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

les claus del dia

pareumàquines ÀLEX GUTIÉRREZ (@ALEXGUTIERREZM)

La querella que no arriba: entre l’asfíxia i les psicofonies I la querella que no arriba. I la premsa espanyola, esclar, traspua perplexitat a les portades. Diu El Mundo: “La Moncloa recorda als fiscals que tenen un superior”. Però el més sorprenent és aquesta frase del text: “El desconcert en l’executiu, en el PP i en la ciutadania va en augment”. On han comprat el desconcertòmetre per mesurar l’estat d’ànim de la ciutadania? Als anys 90, Luis María Anson va fer molt populars –primer a l’Abc, després a La Razón– les portades del tipus “Indignació ciutadana per...”, “Clamor popular contra...”, que com és obvi no indicaven cap fet mínimament objectivable, sinó la línia editorial del diari. Ara s’encarrega una enquesta exprés –i afiníssima– i llestos: el resultat és molt més cosmètic. Per això sobta aquesta apel·lació d’El Mundo, que havia esquivat tradicionalment la fórmula de constituir-se en intèrpret de les psicofonies ciutadanes. L’Abc també carrega fort amb el tema: “Els fiscals catalans torpedinen la denúncia contra Mas”, clama la portada missilística. I l’editorial denuncia: “La defensa legal de l’Estat no pot quedar en mans de mitja dotzena de fiscals, probablement molt sensibles a l’asfíxia ambiental que genera el nacionalisme català”. (El meu meteoròleg de confiança, via WhatsApp, em confirma que no li consta cap disminució d’oxigen que afecti el país i em pregunta amablement que què m’he pres.) Però el hit de l’editorial és que, al cap de dues frases, denuncia que Torres-Dulce, el fiscal general de l’Estat, ha desistit de la seva capacitat “per ordenar –sí, ordenar– al fiscal de Catalunya”. O sigui: mitja dotzena de fiscals catalans no poden decidir. Però un de sol, a les ordres del govern de torn, això ja sí. Tot molt coherent. I democràtic. Que visca la separació de poders.

vist altwitter Victoria Sastre (@Vict1Sastre) Tuitaire “Doble veritat, la d’avui: el nostre president del govern [central] està cada cop més a prop dels nostres antípodes...” Juan Antonio Giner (@GINER) Periodista “Desgraciadament per a Espanya, a Rajoy li costa més anar a Catalunya que a Austràlia. Això és el que hi ha” Fernando Jáuregui (@FjaureguiC) Editor del Grupo Diariocritico “Podem tria el seu secretari general (que ja estava triat). I Rajoy, als antípodes, explicant allà les seves reformes. Il·lustratiu” Ada Colau (@AdaColau) Portaveu de Guanyem “A l’acte #NacePodemos per saludar una organització germana que per fi fa tremolar el bipartidisme” Martu Garrote (@martuniki) Advocada i militant del PSOE “¿Llavors, Pablo Iglesias és: parlamentari europeu, logo de Podem, secretari general de Podem i futur candidat a les generals 2015?”

lescaresdeldia Aina Díaz (@AinaDiazV) Advocada “#NacePodemos El futur serà dels que l’entenguin i dels que s’entenguin” Roger Buch (@Rogerbuch) Politòleg “Com m’agraden els anys electorals. S’inauguren coses, els preus dels transport es mantenen, s’acaben les obres...”

RENYAT

ACLAMAT

Vladímir Putin

Pablo Iglesias

El president rus va topar ahir amb les conseqüències diplomàtiques de la situació a Ucraïna. Bona part dels líders del G-20 li van recriminar l’actitud russa, fins al punt que Putin va estar a punt de tornar a Moscou.

L’eurodiputat i líder de Podem va ser elegit ahir com a primer secretari general de la formació, amb un 89% dels vots emesos a la web. Hi podien participar els 250.000 simpatitzants de Podem, i ho van fer un 43%.

Aleix Sarri Camargo (@aleixsarri) Assessor de Ramon Tremosa al Parlament Europeu “El govern central només paga a 30 dies si et dius Florentino i fas perdre 1.350 M € amb el Castor. Pimes a la cua i a esperar 111 dies de mitjana” Enrique Viaña Remis (@oikonomenos) Catedràtic d’economia aplicada de la Universitat de Castella-la Manxa “¿Castor ve de casta?” Patricia Colon (@PatColon) Emprenedora i bloguera “Haurien d’haver caigut uns quants bancs, hem salvat els seus números a costa de las generacions futures, com passa avui amb el #Castor ”

CONSTANT

CLARIVIDENT

Rosa Masriera

Theodore Zeldin

La Fundació Esclerosi Múltiple, dirigida per Masriera, fa 25 anys. És innegable l’avanç en els tractaments i la qualitat de vida dels malalts, així com la consolidació de la campanya Mulla’t... I l’empenta es manté.

L’historiador, sociòleg i filòsof anglès té una gran capacitat per discriminar les coses importants de les supèrflues i arribar fins al moll de l’os. Es fa escoltar i llegir. Ho demostra en l’entrevista que li fa l’Antoni Bassas.

Pep Maria Vila (@pepmariavila) Professor de ciències socials “Els vells pagesos del meu poble sempre han estat ecologistes, però no ho sabien, mai ningú els ha consultat, arraconats com sempre” Manuel Cuyàs (@ManuelCuyas) Periodista “Es nota que ha arribat el temps de les taronges i mandarines perquè tothom porta etiquetes adhesives enganxades per tot arreu”

ara

IAQUÍ

CARLES CAPDEVILA DIRECTOR

L’Estat contra l’article 47 de la Constitució LLEGIU EL SAVI Josep Fontana a l’Ara Diumenge. Hi diu: “Tu mires la Constitució, i l’article 47 diu que tot espanyol té dret a un habitatge digne. I el 2014 hi ha hagut milers de desnonaments a Espanya. Si el govern no compleix l’article 47 de la Constitució, per què vol que es respectin no sé quins altres articles que tampoc estan tan clars?” Llegiu l’article 47 sencer: “Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació”. Llegiu aquesta notícia: “Els desnonaments d’habitatges que estaven ocupats van augmentar un 17% a Espanya el primer semestre del 2014”. Llegiu aquesta altra: “Florentino Pérez ja ha cobrat els diners del Castor. Són 1.350 milions que li van entregar dimarts per pagar-li la indemnització per la renúncia a la concessió del magatzem de gas situat davant d’Alcanar i Vinaròs”. Vam rescatar els bancs, però no els hipotecats, a qui continuem desnonant. Hi ha proveïdors de l’administració que han hagut de tancar tot i haver fet la feina i haver-la fet bé perquè ni cobraven a temps ni tenien accés a crèdit dels bancs rescatats, però Florentino ja ha cobrat per no fer la feina. Rajoy no es treu la Constitució de la boca, tot i que els seus no la van votar i ell no la compleix. La Constitució diu que ens protegeix dels especuladors però l’Estat els protegeix a ells, no se m’acut un cas d’especulació més escandalós que el Castor. El sistema, embogit, practica la humilació desmesurada. Està en joc la dignitat.

LA TRIA DEL DIRECTOR A Política dibuixem i analitzem els tres escenaris que s’obren a partir del 9-N: una llista electoral àmplia del sobiranisme que acceleri el procés, un programa comú amb calendari incert o mantenir la divisió i esgotar la legislatura La Iniciativa per a la Reforma Horària, per adaptar-se als horaris europeus, ha fet un any. A Estils repassem la feina feta [email protected] Twitter: @carlescapde

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

03

les claus del dia

L’EDITORIAL

Pensar filosòficament, també des de la premsa

C

om va escriure fa anys Xavier Rubert de Ventós parafrasejant J.V. Foix, és important saber “veure-hi fosc”. Sòcrates va inaugurar el pensament filosòfic amb un humil “Només sé que no sé res”. I molts segles després, el Kant aforístic hi insistia: “En realitat un només sap quan sap poc; amb el saber creix el dubte”. El diari d’avui està tenyit de filosofia, que vol dir de dubtes. Hem volgut mirar al món d’ara a través de dotze pensadors i dotze conceptes. Ja vam reivindicar un cop les humanitats. Ara les posem a treballar. Com ha escrit Nuccio Ordine, creiem en “la utilitat de l’inútil”. És a dir, creiem en el pensament que en aparença no porta enlloc però que ens és imprescindible per entendre-ho tot. Creiem que és important fer-se bones preguntes, fins i tot més que tenir respostes. I és per això que en aquest ARA no hi trobareu grans veritats, sinó noves intuïcions: què se n’ha fet de la idea del bé comú?, per què el temps ens devora?, hi ha raó sense emoció?, què és la postdemocràcia?, què és realment la identitat?, què n’hem de fer de la vida artificial?, d’on surten les noves malalties que assetgen la ment?, fins on ens portarà la sobirania tecnològica? Aquest d’avui no és, doncs, un diari de grans veritats. De fet, les notícies no són mai la veritat, són –ho haurien de ser sempre– aproxima-

cions honestes i rigoroses a la realitat. L’exercici que ens ajuden a fer dotze filòsofs és senzillament això: una aproximació a la realitat des del seu bagatge personal i intel·lectual, pensant en un lector de premsa. El fem ara perquè aquesta setmana se celebra la primera edició del festival Barcelona Pensa, sense els impulsors del qual ens hauria sigut impossible fer això que teniu entre les mans. El 20-N és el Dia Mundial de la Filosofia i és, també, el Dia Mundial de la Infància. Una feliç coincidència. En realitat, els infants són els més lliures a l’hora de pensar, perquè no tenen gaire bagatge de prejudicis –el dijous 20 farem amb ells un altre diari especial, amb les seves idees en forma d’il·lustracions. I l’ARA filosòfic també el fem aquest diumenge perquè justament avui fa vinti-cinc anys de l’assassinat al Salvador del pare Ignacio Ellacuría, filòsof i teòleg de l’alliberament. Val la pena que recordem tant el seu pensament com el seu exemple. Ell considerava que la universitat, l’acadèmia, ha de participar en els processos històrics de transformació social, política i econòmica, que no pot girar-se d’esquena a la realitat. També a ell, doncs, li dediquem aquesta experiència. A ell, i a tots els filòsofs que sortiran aquesta setmana al carrer a predicar els seus dubtes, una dotzena dels quals ja els teniu aquí, en aquestes pàgines. Gràcies a tots.

Aquest d’avui no és un diari de grans veritats, sinó de bones preguntes i de dubtes suggerents

DE FIT A FIT

dietarivv VICENÇ VILLATORO

16 DE NOVEMBRE Jo vull saber si s’han llegit els meus missatges de WhatsApp Però no sempre vull que sàpiguen que jo he llegit els dels altres. I em fa angúnia que en algun lloc quedin massa coses apuntades sobre mi. Però la xarxa és plena, també, d’exhibicionistes i de voyeurs. Darrere del debat sobre el doble vist blau que confirma que un missatge s’ha llegit hi ha aquesta tensió: volem saber sobre els altres (per això s’ofereix la possibilitat) però no volem que se sàpiga sobre nosaltres (per això es pot desactivar). Hi ha una segona tensió, de fons. Neo, a Matrix, vol saber, encara que sigui desagradable. El personatge de Daniel Brühl a Good bye, Lenin fa mans i mànigues (amb la nostra empatia com a espectadors) perquè la seva mare no sàpiga. Saber o no saber. Hi ha una mirada, més americana, que veu més avantatges que pegues a saber, i una mirada, més europea, que voldria posar-hi límits. La novetat és que això, ara, no és un debat teòric. Per això seixanta mil persones han anat a veure l’exposició Big bang data que es tanca avui al CCCB. Per això discutim sobre el doble check blau a WhatsApp. Perquè podem saber dels altres. Poden saber de nosaltres (per bé i per mal). Podem evitar que sàpiguen. I, per tant, hem de poder decidir. També això.

04

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

temadeldia

ara

Filosofia #arapensem

12

idees per pensar el món d’avui Els filòsofs, reis de la preguntes, ens ajuden a buscar respostes per comprendre la crisi sistèmica que patim IGNASI ARAGAY

a crisi, que en els feliços i opulents anys 90 va ser de valors i que ara és una crisi sistèmica –social, política, econòmica i cultural–, fa temps que ens empeny a repensarnos. Des de tot arreu surten iniciatives per saber on som i cap on anem: des del món polític i ideològic, esclar, però també des del camp associatiu, des de la cultura, des de la ciència... Tothom busca respostes. Tot són preguntes. I qui són els reis de les preguntes? Els filòsofs. Amb una tendència endèmica a tancar-se en l’acadèmia, els filòsofs creuen que en aquest moment de pensament en ebullició els ha arribat l’hora de tornar a sortir al carrer, de compartir les seves velles i noves idees, d’acostar-se a la gent sense cap complex de superioritat per dialogarhi de tu a tu. Això és el que pretén el festival Barcelona Pensa, que per primer cop se celebra aquesta setmana a la capital catalana, sota l’impuls d’un grup de professors de la Universitat de Barcelona. Volen infiltrar l’hàbit de pensar en les nostres vides.

L

Foucault i Ellacuría

L’ARA s’ha volgut sumar a la iniciativa, que coincideix amb el Dia Mundial de la Filosofia (dijous 20 de novembre) i amb l’any del trentè ani-

versari de la mort de Michel Foucault, un pensador compromès amb el seu temps, mort de sida el 1984. Si Foucault va repensar la història per comprendre el present, si va ser dels que van sortir a l’arena, ara toca fer el mateix. Per això en aquest diari dominical, de la mà de dotze filòsofs, plantegem dotze conceptes per ajudar a explicar el món d’avui. I ho complementem amb fotografies que il·lustren una pregunta vinculada a la filosofia, fetes per esOpinió tudiants de batxillerat i A Debat el jesuïta que han guanyat diverses Michael McCarthy edicions del concurs Foreivindica el filòsof i tofilosofia. Ho fem, a més, coin- religiós Ignacio Ellacuría cidint amb l’aniversari i la seva defensa de la mort d’un altre d’una universitat pensador compromès, el compromesa amb jesuïta Ignacio Ellacuría, el seu país assassinat justament avui fa vint-i-cinc anys per l’exèrcit del Salvador. Deixeble del filòsof Xavier Zubiri i impulsor de la teologia de l’alliberament, Ellacuría era dels que defensaven la funció crítica de la filosofia, el fet de fer-se preguntes, com la màxima expressió de llibertat. I defensava que teoria i pràctica han d’anar juntes forçosament. És a dir, que la filosofia ha de prendre el risc de trepitjar el carrer. I la premsa també és el carrer.e

Per què de vegades ens fan por els que tenen por de nosaltres? IES Ronda (Lleida)

1 El bé comú Gerard Rosich a crisi mostra la desfeta bretot pel tipus de recursos destidels imaginaris que han nats al bé comú i pels mecanismes marcat la història des del d’assignació. segle XIX: el socialisme L’economia del bé comú mira de per la fallida del comu- transformar la norma d’assignació nisme real, la socialdemocràcia per empresarial, canviant el principi de la impossibilitat de mantenir fis- maximització del benefici pel de concalment l’estat del benestar i el li- tribució al bé comú, i els recursos són beralisme pels excessos i les posi- serveis que presta a la comunitat. La cions de dominació de l’acumula- renda bàsica universal pensa el bé ció capitalista. Les tres visions es comú com la manera d’assegurar les basaven en idees del bé comú i ri- condicions materials d’existència a valitzaven sobre els millors meca- través d’un pagament monetari innismes socials i polítics: respecti- condicional i universal; el projecte vament, la igualtat i la propietat dels béns comuns, impulsat per la comuna dels mitjans de produc- concessió del Nobel a Elinor Ostrom, ció, la justícia social i el es basa en la sostenibilirol redistributiu de l’estat i propugna desmertat i la llibertat indivicantilitzar els recursos ESCULLS dual i la competència. naturals perquè la gent els governi directament. Ras i curt: el nou conL’enfocament de les catext global i la inadeLa globalització, el creixement via pacitats, difós per la filòquació de les velles eisofa Martha Nussbaum i nes per afrontar-lo miendeutament, la impotència el Nobel Amartya Sen, nen la idea de bé comú. defineix els recursos no Darrerament han de l’estat i l’individualisme com a utilitat sinó com a emergit propostes per capacitat per assolir el redefenir el bé comú són els obstacles amb què toparan benestar, i reemplaça la com el primer objectiu mesura i assignació dels de qualsevol economia. les noves propostes per recursos segons el PIB Les més conegudes acper l’índex de desenvolucepten el mercat com a redefinir el bé comú com a pament humà. mecanisme de fixació Tanmateix, la globade preus, però no pas primer objectiu de l’economia lització, el creixement per assignar els recurvia endeutament, la crisos disponibles. Comsi ecològica, la impoparteixen la idea que el bé comú s’assoleix en dotar a prio- tència de l’estat i l’individualisme ri els éssers humans amb recursos semblen grans obstacles per a que els permetin actuar en el mer- aquests nous marcs d’actuació. La cat sense limitar la seva llibertat o pròxima gran transformació del debilitar la seva capacitat de nego- capitalisme en mostrarà els límits ciació. Per aconseguir-ho, propug- i les potencialitats.e nen crear un mercat que alliberi o aporti aquests recursos. Les se- Gerard Rosich és investigador del Grup de güents propostes es distingeixen so- Recerca ERC Tramod / Universitat de Barcelona

L

PER LLEGIR CHRISTIAN FELBER L’economia del bé comú. Miret Editorial, 2014. J. ARCARONS ET AL. La renda bàsica de ciutadania. Mediterrània, 2005 ELIONOR OSTROM Governing the Commons. Cambridge Univ., 1990.

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

05

temadeldia

Ens espera el temps? Indaleci Valenzuela

Per què ens importa tant el temps? Rebeca Pérez

IES Joaquín Bau (Tortosa)

C.E. Dolmen (l’Hospitalet de Llobregat)

2

3

L’imperatiu de temps

La raó emocional

Manuel Cruz

Victoria Camps

otser un dels tòpics filosò- societats més endarrerides), la imatfics més estesos fora de ge amb què es pensava tant el temps l’àmbit acadèmic és el que col·lectiu com la vida de cadascú era va forjar sant Agustí per ex- la del cercle. La tornada de tot semplicar les seves dificultats a blava una evidència fora de discussió: l’hora de definir el temps. Segur que la vida i la mort, la nit i el dia, el ritho recorden: “Què és el temps? Si no me de les estacions... Però va arribar m’ho pregunten, ho sé; si m’ho pre- un moment que aquest dibuix de la gunten, no ho sé”. Probablement ha- reiteració va deixar pas, amb la secugi sigut la segona part de l’afirmació la larització del concepte de providènque ha merescut més l’atenció dels in- cia en la modernitat i la seva substitèrprets, en certa manera pel que te- tució pel de progrés, a la idea d’una linia de reconeixement de la impotèn- nealitat ascendent. cia del filòsof per definir-ho o bé per Això modifica l’experiència del una dificultat de la cosa mateixa per temps dels mateixos individus, que ser definida. Però potser s’hagi parat comencen a percebre’s a ells mateimenys esment, com si fos xos en termes teleolòuna obvietat, a la primera gics, i a valorar la intensipart, i s’hagi donat per tat i ritme de tot el que els EL CAMÍ descomptat que no reva passant en funció de la presenta cap problema, consecució o no dels obquan no queda gens clar jectius que s’havien proAbans el temps era circular. que sigui així. posat. La vida de cadascú Tots tenim una expepassa de ser pensada com La tornada de tot semblava una riència del temps, però ni a compassament a uns ciés la mateixa al llarg de la cles (segons l’edat) a serevidència: la vida i la mort, la nit i nostra vida, ni roman ho com a recorregut d’un igual en totes les èpoques camí orientat a un proel dia, el ritme de les estacions... i societats. El primer és jecte. En la materialitzacosa sabuda: al nen, un ció o no dels objectius La idea de progrés ho va any de la seva existència programats s’hi juga una se li fa una eternitat, cosa tan important com canviar. Ara vivim en funció mentre que l’ancià entén el sentit de la vida, que ja sense necessitat de cap no es pot continuar ind’uns objectius, ara fem un camí explicació el vers “veinte terpretant en termes años no es nada” del d’abandonament al ritfamós tango. Però potser me dels cicles, al desenel segon mereixi ser pensat amb una volupament de la natura, sinó com la mica més d’atenció, entre altres coses conquesta, urgent, del que s’anhela. perquè, a més del seu àmbit, el de la Fora d’això no només és que no hi hahistòria i la societat, els efectes dels gi sentit, sinó que, més encara, ni tan canvis en la temporalitat col·lectiva sols hi ha vida pròpiament dita. Per també repercuteixen sobre els això tot corre tanta pressa.e individus. Durant llargs períodes de la histò- Manuel Cruz és responsable de la Càtedra ria de la humanitat (i encara avui, en de Filosofia Contemporània de la UB

P

er què no fem el que hau- onal, sinó sentimental. ¿I com s’eduríem de fer? És la pregun- quen els sentiments? Doncs fent ta que deriva del descon- veure que emocions com la indignacert i el disgust produïts ció, la vergonya, la compassió o la per les moltes corrupci- confiança són adequades si contrions que embruten la democràcia. En bueixen a millorar la convivència, la un país democràtic, tothom coneix democràcia i el benestar de tothom, els principis fonamentals que hauri- i no ho són si només van dirigides a en de governar el comportament de satisfer els interessos individuals. la ciutadania, sobretot el d’aquells Què ens falla perquè els valors ciutadans que tenen responsabili- ètics, que en teoria acceptem, no oritats públiques notòries. Encomiem entin ni motivin les actuacions hul’exemplaritat o la transparència manes? Falta més coacció? Potser sí. perquè sabem que hi ha conductes Si més no, això és el que s’intenta que no passen el filtre de l’exposició quan es busquen mesures contra la pública sense merèixer una con- corrupció: més normes, més condemna generalitzada. El trol, menys impunitat. problema que tenim no La coacció és inevitable, és la incapacitat per disperò una societat liberal, EXEMPLES tingir el bé del mal o el per definició, hauria que és just del que és ind’eliminar coaccions. El just, sinó l’escassa o que ens falla no està en el L’educació moral no és només nul·la motivació per acterreny de les coaccions, tuar d’acord amb aquessinó en el de les estrucracional, també és sentimental. ta distinció. tures. Perquè els ciutaNo trobarem l’equilidans cultivin els afectes Emocions com la indignació o la bri entre el bé individui les emocions que una al i el col·lectiu si el pensocietat decent necessicompassió són adequades si sament racional no va ta cal que les estructures acompanyat de passió siguin favorables a la contribueixen a la convivència, i per fer les coses com cal. producció d’aquests Si el que la raó assenyaafectes. Els desitjos de no ho són si tan sols satisfan la com un valor no és les persones estan deterabraçat per un sentiminats per les estructuinteressos individuals ment que s’adhereix a res socials i econòmiaquest valor, desitjantques que els envolten. Si lo, el valor es manté com aquestes atien només la un concepte reconegut en teoria pe- passió pel diner i el benestar indivirò inefectiu en la pràctica. dual, poc contribuiran a fer que floÉs una obvietat dir que el proble- reixi una ciutadania amb voluntat ma de l’ètica no rau en la teoria sinó real de buscar no tan sols el profit en la pràctica. Ja ho deien els grecs: personal, sinó també d’ajudar a mil’ètica no s’aprèn només estudiant- llorar el benestar col·lectiu.e la a l’escola, sinó practicant-la. Dit d’una altra manera, l’educació mo- Victoria Camps és catedràtica emèrita de ral no és tan sols una educació raci- filosofia moral i política de la UAB

P

PER LLEGIR

PER LLEGIR

J. IBARRONDO. Convertir el tiempo en oro. Libros de la Catarata, 2014.

VICTORIA CAMPS. El gobierno de las emociones. Herder, 2011.

REINHARDT KOSELLECK. Futuro pasado. Paidós, 1993.

ADELA CORTINA. Ética de la razón cordial. Ediciones Nobel, 2007.

G. MARRAMOS. Kairós. Apología del tiempo oportuno. Gedisa, 2008.

MICHEL LACROIX. El culte a l’emoció. La Campana, 2001.

06

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

temadeldia

ara

Filosofia #arapensem

Com pot existir el present si, amb el sol fet de pronunciar-lo, ja és passat? Jordi Güell

Som realment el que pensem que som? Salima El Youssoufi IES Mediterrània (El Vendrell)

Escola Mestral (St. Feliu de Llobregat)

4

5

La postdemocràcia

Identitat i diferència

Felip Martí-Jufresa

Laura Llevadot

ostdemocràcia és un dels sospites i reserves que hagi despernoms que avui circulen tat el concepte de sobirania) és allò per definir el conjunt de en què consisteix en principi la deprocediments mitjan- mocràcia. Postdemocràtiques ho çant els quals la conflu- són, doncs, aquelles societats deència dels poders econòmic, medià- mocràtiques en què la ciutadania tic, judicial i polític dilueix i combat està immersa en el procés sempre el poder democràtic que en principi inacabat d’haver de reapropiar-se fonamenta les nostres societats. el poder democràtic expropiat per Aquests mecanismes de desactiva- les dinàmiques antidemocràtiques ció interna de la democràcia són de l’estat, la partitocràcia i el capimúltiples i configuren el que podrí- talisme. Aquesta conflictivitat inem anomenar símptomes postdemo- terna a les nostres democràcies torcràtics: identificació simplista entre na a mostrar que la democràcia no estat de dret, justícia i democràcia; és el nom d’una forma d’estat, sinó reducció de la política als jocs de el de tots els processos d’empodel’esfera separada dels partits, els go- rament de la ciutadania que l’estat verns i els mitjans d’informació; pot garantir, tolerar o combatre. La deslocalització dels centres de deci- democràcia no està mai garantida sió política a entramats del tot, és una creació d’agents estatals i emcol·lectiva discontínua i EL 9-N presarials en la composeqüencial que no pot sició dels quals la ciutaidentificar-se senzilladania no té gairebé cap ment amb el marc instiA Catalunya, un poder de decisió; pèrtucional que en principi índex innegable dua de veritable continha de garantir-la. de la vitalitat de gut polític de les elecciLa societat catalana la resistència ons orgàniques que rités una més d’aquestes democràtica al men la vida de les socisocietats travessades alseu esdevenir etats democràtiques, i hora per dinàmiques postdemocràtic pèrdua correlativa de postdemocràtiques i és el contrast que l’interès dels ciutadans processos d’empoderasuposa el seu per aquestes eleccions ment democràtic. Un grau excepcional despolititzades; margiíndex innegable de la vide politització, nació del significat detalitat actual en aquesl’última prova mocràtic de la paraula ta societat de la resisdel qual –però no democràcia i hegemonia tència democràtica al l’única– és el 9-N correlativa del seu ús seu esdevenir postdecom a significant d’una mocràtic és el fet que forma d’estat, etc. tots els símptomes postdemocràtics No ens ha de sorprendre, doncs, contrasten clarament amb un grau que la reivindicació i l’exercici de la de politització popular excepcional, sobirania popular hagi esdevingut l’última –però no única– prova del paradoxalment un dels reptes polí- qual va ser la pacífica insurrecció tics principals de les nostres soci- democràtica viscuda el 9-N.e etats (post)democràtiques. Dic paradoxalment perquè aquesta sobi- Felip Martí-Jufresa és professor de l’École rania popular (malgrat totes les Supérieure des Beaux-arts de Tolosa

P

E

PER LLEGIR

PER LLEGIR

COLIN CROUCH. Post-democracy, Polity Press, Cambridge, 2004.

JACQUES DERRIDA. El monolingüismo del otro. Manantial, 1997.

JACQUES RANCIÈRE. El odio a la democracia. Amorrortu, Madrid, 2006.

H. CIXOUS. La llengua m’és l’únic refugi. Lleonard Muntaner, 2009.

D.A. El síntoma griego. Errata Naturae, Madrid, 2013.

JUDITH BUTLER. Dar cuenta de sí mismo. Amorrortu, 2009.

n una de les obres de tea- neixent allò que el meu jo té de tre de Mouawad, Seuls, construït, la subjecció institucional de la qual vam poder gau- dins la qual es forma la meva subjecdir la temporada passada tivitat. Que el subjecte és subjectat, al Lliure, el personatge que es diu a si mateix a través dels principal, un fill d’immigrant libanès discursos mèdics, jurídics, cientíja ben integrat a la societat del Que- fics i polítics que decideixen per enbec, a punt de presentar la seva tesi davant les veritats d’allò que podem doctoral, pregunta a un pare absent ser, és una cosa que ja va mostrar de l’escena: “Què hauria passat, pare, Foucault. Cal a més insistir, com ho si no haguéssim marxat del Líban? fa Derrida, que aquestes identitats Què hauria estat de mi? En què múltiples es forgen a cops de violènm’hauria convertit? Allà parlaria cia, a força d’esborrar les diferènciàrab... Avui sóc capaç de dir concomi- es. No hi ha llengua estàndard sinó tant en francès, puc fer encaixar sen- múltiples parles sobre les quals se problemes en qualsevol conversa exercim una força homogeneïtzael mot aporia, però sóc fotudament dora, no hi ha gènere sinó una opoincapaç de dir finestra en àrab”. sició femení/masculí construïda soAquesta reflexió en to de retret fili- bre unes veritats biològiques ben al no apunta només a improbables. I “no hi ha l’experiència de la pèrcultura que no sigui codua de la llengua materlonial”, de la mateixa QUI SOM? na, sinó sobretot a la manera que no hi ha raqüestió difícil, complexa ça si no és en el si d’un A la pregunta “Qui sóc jo?” ja i sovint dolorosa de la discurs racista. identitat. A la pregunta La identitat és, doncs, no es pot respondre a la “Qui sóc jo?” ja no es pot un constructe, un mite, respondre a la manera que tanmateix existeix i manera clàssica de Descartes: clàssica de Descartes: té la seva realitat simbò“Un subjecte pensant”. lica. Es tractaria, però, “Sóc un subjecte pensant”. La Allò que sóc passa avui de reconèixer per fi la justament per la qüestió seva condició sempre identitat és un mite que, de totes de la llengua en què forinestable i sovint intemulo la pregunta, pel ressada, assenyalar el maneres, existeix i que té la seva problema del gènere gest de violència que la amb què la responc, per inaugura, i palesar que realitat simbòlica la coacció de la institució la diferència és primera, on aquesta pregunta esque l’alteritat ens tradevé decisiva: per exemvessa abans d’identifiple per a aquells que, expropiats del car-nos i afirmar les nostres pertidret a la ciutadania, s’estampen con- nences, com el personatge de tra les filferrades de les fronteres na- Mouawad que viu l’aporia d’haver cionals per no ser qui haurien de ser. de dir-se a si mateix allò que creu Si en dir-me a mi mateixa utilitzo ser, amb la llengua de l’altre.e els mots “dona-blanca-catalana-heterosexual-professora”, no estic no- Laura Llevadot és professora de filosofia més afirmant les cares múltiples de contemporània de la UB, vicedegana i directora la meva identitat sinó sobretot reco- del Festival de Filosofia Barcelona Pensa

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

07 PUBLICITAT

08

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

temadeldia

ara

Filosofia #arapensem

Com saps que jo existeixo? Bernat Badrena Cortés

Com seria si no s’acabés la infància? Guillem Tarragó

IES Angeleta Ferrer i Sensat (Sant Cugat del Vallès)

IES Fontanelles (les Borges del Camp)

6

7

Vida artificial

Les malalties de la normalitat

Margarita Boladeras

Santiago López Petit

l professor de Princeton porciona potents instruments per Lee M. Silver, al llibre Re- resoldre problemes greus, però no torn a l’Edèn, escriu so- sabem si podrem dirigir aquesta dibre la “biovida” i la “vida nàmica o si ens arrossegarà a un fuartificial”: la primera es tur impersonal dominat per l’ecodistingeix fàcilment de les coses no nomia i la lògica dels sistemes. Tevivents i la segona ha sigut creada nim el repte d’aprofundir en la relaper informàtics i biòlegs que han ge- ció entre l’ésser humà i el món que nerat estructures amb diferents l’envolta, entre la seva pròpia natupropietats que viuen en diversos ti- ralesa i la dels altres éssers, entre el pus de mons de xip d’ordinador. medi natural i les modificacions que Avui parlem de biologia sintètica els humans hi han introduït des de (per exemple, cromosomes sintè- l’inici de la prehistòria per apropitics), d’enginyeria genètica, d’in- ar-se’l. Natura i cultura van deixar tel·ligència artificial, de robòtica, de de ser mons separats fa molts sediferents formes d’hibridació home- gles; ara estem en una nova etapa, la màquina, de la possibilid’aprendre a harmonittat de millora de les cazar millor la creativitat racterístiques físiques i humana i el respecte a la NATURALS? natura. psíquiques de l’ésser humà, fins al punt de geneUna de les grans diferar una nova espècie que rències entre la vida huLa bioètica estudia els seria post o transhumamana i la biològica o l’arna. ¿Som als inicis de la tificial és l’autoconscièndilemes ètics que es deriven de les realització fàctica de la cia reflexiva i les seves ciència-ficció? capacitats de creació i transformacions tecnocientífiques En certa manera, sí. crítica. No hem de conLa creació de noves tècfondre la identitat persoi socials del nostre temps. niques s’ha accelerat als nal amb la genètica, ni segles XIX i XX i la comexperiència viscuda amb Hem d’aprendre a harmonitzar binació d’aquestes tècobservació externa de la niques amb les ciències conducta o amb sensacimillor el respecte a la natura amb (la dita tecnociència) ons enregistrades per orobre vies d’intervenció dinador. Les neurociènla creativitat humana impensables fa poc. Aicies ens expliquen coses xò té efectes en tots els noves sobre els circuits àmbits. El filòsof Gilbert cerebrals i la conducta Hottois diu que “canviant de siste- humana, però no copsen la consciènma tècnic es canvia d’univers i tam- cia de cadascú en allò que té de vivènbé de societat”. “Davant de cada mo- cia singular autoreflexiva, gràcies al dificació profunda, la naturalesa i la diàleg amb els altres i al seu reconeimesura dels seus límits i dels recur- xement. ¿Podrem arribar a una misos es van modificant substancial- llor comunicació interpersonal?e ment”. Les persones estem immerses en un món tecnocientífic extra- Margarita Boladeras és catedràtica de filosofia ordinàriament dinàmic, que pro- moral i política a la Universitat de Barcelona

E

o hi ha manera Sabem des de fa temps que el capid’etiquetar-los. talisme fa emmalaltir i mata, la noNosaltres com a vetat és que ara som nosaltres mametges que som, teixos els que hem de posar-nos mano observem res. lalts per poder continuar vius. Sí, I ells, en tant que malalts, mai no es aquesta és la paradoxa del nostre moren”. Són les paraules d’un met- temps. Per poder adaptar-nos a la ge que treballa en un CAP i que normalitat d’aquesta realitat plenamolts farien seves. La seva impo- ment capitalista hem de triturar actència és la de la mirada mèdica. tivament la nostra pròpia vida. D’una banda, cada vegada es fa més Viure és no perdre el tren perdifícil distingir entre salut i malal- què suposaria caure fora i morir sotia. De l’altra, les malalties es fan cialment. Viure és treballar la teestranyes i cada cop més individu- va pròpia vida, i alhora acceptar dia alitzades. Són les malalties de la rere dia que aquesta mateixa vida normalitat. no val res. ¿És estrany, doncs, emFa dies que la caixera malaltir si la nostra videl supermercat on da en moviment s’ha de acostumo a comprar no sotmetre al moviment FATIGA hi és. L’últim dia que la d’un capital desbocat? vaig veure mig plorava, Avui això ja és obvi. El mentre amb molt d’essegrest del temps de El nostre cos diu prou, no puc més, forç passava per la màtreball estès a tota quina lectora el codi de l’existència ens introi s’escapa. La malaltia ja s’està barres dels productes. dueix dins d’una presó Em va dir que no podia oberta i autogestionada convertint en una arma contra tornar a agafar la baixa per nosaltres mateixos. perquè li havien dit que Quan alguns pensaaquesta societat injusta. Davant el l’acomiadarien. Li vaig dors parlen de societat preguntar què tenia. Em del cansament, o de la moviment desbocat del va contestar que no ho fatiga d’arribar a ser un sabia, que el metge deia mateix, resten encara capital, l’única manera de que tenia una depressió, dins de l’obvietat i amaperò que una amiga li guen el que és l’essencicontinuar vius és posar-nos malalts havia dit que el seu canal. Les malalties de la sament no era normal. normalitat són una forEl comitè d’empresa li ma de protesta: el nostre retreia que feia comèdia, i que el que cos diu “No puc més” i s’escapa, li passava era senzillament que no fuig... En tota vida trencada, perquè volia treballar. Ella no sabia què fer, és una lluita a mort amb la Vida, la només sabia que no podia més amb malaltia ja s’està convertint en una la seva ànima, i que estava trista i so- arma contra aquesta societat injusla. La vida se li havia trencat. ta i miserable.e Com en diu d’això la medecina? Avui és subversiu preguntar-se: qui Santiago López Petit és professor titular jubilat no està malalt en aquesta societat? de filosofia de la UB i impulsor d’Espai en Blanc

“N

PER LLEGIR

PER LLEGIR

M. BOLADERAS. El impacto de la tecnociencia en el mundo humano. Tecnos, 2013.

ESPAI EN BLANC. La sociedad terapéutica. Ed. Bellaterra, 2008.

J.M. ESQUIROL. Los filósofos contemporáneos y la técnica. Gedisa, 2011.

SANTIAGO LÓPEZ PETIT. Hijos de la noche. Ed. Bellaterra, 2014.

ANNA SARSANEDAS. La filosofia de la tecnologia. Ed. UOC, 2007.

A. EHRENBERG. La fatiga de ser uno mismo. Nueva Visión, 2003.

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

09 PUBLICITAT

10

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

temadeldia

ara

Filosofia #arapensem

Si tinguéssim la meitat de temps, viuríem amb el doble d’intensitat? Joan Albert Zache Torrents IES Sentmenat

Plora el cos o l’ànima? Tània Fernández IES Infanta Isabel d’Aragó (Barcelona)

8

9

Vides precàries

Infància dislocada

Àngela Lorena Fuster

Ana Lanfranconi

a força amb què emergei- mes de l’altre bàndol. Saltant de xen les idees de precarie- l’ètica a la política, identifica la tat i vulnerabilitat deriva vulnerabilitat com el més radicaldel desig de pensar la part ment humà, i diu que reconèixerd’ombra del discurs mo- ho podria ser la base d’una comudern sobre el subjecte racional, au- nitat global més justa i menys vitònom i sobirà. Reconèixer que nai- olenta. Però mentre Butler entén xem i morim en relació amb altres, la precarietat vital sobretot com a que ens fan i ens desfan, o que la di- sinònim de vulnerabilitat-exposimensió passiva i donada de l’exis- ció corporal, trobem durant els tència és límit i condició de la lliber- mateixos anys un altre ús més contat humana, formen part d’aquesta textual del concepte per part dels temptativa iniciada al segle XX amb moviments socials, que remet a l’aposta d’alguns filòsofs, i en espe- l’àmbit laboral però apunta al concial del pensament femení, per re- junt de la vida. Precariat és un terflexionar sobre i des del cos. Emma- me que ressona a Europa en la renuel Lévinas, a qui Juinvenció de la festa de dith Butler cita com a l’1 de Maig a partir del inspirador de la seva ja 2005 per anomenar un SINÒNIMS? cèlebre reflexió sobre la subjecte ben heterogevulnerabilitat, afirma ni, interclassista, que el subjecte corpori transnacional, intergeLa vulnerabilitat està considerada s’experimenta com a neracional. El terme ve vulnerable pel fet d’esde discursos i pràctiun tret definitori de la condició tar exposat d’arrel a l’alques de col·lectius d’actre, a la crida indefugible tivistes amb dos objechumana i, a més, l’actual moment a ser responsable de la tius: a) visibilitzar i seva existència. Així, analitzar les condiciafavoreix una experiència de l’experiència de la vulons materials i simbòlinerabilitat precedeix ques de la vida en el nela vida que es predica en fins i tot la de ser lliure. oliberalisme, i b) recoEn l’última dècada, nèixer les capacitats termes de precarietat. aquestes idees han adcreatives dels subjectes quirit més vigor: la vulper resistir i actuar Però no són ben bé el mateix nerabilitat es considecontra la precarització ra un tret definitori de de l’existència. Des de la condició humana i, a llavors, precari s’ha inmés, l’actual moment històric afa- corporat al vocabulari comú, menvoreix una experiència de la vida tre que en el vocabulari filosòfic que es predica en termes de preca- sembla haver sigut assimilat sense rietat. Butler pensa en aquests ter- residu al concepte de vulnerabilimes arran de l’11-S del 2001 i l’ocu- tat. I tanmateix, com hem vist, no pació de l’Afganistan, en concret, són sinònims absoluts. e davant la asimetria entre el valor concedit a les vides perdudes dels Àngela Lorena Fuster és investigadora i soldats dels EUA i les de les vícti- professora de la Universitat de Barcelona

L

l nostre concepte de faWalter Benjamin considera el mília neix, segons Phi- nen com l’últim refugi (i el llenguatlippe Ariès, al segle ge i l’escriptura l’últim dels arxius) XVII al voltant del de la història de la facultat mimèti(re)descobriment de la ca –la capacitat de reconèixer i profigura del nen, entès com a centre duir semblances–. Als seus jocs, el d’una unitat familiar que li ha de nen no estrafà exclusivament les reprocurar atenció i cura, que el con- lacions humanes en què està insesidera com alguna cosa a estimar, rit, sinó també el món de coses que protegir i educar. La infància serà l’envolta: el nen no només juga a fer un tresor que haurem deixat enre- de botiguer o de mestre, sinó també re no sense nostàlgia, però també de molí de vent i locomotora, avions una malaltia de la qual, per sort, i planetes, drones, ambulàncies i ditots ens guarim tard o d’hora –i nosaures. I és en aquesta assumpció com més ràpid millor–. Aquest nou del món material, sense distingir objecte vindrà compassat pel sor- entre el que és nou i el que sempre giment de disciplines i ha sigut allà (successió i institucions que adopordre jeràrquic són mataran la funció de potèria d’escola), que cada ADAPTACIÓ infància acompleix la sar-li límits, definir-lo, dotar-lo de certes aptiseva tasca històrica: intuds específiques i tascorporar al món simbòCada infància acompleix la seva ques a acomplir, que dilic el que la generació ran com ser un bon nen. anterior ha viscut com a tasca històrica: incorporar al Aprendre no consisnovetat, com a trasbals, teix únicament a adquicom a artifici, normalitmón simbòlic el que la rir eines que ens prepazant-ho, gairebé conrin per a la vida amb els vertint-ho en el més generació anterior ha altres, sinó, al mateix natural. temps, a anar perdent Sense oblidar que “el viscut com a novetat, pel camí tot allò que punen viu al seu món com gui fer nosa al procés un dictador”, la infància com a trasbals, normalitzant-ho, d’adaptació. El nen no podria ser, doncs, una disposa d’un sistema tanmatriu, un límit que, des convertint-ho en el més ‘natural’ cat de respostes, d’una de la seva singularitat, sola manera d’acostar-se apunti cap a altres pau(a) les coses. L’espai és tes de relacions i reacciper al nen un terreny en construc- ons, tan reals i i tan presents com cació; el temps, allò que resulta, sen- da nen que és aquí i ara entre nosse preexistir, del seu contacte amb altres, jugant a construir, amb la rucoses i paraules que, a poc a poc, va na del nostre món, la porta estreta incorporant des de la seva vessant per on sortir de la catàstrofe que les més material, travessada per mal- coses continuïn així. e entesos i distorsions, sense el suport estabilitzador de la paraula Ana Lanfranconi és investigadora de la escrita. Universitat de Barcelona

E

PER LLEGIR

PER LLEGIR

J. BUTLER Vida precaria. El poder del duelo y la violencia. Paidós, 2004.

W. BENJAMIN. Infància a Berlín cap al 1900. Lleonard Muntaner, 2013.

B. SÁEZ TAJAFUERCE. Cuerpo, representación y memoria. Icaria, 2012.

W. BENJAMIN. Dirección única. Alfaguara, 2002.

J. SABADELL-NIETO I M. SEGARRA. Differences in common. Rodopi, 2014.

W. BENJAMIN. Radio Benjamin. Verso, 2014.

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

11

temadeldia

10

Comunitat Alicia García Ruiz

E

ls conceptes filosòfics solen completar un arc temporal, incloent un descens als inferns, fins que retornen al debat sobre les idees. Els conceptes adquireixen la seva característica polisèmia perquè diferents col·lectius humans els van utilitzant, hi viuen, hi experimenten, en el transcurs del temps. Per a R. Koselleck, un concepte és la situació històrica de la paraula a la qual està unit, la sedimentació d’experiències sorgides de les lluites per clausurar el seu sentit o per obrir-lo. El concepte de comunitat és un dels exemples més clars d’aquesta polèmica vida de les idees. El pas inaugural més problemàtic del concepte comunitat és la seva unió amb l’adjectiu política en el primer llibre de la Política d’Aristòtil, per diferenciar-la d’altres tipus d’agrupacions. Des de llavors, la sort del terme comunitat ha quedat lligada al destí de la tradició anomenada filosofia política. S’ha confós la incontestable coexistència dels éssers humans amb les formes de representació d’aquesta circumstància, que d’una manera o altra passen sempre per la pressuposició d’un vincle social. Per què una comunitat és política? I si no ho és de manera automàtica, quan es torna política? Quins motius porten PREGUNTES els éssers humans a agrupar-se de tal manera? Totes Des d’Aristòtil, la sort del terme aquestes preguntes pressuposen que la ‘comunitat’ ha quedat lligada al politicitat, el caràcter polític, és sempre destí de la tradició de la una propietat connectada amb la vofilosofia política. Però per què una luntat de formalitzar algun tipus de comunitat és política? Hi ha nuament. La tradició filosòfico-polítialguna cosa prèvia comuna, ca clàssica ha oscil·lat des de llavors vulguem o no? entre una compren-

Què és més important, el trajecte o el destí? Institut Escola Costa i Llobera (Barcelona)

sió de la comunitat política com a continuació de la “natural sociabilitat” de l’ésser humà (models aristotèlics) o com a producte d’un acte fundacional voluntari (models contractualistes). La comunitat, en qualsevol cas, apareix sempre com una cosa que es funda, que és voluntària, que neix d’aquesta formalització. Ara bé, avui dia, quan la capacitat d’experiència compartida sembla esquerdar-se, quan es parla d’una suposada “ruptura del vincle social”, ens trobem amb la sospita que potser des d’un principi hi havia vincles que no vinculen, comunitats que no inclouen, o fins i tot comunitats que deuen la seva existència a l’exclusió mateixa que les defineix. Sembla que hi ha alguna cosa inexpressada darrere dels conceptes polítics en els quals hem viscut durant segles i que retorna per forçar-nos a pensar de nou, per plantejar-nos fins i tot si les preguntes anteriors no estaven mal formulades des de l’arrel. L’interrogant amb què avui ens trobem de cara és si abans de la comunitat com a associació voluntària no hi ha un comú que compartim, ho vulguem o no. Judith Butler afirma que un no tria amb qui cohabita la terra, que els altres amb qui viu li són donats abans de cap contracte o identitat i fins i tot que cap de nosaltres hauria d’estar en la posició de decidir tal cosa. Pensar el pas de la comunitat al comú probablement és el següent gir en la llarga i accidentada història d’aquest concepte.e Alicia García Ruiz és investigadora de filosofia contemporània i professora del màster de pensament contemporani de la Universitat de Barcelona

PER LLEGIR JACQUES RANCIÈRE El desacuerdo: política y filosofía. Nueva Visión, 1996. JEAN-LUC NANCY La comunidad desobrada. Arena Libros, 2001. ROBERTO ESPOSITO Comunidad, inmunidad, biopolítica. Herder, 2009.

