El discurs indirecte com a adaptació evolutiva: teoria del joc i pragmàtica Eva JuarrosDaussà State University of New York at Buffalo 910 Clemens Hall, Amherst, NY 14226
[email protected] Resum Els estudis de pragmàtica lingüística indiquen que hi ha diverses maneres com la proposició expressada per una expressió pot ser feta més o menys explícita (Grice 1975, Sperber i Wilson 1986, etc.). Aquí voldria reflexionar sobre aquesta observació bàsica des del punt de vista de l’evolució del llenguatge, un tema que està veient una rebifada en el present. Concretament, voldria adreçar la qüestió de si aquesta preferència per la parla indirecta es pot considerar una adaptació (Reeve i Sherman 1993; breument, un tret que passa a fixació pels seus avantatges evolutius), i si ho és, quines són les conseqüències d’aptitud (fitness) per a l’espècie que se’n deriven. D’entrada, si el paper principal del llenguate és transmetre informació (Pinker 1994, etc.), sembla que el discurs directe hauria de ser seleccionat, de manera que l’éxit del discurs indirecte és un misteri. Per tal d’examinar el tema, presento anàlisis d’alguns exemples simples utilitzant la teoria del joc (Benz et al. 2005), que al meu veure proporciona una manera pertinent de modelar el procés de decisió del parlant, i relaciono aquests resultats amb conclusions afins dins la teoria evolutiva actual. Concloc que la comunicació indirecta permet a l’interlocutor d’evitar els pitjors resultats que podrien resultar de la comunicació directa, alhora que permet els millors resultats de restar disponibles. Per tant, té sentit pensar que la comunicació indirecta por haver estat seleccionada per processos de selecció evolutiva. Paraules clau: evolució del llenguatge, teoria del joc, pragmàtica Abstract Studies in linguistic pragmatics show that there are different ways in which the proposition expressed by an utterance can be made more or less explicit (Grice 1975, Sperber and Wilson 1986, etc.). Here I would like to reflect on this basic observation from the point of view of language evolution, an area that is currently receiving much interest. Specifically, I address the question of whether this preference for indirect speech can be considered an adaptation (Reeve and Sherman 1993; briefly, a feature that goes to fixation because of its evolutionary advantages); and if it is, which are the fitness consequences for the species. To start with, if the main role of language is to transmit information (Pinker 1994, etc.), it seems that direct speech would have to be selected, and therefore the success of indirect speech is a mystery. In order to examine the topic, I present analyses of some simple examples using game theory (Benz et al. 2005), which I claim provide an adequate way to model the decision process of the speakers, and I relate these results to like conclusions within current evolutionary theory. I conclude that indirect communication allows the speakers to avoid the worst results that would result from direct speech. At the same time, it allows the best results to remain available. Therefore, it makes sense to think that indirect communication could have been selected by evolutionary selection processes. Key words: language evolution, game theory, pragmatics Resumen Los estudios de pragmática lingüística indican que hay diversas maneras como la poposición expresada por una expresión puede hacerse más o menos explícita (Grice 1975, Sperber y Wilson 1986, etc.). Aquí querría reflexionar sobre esta observación básica desde el punto de vista de la evolución del lenguaje, un tema que está recibiendo un creciente interés en el presente. Concretamente, querría abordar la cuestión de si esta preferencia por el habla indirecta se puede considerar una adaptación (Reeve y Sherman 1993; brevemente, un rasgo que pasa a fijación debido a sus ventajas evolutivas); y si lo es, cuáles son las consecuencias de aptitud (fitness) que se derivan. De entrada, si el papel principal del lenguaje es transmitir información (Pinker 1994, etc), parece que el discurso directo debería ser seleccionado, de manera que el éxito del discurso indirecto es un misterio. Para examinar el tema, presento análisis de algunos ejemplos
1
simples utilizando la teoría del juego (Benz et al. 2005), que a mi modo de ver proporciona una manera pertinente de modelar el proceso de decisión del hablante, y relaciono estos resultados con conclusiones afines dentro de la teoría evolutiva actual. Concluyo que la comunicación indirecta permite al interlocutor evitar los peores resultados que podrían resultar de la comunicación directa. Al mismo tiempo, permite que los mejores resultados permanezcan disponibles. Por tanto, tiene sentido pensar que la comunicación indirecta puede haber estado seleccionada por procesos de selección evolutiva. Palabras clave: evolución del lenguaje, teoría del juego, pragmática Taula de continguts 1. Intoducció: panoràmica actual sobre l’evolució del llenguatge 2. El que diu la pragmàtica sobre la naturalesa del llenguatge 3. Qüestions 4. La teoria del joc 4.1 Les eines de la teoria del joc aplicades al discurs indirecte 5. Comentaris finals i conclusió 6. Referències bibliogràfiques
1. Introducció: panoràmica actual sobre l’evolució del llenguatge L’objectiu d’aquesta xerrada no és tant el de presentar els resultats d’un programa de recerca pròpiament desenvolupat, sino el de plantejar una idea, il.lustrada amb uns pocs exemples, d’una possible via de treball sobre un tema l’interés pel qual està rebent una revifada en el present, dins del marc de la lingüística i la ciència cognitiva en general: l’evolució del llenguatge. Havent estat un tema literalment vetat per manca de rigor científic en la seva discussió, en els darrers anys sembla que s’ha recuperat, fins el punt de justificar ser el tema de congressos a ambdues bandes de l’Atlàntic, començant pels congressos bianuals a Europa (el proper a celebrar a Roma el 1215 d’abril del present 2006 1 ), així com el primer Alice V. and Dave H. Morris International Symposium on Language and Communication, celebrat a la State University of New York a Stony Brook l’octubre del 2005 2 , on hi varen assistir figures de primer calibre provinents de diversos camps científics com Derek Bickerton, Noam Chomsky, Philip Lieberman i Dan Sperber (lingüística), Tecumseh Fitch i Marc Hauser (biologia), Simon Kirby i Luc Steels (ciència computacional), Chris Knight i Richard G. Klein (antropologia), Massimo Piatelli Palmarini (genètica), i Sue SavageRumbaugh (psicologia), entre d’altres. El tema de l’evolució del llenguatge s’ha percebut sempre com a locus de les especulacions més descontrolades. Evidència per a tal estereotip no en falta. El meu exemple favorit és el de JeanPierre Brisset, que, el 1900, va demostrar com el llenguatge humà (és a dir, el francés) va evolucionar directament del croar de les granotes. En observar un dia d’estiu el croar d’un grup de granotes en un estanc local, i segurament murmurant per a si mateix les seves reflexions, Brisset es va adonar que el “cuac” que emitien aquestes petites criatures no era menys que una forma abreviada de la pregunta “quoi que tu dis?”. Tot seguit, l’estudiós francés es va afanyar a derivar la totalitat del llenguatge de les diferents permutacions i combinacions de “cuac, cuac”. 3 1
