Engranatges del sector audiovisual de proximitat: televisió local versus comunitària

Engranatges del sector audiovisual de proximitat: televisió local versus comunitària Carme Mayugo i Majó. Integrant del grup d’investigació Cidadanía e Comunicación de la USC i de Teleduca. Educació i Comunicació SCP ([email protected])

1. Configuració del sistema audiovisual hegemònic.

L’anomenada comunicació de proximitat no s’ha contemplat com una possibilitat a desenvolupar dins del sistema audiovisual català fins que, en anar-se consolidant la democràcia representativa i amplificar-se paral·lelament els retrunys del capitalisme a través del control mediàtic, s’ha acabat erigint com un nou nínxol per a l’exercici del poder polític o bé d’interès per part dels grans grups econòmics de l’àmbit comunicatiu. Si bé és cert que durant els primers anys de la transició política va haver-hi moments d’emergència i proliferació d’experiències que sorgien de l’espontaneïtat i el cobriment de necessitats intrínseques a la condició dialògica de les societats, sempre se les va desconsiderar i acabar deixant abandonades enmig de la selva que ha comportat la desregulació endèmica de les cobertures locals. Per tant, la comprensió del sistema actual de serveis de comunicació audiovisual no pot deslligar-se de la tipologia de polítiques comunicatives que es van aplicar sobretot a partir de la meitat dels anys 80. Malgrat el pas del temps i el deute social contret, els poders públics mai no han percebut la ciutadania com un agent activador en matèria de comunicació. Ben al contrari, fins i tot han esquivat reconèixer les contribucions que van fer possible el restabliment democràtic d’un gran nombre de veus i articulacions comunitàries que van servir per alçar i comprometre indiscutiblement el canvi de règim. Ara bé, encara avui dia, tant aquelles que han aconseguit sobreviure com les que han sorgit de nou no han renunciat a la seva capacitat comunicadora. Des de les institucions democràtiques no s’ha promogut, ni conceptualment ni tampoc en la pràctica, una vertebració mediàtica que obeeixi a la possibilitat que les iniciatives ciutadanes puguin mesurar-se, en igualtat de condicions i correspondència de forces, a totes aquelles que emanen dels poders polítics o econòmics hegemònics. Mentre que aquestes darreres han trobat múltiples i molt diversificades vies de legitimació, les propostes comunicatives comunitàries cada cop s’han hagut d’enfrontar a impediments més grans (estructurals i conjunturals) per tal de garantir la seva pervivència i el desenvolupament. I no només això. També se les ha minat, desnaturalitzat i confinat a

posicions residuals i totalment marginades, arribant a negar-les com a opció desitjable i sobretot necessària a l’hora de reequilibrar la balança de construccions i representacions socialment significatives. ¿De quin pluralisme estem parlant quan s’han foragitat del sistema les veus i les mirades que s’articulen des de la ciutadania a través de projectes propis de comunicació audiovisual? La plena democratització del sistema comunicatiu segueix pendent. D’una banda, s’entén com una matèria que depèn intrínsecament (i també exclusivament, com si es tractés d’una carta blanca que se’ls va lliurar durant el contracte de representativitat) d’una intervenció activa des del marc institucional. D’altra banda, s’ha establert que concerneix igualment a les iniciatives de caràcter empresarial, encara que aquestes se supeditin únicament a una forta projecció comercial. Es justifica que hi apel·len per qüestions legítimes de supervivència i, al mateix temps, se sobreentén que la societat no li cal jugar un paper motor. Ja li faran la feina els altres agents ja sigui a través de propostes comunicatives institucionals –sovint plenes a vessar d’interessos partidistes- o bé des de l’òptica dels grups econòmics i de pressió dominants. Una de les excuses preferides dels poders públics per mantenir aquest statu quo es podria resumir en la dificultat de regular l’accés de qui, a què i amb quines finalitats. Per tant, en no resoldre aquest garbuix, les polítiques comunicatives s’albiren més com una eina de control social que de desenvolupament de la ciutadania. Si no fos així, per què continuar tement la titularitat i els usos de serveis de comunicació audiovisuals que puguin generar-se des d’iniciatives comunitàries, sobretot en preveure tan sols algunes de les enormes vinculacions i possibilitats que podrien establir-se tant amb l’àmbit cultural com amb l’educatiu inscrits en territori. I no serà perquè no hi hagi mandats expressos en els principals textos normatius que fonamenten la configuració sociopolítica catalana. Però ni l’article constitucional 20.1. a)1 o bé l’enunciat 52.2.2 del nou estatut de Catalunya semblen suficients per emmarcar la prioritat i actualment també la urgència que, almenys en l’espai de cobertura local, la ciutadania pugui gaudir de ple del dret a la comunicació que s’estableix a l’article 193 de la Declaració Universal dels Drets Humans. 1