12 PUBLICACIÓ PUBLICITATESPECIAL

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

ara

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

13

temadeldia

Filosofia #arapensem

11 Sobirania tecnològica Alina Mierlus vui en dia vivim en xarxa, en aquest món connectat i seductor, diuen alguns. Potser... I si ens ho diuen, per què no ho hem de creure? De fet, no hi ha cap motiu per no creure-ho: en cada moment del dia gaudim de la màgia de les nostres pantalles lluminoses i de les eines gratuïtes que se’ns ofereixen. El món connectat, que es basa en una economia del regal, ens fa sentir de nou com criatures, fruint de cada instant, de cada emoció, de cada conversa. Aquest món digital, que ens il·lumina les diferents estones de les nostres vides, és tan meravellós que ni tan sols la sensació de cansament o esgotament que el flux d’informació produeix no ens empeny a renunciar-hi. Ens agrada estar connectats, ens agrada aquesta disminució de la distància entre nosaltres i els nostres amics a la xarxa. Ens fa la impressió que mai més cap altra tecnologia ens ha fet tan humans, tan bons, tan amistosos i, fins i tot, molt més llestos. Si algú em preguntés com anomenaria aquesta era digital, diria que és l’era de les llumetes, dels objectes tecnològics que ens il·luminen cada dia. Però el que ens il·lumina també produeix ombres, aquestes zones semiobscures, imatges de nosaltres mateixos que ens acompanyen i sovint no veiem. I no les veiem perquè, a diferència d’altres objectes tecnològics, com ara el llum de gas, la llum produïda pels objectes digitals s’encén a dins nostre. I com més petit i més a prop del nostre cos és l’objecte digital, més endins és l’ombra que produeix. I com més endins és l’ombra, més difícil se’ns fa activar el nostre sistema immunitari. A vegades em pregunto si tot això cal que ens preocupi. Si cal realment començar a qüestionar i observar l’existència d’aquestes ombres. I, sobretot, com s’ha de fer?

A

Fa anys, la gent de l’àmbit de la programació van començar a crear un món alternatiu i utòpic al voltant del programari lliure. Ara mateix la seva evolució la veiem en el maquinari lliure, el moviment maker i, d’una manera més o menys alterada, en l’economia compartida o la solidaritat que neix amb l’ajuda de les noves tecnologies, com per exemple les plataformes i les aplicacions web. ¿Però són els hackerspaces innovadors un lloc on se’ns ajuda a qüestionar i observar les ombres del nostre interior o, al contrari, ens porten a una obscuritat resplendent que ens encega encara més? És una de les preguntes que, com a hacker i participant en el món de programari lliure, m’estic fent fa temps. És precisament aquesta la pregunta que em va provocar l’interès cap a la filosofia. I és aquí, en la filosofia, on vaig descobrir el consell de Giorgio Agamben que, en certa manera, dóna més sentit a la meva qüestió. Aquells que s’anomenen a ells mateixos contemporanis són els únics que no es deixen encegar per les llums del segle, i així poden obtenir una visió de les ombres produïdes per aquestes llums, la seva obscuritat íntima. Partint de tot això, m’agradaria reintroduir el concepte de la sobirania tecnològica a l’era digital. No com a contraresposta a metàfores com big data, cloud o digital surveillance, o com a defensa del model del moviment hacker, sinó com un diàleg que no ens porta a cap solució última, però sí que ens pot donar respostes. Un diàleg que encén dins nostre la capacitat d’analitzar, qüestionar i, a més, ajudar-nos a activar aquest sistema immunitari.e Alina Mierlus és activista per la tecnologia lliure i responsable de l’àrea digital del festival de filosofia Barcelona Pensa

Per què sentim curiositat? Dolça Mentidera (pseudònim) IES XXV Olimpíada (Barcelona)

12 L’art de mirar Ester Jordana l darrer segle va revolucionar tant l’esfera de l’art que avui cap dels criteris de què disposàvem per relacionarnos amb una obra d’art funcionen. Com hem comprovat amb sorpresa, l’obra d’art ja no és una cosa que l’artista crea: pot ser perfectament un objecte industrial o reciclat, pot situar-se a la natura, a la ciutat, a la xarxa o al mateix cos de l’artista. De fet, ni tan sols és necessàriament un objecte, pot ser una acció, un context, una situació o un concepte. Lluny de representar la realitat, l’obra d’art pot expressar-la simbòlicament, mostrar-la de manera cruenta o tractar de provocar en nosaltres una reacció determinada vers la mateixa obra. Com a efecte de totes aquestes transformacions, una de les preguntes que la filosofia de l’art es va fer al llarg de tot el segle passat era, doncs, demanar-se per quins criteris permetien diferenciar una obra d’art d’un altre objecte qualsevol. En els darrers anys, però, sembla que el problema que es posa en el centre ja no és tant com definir què és l’obra d’art sinó com tornar a pensar l’experiència estètica. Estètica decolonial, estètica relacional, estètica de l’emergència i estètica del dissens són alguns dels con-

E

ceptes que diversos autors proposen per pensar d’una altra manera la sensibilitat que posen en joc certes propostes artístiques contemporànies. En tots aquests conceptes hi ha un cert desplaçament en la manera de definir aquesta experiència respecte a com l’havíem pensat des de la modernitat, a saber, com la relació desinteressada que s’estableix entre el subjecte que mira i l’objecte contemplat. El mateix art no ha deixat de problematitzar l’estatut d’una mirada que desarrela els objectes de les trames d’experiència de les quals formen part. Una mirada estetitzant que ens situa davant un món on tot és susceptible de ser mirat com una mera forma. En el moment que aquesta relació pot ser qüestionada, el problema ja no passa per com pensar l’experiència que tenim de les formes (i si ens complauen o no per la seva bellesa). Es tracta de mostrar com a través de l’art es poden fer perceptibles els límits que les nostres formes d’experiència inscriuen en les maneres de mirar el món. I, més enllà, com aquest qüestionament de les formes és també condició de possibilitat de tota transformació.e Ester Jordana és professora associada a Bau, Centre Universitari de Disseny de Barcelona

PER LLEGIR

PER LLEGIR

GIORGIO AGAMBEN. Nudities. Meridian - Crossing Aesthetics, 2010.

NICOLAS BOURRIAUD. Estética relacional. Adriana Hidalgo, 2006.

PETER SLOTERDIJK. Has de cambiar tu vida. Pre-textos, 2012.

REINALDO LADDAGA. Estética de la emergencia. Adriana Hidalgo, 2010.

C. PARDO SALGADO. Las TIC: una reflexión filosófica. Laertes, 2009.

J. RANCIÈRE. Aisthesis. Escenas del régimen estético del arte. Manantial, 2013.

14

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

temadeldia

ara

Filosofia #arapensem

Neix el Barcelona Pensa: un festival de filosofia a l’abast de tothom La UB impulsa una cita inèdita de pensament i art del 17 al 22 de novembre KAREN MONTERO

‘FLASH PHILOSOPHY’ Conceptes filosòfics explicats en un minut, a l’Ara.cat

BARCELONA

raspassar les quatre parets de l’acadèmia i portar la filosofia al dia a dia dels ciutadans. Aquest és l’objectiu del Barcelona Pensa, un nou festival de filosofia que pretén convertir el discurs filosòfic en un bé comú i compartit, quotidià, esborrant la frontera tradicional entre alta i baixa cultura. Coincidint amb el Dia Mundial de la Filosofia –el tercer dijous de novembre–, la directora del festival, la professora de filosofia contemporània de la Universitat de Barcelona (UB) Laura Llevadot, ha dissenyat un programa per divulgar la filosofia a través dels diversos llenguatges que conformen l’ésser humà. La mateixa Llevadot desconeixia que existissin els festivals de filosofia fins que en va descobrir un a França. Llavors es va plantejar la idea de crear-ne un a Barcelona. “El nostre objectiu és intentar sortir de la universitat, i portar el pensament teòric i reflexiu als llocs on es fa pintura, fotografia i cinema”, així com el teatre o l’art efímer de les performances. El festival, que es desplegarà del 17 al 22 de novembre, vol parlar sobre aspectes ètics, polítics o estètics que moltes persones s’han preguntat alguna vegada. “Quina és la funció de l’art actualment? De quina manera vull viure la meva vida? ¿I la meva mort?”, planteja. El projecte, inèdit a l’Estat, aspira a ser un pont entre la teoria acadèmica i la societat a través de conferències, exposicions, presentacions de llibres, concerts i cinefòrums repartits per la Ciutat Comtal. Per Llevadot, el festival vol evidenciar que el que es fa a la universitat “no és pas estudiar el sexe dels àngels, sinó pensar el que passa cada dia”.

T

-1-

El temps no passa “Quin és el moment objectivament present, en el qual estan passant les coses?”, pregunta Manolo Martínez, investigador de la UAB. Al contrari del que indica el sentit comú, pels filòsofs i físics, “el present depèn de l’observador”. Així, el sentit de la vida, la mort o la nostàlgia canvia radicalment.

-2-

La vaguetat El problema de la vaguetat es va plantejar per primera vegada al s. IV aC. L’alemany Sven Rosenkranz, investigador del departament de lògica, història i filosofia de la UB, el planteja amb una pregunta: “En una sèrie contínua de tons de color de taronja a vermell, ¿hi ha un últim to de vermell?”

-3Què és la filosofia? Marco Rodríguez IES Joan Ramon Benaprès (Sitges)

21 espais per a 30 activitats

La primera cita serà a l’Escola d’Art Massana, un punt de trobada que agruparà diferents maneres d’expressió artística. A través de Filosofia i pintura: el filòsof davant la tela, el Barcelona Pensa buscarà la manera en què el pensament filosòfic pot relacionar-se amb el moment en què l’artista agafa els pinzells i crea sobre el llenç. Dins del marc del festival, el dramaturg Jordi Casasampera estrenarà a la Sala Beckett La protesta, una proposta arriscada de Václav Havel. Sota la interpretació de Pere Arquillué i Joan Carreras, Havel aborda la repressió que ell mateix va patir amb el moviment de la Carta 77 abans de ser tancat a la presó per denunciar la violació dels drets humans a l’antiga Txecoslovàquia.

Al llarg de la setmana hi haurà debats i xerrades entorn de les emocions, l’amor romàntic, la democràcia, la malaltia o la mort. Entre els professors participants, hi haurà el filòsof italià Remo Bodei. Una de les activitats amb un format més innovador serà el Flash Philosophy, que es farà a la llibreria Calders, on diversos professors exposaran arguments de la recerca contemporània en filosofia de manera àgil i entenedora, un format que podeu veure a l’Ara TV encara més condensat, en un minut. També es muntarà un taller de creació col·lectiva sobre El pressentiment, entorn de la pregunta pel lloc que ocupa la filosofia avui.

Mireu els vídeos a l’Ara TV

Amb motiu del Dia Internacional de la Filosofia se celebrarà un homenatge al pensador Michel Foucault en el 30è aniversari de la seva mort. La jornada la tancarà un cabaret filosòfic a l’Horiginal, on es faran lectures dramatitzades de textos filosòfics de la tradició occidental. El Barcelona Pensa s’expandirà per institucions privades i públiques, com el Macba, el CCCB, les facultats de Filosofia, Medicina i Filologia de la UB, la llibreria +Bernat, la Virreina Centre de la Imatge, l’Ateneu Barcelonès, la Central del Raval, la Fabra i Coats, l’Arts Santa Mònica, el Pati Manning, La Poderosa i l’Espai Bonnemaison.e

Què és un argument vàlid? “Fem servir els arguments vàlids per convèncer les persones amb qui discutim i per esbrinar veritats sobre el món –diu el doctorand Sergi Oms– però hi ha algunes confusions. Una: mostrar que la premissa d’un argument vàlid és falsa no mostra que la conclusió sigui falsa. Això no és legítim”.

-4-

Construcció social o fet real? Una idea revolucionària del s. XX és que hi ha categories que ens semblen naturals, però no ho són. Un cas: Simone de Beauvoir deia que una dona no neix sinó que es fa. “Però així com pot ser que els fets reals existissin abans que els haguéssim pensat així?”, planteja Teresa Marques, de la UPF.

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

15 PUBLICITAT

16 PUBLICITAT

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

ara

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

17 PUBLICITAT

18

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

política

ara

DRET A DECIDIR

El ser o no ser de Mas i Junqueras: junts o separats CDC farà pressió total per la ‘llista de país’ a ERC, que es refugia en el programa FERRAN CASAS / ROGER MATEOS BARCELONA

L’èxit del 9-N ha consolidat els fonaments del procés sobiranista i ha conjurat el risc de reculada. Però el relat encara s’ha d’escriure, i el camí més eficaç per arribar a la Catalunya independent encara s’ha de triar. Constatat l’enèsim cop de porta de Madrid al referèndum pactat, ¿quin és el següent pas? El sobiranisme ha identificat com a solució unes eleccions que en mesurin la força per proclamar l’estat català. Però, ¿quin format han de tenir que maximitzi suports? ¿Hi haurien d’anar units els partits del sísí? ¿Tots o només alguns? ¿Fins a on ha d’arribar el programa? ¿Quan caldria fer-les? El debat encén converses en els cercles sobiranistes. Les grans incògnites s’han de resoldre abans que acabi l’any i ja s’albira un estira-i-arronsa entre Artur Mas i Oriol Junqueras, que no han retrobat el feeling. El diàleg iniciat aquesta setmana després d’un tempteig estiuenc, aturat per la necessitat d’arraconar tensions abans del 9-N, entrarà en una segona fase a partir del dia 25, quan el president pronunciï la conferència Després del 9-N: temps de decidir, temps de sumar, en la qual detallarà el seu full de ruta. Segons fonts pròximes al president, fixarà la independència com a horitzó i les plebiscitàries com el primer pas. Mas convidarà els partits a negociar-ne el format perquè es llegeixin com un referèndum. I això passa, sosté, per una llista de país àmplia, sense sigles però almenys amb CDC i ERC –Unió debatrà intensament què farà, mentre que la CUP i ICVEUiA ja ho han descartat–, amb noms de prestigi de la societat civil i que aspiri a un triomf aclaparador. L’actiu del president

La fórmula visualitzaria nítidament el gruix de vot independentista i, a ulls de Mas, minimitzaria el risc de concórrer com sempre (CiU i CDC són sigles cremades) i perdre per primer cop unes eleccions al Parlament, com auguren les enquestes. Un triomf de Junqueras acabaria amb la carrera de Mas. El risc de perdre el president com a actiu del procés és el principal argument per pressionar ERC, tot i que no s’explicita. Els republicans voldrien eleccions “constituents”, en què “els ciutadans

i no els despatxos” triïn president, i no parlaran de la llista fins que s’acordi el programa. Estan disposats a deixar-se convèncer, però creuen que sumen més tres llistes (la de Mas, la d’ERC i exsocialistes, i la de la CUP i Procés Constituent). Arribat el cas, diuen per esmorteir la pressió convergent, podrien cedir la presidència a Mas passi el que passi. El paper de la societat civil

El president –i CDC– diu que ni parlar-ne. El 9-N l’ha reforçat i per convocar res ha d’estar “segur de guanyar”. I la millor manera és amb ERC. “Jugarem molt fort a la llista unitària”, diu l’entorn de Mas, que espera que l’ANC hi ajudi. L’assemblea general de l’entitat que presideix Carme Forcadell va aconsellar una gran coalició amb la independència com a únic reclam, però ara ella diu que la fórmula l’han de triar els partits i admet que no és “fàcil”, i més tenint en compte que el joc es redueix a CDC i ERC. S’ha pensat, per exemple, que diverses llistes usin el paraigua Ara és l’hora (la campanya unitària de l’ANC i Òmnium) afegit a les sigles i incloguin un punt comú i explícit per la independència als programes. Altres, com el vicepresident Jaume Marfany o Pere Pugès, collen per facilitar el pacte MasJunqueras i que l’ANC s’hi impliqui. En tornaran a parlar aquests dies. Junqueras ha fixat el full de ruta (eleccions ja amb programa comú, govern de concentració i referèndum constitucional) i el 2 de desembre el presentarà en societat, però al partit té veus sensibles per fer la coalició. No al nucli dur, però sí per exemple al consell assessor que reuneix els alts càrrecs del tripartit. Per la seva banda, CDC entén que de les urnes n’ha de sortir una declaració del Parlament per marcar l’horitzó independentista i oferir a Madrid negociar la separació, mentre es basteixen estructures d’estat i es busquen aliats a l’estranger. Si Junqueras no pacta, Mas no avançarà, com li exigien Òmnium i l’ANC. Una carta que podria jugar aleshores és la de remodelar el govern i oferir-ne un de concentració a ERC, deixant les plebiscitàries per més endavant. Si l’assaig unitari li sortís bé, el terreny a la candidatura conjunta quedaria aplanat i s’evitaria la confrontació sobiranista a les municipals de maig.e

Opció Mas sospesa oferir govern d’unitat si les eleccions no poden ser immediates Fórmula ERC prefereix anar sola però amb un pacte comú i nítid per l’estat propi amb CDC i CUP Posició Convergència no dubta anar amb una Esquerra que, com l’ANC, ho ha de debatre

Escenari 1: una llista àmplia implicaria eleccions ja i una acceleració del procés ● Un escenari que Mas i CDC ja fa temps que promouen Mas i CDC vinculen la convocatòria immediata d’eleccions –principis del 2015– al fet que hi concorri una llista de país que vagi més enllà dels partits, se centri en un sol punt programàtic que desenvolupi el camí cap la independència i garanteixi una majoria clara. L’acord desencallaria la convocatòria que l’ANC, Òmnium, ERC i la CUP demanen per atendre el clam del 9-N. ● Pros i contres La suma de CiU i ERC –ICV-EUiA i la CUP ni s’ho plantegen, i la cúpula d’Unió arrufa el nas– no dóna més escons automàticament. La llei D’Hondt no premia

la llista més votada en demarcacions grans (és el cas de les quatre catalanes) i hi ha risc de perdre vot “pels extrems” i simplificar massa el missatge. A l’altra banda hi ha l’efecte d’arrossegament de la incorporació d’independents, que podria fer encara més alta la mobilització sobiranista. I el fet que una llista conjunta blinda la figura de Mas, que si perd se’n va a casa. ● Vots i no escons Amb el 43% dels vots, CiU i ERC tenen 71 de 135 escons. Quedar per sota seria un fracàs. Però en unes plebiscitàries compten els vots. La llista de país pel sí hauria de superar el 50% dels suports i sumar-hi després la CUP.

TONI ALBIR / EFE

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

19

política

Unió vol estabilitat i creu que Rajoy acabarà cedint Convergència evita polemitzar amb els socis o amb Esquerra i assaboreix l’èxit del 9-N

Els quadres d’Unió, amb Ramon Espadaler i Josep A. Duran i Lleida al capdavant, van reunir-se ahir a l’Hospitalet de Llobregat. MANOLO GARCÍA F. CASAS / L. VICENS L’HOSPITALET / BELLATERRA

PRESSIÓ PER ENTENDRE’S

Artur Mas i Oriol Junqueras busquen la fórmula més eficaç per a les plebiscitàries i que el procés no descarrili. CRISTINA CALDERER

Escenari 2: programa comú, calendari incert

Escenari 3: divisió i legislatura fins al 2016

● El paraigua ‘Ara és l’hora’ L’independentisme es podria presentar per separat –una llista al voltant de Mas, una altra liderada per ERC i una altra de la CUP– però amb un paraigua conjunt, com el de la campanya Ara és l’hora, promoguda per Òmnium i l’ANC. S’incorporaria la CUP a la suma i els programes inclourien un compromís explícit amb la proclamació de l’estat propi i permetrien demanar el vot de forma més plural, tot i que la fragmentació seria més gran. ● No tindria per què ser curta Si hi hagués llista conjunta amb un programa concís per proclamar l’estat propi, la legislatura tornaria a ser curta. Un cop proclamat l’estat propi caldria fer eleccions perquè un nou Parlament redactés la Constitució i fes el procés constituent. Si les candidatures tinguessin ofertes ideològiques contrastades a dreta i esquerra sí que es podria pensar en una legislatura que permetés fer els debats constitucionals entre partits. ● Calendari i campanya tensa Mas s’hi jugaria el seu futur. D’aquí que si no hi ha unitat vulgui triar el millor moment per cridar a les urnes. El calendari s’endarreriria possiblement fins més enllà de l’estiu. Una campanya per separat evita les contradiccions, però introduiria temes incòmodes per a CDC com la corrupció i les retallades.

● El precedent de les europees A les europees CDC ja va intentar un pacte amb ERC, fins i tot a costa de trencar amb Unió. Els republicans no ho van veure clar i els partits tampoc van ser capaços d’acordar un punt comú en els seus programes, tal com els havia demanat l’ANC. Finalment els republicans van guanyar, tot i que per un estret marge sobre els convergents. ● Seguir amb Unió i nous aliats El PSC condiciona pactes globals amb CiU a un compromís per acabar la legislatura el 2016. Miquel Iceta (com ICV i Unió) no està interessat en l’avançament. El desacord total amb Junqueras faria que Mas optés per acabar la legislatura i mantenir l’estabilitat de la seva aliança amb Unió, que qualsevol altre escenari qüestiona. Amb ànim de recuperar terreny, socialistes i convergents podrien buscar una entesa cobejada per l’establishment i que alentiria el procés. I no és un detall menor que el Congrés que s’escolliria a finals del 2015 –les enquestes pronostiquen un escenari molt fragmentat– obrís noves expectatives si el PP, tancat a negociar, s’ensorra. ● Trencament del bloc del sí La divisió entre els sobiranistes i la societat civil seria total i ERC es llançaria a intentar aconseguir el lideratge en solitari del procés cap a l’estat propi.

Una setmana després del 9-N, les direccions de CDC i UDC van reunirse ahir per dibuixar els escenaris que s’obren a partir d’ara, després que l’èxit de participació de diumenge passat pugui ser un revulsiu que acceleri els tempos del procés. Una possibilitat de la qual, a Unió, no volen ni sentir a parlar. El secretari general del partit, Ramon Espadaler, va afirmar ahir davant del consell nacional d’UDC reunit a l’Hospitalet de Llobregat que la sortida ha de ser “política i articulada des del diàleg i a les urnes” i d’acord amb l’Estat. De fet, Espadaler va considerar que “l’acord amb el govern espanyol per la consulta és inevitable”. Per Unió, la recerca d’aquest mandat democràtic definitiu no passa en cap cas per un avançament electoral: “El que reclamem nosaltres és continuïtat i estabilitat”, va clamar Espadaler. De fet, el mateix Espadaler va informar personalment Mas que Unió no és partidària d’avançar eleccions. Tampoc convenç la llista unitària ni un programa comú independentista. El número dos dels democristians va indicar que “la resposta és la serenitat”, la mateixa que ha permès a Mas “poder fer el 9-N”, va afirmar. De fet, va criticar ERC per la “paradoxa” que quan Mas ha complert i ha posat les urnes Oriol Junqueras li retiri el suport. CDC vol consensuar la data

Des de CDC són més prudents i volen evitar incomodar els actuals socis d’Unió o els futurs d’ERC. Eviten donar pistes sobre el calendari i mesuren els passos. “L’objectiu no és córrer: l’objectiu és arribar, votar i guanyar”, va assegurar el coordinador general de CDC, Josep Rull, davant el consell nacional. Rull, que en cap moment va parlar d’eleccions, va centrar el seu discurs a demanar “triar bé el moment” per convocar-les. El quan, va

dir, “és la resposta que hem de ser capaços de donar quan construïm i consensuem el què i el com”. Sense citar cap partit, el que va venir a dir Rull és que CDC vol acordar, d’una banda, per a què han de servir les eleccions –va dir que la millor alternativa “és aconseguir un estat propi i independent”– i, de l’altra, la fórmula per arribar-hi –la formació vol impulsar una llista unitària. El número dos dels convergents va fer una crida a “sortir al carrer” per “arrossegar més gent i eixamplar la base” de la formació, que ahir va celebrar un consell nacional molt plàcid. Mentre que el cas Pujol va enrarir l’últim consell nacional, el d’ahir va servir perquè els quadres assaborissin el 9-N. Rull va agrair la feina a voluntaris, Govern i alcaldes, però l’agraïment més aplaudit va ser el que va dirigir a Mas: “Gràcies, president, per haver posat les urnes”, va exclamar. Els més de 300 consellers nacionals del partit van ovacionar el president una bona estona.e

ERC insisteix a fer la votació “definitiva” Des d’ERC insisteixen en la necessitat d’un avançament electoral. La secretària general d’ERC, Marta Rovira, va assenyalar que per respondre al resultat del 9-N cal “tornar a posar les urnes a través d’unes eleccions constituents” per donar la resposta “definitiva” sobre la independència. La número dos dels republicans preveu que en els pròxims dies es podran bastir “majories molt àmplies a nivell polític” per tirar endavant la votació decisiva. En canvi, el PP no aprova un avançament electoral. El portaveu del partit, Enric Millo, va demanar a Mas que “superi” el “debat inútil” del procés i comenci a governar per a “tots” els catalans. Millo va instar el Govern a presentar els pressupostos.

20

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

política ELECCIONS MUNICIPALS

ara

LA RESPOSTA DE L’ESTAT

Jaume Collboni, que es va imposar a les primàries a la primavera, durant l’acte d’ahir. @CARMENANDRES_

Collboni obre combat per l’hegemonia de l’esquerra a Barcelona AURI GARCIA MORERA ❊ BARCELONA

Marca distàncies amb Ada Colau El candidat del PSC a l’alcaldia de Barcelona, Jaume Collboni, va presentar ahir la seva campanya per a les eleccions municipals del maig amb un discurs en què va voler marcar distàncies amb Ada Colau, sense citar-la directament, i amb el seu projecte de Guanyem Barcelona, que pretén sumar ICV i la CUP. Collboni va carregar contra “els que ho volen tirar tot per la finestra sense reconèixer la transformació històrica d’aquesta ciutat durant 30 anys” i va afegir, contundent: “Una mica més d’humilitat, sisplau”. En un acte a l’Estació de França davant d’unes 300 persones, Collboni va reivindicar que Barcelona “és sobretot un motiu d’orgull” i va avançar que durant la campanya no criticarà l’estat de la ciutat. Sí que va criticar, però, que Barcelona “es posi en venda” o “se supediti al govern de la Generalitat”. De les decisions de l’actual alcalde, Xavier Trias, també va lamentar que “s’inverteixin recursos públics a canviar la cara de les principals avingudes de luxe de la ciutat”, en referència a les reformes del passeig de Gràcia i l’avinguda Diagonal.

Refreda la negociació del pressupost L’alcaldable del PSC va considerar insuficient la congelació de les tarifes del transport públic anunciada pel conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, en una entrevista a l’ARA. Collboni va assegurar que “no es tracta de congelar tarifes quan l’IPC està gairebé al zero, sinó de rebaixar-les, de posar els diners de Barcelona al servei dels barcelonins”. La rebaixa de les tarifes era la condició que havia posat el PSC per negociar el seu suport als pressupostos municipals per al 2015. Després que Vila anunciés la congelació de les tarifes sense haver-ho comentat abans amb el grup municipal socialista a l’Ajuntament de Barcelona, Collboni va refredar la negociació entre el PSC i el govern municipal pel pressupost: “El diàleg i la negociació que teníem sobre els pressupostos de la ciutat de Barcelona per al 2015 en aquests moments està en via morta”. Xavier Trias li va respondre ahir mateix, en declaracions al Telenotícies migdia de TV3: “Si el senyor Collboni vol continuar negociant, continuarem negociant; si no vol continuar negociant perquè ell ho utilitza només amb finalitats electoralistes, no m’hi vull ficar”.

RAJOY CONTESTARÀ LA SETMANA QUE VE PER ESCRIT A MAS

Rajoy és a Austràlia fins dilluns per participar en la cimera del G-20. Quan torni del viatge, respondrà a la carta que Mas va enviar-li per demanar diàleg i celebrar “la consulta definitiva”. GETTY IMAGES

El 9-N descol·loca Rajoy i li fa perdre la batalla del relat La resposta de la Moncloa aquesta setmana ha sigut confusa JOAN RUSIÑOL MADRID

La setmana acaba, a Espanya, amb una fotografia: la del seu president intentant recuperar prestigi lluny de casa –al G-20, a Austràlia– i el polític de moda a Madrid, Pablo Iglesias, aclamat pels seus militants i defensant un procés constituent. La política estatal s’està movent (només cal veure l’últim CIS) i la crisi territorial n’és una de les principals expressions. En plena ebullició del debat, Mariano Rajoy ha quedat noquejat per la gestió post 9-N. L’estratègia de resposta inicial ha hagut de ser corregida contra rellotge, apedaçant un relat que no ha acabat de convèncer a ningú. Improvisant. Aquest és un recorregut pel fets que han protagonitzat el govern espanyol i el PP els últims dies.

Dissabte, 8 de novembre La vicepresidenta agafa el timó Hores abans del 9-N, la cúpula dels populars és a Càceres per parlar de bon govern autonòmic. La presidenta del partit a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, va amunt i avall amb el telèfon mòbil. Entre d’altres, parla amb la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, que no ha anat a la trobada. És ella qui, des de Madrid, dóna ordres i tranquil·litza el PP català per si, finalment, l’endemà el president de la Generalitat, Artur Mas, no cedeix el lideratge del procés participatiu. La

número 2 de l’executiu garanteix que els poders de l’Estat actuaran per evitar que ningú se salti la llei. Encara hi ha esperances, però, que no caldrà. Poc després, fonts del partit –per ordre de la Moncloa– informen (amb poca precisió) que la Fiscalia obrirà diligències.

Diumenge, 9 de novembre Una compareixença ‘in extremis’ Rajoy no ha previst cap compareixença pública per valorar el 9-N. Vol minimitzar-lo i deixa la càrrega política al partit. Un simple teletip informa que ell ho segueix des del despatx. Fonts de la Moncloa treuen validesa a la votació. A mesura que avancen les hores, que augmenta la participació i que la implicació d’Artur Mas i Joana Ortega és un fet, comença el desconcert. Dubten si cal sortir a explicar-se. Fins i tot es planteja la possibilitat que doni la cara el fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce. Ell, que està de cap de setmana, s’hi nega. Finalment, fa de portaveu el ministre de Justícia, Rafael Catalá. Tot i convocar la premsa, deixa a tothom fora de la sala i només parla per a TVE, que distribueix el senyal.

Dilluns, 10 de novembre Crítiques des de la dreta Tot i ser festiu a Madrid, el debat post 9-N no s’atura. Els sectors més espanyolistes critiquen el “silenci” de Rajoy davant el “desafiament” català. El PP passa la pilota a la Fiscalia i l’insta a actuar aquell matí.

Dimarts, 11 de novembre El PP pressiona Torres-Dulce El neguit al PP creix i colla TorresDulce perquè mogui fitxa i passi la responsabilitat als jutges. SánchezCamacho anuncia que la querella es presentarà aquell dimarts i apunta quins possibles delictes inclourà. El fiscal, molest, respon que els tempos no els marca la política. Sáenz de Santamaría, des del Senat, dóna la primera resposta política a CiU.

Dimecres, 12 de novembre Rajoy renuncia a liderar Amb el pretext que ja ha rebut la carta de Mas, el president espanyol compareix tres dies després del 9-N, just abans de marxar a Austràlia. La via penal, en què havia derivat part de la resposta, no s’ha concretat. De la via política també se’n renta les mans i deixa a l’oposició qualsevol iniciativa per reformar la Constitució.

Dijous, dia 13, i divendres, 14 de novembre Esclaten el xoc i la divisió En un principi, Rajoy pretenia una resposta de perfil baix al 9-N: és per això que el titlla de “simulacre”, de “propaganda”. Els fets, però, han desmentit el seu relat, i ha buscat aixopluc en el ministeri públic per esmenar el guió. Dijous i divendres, però, es va fer palès el xoc amb la Fiscalia, que no vol actuar al dictat de l’executiu, i els dubtes de bona part dels fiscals del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre si hi ha bases sòlides per a la querella.e

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

21 PUBLICITAT

22

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

política

ara

NOVA ESQUERRA

MARIONA FERRER I FORNELLS MADRID

És el segon cop que un acte de Podem acaba amb L’estaca. Però és el primer cop que Pablo Iglesias dedica més de tres minuts en un discurs a Madrid a parlar de Catalunya, un tema pel qual ha tendit a passar de puntetes en els grans mítings. No en va ahir al Teatro Nuevo Apolo va ser proclamat primer secretari general d’una formació que va néixer fa tan sols deu mesos però que creix com l’espuma en totes les enquestes com a alternativa al bipartidisme a l’Estat. I Iglesias va optar per deixar de banda el discurs més agressiu per començar a fer un esbós del programa de govern que pensa tirar endavant si d’aquí un any arriben a la Moncloa. Llavors, va advertir, “començaran les dificultats de veritat”. La recepta catalana de Podem passa per seguir defensant el dret a decidir però amb procés constituent a tot l’Estat que trenqui “el cadenat del 78”. “Davant de l’immobilisme del PP i els brindis al sol de l’esquerrovergència, nosaltres diem: discutim de tot i amb tots un procés constituent”, va dir enmig d’aplaudiments després de considerar que Espanya és un “país de països” i d’afirmar que està “fart” d’una “concepció agressiva que diu als ciutadans quina llengua han de parlar o de quina nació s’han de sentir”.

Podem corona Pablo Iglesias secretari general Sis catalans, dos d’ells de Guanyem, formen part de la cúpula del partit que vol plantar cara al PP i al PSOE

advocat en l’àmbit dels drets humans i la defensa de moviments com la PAH o el 15-M, a més de portaveu també de Guanyem Barcelona; Beatriz Rilova, professora i portaveu de Podem Barcelona, i Gemma Galdon, professora de seguretat, tecnologia i societat a la UB. Viejo deia ahir a l’ARA que encara no tenen clara quina és la tasca que se’ls encomanarà però que celebra que la representació catalana sigui més alta que la d’altres comunitats. A ell i a Asens els va trucar Iglesias perquè com a membres de Guanyem Barcelona s’integressin en el procés. El moviment liderat per Ada Colau encara no s’ha pronunciat sobre si podria confluir amb Podem en unes plebiscitàries, un escenari que l’exportaveu de la PAH ahir no descartava. De moment, Podem encara no té definida l’estructura catalana, però està previst que el 14 de febrer totes les comunitats designin representant per al consell ciutadà. Suport d’ICV, absència de la CUP

El sextet català

Per a aquesta tasca Iglesias ha escollit a dit fins a sis catalans per al total de 62 membres del consell ciutadà, el nou òrgan de direcció del partit, que han ratificat durant aquesta setmana fins a 107.488 dels més de 250.000 inscrits a la seva pàgina web –el que serien els militants, tot i que no paguen cap quota–. Tots ells, excepte l’ex fiscal d’Anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo, tenen clara la defensa del dret a decidir, però prioritzant la protesta social i també un ruptura del “règim del 78” de la mà de la resta de l’Estat. Es tracta de Gemma Ubasart, professora de la Universitat de Girona, doctora en polítiques per la UAB i part fa un temps de les Candidatures Alternatives del Vallès, pròximes a la CUP; el galegocatalà Raimundo Viejo, politòleg i membre de Guanyem Barcelona; Jaume Asens,

95.311 VOTS DE SIMPATITZANTS

Iglesias ha rebut el 96,87% dels vots per ser el primer secretari general de Podem. DANI POZO / AFP

Colau era ahir a l’acte de clausura de l’assemblea constituent de Podem, com també el líder d’ICV, Joan Herrera, i l’eurodiputat Ernest Urtasun. Cap representant de la CUP, tot i haver-hi estat convidada, hi va assistir. En el terreny internacional, Iglesias va rebre la benedicció del líder de Syriza, Alexis Tsipras –“És un honor intervenir després del que serà el pròxim president de Grècia”, va dir el líder de Podem–, i també de l’eurodiputada portuguesa del Bloco de Esquerda Marisa Matias, amb la voluntat de voler convertir el Teatro Nuevo Apolo en “la capital de l’esperança del sud d’Europa”. La fi del procés de construcció de Podem va acabar ahir amb l’escenificació del lliurament de tot el poder intern de la formació al grup dels fundadors. I és que la candidatura d’Iglesias a la secretaria general –en què s’integren també Juan Carlos Modero i Iñigo Errejón– ha rebut el 96,87% dels vots (95.311 suports). “Podem no és un experiment polític sinó el resultat del fracàs del règim”, va advertir, i va assenyalar que faran d’escombra per “netejar la societat de la corrupció”. “No és que la por estigui canviant de bàndol, sinó que els somriures també. Quan us insultin, menteixin, difamin, somrieu, perquè guanyarem”, va afegir.e

Les noves majories polítiques a Espanya Anàlisi JORDI MUÑOZ POLITÒLEG DE LA UB

ai un partit abans de constituir-se i estructurar-se havia provocat un terrabastall semblant en la política espanyola. El fenomen Podem, si no hi ha res que ho alteri significativament, està cridat a reconfigurar profundament el sistema de partits espanyol. Tot el que

M

hem après del joc de majories i minories se’n pot anar en orris. Tot i que alguna enquesta puntual els col·locava com a primera força en intenció de vot, si agafem la mitjana de les últimes enquestes publicades a nivell estatal potser hem de concloure que l’escenari més probable a hores d’ara seria una victòria del PP, seguit a poca distància de Podem i del PSOE. Un escenari inèdit de conseqüències gairebé imprevisibles. Ara bé: cal no oblidar que el sistema electoral espanyol, a les províncies menys poblades, té efectes majoritaris importants i que beneficia el partit guanyador. En

Aliances Jugar al tot o res i no a fer de crossa del PSOE és clau en el seu èxit

aquest sentit, no és irreal l’escenari que dibuixava fa uns dies Pedro Arriola, el principal assessor del PP, segons el qual, tot i una davallada molt forta de suports, si el PP aconseguís mantenir-se al capdavant podria mantenir una majoria relativa però àmplia al Congrés de Diputats, de manera semblant a la UCD d’Adolfo Suárez, que amb un 35% dels vots va governar l’estat espanyol dues legislatures amb prop de la meitat dels escons. Actualment les enquestes situen el PP per sota del 35% dels vots, però només una lleugera recuperació de suports en l’últim tram de legis-

latura podria permetre als conservadors mantenir-se en el poder. A més, cal tenir en compte que Podem juga al tot o res: han dit repetidament que no tenen intenció de donar suport a petits ajustaments i recanvis de governants, sinó que busquen un canvi de rumb més radical. Per això tenen una estratègia i un discurs que els orienten de manera bastant clara a evitar coalicions amb el PSOE, com ha fet sovint IU. Possiblement haver defugit el rol de crossa del centreesquerra que tradicionalment tenia l’esquerra espanyola és una de les claus del seu èxit.e

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

23

política

País Valencià: un actor de canvi que amenaça Compromís SALVADOR ALMENAR VALÈNCIA

Al País Valencià, com passa en molts indrets de l’Estat, Podem és un gegant demoscòpic anònim. Ningú li posa cara, però molta gent –l’1 de novembre el nombre d’afiliats era de 24.500– confia en aquesta organització política que creix de manera exponencial i que ja s’ha convertit en un actor principal a tenir en compte per a les eleccions autonòmiques del maig del 2015. La demostració que cada vegada més gent veu Podem com la seva opció política preferida és que al maig van ser la cinquena força més votada en les eleccions europees i, cinc mesos després, les últimes enquestes coincideixen a situar el partit que lidera Pablo Iglesias com la tercera opció preferida i seria clau en la confecció del pròxim govern de la Generalitat Valenciana. La força del seu missatge contra la casta –un discurs en què els valencianistes d’esquerres de Compromís tenien l’hegemonia– és tan potent en un territori on el PP fa 20 anys que governa (ara amb la corrupció esquitxant la seva gestió) que, tot i ser un projecte encara sense una estructura definida, ja pot

presumir que el seu candidat, sigui qui sigui, és el preferit per ocupar la presidència. En el sondeig d’El País del 9 d’octubre, el 16% dels enquestats preferien que el candidat de Podem fos el pròxim president, empatat amb Mònica Oltra (Compromís), però doblant Alberto Fabra i Ximo Puig, del PP i del PSPV. La prova de foc seran les urnes, però ara com ara és l’únic partit amb capacitat de triar els seus companys de govern. Podria sumar-se a l’anomenat tripartit format per PSPV, Compromís i Esquerra Unida, o governar amb els socialistes i amb el suport d’un altre dels dos partits.e

Balears: pot acabar decidint qui governa si Bauzá perd la majoria QUIM TORRES PALMA

L’acte de proclamació de la nova direcció de Podem es va fer en un teatre de Madrid. GETTY