Per a més informació sobre el congrés, consulti’s http://www.tech.plymouth.ac.uk/socce/evolang6/ URL: http://www.linguistics.stonybrook.edu:16080/events/nyct05/ 3 Dec l’anécdota a l’excelent llibre de Guy Deutscher (2005), que la treu de la versió original reimprimida a Brisset (2001). 2
2
Afortunadament (des d’un punt de vista científic), avui en dia els estàndars sembla que estan quelcom més elevats. 4 Nombrosos avanços teòrics i tecnològics en el camp de la psicologia i la biologia comparatives, la genètica, la neurologia i les simulacions computacionals han provocat el creixent interès pel tema i la proliferació de recerca relacionada des de diversos camps (vegi’s Fitch 2005 per a un resum panoràmic d’estudis recents en aquests camps, així com Chistiansen i Kirby (2003) i Knight et al. (1998, 2000) per a dues excel.lents compilacions introductòries d’assaigs per algunes de les figures més prominents en els debats actuals). Fins i tot es parla d’una nova disciplina, la biolingüística, definida com a l’estudi científic de l’evolució del llenguatge (Jenkins 1999). Els debats actuals semblen estar centrats en unes poques qüestions, les respostes a les quals ja s’han dividit en possibilitats polaritzades: per exemple, si la capacitat del llenguatge va sorgir com a conseqüència d’una sèrie de canvis graduals, la teoria de la continuitat (Pinker i Bloom 1990) o va ser producte d’una macromutació genètica, la teoria de la discontinuitat (Bickerton 1998, 2000, tot seguint la revolució cognitiva iniciada per Chomsky 1965, les posicions del qual respecte al tema no han canviat); o si la capacitat del llenguatge té un origen majorment biològic, és a dir, d’evolució independent del cervell –o de la ment–, amb la funció principal de representació mental i manipulació d’informació simbòlica (Bickerton 2000, Jackendoff 2002), o bé social, amb una funció principal de comunicació (Pinker 1994, Dunbar 1996, Deacon 1997, Tomasello 1999). Les possibles respostes a aquestes qüestions són importants a l’hora de determinar quines són les pressions selectives que van determinar l’evolució de la facultat lingüística. Per tal d’il.luminar el tema, l’estratègia més productiva sembla ser la d’aïllar els diferents components del llenguatge, enlloc de tractar aquest com a una entitat indiferenciada. En aquesta línia, s’intenta identificar quins mecanismes formen part de la facultat del llenguatge en general, possiblement compartits per capacitats cognitives generals i potser comuns amb altres espècies (la facultat del llenguatge en sentit ampli, o FLB, en terminologia de Hauser, Chomky i Fitch 2002), i quins són específics del llenguatge i per hipòtesi exclusius de l’éssser humà (la facultat del llenguatge en sentit estricte, o FLN, segons els mateixos autors). En aquesta línia, és interessant d’esbrinar quins són els mecanismes precursors del llenguatge, i realitzar un estudi comparatiu interespecial per determinar el seu caràcter únic o no en l’ésser humà (Hauser 1996, 2001, Dehaene et al. 2005). El que tots aquests estudis actuals tenen en comú és l’adopció d’un marc teòric evolucionista de tradició darwiniana, especialment en la seva interpretació basada en la genètica. El pilar fonamental d’una tal ideologia és que la facultat del llenguatge és un producte dels processos de selecció natural, d’igual manera que les característiques biològiques (i potser també psicosocials, segons la psicologia evolutiva i la 4
Tot i que algunes ponències del citat congrés a Stony Brook fan dubtar. Per exemple, el professor de biologia evolutiva Paul Bingham va presentar una teoria segons la qual és l’habilitat de llençar objectes a llarga distancia, que implica el desenvolupament del muscle gluteus maximus (al final de l’esquena), el responsable principal de l’aparició del llenguatge. Binham presentà una sèrie d’elaborades connexions entre el desenvolupament de l’anomenat muscle (que implica complexes demandes a nivell neuronal) i la seva relació amb el comportament cooperatiu que ell posa al centre de l’aparició del llenguatge. La presentació van suscitar certs comentaris socarrons d’entre l’audiència, en públic i, sobretot, en privat.
3
sociobiologia) 5 . Un tant reduccionisticament, podem dir que l’esquelet del raonament evolutiu és el següent: un tret determinat (per exemple, el descens de la laringe) apareix en un idividu d’una població, de manera totalment fortuita, fruit de la variació genètica. Normalment, i degut a que la població estava prou ben adaptada al seu niu ecològic, el nou tret, en interactuar amb les circunstàncies existents i majoritàries dins la població, suposarà o bé un avantatge o un desavantatge (un cost, en terminologia evolutiva) per al seu portador. Per exemple, el descens de la laringe ha estat indicat com a element fonamental per a la producció de la riquesa fonètica que requereix un llenguatge complexe (Lieberman 1968 6 , CastairsMcCarthy 1999), però és ben conegut que, per la seva interacció amb el sistema respiratori, comporta també uns riscs d’ennuegament no existents amb una laringe elevada. Si els avantatges superen els costs, sobretot des del punt de vista reproductiu (és a dir, si el nou tret permet al seu portador reproduirse amb més éxit que els seus congèneres no portadors, amb la qual cosa la proporció d’individus portadors acabarà superant a la de no portadors, fins a substituirla completament), el tret en qüestió es fixa i deixa de ser un tret innovatiu per a convertirse en una característica comú de l’espècie, o una adaptació, en termes tècnics (Reeve i Sherman 1993). Per exemple, si el descens de la laringe està relacionat amb el desenvolupament del llenguatge (o almenys de la parla), i el llenguatge oral suposa un avantatge en els camps de les activitats cooperatives essencials com la caça, la seducció sexual i la comunicació en general, així com per a una representació més complexe del món que envolta a l’individu, podem dir que el preu d’un possible ennuegament ocasional és superat pels avantatges que el tret proporciona. Matitzacions i possibles escenaris apart (per exemple, que el tret ha de suposar un avantatge per a l’espècie com a grup, no només per a l’individu –ja que si elimina l’ecosistema necessari per a la supervivència de l’espècie, corre el risc de portar a la població a l’extinció, per exemple–; o que el tret és subjecte a pressions socials, no només biològiques; o que l’origen biològic del tret por divergir dels seus avantatges funcionals, que poden ser una mena d’efecte secundari produit pel nou tret, o una exaptació, etc.), avui en dia les idees bàsiques de la doctrina són acceptades de manera implícita o explícita per tots els investigadors dels diferents camps que convergeixen en el tema de l’evolució del llenguatge.