“Se reconocen y protegen los derechos: a) A expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción”. 2 Els poders públics han de promoure les condicions per a garantir l’accés sense discriminacions als serveis audiovisuals en l’àmbit de Catalunya. 3 Tot individu té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; això comporta el dret a no ésser inquietat per causa de les opinions i el de cercar, rebre o difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà d'expressió i sense consideració de fronteres.

Com a conseqüència, a diferència de la major part dels estats d’Europa occidental, els EUA, Canadà i també un bon nombre de països llatinoamericans, cal tenir present que el restabliment de la democràcia representativa al nostre país només s’ha traduït, en matèria de polítiques comunicatives, en el reconeixement de la llibertat de premsa de forma més o menys àmplia, el control institucional sobre l’accés a l’espectre radioelèctric (per tractar-se d’un bé escàs de servei públic4), la cada cop major voracitat dels grans grups mediàtics envers el sector radiotelevisiu i la irrupció d’Internet (a partir de la meitat dels 90) com a únic camp obert de difusió i experimentació comunicatives.

2. El sorgiment i l’evolució de les televisions locals a Catalunya. Modelitzacions.

Més enllà d’aquest desenvolupament del sistema audiovisual, resulta que la societat civil organitzada, ja des de principis dels anys 80 (i quan gairebé ningú més apostava per aquest subsector), va impulsar les primeres experiències de televisió local. La seva missió era tan clarament de servei públic que s’estructurava al voltant de fonaments com ara la participació ciutadana, l’exercici democràtic de la lliure expressió, la informació propera, el reconeixement dels col·lectius socials i culturals de base, l’experimentació en nous llenguatges i formats, l’estructuració de fluxos comunicatius en un territori concret i la recuperació de l’ús de la llengua catalana com a instrument de socialització. Sota aquests preceptes va néixer la pionera RTV Cardedeu l’any 1981 i curiosament encara manté una independència orgànica respecte el consistori municipal però mai s’ha professionalitzat. No ha succeït així amb d’altres experiències. Algunes han perdut essències5 i d’altres s’han vist abocades a municipalitzar-se o bé a reconvertir-se en iniciatives empresarials. Però els anys 80 van ser una època d’efervescència. En pocs anys, es podien comptabilitzar una quarantena d’emissores locals de televisió per ones hertzianes en el territori català (Prado i Moragas, 1991). Una bona part d’elles, si bé procedien i pertanyien al teixit associatiu, no va optar per formulacions similars a les de les ràdios lliures: autogestionàries, amb vocació d’alternativa al sistema dominant de mitjans i radicalment independents de qualsevol vinculació institucional. Més aviat es 4

Tot i que la Llei 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya eximeix, per primer cop, l’activitat audiovisual privada de formar part de l’espai públic de radiodifusió. Amb l’aplicació de la nova Llei, únicament els mitjans audiovisuals que pertanyen a les administracions (Generalitat i ajuntaments) es consideren “servei públic”. 5 Com és el cas de les televisions de districte de Barcelona, que han cedit la capacitat d’emissió a Barcelona TV.