Podem no vol desaprofitar les previsions de creixement electoral i, malgrat que encara no té una estructura consolidada a les Balears ni una direcció pròpia, ja ha avançat que es presentarà a les pròximes eleccions autonòmiques del maig del 2015. Les enquestes li auguren representació i fins i tot pot acabar decidint qui governa en cas que el PP de Bauzá perdés la majoria absoluta. En canvi, no es presentaran formalment amb marca pròpia a les

municipals, però sí que explorarà la fórmula Guanyem, conjuntament amb entitats i altres formacions, però només a les principals ciutats de les Illes. Es dóna per fet que hi haurà candidatura a Palma i a Eivissa, i els cercles de Podem a Calvià i Manacor ja han iniciat processos per presentar-s’hi com a Guanyem. Tercera força a les europees

La formació que lidera Pablo Iglesias es va convertir per sorpresa en la tercera força a les Balears a les eleccions europees del maig, en què no es presentava la coalició Més, tercera força a nivell autonòmic. Podem es va nodrir de votant urbà, nous electors i antic votant socialista. Des de llavors s’ha visualitzat com una força especialment activa i amb capacitat de mobilització. Acaba d’obrir una oficina a Palma, que es va omplir el dia de la inauguració. Els seus líders, com Juan Carlos Monedero, omplen a vessar els auditoris quan visiten les Illes. Les bones perspectives electorals també condicionen el discurs de la resta. Els progressistes s’obren a pactar amb ells i el PP balear ja comença a utilitzar Podem per atiar l’espantall d’un eventual pacte de les esquerres per desallotjar els populars del govern balear.e

24

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

internacional

ara

PRÒXIM ORIENT

L’ombra d’una “guerra religiosa” sobre Jerusalem L’enèsima escalada de violència entre palestins i israelians apunta a una nova Intifada ANNA GARCIA RAMAL·LAH

“Respostes urgents, immediates, per a una situació d’emergència”. Era el contundent missatge que la membre del comitè executiu de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) Hanan Ashrawi llançava aquest dijous des de Ramal·lah, capital administrativa de Cisjordània, davant la premsa internacional. “El que està passant ara és tremendament seriós. S’està creant una situació de total inestabilitat”, subratllava la històrica líder palestina en referència a l’onada de violència que des de fa setmanes sacseja Jerusalem i Cisjordània i que atribuïa a “la provocació” del govern israelià. Entre els actes de “provocació” destacava l’intent de canviar l’estatus de l’Esplanada de les Mesquites –per als musulmans, Muntanya del Temple per als jueus– per poder-hi restringir l’accés, cosa que ha fet planar l’ombra “d’una guerra religiosa”, en paraules del president palestí, Mahmud Abbas. La crisi de l’Esplanada de les Mesquites, administrada per Jordània, ha portat aquesta setmana el secretari d’Estat nord-americà, John Kerry, a Amman. En una reunió amb el rei Abdal·lah II i el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, l’administració nord-americana va demanar mantenir l’statu quo al lloc sa-

grat. Israel, de passada, s’assegura que manté el tractat de pau amb Jordània que aquest any ha complert el vintè aniversari i que no és vist amb simpatia per bona part de la població jordana (més d’un 50% són palestins o descendent de refugiats palestins). Fruit de la reunió, el govern israelià va aixecar aquest divendres, dia de la pregària per als musulmans, les restriccions d’accés imposades les últimes setmanes a l’Esplanada. Els xocs entre joves palestins i policies israelians han arribat també al nord d’Israel, on viu la majoria del 20% d’àrabs (1,7 milions) que tenen passaport israelià. “Una mena d’Intifada”

¿Es pot parlar, doncs, del preludi d’una Tercera Intifada? “Aquesta és una reacció popular contra el govern israelià. Una mena d’Intifada si se’n vol dir així, però que no té res a veure ni amb la primera ni amb la segona. Els errors creen frustració”, assegura a l’ARA Menachem Klein, el professor d’història del pròxim orient a la Universitat de Bar Ilan, i exassessor del primer ministre israelià Ehud Barak, . Hanan Ashrawi evita, en canvi, fer servir el terme Intifada malgrat que el líder d’Al-Fatah empresonat, Marwan Barguti, hagi fet una crida “a la resistència armada”. Ella prefereix parlar de “resistència expressada de diferents formes per individus i no per un moviment organit-

Gravetat Els palestins reclamen “respostes urgents a la situació d’emergència” Dimensió L’esclat de violència de l’Esplanada de les Mesquites s’ha estès fins al nord d’Israel Singularitat “Se’n pot dir Intifada però no té res a veure amb les anteriors”, diu un expert

zat”. I desencadenada, insisteix, per gestos de “provocació” israelians. Hores abans del viatge de Kerry a Amman es confirmava “l’aprovació preliminar” de 200 noves cases en un assentament jueu de Jerusalem Est. Per al lideratge palestí, un altre indici de la política de “confrontació” i “de rebuig a la solució dels dos estats” del govern israelià. Aquesta setmana el govern israelià ha vetat l’entrada al país del comitè de l’ONU que hi havia d’investigar els possibles crims de guerra comesos en l’ofensiva militar israeliana sobre Gaza l’estiu passat. La comissió, encapçalada pel canadenc William Schabas, va arribar a Jordània dimecres. Tampoc poden entrar per la frontera amb Egipte, perquè

està tancada. El govern de Netanyahu ja ha dit que no col·laborarà amb Schabas, a qui acusa de tenir “posicions antiisraelianes”. La intervenció a Gaza va causar la mort de 2.200 palestins –la majoria civils– i de 60 soldats israelians i 6 civils, pels coets llançats des de la franja. En clau interna, el govern d’unitat palestí ha quedat aquesta setmana en via morta, i les eleccions parlamentàries i presidencials han quedat allunyades un cop més. Coincidint amb el 10è aniversari de la mort de Iàsser Arafat, Mahmud Abbas acusava els islamistes de Hamàs, que governen Gaza des del 2007, de ser autors d’una cadena d’atemptats contra interessos de Fatah a la franja.e

Full de ruta per posar l’estat palestí al mapa A.G. RAMAL·LAH

Amb les negociacions de pau trencades des del mes d’abril pel rebuig d’Israel al govern d’unitat palestí entre els nacionalistes de Fatah i els islamistes de Hamàs, i amb el clima de tensió que es viu a la zona, l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) intenta fer passos per recuperar el pols del procés. A finals d’aquest mes presentarà al Consell de Seguretat de l’ONU un calendari per acabar “amb l’ocupació en un termini de tres anys”, i donar pas a la creació d’un estat palestí a partir

Activistes palestins i estrangers creuant el mur prop de Ramal·lah divendres en un acte de protesta. A. AWAD / REUTERS

de les fronteres del 1967 que aspira a tenir com a capital Jerusalem Est. Aquesta via, però, és dubtosa, ja que topa amb el veto dels Estats Units, un dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat. El pas següent seria anar al Tribunal Penal Internacional, on podrien denunciar Israel per crims de guerra. Des de l’OAP avisen que, dins de la seva estratègia, també hi ha sobre la taula revisar les actuals relacions de seguretat i econòmiques que mantenen amb Israel. Però és en l’arena internacional on els palestins busquen reafirmarse com a estat. “Ara, més que mai, cal mirar cap a Europa”, assenyala

el professor d’història del Pròxim Orient a la Universitat de Bar-Ilan Menachem Klein, tot i que recorda que al president dels EUA “encara li queden dos anys de mandat”. Mirar cap a Europa

El fet que la nova cap de la diplomàcia europea, la italiana Federica Mogherini, s’hagi estrenat en el càrrec viatjant al Pròxim Orient i tingui com a objectiu “un estat palestí” s’interpreta com “un gest” cap a la comunitat palestina, que confia que diversos estats europeus –entre els quals l’espanyol, que ho votarà dimarts– reconeguin pròximament l’estat palestí.e

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

25

internacional CONFLICTE UCRAÏNÈS

Els líders del G-20 pressionen Rússia perquè surti d’Ucraïna

Una allau de crítiques i amenaces de sanció reben Putin a Austràlia ARA BARCELONA

Manifestants palestins, que protestaven divendres per la situació a l’Esplanada de les Mesquites, es dispersen després que les forces de seguretat israelianes comencessin a utilitzar gasos lacrimògens. HAZEM BADER / AFP

EL BITLLET

Prudència l conflicte sembla un bucle que torna a escenaris ja visitats: atemptats, palestins morts per l’exèrcit israelià, protestes, tancament de l’Esplanada de les Mesquites, extensió de les protestes, esclat d’una Tercera Intifada... Però no, l’escenari mai és igual. Ara, més enllà de les tensions entre Hamàs i Fatah i de la construcció de nous assentaments israelians, Palestina és membre observador de les Nacions Unides (2012); és reconeguda com a estat per països de la UE (Suècia i, potser, França i Espanya), i l’amenaça de l’Estat Islàmic arriba a les fronteres d’Israel. Són canvis que Benjamin Netanyahu i Mahmud Abbas haurien de considerar, i llavors actuar amb la màxima prudència si no volen que la situació en un Pròxim Orient en fallida se’ls en vagi de les mans.

E

ANTONI SEGURA CATEDRÀTIC D’HISTÒRIA DE LA UB

La crisi d’Ucraïna va monopolitzar completament la cimera del G-20 que va arrencar ahir a Brisbane (Austràlia), on els líders de les principals potències econòmiques mundials van rebre el president de Rússia, Vladímir Putin, amb una pluja de crítiques pel seu suport polític i militar als rebels de les províncies de l’est ucraïnès. “Li donaré la mà, però només tinc una cosa a dir-li: ha de marxar d’Ucraïna”. Així de contundent va ser el primer ministre del Canadà, Stephen Harper, quan va tenir Putin al davant. Segons un portaveu de la delegació canadenca, la resposta de Putin a aquesta salutació “no va ser positiva”, però no se’n van donar més detalls. El conflicte ucraïnès, de fet, va ser l’únic tema tractat en totes les trobades bilaterals que Putin va mantenir ahir amb els diversos líders reunits a Brisbane. La cancellera alemanya, Angela Merkel, li va anunciar que la Unió Europea es planteja incrementar les sancions econòmiques davant l’escalada militar a l’est d’Ucraïna, on l’OTAN ha confirmat l’entrada de tancs, soldats i avions de guerra russos. En la sessió d’avui de la cimera, els líders europeus es reuniran amb el president dels Estats Units, Barack Obama, per tractar la qüestió, i dilluns a Brussel·les es discutiran les possibles noves sancions. El país de destí de l’MH17

Putin es va reunir també amb el president francès, François Hollande, i amb el primer ministre britànic, David Cameron, que també li va advertir que les relacions de Rússia amb els països occidentals estan en una “cruïlla” pel conflicte ucraïnès. En una conferència en una universitat australiana just abans de la cimera, Obama va rebutjar també “l’agressió de Rússia contra Ucraïna, que és una amenaça per al món sencer –va dir–, tal com vam veure en l’horrible abatiment del vol MH17”, l’avió de Malaysian Airlines abatut sobre Ucraïna el 17 de juliol

El president rus, Vladímir Putin, va posar amb un coala a Austràlia, on va ser increpat per la resta de líders sobre Ucraïna. REUTERS

i que s’atribueix a un míssil rus llançat pels rebels ucraïnesos. Austràlia, l’amfitriona de la cimera, era precisament el país de destí d’aquell vol, en què van morir 28 australians (d’un total de 298 víctimes). Per això el primer ministre australià, Tony Abbott, havia dit que interpelaria Putin sobre aquest tema, cosa que ja va fer dimarts passat a Pequín en la cimera de Cooperació Econòmica Àsia-Pacífic. Allà, Abbott va

Els altres temes de la cimera

Accelerar el creixement més d’un 2% en cinc anys Creixement econòmic

Canvi climàtic

El creixement econòmic i la lluita contra l’atur són el tema oficial de la cimera, que clourà avui amb una declaració. “Creiem que, com a resultat del treball que farem aquí, el món pot accelerar el creixement més d’un 2% els pròxims 5 anys”, va dir el primer ministre australià, Tony Abbott.

Austràlia havia deixat el canvi climàtic fora de l’agenda de la cimera, cosa que va aixecar crítiques en la societat civil. Però Barack Obama va retornar el focus al tema en anunciar, a Brisbane, un ajut de 3.000 milions de dòlars al Fons Verd de l’ONU, per als estats en desenvolupament.

demanar a Putin que es disculpés per l’MH17, però el to de la trobada no va ser tan dur com s’esperava. Ahir, a Brisbane, Putin i Abbott van llimar asprors posant amb dos coales per a la foto de la seva trobada. Però després els australians van deixar Putin en un dels extrems de la gran foto de família de la cimera del G-20, un gest que va ser vist com un altre senyal de l’aïllament rus. Tot plegat hauria portat el líder rus a plantejar-se marxar de la cimera ahir mateix, segons un membre de la seva delegació, tot i que un portaveu del Kremlin ho va negar poc després. Putin, de fet, va intentar no perdre el somriure i va insistir en els seus arguments. En una entrevista a la televisió alemanya ARD, va negar de nou la seva intervenció directa a Ucraïna i va assegurar que Rússia “no permetrà” al govern ucraïnès que “destrueixi els opositors polítics” com està fent, va dir, “a l’est d’Ucraïna”.e

26

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

internacional

ara

RUTES MIGRATÒRIES

Turquia, l’altre punt negre de la política migratòria europea La guerra a Síria i l’Iraq i el tancament de la UE fan pujar la mortalitat al Mediterrani Reportatge LLUÍS MIQUEL HURTADO ISTANBUL

l Mumtaz i el Sanjar estaven desesperats. Les tropes espanyoles a l’Afganistan, per les quals els dos joves locals havien traduït durant tres anys, van marxar i els van deixar allà plantats. Van haver de fugir a Istanbul per amenaces dels talibans. L’eterna espera del permís especial per residir a Espanya, promès per Madrid, els va fer perdre l’esperança. L’única via per arribar a Europa era recórrer al tràfic de persones. La màfia va taxar-los en 7.000 euros per ànima0. Estaven decidits a vendre-se-la. “Abans del 2011 els traficants solien fer servir la ruta del mar Egeu. Un passatge irregular a Grècia –el país europeu que hi ha més a prop– valia uns 2.000 o 3.000 euros”, explica a l’ARA Didem Danis, investigadora en migració a la Universitat de Galatasaray. Fa tres anys, l’Agència Europea per a la Gestió de la Cooperació Activa de Fronteres Exteriors de la Unió Europea (Frontex) va promoure reforços policials a les fronteres marítimes del continent. Això va fer variar les rutes d’accés a Europa i, de retruc, els preus. “S’està circulant cada cop més pel mar Negre”, apunta Danis. Aquesta via la intentaven recórrer, a bord d’una minúscula barca, 42 immigrants a principis de novembre. Van fer-se a la mar al sud-oest d’Istanbul. De nit i enmig d’un silenci llò-

E

brec, amb els llums apagats, van recórrer en sentit nord els trenta quilòmetres de l’estret del Bòsfor sense que els detectessin. Però tot just a la boca del mar Negre els va sorprendre el naufragi: 28 passatgers, entre ells nens, van morir ofegats. Romania no va poder ser el seu destí final. Amnistia Internacional calcula que més de tres mil immigrants ja han fet del Mediterrani la seva tomba durant el 2014. Més del doble que l’anterior pic de mortalitat, experimentat el 2011. Al mateix mar es van rescatar vora de 60.000 persones l’any 2013. La mitjana dels 15 anys anteriors era de 40.000. És conseqüència directa, segons l’ONG, de la crisi de refugiats que pateix el Pròxim Orient per culpa de les guerres a Síria i a l’Iraq.

Els equips de rescat van trobar 24 cossos després que una pastera s’enfonsés al mar Negre a principis de novembre. Hi viatjaven unes 40 persones, entre les quals nens. OSMAN ORSAL / REUTERS

Naufragis Més de 3.000 immigrants 300.000 nouvinguts al dia Això vol dir que als fluxos migratoris han mort habituals s’hi afegeixen els movi- al Mediterrani ments de quasi dos milions de refugi- durant el 2014 ats sirians i iraquians que acull Turquia. “Estem en un pont perpetu entre est i oest”, assenyala Nese Erdile, analista del Centre d’Estudis Migratoris de la Universitat de Bilgi. “S’estima que entre 200.000 i 300.000 immigrants arriben al país sense registrar-se cada any. La meitat s’hi queda i els altres marxen a Europa”. “Els procedents de l’Iraq, l’Iran, l’Afganistan, el Pakistan, Armènia, Rússia, Bangla Desh, el Turkmenistan o Geòrgia solen venir per vies legals i comencen a treballar, en molts casos de forma il·legal –explica Erdilek–. Les dones normalment treballen a les cases i cuiden ancians i nens.

D’altres tenen feina en el tercer sector o en la prostitució. Els homes treballen habitualment en l’agricultura o en la construcció de forma temporal”. Els sous, sempre abusius. Quan acaba el permís d’estada comença l’infern. “Uns quants tornen al país d’origen, però d’altres es queden fins que els expulsen”, diu. L’acadèmica de Bilgi distingeix aquest primer grup dels que fan de Turquia només un país de trànsit. “També hi ha indis, afganesos, pakistanesos, nigerians, algerians, egipcis, marroquins i somalis que [buscant Europa] acaben sent carn de canó de les xarxes de tràfic de persones”. Un informe recent de la Gran Assemblea Nacional turca assenyalava l’ampli règim de visats a Turquia com un dels principals motius que la fan plataforma d’Europa. Per Didem Danis, que defineix el vell continent com un “castell”, el gran problema és “el tancament de fronteres a Europa des

de fa una dècada. Això està acumulant immigrants a les portes: al Marroc, Líbia o Turquia”. La Unió Europea, cada cop més reticent a acceptar immigrants, va proposar a Turquia un pacte l’any 2013: “Si la UE detenia un immigrant en situació irregular que sospités que procedia de Turquia, el tornarien a Turquia”, detalla Didem Danis. Els ciutadans turcs, a canvi, obtindrien més fàcilment un visat per a l’àrea Schengen, que comprèn els principals països comunitaris. “Allò era un suborn diplomàtic”, es queixa Danis. “Des d’aleshores, Turquia ja ha començat a admetre els expulsats de la UE. Però la UE no ha complert la seva part del pacte. Això és immoral”, afegeix. Amb el tancament fronterer, Europa i tot Occident també han fallat, pels turcs, en l’atenció als refugiats sirians i iraquians. Amnistia Internacional exigeix vies de trànsit segures a Europa.e

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

27

societat SALUT

Els avenços en l’esclerosi múltiple La Fundació Esclerosi Múltiple compleix 25 anys i celebra les millores en fàrmacs i sensibilització AURI GARCIA MORERA BARCELONA

Elena Martínez té 42 anys i conviu amb l’esclerosi múltiple des de fa 21 anys. En aquell moment era una malaltia desconeguda i les persones que la patien s’enfrontaven a una gran incertesa. “Estàs sol com un mussol –explica l’Elena–. Jo m’he presentat a urgències plorant com una magdalena”. Afegeix que, a més, “no en pots parlar amb ningú”. La majoria de persones del seu entorn no en sabien res, com ella mateixa. “Ho has d’anar a buscar al diccionari”, detalla. La Fundació Esclerosi Múltiple, que aquest any compleix 25 anys, celebra que la situació ha canviat molt des de llavors, gràcies a les millores en fàrmacs i en la sensibilització. La història de l’Elena ha avançat en paral·lel a la de la Fundació i ella ha viscut en primera persona els beneficis d’aquests avenços. Des de les novetats en els tractaments i els medicaments fins a l’increment gradual de les opcions de suport. En l’àmbit assistencial, i en altres àmbits, com en el laboral. “Se’m va adormir el braç dret i després tot el costat dret”, explica l’Elena sobre el començament dels símptomes. “Vaig tenir sort perquè vaig tenir el diagnòstic només una setmana més tard”, afegeix. Ara els diagnòstics ràpids són habituals, però llavors no ho eren tant. La confirmació definitiva va arribar quan va tenir el segon brot, un any després del primer. Poc temps després ja va entrar en un assaig clínic del medicament que en aquell moment era l’únic específic per a la malaltia.

DE LA SOLITUD AL SUPORT

A Elena Rodríguez li van diagnosticar esclerosi múltiple fa 21 anys, en un moment en què era una malaltia desconeguda, i assegura que es va sentir sola, ja que ni tan sols en podia parlar amb ningú. Avui treballa al centre especial de treball de la Fundació Esclerosi Múltiple, on destaca que es respecta la malaltia. Els torns, per exemple, s’adapten a l’estat de salut. PERE TORDERA

Lideratge El centre d’esclerosi múltiple de Catalunya és “pioner a Europa”

Suport en l’àmbit laboral

“Tot i que fos dolorós i molest al començament, em va anar molt bé, i encara el prenc”, explica sobre aquest fàrmac. Gràcies a la medicació, els brots es van espaiar i van ser més lleus, i va poder fer vida normal. Matisa, però, que això és només en aparença: “Des de fora ningú diria que tens esclerosi, però per dins és diferent”. Amb només 25 anys, la fatiga era tan gran que era incapaç d’anar de pressa, i després d’un embaràs complicat ja no va tornar a la feina que feia abans, de comercial. Al cap d’un temps va tornar a treballar, però ja ho va fer com a teleoperadora al centre especial de treball de la Fundació Esclerosi Múltiple. Aquest centre, on actualment treballen unes 80 persones, ofereix un suport que seria més difícil de trobar en una empresa ordinària. “Podria treballar a qualsevol empresa, però aquí es respecta la malaltia, saben que amb l’esclerosi múltiple un dia ets a dalt i l’endemà a baix”, destaca l’Elena.

Els torns, per exemple, s’adapten a l’estat de salut. En l’àmbit assistencial, la Fundació té centres de rehabilitació específica a Barcelona, Lleida, Girona i Reus. L’any 2012 va fer un salt endavant important amb el trasllat del nou centre d’esclerosi múltiple de Catalunya a un nou espai dins el recinte de l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebron. Allà, al mateix edifici, hi ha una zona de docència i recerca, una zona hospitalària de diagnòstic i tractament i l’hospital de dia de rehabilitació que gestiona la mateixa Fundació. Inquietud per les retallades

Rosa Masriera, directora de la Fundació Esclerosi Múltiple. PERE TORDERA

Rosa Masriera, directora de la Fundació Esclerosi Múltiple, destaca que el centre català és “pioner a Europa” i lamenta que els hospitals de dia de la Fundació s’han vist perjudicats per les retallades en el preu per estada de les places concertades. “No hem reduït el nombre de places i hem mantingut el nivell d’atenció posant-hi més diners nosaltres, però és difícil créixer i a Barcelona tenim molta llista d’espera”, lamenta Masriera. La directora de la fundació alerta que, després d’anys d’avenços, “la situació és molt bona però hi ha limitacions per accedir a innovacions per les restriccions pressupostàries”. Avisa que l’estalvi d’ara es pot convertir en més despesa després.e

‘Mulla’t per l’esclerosi múltiple’: el millor instrument de difusió A.G.M. BARCELONA

L’esdeveniment solidari Mulla’t per l’esclerosi múltiple ha sigut la millor eina per fer avançar el coneixement d’aquesta malaltia a Catalunya. “Ha ajudat moltíssim que aquell dia es trobi tanta gent i es parli de l’esclerosi múltiple”, assegura Rosa Masriera, directora de la Fundació Esclerosi Múltiple. L’entitat ha fet estudis sobre el coneixement de la malaltia arreu de l’Estat, i a Catalunya és on es coneix més, gràcies a la repercussió del Mulla’t. “Cada vegada ens en sorprenem, perquè cada vegada hi ha més piscines que es volen apuntar a organitzar l’acte”, afegeix Masriera. La directora de la Fundació Esclerosi Múltiple considera que la clau de l’èxit d’aquest esdeveniment, que va néixer fa 21 anys, és el seu enfocament: “Una fórmula en què hem fugit de parlar de la malaltia i ho hem enfocat en una jornada lúdica, un dia en què es pot celebrar una cosa en família, i que en aquest punt de celebració i d’esport ens podem trobar tots i fer un acte solidari”. També admet, però, que “va començar en un bon moment, en què encara no hi havia actes d’aquest es-

til”. Posar-lo en marxa avui i aconseguir els mateixos resultats seria molt més complicat. En l’edició d’aquest any, que es va fer el diumenge 13 de juliol, hi van col·laborar un total de 615 piscines, hi van participar 70.000 persones i es van recaptar 300.000 euros bruts. “Diu molt de la societat catalana que siguem capaços de vincular-nos i unir-nos per una causa”, valora Masriera. Segons la Fundació Esclerosi Múltiple, el Mulla’t és el segon acte solidari més multitudinari del país, darrere de La Marató de TV3, per la gran quantitat d’actes que s’organitzen a municipis diferents, des de les grans ciutats fins als pobles més petits.e

L’última edició del Mulla’t en una piscina de Barcelona. MANOLO GARCÍA

28

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

societat

ara

EL DEBAT DE LA IGUALTAT

Princelandia: el paradís dels clixés per a nenes

01

Polèmica per l’obertura de locals al Vallès que ofereixen tractaments de bellesa infantil NÚRIA MARTÍNEZ BARCELONA

Taller de maquillatge, perruqueria i manicura i desfilar en una passarel·la. Tot per 15 euros. Aquesta oferta que podria ser de qualsevol centre de bellesa és la que presenta Princelandia, un centre per a festes infantils. El seu lema és “party & beauty” (festa i bellesa) i el seu objectiu és que les nenes de dos a dotze anys se sentin princeses durant unes hores. Es tracta d’una empresa de matriu andalusa que aquest estiu ha aterrat a Catalunya. Hi ha un centre a Sabadell i un a Granollers. El local de la cocapital del Vallès Occidental fa olor de caramel, té les parets de color rosa xiclet i una decoració que recorda els contes més ensucrats de la factoria Disney. Hi treballen sis noies amb titulacions relacionades amb l’educació. El vestuari que porten va en la línia de la decoració del local: un tutú, una samarreta blanca i una perruca rosa. Les activitats que s’hi practiquen compleixen tots els clixés sexistes, impropis dels temps actuals. No obstant, l’encarregada del local de Sabadell, Cristina Cruz, considera que les activitats que s’hi fan no promouen ni inculquen cap rol. “A les nenes els agrada disfressarse. Jo no obligo ningú a venir”, explica. Puntualitza que l’entrada als nens no està prohibida. A més, considera que pintar-li la cara a una nena no forma part de cap clixé sexista. Detalla que no se les maquilla, sinó que se’ls pinta un dibuix a la cara. “L’objectiu és que somriguin i s’ho passin bé. Es tracta únicament d’una estona per gaudir i prou”, afegeix. Cruz argumenta que les nenes tenen clar que “la vida de princesa i de fantasia s’acaba quan travessen la porta”. Campanya contra el local

Judith Terés, experta en temes de gènere i igualtat i una de les fundadores del Projecte Ella, denuncia que sí que s’estan potenciant patrons que promouen la desigualtat. “A Princelandia i a les pel·lícules de Disney es diu que les dones han de ser princeses”, lamenta. D’aquesta manera, no s’ensenya a les nenes valors d’independència, de lluita i de superació. La fundadora del Projecte Ella argumenta que a través del joc i de l’oci també s’està educant i transmetent valors als més petits. El Projecte Ella és l’entitat que ha impulsat una campanya con-

tra aquest centre. A través de les xarxes socials, centenars d’usuaris s’han sumat a les crítiques. D’altra banda, a Granollers s’han celebrat concentracions davant del local per demanar-ne el tancament. A Sabadell molts matins es desperten amb una pintada a la façana. Tot i que l’acollida ha sigut “molt dolenta” –fins i tot se’ls acusa de promoure la violència masclista–, la facturació del negoci és “positiva”, segons Cruz. A la franquícia de Sabadell no només hi ha activitats per a nenes que vulguin ser princeses. Les mares també poden participar-hi, disfressant-se amb tutús o tiares o fent-se la manicura amb les seves filles. De fet, aquesta és una de les activitats més demanades. “És una manera més de passar una hora juntes. Moltes d’elles vénen per alleujar l’enveja que senten els germans entre ells”, explica. En aquest sentit, Cruz recorda que la majoria d’activitats que es fan al seu local les clientes també les practiquen a casa. “Gairebé totes ja porten les ungles pintades”, assegura. Debat sobre l’educació en l’oci

A Princelandia també s’hi celebren babyshowers, comunions i festes temàtiques. Fins i tot s’hi han arribat a celebrar comiats de soltera, on hi han participat des dels nebots fins als avis. “Abans se n’anaven al paintball i ara vénen aquí”, bromeja Cruz. Una altra de les crítiques que se li fan a aquest negoci és que s’hi duen a terme activitats impròpies de la infància. Les desfilades en una passarel·la en són un exemple. L’encarregada assegura que no s’imita les models, sinó que en general ballen sobre la plataforma. Així, l’encarregada del local considera que “el món continuarà igual de desigual amb o sense Princelandia”. Per la seva banda, des del Projecte Ella consideren que el local “no és el dimoni”, però que cal que es reflexioni sobre els rols que es transmeten amb l’oci de la infància. “Les famílies han de participar en el debat”, afegeixen.e

01. El mobiliari del local de Sabadell emula el dels contes de princeses. 02. Els tutús són algunes de les peces de roba que es poden utilitzar. CRISTINA CALDERER

02

Ana María González EXPERTA DE LA UOC EN TEMES DE GÈNERE I LES TIC

“S’ensenya a les dones a ser un objecte” ● Què n’opina de centres com ara

Princelandia? Hi estic en contra. Es transmet un missatge molt negatiu a les nenes i a la societat en general. Sembla que l’objectiu que han de tenir a la vida és ser princeses. Els petits juguen a reproduir el que seran quan siguin grans. I Princelandia és un mal mecanisme d’aprenentatge. ● Quins valors són inherents a Princelandia? Es transmeten uns clixés i uns rols absolutament sexistes. Es diu que les dones són objectes i que han d’estar guapes. No se’ls diu que han de lluitar i treballar per guanyar-se la vida de manera independent. ● Al segle XXI les nenes segueixen jugant a nines i a cuinetes... Sí. Tot i que els jocs i la societat estan canviant molt des de fa uns anys, és evident que encara hi ha desi-

gualtat. Amb aquestes activitats no els estem donant una imatge real de la societat. ● ¿Existeix un centre que transmeti uns valors similars per a nens? No em consta que existeixi cap lloc on s’ensenyi als nens a ser prínceps. I si fos així, els valors també serien diferents. La princesa és un satèl·lit del rei. El príncep és el que arribarà a la corona. Per tant, la distribució i la relació respecte al poder ja és diferent. ● Des de Princelandia consideren que es tracta només d’un negoci perquè les nenes s’ho passin bé... La societat no és com és, sinó com la fem. És el que volem que sigui. Entre tots estem triant un model i ningú s’escapa de les responsabilitats. Si esculls un model de negoci sexista estàs contribuint a la desigualtat. Això no és cap excusa.e

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

29

societat

MEDI AMBIENT

L’exèrcit envesteix llanxes de Greenpeace i fa caure una dona L’entitat protestava contra prospeccions a les Canàries ARA BARCELONA

Dues llanxes de l’armada espanyola van envestir ahir al matí dues embarcacions de Greenpeace que pretenien fer una acció de protesta contra les prospeccions petrolieres de Repsol a les illes Canàries. Els impactes van provocar que una activista de Greenpeace caigués a l’aigua i resultés ferida de gravetat a causa de l’impacte amb l’hèlix d’una de les llanxes. Els mateixos efectius de l’exèrcit la van haver de rescatar i la van evacuar en helicòpter. L’incident també va provocar un segon ferit. En el vídeo dels fets difós per Greenpeace es pot veure que les dues llanxes de l’organització surten del vaixell ecologista Arctic Sunrise en direcció a la nau Rowan Renaissance, contractada per Repsol per a les prospeccions. Tot seguit, en imatges gravades des de les mateixes llanxes de Greenpeace, es veuen les llanxes de l’armada, equipades amb indicadors lluminosos, envestint les embarcacions dels ecologistes diverses vegades. Els últims segons del vídeo

mostren els moments més dramàtics, amb xiscles de la dona ferida, que no apareix a les imatges. Quan els seus companys se n’adonen, comencen a cridar que hi ha una dona a l’aigua. L’armada va desmentir que les seves embarcacions haguessin envestit les de Greenpeace i el ministeri de Defensa va denunciar que les llanxes de l’organització ecologista es dirigien a la nau de Repsol “amb la intenció d’abordar-la”. Segons Defensa, l’exèrcit va enviar les seves llanxes per interposar-s’hi i evitar l’abordatge, i va ser en aquest moment que l’activista va caure a l’aigua. La nota argumenta que “la defensa dels interessos vitals i estratègics d’Espanya és un objectiu primordial de la seguretat nacional, i la llibertat d’explotació dels recursos energètics disponibles s’ha de considerar en aquest àmbit”. Petició de compareixença urgent

Fonts del PSOE van avançar ahir a l’agència Efe que el portaveu socialista de defensa al Congrés, Diego López Garrido, registrarà demà una petició de compareixença urgent del ministre de Defensa, Pedro More-

Topades L’armada va fer xocar les seves embarcacions amb les de Greenpeace Ferida Els impactes van fer caure una activista que va quedar ferida per una hèlix

Mireu el vídeo a AraTV

Instantània del vídeo dels fets difós per Greenpeace, en què es poden veure les llanxes de l’exèrcit envestint les de l’ONG. GREENPEACE

nés, perquè doni explicacions sobre les circumstàncies de l’incident i els detalls de la intervenció. El president de Fuerteventura, Mario Cabrera, de Coalició Canària, es va sumar a les veus crítiques i va demanar una investigació per depurar responsabilitats sobre el que va considerar una “agressió”. La resposta del govern espanyol la va donar el ministre d’Indústria, Energia i Turisme, José Manuel Soria, que va afirmar que l’armada espanyola ha de preservar l’ordre a la zona de les prospeccions de Repsol i va afegir que “això és el que ha fet avui [per ahir] i ho continuarà fent”.

Sobre la caiguda de l’activista, Soria va subratllar que l’armada havia rescatat “una italiana de Greenpeace que havia caigut de la seva Zodiac i que havia quedat ferida per l’hèlix del motor d’una altra llanxa del mateix vaixell ecologista”. Segons el ministre d’Indústria, l’armada va fer “el que faria en qualsevol circumstància d’aquesta naturalesa”, en referència al rescat de la dona. Soria no va esmentar les circumstàncies que van provocar que caigués, i es va limitar a afegir: “El que desitgem és que aquesta dona es recuperi de les ferides com més aviat millor”.e

30

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

societat RETRATS DEL NATURAL

PEPE I RAMON ROCAESPANA GALITO CABARETERS, ARTISTES I EMPRESARIS

ara

(36)

Què és el misteri Greta Garbo?

RUTH MARIGOT

TONI VALL BARCELONA

V

enècia, anys 70. Els bessons Pepe i Ramon Rocaespana actuen al popular club Martini amb el seu espectacle de cabaret i revista Santos Show. Al restaurant d’un hotel proper coincideixen amb Mike i Bianca Jagger, de visita a la ciutat. Immediatament sorgeix feeling entre tots quatre. Sopen, beuen i riuen durant hores. “Ella era una mica esquerpa”, recorda el Ramon. Ell, en canvi, està entusiasmat amb els seus nous amics. La festa s’allarga fins a les habitacions i... “Misteri Greta Garbo”. Els Rocaespana són atrevits i llenguts, no deixen passar cap ocasió per deixar anar un acudit picant, però també saben ser discrets. Quan algú pregunta massa i volen mantenir el suspens sobre el moment culminant d’algun episodi de la seva vida, sempre diuen el seu ja famós: “Ahhh, misteri Greta Garbo...” A què es refereixen? És ben conegut que la mítica actriu sueca es va retirar del cinema amb només trenta-sis anys quan era l’estrella incontestable de Hollywood, en el punt més alt de la seva popularitat. N’estava farta, volia tranquil·litat i mai es va preocupar d’aclarir els motius

de la seva decisió. Algunes especulacions, però sempre va ser un misteri. El misteri Greta Garbo, doncs, que dos germans bessons nascuts a Linyola l’any 1930 han convertit en un divertit i recurrent leitmotiv de la seva vida. I deunidó quina vida! Als deu anys el Pepe i el Ramon van a veure el Sant Crist de Balaguer per demanar-li que volen ser artistes. Ho tenen claríssim. Al col·legi ja munten números a l’hora del pati. A Tàrrega, als divuit anys, el Ramon fa de pintor i el Pepe treballa en una pastisseria. Marxen a fer la mili a la Seu d’Urgell i hi organitzen uns quants sidrals. Sempre que toca fer festa, són els primers a posar quatre garlandes i a fer i desfer com volen. Un d’ells és l’assistent del capità i l’altre del coronel. S’esdevenen uns quants misteris Greta Garbo i algun joc de mans també. A Balaguer són els reis del mambo. Tothom els coneix i, malgrat que els temps no són precisament un dispendi de llibertats, ells tenen bon rotllo fins i tot amb els capellans. De Linyola a Hannover i mig món

Amb vint anys se’n van a viure a Barcelona. Freqüenten els ambients populars i festius. Tenen bona planta i desvergonyiment per donar i per vendre. Coneixen l’actor nord-americà Red Skelton (Escola de sirenes), que els recomana anar-se’n als Estats Units a triomfar. Als pares no els

Somni Amb només deu anys van demanar al Sant Crist de Balaguer poder ser artistes

Mític Els bessons van regentar el bar SaintGermain-desPrès durant vint anys

fa cap gràcia la idea i es queden a casa. Aviat, però, la casa se’ls farà petita. El Ramon treballa en una fàbrica de bosses de paper i el Pepe en un laboratori químic. Volen ser artistes i no poden esperar més temps per esclatar. L’oportunitat arriba gràcies a la Gigi, una amiga alemanya del Ramon que els suggereix visitar-la i provar sort en terres germàniques. El 1960 fan la maleta i marxen a Hannover. La policia fronterera els fa una advertència: “Si d’aquí un any no esteu ballant, torneu de pet cap a Espanya”. Després d’una prova per actuar a les sales de l’empresari Wolf Albach-Retty –el pare de la gran Romy Schneider–, aconsegueixen un primer contracte de tres mesos. És el pròleg de deu anys donant voltes per tot el país visitant pobles i capitals. També Berlín, amb la sagnant cicatriu del Mur, que s’acabava d’aixecar. Durant una visita a la part Est tenen una topada amb la policia, que vol estampar-los el segell comunista al passaport. Per sort, ho eviten. En cas de retorn a Espanya, la reacció de les autoritats duaneres franquistes no hauria sigut precisament entusiasta. El seu viatge continua: Finlàndia, Suïssa, Itàlia i fins i tot l’Iran. A Torí una comtessa adinerada s’enamora del Pepe; estaran casats durant cinc anys. El Ramon també es casarà un temps després amb la seva estimada Gigi. La vida els porta per ca-

mins imprevistos, nous reptes, necessitats i batzegades que sempre val la pena explorar. De retorn a Barcelona, un local disponible al costat del bulliciós carrer Escudellers els fa créixer el cuc de ferse empresaris. Així neix el Saint-Germain-des-Près, el bar musical que regentaran durant vint anys i que esdevindrà un dels centres neuràlgics de la nit canalla de la ciutat. Arribat el moment, no tenen dubtes a jubilar-se i dedicar-se a descansar. Ara visiten de tant en tant el programa del Toni Rovira a Bom TV, i encara llueixen plomes i remenen el cul amb la seva gràcia inimitable. Han treballat molt i han cotitzat en tres països diferents. La seva existència ha sigut intensa i carregada d’adrenalina. Han lligat més enllà de la més optimista de les imaginacions. I han conviscut tota la vida. S’han suportat totes les neures i les manies, els bons i mals moments, els instants depressius i l’esplendor perenne. Dos bessons que han sigut ànimes bessones. Tàctica Marilyn

És bonic parlar amb ells. Tants anys després són un trio –amb la Gigi– inexpugnable. “Quan un de nosaltres se’n vagi, tàctica Marilyn i ja està”, m’etziben. “Pastilles? Va, home, va! Si encara teniu corda per estona!” El dia de Tots Sants van fer-ne vuitanta-quatre. ¿El secret de la seva energia? Misteri Greta Garbo, esclar.e

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

31

economia INDÚSTRIA

L’automòbil reneix però amb dòping Els concessionaris remunten les pèrdues i les fàbriques creen 19.000 llocs de treball a tot l’Estat ELENA FREIXA BARCELONA

La indústria de l’automòbil ja ven un discurs obertament optimista quan parla del mercat espanyol. La crisi i el risc per a les fàbriques s’esvaeix i els brots verds arriben a la xarxa de vendes gràcies, això sí, a l’oxigen que brinden els plans d’ajudes a compradors individuals del govern espanyol. El sector s’ha encarregat de deixar clar al govern que la calma dels bons vents que bufen a les fàbriques (noves inversions, nous productes) i als concessionaris (més vendes) s’ha de seguir sostenint en part per les subvencions, que han de durar almenys fins que el mercat recuperi nivells normals pel volum de població. El president de la patronal de fabricants Anfac, José Luis López Schümmer, afirma que el sector requereix encara dos anys més d’ajudes, fins que es tornin a matricular cada any 1,2 milions de cotxes. Aquest 2014, tot i la notable millora, s’arribarà a les 850.000 unitats, un 17% més que l’any passat, segons les previsions d’Anfac. L’optimisme arriba també als concessionaris, sovint considerats la Ventafocs del sector pels costos que els transfereixen els fabricants pel que fa a objectius de vendes o estàndards a l’hora d’operar en nom seu. El president de Faconauto, Jaume Roura, assegura que aquest any la xarxa de vendes comença a sortir del pou i a deixar enrere les pèrdues. “La rendibilitat serà positiva per primer cop des de l’esclat de la crisi; acabarem plans o amb alguns petits guanys”, reitera, i afegeix que les plantilles començaran a créixer amb unes 1.600 contractacions a tot l’Estat. Ara bé, si segons les marques les ajudes han de continuar, per Faconauto els fabricants han d’afluixar la pressió que mantenen sobre la xarxa de vendes per deixar que remunti el vol. “No es pot exigir una estructura de postvenda com la que hi havia abans, quan ara el negoci és totalment diferent: els cotxes s’espatllen més, les visites al taller s’es-

L’AUTOMOCIÓ REMUNTA PER FI

L’automoció s’ha considerat històricament el millor termòmetre per saber quin és l’estat de l’economia espanyola. Després de sis anys de dura crisi, tant els fabricants com els concessionaris consideren que hi ha motius per a l’optimisme tant des del punt de vista de vendes com d’ocupació. CHRISTOPHER FURLONG / GETTY

paien i no s’ha d’oblidar que aquí hi teníem el 50% del negoci”, va advertir Roura. El balanç de la crisi, va recordar l’empresari, és nefast: un de cada tres concessionaris ha tancat (unes 2.000 empreses han desaparegut) i s’han perdut uns 50.000 llocs de treball. Dotze novetats a les fàbriques

Els fabricants van agrair al govern espanyol el gest de les ajudes a la compra i també la reforma laboral que va abaratir costos prometent inversions a les fàbriques que ja s’estan desplegant i que portaran una dotzena de nous models a les línies. Catalunya concentra un terç d’aquestes novetats a les fàbriques de Seat (amb el nou León) i de Nissan (amb el turisme Pulsar, la furgoneta elèctrica NV200 i la pickup que es començarà a fabricar la tardor vi-

Ajudes El sector vol que el pla PIVE s’allargui fins que es venguin 1,2 milions de cotxes Novetats Catalunya concentra un terç dels nous models que es fabriquen a Espanya

nent a la Zona Franca. Al País Valencià Ford també hi ha adjudicat nous models com el Kuga i el nou Moneo, tots dos a Almussafes. L’aposta dels fabricants revifa les plantes i tiba un dels sectors amb més pes dins la indústria. Aquest any, l’automoció crearà uns 19.400 llocs de treball, va calcular López Schümmer, del quals vuit de cada deu seran contractes fixos. Nissan va anunciar tornant de l’estiu la contractació de 600 persones per muntar un torn nocturn i un de cap de setmana per una punta de producció de la furgoneta Primastar, i Seat va posar en marxa al març un tercer torn per la bona acollida del nou León al mercat. Aquestes bones notícies tenen ressò en l’ampli teixit d’empreses auxiliars, segons va explicar el president de Ficosa, Josep Maria Pujol,

que també lidera l’associació Sernauto, que aglutina els proveïdors. Per cada nou lloc de treball a la fàbrica se’n creen dos de nous entre els auxiliars, va calcular. Malgrat tot, però, el sector va insistir al govern espanyol que no s’ha fet tot el que cal perquè Espanya sigui un destí atractiu per a la indústria. Cal atacar altres fronts que els ajudin a abaratir costos. Segons les paraules del president de Ford, Juan Manuel Machado, els costos més urgents a abaixar a Espanya ja no són els laborals, sinó els energètics i logístics, que pesen molt més sobre el cost global de producció. Reduir-lo és l’objectiu permanent dels fabricants per afrontar la competència interna que viuen les multinacionals quan la matriu decideix retirar un vehicle del mercat o llançar nous models.e

32

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

economia

ara

IMMOBILIÀRIA

Les promocions ruïnoses del govern de Zapatero El Tribunal de Comptes denuncia una munió d’irregularitats comeses a l’empara del pla E ARA BARCELONA

El govern de José Luis Rodríguez Zapatero va ordenar l’any 2008 –quan arrencava la crisi global, que a Espanya va ser especialment dura a causa de l’esclat de la bombolla immobiliària– la compra de diversos terrenys per construir-hi habitatge protegit. Tot just dos anys més tard havien perdut la meitat del seu valor comptable, fet que va contribuir a les pèrdues milionàries de l’Entitat Pública Empresarial del Sòl (Sepes): només el 2011, va multiplicar per 60 les seves pèrdues. Així es desprèn de l’informe de fiscalització de les inversions en empreses del grup publicat pel Tribunal de Comptes i recollit per Europa Press. El document explica que l’any 2008 el govern va “considerar oportú” promocionar l’habitatge protegit en el marc del pla E i va posar en marxa una oferta pública de compra de sòl privat en vuit municipis de més de 20.000 habitants. L’operació, dissenyada per a un període de quatre anys i amb un pressupost màxim de 300 milions d’euros d’inversió –més 130 milions aportats per la Sepes per a la urbanització dels terrenys–, es feia amb la convicció que a partir del 2011 començarien a arribar els ingressos per les vendes: fins a un 15% dels habitatges es posarien a la venda el 2010, el 30% l’any següent, el 45% el 2012 i el 10% restant l’any passat. Vuit municipis afortunats

Així, de les 33 ofertes de sòl elegible que va rebre la Sepes, finalment se’n van aprovar vuit que suposadament complien tots els requisits de viabilitat econòmica, urbanística i tècnica, i també de demanda d’habitatge protegit, a partir dels quals es va definir el preu d’adquisició. Es tractava de Puertollano (Ciudad Re-

al), Armunia (Lleó), Draguillo Sur (Santa Cruz de Tenerife), Ibi (Alacant), Linares (Jaén), Telde (Gran Canària), Basauri (Biscaia) i Villanueva de la Serena (Badajoz), on es van invertir un total de 80,62 milions d’euros. No obstant, a 31 de desembre del 2011 el Tribunal de Comptes ja constatava que el grau d’execució de l’operació era “molt baix” i que, a més, hi havia “problemes urbanístics als terrenys adquirits”. L’informe de la unitat de serveis jurídics de la Sepes va detectar irregularitats en els criteris amb què es van triar aquestes localitats. A Linares, per exemple, el terreny triat per a la promoció era rústic, i el canvi d’usos no estava aprovat. Un fet similar va passar a Basauri, on el sòl era industrial, i a Puertollano, on era sòl urbanitzable no programat d’ús industrial. Un preu excessiu

El document afirma que “no es van tenir en compte les conclusions de l’estudi de mercat fet pel taxador i altres estudis sobre la viabilitat dels terrenys a adquirir”, ja que “si s’haguessin tingut en compte no s’haurien seleccionat les ofertes de Villanueva de la Serena, Lleó, Telde, Puertollano i Ibi perquè no hi havia demanda o eren inviables”. Les irregularitats no acaben aquí: es va comprar sòl a un preu unitari “superior al recomanat” a Linares, Lleó, Telde, Puertollano i Ibi. I l’informe jurídic diu que algunes d’aquestes compres es van fer “a partir d’instruccions rebudes del ministeri d’Habitatge, desconegudes pel servei jurídic”. El valor d’aquests terrenys va quedar reflectit en els comptes de la Sepes: valien 43 milions el 2012, un 53,24% del que s’havia pagat per adquirir-los, encara que a Puertollano i Linares la pèrdua de valor superava el 90% de la inversió.