5
Els camps de la psicologia evolutiva, i la seva precursora la sociobiologia representada principalment pel treball d’E. O. Wilson (és pioner el seu llibre del 1978, On Human Nature, Cambridge: Harvard University Press), va ser especialment popularitzada per la recopilació d’assaigs a Barkow, J., L. Cosmides i J. Tooby (1992): The Adapted Mind: Evolutionary Psychology and the Generation of Culture. New York: Oxford University Press. El llibre d’Steven Pinker (2002): The Blank Slate: The Modern Denial of Human Nature (London: Allen Lane) és un representant important dins el tema del llenguatge, tot i que no exclusivament limitat a qüestions lingüístiques. 6 Tot i que en el congrès d’Stony Brook a l’octubre del 2005, Lieberman va presentar una ponència explicant que no és el descens de la laringe, sinó el desenvolupament de la llengua (o més exactament, dels músculs i camins neuronals que permeten la impresionant mobilitat i control d’aquest organ), el pas definitiu per a l’aparició del llenguatge. Potser el canvi respón a estudis recents: Fitch (2002) ha demostrat que el descens de la laringe no és ni exclusiu dels humans (altres espècies, com alguns antílops, els koales, les foques i els gossos, també presenten descens de la laringe en les seves vocalitzacions), ni per tant degut al llenguatge. Sembla ser que la funció principal d’aquest tret anatòmic seria la d’aparentar un major tamany del real, ja que permet la producció de sons més greus del que caldria esperar del tamany de la faringe. Si és així, el descens de la laringe no es pot relacionar amb la presència del llenguatge (per exemple, en fòsils humans). El raonament base, mutatis mutandi pel que fa a la llengua, queda intacte.
4
Enmig d’aquest panorama, l’enfoc de la disciplina lingüística de la pragmàtica (el segon component del present treball) presenta, com d’habitud, una perspectiva nova. A l’apartat següent passem a revisar, d’una manera esquemàtica, les idees més rellevants de la pragmàtica, amb l’objectiu d’abonar el camp per a la nostra investigació. 2. El que diu la pragmàtica sobre la naturalesa del llenguatge Al centre de la proposta dels estudis de pragmàtica s’hi troba l’observació que el llenguatge constitueix un codi altament ambigu i indefinit, de manera que és altament sorprenent que permeti la comunicació (i encara més que n’afirmem que aquesta és la funció principal del llenguatge, com a Pinker 1994, per exemple). La pragmàtica posa de manifest que hi ha diverses maneres com la proposició expressada per una expressió pot ser feta més o menys explícita. L’exemple clàssic és el de les sol.licituds implícites. A taula, havent observat que el saler es troba fora del meu abast, i per tal de demanar al meu comensal que me l’apropi, puc fer la meva sol.licitud de manera implícita (1) enlloc d’explícita (2): 1. Pots passarme la sal? 2. Passa’m la sal, tu que pots. En escollir la forma implícita (1), tinc l’esperança raonable que el meu interlocutor entengui que la resposta a la meva pregunta, interpretada literalment, és tan obvia i trivial, que no pot ser el que li estigui demanant. Espero que utilitzi el seu coneixement del món per a interpretarla, en canvi, com una sol.licitud, informalment expressada de forma explícita per (2). En altres paraules, espero que el meu interlocutor esculli anar més enllà del significat lingüístic del meu enunciat per tal de recuperar una proposició que produirà els efectes contextuals adequats. Aquesta mena d’expectació raonable és el que el filòsof H. Paul Grice anomena el principi de cooperació, que segons ell configura les nostres interaccions socials, tant lingüístiques com no lingüístiques: Our talk exchanges (...) are characteristically, to some degree at least, cooperative efforts, and each participant recognises in them, to some extent, a common purpose or set of purposes, or at least a mutually accepted direction (Grice 1989: 26) 7
Com és ben conegut, Grice desenvolupa aquest principi en un conjunt de Màximes (de Qualitat, Relació, Manera i Quantitat), una mena d’instruccions comunicatives que bàsicament aconsellen al parlant de fer la seva contribució informativa i veritable, rellevant, clara, i suficientment breu (i a l’oient d’interpretarla com a tal). El principi de cooperació i les Màximes ajuden a l’oient de recuperar les implicatures conversacionals, el significat de les quals està contextualment determinat, és negociable (no formen implicacions, i per tant són cancel.lables), i no depén de peces lèxiques individuals (de 7
“Els nostres intercanvis lingüístics (...) són, característicament i almenys fins a cert punt, esforços cooperatius, i cada participant reconeix en ells, en certa manera, una intenció comú o un conjunt d’intencions, o almenys una direcció mutuament acceptada” (traducció meva).