tractava de cobrir un espai comunicatiu buit que aquestes experiències van saber descobrir com un nou subsector televisiu que, amb el pas dels anys, coneixeria un enorme dinamisme i fins i tot es definiria com un àmbit socialment molt útil. Després de tot el temps transcorregut, es pot afirmar que aquestes emissores televisives van exercir d’avançada. Malgrat la precarietat tecnològica, financera i fins i tot infraestructural, les organitzacions de base ciutadana que van fundar les primeres televisions locals van ser aventureres i visionàries quant al concepte però mai es van acabar de posicionar clarament com a alternativa a la titularitat pública. Més aviat van optar per relacionar-s’hi en connivència. Ara bé, això no els va estalviar que durant més d’una dècada haguessin de fer front a la situació d’al·legalitat on les tenia circumscrites la manca de regulació, fet que va determinar sens dubte el subdesenvolupament d’aquest terreny audiovisual. Semblava que havia de perpetuar-se fins l’infinit però finalment va arribar una disposició transitòria amb la Llei 41/19956, de 22 de desembre que passava a reconèixer-les7. El desplegament complet, però, no es va produir mai. Es va poder anar fent temps per decidir que la millor opció per a la televisió local era la migració obligatòria (i fins i tot precedent8 respecte les grans cadenes) de la difusió analògica a la digital9. El punt culminant del procés ha estat el desplegament del pla tècnic nacional de TDT local: un relleu que va deixar el govern del PP abans de perdre les eleccions generals de 2004 i que l’actual govern socialista ha tirat endavant amb algunes petites modificacions. Aquesta vegada, la posada en marxa de la maquinària institucional ha estat imminent: convocatòries i resolucions dels concursos de llicències a gairebé totes les comunitats autònomes. Les poques emissores locals de tall associatiu que encara persisteixen ni tan sols podien plantejar-se d’optar-hi o bé, si alguna ho ha fet10, no se’ls ha adjudicat cap llicència de TDT local. Enmig de la indefinició política que ha acompanyat la televisió local des de finals dels 80, van anar arribant a aquest subsector audiovisual nous actors amb finalitats clarament diferenciades a les de les pioneres. En un primer moment van ser petites iniciatives empresarials que apostaven per aquest nou nínxol de mercat televisiu i també administracions locals, que volien completar amb una oferta audiovisual l’entramat de comunicació externa cada cop més multimèdia que estaven desplegant i 6

“Regulació de les televisions locals per ones hertzianes” En l’articulat es va recollir que “las entidades sin ánimo de lucro que concurran para la gestión indirecta del servicio serán valoradas positivamente en la forma que establezcan las Comunidades Autónomas”. 8 L’apagada analògica de la televisió local està prevista pel 2008. 9 Llei 62/2003, de 30 de desembre, de mesures fiscals, administratives i de l’ordre social. 10 Com és el cas de Tele K a Vallecas, en una adjudicació de llicències a la qual s’ha interposat un recurs. 7