UNA INICIATIVA KEYNESIANA

L’expresident del govern José Luis Rodríguez Zapatero en companyia de Beatriz Corredor, que va ser ministra d’Habitatge entre el 2008 i el 2010 i posteriorment va ser recol·locada com a presidenta de la Sepes. BALLESTEROS / EFE

Anomalia Es va comprar sòl en localitats on “no hi havia demanda” d’habitatge protegit Forat Es van pagar 200 milions per terrenys que perdrien la meitat del seu valor

També crida l’atenció el conveni subscrit el novembre del 2008 entre els ministeris d’Habitatge i Defensa (aleshores encapçalats per Beatriz Corredor i Carme Chacón) a través de la Gerència d’Infraestructures i Equipaments de la Defensa (GIED). L’acord implicava que la societat de sòl públic alliberava immobles de Defensa a Villaverde (Madrid), València i Sevilla que podien utilitzarse per a habitatge per un preu de 112,9 milions, impostos no inclosos. Però com en el cas de les operacions de compra de terrenys, a finals del 2011 les obres al Parc Central d’Enginyers i al Parc d’Artilleria de València no s’havien començat. Les del Regiment d’Artilleria de Sevilla estaven executades en només un 4% i el Parc Central d’Enginyers de Villaverde seguia en fase de redacció de projecte, tot i que se n’havia venut el 23% de la superfície. En aquestes circumstàncies, la Intervenció General de l’Estat va recomanar també analitzar aquestes operacions per si corresponia fer provisions de pèrdues futures en els comptes de la Sepes. Així, es va deduir un deteriorament de 50,84 mi-

lions, el 45% del que s’havia pagat tres anys enrere. A més, l’informe de la unitat de serveis jurídics de la Sepes va assenyalar que la GIED no havia estimat correctament les càrregues d’urbanització que havia d’abonar, ja que en lloc de descomptar 112,9 milions del preu de venda n’havia d’haver descomptat la totalitat “en subrogar-se la Sepes en els drets i obligacions assumits prèviament” per l’organisme de Defensa. Tot plegat va fer que la Sepes hagués de revisar els seus comptes i admetre una devaluació dels seus actius de 93,76 milions d’euros, fet que suposava un 48,4% de pèrdua del valor que tenia en llibres el 31 de desembre del 2011. Aquest ajust, juntament amb altres revisions a la baixa, va provocar que la societat passés d’unes pèrdues inicials de 2,54 milions a gairebé 124,3 milions, 60 vegades més. El pla E, una mesura keynesiana amb què l’executiu socialista va voler reactivar l’economia, va suposar una despesa total de 50.000 milions d’euros de diners públics el 2009, un 2% del PIB.e

Protagonistes d’unes operacions dubtoses José Luis Rodríguez Zapatero

Beatriz Corredor

Carme Chacón

PRESIDENT DEL GOVERN

EXMINISTRA D’HABITATGE

EXMINISTRA DE DEFENSA

El cap de l’executiu espanyol va apostar per la inversió pública com a fórmula per reactivar la inversió econòmica. El pla E, principalment aplicat pels ajuntaments, va implicar una despesa total de 50.000 milions. Les mesures no van funcionar i a Zapatero sempre se li va criticar que hagués negat la crisi.

El 24 de juliol del 2008 Beatriz Corredor va ser l’encarregada d’anunciar que el govern central invertiria fins a 300 milions en l’adquisició de sòl privat per fer-hi habitatge protegit a través de la Sepes. El 2010 va abandonar aquell càrrec i a principis del 2011 va substituir Marcos Vaquer com a presidenta justament de la Sepes.

L’excap de files del PSC a Madrid va ser ministra de Defensa entre el 2008 i el 2011. Mentre ocupava el càrrec va tenir relació amb les operacions que el Tribunal posa en dubte: va cedir immobles del ministeri per a la construcció d’habitatge però els projectes van tenir una execució mínima.

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

33

economia MERCAT LABORAL

InfoJobs imitarà LinkedIn per fer-hi front

El portal d’ofertes de treball busca fomentar la interacció entre usuaris davant la caiguda d’ingressos

El director general d’InfoJobs, Jaume Gurt, nega que LinkedIn sigui un competidor directe del seu portal. Ell mateix té un perfil en aquesta xarxa professional, que a Espanya viu un autèntic boom com a alternativa per fer contactes i presentar-se a empreses quan es busca feina. InfoJobs, que ha patit directament l’escassetat d’ofertes de treball els últims anys al mercat, està en plena campanya per sobreviure a l’efecte LinkedIn obrint-se als nous usos dels clients. El món de les xarxes socials i les vies que obren per connectar amb les persones i les empreses més directament són part del secret de LinkedIn, que, més enllà de ser un aparador per presentar les acreditacions professionals, té un vessant molt social amb què els usuaris

tre projecte encara més recent és el que té a veure amb els treballadors autònoms o freelances, per als quals InfoJobs també ha creat un espai a mida. “Hi ha 1,7 milions d’empreses unipersonals a Espanya i en el món dels freelances hi veiem molt futur”, explica el director del portal. Però quan comença aquesta estratègia d’InfoJobs d’acostar-se a l’usuari? La crisi i la irrupció de competidors forts com el gegant LinkedIn han fet necessària una reconversió. El mateix Gurt explica que s’ha buscat més proximitat amb l’usuari en els anys en què el portal no tenia prou ofertes de treball per complir la seva funció i donar-los les oportunitats que esperaven trobar a InfoJobs. “Calia una tasca més d’acompanyament, d’acostar-se a les necessitats”, diu Gurt. Ara, però, la situació comença a canviar i a millorar si es pren com a referència que el nombre de vacants torna a re-

Crisi L’atonia del mercat laboral (que ara per fi repunta) ha forçat a innovar per oferir nous serveis

Caiguda El cercador de feina va perdre un 8% d’ingressos el 2013 i el grup un 40% del 2011 al 2012

connecten per múltiples canals: des d’enviar-se mails privats fins a escriure recomanacions per destacar les seves habilitats laborals. InfoJobs està a punt d’incorporar al portal (ho farà a partir del gener del 2015) aquest vessant més social per tal de plantar cara a la competència i, especialment, a LinkedIn, que amenaça els seus preuats èxits no només a Espanya sinó al mercat europeu, on InfoJobs té dos terços dels ingressos. El portal, que és membre del grup noruec Schibsted –com Fotocasa, entre d’altres–, va veure caure els ingressos un 8% l’any passat, segons consta a l’informe anual del grup, que no segrega els resultats per societats. Schibsted fa constar que la principal causa de la caiguda va ser l’elevat atur a Espanya, del 26%, i les dificultats associades a aquest fet (paràlisi al mercat), tot i que l’empresa va aconseguir mantenir en positiu els comptes. De fet, la crisi a Espanya s’ha menjat el 40% dels ingressos de Schibsted: d’11,45 milions el 2011 a

puntar. A l’octubre el portal en recollia més de 159.500 i per primer cop recuperava nivells del 2008, previs a la recessió, quan hi constaven 148.000 vacants. Des de principis d’any el nombre d’empreses reclutadores ha crescut un 6%. En aquest període InfoJobs també ha viscut canvis interns importants. Va incorporar-se a Schibsted el 2009 tot i que va mantenir la independència fins a l’any passat, quan el grup va concentrar els serveis centrals (financer, administratiu, atenció al client), cosa que va traduir-se en una reducció de plantilla del 20%, fins a situar-la en 180 persones. Fonts pròximes al sector assenyalen que un dels pecats originals d’InfoJobs va ser un creixement excessiu dels serveis centrals que la crisi va forçar a podar per garantir la sostenibilitat quan el negoci va recular a Espanya. Amb la retallada, però, va perdre múscul per ser agressiu a l’hora de posar en marxa nous projectes.e

ELENA FREIXA BARCELONA

6,8 milions el 2012, una xifra similar a la de l’any passat. L’estratègia d’InfoJobs per no perdre pistonada en el mercat laboral passa per incorporar el vessant de xarxa social que caracteritza els competidors. “Nosaltres no som un portal de relacions públiques, no hem de perdre de vista que volem garantir una feina a qui ens visita”, assegura Gurt. Però el cert és que l’empresa ha detectat que cal superar la privacitat excessiva i potenciar més la part relacional entre usuaris, i per això prepara el llançament de nous serveis que permetran sortir del sistema “tradicional” d’InfoJobs, on la

InfoJobs ha patit la irrupció de LinkedIn i la crisi però a l’octubre va tenir una bona notícia, amb més ofertes que abans de la crisi. FERRAN FORNÉ

interacció és “baixa”, segons reconeix Gurt. L’objectiu passa per aconseguir més connectivitat. “Fins ara l’usuari no podia comunicar-se amb l’empresa més enllà de deixar el currículum en una bústia”, afegeix. Espai per a directius i ‘freelances’

El reenfocament d’InfoJobs, però, ja s’ha anat fent els últims mesos amb algunes novetats. Una d’elles és la zona Executive, que s’ha creat recentment per donar una atenció especial a un col·lectiu més aviat oblidat fins ara al portal, el dels directius, i que funciona amb dinàmiques diferents, explica Gurt. Un al-

34

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

emprenem

ara

araemprenem

La Generalit Sis de les nou control públic com a gran fon caure el sector

@ARAemprenem

Créixer

COMPRAR LA NEU per assegurar la su-

EDMON DE HARO

c

pervivència al territori. Aquest és l’argument que manté el Govern des de fa temps a l’hora d’adquirir, gairebé una rere l’altra, les estacions d’esquí amb problemes. A les pistes de La Molina, Vall de Núria, Vallter 2000, Espot i Port Ainé s’hi suma ara una ampliació del préstec a Boí-Taüll, que puja a 750.000 euros i que s’afegeix als 600.000 que el departament d’Empresa i Ocupació ja va injectar al mes de juliol. El respir concedit per la Generalitat ha permès que Promocions Turístiques de la Vall SA –l’empresa gestora de les pistes– tornés els sous endarrerits als seus treballadors. Aquests, per la seva banda, posaven fi a una vaga indefinida que havia durat quatre dies i permetien a Boí-Taüll reprendre l’activitat. Però el préstec concedit pel departament d’Economia ha provocat malestar en el sector privat. Sense aixecar gaire la veu, fons consultades per l’ARA veuen amb recel la quantitat injectada a Boí-Taüll. Aquesta instal·lació, situada a l’Alta Ribagorça, és el motor econòmic de la muntanya i “l’única esperança de la zona els mesos d’hivern”, segons afirmen des de l’administració. A principis de novembre, Boí-Taüll va passar a mans públiques sense integrarla a Ferrocarrils de la Generalitat (FGC) –l’empresa que gestiona les estacions d’esquí públiques de Catalunya– després d’un crèdit de 7,5 milions d’euros concedit per l’Institut Català de Finances. Es va fer així després que l’empresa Nozar –propietària de la gestora de Boí-Taüll– superés el concurs de creditors que hi havia sobre l’estació però sense aconseguir tirar endavant el seu pla de viabilitat. L’operació, que deixava al marge els hotels que formen el complex turístic, mantenia la gestió en mans privades. Després d’aquesta operació, només queden tres estacions d’esquí privades a Catalunya: Masella, Port del Comte i Baqueira-Beret. “Hem d’entendre que és un sector fonamental per a les comarques de muntanya”, explica el delegat del Govern a l’Alt Pirineu i l’Aran, Albert Alins. A l’hora de salvar les estacions, “no només està en joc el compte de resultats, sinó també l’equilibri territorial”, explica. Per aquesta raó, el delegat considera que “en cap cas” la Generalitat deixaria caure una estació amb problemes. “Dependria del context, esclar. Tot i que la voluntat és no fer-ho”,

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

35

emprenem

tat al rescat de l’esquí català estacions d’esquí de Catalunya ja estan sota c. Les zones pirinenques tenen els esports de neu nt d’ingressos i el Govern diu que no deixarà r. Aquesta política, però, irrita els competidors. assegura. Alins descarta, però, una futura integració de Boí-Taüll a FGC. La compra d’estacions i la concessió de préstecs per part del Govern s’entén des del sector privat “si és puntual”. Amb tot, el cas de Boí-Taüll, en què la gestió de l’estació continua sent privada, és vist amb mals ulls per algunes fonts del sector. PERÒ, ¿QUÈ HA PROVOCAT l’allau que ha capgirat el sector de l’esquí i ha posat en mans de la Generalitat la majoria d’estacions catalanes? Per al director de La Molina, Toni Sanmartí, la crisi econòmica n’és el principal motiu. “Esquiar encara no és un esport barat”, assegura. Encara que s’abaixin el preus dels forfets, la pràctica d’aquest esport implica un desplaçament i unes despeses al territori que són, precisament, la gran excusa de l’administració a l’hora d’ajudar les estacions. El deleEls antics gat Alins hi afegeix gestors altres causes. privats D’una banda l’esd’estacions tancament del nombre d’esquiavan actuar dors, i de l’altra, amb certa l’augment dels “desídia”, costos energètics. segons diuen El nombre de forvenuts des que algunes fonts fets va començar la crisi (vegeu el gràfic) ha crescut lleugerament, malgrat les oscil·lacions entre temporades degudes, en part, a les precipitacions desiguals dels últims hiverns. Ara bé, el president de FGC, Enric Ticó, va més enllà. Reconeix que la construcció d’algunes estacions d’esquí allunyades dels nuclis de població “potser no era

del tot rendible” i anava més lligada a projectes urbanístics i immobiliaris. Fonts consultades per l’ARA –que prefereixen mantenir-se en l’anonimat– són encara més contundents. Destaquen una sèrie de problemes que ja patien les estacions molt abans de passar a ser públiques. Fins i tot parlen de “desídia” d’alguns dels antics propietaris de les estacions. “Hi havia pèrdues molt quantioses. Estava tot ple de forats”, asseguren. A tall d’exemple, Port Ainé perdia 2 milions d’euros l’any 2007, quan va integrar-se a FGC. Les pèrdues de Vallter 2000 eren d’un milió el 2012 quan la Generalitat va entrar en l’accionariat de l’estació del Ripollès. Una xifra absolutament desproporcionada per les dimensions de l’equipament, asseguren. No obstant això, aquestes mateixes fonts admeten que deixar-les caure hauria canviat dràsticament la composició econòmica de les comarques on Cada euro invertit en la estan ubicades. alternacompra d’un tivaL’única de les zones de forfet deixa muntanya durant els mesos d’hivern 11,37 euros sembla que és, al territori, doncs, la neu i els entre serveis esports que se’n deriven. La teoria, directes i però, no només induïts l’avalen des de l’administració pública. Segons un estudi elaborat per Esade i la Universitat Pompeu Fabra, el retorn econòmic per cada euro invertit en la compra de forfets és d’11,37 euros. Aquesta quantitat queda repartida en el territori de la següent manera: fins a sis euros corresponen a serveis vinculats amb les diferents instal·lacions, com ara

L’AFLUÈNCIA A LES ESTACIONS CATALANS DES DE L’INICI DE LA CRISI DADES EN MILIONS DE FORFETS VENUTS 2.1

1.8

1.5

2009

2.0

2010

2.0 1.9

2011

1.8

2013

2008

2007 1.1

FONT: ESQUI.COM

2012

2014

els restaurants o el lloguer de material, i els altres 5,37 euros provenen de conceptes induïts pels primers, com els proveïdors dels restaurants o la despesa en electricitat, per exemple. La comparació amb el que passa a l’altra banda dels Pirineus és recurrent. “A França hi ha estacions que eren públiques i quan van començar a anar malament es van privatitzar. Aquí s’ha fet al revés”, recorda el director general de Baqueira-Beret, Aureli Bisbe, que no obstant veu necessària una política conjunta amb la Generalitat per dinamitzar el sector. La realitat francesa, però, contrasta amb la catalana. Toni Sanmartí explica que a França hi ha hagut experiències en aquest sentit perquè “el negoci de l’esquí és en l’entorn [hotels, restaurants, botigues]; amb les estacions no s’hi guanya”. En aquesta línia, el director de La Molina identifica dos tipus d’entorn. El president Hi ha estacions d’esquí que neixen de FGC per iniciativa d’un admet que ajuntament, per les estacions exemple. Solen estar situades a prop allunyades de nuclis antics de dels pobles població ja exis“potser no tents. Però també n’hi ha que es creen eren del tot acompanyats d’una rendibles” infraestructura d’oci i habitacional pensada de forma conjunta en el moment de projectar les pistes. Tots dos exemples podem trobar-los també a Catalunya: d’una banda, l’estació d’esquí de La Molina, fundada als anys 30 allà on ja hi havia una entitat de població, i de l’altra, l’estació de Port Ainé, pròxima al Parc Nacional d’Aigüestortes. SIGUI COM sigui, el president de FGC, Enric Ticó, assegura que s’ha fet un gran esforç per sanejar les estacions que s’han anat adquirint. “Les fem funcionar en xarxa”, assegura. Això ha implicat eliminar duplicitats i especialitzar-les perquè acullin diversos tipus de públics potencials. D’aquesta manera, La Molina es consolida com una estació eminentment metropolitana, mentre que Vallter 2000 s’ha acabat enfocant al públic familiar i Espot es reforça com un dels grans centres d’esports d’hivern. Ticó també destaca que “s’han aprimat estructures sense fer cap ERO”, eliminant les duplicitats gràcies al fet d’integrar cinc grans ins-

tal·lacions en una mateixa empresa. A més, les estacions d’esquí són ara “estacions de muntanya”, ja que integren altres funcions i serveis. Les pistes de patinatge o les diverses activitats d’observació de la fauna en són un exemple. Algunes de les fonts consultades per l’ARA opinen que la intenció de la Generalitat és vendre’s les estacions que té en propietat quan estiguin recuperades econòmicament. Aquest fet no l’han confirmat des de l’administració. No obstant això, Sanmartí adverteix que “si això mai passa s’hauria de plantejar molt bé per no haver de tornar després enrere”.—Franc Marín-Camp

Mirades Rellotges suïssos i corns alpins Fotografia: Gabriele Putzu / Efe

Aquests homes esperen amb els seus corns alpins un tren farcit d’artistes, a l’estació de Chiasso, a Suïssa. Fa el recorregut entre Milà i Zuric i durant el trajecte s’hi duen a terme tot tipus de perfomances. Aquesta acció la promou ArTransit, un projecte per fomentar relacions culturals entre Suïssa i Itàlia.

ara.cat 16-11-2014 El millor fotoperiodisme al teu iPad. Descarrega’t l’aplicació gratuïta de l‘aramirades

38

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

emprenem

Innovació RETWEETS

i

L’immens negoci dels xips

A

‘SOFTWARE’

¿Open Windows? Tot és possible en la nova Microsoft Microsoft es reinventa pensant en el núvol i és ara una empresa oberta i enrotllada per als seus clients i que col·labora amb els seus competidors

NO HI HA dubte que Microsoft està can-

viant a fons en els últims temps, però convé no enganyar-se: aquest canvi no és mèrit del nou president Satya Nadella, sinó que procedeix d’una estratègia llargament planificada. El tarannà, això sí, és marca Nadella, tot i que l’únic que fa és evidenciar el canvi que està experimentant la companyia. ¿Cap on va ara Microsoft? N’hi ha prou preguntant-se: “¿Dónde va Vicente?” I responent: “Donde va la gente”. I Vicente es diu avui cloud computing, software as a service, hosting, big data i altres denominacions que es refereixen al mateix: el núvol. Ho han vist Oracle, Amazon, Google, Apple, IBM i, per descomptat, també Microsoft: s’espera que en pocs anys el negoci que consisteix a guardar, gestionar i fer rendir les dades i programes



ER

LV

AL

I. V

dels clients lluny dels seus ordinadors i oficines sigui de més de 500.000 milions de dòlars, segons la consultora Gartner. Per contra, la venda de maquinari –principalment ordinadors de sobretaula i portàtils–, el negoci principal dels últims vint anys, decau. I si bé es resisteix a desaparèixer, queda reclòs a l’àmbit empresarial, i perd així el poderós client domèstic, que era el primer client de Microsoft, via les llicències de Windows i Office. L’usuari final aposta per la tauleta i trenca així la cadena que el lligava al trinomi PCWindows-Office. La companyia que va fundar Bill Gates encara aquest canvi de tendència perfectament gràcies a l’impuls que va fer l’anterior conseller delegat, Steve Ballmer, als productes en el núvol. Així, el producte estrella de Microsoft es diu Azure, un núvol marca de l’empresa en el qual tots els seus clients guarden les seves bases de dades, arxius i programes. Nadella presumeix de tenir el 80% de les empreses del rànquing Fortune 500 com a clientes d’Azure. Els analistes creuen que el programa facturarà aquest any uns 5.800 milions de dòlars i superarà el pioner Amazon Cloud Service. Ara bé, aquest canvi de focus no vol dir que Microsoft vulgui desfer-se d’Office i Windows, al contrari. Nadella és conscient que les dues plataformes són

els ambaixadors d’Azure en els ordinadors i servidors dels seus clients. Els usuaris accediran als continguts d’Azure des de Windows i continuaran fent servir Word i Excel, ja sigui des del núvol o a l’ordinador. Per tant, l’aposta per Windows i Office és tan estratègica com la d’Azure, però la seva funció és diferent de la de fa uns anys. Ja no es tracta d’esprémer el client fent-li pagar per les llicències, sinó d’assegurar-se la seva fidelitat. L’EVANGELI DE MICROSOFT ha canviat: on hi havia tancament, hi ha obertura; on hi havia competència a mort, hi ha col·laboració. De moment, Microsoft ja ha anunciat que el seu servei de hosting One Drive passa a ser il·limitat per als subscriptors de la seva plataforma en el núvol Office 365. També que Office per a iPad i iPhone ja és completament gratis i aviat ho serà per a Android. Microsoft ha arribat a acords amb Dropbox, amb IBM, fins i tot amb Linux i Oracle. ¿Veurem en el futur un Open Windows, un sistema operatiu de Microsoft completament gratuït i obert? A aquest ritme, tot és possible.—Jordi Sabaté

quest any es vendran al món més de 1.800 milions de telèfons mòbils. Els microprocessadors que porten suposen un mercat de gairebé 20.000 milions de dòlars anuals, dominat actualment per la firma californiana Qualcomm amb dos terços d’aquesta facturació total. Els xips d’aquesta empresa, gràcies a la seva compatibilitat amb la majoria de xarxes de telefonia, els han adoptat primeres marques com Samsung, LG, Nokia/Microsoft, Sony, HTC, BlackBerry i Motorola per impulsar els smartphones de gamma alta destinats a nosaltres, els 1.000 milions de consumidors del Primer Món. Però el creixement futur del mercat de telèfons avançats es produirà en països d’inferior poder adquisitiu, on hi ha 6.000 milions de compradors potencials. I Qualcomm té un rival formidable: la taiwanesa MediaTek, proveïdora dels xips que trobem en marques més econòmiques com Huawei, Lenovo, Alcatel, ZTE i noms locals com BQ. Un de cada tres mòbils venuts aquest any al món portarà processador de MediaTek, nascuda per fabricar xips per a lectors de CD i que ara, a més de telèfons mòbils, equipa la majoria dels televisors connectats del mercat. MediaTek és també el proveïdor preferent de xips per als smartphones amb el sistema operatiu Android One, creat per Google per combatre les variants d’Android no vinculades als seus serveis d’internet. Tant Qualcomm com MediaTek fan servir ARM, el processador que domina actualment en els xips de mòbil –inclosos els iPhones d’Apple– gràcies al seu consum d’energia, molt més baix que el dels xips x86. Però Intel, líder absolut del mercat x86, s’està gastant milers de milions a crear processadors més eficients, i acaba de comprar participacions a Spreadtrum i Rockchip, dos fabricants xinesos que ara fan xips ARM, amb la intenció que ho deixin i adoptin el seu sistema. Brian Krzanich, conseller delegat d’Intel, diu que ho faran abans de tres anys.

ALBERT CUESTA ANALISTA TECNOLÒGIC

.

I. V

@albertcuesta

ara

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

‘HARDWARE’

GoPro es triplica a borsa en cinc mesos i busca aixecar 800 milions més L’empresa vol aplacar l’impacte de la fi del bloqueig amb la venda de les accions dels actuals propietaris

QUAN VA DEBUTAR A borsa, al juny,

GoPro va protagonitzar una de les millors estrenes al parquet de les últimes dues dècades. A cinc mesos vista, el fundador de la companyia, Nick Woodman, continua a la cresta de l’onada. Les accions de l’empresa d’aquest surfista, que va iniciar-se com a emprenedor venent cinturons de petxines, s’han més que triplicat des d’aquell debut –van començar a cotitzar en 24 dòlars i ara valen uns 76 dòlars–, gràcies als bons resultats de la companyia. El fabricant de càmeres per a esport, que triomfen entre els surfistes i els amants dels esports extrems, vol aprofitar aquest moment dolç i planeja treure a borsa 800 milions de dòlars en accions, 100 milions dels quals seran nous títols i 700 milions més arribaran de la venda dels seus actuals accionistes. Aquesta nova emissió d’accions, a més de servir per fer caixa i finançar nous projectes i adquisicions de la companyia, té com a objectiu aplacar el possible impacte en la cotització de les accions que tindrà el final del bloqueig en la venda d’accions que tenen els actuals ac-

‘FINTECH’

Preguntar-li el saldo al canell (i obtenir resposta) La Caixa premia i estudia integrar una aplicació per a ‘smartwatch’ que permet controlar els comptes mitjançant ordres de veu

EL PAGAMENT MITJANÇANT dispositius wearables ja és una realitat. Però viurà la seva explosió a partir de l’any que ve, amb l’arribada del nou rellotge intel·ligent d’Apple, l’Apple Watch, que inclou tecnologia contactless. Com sem-

39

emprenem

cionistes, que expira el 22 de desembre. Aquest tipus de bloquejos, que pretenen evitar que els accionistes de la companyia venguin en massa, acostumen a provocar una caiguda del preu de les accions quan caduquen. Amb la nova oferta d’accions, que alliberarà 700 milions dels actuals accionistes, també se subscriurà un nou bloqueig de 90 dies. ELS 800 MILIONS d’euros en accions, al preu actual, suposen menys d’un 10% del total de les accions bloquejades, fet que no elimina del tot la incertesa sobre l’impacte que tindrà en el preu de la cotització la fi del bloqueig del desembre. Fins ara, els bons resultats empresarials –la companyia va entrar en beneficis i va augmentar les vendes un 46% al tercer trimestre–, a més del llançament d’una nova gamma de càmeres aquest octubre, n’han impulsat la cotització. Però l’empresa també s’ha beneficiat de la baixa quantitat d’accions seves que hi ha a la borsa (a l’oferta pública de venda es van treure al mercat només 490 milions en accions). Tenint en compte que el preu és ara molt alt –unes 64 vegades els beneficis futurs, estimava aquesta setmana el diari The Wall Street Journal– la fuga d’accionistes podria ser important i les accions es podrien desplomar. La GoPro ja és la primera càmera dels EUA en nombre de vendes. Ara Woodman haurà d’aprendre a gestionar les decisions erràtiques de Wall Street. Sovint són més imprevisibles que les onades.—D.S.U.

pre que Apple fa alguna cosa, s’espera que aquest llançament sigui el que popularitzi definitivament el pagament via wearables. I la principal entitat financera de Catalunya i d’Espanya en nombre de clients vol pujar al carro. Per això, La Caixa va premiar aquesta setmana diverses aplicacions de banca online a través de rellotges intel·ligents. La guanyadora de la Finapps Party que va organitzar l’entitat va ser una aplicació impulsada per Toni Cañas i Jordi Montornés, dos programadors de 35 anys que, en les 24 hores de hackató (reunió de professionals informàtics) que va organitzar La Caixa, van ser capaços de desenvolupar una aplicació funcional capaç de fer transferències i consultar l’estat dels comptes amb un rellotge intel·ligent i a través de la veu. També es va premiar una aplicació que barreja finances i salut, destinada a persones grans, una de realitat augmentada, i una per fer pagaments entre persones amb una encaixada de mans. El premi per als dos informàtics és de 4.000 euros, i La Caixa es reserva l’opció de desenvolupar la seva idea. Si ho fes, s’afegiria als serveis que ja ofereix als wearables, com una aplicació per seguir l’evolució de la borsa a través d’un rellotge intel·ligent, una aplicació per a Google Glass, les ulleres intel·ligents de Google, amb un localitzador d’ofici-

nes i un convertidor de divises, a més d’unes polseres amb tecnologia contactless –però sense pantalla– per pagar amb el canell. La nova idea va un pas més enllà i permet gestionar les finances pròpies mitjançant ordres de veu. Però el camí dels wearables cap a les finances també té obstacles. Segons el director de mòbils i xarxes digitals de La Caixa, David Urbano, els principals són que la majoria de dispositius encara són prototips; que tenen problemes de durada de la bateria –en alguns casos, com les Google Glass duren “cinc o deu minuts”–, i que encara depenen d’un telèfon mòbil per funcionar. La bona notícia, però, és que “els fabricants estan treballant per resoldre aquests problemes”, diu Urbano. Però ¿els wearables són segurs per deixar-hi tota la nostra informació financera? Segons Urbano, ho són tant com un telèfon mòbil. “No guardem cap informació dins del dispositiu”, afirma. Cañas, un dels desenvolupadors de l’aplicació guanyadora de la hackató organitzada per La Caixa hi està d’acord: “El nostre sistema té tres possibilitats de filtre de seguretat: per reconeixement de veu, mitjançant un patró de desbloqueig, o amb un pin [número secret]”. ¿Parlarem en un futur amb el nostre canell, per demanar-li quin és el saldo del nostre compte? S’haurà de veure, però, tenint en compte com de ràpid avança la tecnologia wearable, no caldrà esperar gaire per esbrinar-ho. La imminent arribada de l’Apple Watch serà una empenta important. —D.S.U.

40

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

emprenem

Petites & Mitjanes

& ALIMENTACIÓ

El rei del motllo renuncia al màrqueting i es tanca al laboratori Lékué es concentrarà en la innovació i confia a quadruplicar ingressos accelerant les seves exportacions

de bon tros a inundar el mercat i és el que ens proposem”, explica l’empresari. El mercat comunitari se subministra a la fàbrica de la Llagosta, on l’empresa té també la seu central. ¿Però com es fa una expansió sense departament de màrqueting? Segons Costa, el desplegament de Lékué ha de funcionar a base “d’antenes” que connectin l’empresa amb el consumidor i que es basin sobretot en accions i experiències com showrooms i tallers de cuina, sessions per aprendre a utilitzar els seus productes per cuinar al vapor o al microones i fent un ús molt més intensiu de les noves tecnologies i les xarxes socials. “Jo n’aprenc molt més quan passo dues hores observant els possibles clients o escoltant els problemes que sorgeixen en un taller que no encarregant estudis sobre els perfils”, diu. Un dels exemples que descriu és un taller organitzat per a usuaris que havien patit algun accident cerebral o un ictus. Per a una empresa que cuida el disseny especialment, va resultar interessant veure de primera mà els problemes d’ergonomia i les observacions que els posarien les coses més fàcils, recorda l’empresari. L’ESTRATÈGIA DE MARCAR el ritme

LÉKUÉ S’HA PROPOSAT que no es pugui fer un pas a la cuina sense l’estri que el faci més fàcil, amè i, preferiblement, més sa. Un bol per fer crispetes al vapor al microones, un estri per esprémer llimones sense tacar-se els dits o una funda reutilitzable per a l’entrepà són part del catàleg del rei del motllo de silicona, conegut sobretot per l’estoig per cuinar al vapor i al microones. Lékué acaba de culminar una reestructuració per treure el màxim profit d’una de les seves principals fortaleses, la capacitat d’innovar cuidant el disseny al màxim. El director de la companyia, Xavier Costa, explica que ha desmantellat el departament de màrqueting per crear una unitat d’innovació en què treballen 16 persones. “Farem que tota l’empresa giri al voltant de la innovació perquè ja no crec en el màrqueting tal com el coneixíem fins ara”, defensa. Darrere els canvis en l’estructura hi ha el propòsit d’aconseguir que Lékué, que s’ha posicionat bé al mercat en menys d’una dècada, guanyi molta més dimensió per competir amb força a l’exterior. L’empresa es proposa multiplicar per quatre la facturació fins arribar als 80 milions d’euros el 2020, la mateixa progressió feta fins ara però en la meitat del temps: quan Costa va rescatar l’empresa el 2005, comprant-la als seus antics propietaris, la companyia facturava 8 milions. Aquest any tancarà sobre els 22 milions (un lleu descens pels costos del redisseny intern) i el 2015 confia estar creixent a ritmes de dos dígits. I així, ininterrompudament, fins al 2020. L’EMPRESA JA HA pres posicions per

assaltar els mercats internacionals i l’any 2010 va posar en marxa una segona fàbrica a la Xina per servir els mercats asiàtics i nord-americà, els dos grans focus d’expansió per a Lékué, on l’empresa manté un creixement constant superior al 10%. Al mercat europeu, explica el director, encara hi ha molta feina a fer per captar compradors i vendre el producte. “No hem arribat ni

de la innovació (i fer anar de corcoll els incomptables copiadors) no li ha sortit malament fins ara. L’empresa ha tret profit de tots els booms recents relacionats amb l’alimentació, començant pel de la dieta sana. Lékué ha reaccionat amb rapidesa, per exemple, a la dèria de la pastisseria casolana amb múltiples utensilis per decorar els famosos cupcakes o atractius pastissos de fondant. Després va venir l’onada de fer el pa casolà, recorda Costa, i Lékué també va llançar una línia de productes i estris per als forners amateurs. “El secret és conèixer les necessitats que poden tenir els nostres clients i pensar solucions”, insisteix. L’obsessió per entrar en l’univers de la cuina sana, feta al vapor i amb uns recipients antiadherents que fan que no sigui necessari utilitzar olis o mantega, està lligat a l’experiència personal del director i propietari actual de Lekué. “Havia estat molts anys treballant per a altres empreses, viatjant tots els dies de la setmana, fumava com un carreter i pesava vint quilos més”, recorda Costa del període que precedir la compra de Lékué. Després de sotmetre’s a una dieta estricta es va interessar molt en l’alimentació saludable i en les dificultats que sovint trobava per adequar-la prou fàcilment als estils de vida imperants. “¿Com fer un menjar sa de manera còmode o com evitar que la cuina quedi tota impregnada d’olor de peix?”, va ser part de les solucions amb què va arrencar la direcció de Lékué. Fins al 2005, l’empresa produïa motlles de silicona per a marca blanca, grans cadenes i hard-discounts, però en mans de Costa va començar a reorientar-se. Va deixar de fabricar per a d’altres, va construir una marca pròpia i va fer una aposta clara pel disseny. Així, i situant els productes en una gamma de preu elevada, ha aconseguit colar-se en cadenes de parament de la llar i de decoració orientades al consumidor amb un poder adquisitiu alt, com ara Vinçon. Costa és conscient que als basars hi ha còpies de molts dels seus productes, però assegura que la qualitat dels materials marca la diferència.—Elena Freixa

L’EXECUTIVA AGRESSIVA

Experiència (i ganes de muntar coses)

Q

uan una és emprenedora no és difícil que amics, familiars i coneguts que estan pensant a muntar la seva empresa et preguntin coses. Les qüestions són molt diverses: des de quant pagues d’IVA fins a si treballes el cap de setmana o com t’ho fas per fer vacances. Quan les preguntes són aquestes, saps que la persona en qüestió no te’n farà gaires més, perquè la idea de posar-se a treballar pel seu compte li començarà a trontollar quan sàpiga les respostes. Últimament, però, he trobat una persona que no tan sols em pregunta sovint una cosa o altra, sinó que està tirant endavant la seva empresa. Treballa per a un dels meus proveïdors i amb un grup d’amics està muntant una empresa que té força bona pinta, en un sector semblant al meu. Repassant els mails, el procés, trobo que té tot el sentit d’una cosa ben feta. Primer em va preguntar un munt de coses sobre el model de negoci, les vies d’ingressos i els preus. Dues setmanes després les preguntes d’aquest amic (a qui no conec en persona) es van centrar en l’equip i les retribucions. Un mes després, havien avançat força el seu model empresarial, havien tingut contactes externs i havien tingut les primeres petites discrepàncies. Les preguntes es van centrar, aleshores, en els socis. Últimament la cosa ha avançat força més i el projecte comença a tenir cara i ulls. Durant un temps, les preguntes s’han centrat en la forma jurídica de l’empresa, que estan a punt de constituir. Lògicament les meves respostes no són ni de bon tros definitives, ni puc substituir un advocat per dir, per exemple, si els convé més una SL o una cooperativa. Però, sabeu què? En poc més de cinc anys com a empresària m’adono que començo a tenir una cosa molt valuosa que es diu experiència. I, com en altres aspectes de la vida, no puc deixar de pensar: noi, que bé que m’hauria anat saber tot el que sé ara quan començava, o que bé que m’aniria si tornés a començar. Temps al temps!

L’EXECUTIVA AGRESSIVA ÉS UNA JOVE EMPRENEDORA [email protected] il com

ara

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

41

emprenem

TECNOCAMPUS

MODA

La fàbrica, a Catalunya; el gènere, en córners de grans magatzems

El cap de setmana dels reptes

La roba femenina de Naulover busca els grans magatzems per refermar el creixement internacional

CRÉIXER A TRAVÉS dels grans magatzems. Aquesta és l’estratègia de la firma catalana Naulover –especialitzada en gènere de punt– a l’hora de conquerir els mercats exteriors. La companyia vol ampliar d’aquesta manera la seva presència a l’estranger: “Ara està al voltant del 25% de la xifra total de negoci, però volem que sigui del 50% en 5 anys”, explica la consellera delegada del grup, Carme Noguera. Actualment, la marca està present en una dotzena de països, sobretot a través de botigues multimarca, però la davallada d’aquest tipus de distribuïdors ha forçat un canvi d’estratègia. “En queden de bons, però ja fa molts anys que es veu com cada trimestre van a la baixa”, explica Noguera. La companyia està negociant l’entrada a grans magatzems d’Anglaterra, Mèxic o els Estats Units. En tots aquests mercats ja hi és present, però només a través de botigues multimarca. Els articles de Naulover també poden comprar-se en països com Bèlgica, Portugal, França, Alemanya, Rússia, Polònia, Xile o Qatar. La firma catalana distribueix els seus articles a través de 600 establiments multimarca, tant a l’Estat com a l’exterior. Però el veritable escenari de Naulover són els córners en grans magatzems. No en va, la companyia disposa de més de 900 punts de venda en centres d’El Corte Inglés a Espanya i Portugal, i també és present als magatzems italians Coin i als andorrans Pyrénées. “La idea és replicar el model dels córners en altres països. És el que hem fet sempre i és el que fem millor”, diu Noguera, que situa l’expansió del grup en països europeus i americans, i al Pròxim Orient. D’aquesta manera, Naulover desestima l’ús de botigues pròpies per créixer, una mesura anunciada l’any passat per reforçar la presència al mercat alemany. “Sempre que vulguem entrar o reforçar-nos en un altre país ho farem a través de córners”, assegura Noguera. Entre els plans de la companyia també hi ha països com Corea o el Japó. LA FABRICACIÓ LOCAL és en l’ADN de

Naulover, que disposa de 9.000 metres quadrats a Mediona (Alt Penedès) repartits en dues naus. La idea de traslladar la producció a l’exterior no ha format mai part de la política d’empresa. “Estàvem convençuts que la nostra qualitat se’n ressentiria i és un punt molt fort de la marca. Teníem por de perdre la identitat si marxàvem”, diu Noguera.