5
fet, no depén d’elements lingüístics en absolut, sinó que resulta de relacions entre proposicions). 8 Les implicatures conversacionals es contraposen a les implicatures convencionals, que són depenents de peces lèxiques individuals i tenen la força de les implicacions. (Vegi’s Potts (en premsa), per a una clara i aguda comparació entre aquests i altres tipus de significats). El desenvolupament de la pragmàtica lingüística més influient des de Grice correspón al llibre seminal d’Sperber i Wilson (1986), i als seus escrits posteriors (recentment, i pertinents al nostre tema, Sperber 2005, Sperber i Girotto (en premsa), i Sperber i Origgi (en premsa), per exemple). Tot desenvolupant idees de Grice, aquests autors ataquen la noció de llenguatge com a codi comunicatiu gràcies al qual els parlants poden encapsular en oracions les seves idees, més o menys fidelment, per tal de transmetreles als seus congèneres (que comparteixen el codi i poden, per tant, desencapsular el significat pretès pel parlant, de manera més o menys afortunada). Com a alternativa, desenvolupen un model inferencial del llenguatge, segons el qual un enunciat és un índex (d’entre una sèrie d’índexs –lingüistics o no) del significat que el parlant pretén comunicar al seu interlocutor. Per a aquests autors, la clau per a explicar la comunicació humana es troba en la idea de rellevància. Un índex és rellevant quan té un efecte contextual (una modificació de la comprensió que l’oient té del contingut mental del seu interlocutor). Els efectes contextuals es produeixen mitjançant processos d’inferència, i suposen la interacció de presupòsits existent amb presupòsits nous. La comunicació és doncs un procés d’inferències sense fi; els parlants, Sherlock Holmes capaços d’obtenir informació dels indicis més insignificants. El procés d’inferència en la comunicació té un cost i una recompensa: la recompensa, l’obtenció d’informació, i el cost, l’esforç necessari per obtenir aquesta. Quan el cost supera la recompensa (quan la informació obtinguda deixa de ser rellevant), l’interlocutor decideix aturar el procés d’inferències, i decideix que ha entés el missatge comunicat pel locutor. Evolutivament parlant, la facultat del llenguatge es fonamentaria en aquesta capacitat d’inferir i relacionar informació (oferida amb preteses comunicatives o no), i proporcionaria l’avantatge evolutiu de permetre inferir peces d’informació més grans que sense llenguatge (Sperber i Origgi, en premsa). 3. Qüestions Partint de les idees expressades per la pragmàtica lingüística, i ajudats per les eines formals que proporciona la teoria del joc, en aquest treball voldria fer una reflexió sobre si la preferència per la parla indirecta es pot considerar una adaptació (un tret que passa a fixació pels seus avantatges evolutius), i si ho és, quines són les conseqüències d’aptitud (fitness) per a l’espècie que se’n deriven. D’entrada, si el paper principal del llenguate, almenys en el seu ús de parla externa, és transmetre informació (Pinker 1994, etc.), sembla que el discurs directe hauria de ser seleccionat, de manera que l’éxit del discurs indirecte és un misteri. Una manera indirecta de comunicarse, plena d’ambigüitats i possibilitats per a la confusió sembla tenir un alt cost de temps, possibilitats de ser mal 8
Tanmateix, vegi’s Chierchia (2004) per a una proposta en la qual algunes peces lèxiques tenen dimensions d’implicatures conversacionals.
6
interpretat, i senzillament no la manera més econòmica per a la comunicació. Per exemple, el temps que es perd desambigüant una petició expressada en forma indirecta podria ésser usat per un individu directe per a obtenir la recompensa. Per què no va evolucionar el llenguatge per ser directe? En altres paraules, per què els idividus que es comunicaven de manera directa no van sobreviure (o invadir) als indirectes? Vol això dir que la comunicació indirecta és una adaptació (la millor estratègia)? Podem donarli sentit a aquesta característica del llenguatge des d’un punt de vista evolutiu? 4. La teoria del joc Per tal d’adreçar aquestes qüestions, aquí proposo una anàlisi que utilitza les eines més simpes de la teoria del joc per modelar els processos selectius que justificarien si el discurs indirecte pot considerarse una adaptació evolutiva. En els darrers trenta anys, alguns biòlegs evolutius han utilitzat la disciplina matemàtica de la teoria del joc (game theory) per entendre les estratègies comunicatives en diverses espècies (Maynard Smith 1974, 1979, 1982; Parker 1974), i les interaccions dels ésser humans, sobretot en relació al tema de la reciprocitat (Trivers 1971; Axelrod 1984; Levy 2004) 9 . Aquests teòrics han trobat que la teoria del joc proporciona un sistema formal per determinar si la col.laboració és, contra tota intuïció, la “millor estratègia”, i per tant, l’evolutivament seleccionada, quan les condicions són les correctes. 10 La teoria del joc construeix una matriu de beneficis per a modelar diverses situacions, basada en les estratègies de cooperació o traició per part de l’oponent. L’objectiu és esbrinar quina d’entre diverses estratègies potencials és la més exitosa, tant a curt com a llarg termini. Les modelacions permeten determinar com un conjunt de paràmetres concret influencia l’éxit d’una estratègia donada, i si un conjunt d’estratègies pot ser estable amb el temps, o és susceptible a invasió per part d’una estratègia mutant. El problema més famós i típic és l’anomenat dilema del presoner, que es pot enunciar de la següent forma: La policia ha detingut a dos sospitosos, als que interroga per separat. S’els acusa d’haver comés un crim junts, però no hi ha prous proves per demostarho. Suposem que són 9
Nombroses són també les aplicacions en les ciències socials, sobretot en el camp de les relacions polítiques i econòmiques. Deixo de banda aquí la literatura dins d’aquestes disciplines, ja que no té cap influència en els debats sobre el tema d’aquest treball. Vegi’s Zagare (1984) com a introducció i per a trobarne nombrosos exemples en aquest camp. 10 Com ilustra l’exemple del dilema dels presoners més avall, la teoria del joc demostra que la no col.laboració és l’estratègia dominant (la que proporciona una major recompensa als participants) en les jugades d’un sol torn. Es només en les jugades reiterades que la cooperació es presenta com a estratègia dominant; en aquest cas, la millor estratègia és la d’ull per ull, que es coneix millor pel nom anglès TIT FOR TAT (Axelrod 1984), i que consisteix en una col.laboració inicial i posteriorment una resposta anàloga a la que es reb de l’oponent (si l’oponent col.labora, hom col.labora; si enganya, hom també enganya, i així succesivament). Per a que aquesta estratègia tingui éxit, cal que els participants tinguin capacitat de reconèixerse l’un a l’altre i memòria per recordar el comportament del seu congènere (Levy 2004), així com que el joc no tingui un final predefinit (Axelrod 1984). Per a una aplicació d’aquesta estratègia al comportament dins el món animal, vegi’s el treball de Robert Travis (per exemple, 1971).
7
culpables, però que han fet un pacte secret de fidelitat segons el qual, si els agafava la policia, ho negarien tot. La policia presenta les següents opcions a cada sospitós: si confessa la seva implicació en el crim, però accepta testificar en contra del seu company, reb la llibertat sense càrrecs. Si es nega a testificar contra l’altre sospitós, i alhora aquest el traiciona acusantlo a ell, és condemnat a deu anys de pressó, mentre que el segon és alliberat sense càrrecs. Si els dos confessen, traicionant el pacte mutu, cadascú anirà a la pressó cinc anys. Si tots dos es neguen a colaborar amb la policia, respectant el pacte criminal, aquesta els ha de deixar anar per manca de proves. En aquest cas, però, se’ls pot aplicar una pena menor de sis mesos (per exemple, per haver resistit arrest).