E M. FOUZ

D’aquesta manera, i a diferència d’altres grups de moda catalans, Naulover sempre s’ha centrat més en la producció que en el retail. “Sempre hem sigut fabricants de gènere de punt. Els besavis i els rebesavis ja eren sastres i modistes”, explica Noguera. No obstant, l’any 2011 la companyia va obrir la primera botiga pròpia a Barcelona “per fer imatge de marca i per poder representar tota la col·lecció”. També tenen un outlet a Igualada. Naulover va facturar 18 milions d’euros en l’exercici del 2013. Una xifra que Noguera aspira a incrementar un 15% el 2014 gràcies al “bon comportament de les vendes”, i un altre 15% el 2015. “Ens està anant molt bé”, presumeix Noguera.—Franc Marín-Camp

ALIMENTACIÓ

Disparar-se en plena crisi amb gall dindi i amb Mercadona La gironina Embutidos Monter s’ha valgut del producte ‘light’ per duplicar els seus ingressos des del 2008

EN MATÈRIA D’EMBOTIT sembla que tot està inventat, per això, la innovació sovint passa per canviar de primeres matèries i passar del porc a altres bèsties. És el que ha fet la gironina Embutidos Monter, que aposta amb força per tota una gamma de productes fets a ba-

se de gall dindi, una carn més sana i que respon als gustos d’una part dels consumidors més amoïnats per la dieta. “Hem anat ampliant la gamma de productes sense gluten, amb menys greixos, menys sal, i el gall d’indi encaixa molt bé; anem cap a una reinvenció de l’embotit”, explica el director de Monter, Narcís Cañigueral, a l’ARA. L’empresa té una quota de mercat del 85% en el segment de l’embotit de gall d’indi al mercat espanyol, gràcies a la seva condició de proveïdor de Mercadona en exclusiva, diu l’empresari. La innovació en producte s’acompanya també d’un salt endavant des del punt de vista tecnològic. L’empresa acaba d’invertir quatre milions d’euros en la robotització de la planta de producció de les Planes d’Hostoles i en l’ampliació de la superfície d’assecat dels embotits, fins als 46.000 metres quadrats . LA FORTALESA I expansió del seu únic

client, Mercadona, ha permès un creixement ininterromput malgrat la profunda crisi que ha sacsejat el mercat interior. Embutidos Monter ha duplicat la facturació en plena crisi i ha passat dels 54 milions del 2008 als 110 milions de l’any passat. I aquest any espera un creixement del 9% que elevarà els ingressos fins als 120 milions, segons Cañigueral. L’increment d’ingressos ha arribat en paral·lel a una rebaixa contínua dels costos, afegeix el director de Monter. “Hem invertit en nova maquinària que ens abarateix els processos i millora les garanties de qualitat del producte”, explica. Monter fa cada any uns 20 milions de quilos d’embotits curats i és interproveïdor de Mercadona des de l’any 1998. Acaba d’ampliar instal·lacions però ja pensa a llarg termini i ha comprat uns terrenys a Besalú de 130.000 metres quadrats edificables.—E. F.

ls universitaris amb inquietuds emprenedores tenen una cita els dies 21, 22 i 23 de novembre al WeekEnd Challenge que organitza el Tecnocampus de Mataró. Els joves somiadors que vulguin compartir la passió per emprendre, i que tinguin formació i experiència diversa en les àrees de disseny, desenvolupament, màrqueting, comunicació, audiovisual o management, podran explicar-hi les seves idees de negoci, formar equips, crear productes i llançar start-ups. Del divendres 21 a la tarda fins diumenge al vespre tots els participats tindran l’ocasió de compartir experiències amb altres estudiants. “El que hi passi depèn de la comunitat que s’hi reuneixi”, segons l’organització. A més, un tribunal seleccionarà les tres millors iniciatives, que optaran com a premi a 9 mesos de preincubació i obtenir el finançament necessari per al desenvolupament del prototip i la validació en el mercat. La cap de servei de suport a emprenedors del Tecnocampus, Emma Ferriche, explica que hi haurà uns 50 participants que formaran fins a 10 equips emprenedors. El WeekEnd Challege “no implica formació, sinó que aprofitem la metodologia del Business Model Canvas [eina bàsica per dissenyar i innovar models de negoci] per desenvolupar la idea visualment”. Amb aquest mètode es concreta el problema per resoldre segons la idea de negoci, i es perfila el tipus de client que tingui la necessitat. Ferriche explica que treballaran amb la proposta de valor que soluciona el problema del client, “indicant quin tret ens desmarca de la competència”, a més de localitzar els canals “que acostin la proposta de valor al públic objectiu”. Els equips també hauran de trobar “els recursos per executar les activitats del model de negoci”, dissenyar una estructura bàsica de despesa i establir el model d’ingressos. Reptes d’un cap de setmana intens i emocionant per als joves emprenedors.

42

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

emprenem

t Talent

PERFIL

Navegant (i naufragant) per internet Carlos Blanco, un emprenedor en sèrie pioner a la xarxa, repassa els èxits i els fracassos de la seva trajectòria i explica amb quins criteris tria els projectes

“Els directius competents es poden contractar; els molt competents, no. Ells prefereixen emprendre”

ara

centra a fer-los funcionar aquí i, en cas d’aconseguir-ho, mira de projectar-los a fora. “Sóc partidari d’anar a mercats poc competitius on puguem ser líders més fàcilment”, diu. No creu que aquesta conducta sigui poc ambiciosa i afirma que, si es fa al revés, hi ha moltes possibilitats d’estavellar-se. Fidel a les seves idees, sent predilecció per les empreses que comencen amb pocs recursos. “Esmolen l’enginy dels treballadors i els ajuda a convertir-se en persones més espavilades”, comenta. Blanco admet que invertir en empreses d’internet té, d’entrada, poc risc. “Fer una prova de concepte i comprovar si una implementació funciona és relativament barat”, apunta. En aquesta línia, es desmarca de la resta de companyies tradicionals: “Nosaltres no hem de remodelar locals que et costen 200.000 euros”. Això sí, denuncia que les lleis espanyoles són un important fre per al creixement del sector. “Aquí ens penalitzen amb unes normatives absurdes que els nostres competidors internacionals no tenen”, lamenta. SEGONS DIU, TOTS els fracassos que te-

CARLOS BLANCO (BARCELONA, 1968) és soci fundador i president del Grup ITnet, un hòlding empresarial especialitzat en oci digital que s’ha fet un nom internacionalment gràcies a la seva filial de jocs socials Akamon Entertainment. Fundada el 2011, l’empresa, líder dels mercats llatinoamericà i del sud d’Europa, factura cada mes 1,1 milions d’euros amb uns beneficis abans d’impostos de 300.000 euros. “És el nostre gran èxit”, afirma l’empresari. Llicenciat en informàtica de gestió, Blanco és considerat un dels principals emprenedors del sector a Espanya des que el 1996 va engegar Sports Internet Factory, una empresa de serveis informatius que oferia notícies esportives als mitjans. Aquesta vinculació amb el món de l’esport no va ser casual. Abans havia sigut entrenador de futbol i secretari tècnic de les categories inferiors de l’Espanyol i el Cornellà. “És important unir la teva passió i la teva professió per mantenir la il·lusió intacta”, explica. Té clar que no l’ha perduda, i ho percep clarament quan és a casa: “Rebo sovint esbroncades de la meva parella perquè treballo de matinada”. Com a emprenedor, s’involucra només en la primera fase dels projectes. Després, quan ja estan consolidats, contracta equips directius perquè s’encarreguin de la gestió. Tot i aquesta aparent desconnexió, el volum de feina no decau. De fet, és al contrari: “Estic tot el dia creant i pensant en les decisions estratègiques”. Durant els 13 anys que porta al capdavant del hòlding, ha creat 10 empreses pròpies i ha invertit en més de 30. Sempre es fixa en tres aspectes abans d’avaluar si hi participa. “És important observar el líder, l’equip i el sector”, diu. En aquesta línia, evita associar-se amb persones sense talent. “Els directius competents es poden contractar, els molt competents, no; ells prefereixen emprendre”, avisa. Blanco recomana iniciar negocis que puguin enfocar-se globalment. Ell se

nen són per causes externes a la gestió. “Jo m’he arruïnat dues vegades”, explica. El 2001 va fundar ITnet després que fes fallida Sports Internet Factory, l’empresa de continguts esportius que havia fundat cinc anys abans i que no va saber adaptar a les necessitats dels clients. D’altra banda, el 2004 va prendre decisions errònies que el van portar a perdre molts diners. Prefereix no comentar-ne els detalls, però assegura que va poder sortir del pou gràcies al suport d’inversors externs. “Malgrat tot, van creure en mi i em van donar suport”, recorda ara. Sense aprofundir-hi massa, també fa un repàs a la situació que viu actualment Softonic. “S’han guanyat a pols l’ERO a causa de les seves males pràctiques”, comenta. Segons ell, Google –el causant de la seva caiguda després d’eliminar-lo de les primeres pàgines dels resultats del cercador– els permetia certs privilegis que altres empreses no tenien. Entre elles les del Grup ITnet. Tot i aquest revés, està convençut que la companyia fundada per Tomàs Diago, se’n sortirà. I amb ell al capdavant. “Tot i que dins l’empresa hagin dit que farà un pas enrere, intueixo que no serà així”, afirma. A part d’Akamon, que té 70 empleats i seus a Barcelona, València i Tel Aviv, el Grup ITnet té també altres empreses que contribueixen a facturar 16 milions d’euros i a donar feina a 110 treballadors. És el cas de Top Domainer, una societat que Blanco va crear el 2003 per comprar dominis d’internet i explotar-los. “Vaig adquirirne més de 10.000 per 600.000 euros”, declara. Va pagar 60 euros de mitjana per cada un d’ells. Els revèn a 2.500. És conscient que això perjudica els emprenedors, però no ho lamenta. “Avui dia, les coses que ens interessen tenen un preu”, afirma. Cada any guanya amb aquesta empresa entre 120.000 i 150.000 euros, però no es considera un especulador. “La meva postura és receptiva, no proactiva”, explica. En un futur, Blanco té previst aventurar-se més enllà d’internet. Concretament, vol tornar al món del futbol. “M’agradaria comprar un equip de 2a B i pujar-lo a 1a”. Està decidit a jugarse-la.—Jordi Planas

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

43

emprenem

milars, però ens volem diferenciar pel nostre sistema de geolocalització que et diu els espais més pròxims a tu. No competim amb els magatzems tradicionals; el que oferim és proximitat. Ens interessen els espais no utilitzats!

CÈLIA ATSET

ENTREVISTA

Christian Picard, Etienne Darbousset: “En lloc de llogar una habitació buida a algú, per què no l’omplim de capses?” ➝ FUNDADORS DE LET ME SPACE, UNA PLATAFORMA ‘ONLINE’ COL·LABORATIVA DE LLOGUER D’ESPAIS D’EMMAGATZEMATGE

Dos emprenedors francesos a Barcelona. [C.P.]: Ens vam conèixer fa deu anys a la universitat, a Montpeller, i ja teníem la idea de muntar una start-up. Jo em vaig especialitzar en consultoria estratègica, vaig treballar a Veneçuela i el Vietnam, i l’Etienne més en temes de màrqueting digital, i treballava a Orange, a Madagascar. Cap dels dos es veia en una posició de gran responsabilitat en una gran empresa; ens ho preníem com un aprenentatge. Al final, per motius personals vaig arribar a Barcelona i vaig acabar de director adjunt a Akamon, productora de videojocs. Tots dos hem viscut en grans ciutats i sabem que és di-

fícil trobar un lloc per emmagatzemar les coses. Acabes amb la roba a casa dels pares, la bici a casa de la parella... El model Airbnb prolifera. [E.D.]: Som usuaris freqüents d’Airbnb i de Blablacar... Vam veure que hi havia una oportunitat i Barcelona ens va semblar un bon lloc per fer-hi la prova pilot abans d’expandir-nos a nivell internacional. A Barcelona la densitat de població és elevada i hi viu gent de tot el món: la mobilitat i la necessitat de trobar un espai per a les teves coses existeix. Teniu competència? [E.D.]: A nivell local, no. A França hi ha plataformes si-

Tants trasters hi ha a Barcelona? [C.P.]: Fa només dos mesos que la web està operativa i no t’ho creuries: locals comercials buits, trasters, habitacions sobrants en un pis... En lloc de llogarla a algú, perquè no l’omplim de capses de cartró? El mercat de l’emmagatzematge va moure prop de 75 milions d’euros a Espanya el 2013 i ha crescut prop del 300% en els últims cinc anys, segons l’associació espanyola del sector (AESS). En situació de crisi, la gent tendeix a reduir el seu espai d’habitatge i, per tant, a necessitar més espai d’emmagatzematge. També hi ha moltes empreses que s’han reestructurat i necessiten més espai per guardar arxius, o famílies que no volen llençar les coses de nadó per si tenen un altre fill... Aquest tipus de negoci ja existia, però es tractava d’economia submergida. Acabeu de tancar una ronda d’inversió de 100.000 euros. Com vau convèncer els inversors? [C.P.]: Vam posar 10.000 euros cada un per arrencar la plataforma i després vam comptar amb col·laboracions estratègiques dels inversors Carlos Blanco, a qui coneixia personalment d’Akamon, i Álvaro Juncadella, que han posat al voltant del 30% de la inversió. La resta està repartit entre familiars i amics, i inversors estrangers. Convèncer els primers va ser clau per atreure la resta. Van apostar principalment per nosaltres, l’equip, i perquè es tractava d’un negoci de consum col·laboratiu amb poca competència que havíem provat que funcionava. ¿A França no hauria sigut més fàcil començar? Potser sí, però en general emprendre és un món de contactes. I tots dos teníem molts contactes aquí. París serà probablement el següent pas. De totes maneres, Barcelona té una xarxa d’emprenedors forta i és molt a prop de Montpeller o de Marsella, on també hi ha moviment de start-ups. La regió mediterrània hauria d’estar més integrada! —Andrea Rodés

‘PORCA MISERIA’

Més humanitats als currículums!

E

ls esdeveniments dels últims dies evidencien com un aspecte bàsic de la formació personal haurien de ser les humanitats: història, filosofia, literatura, etc. No ho dic perquè m’agradin, i m’agraden molt. Ho dic des d’un punt de vista pràctic i fins i tot utilitarista. Sense cap ombra de dubte, haver llegit l’Odissea d’Homer (no faré l’acudit sobre Els Simpson), les Vides paral·leles de Plutarc o Shakespeare ajuda a resoldre situacions del dia a dia de les empreses i dels governs. Per contra, sentim una fascinació pels aspectes més tècnics del nostre món empresarial i tendim a valorar poc els currículums amb estudis en humanitats. D’altra banda, l’amat ministre Wert va en la mateixa línia degradant matèries com història, filosofia i ètica, i fins fa poc, i encara ara, molts governs europeus han estat en mans dels anomenats tècnics que ens haurien d’haver salvat de totes les catàstrofes amb un resultat patètic. En fi, us deixo, que m’ha arribat un avís del Google Calendar (quousque tandem abutere...).

NICOLA PADOVAN EMPRESARI ITALIÀ

@nicolapadovan

44

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

l’entrevista

ara

THEODORE

ZELDIN Historiador, sociòleg i filòsof

“No em prometis que m’estimaràs per sempre. Inspira’m” ANTONI BASSAS

Com va arribar a interessar-se tant pel tema de les converses? No sabia com parlar, de jove. Estudiava molt, i parlava amb els llibres. Després vaig descobrir les dones, que em van ensenyar a parlar sobre les emocions. Els homes es resisteixen a parlar del que pugui revelar vulnerabilitat i que no són tan forts com aparenten. Les dones han desenvolupat l’habilitat de parlar entre elles, però no amb homes. Moltes dones de 25 a 30 anys em vénen a veure i em diuen: “Però què passa amb els homes?! No saben parlar”. I vostè què els contesta? Que darrere la façana del poder hi ha debilitat, i hi ha por. I quan analitzes homes cèlebres, particularment quan moren, veus que necessitaven tenir poder per ocultar la seva debilitat. Crec que la meitat de la història encara no s’ha escrit. El que no pots veure és més important que el que veus. M’interessa l’individu i el que hi ha dins l’individu, la seva complexitat. En comptes de veure’l a vostè com “el periodista”, sóc conscient que hi ha moltes coses de vostè que no sé. I vull saber-les. Aquest és el motiu pel qual sóc aquí. I el problema amb els periodistes és que fan preguntes, no les contesten.

Mireu el vídeo a l’Ara TV

Pregunti’m el que vulgui. El que m’interessa és com podem, en última instància, descobrir la veritat. Què s’amaga darrere les aparences. Ningú és el que aparenta. De què depèn una bona conversa? No depèn de cap tècnica. Hi ha l’opinió que pots ensenyar a la gent a conversar. Vas a l’escola de negocis i et diran que has de ser clar, interessar

l’altra persona... Exactament igual als llibres sobre sexe. Però el sexe tracta sobre relacions humanes. Per poder conversar, necessites coneixement. Sense coneixement, dius estupideses. I aquí la curiositat també hi juga un paper. Has de ser ric de ment per poder ser interessant. Quin és l’obstacle principal en una conversa entre un pare i un fill? Crec que és la por. La por del pare de mostrar-se inadequat. I els nens tenen por de ser castigats si fan alguna cosa que no haurien de fer. És una relació molt delicada. Per què parla d’amor a primera vista i no parlem d’amor a primer so? És interessant. El concepte a primera vista tracta sobre les primeres impressions. Hi ha qui creu que hi ha un instint que de seguida et revela la veritat. I llavors la persona t’agrada o et desagrada. No ho comparteixo. Les meves primeres impressions sempre estan equivocades. I, com que sé molt poc sobre tu, la primera vegada que et sento la veu o la primera vegada que et veig no és important per a mi. Crec que avui dia tothom, sense excepció, se sent incomprès i poc apreciat. Satisfeta la fam, sentim una fam per ser apreciats. Però ningú ens entén. Ni tu t’entens. El meu objectiu és que les persones siguin capaces d’entendre’s les unes a les altres. Fins i tot si el que tu em dius no és la veritat. Almenys em dóna pistes sobre qui ets. I les pistes que donem a primera vista, com la roba, fan la impressió que ets d’una certa manera, però no és veritat. Quina relació hi ha entre la conversa i el sexe?

Perfil Theodore Zeldin (Palestina sota mandat britànic, 1923), professor d’història a Oxford, a qui Plataforma Editorial ha traduït La conversación, comença així la conversa al cap d’un minut de saludarnos: “Se’l veu massa feliç per ser periodista: tots els que conec es queixen de com de malament va la professió”. Esclar, però si només em queixo no seré gaire interessant, no creu? “I a vostè què li interessa, a la vida?” Home, doncs... La família, la feina, els amics, el país... “Això és tot excepte vostè”, em talla. I jo que haig de pensar-ho un altre cop (la resposta és a l’entrevista). I aquest professor amb un aire de Serrano i de Punset capgira la cita i m’entrevista. Quan li parlo de transmetre educació, em torna a forçar a reflexionarhi, amb aquella obsessió dialèctica anglosaxona: “La nació més ben educada l’últim segle és Alemanya. I va embogir. L’educació pot tenir efectes catastròfics. Cal treballar la bondat de la gent”. Torno al diari amb Zeldin, perquè la pregunta no em deixa: “Què li interessa a vostè, a la vida?”

Depèn del que passi amb el sexe. El sexe és un miracle absolut. Permet a dues persones, que poden no ser boniques, pensar que ho són. Això és una cosa meravellosa. La història del sexe és un dels temes que estudio en el més extens dels meus llibres. En l’últim segle ens hem obsessionat a considerar el sexe com una mena de solució als nostres problemes. I la idea que si tens sexe aconsegueixes conèixer la persona. La coneixes íntimament. És un gran error, perquè és una activitat mecànica, no et diu res sobre la ment de la persona. I el que distingeix les persones dels animals és que tenen ment, i tenen pensaments. El mer acte del sexe no revela pensaments, i quan psicòlegs i sociòlegs investiguen què diu la gent quan té sexe, troben que diuen coses molt banals. Repeteixen fórmules afectives. No hi ha res, en això, és buit. Hem de repensar què volem en les relacions entre persones. I el que volem és afecte, estima i, sobretot, el sentiment que s’està més viu. El que tothom busca és: “Estic viu?” ¿Com saps que estàs viu? No quan menges,

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

45

l’entrevista

Barrera “La gran dificultat d’una conversa entre pare i fill és la por del pare de mostrar-se inadequat” Prudència “Sense coneixements, dius estupideses” Paciència “Les primeres impressions sempre estan equivocades” més et relaciones amb els altres i com més hi converses, més ric ets. El plat esdevé més complex, dins teu. Pots jugar-hi i et converteixes en algú més interessant. Es treu algun benefici del silenci? Sí, és el que falta al món. Hi ha molt soroll, molta informació inútil, i es diuen moltes estupideses. Necessitem temps per pensar. Pensar és l’habilitat més preciosa de l’ésser humà. Requereix temps. Per tant, qui mira el telèfon cada dos minuts no pot pensar. Està sent pertorbat. El telèfon és molt útil, però l’has d’evitar. La conversa necessita temps, i per pensar es necessita temps. La manera com jo penso és endur-me les idees al llit. Hi penso, hi dono voltes, no sé què fer-ne, i quan m’aixeco he trobat una mica la solució. Sabem que el cervell funciona bastant mentre dormim. El cervell és molt actiu reordenant el que hi passa per dins. Al matí penso amb més claredat. Tinc folis al costat del llit i escric el que m’ha passat per dins. De vegades és encertat i de vegades és un error. Crec que una de les debilitats de la nostra civilització és que dormim menys que abans. No dormim d’una manera natural. L’electricitat ens impedeix dormir. No ho estem aprofitant, no donem prou temps al pensament. I ara, permeti’m: què li importa a vostè? És la pregunta que li faig.

CÈLIA ATSET

sinó quan pots establir relacions amb els altres. I quan vius experiències. No és l’edat, sinó com de viu estàs. Què has experimentat? Coneixes muntanyes, coneixes mars? Coneixes persones? Has conegut dictadors? Has conegut algun captaire? Li explicaré la història d’un captaire. Jo anava pel carrer i ell allargava la mà. Vaig parlar-li i em va explicar que el seu gran problema és que la gent passava pel seu costat sense dir-li res. “Potser no existeixo. No s’adonen de la meva presència”. Està viu? Va fer una pregunta molt filosòfica. Si ningú s’adona que hi ets, no estàs viu. Hi ha preguntes que a vegades no ens atrevim a fer per por a la resposta. Com ara: “Per què m’estimes?” És una pregunta molt interessant. I ara les dones la fan molt. Ja no és suficient dir “t’estimo”. Per què m’estimes? M’estimes cada dia? M’estimaràs demà? Què puc donar-te cada dia diferent del que vaig donar-te ahir? Això implica que hem d’estar actius, hem d’estar vius. Estar vius no com una ameba. No fem el mateix cada

dia. I si ho fem, ens convertim en una màquina. No en un ésser humà. Quan ens casem amb una persona li diem que l’estimarem per sempre. Però no ens ho podem creure, això, igual que no ens creiem els polítics. Però és una bona intenció. És una intenció. Un dels grans descobriments de la nostra època és que no podem fer previsions. Els polítics fan previsions que no poden mantenir. Poden ser molt honestos, però no les poden mantenir. Els economistes fan prediccions i s’equivoquen. Com podem viure sense prediccions? Aquest és un dels grans reptes de la nostra època. Però podem trobar interessant la incertesa? Vol dir que les coses podrien ser diferents. La promesa honesta seria: “Faré el que pugui per estimar-te sempre”. No vull les teves promeses. No em crec les teves promeses. Prefereixo jutjar-te per la imaginació que no pas per les promeses. Per la inspiració que pots donar-me en lloc del que

em dius que faràs. Això retorna a la idea que el temps és universal: no sabem què passarà, i no ens n’hauríem de preocupar. Una de les raons per les quals hi ha tanta tirania al món és que a la gent li fa por el futur. I escolten les promeses de qui els diu que els protegirà l’endemà. Per això la major part de llocs del món estan sota alguna forma de tirania, dictadura o desigualtat.

Vida “Les preguntes més importants són: com he de Per això vam inventar les compade viure?, què nyies asseguradores. faré avui?” Un fenomen interessant. Les companyies asseguradores et garanteixen que et protegiran de la por, però alhora incrementen el nombre de pors.

¿Es pot canviar l’opinió d’algú a través de la conversa? Crec que amb la conversa passa una mica com quan cuines i afegeixes salsa al plat. La salsa fa que el plat sigui diferent. La conversa pot funcionar com una espècie de salsa. La fa més interessant, hi afegeix sabor. És molt difícil canviar la gent, però és necessari rebre inputs d’altra gent. Com

Intento gaudir de la meva edat. N’acabo de fer 53. Estic descobrint que estic perdent algunes coses i n’estic guanyant d’altres. És un problema nou molt interessant. Ara la gent viurà cent anys. Què faran? Jo crec que les dones hi pensaran més que els homes. Les dones perden la bellesa original més fàcilment que els homes. O creuen que ho fan. I quan ets vell o ho acceptes o pretens ser jove. No crec que aquesta sigui la resposta. Crec que la resposta és: pots seguir sent creatiu? Pots produir alguna cosa? I tens més capacitat de produir coses que quan tenies vint anys i no sabies res. Així és com em sento ara mateix. Més segur amb les meves idees, amb com em relaciono amb els altres. Jo era un noi tímid. Sí, sempre comencem sent tímids i no sabem res. Però tenia amics que no ho eren. Fingien. Es posaven una determinada roba i es creien importants. La cultura de la joventut no té contingut. Els adults fingeixen ser joves. És ridícul, han perdut la seguretat en ells mateixos. Si em pregunta què és el més important per a mi, és això: com hauria de viure?, què hauria de fer avui?, com hauria de planificar els pròxims deu anys? Aquestes són les preguntes en què hem de pensar. I és complicat, però alhora excitant, perquè les possibilitats són tantes…e

46

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

debat DIRECTOR CARLES CAPDEVILA DIRECTOR ADJUNT IGNASI ARAGAY SUBDIRECTORS DAVID MIRÓ, CATALINA SERRA, JORDI CORTADA, SÍLVIA BARROSO DIRECTORA D’ART CRISTINA CÓRDOBA EDICIÓ PAPER ROSA RODON EDICIÓ DIGITAL ISAAC SALVATIERRA POLÍTICA FERRAN CASAS INTERNACIONAL MARC VIDAL, CARME COLOMINA ECONOMIA ÀLEX FONT SOCIETAT JOAN SERRA CULTURA LAURA SERRA COMUNICACIÓ ÀLEX GUTIÉRREZ ESPORTS TONI PADILLA DELEGACIÓ A MADRID JOAN RUSIÑOL DELEGACIÓ A BRUSSEL·LES LAIA FORÈS LLENGUA ALBERT PLA FOTOGRAFIA XAVIER BERTRAL EDICIÓ DE PREMSA PERIÒDICA ARA, SL PRESIDENT FERRAN RODÉS CONSELLER DELEGAT SALVADOR GARCIA RUIZ DIRECTOR AUDIOVISUAL ANTONI BASSAS DIRECTORS DE NEGOCI ANTONI M. PIQUÉ (EXPERIÈNCIA D’USUARI) ORIOL CANALS (SUBSCRIPCIONS, DISTRIBUCIÓ I PROMOCIONS) MARC ERRA (MÀRQUETING I E-COMMERCE) DIRECTORA FINANCERA FOIX VALDÉ DIRECTOR COMERCIAL SERGI GERMÁN DIRECTOR SISTEMES I PRODUCCIÓ SERGI RUIZ DIRECTOR DE TECNOLOGIA MARC CAMPRODON C/ DIPUTACIÓ, 119 08015 BARCELONA. TELÈFON: 93 202 95 95. ATENCIÓ AL SUBSCRIPTOR: 902 281 110 [email protected]

TEXT LEGAL Edicions de premsa periòdica ARA es reserva tots els drets sobre el contingut del diari ARA, els suplements i qualsevol producte de venda conjunta, sense que es puguin reproduir ni transmetre a altres mitjans de comunicació, totalment o parcialment, sense prèvia autorització escrita. Difusió controlada per l’OJD

EL DIARI D’AHIR Risto Mejide: A l’Ara Llegim d’ahir s’indicava que el llibre de no-ficció més venut en castellà aquesta setmana és el de Risto Mejide, però, per error, s’il·lustrava amb la coberta d’un llibre que no es corresponia amb el seu, Urbrands, de l’editorial Espasa Calpe.

ara

Ellacuría o la universitat necessària ls 19 anys vaig deixar la Universitat de Stanford per fer-me jesuïta. M’agradava estudiar-hi, però no prou. En canvi, el col·legi dels jesuïtes al qual vaig assistir a San Francisco emfatitzava un objectiu educatiu molt clar: formar homes i dones per als altres. Apreníem, entre altres coses, que l’educació no orientada cap a la justícia per als altres és una farsa. Malgrat que Standford disposava d’un recursos extraordinaris, m’hi faltava la claredat en el propòsit. Per això en vaig marxar i vaig entrar a l’orde dels jesuïtes. Mai m’he penedit de la decisió. Això va ser el 1983. Des de llavors he passat la major part de la meva vida en l’educació superior. Però, malgrat que l’ensenyament i l’erudició m’apassionen, la meva relació amb el món acadèmic ha sigut incòmoda. En molts aspectes em sembla que la cultura acadèmica té el mateix defecte que la cultura clerical catòlica: la tendència a dedicar-se a un mateix i a preservar els propis privilegis en lloc de gastar les energies servint el món amb humilitat. A vegades, però, els grans líders s’aixequen i ens desafien a ser més del que hem sigut fins a aquell moment. La nit del 16 de novembre del 1989 –avui fa 25 anys– el jesuïta i rector de la Universidad Centroamericana del Salvador, el pare Ignacio Ellacuría, va ser arrossegat des del llit fins al jardí i va ser abatut a boca de canó per un esquadró militar d’elit. Cinc capellans jesuïtes més, juntament amb la dona que cuidava la casa i la filla d’aquesta dona, van ser obligats a estirar-se de bocaterrosa a la gespa i van ser assassinats com en una execució. L’objectiu era silenciar Ellacuría, que denunciava obertament les atrocitats comeses per tots dos bàndols en una guerra civil que va durar deu anys i es va endur la vida de 75.000 persones. El problema que hi havia sobre la taula era que una dotzena de famílies eren virtualment propietàries del país i tractaven els camperols com si fossin serfs de l’època feudal. L’exèrcit del Salvador, amb el suport material que va caracteritzar la política exterior dels EUA en els anys de la Guerra Freda, va creure que havia de protegir l’statu quo pel procediment de desactivar una universitat que s’havia compromès a ser una força social positiva. Format com a filòsof, a Ellacuría se’l considerava un pensador rigorós i un líder natural que feia que els seus companys s’adherissin a aquesta concepció de la universitat. En el seu primer any com a rector, la universitat va afirmar que com a institució oferiria “una

A

Ignacio Ellacuría i els altres jesuïtes assassinats avui fa 25 anys volien una universitat que contribuís al canvi social

MICHAEL MCCARTHY, S.J. DIRECTOR DEL CENTRE IGNASIÀ, UNIVERSITAT DE SANTA CLARA (EUA)

THE NEW YORK TIMES

TRADUCCIÓ: TONI GÜELL AYZA

resposta a la realitat històrica del país”. L’estat en què es trobava el país era considerat “una realitat injusta i irracional que s’havia de transformar”. Així, el propòsit de la universitat era “contribuir al canvi social al país; ho fa com a universitat i amb una inspiració cristiana”. Sovint s’ha identificat el pare Ellacuría amb la teologia de l’alliberament, i aquesta expressió s’ha entès com un sinònim del marxisme. Estava compromès amb allò que en cercles catòlics més amplis s’ha denominat “una opció preferencial pels pobres”. Però quan se li deia això, el mateix Ellacuría replicava: “No sóc un comunista. Sóc un cristià”. Els altres acadèmics jesuïtes que van ser assassinats aquella nit també dedicaven la seva recerca a problemes del món real. El pare Ignacio Martínez-Baró era un psicòleg social centrat en les condicions psíquiques de la vida en contextos de violència estructural. El pare Segundo Montes ensenyava antropologia i posava èmfasi en els efectes d’estratificació social i en les víctimes desplaçades de la guerra civil. El pare Amando López Quintana era catedràtic de filosofia però els caps de setmana treballava com a capellà de parròquia i i liderava una campanya d’alfabetització massiva.

En aquell moment jo era un jove jesuïta que estudiava clàssiques a Oxford i es preocupava per la qualitat dels treballs setmanals que escrivia per al meu tutor. Les morts del Salvador em van recordar que hi havia coses més substancials a la vida. Les notícies em van deixar estupefacte i colèric. Però també em vaig sentir orgullós que uns acadèmics poguessin ser prou importants per suposar una amenaça per a l’exèrcit del Salvador. Em vaig sentir profundament commogut per l’exemple del pare Ellacuría, que creia que la responsabilitat de la universitat era proporcionar suport intel·lectual als que no tenien prou qualificacions acadèmiques per legitimar els seus propis drets. La seva vida m’ha empès a modular la meva mirada no segons els patrons convencionals de l’èxit sinó en funció del que de veritat importa: la contribució que faig al món. Encara més: m’ha influït la seva visió del que la universitat podria ser, sobretot ara que l’educació és tractada com una mercaderia. Quan els estudiants, més que mai, estan preocupats per qüestions econòmiques i es pregunten amb raó si l’educació universitària els permetrà tenir feina, els hem de dir que una recompensa econòmica o haver après un conjunt d’habilitats competitives, al capdavall, no els omplirà. L’únic que els omplirà és tenir un fort sentit de projecció i compromís cap a la seva comunitat. Ara que el futur de l’educació superior és tan incert i que s’incrementen les pressions financeres sobre les universitats, cal molt de coratge per donar a una institució educativa unes directrius que vagin una mica més enllà de l’economia de mercat. El pare Ellacuría liderava la visió d’una universitat que esdevé una “força social ineludible” a favor del bé. I això no és menys important el 2014 del que ho era el 1989. Encara crec que una educació no basada en la justícia és una farsa, i que necessitem desesperadament líders acadèmics savis, valents i fins i tot heroics per fer realitat els més alts propòsits de l’educació. EFE

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

47

debat

Els nacionalistes marcians l llarg dels dos darrers anys, mentre s’anava descabdellant a Catalunya el procés polític sobiranista, algun centenar de llibres i molts milers d’articles d’opinió han alimentat un debat ideològic paral·lel al voltant dels mateixos dos pols que dominen la dinàmica política: independència o permanència de Catalunya dins l’estat espanyol. Aquest debat ha tingut, per totes dues bandes, aportacions serioses, matisades, propositives, dialogants. Però s’ha vist i es veu llastat, enrarit, sobretot des del camp unionista, per la tendència d’alguns dels seus paladins a la desqualificació i la injúria discrecionals envers els defensors de les tesis contràries. Sí, és probable que una bona part de la literatura independentista recent pequi de simplisme, que li manqui esperit crític i que pinti d’un rosa massa pujat el dia després del divorci. Però no conec cap llibre favorable a la secessió que insulti els partidaris de la unió titllant-los en bloc de bojos, com ho fan amb el sobiranisme, per exemple, els pamflets titulats El manicomio catalán i El derecho a delirar. Aquesta manera tan poc elegant i tan poc honesta de defensar les pròpies conviccions, però, no es limita a determinats polemistes de barra de bar. També té expressions d’alt nivell acadèmic, i una de les més agudes la representa el constitucionalista Francesc de Carreras i Serra. Fill de Narcís de Carreras i Guiteras –marmessor de Cambó reciclat en franquista, president del Barça i de la Caixa de Pensions–, cosí de Narcís Serra i Serra –vicepresident del govern espanyol, president de Caixa Catalunya–, el senyor Francesc de Carreras pertany de ple dret a l’establishment sociopolític català de tota la vida (avui algú en diria la casta). No fou per casualitat

A

ras ha continuat exerque, durant gairebé dues cint d’analista –i fins i tot dècades (1981-1998), va d’expert jurídic– indeformar part del Consell pendent, com si les seves Consultiu de la Generaopinions (sobre l’Estatut litat, primer a proposta de 2006, sobre les sendel PSUC, en el qual hatències del Constituciovia militat sota la dictanal, sobre el 9-N...) no dura, i, quan trobà que tinguessin res a veure aquest partit es tornava JOAN B. CULLA amb la seva militància, massa nacionalista catani amb la sigla que delà, com a quota del PSC. HISTORIADOR fensa. Això sí, els opinaAbans i tot de deixar dors sobiranistes són aquesta confortable pol«los intelectuales ‘apesebrados’», trona, però, des del 1996 el catedràuns tipus deshonestos per definició tic De Carreras inicià un llarg viatge CONSULTEU que no poden tenir conviccions sincap a l’espanyolisme més i més ulMÉS ARTICLES A ceres, només una baixa gratitud alitrancer: oposició a la política lingüíswww.ara.cat mentícia. Ell, en canvi, no ha gaudit tica aprovada per la gran majoria del mai de cap menjadora institucional, Parlament, creació del Foro Babel i, ni té cap servitud partidària, i ara! ja en els primers anys del segle XXI, Instal·lat des de jove en l’hegeun paper fonamental en el naixemonia social, cultural i/o política, ment i la posada en marxa de Ciudael professor De Carreras suporta danos - Partido de la Ciudadanía. molt malament –no és l’únic– perFins aquí, tot perfecte. La cosa ja dre-la i que, en els darrers temps, es comença a entelar quan obsers’hagi anat consolidant als mitjans vem que, fundador i fins avui prinde comunicació catalans un discurs cipal ideòleg d’un partit, De Carre-

LAMARTARILE

emergent de caràcter nacionalista o independentista. Troba molt discriminatori, per exemple, que els diaris no recullin puntualment les activitats de grupuscles espanyolistes com l’Asociación por la Tolerancia que, pel fet de pertànyer-hi ell, ja haurien de ser notícia constant. I, incapaç d’acceptar la nova fesomia de l’opinió pública com un fet natural, l’atribueix a un complot, a una tenebrosa conspiració de la qual –segons ell i alguns altres– els més eficaços instruments són TV3 i Catalunya Ràdio. D’aquí neix una obsessió malaltissa contra aquests mitjans, que descriu article rere article com unes eines d’adoctrinament i de propaganda dignes de Corea del Nord. En canvi, no dirà res contra el recentíssim nomenament del fins ara cap de comunicació del PPC, Eladio Jareño, com a nou director de RTVE a Catalunya. Vaja, una mica com si el responsable de premsa de l’ANC fos nomenat cap d’informatius de TV3... En els cercles unionistes, aquest episodi exemplar no serà motiu d’escàndol, sinó de silenciós assentiment. Després d’haver qualificat el 9-N com “el día de la deslealtad”, De Carreras formulava a El País de dimecres passat aquest tranquil·litzador missatge: “Los catalanes no son un problema; los nacionalistas que se han apropiado desde hace años de la Generalitat sí lo son”. Així, doncs, els electors que van confiar repetidament el govern de la Generalitat a forces nacionalistes, ¿no eren catalans? I els 2,3 milions de persones que es van mobilitzar diumenge, ¿tampoc no ho eren? ¿Per ventura es tracta d’extraterrestres, marcians colonitzadors de l’espanyolíssima Catalunya? És trist que, incapaç d’acceptar la realitat com és, hagis d’intentar extirpar-ne aquells aspectes que et contradiuen.

Podem/Podemos i l’aigüera ✒ En qualsevol organització, es tonto a la seva cueta, sap pot ser líder o es pot ser una altra cosa. Quin nom se li ha de donar a aquesta cosa ja és més difícil d’escatir. Ahir Pablo Iglesias es va convertir en el secretari general de Podem/Podemos, com se sol dir, a la búlgara: és a dir, arrasant amb quasi un cent per cent dels vots possibles. El tocayo del fundador del PSOE es va imposar a l’assemblea constituent del partit amb 95.311 vots. Es veu que tenia un rival, el nom del qual no vol recordar ni ell mateix, que va treure menys de mil sufragis. Així dóna gust perdre, per aclamació. També s’hi varen presentar seixanta candidats més, que varen destacar per la seva insignificància.

✒ Molt bé. Podem/Podemos ja ha

ratificat el lideratge del seu fundador, i és lògic que sigui així. Com que Pablo Iglesias no té un pèl de

ment, per la contundència amb què ha escombrat millor que ningú que la el vell bipartidisme espasegüent passa és inevitanyol PP/PSOE. A Espanya ble i necessària: definir hi ha un sistema polític un programa polític. Per que, com denuncia Iglebé que es fan acompasias, s’esfondra, i que està nyar de gent com Alexis deixant tot l’espai a una Tsipras (líder de la formació grega Syriza) i formació com Podem. SEBASTIÀ ALZAMORA com Marisa Matías (euEm seria estrany que no roparlamentària del veiéssim Iglesias com a ESCRIPTOR Bloco de Esquerda porpresident del govern estuguès), fins ara Podem, panyol: crec que no a les a través del seu líder, Pablo Iglesias, pròximes eleccions, però gairebé seha repetit una vegada i una altra gur que sí a les següents. Abans pasPodem que no es presenten exactament sarem per una vergonyosa aliança necessita com una força d’esquerres a l’estil de govern precisament entre el PP concretar tradicional sinó com un moviment i el PSOE, per protegir l’statu quo social traduït en partit polític que de manera que ells amb ells s’han anat fabripretén defensar la gent “decent” cant durant quaranta anys. Això urgent enfront de “la casta”. durarà el que duri, suposo que el seu menys dels quatre anys d’una legislatura normal, perquè la fruita poAixò està molt bé i no em cansaprograma de ✒ ré de dir que l’emergència de Podem regeneració drida tendeix a caure de la branca per la seva pròpia tumescència. és benvinguda ni que sigui, de mo-

✒ Ara bé, Podem necessita con-

cretar de manera urgent el seu programa de regeneració. Volem saber com es finançarà el partit, quines relacions mantindrà amb patronals i sindicats, quina és la seva postura en referència a la UE (més enllà d’enviar Iglesias a l’Europarlament) i també, per descomptat, com pensen gestionar la qüestió catalana i la pluralitat cultural, idiomàtica i nacional que configura l’estat espanyol, tantes vegades ignorada i combatuda. Tot això està per concretar, i n’esperem noves. Mentrestant, mentre Podem/Podemos no mogui fitxa ni demostri la seva capacitat per governar, hi ha una Catalunya madura que té el seu propi full de ruta i que no hi renunciarà per la il·lusió que puguin suscitar dins les Espanyes una colla de joves que saben xerrar però que encara tenen el més calent a l’aigüera.

48

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

debat

ara

Catalàndia slàndia ha sigut, per a molta gent, una descoberta recent, tant en termes geogràfics i turístics com, sobretot, polítics i democràtics. De fet, no va ser pràcticament fins a l’any 2008 que vam aprendre a escriure correctament Reykjavík. L’esclat del volcà financer islandès, l’octubre d’aquell any, quan els tres principals bancs del país es van declarar en bancarrota, va ser sonat. Però encara ho van més ser les mobilitzacions que se’n van derivar. La bombolla que s’havia construït al seu voltant, emparada en la pàtina de llibertat amb què el capitalisme pretén envernissar la seva deriva generadora de desigualtats, havia esclatat. Després d’anys de ceguesa i connivència amb determinades pràctiques especulatives, molta gent va descobrir que allò de deixar que les finances actuessin al seu aire (el laissez faire financer, la desregulació) se’ls havia girat en contra. La Revolució de les Cassoles, iniciada l’any 2009, va esdevenir un símbol de la indignació mundial contra el crim de coll blanc i un bri d’esperança per a molta gent que creia que a la plaça de l’Althing estava naixent una nova democràcia global. La caiguda dels buykings i la, fins a cert punt, modèlica organització social que va canalitzar la indignació va fer pensar que a Islàndia sí, a Islàndia ho estaven fent. Molta gent ens hi vam fixar, vam estudiar el cas, vam anar-hi per aprendre’n. Què en queda, ara, de tot allò? La resposta a aquesta pregunta la trobem en el treball autoeditat d’Èric Lluent que en el títol ja ho diu tot (o pràcticament): Islàndia

I

da que hi havia anat va 2013. Crònica d’una deser fa aproximadament cepció. Lluent s’encartres anys, en el marc de rega de desmuntar dues les converses que idees que poden conduaquest país mantenia ir a confondre desig amb la UE per encarar amb realitat. Una, que a una potencial adhesió. Islàndia els banquers i Si en aquell moment les responsables de la crisi meves lectures de refeho estan pagant (la veriRAÜL ROMEVA rència van ser Islandia, tat és que els empresorevolución bajo el volnaments són mínims, i DOCTOR EN RELACIONS cán (de Xavier Moret) i les penes menors). I duINTERNACIONALS I ESCRIPTOR La revolución de los vies, que ara compten kingos. La victoria de los ciudadaamb una nova Constitució que ha Catalunya nos (d’Elvira Méndez), en aquessigut reescrita gràcies a un procés no és ta ocasió va ser el text de Lluent el participatiu exemplar (malauraque em va il·lustrar sobre el modament, el text es troba desat i seIslàndia, actual. gurament florint-se en un calaix però totes ment Les converses que vaig mantedel Parlament). A tot plegat cal dues tenen nir amb diversos actors (islandeafegir que en els darreres eleccions van recuperar el poder, precila llavor de sos i d’altres) em van convèncer sament, els que van ser responsa- la revolució que, quan hi ha una alta expectativa bolcada sobre un moment, un bles de la fal·làcia financera. sembrada procés o una revolta, se solen conFa pocs dies vaig tenir ocasió de taminar, ho vulguem o no, del que visitar novament Islàndia, convicadascú de nosaltres voldríem que dat per Diplocat. La primera vegaCRISTINA CALDERER

en realitat acabessin sent. Trobo aquesta reacció del tot normal, i lògica, especialment donat el moment actual, de flagrant crisi sistèmica, i de necessitat imperiosa de veure renéixer la democràcia (nacional, europea), com a principi gestor de les nostres relacions humanes i col·lectives. No obstant, tal com exposa Lluent, si bé les protestes a Islàndia poden semblar un patró a exportar a altres revoltes a Europa, és tan gran la singularitat d’aquella illa que aquesta exportació és més una quimera que una realitat factible. En qualsevol cas, que no sigui un model no significa que no se’n pugui aprendre. La tesi que defenso aquí és que es tracta de fixar-nos més en allò que volien fer que en allò que han fet. El fenomen islandès pot no ser cap manual d’instruccions (cap realitat al món ho és, per definició), però sí que pot actuar com a far que ens avisa d’on es troben els esculls i, en conseqüència, ens ajuda a esquivar-los. Catalunya no és Islàndia. Diguem-nos-ho clar, i no cometem l’error de voler imitar el que no és imitable. Però tant l’una com l’altra tenen la llavor de la revolució sembrada. Islàndia té la seva pròpia idiosincràsia i ha de fer el seu camí. A Catalunya hem de fer el nostre. Els dos camins, però, tenen punts en comú. Les dues societats busquen un nou espai, un nou país, on poder bastir les esperances de canvi i progrés. Darrere les llegendes i els mites s’hi pot trobar, si es vol, aquella flaire de realitat que ens permet comprendre i transformar el món que ens envolta. La resposta, potser, la trobem a Catalàndia. Jo, per si de cas, aniria fent via.

Del diàleg amb Espanya al diàleg Catalunya-Catalunya ✒ En tot aquest assumpte de Catalunya, partim d’una confusió enorme. És la següent: sempre que l’Estat o la classe política espanyola parlen de Catalunya, ens pensem que parlen amb Catalunya. I no. No és així. Partim d’un greu error de percepció: ells parlen entre ells de què fer amb Catalunya, de si conllevarnos, ignorar-nos, premiar-nos, estimar-nos, odiar-nos, comprarnos, enganyar-nos, castellanitzarnos, tornar-nos a estimar una miqueta i així anar fent. Però no parlen amb nosaltres. No és, per tant, que sigui un diàleg de sords. És senzillament un diàleg extern, un fenomen exogen, que té lloc fora de nosaltres però al qual reaccionem com si un raig de llum ens encegués, i en alguna esparsa ocasió ens il·luminés. ✒ Aquest seu diàleg, que des d’aquí ha estat sobretot un no-diàleg, ens ha mantingut entretinguts durant un parell de segles. Des d’Antoni de Capmany, hem cregut que parlàvem amb Espanya, ens hem enrabiat quan no ens feien cas, ens hem il·lusionat en algun moment que

clau espanyola”. Una absemblava que paraven surditat. Perquè ni Ral’orella. Però tot era una joy ni cap alt mandatari sensacional confusió. espanyol no parlen “en Fins i tot en els millors clau catalana”. És immoments, ells parlaven possible. I en realitat té entre ells. Per exemple, tota la lògica: sempre durant la Transició, pensen en la seva parròSuárez, González i quia, en el seu públic. Guerra, quan parlaven IGNASI ARAGAY Catalunya només és una de Catalunya, ho feien part d’aquest públic, i pensant a tranquil·litzar DIRECTOR ADJUNT encara una part incòmoels militars i companyia: da, molesta, per no dir l’autonomia era un regal incomprensible. No ens parlen a per consolidar la indivisible sobiraPartim nosaltres perquè o bé no tenen res nia nacional. No ho feien per satisd’una a dir-nos (PP) o bé els fa vergonya fer els anhels de llibertat del poble ensarronar-nos una vegada més de Catalunya, per justícia històrica confusió (PSOE). L’única excepció d’un poo per convicció ideològica. Això era enorme: lític espanyol que, en efecte, va la música que sentíem aquí, una boquan a adreçar-se directament a Catalunica melodia que amagava la seva nya va ser Zapatero amb el seu faconversa endogàmica. l’Estat parlen ‘de’ mós “apoyaré”. Ens ho vam creure ✒ Què ha passat aquesta setmana? Catalunya, i ja sabeu com va anar després, quan a Madrid s’ho van parlar. Així Doncs que la resposta del president espanyol, Mariano Rajoy, al 9-N ca- ens pensem doncs, dimecres Rajoy va parlar a la talà no era, en realitat, cap respos- que parlem dreta cavernària madrilenya –la de fora i la de dins del PP–, i va parlar ta ni a Mas ni als 2,3 milions de vo‘amb’ pensant en les eleccions municitants. Rajoy, com sempre, parlava Catalunya pals del maig i en el seu últim any de als seus. Les cròniques polítiques legislatura. Ni li va passar pel cap ho tradueixen dient que parlava “en

fer cap oferta a Catalunya: no va parlar amb Catalunya.

✒ El problema de les terceres vies,

que des d’aquí alguns encara veuen possibles, i que la premsa mundial reclama seguint una lògica democràtica, és que parteixen de l’error que el diàleg Catalunya-Espanya existeix. I no. Ho repeteixo: els fets demostren que només existeix el diàleg Espanya-Espanya sobre Catalunya, que tan sols ens és benèvol quan a Barcelona hi ha suficient força o unitat per fer-nos valer. Al segle XIX va ser la força dels industrials: no van aconseguir controlar la política madrilenya, però sí que van imposar una política econòmica proteccionista, els famosos aranzels. Al segle XX es va intentar de nou agafar una posició de força amb els partits d’obediència catalana (el catalanisme). I al segle XXI hem fet el gir cap a l’únic diàleg factible: el diàleg Catalunya-Catalunya per parlar sobre quina relació volem amb Espanya. Hem girat la truita. Però a Madrid no se n’han assabentat. Segueixen parlant entre ells.

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

49

debat CARTES I MISSATGES

L’autobús racista i la polèmica Fa uns dies un conductor d’autobusos de Vitòria va impedir l’accés al vehicle a una dona que anava vestida amb un burca. Segons paraules del conductor, la dona anava totalment tapada, i no la va deixar pujar a l’autobús per la seva seguretat i la dels seus passatgers. Això no ha fet més que revifar la gran polèmica que hi ha respecte al racisme a la localitat de Vitòria. De fet, el seu alcalde, Javier Moroto, ha estat cridat a declarar davant la fiscalia basca per unes declaracions que, segons la plataforma SOS Racisme, incitaven a l’odi. És evident que en un context en què la immigració té uns nivells molt alts no ens podem permetre aquesta classe de comportaments. Al meu entendre, és important fomentar la diversitat i l’acceptació cultural. Tothom té dret a vestir i a reivindicar les seves creences de la manera que consideri oportuna. De la mateixa manera, les persones que no estiguin d’acord amb això també ho poden expressar, però sempre de manera respectuosa. No obstant això, el tema del burca segueix sent molt controvertit, ja que, tal com va al·legar el conductor, pot provocar inseguretats a les persones del voltant. Sens dubte, és un tema del qual se seguirà parlant molt. CRISTINA LÓPEZ SÁNCHEZ BARCELONA

Paraula de Rajoy Diu el Sr. Rajoy que mentre ell sigui president del govern la unitat d’Espanya no es trencarà. És curiós que això ho digui qui ha encapçalat en els darrers anys la política que ha provocat un trencament que ja és un fet. Aquesta política es va basar a recollir firmes contra l’Estatut de Catalunya, a presentar un recurs contra el mateix Estatut quan ja estava planxat i mig escapçat, desatenent les veus prudents que li recomanaven retirar el recurs, i, finalment, a no atendre cap demanda de la Generalitat un cop ha arribat a president del govern espanyol. Aquest trencament que ja és un fet encara no està formalitzat. Potser ell no es veu capaç de dur a terme la formalització, i en això té raó quan es reivindica i potser encobertament demana que sigui un altre qui ho faci. Per evitar al màxim el desgast psíquic que significa viure en una situació anacrònica (una unitat que ja no existeix) i perquè la formalització del trencament (que significa senzillament la creació d’un estat diferenciat) es produeixi de la manera més adequada possible, esperem que el seu successor no trigui a arribar. AGUSTÍ DELGADO CAVESTANY BLANES

Gràcies, votants del no Encara que sigui una setmana després del 9-N, voldria felicitar les 100.000 persones que lliurement van optar pel no el dia 9 de novembre. Paradoxalment, la seva determinació per la democràcia els fa més propers als que van optar pel sí que no pas als que, malgrat compartir el no, prohibien la lliure expressió de la ciutadania. XAVI CASAJUANA I COSTA MATADEPERA

Sóc mestra, sí. I què? stic farta que la gent em compadeixi per estudiar una de les millors carreres que una persona pot fer. Si quan la gent em preguntés què estudio digués que curso enginyeria aeronàutica, biomedicina, economia o dret, estic segura que el meu interlocutor em miraria amb molt més respecte, ja que aquestes carreres, actualment, són molt valorades per la societat. La realitat, però, és que les respostes que majoritàriament obtinc quan dic que estudio educació són curtes i precises. A més a més, en la majoria dels casos, la persona amb qui estàs parlant intenta justificar-se i donar la seva opinió, sense gaires arguments, sobre la professió docent. A vegades fins i tot intenten que no et sentis malament i que no et preocupis per haver escollit aquesta carrera. Ho fan sense adonar-se que realment ets tu qui els compadeixes a ells per no valorar l’educació com un dels pilars fonamentals per a qualsevol persona. Jo no em vaig fer professora perquè aprovés justeta la selectivitat (les exigències per entrar a la carrera cada vegada són més altes), per les vacances (no són tantes com la gent pensa), pel sou (cada vegada és més baix), per la tranquil·litat de ser funcionari (quant

E

fa que no hi ha oposicions?), ni per la facilitat de la carrera (no tot és pintar i retallar). Jo em vaig fer professora perquè crec en l’educació, perquè vull poder formar part del procés d’aprenentatge d’un nen, perquè m’agrada poder motivar aquells alumnes que necessiten una petita empenta i perquè crec que podem fer les coses bé. Estic segura que els meus companys estan d’acord amb mi si dic que un no és professor perquè s’avorria i passava pel campus. Ser professor va més enllà de l’avorriment. Si realment no t’agrada la carrera, és impossible que puguis acabar-la. No dic que no existeixin persones que no ho hagin fet per aquests motius, però això pot passar en qualsevol carrera, incloenthi les més difícils. Tothom ha tingut un professor que l’ha marcat positivament, un professor que el va ajudar a descobrir qui volia ser i què volia fer per canviar el món. Les persones necessitem que ens ajudin a descobrir tot el que ens envolta, tot el que podem fer i que ens ensenyin tot el que podem aconseguir. Aquesta és la feina d’un professor. Així doncs, us convido a dedicar uns minuts a reflexionar sobre aquella persona que us va ajudar a ser qui sou actualment, perquè en la majoria dels casos sol ser un professor.

AÏDA ABELLEIRA CASALS SALLENT

Les dutxes del Vaticà En nom del papa Francesc s’estan fent unes dutxes públiques als banys de la plaça de Sant Pere per als sensesostre. És una necessitat i se n’ha adonat. Al carrer on visc jo, un dels rodamóns que veiem cada dia ens demana no solament alguna cosa per esmorzar sinó també si podem contribuir a pagar-li el que necessita per poder anar al metge. En la nostra societat hi ha mancances que no podem permetre. Hem contribuït a formar una societat anèmica d’afectes, pobra de sentiments, injusta, egoista davant de totes aquelles coses que no ens afecten. No podem oblidar que ningú ha nascut per viure en la misèria, ni per no tenir una casa. No podem pensar que ja fem tot el que ens pertoca. Podem fer més! Hem de fer més! Segur que molts ja ho fan. PILAR CRESPO ÁLVAREZ TARRAGONA

Cal afegir que fa uns mesos es va iniciar la reforma del poliesportiu que hi ha en aquest mateix parc, en què es van gastar una gran suma de diners. Des del meu punt de vista hi ha una cosa que l’Ajuntament passa per alt. Després de l’estiu del 2012 Fecsa Endesa va traslladar la seva seu, que era al costat de les Tres Xemeneies, a l’edifici d’Hidroelèctrica de Catalunya, a Arc de Triomf. No es té en compte que l’edifici, després de deixar-lo, es converteix cada nit, sobretot quan arriba el fred, en la coberta de persones sense sostre que caldria refugiar en un dels llocs que l’Ajuntament disposa a aquest efecte. I, a més, en sortir al matí descobrim un mar d’ampolles i gots de gent que s’ha dedicat a beure-hi alcohol la nit anterior. Crec que s’haurien de prendre mesures abans que passi com amb l’antic edifici de Telefónica, a l’Av. De Roma, o no es gaudirà de les reformes. MARTA BERNADÀS VALVERDE BARCELONA

Reformes i ciutat El mític parc de les Tres Xemeneies, a Barcelona, és un referent per anar en skate. Sóc una veïna de 17 anys i fa unes setmanes vaig ser informada sobre la pròxima reforma del parc, que inclourà una zona per seguir practicant aquest esport.

Podeu expressar-vos al diari a través de la web www.ara.cat, i per les següents vies: @diariARA facebook.com/diariARA @ [email protected] Carrer Diputació,119, 08015, Barcelona Fe d’errades: [email protected]

Les cartes enviades pels lectors han de tenir un màxim de 1.000 caràcters. El diari es reserva el dret de resumir-les. Els seus autors hi han de fer constar nom i cognoms, adreça postal i electrònica, número de carnet d’identitat i un telèfon de contacte. Les cartes no es respondran.

El ‘win-lose’ de l’economia digital

ALBERT PLA NUALART LINGÜISTA I ESCRIPTOR

a Mireia ha de comprar dos saquets de dormir per a les nenes. Ja ha anat a dues botigues del barri i no els tenen en estoc. Llavors fa el que algú jove i espavilat acostuma a fer en casos així: entra a internet per veure si els té una gran multinacional de venda online. Els té i són més barats i sap, per experiència, que en quatre dies els tindrà a casa. Els compra, això sí, una mica a contracor: no pot evitar pensar que si tothom fes com ella les botigues del barri tancarien. Què ha de fer, però, si allà no els troba, si –potser justament perquè cada dia venen menys– filen més prim a l’hora de proveir-se? Quan parlem d’economia digital diem sovint que és inútil resistir-s’hi. I arribem a afirmar que deixar-s’hi anar és un win-win. Però ara mateix, en molts casos, és un win-lose, i amb un lose, per dir-ho com Josep Pla, que té molt de pèrdua seca. Volem un model de ciutat, i de societat, que tingui vida als carrers. I sabem que la vida que aspira al bé

L

El que fa tan destructiva l’economia digital no és que sigui digital, és que s’esmuny de tot control democràtic comú no és compatible amb la que aspira al benefici privat. Per això ens resistim a deixar obrir el diumenge o limitem les grans superfícies. Però ¿quan tanca internet? El que fa tan destructiva l’economia digital no és que sigui digital, és que s’esmuny de tot control democràtic. La Mireia ja sabia que comprant online perjudicava les botigues del barri però ara sap que és molt pitjor: sap que la multinacional que ho té tot paga uns impostos ridículs... a Luxemburg. Fa els superrics més rics i els pobres més miserables. No és que posi en perill la llibreria dels Puig o la merceria de les Pons: el que fa perillar és el CAP o l’escola pública de les seves filles. Diu Juncker que l’enginyeria fiscal creada per Luxemburg quan ell n’era president i que després ha protegit manant a l’Eurogrup és “socialment injusta però legal”. No sé si la Mireia ha de comprar els saquets online, però tinc molt clar que no hi ha mostra d’impotència democràtica més patètica que tenir aquest cínic presidint Europa.

50

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

ara

Tornen els bigotis solidaris per celebrar el Movember El moviment Movember va néixer ja fa 11 anys a Austràlia. A l’Estat, aquesta iniciativa torna, un novembre més, per vuitè any consecutiu. El seu funcionament és senzill: consisteix a deixar-se créixer el bigoti –previ registre a la web– o donar diners motivat pel bigoti d’algun famós.

ESTILS

El debat de la reforma horària, un any després

L’any passat es van recaptar uns 170.000 euros. El bigoti és l’excusa perquè es parli de la salut masculina, sobretot del càncer de pròstata. Arreu del món, Movember ha recaptat fins ara uns 400 milions d’euros, que s’han invertit en gairebé 800 investigacions sobre salut masculina.

01

De les proves pilot del 2015 a la pedagogia i sensibilització de ciutadania i Parlament MARC TORO BARCELONA

Tornar als horaris europeus, per dinar a la una del migdia i sopar a les set del vespre, ens permetrà conciliar més bé vida laboral i familiar, incrementar la productivitat empresarial, gaudir de més salut, guanyar en rendiment escolar i recuperar el temps perdut per al voluntariat i les activitats culturals i socials. Aquesta és la filosofia que l’1 de novembre del 2013, ara fa un any, va portar un grup d’experts a engegar la Iniciativa per a la Reforma Horària. En un moment en què la societat catalana demana un replantejament del model de país, aquest projecte va voler posar l’accent en la necessitat de canviar l’estil de vida dels ciutadans amb l’objectiu de millorar-ne el benestar. Però després de treballar durant 365 dies “a marxes forçades”, en paraules dels impulsors de la iniciativa, què s’ha aconseguit? “En primer lloc, el reconeixement de la Generalitat i de diversos nivells d’administració de la necessitat de posar fil a l’agulla en aquest tema”, explica el coordinador del projecte Fabian Mohedano, per afegir que l’objectiu d’aquest primer any era “posar el concepte de reforma horària sobre la taula”. “S’han complert els objectius que es tenien per a aquest any”, confirma Sara Berbel, doctora en psicologia social i experta en polítiques de gènere. Berbel matisa, però, que “encara no s’ha arribat a la societat”. “Aquesta és l’última fase del projecte. A la ciutadania t’hi has d’adreçar quan ja tens propostes concretes”, afegeix la sociòloga Sara Moreno. A nivell institucional, la iniciativa ha aconseguit un dictamen de la conselleria de Presidència en suport de la reforma horària, l’anàlisi dels usos del temps als convenis col·lectius del Consell de Treball Econòmic

i Social de Catalunya (CTESC) i la creació, aquest setembre, d’una comissió d’estudi sobre el tema al Parlament. El president d’aquesta comissió, Oriol Amorós (ERC), destaca el “consens polític” al voltant de la reforma horària. Per tant, l’objectiu final del treball a la cambra catalana és avaluar la millor manera de tirar endavant la racionalització dels horaris del país a nivell global: a partir d’una llei o de mesures del mateix Govern. 2016: un horitzó realista?

La primera fase de la iniciativa era de “fonamentació”, i es preveu que culmini amb una anàlisi d’impacte econòmic de la reforma que hauria d’estar a punt el primer semestre del 2015. Llavors, segons apunta Mohedano, començarà el procés de “sensibilització”, que anirà acompanyat d’una sèrie de proves pilot a diversos nivells de l’administració i entitats del tercer sector, entre altres organismes: “S’aplicaran mètodes d’intervenció perquè les organitzacions puguin modificar els horaris a partir de 3 passos: dinar a la una, horaris flexibles i, a les sis, tot-

LA GESTIÓ DEL TEMPS

01. La reforma horària pretén escurçar l’hora de dinar dels treballadors perquè puguin sortir de la feina abans. GETTY IMAGES 02. La conciliació de la vida laboral i familiar és un dels principals objectius de la iniciativa engegada ara fa un any. CRISTINA CALDERER

Aplicació La reforma s’hauria d’engegar amb una llei o decrets del Govern Reptes La resistència més gran a la reforma és en el món de l’empresa i el comerç

hom a casa”. El Parlament, el departament de Territori i Sostenibilitat i la Confederació de Cooperatives de Catalunya participaran en aquest procés de tests. La intenció dels impulsors és que el 2016 es pugui debatre una llei d’horaris a la cambra catalana i que el 13 de setembre del 2016 –coindicint amb l’inici del curs escolar– s’apliqui amb totes les seves conseqüències. “Tot dependrà dels cicles polítics, però veiem factible fer-ho en un parell d’anys”, afirma Mohedano, mentre que Berbel fa el símil amb la llei del tabac, que també va ser d’un dia a l’altre. “Amb el futbol ja passa –continua–. Canvien els informatius i algunes empreses tanquen abans. No és tan complicat”. Tot i aquest optimisme, els experts reconeixen que encara hi ha

esculls a superar. Mohedano creu que “el gran repte és que la gent surti de la seva visió particular i pensi en la globalitat” del canvi que suposaria la reforma horària. Moreno, per la seva banda, veu les principals dificultats en el món del treball i l’empresa, “en què l’hegemonia horària està més estesa”. Hi coincideix Berbel, que també troba resistències en el món dels mitjans de comunicació i els comerços. “Molts consideren que és una intromissió, però està demostrat que els horaris actuals resten competitivitat”, afirma la doctora en psicologia social. Quina serà, doncs, l’estratègia per fer front a aquestes barreres? Informar bé i demostrar el benefici econòmic i social que pot suposar la reforma a tots els nivells. Les proves pilot són un primer pas.e

02

El test: 3 simulacres de cara a l’any vinent ● Parlament

Tot i que està pendent d’aprovació, els horaris de la cambra catalana es podrien avançar dues hores i les sessions acabarien com a molt a les 19 h. ● Girona L’Ajuntament de Girona ha adoptat un compromís de puntualitat, pel qual es garanteix que diversos actes compliran amb els horaris establerts i seran compatibles amb mitjans i conciliació laboral. ● TV3 La Setmana dels Horaris del 2015 vol introduir el nou timing als programes de Televisió de Catalunya.

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

51

estils

En marxa una nova edició de ‘Renova la teva roba’

Els beneficis de no fer servir Photoshop

Del 10 al 30 de novembre té lloc una nova edició de Renova la teva roba, la xarxa de punts d’intercanvi de roba de Barcelona, coincidint amb la 6a Setmana Europea per a la Prevenció de Residus. S’han posat a disposició dels usuaris un total de 25 punts d’intercanvi de roba, que ha d’estar en bon estat.

La naturalitat està de moda. Aerie, la línia de llenceria de la marca American Eagle, va anunciar fa uns mesos que deixaria de retocar les models de roba interior als seus anuncis. Des d’aleshores, les seves vendes han augmentat fins a un 9%, mentre la seva companyia mare ha baixat un 7%.

L’experiència i el ritme de vida dels països europeus Països nòrdics

Alemanya

Regne Unit

La doctora en psicologia social i experta en polítiques de gènere Sara Berbel destaca els països nòrdics com a exemple de la combinació ideal entre l’organització horària racional i “un paquet molt gran de polítiques d’igualtat”. Amb un estat del benestar dels més desenvolupats del continent, els països del nord d’Europa acompanyen la gestió del temps amb una àmplia xarxa de serveis d’escoles bressol i de cura de la gent gran, així com facilitats per a homes i dones perquè puguin conciliar la feina amb les tasques de la llar i l’atenció a la família.

“Els alemanys aconsegueixen treballar 300 hores menys que nosaltres i són dels primers en nivells de productivitat, mentre que aquí estem a la cua”, explica Berbel. Les empreses d’Alemanya tenen cada cop més “consciència familiar”. Gran part dels treballadors tenen poca estona per dinar, però a les 18 hores ja poden ser a casa. Els horaris comercials també estan controlats per protegir el treballador de llargues jornades de feina. Des del 2006, cada land fa regulacions regionals dels horaris i el nombre d’hores màximes que es pot treballar.

Jornada laboral de 8.30 a 17.30 hores. Aquest és el patró que se segueix a gran part del Regne Unit. Els horaris segueixen la pauta europea, però compaginar la feina i la vida familiar és més difícil que a altres països. Moltes escoles tanquen a les 15.15 hores i els pares han de sortir abans de la feina i, sovint, emportar-se la feina a casa. En algunes ocasions, aquesta situació porta les dones a abandonar el mercat laboral o a retallar la jornada. L’exemple demostra que, tot i uns horaris més racionals, és necessari un acord a tots els nivells.

52

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

cultura

ara

Una exposició mostra els caps enclavats d’Ullastret El Museu d’Arqueologia de Catalunya va inaugurar ahir a Ullastret (Baix Empordà) l’exposició Els caps tallats d’Ullastret. Violència i ritual al món iber, en què es mostren els resultats de dos anys de recerca científica d’una de les troballes més excepcionals que ha donat l’arqueologia en els

CULTURA

Nova York rep una bona dosi de realitat

últims anys a Europa: els cranis enclavats d’Ullastret, datats entre finals del segle III i principis del II aC. L’exposició, que es pot visitar a la seu del Museu d’Arqueologia de Catalunya a Ullastret fins al 31 de maig, inclou també la reconstrucció facial virtual d’un dels cranis enclavats.

01

Els documentals amb més opcions als Oscars passen pel Festival Doc NYC MARC TIÓ NOVA YORK

omés li han calgut cinc anys al festival de documentals de Nova York, Doc NYC, per convertir-se en un referent del gènere. La programació inclou prop d’un centenar de títols elogiats en grans certàmens i diverses estrenes mundials. Entre elles, les pel·lícules que obren i tanquen el festival. La primera, Do I sound gay? (David Thorpe), que gira al voltant dels prejudicis que identifiquen el timbre de veu amb la sexualitat d’una persona; i la segona, The yes men are revolting (Laura Nix, Andy Bichlbaum i Mike Bonanno), tercer lliurament del grup d’activistes conegut pels seus muntatges mediàtics en la seva lluita contra el canvi climàtic. Cal triar i remenar per no perdre’s alguns petits tresors.

N

Perseguint Banksy La visita de l’enigmàtic grafiter anglès sacseja Nova York L’1 d’octubre de l’any passat Banksy va començar un mes de residència a Nova York amb el compromís de deixar cada dia una peça d’art al carrer. La ciutat aportava un ingredient essencial perquè va ser aquí on es va viure la revolució del grafiti modern als anys 70. Però el que va començar com un divertiment per als aficionats a l’art de carrer es va convertir en una boja gimcana pels cinc districtes de Nova York que, en alguna ocasió, va acabar amb empentes enmig d’un gran desplegament mediàtic i l’actuació de la policia. A Banksy does New York el director Chris Moukarbel documenta cada una de les intervencions de l’artista i l’impacte que van tenir en el seu entorn. Alguns veïns van córrer a preservar les obres davant els atacs vandàlics d’altres artistes que volien aprofitarse del nom de Banksy per promocio-

nar-se mentre d’altres van arrencar portes i parets que havien servit de llenç per vendre-les. Malgrat les crítiques del grafiter anglès al capitalisme, les seves obres arriben a preus astronòmics a les cases de subhasta. El documental, confeccionat principalment amb vídeos d’internautes, és un divertiment en què reflexionen periodistes, experts en art i fanàtics del grafiti.

El secret de Big Bird 40 anys sota les plomes de l’icònic ocell de Barri Sèsam Difícilment el nom de Caroll Spinney diu res a ningú malgrat que tota una generació d’adults als Estats Units li deu part de la infantesa. Aquest titellaire vocacional va formar part de l’equip que va transformar la programació infantil a la televisió amb Barri Sèsam. Jim Henson, el pare de la granota Gustau i d’Epi i Blai, va fitxar-lo per donar vida a Big Bird, l’ingenu ocell de plomes grogues que va convertir-se de seguida en el personatge més popular de la sèrie. Aquí el vam conèixer com a Paco Pico, precedent de la Caponata. I am Big Bird repassa la dura infantesa d’un nen amb nom de noia que jugava amb nines. També descobreix les pesades condicions de feina de Spinney sota el vestit de dos metres i mig d’alçada: l’home es passa tota l’estona amb el braç esquerre enlaire per moure la boca mentre amb el dit petit acciona el mecanisme que fa moure les parpelles. Per si no n’hi hagués prou també porta un petit monitor penjat del coll per poder veure l’exterior. Es tracta d’un documental de manual, molt amable, sobre un home que ha viscut més de quaranta anys a l’ombra del seu personatge.

L’exèrcit vermell Auge i caiguda de la Unió Soviètica a través de l’hoquei El director Gave Polsky ha fet una filigrana amb Red army, un docu-

Favorit ‘Red army’ retrata la vida a l’URSS i a Rússia a través de l’hoquei Activista ‘Back on board’ dóna veu a l’exsaltador olímpic Greg Louganis

LA COLLITA DOCUMETAL

01. Banksy does New York. 02. I am Big Bird, sobre l’actor Carroll Spiney. 03. Back on board: Greg Louganis. DOC NY

mental que figura en moltes travesses com un dels millors de l’any. Els poc esportistes poden arrufar el nas davant del tema que aborda però difícilment trobarem una radiografia més divertida i precisa de la Unió Soviètica i Rússia. Slava Fetisov, defensa de l’equip d’hoquei sobre gel rus, porta la veu cantant de la història. “Després de la Segona Guerra Mundial, tota la nació s’havia de reconstruir i es va crear aquest implacable sistema d’esport de grup que no deixava de ser una eina política”, diu Fetisov a Nova York. Sota l’entrenament sense escrúpols d’Anatoli Tarasov, l’equip va perfeccionar una tècnica de joc que els va fer guanyar set medalles d’or en els Jocs Olímpics entre el 1964 i el 1992. Fetisov va aconseguir trencar les cadenes amb la Unió Soviètica per jugar amb equips del Canadà i els Estats Units i va acabar sent ministre d’Esports de la Rússia de Putin. “Va ser la millor època de la meva vida i em sento molt afortunat que m’associïn a l’esport, a tenir èxit, i poder ser aquí presentant aquest documental”, assegura Fetisov del seu passat com a jugador.

Un salt (olímpic) al buit Vida del saltador de trampolí homosexual Greg Louganis “Si hagués sigut heterosexual i no hagués tingut VIH, la meva vida hauria sigut molt diferent”, etziba Greg Louganis al documental Back on board: Greg Louganis després de barallar-se amb el banc, que vol embargar-li la casa. Costa de creure que el millor saltador de trampolí de la història hagi arribat a aquest extrem. La directora Cheryl Furjanic recrea els primers triomfs de Louganis, que amb 16 anys ja era una sensació. Després de guanyar quatre medalles olímpiques d’or consecutives es va retirar de la competició amb 28 anys. En un moment en què molts herois olímpics firmaven contractes milionaris, Louganis es va haver de conformar amb aparicions especials, discursos o exhibicions. El saltador va fer pública la seva homosexualitat i la seva condició de seropositiu el 1995 i des d’aleshores s’ha convertit en una de les veus més actives de la comunitat gai. El documental respon a l’impacte de la sida i l’homosexualitat en l’exigent món de l’esport olímpic.e

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

53

cultura

L’Arts Santa Mònica acollirà l’Eufònic Urbà

El Cor Vivaldi comença la temporada amb cobla

La versió urbana del festival Eufònic de les Arts Sonores i Visuals a les Terres de l’Ebre se celebrarà per segon any consecutiu a l’Arts Santa Mònica de Barcelona. Els dies 11, 12 i 13 de desembre hi actuaran Xtrngr + Desilence Studio, Carles Viarnès + Alba G. Corral i The Suicide of Western Culture, entre d’altres.

El Cor Vivaldi - Petits Cantors de Catalunya obre avui la temporada 2014-2015 a l’Auditori Axa de Barcelona (19 h). Tindran la col·laboració de la Cobla Sant Jordi i el pianista Josep Buforn, tots sota la batuta del director del cor, Òscar Boada. El programa inclou obres de Toldrà, Casals i Brotons.

Benicio del Toro, un Pablo Escobar familiar

02

L’actor encarna el famós narco colombià al drama ‘Escobar: paraíso perdido’ XAVI SERRA BARCELONA

Perseguit per una mala fama probablement injustificada d’entrevistat difícil i poc professional, el Benicio del Toro que presentava Escobar: paraíso perdido a Sant Sebastià era un home amable, de parlar mesurat. El seu nou film, estrenat aquest cap de setmana, també suavitza la imatge que teníem de Pablo Escobar. Interpretat per Del Toro, és un home familiar que protegeix el Nick, el jove surfista canadenc de vacances a Colòmbia que s’ha enamorat de la neboda del famós narcotraficant. “És la raó per la qual vaig unirme al projecte –comenta Del Toro–. És interessant veure’l des del punt de vista exterior del Nick. Si jo l’hagués vist cantar en una festa i jugar amb nens, també hauria pensat que era un home familiar i no una persona tòxica”.

03

“Com un gerent d’El Corte Inglés”

Víctimes d’abusos sexuals a Hollywood trenquen el silenci An open secret és, sens dubte, el títol més calent del festival de Nova York. El documental va començar a fer rebombori a partir de la demanda que Michael Egan va presentar, l’abril d’aquest any, contra quatre executius de Hollywood per abusos quan tenia 14 anys. Els acusats, entre els quals hi ha el director de la saga X-Men, Bryan Singer, han negat les acusacions i, fa poc, Egan ha abandonat el cas. Malgrat tot, el jove apareix a la pel·lícula. “Aquest documental

no segueix aquest cas en concret, però el seu testimoni dóna llum a uns fets que s’han amagat durant molts anys”, diu la directora Amy Berg. Els fets de què parla Berg tenen a veure amb un petit cercle de representants, productors i cineastes que captaven nois preadolescents amb la promesa de convertir-los en estrelles de Hollywood i se’ls forçava a practicar sexe. El documental revela sense embuts que era una cadena silenciada per la indústria i que s’aprofitava de la ingenuïtat de pares i nens. Les víctimes, ara ja adults, denuncien els abusos i la depressió, l’alcoholisme o l’addició a les drogues que va desencadenar. Berg va abordar els abusos sexuals centrats en l’Església catòlica en el documental Deliver us from evil (2006). La directora s’ha passat els últims quatre anys recollint informació de víctimes i agressors amb la intenció de mostrar el que ella defineix com la punta de l’iceberg. “No estem segurs d’aconseguir distribuir la pel·lícula, però esperem que l’estrena d’An open secret aplani una mica el camí”, diu Berg.

La pel·lícula d’Andrea Di Stefano acabarà mostrant el costat més fosc d’Escobar quan el pes de la justícia comenci a caure sobre ell i el Nick s’adoni que vincular-se a un criminal no és un negoci rodó. Tot i considerar la humanitat del personatge, Del Toro no s’enganya respecte a la seva naturalesa moral. Però lamenta el seu final. “Escobar va crear un imperi que va fer posar de genolls tot un país –diu–. No et transformes en un gàngster tan poderós

així com així. Tenia un talent organitzatiu impressionant... Com un gerent d’El Corte Inglés!” Es queda parat pel símil que ha fet i riu. “Aquí s’acaba la meva carrera”, bromeja. “Però el que vull dir és que si hagués posat les seves habilitats al servei d’un altre objectiu, potser hauria sigut un dels grans de la història”, afegeix. Amb 47 anys, Del Toro s’ha convertit en l’actor llatí de referència en una indústria que el porto-riqueny ha vist com es transformava. “Hollywood s’ha obert als estrangers i les minories. Ara hi ha molts més llatins en càrrecs directius que quan vaig començar. Però ser actor és difícil per a qualsevol, ja siguis blanc, negre, xinès o llatí”, diu el protagonista de Traffic, que va trobar-se amb l’auge del cine indie dels 90 al començament de la seva carrera. “Vaig tenir la sort de caure en alguns films indies quan Tarantino, Soderbergh, Spike Lee i Robert Rodriguez començaven a fer soroll. Ara l’indie està en hores baixes i els llatins tenen menys oportunitats”, diu. A Del Toro no n’hi falten, però. Encara té en cartellera Guardianes de la galaxia i el 2015 estrenarà Inherent vice, de Paul Thomas Anderson, i A perfect day, el primer film en anglès de Fernando León de Aranoa. “Ser actor t’obliga a canviar de cap i companys molt sovint –lamenta–. I tots tenen personalitats i egos tan diferents... És estrany. Per conservar la salut, has de ser ferm en algun punt, però també ballar una mica”.e

Benicio del Toro es posa en la pell del narco colombià Pablo Escobar en el drama inspirat en fets reals Escobar: paraíso perdido. EONE

54

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

cultura

ara

MÚSICA

Lang Lang posa el temperament al servei de la docència

El pianista xinès fa una classe magistral a catorze joves XAVIER CERVANTES BARCELONA

Enrico Noel Czmorel és hongarès. Té 11 anys. El presenten com l’Speedy Gonzales del piano. Vesteix de negre, amb una solemnitat potser excessiva per a l’edat. Els dits es mouen a tota velocitat fent sonar El vol del borinot de Rimski-Kórsakov. Lang Lang, que porta una samarreta blanca potser massa informal per als estàndards docents, se’l mira, i quan acaba la peça el pianista xinès el felicita. “Toques molt net”, diu. Tot seguit comença la lliçó magistral. Lang Lang simula el vol del borinot, s’abraona sobre el nen i el piano. Demana més temperament, vol que les mans de l’Enrico passin per les tecles com si fos una serp, corregeix petits detalls. I quan acaba, el públic que omple la Sala 2 de L’Auditori de Barcelona aplaudeix el mestre i l’alumne. Aquesta situació es va repetir ahir tretze vegades durant la jornada estel·lar de la segona edició del Junior Music Camp impulsat per la Lang Lang International Foun-

dation i patrocinat per Allianz. El campus, que en l’edició anterior es va fer a Munic, va començar el 10 de novembre i ha aplegat catorze joves pianistes d’arreu del món d’entre 11 i 14 anys, incloses dues noies valencianes. Una lliçó “inoblidable”

“És una experiència inoblidable –explica Mar Valor, de 14 anys, durant una pausa als camerinos de L’Auditori–. No sé com explicar-ho. El piano és la meva vida. És al que dedico tot el meu temps”, agefeix. Per a la Mar conèixer una superestrella com Lang Lang ha sigut fer realitat “un somni”. “M’he sentit molt a gust. Ell té molta energia i m’ha ajudat a mostrar el temperament de la sonata de Beethoven que he interpretat. L’experiència m’ha agradat més que no em pensava, i a més aquesta setmana he pogut conèixer altres pianistes de la meva edat i més joves que tenen un nivell espectacular”, diu la Mar. Abans de l’arribada de Lang Lang, els joves pianistes han passat una setmana amb dos professors de la Hochschule für Musik und The-

Alumnes Entre els catorze pianistes del campus hi ha dues noies valencianes

Lang Lang, assegut al piano, durant la classe magistral que va fer ahir a L’Auditori, dins del Junior Music Camp 2014. MANOLO GARCÍA

ater de Munic, que han preparat els músics per a la classe magistral d’ahir. “Ha sigut molt emocionant, i marxaré amb tristesa... perquè vull viure aquí i repetir això cada dia”, lamenta María Linares, de 13 anys. La Mar i la María, com la resta d’alumnes, han pogut comprovar de primera mà com és el Lang Lang docent. Òbviament, el pianista xinès és fidel a l’extraversió que exhibeix quan toca. Acompanya les instruccions amb una gestualitat incansable. Bufa, fa bromes, mou les mans i aconsella no només sobre qüestions musicals. Al turc Kaan Baysal, d’11 anys, just abans de començar a

tocar un nocturn de Chopin, li aconsella que primer es descordi la jaqueta. Quan acaba la interpretació, aplaudeix. “Perfecte!”, exclama Lang Lang, i aleshores el convida a repetir alguns passatges. El nen se’l mira i corregeix una nota. A la nordamericana Kimberly Han, de 13 anys, li explica com ha de controlar el ritme de Debussy i li suggereix que es relaxi. Darrere, els altres joves pianistes miren amb els ulls ben oberts. L’escena és emocionant, però, com passa sempre que hi ha nens prodigi pel mig, no es pot evitar pensar si paga la pena tanta dedicació.e

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

55 PUBLICITAT

56

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

esports

ara

Piqué: “El Barça és la meva vida, no em plantejo sortir del club”

ESPORTS

Gerard Piqué va parlar sobre el seu futur: “Pel fet de no jugar un parell o tres de partits no seria coherent plantejar-me sortir del Barça. El Barça és la meva vida, no em plantejo marxar. Continuaré lluitant per aconseguir un lloc”. Durant una entrevista amb Movistar TV a la concentració de

la selecció espanyola, el defensa barceloní va comentar que la seva relació amb Luis Enrique és “cordial”. “És una relació d’entrenador-jugador, com n’hi ha milers en el món del futbol. Al final és ell qui decideix i els jugadors intentem fer el que espera de nosaltres”, va afegir.

Els germans Márquez, l’orgull de Cervera Àlex i Marc celebren amb els seus veïns els campionats de Moto3 i MotoGP que aquest any Cervera s’ha convertit en la localitat amb més campions per metre quadrat. Després de ser rebuts a la Paeria NURIA GARCÍA al matí en l’acte institucional i CERVERA d’atendre la premsa a primera hora de la tarda, va arribar el moment ervera fa anys que, per de sortir al carrer i gaudir. Tots dos aquestes dates, a mit- es van passejar amb els seus equips jans de novembre, fa fes- pels carrers de la seva Cervera natal ta grossa. No és ni la fes- sobre el camió vermell que el Fan ta del poble ni la de la se- Club guarda durant l’any per a l’ocava patrona. La capital de la Segarra sió i que els esperava a la sortida del s’ha acostumat a celebrar, any sí any Restaurant Bona Teca. Aquest cop, també, els títols dels seus veïns més a més de banderes amb el número il·lustres, els germans Márquez. Els 93, el del Marc, també hi havia les últims anys, Marc Márquez havia del 12, el número de l’Àlex. Tot i que la pluja va amenaçar de desllucelebrat els seus èxits acompanyat de la seva família, peir la festa, res va impedir que els cerverins sorrò aquest any, per priAfició mer cop, els dos gertissin al carrer per Unes 12.000 percelebrar els títols mans han pogut celebrar un títol dels pilots. “Crec sones s’apleguen als mundial plegats. carrers de Cervera per que aquest any Àlex Márquez ha serà recordat ducelebrar amb els gerrant molt de aconseguit ser campió del món mans Márquez els títols temps. Dos gerde campions del món mans i tots dos per primer cop, i això, sumat a la recampions del de Moto3 i de món!”, deia Ramon validació del títol de MotoGP campió de MotoGP del Márquez, tiet dels campions i president del germà gran, ha fet que aquest any la festa sigui comFan Club dels pilots. El camió pleta, especial. “Espero que aques- vermell va recórrer els carrers de ta tarda sigui inoblidable, com ha si- Cervera acompanyat de prop de mig gut aquest any”, reconeixia en la ro- centenar de motos que no van deida de premsa prèvia a la rua Marc xar de fer rugir els seus motors i Márquez. No s’equivocava. De nou, d’un petit autobús on anaven els coels carrers de Cervera per on va pas- neguts i la família. I, entre ells, l’avi sar la rua i sobretot la plaça Pius XII, Ramon, l’àvia Sole i l’àvia Elvira. En on es va ubicar l’escenari, van om- un dia com ahir, amb tot Cervera al plir-se de gent –prop de 12.000 per- carrer, ni ells es van voler perdre la sones– que volia felicitar-los. I és festa. “Gràcies per acompanyar els

Crònica

C

UN POBLE CAMPIÓ

01. La rua de Cervera. 02. Marc i Àlex Márquez de festa. 03. Marc fent-se una selfie. SANTI IGLESIAS

Debutant Àlex Márquez presenta el seu equip un per un en la seva primera celebració Cercavila Els pilots necessiten dues hores per recórrer els carrers de Cervera

meus néts, que són collonuts!”, va dir l’avi Ramon. Qui s’estrenava aquest any era Àlex Márquez. Sempre havia celebrat els títols del seu germà, però aquest any també li tocava a ell. “L’any passat era aquí i vaig prometre que vindríem amb dos títols. He complert!”, va exclamar el petit. Tot just va tornar divendres després de provar la Moto2 a Jerez i no havia tingut encara temps per veure com els carrers de la localitat estan guarnits amb les banderes de tots dos. “Tinc la gran sort que és el quart any que gaudeixo d’això. Però aquest any és especial perquè també ha guanyat el meu germà. És un any difícil de repetir, una celebració doble”, afegia el gran. Un any inoblidable

Aquest és el primer cop que dos germans són campions del món de motociclisme. “És un dia històric, no ens adonem del que han aconseguit aquests dos xavals de Cervera. Ho

Les frases

Aquest any, una celebració especial: per partida doble Marc Márquez CAMPIÓ DEL MÓN DE MOTOGP

“Tinc sort que aquest és el meu quart any aquí. La victòria del meu germà l’he viscut moltíssim. Intentarem seguir amb més força, pit i collons”

Àlex Márquez CAMPIÓ DEL MÓN DE MOTO3

“L’any passat era aquí i vaig prometre que vindríem amb dos títols. Hem complert i veig que vosaltres també”

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

57

esports

Xavi no descarta ser entrenador del Barça

Agüero: “Messi mai ha volgut deixar la selecció”

Xavi Hernández, en una entrevista a la BBC, va afirmar que no descarta ser entrenador un cop es retiri: “Entrenar el Barça? Potser. M’encantaria treballar per al Barça. Aquest esport és la meva passió i seria el màxim per a mi. Veurem el que m’espera en el futur. De moment, disfruto amb el meu futbol”.