En aquest problema hi ha dos jugadors. Cadascú té l’opció de ser fidel al pacte amb el seu company i restar en silenci (diguemne, cooperar) o traicionarlo i acusar el seu company (diguemne, enganyar), i ha d’escollir sense saber el que farà l’oponent. La paradoxa està en què, independentment del que faci l’oponent, cada participant obté un millor resultat si enganya; però si tots dos enganyen, el resultat per a tots dos és pitjor que si tots dos haguessin colaborat. Per modelar aquesta situació, la teoria del joc construeix la matriu següent, en la qual reflexa les possibles estratègies dels participants. El primer participant escull una fila, colaborar o enganyar. El segon participant escull una columna, també colaborar o enganyar. La combinació d’aquestes tries resulta en un dels quatre possibles resultats que apareixen en la matriu. El nombre superior representa el nombre d’anys que els presoners aniran a la pressó, el primer membre a l’esquerra de la coma essent la xifra del jugador de la fila, i el segon member a la dreta essent la xifra del jugador de la columna. Els nombres entre parèntesis indiquen l’ordre de preferència de les opcions disponibles (segons el jugador de la fila primer, i segons el jugador de la columna segon, separats per una coma): Cooperar
Enganyar
0.5,0.5
10,0
[2,2]
[4,1]
0,10
5,5
[1,4]
[3,3]
Cooperar
Enganyar
Es fàcil de veure que l’opció preferent de cada jugador (l’opció de prioritat 1) és enganyar (traicionar el pacte secret), mentre el seu company coopera (es manté fidel al pacte secret), ja que en aquest cas la pena que li correspón es la menor, la llibertat (la més gran per al company, però, que serà condemnat a 10 anys i que per tant la considera l’opció pitjor). Alhora, si basat en això decideix enganyar, corre el risc que si el company també el traiciona i enganya, els cauen cinc anys a cadascú, que és pitjor que el mig any que ambdos complirien si tots dos es mantenen fidels al pacte (si tots dos cooperen, l’opció de prioritat 2). Si decideix cooperar, però, i el seu company l’enganya, li cauen deu anys, mentre el seu company reb la llibertat (aquesta és doncs la seva pitjor opció, de prioritat 4). Donat que no pot assegurar el que farà el seu company, i tot i que no és l’opció que li proporcionaria el millor resultat, per tal d’evitar el pitjor resultat el millor 8
que pot fer cada jugador és enganyar (l’opció de prioritat 3). Sembla ser, doncs, que enganyar el company és l’opció preferent; no perquè proporcioni el millor resultat possible, sinó perquè n’evita el pitjor. Ara bé, la qüestió que ens interessa és: podem utilitzar aquestes simples eines formals per a explicar l’éxit del discurs indirecte com a estratègia comunicativa que posa de manifest la pragmàtica? (Recordem que el raonament bàsic és que si el discurs indirecte proporciona el millor resultat possible en la comunicació interpersonal, té sentit pensar que haurà estat seleccionat). 4.1 Les eines de la teoria del joc aplicades al discurs indirecte La teoria del joc i la pragmàtica tenen en comú una mateixa caracterització dels subjectes que estudien. La teoria del joc crucialment suposa que els participants són racionals, i que, donada suficient informació, esculliran la seva millor opció. Tanmateix, s’entén racionalitat en sentit ampli: quan el sistema s’utilitza per a explicar el comportament de rates pinyades, ocells i fins i tot bacteris, òbviament les aspiracions d’atorgar racionalitat a aquest agents són limitades o inexistents. En la seva aplicació als processos de selecció natural, igualment, la racionalitat dels participants tampoc no és necessàriament conscient o explícita. Aquest cas posa de manifest una encoberta concepció de racionalitat que posa l’énfasi en el seu vessant pràctic: és racional allò que funciona en el contexte rellevant, o de la manera rellevant. Per exemple, en la teoria evolutiva, la manera rellevant és l’èxit reproductiu, com a manera de transmetre els gens propis i així superar altres possibles poblacions competidores. Dins el pensament de la pragmàtica actual, aquesta presuposició de racionalitat és ben present, el contexte rellevant essent la comunicació com a manera de transmetre les intencions pròpies i obtenir el resultat desitjat. La idea que la comunicació està governada per normes que tenen la seva base en la racionalitat humana es troba ja a Grice (1975, 1989). Segons aquest filòsof, no suposarem que un locutor està comunicant a no ser que el suposem racional, o en altres paraules, a no ser que pensem que s’està conformant a certes normes o estàndars. La línia d’Sperber i Wilson i els estudis derivats, trasllada l’ènfasi a l’oient, que atorgarà racionalitat i intenció comunicativa al seu interlocutor encara que aquest no la tingui (Sperber i Origgi, en premsa). Si els parlants són racionals, o si la comunicació (com la reproducció) esta governada per principis racionals, la teoria del joc posseeix les eines per modelar d’una manera formal l’èxit de determinades estratègies sobre unes altres. En la mesura en què la tasca d’aquest treball és un intent de formalitzar els principis pragmàtics, està relacionat amb altres teories formals de la pragmàtica. Tradicionalment, hi ha hagut una resistència notable a la formalització del significat pragmàtic, sobretot deguda a la dominància de la semàntica de tradició derivada de Montague i Davidson, que es basa en les condicions de veritat de les oracions. Per exemple, Gazdar (1979) va definir la pragmàtica com a “significat menys condicions de veritat” [“meaning minus truth conditions”], i afirmà que els processos pragmàtics no deurien d’inmiscuirse en el
9
domini de les condicions de veritat. Sperber i Wilson (1986) distingueixen entre la semàntica lingüística (el significat de les oracions del llenguatge natural) i la semàntica de les condicions de veritat (la semàntica de les representacions conceptuals). La separació entre pragmàtica i semàntica, doncs, es manté, i fins fa poc semblava que el semanticista amb intencions formals no tenia més remei que deixar de banda les observacions de la pragmàtica. Recentment, però, hi ha hagut intents d’aplicar eines probabilístiques i de la teoria del joc a principis pragmàtics (vegi’s Benz et al. 2005 per a una panoràmica actual), així com d’aproximacions des de la teoria de l’optimitat (vegi’s els articles dins Blutner i Zeevat 2003). Per exemple, Potts (2005a, en premsa) presenta una formalització de les implicatures convencionals, i Potts (2005b), una formalització de les màximes de Grice de qualitat, quantitat i rellevància 11 , crucialment utilitzant una teoria que posa l’ènfasi en probabilitats enlloc de condicions de veritat. En el seu treball recent, Potts presenta una teoria formal d’aquestes màximes independents, així com de la interacció entre elles, que és el factor crucial en determinar les eleccions del parlant. Els treballs anteriors suposen una aproximació molt més tècnica i complexa que la que presento en aquest article. L’objectiu del present no és tant explotar les eines que les teories probabilístiques, d’optimitat i del joc proporcionen, sinó relacionar idees originades en camps diferents (l’evolució, la pragmàtica i la teoria del joc), d’una manera intuitiva i mínimament tècnica que permeti al no iniciat en algun dels tres camps d’imaginar connexions més enllà de les aquí senyalades, i encoratjar la investigació més detallada. Amb aquest objectiu, passem a analitzar un exemple ilustratiu. Posem que en una situació de filtreig, i per tal d’assegurarse un millor resultat, el parlant decideix enunciar la seva intenció de manera implícita (3) enlloc d’explícita (4), tot i que la poposició expressada és interpretada com a idèntica: 3. Vols pujar a veure la meva col.lecció de segells? 