Sergio Agüero va parlar sobre Leo Messi al diari argentí Olé, on va comentar que Messi “no ha pensat mai” a abandonar la selecció argentina. “El Leo està molt content i sap molt bé què vol. Es diuen moltes coses, però la realitat és que Messi vol guanyar-ho tot amb el Barça i amb la selecció”, va afegir.

01

02

03

valorarem d’aquí 15 o 20 anys”, de- omf del meu germà el vaig viure ia Emili Alzamora, mànager dels moltíssim. Intentarem seguir amb dos pilots. Per a ells ha sigut una més força, pit i collons”. temporada especial i ahir van reLa celebració es va descontrolar cordar què és el que més els ha mar- quan els equips dels dos pilots van cat de la temporada de l’alaparèixer a l’escenari. “Ja tre. “M’ha demostrat heu vist que el meu que té una paciència equip és calmadet. Celebració superior a la meva. Nosaltres som seriEls seus equips, Tenir aquesta paosos, treballem! els seus pares i la ciència en situaciPerò quan s’acaba ons límit et pot la cursa, aquesta resta de família van portar a guanyar gent es transforacompanyar els dos un Mundial com ma i no hi ha qui pilots, que van cloure ha fet ell”, va coels pari!”, cridava l’acte amb un ball mentar Marc Marc Márquez descontrolat sobre Márquez sobre les mentre la plaça, picabaralles que el malgrat la pluja, sall’escenari seu germà ha tingut a tava i corejava el nom la pista amb l’australià dels dos pilots. Jack Miller durant les últimes curses del curs. De fet, ahir Cerve- La pressió de ser campió ra va recordar l’australià a crits de Dos anys seguits sent campió fan “Boti, boti, boti, de Miller qui no bo- que tothom pregunti pel pròxim. ti” mentre el petit dels Márquez es Ara, a diferència d’anys enrere, feia seu el cant i cridava “Boti, bo- Marc Márquez somriu. Sap que ti, boti, cangur qui no boti” i provo- s’haurà d’acostumar a conviure cava la rialla de tothom. amb la pressió d’estar entre els favoL’Àlex va explicar que el moment rits, entre els candidats al títol. “Sóc més especial de la temporada del conscient que cada any tindré les seu germà gran va ser la desena vic- mirades sobre mi, tindré la pressió tòria consecutiva que va aconseguir d’haver de lluitar pel títol. Si no el a Indianapolis. “La pressió que te- guanyo no serà un fracàs, perquè nia, quan tothom li preguntava si depèn de com vagi l’any. Però l’obpodria guanyar totes les curses... Ho jectiu serà lluitar pel títol. A veure si va saber portar bé, i de cara a final de ho podem aconseguir algun any temporada, que jo també tenia pres- més”, va dir el bicampió més jove de sió, allò em va servir d’exemple per MotoGP. El gran dels Márquez va poder gestionar-ho tot de la millor recordar que aquest any ha tornat el manera possible”. El gran sempre seu dream team: “És el que jo volia. elogia el petit i, de fet, abans de ser Ells són els que estaran amb mi fins campió del món de MotoGP, el que em retiri. Espero que estiguem Marc ja deia que seria millor que ell. molts anys junts i que tornem aquí”, “Ell té el títol de campió del món va afirmar abans de cloure l’acte d’Espanya i jo aquest no el tinc”, re- amb un ball descontrolat amb el seu peteix una vegada i una altra: “El tri- germà petit.e

58 PUBLICITAT

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

ara

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

59

esports

enbreu

BARÇA

Laporta recupera contactes en el món del futbol TONI PADILLA BARCELONA

Joan Laporta i Jorge Mendes van menjar al restaurant de Madrid El Filandón la setmana passada. El representat de jugadors portuguès passa molts dies a Madrid, on viu el seu millor jugador, Cristiano Ronaldo, i li agrada deixar-se veure als restaurants més coneguts de la capital espanyola. Tant ell com Laporta sabien que difícilment el seu dinar no arribaria als mitjans de comunicació, de fet. Laporta va conèixer Mendes el primer any de mandat al Barça, el 2003. Malgrat que ja era conscient de la seva existència abans, anteriorment era Sandro Rosell qui tenia una bona relació amb Mendes, que va arribar a oferir Cristiano Ronaldo al Barça en el seu moment. Mendes i Laporta van mantenir una relació de negocis correcta, ja que el representant de jugadors portuguès té clar que no s’enfadarà amb ningú si no aconsegueix fer negoci. Tard o d’hora, tothom es torna a trobar. Així que va dinar amb Laporta amb tota normalitat, malgrat que va ser precisament l’advocat barceloní qui va tancar la porta a Jo-

Joan Laporta no va preguntar a Mendes pel futur de José Mourinho. XAVIER BERTRAL

sé Mourinho al Barça. Llavors, quan el club blaugrana buscava un substitut per a Frank Rijkaard, Mourinho es va oferir i va arribar a rebre els enviats del Barça al seu pis, on els va ensenyar que el seu fill dormia amb una samarreta blaugrana. A la luxosa seu de Gestifute, l’empresa de Mendes, a les antigues instal·lacions de l’Exposició Internacional de Lisboa, Mendes i Mourinho van ex-

plicar al llavors vicepresident Marc Ingla i a Txiki Begiristain que havien estudiat detalladament el Barça per poder triomfar-hi. Però Joan Laporta va decidir que calia fitxar Josep Guardiola. Mendes no es va enfadar amb l’home amb qui havia negociat per Deco o Rafa Márquez. La trobada entre el considerat com el representant de jugadors més important del món i Laporta no ha agradat gaire dins dels despatxos del Barça, on miren amb cert neguit les passes d’un expresident que segons l’enquesta encarregada per Agustí Benedito ara mateix seria el més votat en cas d’unes hipotètiques eleccions a Can Barça. Segons ha pogut saber l’ARA, però, Mendes i Laporta han parlat més cops durant els últims mesos. Aquestes xerrades a Laporta li serveixen per posar-se al dia del mercat futbolístic, ja que últimament ha estat desconnectat. Laporta, però, no apostaria mai per José Mourinho com a tècnic d’una candidatura. Laporta encara no ha decidit si vol presentar-se, malgrat que juga amb aquesta possibilitat i afirma que està llest si cal fer-ho. L’advocat, però, tampoc no descarta formar part d’una candidatura en què ell no fos el cap de llista. En aquest cas, la seva experiència i contactes amb personatges com Mendes seria molt important. Amb Guardiola i Begiristain amb feina, Laporta està recuperant contactes en el món del futbol per si li fan falta aviat.e

SERGIO CAMACHO / GETTY

■ Busquets i Pedro marquen en el triomf d’Espanya contra Bielorússia La selecció espanyola va derrotar Bielorússia per 3-0 amb quatre jugadors del Barça de titulars: Piqué, Alba, Pedro i Busquets. L’equip de Del Bosque va decidir el partit gràcies a dos xuts des de fora de l’àrea, el primer del millor jugador del partit, Isco, i el segon de Busquets, en què un defensa va tocar la pilota abans que entrés a la porteria. Busquets va ser substituït al descans per Soriano, del Vila-real. A la segona part Pedro va fer el 3-0. Espanya és segona de grup, empatada amb Ucraïna i per darrere dels eslovacs.

■ Bravo, capità de la selecció xilena en la golejada contra Veneçuela Xile va derrotar per 5-0 Veneçuela en un partit amistós que va jugar sencer el porter del Barça Claudio Bravo. Portant el braçal de capità, el jugador del Barça va tocar més cops la pilota amb els peus que amb les mans. Amb un gran partit de Jorge Valdivia, autor d’un gol, els xilens van guanyar gràcies als gols d’Alexis Sánchez, Vargas, Millar i Pedro Pablo Hernández.

60

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

esports

enbreu

ara

BARÇA

LFP

■ El Girona reacciona i guanya a Leganés en l’últim minut (1-2) Dos gols de Francisco Sandaza, el segon en el temps de descompte, li van donar els tres punts al Girona a l’estadi de Butarque. Els gironins, que acumulaven dues derrotes, van començar patint, ja que Mantovani va marcar de cap el primer gol local, però abans del descans Sandaza va empatar en la primera ocasió gironina. A la segona part, l’equip català va millorar el rendiment i Becerra va evitar el gol del Leganés. En l’última jugada, Sandaza va fer el gol del triomf a la contra.

■ El Barça B ja porta quatre jornades sense sumar els tres punts (1-1) El Numància es va endur un punt del Miniestadi en un partit en què el tècnic del Barça B, Eusebio, va posar junts els seus millors homes d’atac: Adama, Sandro, Dongou i Munir, en la tornada del davanter madrileny al Barça B. Al final, però, un altre Munir, el porter del Numància, va ser clau per evitar el triomf d’un Barça B amb molts problemes de construcció a la primera part. El Numància, valent i ordenat, va dominar el primer temps, i va donar molta feina al porter Ortolà. Enrich va fer el 0-1 al minut 48, però el davanter canari Sandro va aconseguir el gol de l’empat.

El Barça guarda totes les dades referents als jugadors de La Masia per poder analitzar en el futur els resultats i millorar els entrenaments. PERE VIRGILI

El ‘big data’ ja funciona als despatxos del Camp Nou El Barça comença a tractar dades per generar coneixement NEREIDA CARRILLO TARRAGONA

Lliga BBVA - 13a jornada Classificació

El Sabadell millora però empata a casa El Sabadell no va poder superar el Valladolid (0-0) en un partit en què els homes de Miquel Olmo van oferir una gran imatge. Javi Varas, el porter visitant, es va fer un fart d’aturar xuts durant un segon temps de clar domini local. A la primera part les millors ocasions van ser del Valladolid, però el porter canari Nauzet va estar molt encertat en un partit en què els davanters no van tenir sort.

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22

EQUIP

PT

Las Palmas Girona Valladolid Sporting Ponferradina Betis (-1) Saragossa (-1) Mallorca Recreativo (-1) Lugo (-1) Alcorcón Barça B Alabès Osasuna Leganés Sabadell Tenerife (-1) Numància Racing (-1) Mirandés Llagostera (-1) Albacete (-1)

26 26 26 25 22 20 19 18 17 17 17 16 16 15 14 14 14 13 12 12 9 8

Resultats Leganés - Girona Mallorca - Alcorcón Alabès - Sporting Barça B - Numància Sabadell - Valladolid Osasuna - Ponferradina Las Palmas - Mirandés Lugo - Racing Recreativo - Albacete Llagostera - Tenerife Saragossa - Betis

Per a més informació www.ara.cat/esports/futbol

1-2 1-1 0-0 1-1 0-0 0-1 0-0 17.00 h 18.15 h 19.00 h 20.00 h

Als calaixos de Louis van Gaal, Radomir Antic o Carles Rexach es poden trobar probablement algunes llibretes polsegoses amb dades i comentaris dels jugadors que van entrenar al Barça. Ara el club vol evitar que totes les dades que es generen diàriament es perdin. Per això va posar en marxa el projecte COR (Coneixement, Organització i Rendiment), una iniciativa en la línia del big data que vol recopilar i encreuar les dades de tots els jugadors. L’objectiu és millorar tant en l’àmbit esportiu com organitzatiu. Així ho explicava el cap de l’àrea de coneixement del Barça, Raúl Peláez, en una xerrada organitzada per l’Innovation Hub a la URV, a Tarragona. El COR, com ja va informar l’ARA fa mesos, s’aplica des de fa 3 temporades. Abans no hi havia informes. “Estem intentant un canvi cultural, no tecnològic”, explica Peláez. El cap de l’àrea de coneixement del Barça insisteix que la veritable revolució no ve per l’aplicatiu tecnològic o l’ús de wearables, sinó pel fet que ara les dades es guarden i se socialitzen entre els tècnics i això permet obtenir coneixement i aprofitar-lo. Es tracta d’una nova metodologia de treball. “El laboratori més important que tenim és la cafeteria”, apunta Peláez, ja que és allà on metges, entrenadors i altres treballadors del club comparteixen el que saben. Un total de 5 persones de l’equip de Peláez, a més de consultores externes, treballen per

compilar les dades dels jugadors i el joc del Barça. Es recull informació molt diferent com ara dades mèdiques, dels entrenaments, fisiològiques, dels partits, contractuals i fins i tot dades personals dels esportistes. L’objectiu, assenyala Peláez, és encreuar-les per extreure i reproduir “patrons d’èxit”. Peláez vaticina que el 2016 ja hi haurà un corpus de dades prou gran que permetrà explotar-les de manera eficient i prendre decisions en conseqüència. El sistema inclourà llavors dades molt diverses des de la temporada 2013-14, però també algunes de més llunyanes, ja que les qüestions mèdiques es conserven des de la temporada 2006-07. Anar creixent

El programa COR ha començat pel futbol, però està previst que s’estengui a altres seccions del club. Per això, el cap de l’àrea de coneixement del club subratlla que el club necessita matemàtics i altres professionals que els ajudin a obtenir informació valuosa de les referències compilades. Però, ¿què poden aportar dades com aquestes? ¿Poden ajudar a predir lesions? ¿O a proposar entrenaments més eficaços segons fórmules d’èxit en el passat? Peláez explica que ja hi ha clubs que asseguren que són capaços de predir lesions en funció d’aspectes com ara la pressió dels jugadors, el sobreesforç o la situació de la gespa. Però ell es manté escèptic. Diu que res els va fer preveure la lesió de Víctor Valdés en els lligaments encreuats del genoll dret la temporada passada. El cap de l’àrea de coneixement, que

és graduat multimèdia i entrenador de futbol, constata el poder i el valor de les dades, però no vol que se sacralitzin: “La nostra intuïció és tan important com els números. Moltes vegades prenem les nostres decisions en contra del que diuen els números”. Pulsímetres per a l’estrès

A més del projecte COR, que estarà plenament operatiu el 2016, el Barça utilitza la tecnologia en una dimensió molt més àmplia. L’any passat, explica Peláez a la URV, es van instal·lar càmeres robotitzades que segueixen el joc a través d’uns algoritmes i aquest any el primer equip treballa amb pulsímetres que permeten millorar la freqüència cardíaca. La tecnologia amb què es treballa al club s’intenta que sigui “respectuosa amb els jugadors i amb el joc”, que tingui suport audiovisual, una visualització atractiva i que faci aportacions en temps real. El cap de l’àrea de coneixement afegeix que el pulsímetre també els ajuda a mesurar “l’estrès que porta el jugador de casa” i que pot afectar el seu rendiment o incrementar les possibilitats de lesionarse. Peláez insisteix que els aspectes socioafectius o emotius també incideixen en els jugadors i, per això, també es valoren: “Mirem els éssers humans com una cosa global, no només afectats pel tema físic o tàctic”. Aquest entrenador especialitzat en gestió del coneixement assegura que treballen en aquest projecte de big data amb l’objectiu de conèixer la “complexitat” de tot el sistema, però també amb la certesa que no es pot “controlar tot”.e

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

61

esports POLIESPORTIU

Els Jocs Europeus, una nova cita al calendari L’Azerbaidjan aposta fort pels esports i organitzarà el 2015 la primera edició d’aquest esdeveniment 01

SERGI ALTADILL BAKÚ (AZERBAIDJAN)

Situar l’Azerbaidjan en un mapa segurament pot resultar difícil, però el que més sorprèn és saber que aquest país, independitzat de l’URSS fa 23 anys, serà la seu dels primers Jocs Europeus, que se celebraran el juny de l’any vinent. Fins ara el continent europeu era l’únic que no tenia els seus propis Jocs, però ara es creen. Tot i que feia dues dècades que el Comitè Olímpic Europeu (COE) pensava en la idea de crear aquest esdeveniment esportiu, no ha sigut fins que han vist la seva viabilitat econòmica que han decidit tirar-lo endavant. Els diners procedents del gas i el petroli del mar Caspi han facilitat les coses i sembla que l’Azerbaidjan no escatima a gastar-los per tenir visibilitat al món. Els Jocs de Bakú 2015 –programats del 12 al 28 de juny– disposaran d’un calendari amb 20 modalitats esportives, entre les quals n’hi haurà quatre que no són olímpiques: futbol platja, bàsquet 3x3, sambo i karate. Simon Clegg, el director d’operacions, ha assegurat, en una visita de l’ARA a la capital de l’Azerbaidjan, que el que pretenen és crear un esdeveniment diferent dels Jocs Olímpics en què hi pugui haver altres esports que no tenen cabuda als Jocs: “Tampoc hem volgut crear uns Paralímpics i és per aquest motiu que tots els esports estan integrats en un mateix calendari”. Hi haurà almenys nou esports que comptaran amb la possibilitat de classificar-se directament per a Rio 2016, cosa que faria incrementar l’interès dels esportistes d’aquestes disciplines. Més de tres-cents estrangers ja estan treballant a Bakú per fer possible aquest esdeveniment esportiu. Entre ells hi ha Maria Villar Canovas, una arquitecta catalana que s’encarrega, entre altres coses, de la creació de les

UNA NOVA POTÈNCIA

01. L’Estadi Nacional de Bakú, seu dels Jocs del 2015. S.A. 02. El centre gimnàstic. S.A.

seus temporals: “Ha sigut un gran desafiament haver de preparar i entregar aquests Jocs en un temps rècord. Per dur a terme un procés d’aquestes característiques normalment tenim al voltant de 7 anys, però aquí ho estem fent en 30 mesos”. En total hi haurà 18 seus, cinc de les quals són de nova construcció i sis que s’estan creant per ser utilitzades de manera temporal. Tenint en compte els diners que han destinat a aquest projecte i els nous edificis creats al país per la famosa arquitecta Zaha Hadid, sorprèn que cap de les seus hagi sigut ideada per algun arquitecte de renom. Promocionar el país

Patrick Hickey, president del Comitè Olímpic Europeu, en ser preguntat per l’ARA sobre el desconeixement

que tenen molts ciutadans sobre el país, ha assegurat que “gràcies a Bakú 2015 els europeus sabran que aquest país també forma part del seu continent”. Els preus de les entrades encara no s’han fet públics però des de l’organització asseguren que seran molt econòmics. L’Azerbaidjan vol fomentar el turisme a la seva regió i, igual que va fer amb Eurovisió, aquesta és una bona oportunitat per aconseguir aparèixer als mitjans. Però no l’única. El 2016 acollirà per primer cop una cursa de Fórmula 1 i el 2017 celebraran els Jocs Islàmics. I, a més, Bakú ha sigut seleccionada per ser una de les tretze seus on es disputarà l’Eurocopa del 2020. A tot això s’hi ha d’afegir el gran encert que van tenir en decidir patrocinar l’Atlètic

02

de Madrid a mitjans de la temporada 2012/13 coincidint amb una etapa pletòrica de l’equip espanyol. Política i esport

L’Azerbaidjan segueix el model d’utilitzar l’esport com una arma diplomàtica per conquerir una posició destacada a nivell mundial. Hi ha similituds amb Qatar, que patrocina el Barça i organitzarà el Mundial del 2022 de futbol. Els dos països es caracteritzen perquè tenen una gran riquesa procedent dels recursos naturals, com el petroli, i també per la seva poca democràcia. Però quan es tracta de parlar d’esports sembla que això no importa i les grans organitzacions només miren per la seva butxaca.e

62

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

esports

enbreu

ara

BÀSQUET - LLIGA ENDESA final (76-76). L’equip local va jugar amb més concentració unes emocionants últimes possessions. La Bruixa i Barça, avui

CLIVE BRUNSKILL / GETTY

■ Novak Djokovic busca el seu tercer títol seguit al Masters de Londres Novak Djokovic disputarà avui la final del Masters de Londres. El serbi, que acabarà la temporada com a número 1 mundial, va superar en tres sets Kei Nishikori (6-1, 3-6 i 6-0). Novak Djokovic buscarà el seu quart títol, el tercer consecutiu. L’últim jugador que va guanyar tres cops consecutius el torneig va ser Ivan Lendl, l’any 1987. El japonès es va convertir en el primer debutant a arribar a les semifinals des que ho va fer David Ferrer.

■ La UE Santboiana visita avui l’Hermi El Salvador a Valladolid La UE Santboiana visita aquest migdia (12.30 hores) l’Hermi El Salvador a Valladolid a la novena jornada de Divisió d’Honor. El partit servirà per recaptar fons per a l’associació Unidos por la Médula. A més, el club local homenatjarà Pablo Martín. El Barça, per la seva banda, rep (12.30 hores) el VRAC Quesos Entrepinares.

Demond Mallet, base del Fiatc Joventut, intentant evitar un llançament de Thomas Schreiner. JORDI DOMINGO / EFE

El Fiatc Joventut, una muntanya russa La Penya perd contra el MoraBanc Andorra un partit que dominava per 10 punts (84-81) ÀLEX GOZALBO BADALONA

■ Mario Hezonja canvia d’agent i pensa en el ‘draft’ de la NBA 2015 Segons ha pogut saber l’ARA, Mario Hezonja ha canviat d’agència de representació. El jugador del Barça, que treballava amb You First Sports, ha fitxat per Wasserman. Decebut amb els minuts que juga, el jove té com a pròxim objectiu el draft de la NBA 2015.

■ Els Lakers protagonitzen el pitjor inici de temporada de la història Després de perdre contra els San Antonio Spurs (80-93), els Lakers acumulen vuit derrotes en nou partits i estan protagonitzant el pitjor inici de temporada de la seva història. Kobe Bryant va fallar 13 dels 14 tirs que va intentar. L’equip de Los Angeles juga avui a casa contra els Warriors.

i més a l’ ✔ FUTBOL SALA El Barça va superar ahir l’Uruguay Tenerife (7-3). El Marfil Santa Coloma, en canvi, va perdre a Benicarló contra el Peníscola Bodegas Dunviro (10-6). ✔ OK LLIGA El Barça suma 9 victòries en 9 partits després de guanyar a la pista de l’Igualada per 3-5. El Vic va golejar el Tordera per 1-8, el Voltregà va superar el Mataró (6-3) i Manlleu i Noia van empatar (2-2). ✔ HANDBOL El Fraikin Granollers va patir ahir la primera derrota de la temporada en perdre a la pista del BM Ciudad Encantada (30-23).

El Fiatc Joventut va malbaratar ahir un avantatge de deu punts i va perdre a la pista del MoraBanc Andorra (84-81). Goran Suton i Demond Mallet van fallar dos triples que haurien forçat la pròrroga i la Penya no va poder sumar la seva tercera victòria consecutiva. Sis jugadors de l’equip verd-i-negre van sumar deu o més punts. Es tracta de Tariq Kirksay (14 punts), Demond Mallet (13), Sitapha Savané (11), Clevin Hannah (10), Álex Suárez (10) i Sergi Vidal (10). A més, Salva Maldonado va poder comptar amb Goran Suton, que va ser baixa contra l’Unicaja. Joan Peñarroya,

per la seva banda, va fer debutar Carles Bivià. El base valencià, que va anotar 11 punts, va ser un dels jugadors destacats d’un conjunt local que mai va perdre l’esperança. La Penya va ser molt irregular, una muntanya russa. El Fiatc Joventut va arribar a perdre per sis punts de diferència durant el segon període, però va reaccionar i va capgirar el marcador amb un ràpid parcial de 0-7. L’equip verd-i-negre va arribar al descans amb un avantatge mínim (39-40). Coincidint amb uns minuts d’inspiració de Tariq Kirksay, el Fiatc Joventut va arribar a tenir una renda de deu punts durant el tercer període (47-57). El MoraBanc Andorra no es va rendir i va aconseguir empatar el partit a tres minuts del

La setena jornada de la Lliga Endesa es completarà avui amb la disputa de set partits. La Bruixa d’Or Manresa rep aquest migdia (12.30 hores, Esport3) l’Herbalife Gran Canària. L’equip català busca una segona victòria que se li resisteix. Pedro Martínez no podrà comptar amb els lesionats A.J. Ogilvy i Dimitris Haritopoulos. Després de confirmar divendres la seva bona trajectòria a l’Eurolliga, el Barça rep aquesta tarda (17.30 hores, Teledeporte) la visita del València Basket. L’equip que entrena Velimir Perasovic arriba amb un sòlid 4-2 a la Lliga Endesa, però amb un preocupant 1-4 a l’Eurolliga. Justin Doellman jugarà contra el seu exequip.e Resultats Lliga Endesa - 7a jornada Rio Natura Monbus - Montakit Fuenlabrada 75 - 63 MoraBanc Andorra - Fiatc Joventut 84 - 81 Laboral Kutxa Baskonia - Gipuzkoa Basket 79 - 62 Bilbao Basket - CAI Saragossa 12.15 Reial Madrid - UCAM Múrcia 12.30 La Bruixa d’Or Manresa - Herbalife G. Canària 12.30 Barça - València Basket 17.30 Unicaja - Iberostar Tenerife 18.00 Tuenti Móvil Estudiantes - B. Sevilla 18.00

Classificació J

G

P

1 Reial Madrid 2 Barça

EQUIP

6 6

6 5

0 1

3 4 5 6

Unicaja Bilbao Basket València Basket UCAM Múrcia

6 6 6 6

5 5 4 4

1 1 2 2

7 8 9 10 11

Fiatc Joventut Rio Natura Monbus Obradoiro Iberostar Tenerife CAI Saragossa Laboral Kutxa Baskonia

7 7 6 6 7

4 4 3 3 3

3 3 3 3 4

12 13 14 15

MoraBanc Andorra Herbalife Gran Canària Tuenti Móvil Estudiantes La Bruixa d’Or Manresa

7 6 6 6

3 2 2 1

4 4 4 5

6 7 7

1 1 1

5 6 6

16 Baloncesto Sevilla 17 Montakit Fuenlabrada 18 Gipuzkoa Basket

Per llegir totes les cròniques www.ara.cat/esports/basquet

HANDBOL - LLIGA DE CAMPIONS

El Barça es venja amb autoritat del Flensburg van sumar una victòria d’un valor incalculable. La inesgotable màgia d’Eggert, autor d’estètiques rosques i precises vaselines, i la potència de Glandorf van ser estèrils davant el Barça més madur d’aquest curs.

GONZALO ROMERO BARCELONA

El Barça va aconseguir ahir, 168 dies després, dormir tranquil i satisfet després de superar el Flensburg, el seu botxí continental en l’anterior temporada i vigent campió d’Europa, per un clar 33-37. Aquell fatídic 31 de maig, el dia en què els de Pascual van caure en les semifinals de la Lliga de Campions, va marcar un abans i un després en una plantilla que ahir va aconseguir –finalment– sadollar la seva fam de revenja. En un espectacular partit, en què es van imposar la duresa i la qualitat tan característiques de la millor competició d’handbol del món, els blaugranes

La pissarra de Pascual

Lazarov lluitant amb Karlsson en una acció del partit. AXEL HEIMKEN / EFE

La capacitat de Xavi Pascual per llegir i entendre el joc, però, va ser el factor que va decantar la igualtat en el marcador. Els deu gols de Kiril Lazarov, el millor recurs ofensiu dels blaugranes, van quedar en un segon pla. La gestió de la plantilla del tècnic català i el canvi de defensa 6-0 a 5-1 van permetre als visitants signar un definitiu parcial 1-4 durant el segon temps i tancar un nou triomf a la Lliga de Campions.e

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

63 PUBLICITAT

64

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

mèdia

elradar

ara

elprogramarecomanat TV3 22.00

‘30 minuts’ El reportatge d’avui analitza els esdeveniments del 9-N a partir de les mirades de persones procedents d’altres punts d’Espanya. El programa ha convidat tres persones de diferents comunitats autònomes i de diferents àmbits professionals perquè visquin a Catalunya durant el cap de setmana del 8 i 9 de novembre: un jove graduat en història per la Universitat d’Extremadura, un catedràtic de dret constitucional de Valladolid i un petit empresari tèxtil valencià, que no representen cap organització ni col·lectiu concret.

TV3

06.00 Notícies 3/24. 10.00 Signes dels temps

The Osbournes, un retrat d’una gòtica família disfuncional. MTV

(Religiós). 10.40 Bon viatge (Sèrie

‘The Osbournes’ tornaran a la televisió deu anys després À.G. BARCELONA

Que tremolin els ratpenats: Ozzy Osbourne torna a la vida (televisiva) amb nous episodis de la sèrie que mostrava les peculiaritats de la seva família. La cadena VH1 ha firmat per ressuscitar The Osbournes, considerat el xou pioner en el gènere de reality de famosos. Des dels Kardashians fins a Alaska y Mario beuen de l’estrambòtica posada en escena d’aquesta sèrie, emesa originalment entre el 2002 i el 2005 a la cadena MTV (i que es va convertir en la sèrie més vista del canal fins aleshores). La Fox va intentar mantenir l’estela viva amb el programa Osbournes reloaded, però el va cancel·lar després d’un sol episodi. Un dels al·licients de la sèrie era observar Ozzy Osbourne –rocker heavy conegut pels

seus excessos en escena– convertit en algú ben mansoi a casa seva, dominat per la seva dona (l’única amb dos dits de front per mantenir unida una llar) i incapaç de fer algunes tasques quotidianes elementals. Per completar el quadre, dos fills: Kelly, que aleshores començava una incipient carrera com a cantant que ha quedat estancada, i Jack, que els últims anys se l’ha pogut veure en nombrosos realities. La dona d’Ozzy, Sharon, ha continuat tenint també presència pública, ja que copresenta el xou The talk a la cadena americana CBS i va fer de jutge a la versió anglesa de Factor X. El caràcter estripat de The Osbournes li va permetre guanyar-se un cert favor crític, fins al punt que l’any 2002 va guanyar un premi Emmy com a millor programa del gènere de reality. La cadena encara no ha anunciat data d’estrena, però segur que serà a partir de l’any que ve.e

10.50 11.20 13.05 13.40 14.15

14.30 15.40

documental). Països Bàltics. Planetari. Inclou Nepal. Oh Happy Day! (Concurs). Crackòvia (Humor). Polònia (Humor). Tot un món (Reportatges). Namaste, Barcelona: Quan Deepti Golani va arribar de l’Índia ara fa 23 anys, amb els seus estudis d’economista, pensava que trobar feina a Barcelona seria fàcil. Telenotícies migdia. APM? Extra (Humor). A més, el programa mostra quanta gent va votar el 9N amb imatges inèdites de la jornada i com Pablo Iglesias, líder de Podemos, fa tot el possible per fer arribar el seu missatge a tot el món.

18.05

20.00

lesaudiències 16.40 Tarda de cine: El

passatger 57. EUA, 1993. Dir.: Kevin Hooks. Int.: Wesley Snipes, Bruce Payne, Tom

‘Hermano mayor’ assoleix el lideratge nocturn El Zona Zàping de TV3 va cedir la seva habitual posició de domini en el prime time de divendres en favor d’Hermano mayor. Els dos episodis del programa presentat per Pedro García Aguado van aconseguir enfilar-se fins a les posicions més altes del podi, amb 358.000 i 336.000 espectadors (i unes quotes d’un 12,1% i un 12,3%). El programa de retalls esportius de TV3, en canvi, es va quedar en 296.000 seguidors. TV3 tampoc no va tenir sort amb el cinema, ja que Gran Torino, dirigida i protagonitzada per Clint Eastwood, va fer 233.000 espectadors, que van ser insuficients per superar El Santuario, la proposta de La 1, un thriller submarí que va marcar 239.000 televidents. Amb tot, TV3 va ser líder d’audiència del dia, gràcies als pilars que suposen els tres Telenotícies i La Riera (que va acabar en segona posició del dia). Mentrestant, La 1 torna a marcar un pèssim resultat (6,3%) que la col·loca per darrere tant de Cuatro (7,5%) com de La Sexta (6,5%). I 8TV confirma el seu bon mes, amb un 5,6%.e

21.00 22.00

Sizemore, Elizabeth Hurley. John Cutter és un especialista en seguretat de línies aèries, un home nerviós, brusc i turmentat per la mort de la dona. Pel·lícula: La nit dels gegants. EUA, 1968. Dir.: Robert Mulligan. Int.: Gregory Peck, Eva Marie Saint, Frank Sinatra. Després de 20 anys servint a l’Exèrcit, Sam Warner, un explorador professional, participa en la persecució d’un grup d’apatxes. Quan els atrapa, descobreix que entre ells hi ha també una dona blanca, Sarah Carver. Quarts de nou (Cultural). Diada dels Minyons de Terrassa: El desenllaç de la temporada castellera es presenta més emocionant que mai, amb una diada on els Minyons de Terrassa busquen repetir el 3de10 amb folre i manilles descarregat a Girona. A més, volen intentar un castell fins ara mai assolit, el 4de10 amb folre i manilles. Telenotícies vespre. 30 minuts (Reportatges). Benvinguts al 9N: L’espai s’endinsa en

els esdeveniments del 9N a partir de mirades de persones procedents d’altres punts d’Espanya: un jove graduat en Història per la Universitat d’Extremadura, un catedràtic de Dret Constitucional de Valladolid i un petit empresari tèxtil valencià. 22.40 El convidat (Entrevistes). Albert Om viatja a Tarragona per ser el convidat de Josep-Lluís CarodRovira. El 2014 és un any que va associat al seu nom, ara que les seves idees són més centrals que mai.

23.45 (S)avis (Entrevistes).

Mercè Boada: La neuròloga Mercè Boada és una de les principals autoritats mundials en la investigació de l’alzheimer. 00.55 Parlament. 01.15 Miami trauma (Sèrie). Emissió de dos episodis: L’hora daurada (T1) i Calle Cubana (T1). 02.35 Cava de blues. 03.20 Ritmes a l’estudi. 04.20 Jazz a l’estudi.

SUPER 3/ 33

Programes més vistos a Catalunya abans-d’ahir ESPECTADORS

‘SHARE’

549.000

26,7%

455.000

22,8%

419.000

15,5%

358.000

12,1%

336.000

12,3%

01 Telenotícies migdia TV3 14.30

02 La Riera TV3 15.48

03 Telenotícies vespre TV3 21.00

04 Hermano mayor CUATRO 21.41

05 Hermano mayor CUATRO 22.43

Mic. Rovelló. Monstres supersans. Lazy Town. Mic. Doraemon. La família del Super3. Dinàmiks. Fish & chips. Tags. La casa d’Anubis. El ranxo. L’equip Spike. Bugs Bunny i els seus amics. 15.45 Pel·lícula: La Haru al regne dels gats. Japó, 2002. Dir.: Hiroyuki Morita. La vida de la Haru canvia quan un dia, en tornar de l’institut, salva un gat de ser atropellat per un 06.00 06.30 07.46 08.10 09.00 09.30 10.45 11.16 11.45 12.16 12.42 13.28 14.15 15.10

17.00 17.50 18.28 19.16 20.06 21.05 21.30

21.50

camió. Però no és un gat comú, és el Lune, el Príncep del Regne dels Gats. Paquets del Planeta X. Rekkit, el conill màgic. Els germans Kratt. Doraemon. Tom & Jerry. Bola de drac Z. La Sonora. Aquesta setmana l’espai descobreix una de les activitats festives que belluga més gent d’arreu: la Trobada Nacional de Bastoners de Sant Adrià de Besòs. Cronos. Bella proesa (I) i (II): L’aixecament de Pasqua del 1916 va ser un intent dels naci-

onalistes irlandesos de proclamar una república independent per la força. 23.30 Pel·lícula: Diumenge a les cinc. Espanya, 2007. Dir.: Joan López Lloret. El documental recull en format de doble biopic el paper clau que van jugar els presos per assolir aquesta pau. 00.30 Via llibre. Fèlix J. Palma apropa l’espectador a la seva última novel·la: El mapa del caos. 00.55 Programa sindical UGT. 01.10 Situació crítica. Pilot abatut. 02.00 Guerres de grafitis. 02.45 Cava de blues.

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

65

mèdia

lespel·lículesrecomanades LA SEXTA 15.30

‘X-Men 2’

8TV 15.30

ANTENA 3 22.10

‘Els comanxers’

‘Los juegos del hambre’

✰✰✰

✰✰✰

Director: Bryan Singer Actors: Hugh Jackman, Ian McKellen, Patrick Stewart, Brian Cox, Famke Janssen

Director: Michael Curtiz Actors: John Wayne, Lee Marvin, Stuart Whitman, Ina Balin, Bruce Cabot, Nehemiah Persoff

EUA, 2003. Aplaudida seqüela d’aquesta saga cinematogràfica, adaptada a partir dels personatges del còmic creats per Stan Lee. Un malvat vol atacar l’escola on es formen els mutants membres dels X-Men.

EUA, 1961. La guerra està a punt d’esclatar i una banda es dedica a subministrar armes i licors a uns bel·ligerants indis comanxes. John Wayne interpreta el ranger que haurà d’enfrontar-se a aquests perillosos homes fora de la llei.

✰✰✰✰✰ Excel·lent ✰✰✰✰ Molt bona ✰✰✰ Bona ✰✰ Regular ✰ Dolenta

✰✰✰✰

Director: Gary Ross Actors: Jennifer Lawrence, Josh Hutcherson, Elizabeth Banks, Woody Harrelson

EUA, 2012. Els dotze districtes de Panem han de participar obligatòriament en una lluita a mort convenientment televisada: cadascun ha d’enviar-hi un noi i una noia d’entre dotze i divuit anys. INFORMACIÓ SERVIDA PER ONEDATA

ESPORT3

06.15 Zona zàping. 06.40 Tot l’esport. 07.05 Champions Magazín. 07.30 Gol a gol. 08.35 Zona zàping. 09.00 WRC. 09.30 Cliff diving. 10.20 Champions Magazín. 10.45 Gol a gol. 11.50 Zona zàping. 12.20 Lliga ACB. Bruixa

d’Or-Herbalife Gran Canària. Comentaristes: Jordi Robirosa, Victor Lavagnini i Nacho Solozábal. En directe des del Nou Congost. 14.45 Memorial Joaquim Blume. 16.15 Gol a gol. 16.55 Lliga Segona Divisió B. Club Gimnàstic Tarragona-Reial Saragossa B. Comentaristes: Jordi Sunyer i Jordi Gonzalvo. En directe des del Nou Estadi de Tarragona. 18.55 Lliga Segona Divisió. UE Llagostera-CD Tenerife. Comentaristes: Jordi Sunyer i Jordi Gonzalvo. En directe des del Nou Estadi de Palamós. 20.50 Motor a fons. 21.15 Km 0. 21.35 WRC. Ral·li de Gran Bretanya. Resum final. 22.30 Gol a gol. 23.00 Hat trick Barça. 00.15 Tot l’esport. 00.40 Hat trick Barça. 01.50 Lliga Segona Divisió. 03.25 Lliga ACB.

TVE-1

06.00 10.50 12.05 13.00 13.30 14.00 14.30 15.00 16.00

18.10

19.40

21.00 22.10

00.05

01.25

02.55

Noticias 24 horas. Comando actualidad. Planeta comida. Flash moda. Lo que hay que ver. L’informatiu. Corazón. Telediario 1. Sesión de tarde: La máscara del Zorro. EUA, 1998. Dir.: Martin Campbell. Int.: Antonio Banderas. Han passat 20 anys des que el Zorro va lluitar contra l’opressió espanyola. Sesión de tarde: El fin de una noche. Alemanya, 2012. Dir.: Matti Geschonneck. Int.: Barbara Auer. Sesión de tarde: Engaño perfecto. EUA, 2006. Dir.: Peter Svatek. Int.: Amanda Detmer. Telediario 2. La película de la semana: ¿Cómo sabes si...? EUA, 2010. Dir.: James L. Brooks. Int.: Reese Witherspoon. Lisa Jorgenson es veu involucrada en un triangle amorós. Especial cine: Blindado. EUA, 2009. Dir.: Nimrod Antal. Int.: Jean Reno. Pel·lícula: Infierno en la montaña. EUA, 2002. Dir.: Jason Bourque. Int.: Tracey Gold, Alexander Walters. TVE es música.

ANTENA 3

Minutos musicales. Pelopicopata. Los más... Ahora caigo. Los Simpson. Emissió de dos episodis. 15.00 Antena 3 Noticias 1. 15.45 Deportes. 15.55 El tiempo. 16.00 Multicine: El peso de la maldad. Canadà, 2012. Dir.: Michel Monty. Int.: Michael Ironside. Després del segrest de la seva filla, un poderós senador nord-americà contracta una detectiu privada. 17.45 Multicine: Compromiso en vacaciones. EUA, 2011. Dir.: Jim Fall. Int.: Haylie Duff, Shelley Long. 19.30 Multicine: Amores del pasado. Canadà, 2008. Dir.: Stacey Stewart Curtis. Int.: Kelli Williams. 21.00 Antena 3 Noticias 2. 21.40 Deportes. 21.55 El tiempo. 22.10 El peliculón: Los juegos del hambre. EUA, 2012. Dir.: Gary Ross. Int.: Jennifer Lawrence. Cada any la nació de Panem obliga els districtes a enviar un noi i una noia a competir als Jocs de la fam. 00.45 Pel·lícula: Blade. EUA, 1998. Dir.: Stephen Norrigton. Int.: Wesley Snipes, Stephen Dorff. 02.45 Comprando en casa. 06.00 07.00 07.30 11.30 14.00

CUATRO

06.30 Malas pulgas. 07.15 El zapping de

TELE 5

06.00 I love TV. 07.05 Las macabras aven-

surferos. 09.00 Fauna letal. 09.30 Veterinario al rescate 10.00 El encantador de

perros. Emissió de dos episodis. 12.00 Callejeros viajeros. Kenia. 13.00 Fogones lejanos. Kenia. 14.00 Noticias Cuatro. 14.50 El tiempo. 14.55 Deportes Cuatro. 15.45 Home cinema: Déjà vu. EUA, 2006. Dir.: Tony Scott. Int.: Denzel Washington. L’agent Doug Carlin ha de reunir proves per resoldre un atemptat terrible que ha tingut lloc a Nova Orleans. 18.10 Home cinema: Las últimas horas de la Tierra. EUA, 2011. Dir.: David Hogan. Int.: Hamza Adam, Julia Benson, Cameron Bright, Sage Brocklebank. Un fragment de massa interestel·lar colpeja el nucli de la Terra. 20.00 Noticias Cuatro. 20.55 El tiempo. 21.15 Deportes Cuatro. 21.30 Viajando con Chester. Convidats: Fran Rivera, torero, i María Belón, supervivent espanyola al tsunami del 2004. 23.10 Cuarto milenio. 04.00 Puro Cuatro.

07.45 08.35 09.20 11.00 12.05 13.00 15.00 15.35 15.45 16.00

17.45

21.05 21.35 21.45 22.00

01.45 02.30

turas de Billy & Mandy. Doraemon, el gato cósmico. El asombroso mundo de Gumball. I love TV. Concierto Sergio Dalma. Cazamariposas. Killer Karaoke. Informativos Telecinco. Deportes. El tiempo. Pel·lícula: Marido por sorpresa. EUA-Irlanda, 2008. Dir.: Griffin Dunne. Int.: Uma Thurman, Colin Firth, Jeffret Dean Morgan. Emma Lloyd descobreix que no es pot casar perquè ja està casada amb un home que no coneix de res. ¡Qué tiempo tan feliz! El programa rep el cantant Sergio Dalma, que presenta l’últim single del seu nou disc. Informativos Telecinco. Deportes. El tiempo. Gran Hermano 15: el debate. Tots els expulsats de l’edició d’enguany tornen a Guadalix de la Sierra. Gran Hermano 15: la casa en directo. Premier VIP.