4. Vols mantenir relacions sexuals amb mi? Per tal de tenir una idea més completa de la situació comunicativa, posemhi una mica de context: El Josep és el cap de secció d’uns magatzems comercials. Es solter i ben plantat, i li agradaria trobar parella, però fins ara no ha tingut sort. Ultimament s’ha fixat en l’Anna, una dependenta de la seva secció que tot just acaba d’entrar. El Josep voldria apropar s’hi, però se sent cohibit perquè és conscient de la seva posició de poder respecte a l’Anna i no voldria ser acusat d’acosament sexual. Poc a poc, es van coneixent i el Josep es troba enamorat de l’Anna, però encara s’hi sent tímid. L’ocasió sembla presentarse quan, al sopar de Nadal de la secció, veient que plou a bots i barrals, l’Anna, que viu a les afores de la ciutat i hi ha dut el cotxe, s’ofereix a acompanyar el Josep a casa seva. El Josep accepta. Dins el cotxe al Josep li sembla que ella el correspon, tot i que té el dubte que ella només estigui essent amable amb el seu cap. Potser gràcies al xampany, el Josep 11
Blutner (2000) ofereix tractaments formals de la màxima de quantitat, i van Rooy (2003) de la de rellevània.
10
s’envalentona i voldria provar si hi ha química sexual entre ells. Tanmateix, i potser portat per estereotips culturals, pensa que, fins i tot en el cas que l’Anna senti la mateixa atracció per ell, potser ella s’estimaria més un temps de festeig abans de passar al pla físic, tot i que a ell li sembla que ja n’han tingut prou preàmbuls i no pot aguantar més sense aclarir la situació. Quan arriben a casa del Josep, tot d’una ell diu (3) o (4).
Intentem computar els possibles resultats derivats d’aquests dos enunciats. Des del punt de vista econòmic, sembla que l’enunciat explícit seria el més eficient, ja que elimina tota ambigüitat sobre la intenció del parlant, amb el corresponent estalvi de temps i energia (sobretot si considerem l’endreçament de possibles entorts deguts a malentesos). Es també però el que pot produir el pitjor resultat. Per modelar la situació, dibuixem la matriu de resultats, que expliquem a continuació: Correspodència
Discurs directe
Discurs indirecte
sexe sense festeig [1,2 ]
Rebuig situació violenta, acusació d’acosament (catàstrofe) [4, 4]
festeig, possibilitat de sexe
rebuig airós, possibilitat de negar intencions o renegociar relació
[2,1]
[3,3]
A la fila representem el Josep, que té l’opció d’utilitzar discurs directe (4) o indirecte (3). A la columna representem l'Anna, que pot correspondre al Josep, o estar essent només amable i per tant estar a punt de rebutjarlo. Si el Josep utilitza discurs directe, i l’Anna el correspon, la nit pot acabar en sexe, sense possibilitat de festeig preliminar. Aquesta opció, la preferida pel Josep, és només la segona preferida per a l'Anna (segons el Josep, almenys). D’aquí l’ordre de preferències [1,2], on el primer nombre correspon al Josep (el participant de la fila) i el segon a l’Anna (la participant de la columna). Si l’Anna no se sent atreta pel Josep, el rebuig pot provocar una situació violenta, i possiblement una acusació d’acosament sexual. Aquesta seria l’opció menys desitjada per tots dos participants, representat per l’ordre d’opcions [4,4], i suposaria la catàstrofe per als participants. Ara bé, si el Josep utilitza discurs indirecte (3), els resultats són els següents. Si l'Anna li correspon, tot i deixar oberta la possibilitat de relacions sexuals, també s’obre la possibilitat d’un inici de festeig. Aquesta opció és la preferida de l'Anna, mentre que per al Josep només és la segona millor. D’aquí l’ordre [2,1]. Si per contra l’Anna vol rebutjar els advanços del Josep, ho pot fer d’una manera més airosa, posant qualsevol escusa (“demà he de matinar”), tot evitant una situació violenta. El Josep, per la seva banda, pot ferse enrera i negar la càrrega comunicativa del seu missatge anterior, tot agafantse al significat literal (cancel.lació d’implicatura), per exemple dient “doncs et portaré la
11
col.lecció al magatzem demà per a que la vegis”, i deixar la porta oberta per a renegociar la seva relació amb l’Anna. Aquest resultat reb l’ordre [3,3] per a tots dos participants: no és la pitjor possibilitat, tot i que és millor que l’enfrontament directe, sobretot perquè permet que la millor, o almenys la segona millor, es pugui produir (sense els riscs de catàstrofe). Cal assenyalar que si el context és radicalment diferent, els resultats poden canviar. Per exemple, si enlloc de la situació de companys de treball del Josep i l'Anna, tenim una situació de discoteca, en la qual el grau de coneixença, i sobretot de conseqüència, és mínim, els interlocutors poden escollir un discurs directe que els estalvii temps i energia, ja que les conseqüències catastròfiques que assenyalaven en el cas anterior són inexistents. Aquest resultat està en línia amb les observacions que el comportament dominant d’una població (per exemple, respecte a la reciprocitat) està en cert punt condicionat a l’existència de reiteració d’interaccions, reconeixement dels individus i memòria d’interaccions passades (Axelrod 1984, Levy 2004). Així doncs, com podem veure en la modelació d’aquest cas, la comunicació indirecta permet a l’interlocutor d’evitar els pitjors resultats que podrien resultar de la comunicació directa. Alhora, permet als millors resultats de restar disponibles. Té sentit, doncs, pensar que els parlants que utilitzin discurs indirecte tenen cert avantatge sobre els directes, ja que aquests darrers es trobarien en situació catastròfica més sovint que els indirectes. Aquest petit avantatge és tot el que necessita un tret per a fixarse i acabar essent l’estratègia dominant, evolutivament parlant. Posem un altre exemple: Ens trobem amb el Josep i l’Anna, un any més tard. Viuen junts i tenen un nedó de tres mesos, la Sofia. Com que tots dos segueixen treballant, intenten compartir les funcions de cuidar a la petita el més possible. Un dissabte al matí, després d’una nit especialment dura en què la Sofia, que està donant una estirada, s’ha despertat varies vegades demanant mamar, per fi poden disfrutar d’una mica de calma a l’hora d’esmorçar. Al cap d’uns instants, però, la Sofia es queixa; l’Anna l’agafa, ensuma i diu: “Necessita un canvi de bolquers”. El Josep respon: “Ja l’he canviat dues vegades, avui!”
La versió directa d’aquest diàleg, donat el contexte, seria: Anna: Canviali els bolquers. Josep: Et toca a tu.
Ambdues versions poden potser ser seguides d’una mirada més o menys agressiva per part de l’Anna, tot recordant al Josep que ella s’ha passat la nit en vetlla amamantant mentre ell seguia dormint, la repartició no igualitària del treball, etc. Tot comentaris que el Josep, certament, no te cap ganes de sentir ni l’Anna d’iniciar. Un enfrontament d’aquest tipus seria doncs el resultat menys desitjat per les dues parts. Mentre que clarament l’Anna vol que el Josep canvii els bolquers a la Sofia, preferiria evitar la tensió d’haver de pressionarlo per ferho, fins i tot si això suposava haver de canviar els bolquers ella mateixa. En uns moments durs com són els primers mesos de tenir cura
12
d’un nedó, el Josep també preferiria evitar tensions innecesàries. D’altra banda, el Josep, però, havent canviat a la Sofia les dues últimes vegades, vol reivindicar el pacte de repartició igualitària, o potser simplement aprofitar l’ocasió per deixar constància que està fent la seva part (especialment després d’una nit especialment dura per a l’Anna). D’acord amb aquests raonaments, la matriu de resultats seria la següent, aquest cop representant l’Anna com al participant de la fila, i el Josep com el de la columna:
Discurs directe
Discurs indirecte
Acceptar
Rebutjar
canvi de bolquer sota pressió
enfrontament (catàstrofe)
[3,3]
[4, 4]
canvi de bolquer sense pressió
reivindicació pacífica sense canvi de bolquer
[1,2]
[2,1]
Un cop més, queda palès que el discurs indirecte no només permet d’evitar el resultat més catastròfic, sinó que deixa oberta la possibilitat dels millors resultats. Per tant, el model prediu que el discurs indirecte seria l’estratègia dominant, és a dir, amb més éxit comunicatiu. 5. Conclusió i comentaris finals La comunicació indirecta permet a l’interlocutor d’evitar els pitjors resultats que podrien resultar de la comunicació directa. Alhora, permet als millors resultats de restar disponibles. Per tant, té sentit pensar que la comunicació indirecta por haver estat seleccionada per processos de selecció evolutiva. Les eines formals de la teoria del joc proporcionen una manera gràfica i explícita de modelar els procesos que porten als parlants a decidir expressar explícitament o implícita les seves intencions. Potencialment, l’ús d’eines formals pot portar a revelar resultats sorprenents o contraintuitius. En el congrés a Stony Brook anomenat al començament d’aquest article, Marc Hauser va expressar de manera eloquent la pregunta que en certa manera ha motivat la nostra recerca: des d’un punt de vista evolutiu, ¿com pasem dels principis de rellevància, tals com economia comunicativa, inferència d’informació, assignació de continguts mentals, etc., a les propietats formals que coneixem del llenguatge, tals com recursivitat, manamentc, restriccions estructurals en l’assignació de referents, etc.? En termes lingüístics, aquesta pregunta és la que els semanticistes s’han estat fent des dels origens de la proposta pragmàtica: ¿hi ha alguna manera de relacionar les idees de la pragmàtica respecte al llenguatge com a facilitador d’inferències amb les idees semàntiques del llenguatge com a codi? Ja hem senyalat més amunt que la resposta clàssica es decanta per la separació de funcions, peró també sembla que en els darrers anys comencen a esbrinar se els punts de contacte. Per a que el pont s’hi pugui construir, però, cal que 13
s’acompleixin dos requisits: l’acceptació d’eines formals comuns per part de la pragmàtica, i la substitució d’un model basat en condicions de veritat computables a partir de l’evidència lingüística per un model basat en probabilitats i competició d’alternatives per part de la semàntica. En aquest sentit, potser models basats en la competició (tals com la Teoria de l’Optimitat, vegi’s McCarthy 2002), ofereixen més possibilitats que models basats en derivacions específiques del codi lingüístic (vegis’s Chomsky i Hauser, en premsa). Des del punt de vista evolutiu, si trobem un terreny comú en les eines formals que poden explicar ambdós aspectes del llenguatge (les seves propietats com a sistema inferencial així com les seves propietats en quant que a codi), així com altres aspectes de l’evolució (l’emergència de comportaments igualment complexos, com la cooperació i l’altruisme), potser podem trobar un marc comú per a modelar els possibles camins i escenaris en un tema tan obscur com l’evolució del llenguatge. 6. Referències bibliogràfiques Axelrod, Robert (1984): The Evolution of Cooperation. Basic Books (Perseus Books Group). Benz, Anton, Gerhard Jäger i Robert van Rooij (2005): An introduction to game theory for linguists. Dins Anton Benz, Gerhard Jäger i Robert van Rooij, eds., Game Theory and Pragmatics. Basingstoke, Hampshire. Oxford: Palgrave McMillan. Bickerton, Derek (1998): Catastrophic evolution: the case for a single step from protolanguage to full human language. Dins Huford, J. R., M. StuddertKennedy i C. Knight (eds.), Approaches to the Evolution of Language. New York: Cambridge University Press, pp. 341358. Bickerton, D. (2000): How protolanguage became language. Dins Knight, C., M. Studdert Kennedy i J.R. Hurford (eds.), pp. 264284. Blakemore, Diane (1992): Understanding Utterances. An Introduction to Pragmatics. Oxford: Blackwell Blutner, Reinhard (2000): Some aspects of optimality in natural language interpretation. Journal of Semantics 17 (3): 189216. Blutner, R. i H. Zeevat, eds. (2003): Pragmatics in Optimality Theory. Oxford: Palgrave Macmillan. Brisset, J. P. (2001): La Science de Dieu ou la création de l’homme. Dins Œuvres Complètes de JeanPierre Brisset. Les Presses du Reel. CastairsMcCarthy, A. (1999): The Origins of Complex Language. Oxford: Oxford University Press. Chierchia, Gennaro (2004): Scalar implicatures, polarity phenomena, and the syntax/pragmatics interface. Dins Adriana Belletti, ed., Structures and Beyond. Oxford: Oxford University Press. Christiansen, M. i S. Kirby (2003): Language Evolution. Oxford: Oxford University Press.