LA SEXTA

06.00 Minutos musicales. 07.00 English House TV. 07.15 Historias con denomi-

nación de origen. 07.30 Bestial. 08.00 La escalera. 08.15 Infierno sobre ruedas. 09.00 Hoteles con encanto. 10.00 Frontón. 11.45 Zapeando. 12.30 Top Trending Tele. 14.00 La Sexta noticias 1ª

edición. 15.00 La Sexta deportes. 15.15 La Sexta meteo. 15.30 Pel·lícula: X-men II.

EUA, 2003. Dir.: Bryan Singer. Int.: Hugh Jackman. El professor Xavier ha creat un refugi per a éssers poderosos: els X-men. 18.15 Liga Segunda División. Recreativo de Huelva-Albacete. Comentaristes: Antonio Esteva i Marcos López. En directe des de l’Estadio Nuevo Colombino. 20.00 La Sexta noticias 2ª edición. 20.45 La Sexta meteo. 21.00 La Sexta deportes. 21.30 Salvados. El programa analitza els moviments ciutadans que volen governar i transformar les institucions. 22.30 El Objetivo. Ana Pastor entrevista Pablo Iglesias, líder de Podemos. 23.45 Salvados. 01.00 Un lugar llamado mundo. * Pot variar pel futbol.

CANAL+

LA 2

BTV

8 TV

IB3

BARÇA TV

07.40 Supercuts. 08.00 Archer. 08.25 Pel·lícula: Belleza. 08.40

10.25 Testimonio. 10.30 La missa en català. 11.15 Moments. 11.30 Pueblo de Dios. 12.00 Històries de taula i llit. 12.30 Tinc una idea. 13.00 El escarabajo verde. (R.) 13.30 Agrosfera. 14.00 A la carrera. 14.30 El Greco, alma y luz universales. 15.00 Gira ¡construye tu pasión! 15.35 Saber y ganar fin de semana. 16.20 Grandes documentales. (R.) 17.15 Docufilia. 18.05 Patrimonio de la Humanidad. (R.) 18.30 Cumbres. 19.00 Al filo de lo imposible. 19.30 Con mis ojos. 20.00 Tres 14. 20.30 Página 2. 21.00 ¡Cómo nos reímos! (R.) 22.00 Cachitos de hierro y cromo. 00.00 Frenesí en la gran ciudad. 01.00 Metrópolis. 01.30 Las escapadas de Rick

08.30 Sheena. 09.15 Catakrac. 09.45 Batman. (R.) 10.40 El documental. 11.35 De visita. 11.50 Taula reservada. 12.25

07.15 8 de 8. 07.45 Catalunya blues. 08.15 Rumbo al inglés. 09.05 Televenda. 11.05 El jardí de Carles Herrera. 12.05 Pitlane. 12.35 Kids Club. 13.00 Joking around. 13.45 Pel·lícula:

07.00 Un món de criatures. 07.45 Programació infantil. 08.35 Madò Catalina. 09.05 Mosaic. 09.35 Parlament. 10.05 Com a ca nostra. 10.30

06.30 Temps de joc. 08.15

Pel·lícula: Gru II. Mi villano favorito. 10.20 Eurofighters. 11.20 Pel·lícula: El Hobbit: La desolación de Smaug. 14.00 Life Story. 15.00 Pel·lícula: La vida secreta de Walter Mitty. EUA, 2013. Dir.: Ben Stiller. Int.: Ben Stiller. 17.00 Pel·lícula: Robocop. EUA, 2014. Dir.: José Padilha. Int.: Joel Kinnaman. 19.00 Informe Robinson. 19.30 El día del fútbol. 20.00 Liga Adelante. 22.00 Cine estreno: Mandela: del mito al hombre. Regne Unit, 2013. Dir.: Justin Chadwick. Int.: Idris Elba, Naomie Harris. 00.25 Pel·lícula: Gravity. EUA, 2013. Dir.: Alfonso Cuarón. Int.: Sandra Bullock. 01.55 Olive Kitteridge. 03.00 Los crímenes de Fjällbacka.

Stein por el Mediterráneo. (R.)

Western: Llança trencada. EUA, 1954. Dir.: Edward Dmytryk. Int.: Spencer Tracy. 14.00 BTV Notícies migdia. 14.30 Sheena. (R.) 15.15 Clàssics sense interrupcions: Ángeles rebeldes. 17.05 Clàssics sense interrupcions: Que verda era la meva vall. 19.00 La cartellera. (R.) 20.00 Taula reservada. (R.) 20.35 El pla Sardà. (R.) 21.30 BTV Notícies nit. 22.05 Camí particular. 22.35 Barcelona... i acció: Flores de sangre. 00.20 Clàssics sense interrupcions: Ángeles rebeldes. 02.10 Va passar aquí. (R.) 02.40 El pla Sardà. (R.) 03.30 Barcelona... i acció: Flores de sangre.

Regreso al planeta de los simios. EUA, 1970. Dir.: Ted Post. Int.: James Franciscus, Kim Hunter Maurice Evans. 15.30 Pel·lícula: Els comanxers. EUA, 1961. Dir.: Michael Curtiz. Int.: John Wayne, Lee Marvin. 17.30 Pel·lícula: Huida del planeta de los simios. EUA, 1971. Dir.: Don Taylor. Int.: Roddy McDowall, Kim Hunter. 19.15 S’ha escrit un crim. 21.00 8 al dia. 21.40 Joking around. 22.00 24. 23.40 Pel·lícula: Tony Rome. EUA, 1967. Dir.: Gordon Douglas. Int.: Frank Sinatra, Jill St. John, Richard Conte. 01.30 Clips.

Eucaristia a la Seu de Mallorca. 11.55 Lliga nacional de futbol sala. 13.25 Tira tira. 14.00 IB3 Notícies migdia. Cap de setmana. 15.20 El temps migdia. Cap de setmana. 15.25 Pel·lícula: Corazón de tinta. 17.05 Pel·lícula: Dos hermanos. 19.00 Això és mel. 20.30 IB3 Notícies vespre. Cap de setmana. 21.25 El temps vespre. Cap de setmana. 21.30 Mira per on! 22.00 Gent de la mar. 23.30 Top 10. 00.20 Gent de la mar. (R.) 01.40 R.I.S. Crímenes imperfectos. 02.30 Musical. 04.25 Jazz. 06.25 Postals. 06.30 Com a ca nostra.

BarçaTV: 15 anys de passió blaugrana. 08.30 El partit juvenil. (R.) 10.15 Jugadors de llegenda: Gary Lineker. 10.45 El partit de futbol femení. 12.45 El partit Benjamí. 14.00 El marcador. 14.15 Temps de joc. 16.00 El partit de bàsquet. 17.45 Seguim en joc. 18.15 El partit de futbol femení. (R.) 20.00 El marcador: La jornada. 21.00 Jugadors de llegenda. 21.30 BarçaTV: 15 anys de passió blaugrana. 21.45 El partit Benjamí: Benjamí A-Rubí (2014/15). (R.) 23.00 El marcador: La jornada. (R.) 00.00 Temps de joc: UD Almería-FC Barcelona (2014/15). 01.45 Més club. 02.00 El marcador: La jornada. (R.) 03.00 Jugadors de llegenda.

66

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

mèdia

ara

James Frain i Lolita Davidovich se sumen a ‘True detective’ La segona temporada de True detective continua escalfant motors i deixant anar notícies amb comptagotes per mantenir l’atenció dels fans. L’última filtració afecta el càsting: s’ha confirmat que James Frain (True blood) i Lolita Davidovich (Hollywood: departamento de homicidios)

MÈDIA

s’han afegit a l’elenc que encapçalaran Colin Farrell i Vince Vaughn. La sèrie, que va ser una de les revelacions de la temporada passada, tornarà amb nous episodis i estrenarà personatges i localització, ja que l’acció es trasllada de Texas als paratges recòndits californians.

DÍGITS I ANDRÒMINES

ALBERT CUESTA TWITTER: @ALBERTCUESTA

El congrés BDigital Apps s’ha centrat en les dades massives, les aplicacions esportives i els dispositius electrònics per portar posats

Aplis mòbils a la recerca del negoci l 70% dels contractes d’assegurances i altres serveis financers a l’Estat no arriben mai a ser signats i retornats pel client a les companyies, que es troben en fals davant de possibles disputes i reclamacions. Per això, l’empresa Tecnocom ha desenvolupat una aplicació de gestió documental per a tauletes tàctils que permet al venedor recollir in situ la signatura del client al peu de la pòlissa, capturant els trets del traç amb prou precisió perquè un pèrit cal·lígraf pugui certificar-ne l’autenticitat si cal. A més de guanyar en seguretat, asseguradores com Mapfre estalvien molts diners en paperassa gràcies a aquesta aplicació mòbil presentada aquesta setmana a Barcelona durant el congrés BDigital Apps. No és tan vistosa com les de fer-se selfies –diu Google que cada dia es disparen 93 milions d’autofotos– o les de xatejar en xarxes socials, però sí una bona mostra de les opcions que els dispositius mòbils obren en el camp empresarial. Representants d’altres empreses han explicat també durant les dues jornades del congrés els seus motius per abraçar les aplicacions de mobilitat. La petroliera BP fidelitza els conductors amb una apli per als fills que viatgen al seient del darrere del cotxe. Push Technologies ofereix als comerciants un sistema per enviar cupons promocionals als consumidors quan passen a prop de la botiga. Des de Barcelona, Counterest fa servir el wifi dels smartphones per comptar els visitants de museus, espectacles i comerços i aporta la tecnologia que pronostica l’ocupació dels trens del metro de Londres. I MyTaxi, en plena batalla contra Uber i els seus xofers ocasionals, ha incorporat a l’aplicació per als seus taxistes amb llicència la possibilitat de puntuar negativament els passatgers que vulguin evitar en el futur. A l’altre extrem del ventall de frivolitat mòbil hi ha els jocs. En el catàleg de Google Play per a smartpho-

E

nes Android, els més populars del mercat actual, aquesta categoria d’aplicacions suposa el 40% de les descàrregues, però l’any passat generava el 80% dels ingressos i ara ja és el 90%. No és d’estranyar, doncs, que altres tipus d’aplicacions vulguin incorporar algun component lúdic. És el cas de RiderState, un registrador de trajectes en bicicleta que adopta funcions de Foursquare, dividint les ciutats en quadrants que els ciclistes urbans competeixen per colonitzar, passant-hi més sovint que els altres. En el mateix camp de la quantificació d’activitat, però en aquest cas física, la firma austríaca Runtastic ha apostat per crear una plataforma web flexible, que disposa d’aplicacions per a tants sistemes operatius mòbils com li resulta possible. I és que l’esport amateur és tot un negoci: segons Lluís Capdevila, de Health & Sport Lab, l’any passat es van vendre 2,2 milions de parells de sabatilles esportives a l’Estat, on hi ha més de 300.000 corredors aficio01

Llegiu l’article amb enllaços

01. L’Instabeat supervisa l’activitat nedadora. INSTABEAT

02. RiderState està pensat per al ciclisme. RIDERSTATE

nats, i molts d’ells són candidats a enregistrar les seves curses. Els anomenats wearables, l’electrònica que es porta posada, també han tingut el seu moment al BDigital Apps. Dimarts es van lliurar els premis de la quarta FinAppsParty, la marató de programació convocada per La Caixa. En aquesta edició, dedicada a les aplicacions per a aquesta mena de dispositius, ha guanyat una aplicació per utilitzar el servei Línia Oberta donant ordres verbals a un rellotge intel·ligent, i una de les finalistes serveix per fer pagaments entre persones amb una encaixada de mans. Però el portable més curiós que hem vist és l’Instabeat, un complement per a les ulleres dels nedadors que no només enregistra la quantitat de piscines que fan i la distància que recorren, sense haver de portar un braçalet al canell o 02 una cinta al pit: també detecta el ritme cardíac i el mostra en temps real a l’esportista, mitjançant llums de co-

lors que indiquen en quin nivell exacte d’esforç està per optimitzar l’entrenament. Tot un exemple d’especialització. L’Instabeat no és l’únic dispositiu presentat durant el BDigital Apps: l’empresa catalana Viuing promet combatre l’avorriment de l’espectador que seu a la grada d’un circuit esperant que els cotxes o les motos tornin a passar per davant seu cada parell de minuts. Per ferho, vol vendre a l’entrada del recinte per 15 euros un receptor portàtil de TDT d’un sol ús amb pantalla de 4,3 polzades i bateria amb sis hores d’autonomia, i que només pot sintonitzar un canal de televisió d’abast restringit que emet les mateixes imatges i estadístiques que es podrien veure assegut al sofà de casa, a més de publicitat específica per a cada acte. En aquesta cinquena edició, el BDigital Apps ha acollit 900 congressistes, majoritàriament creadors d’aplicacions. El nivell de consolidació assolit queda demostrat amb la participació de tres de les quatre grans empreses que formen l’anomenat GAFA, equivalent en el món digital als BRIC de l’economia: a Barcelona, representants de Google, Amazon i Facebook –la quarta A és la A d’Apple– s’han esforçat per atreure els desenvolupadors a les seves plataformes de promoció i distribució d’aplis. Els ha acompanyat Twitter, explicant les seves eines per crear aplicacions mòbils i mesurar-ne l’eficàcia, però, sobretot, intentant espolsar-se la seva merescuda fama de deixar penjats els desenvolupadors tan aviat la firma considera que comencen a fer-li ombra. L’organització del congrés ja prepara per a principis de desembre la segona edició del Fòrum d’Internet de les Coses.e

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

67

mèdia

La CBS cancel·la la sèrie ‘The Millers’

Fox encarrega sis capítols més de ‘The mindy project’

La comèdia familiar The Millers, que explorava les misèries del clan homònim, ha sigut cancel·lada per la CBS. Protagonitzada per Will Arnett, que encarnava un periodista local de Virginia, la notícia li arriba poc després d’haver estrenat la segona temporada. Tot i així encara filmaran un episodi més.

Tot i que està patint per mantenir unes audiències elevades, la cadena Fox ha volgut evidenciar la seva aposta per la sèrie The mindy project, i n’ha encarregat sis episodis addicionals. La sèrie té una mitjana de 3,1 milions d’espectadors, però puja molt després amb els visionats per internet.

El procés no prova a la premsa de Madrid Els diaris d’abast estatal han perdut en un any quota de mercat a Catalunya Evolució de la premsa de Madrid

ÀLEX GUTIÉRREZ BARCELONA

Des de la multitudinària manifestació de la Diada del 2012, Catalunya ha intensificat (i convertit en crònica) la seva reivindicació de poder decidir el seu futur polític. És el famós procés, que ha format part central del relat que, dia a dia, teixeix la premsa sobre l’actualitat. I ho ha fet amb dues visions molt diferenciades des del punt de vista editorial, depenent de si qui ho explicava era un diari amb seu a Barcelona o a Madrid. L’estudi de com han evolucionat les vendes de premsa els setembres dels últims tres anys demostra que els diaris d’abast estatal han perdut presència i penetració a Catalunya. Així, durant el 2013 de cada cent diaris que es venien en paper a Catalunya (fos al quiosc o a través d’una subscripció individual) un 16,6% corresponien a capçaleres editades a Madrid: El País, El Mundo, Abc i La Razón. Aquest percentatge ha anat baixant i la mitjana entre gener i setembre d’enguany ja era d’un 15,5%. Onze dècimes de punt poden no semblar gaire cosa, però indiquen una caiguda en termes relatius d’un 6,6%. L’evolució del nombre absolut de vendes també indica una evolució diferent de la premsa catalana i l’espanyola. El 2013 els diaris d’abast estatal col·locaven 42.467 còpies de pagament en paper. La xifra, en només un any, ha baixat fins als 36.153 diaris venuts: un descens d’un 14,8%. Aquesta dada cal ponderar-la amb el descens generalitzat de vendes ordinàries en paper que registren les capçaleres arreu del món (i l’augment en paral·lel de les subscripcions digitals). Però, sigui com sigui, la premsa catalana registra una evolució més bona, ja que, tot i baixar igualment, ho fa només un 7,2%, o sigui menys de la meitat que les capçaleres homòlogues espanyoles. Cauen més a Catalunya

Una altra dada que demostra el problema específic d’aquestes capçaleres a Catalunya és que, al conjunt d’Espanya, els quatre diaris de Madrid també perden però menys: un 8,6%. Aquest descens, més acusat que el dels diaris de Barcelona a Catalunya, indica també que el relat que estan fent del procés i el mo-

Quota de diaris de Madrid sobre el total d’exemplars venuts a Catalunya

Evolució de vendes de diaris en paper a Catalunya Període: 2013 al 2014*

2013

16,6% 15,5%

0%

2014*

Premsa catalana

Premsa espanyola

Nens de l’Esplai Mowgli preparant el seu dibuix. MANOLO GARCÍA

-7,2%

-23,6% -14,8%

Els nens dibuixaran l’ARA el 20 de novembre

-3%

Pes del mercat català en els diaris de Madrid

-6%

ARA BARCELONA

7,2%

2013 6,7%

-9%

2014* -12%

* 2014: Mitjana de gener a setembre

ment polític del país no està resultant tampoc un argument de compra prou atractiu per al lector de fora de Catalunya. Per capçaleres, la que presenta una evolució més negativa és El País. El setembre del 2012 registrava unes vendes ordinàries de 28.803 exemplars que, vint-i-quatre mesos més tard, s’havien vist reduïdes pràcticament un terç (31,9%) fins als 19.630. Aquest 2014 manté una mitjana de 21.359 exemplars, la qual cosa representa un descens d’un 16,3% respecte a només un any enrere. Al conjunt d’Espanya, el diari de Prisa ha retrocedit, però no tant: un 9,3%. El Mundo també ha patit un retrocés important, d’un 21,7%, ja que ha passat de les 9.640 còpies a 7.752, del setembre del 2012 al setembre d’enguany. I repeteix la tendència del seu competidor. A Espanya ha baixat en l’últim any un 17,5%, però a Catalunya la patacada és encara més acusada, ja que perd un 22,9% de les vendes a quiosc i subscripcions individuals.

-15%

Tendència La premsa catalana resisteix més bé la crisi de difusió del paper Testimonial El mercat català només és el 6,7% de les vendes dels diaris de Madrid

Font: OJD / Gràfic: B. Miret

Una tercera perspectiva que aboca a la mateixa conclusió passa per examinar quin percentatge de vendes de cada capçalera de Madrid correspon a Catalunya. Més enllà que s’han d’enfrontar a premsa que pot oferir més proximitat (però que, amb menys difusió per demografia, tenen un pressupost més limitat), la tendència torna a ser aquí negativa. El 2013, de cada 100 diaris que venien El País, El Mundo, l’Abc i La Razón, un 7,2% ho feien a Catalunya. Un any més tard, el percentatge ha retrocedit fins a un 6,7%. És a dir, cada cop el mercat català és més irrellevant per a aquests rotatius. El diari que més dependència conserva encara és El País, amb un 9,3% de les seves vendes en territori català, però la xifra és lluny encara del 16% que suposa la població del país respecte a la del conjunt de l’Estat. L’Abc, per contra, és el diari que ven menys a Catalunya: només un 2,7% sobre el total.e

El 20 de novembre se celebra el Dia Mundial de la Infància i coincideix enguany amb el 25è aniversari de la Convenció dels Drets dels Infants. L’ARA ho vol celebrar i editarà un número especial en el qual les il·lustracions de les notícies seran dibuixos elaborats per nens d’entre 6 i 12 anys. El diari demana als nens que fan cursos de primària que il·lustrin el món que no els agrada. En el diari del dia 20, s’explicaran sis grans crisis humanitàries com les de Síria, la República Centreafricana, el Sudan del Sud, l’Iraq, Gaza i l’emergència pel brot d’Ebola. I també demana que dibuixin el món que volen, amb les propostes sobre com creuen que haurien de ser les coses. La crida és oberta a tots els alumnes de primària i des del diari s’anima les escoles i les famílies perquè se sumin a aquesta iniciativa amb fills i alumnes. A més de dibuixos, també s’obre la bústia per recollir textos sobre com veuen els nens el món i com el canviarien. Per fer arribar dibuixos i escrits es pot fer servir l’adreça de correu electrònic: [email protected]. Els millors dibuixos es publicaran al diari i els autors tindran l’oportunitat de venir a la redacció de l’ARA la tarda del dimecres 19 de novembre, per dibuixar en directe les notícies que preparin els periodistes i que sortiran publicades en l’edició de l’endemà. Amb aquest diari dibuixat pels nens, l’ARA repeteix l’experiència de l’any passat, en la qual van participar molts nens.e

68

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

mèdia

ara

Cyrus confirma amb un petó el seu afer amb Schwarzenegger La premsa ja havia caçat la cantant Miley Cyrus amb Patrick Schwarzenegger sortint plegats diverses vegades, però aquest és el primer cop que els enxampen fent-se un petó apassionadament. Cap dels dos joves, però, s’ha pronunciat sobre això davant dels mitjans. Les imatges correspo-

GENT

nen a un partit entre els California Golden Bears i els USC Trojans, celebrat a Los Angeles el 13 de novembre. La cantant i el model es van conèixer l’any 2011 i van quedar algun cop. Ell va dir que era “la seva celebrity favorita” quan encara sortia amb Tallulah Willis.

#aixísí#aixíno

Capes i capellines a la tardor LAURA SANGRÀ ❊ BARCELONA

aixísí

La línia d’alta costura d’Elie Saab per a aquesta temporada i la vinent és absolutament espectacular pel maridatge i la posada al dia que fa dels estampats e, les faldilles del romanticisme, amb mirinyacs dell barroc i les cintures de vespa del new look ionant vesde Dior. L’impressionant ue va portar tit en degradat que stival de CiLily Collins al Festival nema de Roma faa un mes –si feu una cerca ràpida pida a Google quedareu esbalaïts– ïts– ja feia pensar que les pròximes col·leccions d’Elie Saab serien prometedores es i es confirma amb aquesta questa joia de l’alta costuraa amb què l’actriu Elizabeth abeth Banks (01) va assistir istir a l’estrena a Londres es de la seva última cinta, Los juegos del hambre: Sinsajo nsajo Parte 1. El vestit té un màgic equilibri de forces orces oposades en l’estamampat, on eclosionen nen tons antagònics, uns ns càlids i lluminosos os amb d’altres freds i opacs, que formen n un jardí primaveral al ple de flors que van del granat al rosa pàl·lid a sobre d’una tempesta pesta de tardor, tan tèrbola bola i grisa que fa esglaiar. ar. Dos fenòmens oposats ts que en aquest vestit lliguen perfectament gràcies àcies a l’efecte de pinturaa a l’oli que té l’estampat. El patró és elegant i cerimoniós, moniós, ideal per a una dona na delicada i amb personalitat litat perquè l’escot s’obre fins a arribar gairebé a la cintura, intura, finament entalladaa per un cinturó, i per la capa que surt de l’esquena per protegir l’heroïna méss estilosa que s’ha vist mai. Amb els cabells despreocupadaocupadament cap enrere i el maquillatge mínim malgrat lgrat els ulls ben perfilats amb mb kohl, segur que Banks entrarà

amb aquest look a les llistes de les més ben vestides de l’any. El que en altres ocasions es confia a les joies, és a dir, la tasca d’incrementar l’elegància d’un vestit, en aquest cas ho fa la capa, que perd la seva funció original –la d’abrigar– per adornar el vestit. I de quina manera! Tant que alguns han criticat l’actriu perquè anava overdressed, d vaja, massa mudada per a l’ocasió, i les males llengües diuen que és per afany de protagonisme. 01

En realitat el problema és que la veritable protagonista de Los juegos del hambre, Jennifer Lawrence, anava underdressed i, esclar, al seu costat Banks s’emportava tots els flaixos.

aixíno

Una altra estrella que aquesta setmana ha lluït una versió de capa és l’adolescent de la sèrie Mad men,, Kiernan Shipka (02), però a difer diferència ència de vorida. El Banks no resulta gens afav afavorida. arreja un conjunt és de Valentino i ba barreja estampat intens que recorda recorda el de les nines russes amb uns punyss i un coll dignes de Cervantes. El re resultat esultat és molt estrany, d’estrès visual, visuall, amb tot de colors i formes que s’amu s’amunteguen unteguen a la tela sense un patró gair gaire re definit. I la capellina que li cau per sobre de les espatlles amb un volantt a la vora i que s’arrapa al coll i li dón dóna na un aire trascendental clerical, massa trascend dental per a una noia que acabaa de fer 15 anys. Si en lloc d’aquests d’aq quests estampats exagerats la l tela fos tota llisa, per exemple del mític to roig patentat per Valentino, Vaalentino, el vestit hauria passat desapercebut o fins i tot hauri hauria ia quedat bé, divertit i jovial. P Però res a veure.e

02

01. Elizabeth Banks, a l’estrena londinenca de l’últim film de Los juegos del hambre. 02. Kieran Shipka, als premis Hamilton Behind the Camera. GETTY

GETTY

Rumors de boda d’Eva Longoria i José Antonio Bastón À.G. BARCELONA

La premsa rosa llatina assegura que Eva Longoria està planejant ja la seva boda amb el multimilionari José Antonio Bastón, president de la cadena Televisa. L’actriu coprotagonista de Mujeres desesperadas va participar aquesta setmana en l’acte de presentació del documental Food chain, en el qual fa de productora executiva. Aquella nit se la va veure sopant amb Bastón en un luxós restaurant de Beverly Hills. El documental explica l’abús que pateixen els agricultors dels Estats Units i la complicitat de les indústries de menjar ràpid i el seu mercat de milers de milions de dòlars. Si finalment es casen –els mitjans parlen del febrer com a data probable– serà la tercera boda per a Longoria. L’actriu va estar casada primer amb Tyler Christopher, l’any 2002. La parella va durar dos anys. Després va començar una relació amb el jugador de bàsquet Tony Parker, amb qui es va casar l’any 2007 (i es va divorciar el 2011). Bastón, de 45 anys, també ha estat casat anteriorment, però només una vegada, durant deu anys. Va ser amb l’actriu Natalia Esperón, que és mare dels seus tres fills. La premsa rosa assegura que la cerimònia es farà en una luxosa residència de les platges mexicanes de Punta de Mita, a Nayarit.e

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

69 PUBLICITAT

70

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

passi-hobé

araquenos’ofenguiningú

[

JUANJO SÁEZ

ABANSD’ARA

ara

]

De Xènius (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954) a La Veu de Catalunya (16-XII1916). Aquest mes fa 395 anys d’aquests somnis d’un savi que conjuminava ciència i filosofia.

Els tres somnis de Descartes Ens suggereix la sèrie de tres somnis haguts per Descartes, la nit del 10 de novembre de 1619, inquietants problemes. I a més d’un, Milhaud, professor a París, i mestre meu respectadíssim, ha gosat portar tot recentment dilucidacions importants. Correspon aquesta sèrie a una època que Descartes, havent experimentat, per efecte de llargs treballs de ment, una fadiga que avui anomenaríem “surmenage”, caigué en el que ell en diu “entusiasme”, i que nosaltres en diríem “exaltació”. Aleshores li esdevingué de somiar, en una nit sola, tres somnis seguits, dels quals va començar la interpretació tot somiant i que l’endemà consignava per escrit en un fascicle que va retolar “Olympica”. [...] En la primera figuració es veu Descartes empès per un vent violentíssim –representant als seus ulls un geni pervers- contra una Església, a la qual ell, per altra banda, ja es dirigia voluntàriament. Un segon somni porta el bruit sec d’un tro i una pluja d’espurnes dins de la cambra. El tercer somni és encara més singular. Apareixen el savi adormit sobre dos forts llibres: l’un, és un Diccionari “de totes les ciències juntes”;

l’altre, amb el nom de “Codex poetarum”, deu contenir tots els poemes escrits en el món. I Descartes sent en el somni que aquest darrer “marca d’una manera més particular i distinta (que l’altre, s’entén) la Filosofia i el Seny plegats”. Milhaud insisteix en cercar l’origen d’aquests tres somnis en una crisi mística que degué agitar en aquesta època la ment del savi. [...] Remarquem l’admirable anacronisme d’aquesta representació d’un Diccionari enciclopèdic, un segle i mig abans de l’“Enciclopèdia”, [...] I remarquem, sobretot, el sorprenent “judici de valor” que fa el sentit del somni, aquest judici de valor que és el més anticartersià possible, que sembla de Schelling o d’un altre encès romàntic, aquesta preferència esclatant concedida a la intuïció poètica per damunt la raó científica... Què diem, ¿per damunt la raó científica? Més encara: constituint amb aquella la veritable raó. [...] A l’endemà d’haver somiat tot això, Descartes va fer vot d’anar-se’n en peregrinació al santuari de Nostra Dona de Loreto.

Eugeni d’Ors, ‘Xènius’ 1916

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚS CATEDRÀTIC EMÈRIT DE LA UPF I MEMBRE DE L’IEC

PASSATEMPS

Gaudeix ‘online’ dels mots encreuats de l’ARA a http://passatemps.ara.cat

motsencreuats 1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

elaborat per Senyor Ventura

14

Horitzontals 1. Una càrrega addicional. Faig passar gana. 2. És dolç per dins. De tracte fàcil. Una sensació que es respira a l’aire. 3. Burlat. Amb el pas del temps,

1 2

ja no causa cap impressió. Seguides per inèrcia. 4. Agrada a mitges. Una part de la màfia amb la qual tens moltes coses en comú. L’últim àpat de Sòcrates. 5. Criat dalt d’un arbre. Davallada. 6. Emprendre una tasca sense ella pot suposar-te una taca. Fa de pont per arribar a llocs bastant inaccessibles. Una part de Banyoles on hi ha cridòria flamenca. 7. Les seves sortides provoquen nervis. No baixa gaire rioler, aquest corrent d’aigua. Cua d’ull. 8. Carn crua. Conjunts de cuirs. 9. Dues de cada. Relatiu a l’eix. No restaré callat. 10. Deixar-s’hi la pell o fer-la més relliscosa. Esmolen les ungles de la felina salvatge. Una solitud extrema. 11. De tracte vellutat, però amb poc suc. Faci un bot. 12. El seu ús està restringit a les persones responsables. Esgarrapada, urpada. Altars domèstics. 13. Una de les parts implicades en la Guerra d’Etiòpia i Eritrea. Ens ha sortit malament el pollastre de Nadal. 14. Capa de pintura. Edificaves. Obren la boca a la babalà.

3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14

Verticals 1. Confonien els números amb les lletres. Passarem fregant. 2. Normalment, te’l fan per interès. Regularà la intensitat de la veu. 3. Se situa a l’origen de Catalunya. Paradoxalment, costa més de reconèixer el propi que l’aliè. Mantingui a flor d’aigua. 4. Passen per dins del camal. Commocionaré. Un tub buit per dins. 5. Garrepa, pesseter. Arriba al món. Una que no és moneda corrent. 6. Les últimes pàgines del quadern. Un futur una mica insuls. Cotxes de lloguer. 7. Carregar una nau. Judicialment intocable. 8. Principi de cooperació. Una que no segueix cap cicle. A Roma, tenia molt poca importància. 9. Estimuleu, esperoneu. A la final, ocupa l’últim lloc. Precedeix totes les preguntes. 10. Se sent sovint a Salamanca. Sovint han de suportar comparacions amb un pèsol. Una assignatura difícil de superar. 11. La quinta cau lluny. Són comunes i transportables. 12. A l’entrada d’Albatàrrec. Bramar com un animal. Avorriment total 13. Fer el salt no és necessàriament pecat. Els ‘maîtres’ es reciclen però continuen demostrant habilitat. 14. Blanc i negre sobre fons blau. Article de tercera. Està més o menys lluny.

sudoku fàcil

E V A S I U S

difícil

4

7

3

9

9

7 8

5 9

8

5 2

4 2

3 8

7

7

1

2

5 4

3

4 7

1

3 6

2

6 2

2

7

9

7 5

9

8

O D E N I T A M N G E R A C A N I M A E A L S E A G A N E S P R I R I S E

fàcil

8 6

X A L A T

A R A N M E O M R F E A V

5

3 1

3 3

6 2

7

6

9 8

solucionsd’ahir

4 6

O F E R T C I R C A U

A L F A S I N I B I A R A O B S A D E S F A R A I I L X A L A A F R R I T I I R A A V E T I N S

B O M B O L L L I A T I E C S S T E C R

D A L T

A L O U

F E R M E L U O C A A F L L U R E A N I T

difícil

6 1 7 3 2 9 5 4 8 4 5 3 8 7 6 2 1 9 2 9 8 5 4 1 7 6 3

6 4 3 5 2 1 9 8 7 5 9 8 7 6 4 3 2 1 2 7 1 3 9 8 6 5 4

3 4 2 1 9 7 8 5 6 1 8 9 2 6 5 4 3 7 7 6 5 4 3 8 1 9 2

4 8 5 2 7 9 1 6 3 3 6 7 8 1 5 2 4 9 1 2 9 6 4 3 8 7 5

9 2 6 7 5 4 3 8 1 8 7 4 9 1 3 6 2 5 5 3 1 6 8 2 9 7 4

9 5 6 4 3 2 7 1 8 8 3 2 1 5 7 4 9 6 7 1 4 9 8 6 5 3 2

ara DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE DEL 2014

71

passi-hobé

críticatv

DICCIONARA

MÒNICA PLANAS - PERIODISTA

Coordina: Fran Domènech

Un vigilant de la platja al Mur de Berlín

Fer Mas i mànigues Intentar trobar un acord amb les forces pro consulta per afrontar els pròxims mesos. @frandomenech

El Brey plasmado Novel·la sobre la vida de Mariano Rajoy. @trem_pere

G20c Ara arribo. @jsolec

odiSEAT Marca d’automòbils que en plena crisi mundial aconsegueix augmentar un 10,5% les seves vendes. @banditcatbdn

Castorat Garratibat i esmaperdut per l’escàndol Castor. @paucomes Envieu la vostra paraula al Twitter @diccionara (hashtag #diccionara), a facebook.com/diccionara o per e-mail a [email protected]

E

l canal National Geographic està emetent un reportatge surrealista pel plantejament: David Hasselhoff ens explica la història del Mur de Berlín. El títol no pot ser més il·lustratiu: David Hasselhoff vs. el Muro de Berlín. Hasselhoff és l’actor que conduïa el cotxe fantàstic, el Kit. I també un dels cèlebres vigilants de la platja de la sèrie Baywatch, de tors oliós i banyador vermell. A YouTube l’hem vist en circumstàncies domèstiques lamentables, begut i drogat arrossegant-se per terra. Ara s’ha estirat la pell, operat les parpelles i tret les bosses dels ulls. Porta un tenyit de cabells bastant estrany però procura mantenir la planta del conductor del cotxe més xerraire de la tele. És bastant esperpèntic trobar-se aquest home, en Hasselhoff, presentant un programa històric. Gràcies al reportatge del National Geographic descobrim una circumstància més de l’actor: quan va caure el Mur de Berlín ell acabava de treure un disc. El single es deia Looking for freedom i es va convertir en un himne underground a l’Alemanya Oriental. La gent es comprava les cintes d’aquest tema de manera clandestina. Durant molts mesos va ser

número 1 a les llistes d’èxits musicals. L’any 1989, set setmanes després de la caiguda del Mur i coincidint amb la festa de Cap d’Any, Hasselhoff va ser convidat a cantar davant la Porta de Brandenburg en un concert multitudinari. Duia una bufanda amb el dibuix d’un teclat de

piano i una caçadora de pell arrebossada de bombetes intermitents. Vint-i-cinc anys després i per fer aquest reportatge, Hasselhoff torna a Berlín emocionat. Diu que la seva cançó l’ha connectat amb aquesta terra. L’actor repeteix com un lloro el guió, explicant el procés de construcció del Mur i la seva evolució. Ens presenta un seguit de persones amb històries apassionants: un home que va construir un túnel subterrani per creuar el Mur, una dona que el va traspassar amb la seva filla d’un any, el fill d’un conductor que va blindar un autobús per travessar la barrera de la manera més primària i brusca o uns germans que van passar a l’Alemanya Occidental amb una tirolina i un ultralleuger. Les filmacions originals d’aquesta fugida a vol d’ocell són espectaculars i emocionants. Igual que les fotografies i escenaris que recuperen dels testimonis. Grinyola l’egocentrisme de Hasselhoff, que, tot sovint, es pregunta mirant a càmera si ell hauria pogut protagonitzar totes les aventures d’aquells alemanys per aconseguir la llibertat. Ho dubta. Realment és un esforç molt més gran que prémer un botó del rellotge i dir allò de “Kit, et necessito!”

ELTEMPS

MANEL CASCANTE

Diumenge, 16

Avui tornarem a gaudir de bona visibilitat gràcies als vents eixuts de ponent, que manxaran amb ganes en moltes comarques del centre i del litoral. A la tarda s’anirà tapant a causa de l’arribada d’un front poc actiu des de l’oest. AVUI

Dilluns, 17

DEMÀ

15 h

21 h

08 h

15 h

Barcelona

18º

15º

10º

18º

Lleida

16º

11º



15º

Girona

18º

11º



14º

Tarragona

19º

15º



18º

València

21º

17º

11º

20º

Palma

20º

16º

12º

17º

Perpinyà

20º

11º



17º

Puigcerdà

10º







Andorra la Vella 11º







Valls

17º

12º



15º

Reus

17º

14º



16º

Sabadell

17º

12º



15º

El consell Avui i demà seran dies amb poca humitat. Aprofiteu-ho per fer i estendre la bugada, que s’assecarà amb poca estona, o per ventilar la casa i renovar l’aire. Que no us sorprengui

Aquesta nit i la següent seran fredes però a partir de dimarts la tendència serà que tornin a pujar les temperatures i que acabem la setmana amb bonança tèrmica.

Europa MÀX.

14º



Londres

12º



cel gris

París

12º



insegur





plugims

Roma

19º

15º

tronades

Brussel·les

10º



plugims





cel gris

10º



insegur

Amsterdam

dimarts

dimecres

dijous

variable

Berlín

Estocolm

La setmana

MÍN.

Madrid

Praga

12º



ruixats

Lisboa

18º

12º

pocs núvols

divendres El sol

La lluna

ALBA

SORTIDA

POSTA

NIT FOSCA

SORTIDA

POSTA

07.11 hores

07.41 hores

17.31 hores

18.01 hores

01.29 hores

14.20 hores

FORA DE TEST 16.11.2014

RAONS

DEMÀ

Carme Colomina

Una setmana particular

Toni Soler

La Partida del President GENER 2006. Aviat farà nou anys de la primera emissió del programa Polònia. Hi apareixien Maragall, Montilla, Carod, Tura, Saura, Puigcercós, Piqué, Clos… Cap d’ells no continua en la política activa. De la fenomenal esbandida que ha patit la política catalana en el darrer decenni, només en resten dos supervivents destacats: Mas i Duran i Lleida. Sempre es pot dir que Duran ho ha tingut més fàcil, perquè el seu partit no ha hagut d’afrontar de forma directa el veredicte de les urnes. El president, en canvi, ha tingut una travessa política no precisament tranquil·la. Ha passat pel govern i per l’oposició, ha navegat des del pinyol del pujolisme, passant pel pacte amb Zapatero que va esquilar l’Estatut del 2006, fins a situar-se, després d’una deriva gradual, al capdavant de l’onada sobiranista –que inicialment li era aliena– desafiant les inèrcies d’una part del seu electorat natural.

a més CDC i CiU continuen sent el ferro roent al qual s’agafen els votants de centre i centredreta d’aquest país, que són moltíssims, i estan més orfes que mai per l’ensorrada del PP (ensorrada amb rivets patètics, en el cas del PP català). L’aparell convergent té al davant l’oportunitat d’oferir una proposta política creïble a aquest enorme gruix de votants, sense els quals el procés sobiranista quedaria coix. Pel mateix motiu, ERC i la CUP tenen l’obligació d’evitar que el creixent vot de l’esquerra regeneradora opti per candidatures poc compromeses amb el procés català. L’atractiu i l’èpica d’una llista unitària és comprensi-

ble, però seria absurd amagar-ne els riscos. Les eleccions –si n’hi ha– no seran plebiscitàries, ens agradi o no, perquè s’hi presentaran potser vuit candidatures amb opcions d’obtenir representació. A l’hora de decidir si llista o llistes, cal comprometre’s amb l’opció que asseguri la majoria sobiranista més àmplia al nou Parlament. Mentre valorem pros i contres (sense arrencarnos els ulls, si pot ser), hi ha una cosa que no té espera: aconseguir que tots els partits del sí-sí pactin una estratègia i un calendari conjunt. I de moment ni tan sols sabem si hi haurà eleccions anticipades. Per tant, hi ha molta feina a fer.

MASISME. Mas és el dirigent més fred i més hàbil del panorama polític català, i ha sigut aquesta fredor i aquesta astúcia el que li ha permès obtenir una victòria remarcable el 9-N, un esdeveniment rebaixat en la forma fins a esdevenir un procés de gran força propagandística però sense efectes reals (com segurament ell pretenia). Amb una consulta real, el resultat, sense ser vinculant, hauria generat un mandat indefugible. El 9-N, en canvi, és prou eteri per permetre a Mas gestionar el calendari com més li plagui, mantenint aquell punt d’indefinició que tant irrita els seus adversaris. A hores d’ara, mentre CDC continua proposant una llista unitària del sobiranisme, la sala de màquines del partit filtra contactes amb el PSC per tal de posar nerviós Junqueras. Mentrestant, Duran va al seu aire sense que ningú el contradigui. I en el si del Govern el joc subterrani és constant. Amb els seus nervis d’acer, Mas manté aquesta partida de pòquer sense despentinar-se. I sembla que ja no hi hagi CDC ni CiU, sinó el que Enric Juliana anomena “el Partit del President”. LLISTA, LLISTES. Però Mas també depèn del seu partit, que està molt tocat però continua sent una poderosa maquinària, En el si del Govern el joc subterrani és constant. Amb els seus nervis d’acer, amb una gran penetració en el territori; i Mas manté aquesta partida de pòquer sense despentinar-se. PERE VIRGILI

P

er què Europa no s’acaba de prendre seriosament l’independentisme català? Dos periodistes francesos m’han donat una resposta coincident: predomina la idea que els catalans que voten per la independència ho fan sabent que no la tindran. Si fos així, per què Rajoy no fa cas als mitjans anglosaxons que demanen que deixi votar? Rajoy diu que la consulta va ser un fracàs i que dos terços dels catalans estan en contra de la independència. Si tan clar ho té, per què no convoca i guanya? La seva religió –el nacionalisme espanyol– no l’hi permet. No es pot establir un precedent ni en la hipòtesi de tenir la victòria segura. La nació no es toca. Diumenge ho vam comprovar. El fet que els catalans votessin era un humiliació. Les qüestions d’honor són molt importants en un país amb deix calderonià. Diuen que el fiscal Torres-Dulce diumenge se’n va anar al cine. Li faran la vida impossible. La prudència dels fiscals i jutges va evitar un incendi, en negar-se a retirar urnes i tancar locals. I potser n’estalviarà un altre si s’oposen a inhabilitar el president, que és la venjança que busca el PP per la humiliació del 9-N. Tanmateix, Artur Mas, reforçat, intenta redibuixar l’escenari català. Malgrat que les eleccions autonòmiques són l’objectiu compartit que permet mantenir el miratge de la unitat, el president les posa al congelador, mentre confirma la separació amistosa amb Esquerra, festeja un PSC necessitat de pretendents i prepara una convocatòria de la societat civil per reafirmar el seu lideratge. Seria paradoxal que la sociovergència, el mite mai realitzat dels anys del pujolisme, prengués cos ara. Mas guanya temps perquè sap que carrega amb dos intangibles electorals que juguen a favor d’Esquerra: la gestió de la crisi i el cas Pujol. Hi ha vida més enllà del sobiranisme i de la rancúnia reactiva de Rajoy. Ada Colau ho ha recordat: després de sis anys de crisi les institucions han sigut incapaces de resoldre el problema dels desnonaments. No hi ha voluntat política. La Constitució reconeix el dret a un habitatge digne, però el zel en la defensa d’una i altra pàtria brilla per la seva absència a l’hora de garantir els drets socials. JOSEP RAMONEDA

Lihat lebih banyak...

Comentários

Copyright © 2017 DADOSPDF Inc.