14
Chomsky, Noam (1965): Aspects of the Theory of Syntax. Cambridge: MIT Press. Chomsky, N. i M.D. Hauser (en preparació): The Minimalist Mind. New York: Random House. Deacon, T. W. (1997): The Symbolic Species. The Coevolution of language and the human mind. New York: Norton. Dehaene, S., JR Duhamel, M.D. Hauser i G. Rizzolati (2005): From Monkey Brain to Human Brain. Cambridge, MIT Press. Deutscher, Guy (2005): The Unfolding of Language: An Evolutionary Tour of Mankind’s Greatest Invention. New York: Henry Holt and Co. Dunbar, R. I. M. (1996): Grooming, Gossip, and the Evolution of Language. London: Faber & Faber. Fitch, Tecumseh W. (2002): Comparative vocal production and the evolution of speech: reinterpreting the descent of the larynx. Dins A. Wray (ed.): The Transition to Language. Oxford: Oxford University Press, pp. 2145. Fitch, Tecumseh W. (2005): The evolution of language: a comparative review. Biology and Philosophy (20): 193230. Gazdar, G. (1979): Pragmatics: Implicature, presupposition and logical form. New York: Academic Press. Grice, H. Paul (1975): Logic and conversation. Dins Peter Cole i Jerry Morgan, eds., Syntax and Semantics, Volumen 3: Speech Acts, 4358. New York: Academic Press. Grice, H. Paul (1989): Studies in the Way of Words. Cambridge: Harvard University Press. Hauser, Marc D. (1996): The Evolution of Communication. Cambridge: MIT Press. Hauser, Marc D. (2000): Wild Minds: What Animals Really Think. New York: Henry Holt. Hauser, M.D., N. Chomsky i W. T. Fitch (2002): The language faculty: what it is, who has it, and how did it evolve? Science 298: 15691579. Jackendoff, Ray (2002): Foundations of Language. Brain, Meaning, Grammar, Evolution. Oxford: Oxford University Press. Jenkins, L. (1999): Biolinguistics: Exploring the Biology of Language. New York: Cambridge University Press. Knight, Chris, Michael StuddertKennedy and James R. Hurford, eds., (2000): The Evolutionary Emergence of Language. Social Function and the Origins of Linguistic Form. Cambridge: Cambridge University Press. Levy, Neil (2004): What Makes Us Moral? Crossing the Boundaries of Biology. Oxford: Oneworld.
15
Lieberman, Phil (1968): Primate volcalization and human linguistic ability. Journal of the Acoustical Society of America, 44, pp. 15741584. McCarty, John (2002): A Thematic Guide to Optimality Theory. Cambridge: Cambridge University Press. Maynard Smith, J. (1974): The theory of games and the evolution of animal conflicts. Journal of Theoretical Biology, 47, pp. 209221. Maynard Smith, (1979): Game theory and the evolution of behaviour. Proceedings of the Royal Society, London, pp.475488. Maynard Smith, (1982): Evolution and the theory of games. Cambridge: Cambridge University Press. Parker, G. A. (1974): Assesment strategy and the evolution of fighting behaviour. Journal of Theoretical Biology, 47, pp.223243. Pinker, Steven (1994): The Language Instict. Penguin. Pinker, S. i P. Bloom (1990): Natural Language and Natural Selection. Behavioral and Brain Sciences 13: 707784. Potts, Christopher (en premsa): Conventional implicatures, a distinguished class of meanings. Dins G. Ramchand i C. Reiss, eds., The Oxford Handbook of Linguistics Interfaces. Potts, Christopher (2005a): The Logic of Conventional Implicatures. Oxford: Oxford University Press. Potts, Christopher (2005b): Integrated pragmatic values. Ms., UMass. Reeve, H. K. i P. W. Sherman (1993): Adaptation and the goals of evolutionary research. Quaterly Review of Biology, 68, 132. Sperber, Dan (2005): Seedless grapes: nature and culture. Ms. A aparèixer dins Stephen Laurence i Eric Margolis, eds., Creations of the Mind: Theories of Artifacts and their Representation. Oxford: Oxford University Press. URL: www.dan.sperber.com Sperber, Dan i VittorioGirotto (en premsa): Does the selection task detect cheaterdetection? Dins J. Fitness i K. Sterelny, eds., New directions in evolutionary psychology. Macquarie Monographs in Cognitive Science, Psychology Press. URL: www.dan.sperber.com Sperber, Dan i Gloria Origgi (en premsa): Qu’estce que la pragmatique peut apporter à l’étude de l’évolution du langage? Dins Jean Marie Hombert, ed., L’origin de l’homme, du langage et des langes. URL: www.dan.sperber.com Sperber, Dan i Deirdre Wilson (1986): Relevance: Communication and Cognition.Oxford: Blackwell. [Segona edició revisada i augmentada del 1995]. Tomasello, Michael (1999): The Cultural Origins of Human Cognition. Cambridge: Harvard University Press.
16
Trivers, Robert L. (1971): The evolution of reciprocal altruism. Quarterly Review of Biology, 46, pp.3557. van Rooy, Robert (2003): Questioning to resolve decision problems. Linguistics and Philosophy 26(6): 727763. Zagare, Frank C. (1984): Game Theory. Concepts and Applications. Newbury Park: Sage Publications.
17