que els havia de permetre arribar millor a la ciutadania. Però a mitjan anys 90 la situació es va complicar molt més amb l’entrada de en joc dels grans grups mediàtics que creaven marques de “televisió local”, la integració vertical d’ens emissors (difusió en cadena), i l’articulació de les primeres plataformes horitzontals de coordinació i sindicació de continguts. Aquesta darrera fórmula va tenir ressò fins i tot en l’àmbit de titularitat pública, amb la creació a Catalunya del Circuit de Televisions Locals11 (ara Xarxa de Televisions Locals) i, tot seguit, d’Intracatalònia12 (actualment l’Agència Catalana de Notícies, ACN), que en el seu moment responien a dues propostes polítiques clarament divergents de donar suport a la comunicació audiovisual local i comarcal des d’una perspectiva integradora, en oferir serveis comuns. La dècada dels anys noranta va significar el pas progressiu de la televisió local cap a models cada cop més subjectes a criteris empresarials i/o municipals, la qual cosa va coincidir amb l’oportunitat per anar professionalitzant les estructures de gestió i producció. Quedaven lluny, com si d’una etapa superada es tractés, les iniciatives de tipus comunitari, vinculades al moviment associatiu i basades en equips amateurs. I la participació directa de la ciutadania encara restava més allunyada en el temps. Si bé sota tota aquesta trama també s’inscriuen raons de pes com ara la normalització del subsector local audiovisual, no és massa complicat descobrir-hi un rerefons d’utilització política i fins i tot d’instrumentalització partidista de la televisió de proximitat. Fa vint anys comença a endevinar-se com a prou transcendent per contribuir, de forma decisiva, en l’assoliment d’una posició de privilegi dins del sistema comunicatiu. Així és com va arribant l’esperada consolidació d’aquest subsector audiovisual. En el cas català, d’una banda, ressalta la presència activa i preeminent de les administracions públiques i, de l’altra, la generació considerable de llocs de treball en el camp televisiu. El rol motor de la titularitat pública fa que els grans grups mediàtics tinguin més difícil fer-s’hi un lloc, però arriba a temps l’escombrada de la TDT local. La fotografia fixa és: “a Catalunya, on s’han assignat 96 programes de TDT local, la Generalitat ha autoritzat 106 emissores analògiques a febrer de 2005, i al llarg de 2004 s’han detectat les emissions per ones hertzianes de 119 televisions locals” (Guimerà, 2005). 11

A partir de 1999, a iniciativa del Consorci de Comunicació Local de la Diputació de Barcelona i la coordinadora Televisions Locals de Catalunya (que sorgeix de la refundació de l’antiga Federació ProLegalització de les Televisions Locals a Catalunya, creada el 1984 a Cardedeu). 12 Nascuda l'any 1999 a iniciativa del Consorci Local i Comarcal de Comunicació (constituït per les diputacions de Lleida, Girona i Tarragona, i un grup d’ajuntaments), ara pertany a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, que disposa del 51% d’accions des de 2002 i n’ha assumit totalment el control des de 2005, a través de la filial TVC Multimèdia SL. Després de desfer-se d’Intracatalònia, el Consorci Local i Comarcal de Comunicació crea el 2003 Comunicàlia SA.

3. La incursió dels municipis al terreny audiovisual. Un exemple: Barcelona.

Es miri com es miri, no es pot obviar que la institucionalització de la democràcia ha acabat passant factura a les iniciatives pioneres de televisió local. En el record resta aquell moment en què es comencen a implantar emissores que responen a “experiències d’apropiació popular de les tecnologies audiovisuals... símptoma de l’existència d’una societat civil madura i amb gran capacitat prepositiva” (Prado i Moragas, 1991). També és cert que bona part d’aquelles televisions mai va acabar de convèncer-se de condició de ciutadanes i comunitàries, i va buscar vies perquè se’ls confiés el desplegament del servei audiovisual públic de cobertura local. Però en molts casos no ha acabat succeint així i, si n’hi havia algun, la TDT local arriba a temps per endreçar-ho de nou. Els àmbits de difusió deixen d’estructurar-se en base a criteris de referència més o menys objectivables i passen a ser delimitacions territorials establertes segons criteris poblacionals, o sigui, en termes de targets potencials de públic consumidor. Tot va començar amb un procés complex en què només hi havia futur i el present estava prohibit, amb la consegüent pèrdua d’una oportunitat històrica per desplegar un espai audiovisual comunitari potent i, de retruc, la progressiva desnaturalització d’un gran nombre d’iniciatives que només han pogut o han sabut anar trampejant i sobrevivint. Quin rol s’ha concebut per a la ciutadania? Molt senzill: el de la passivitat expectant, recolzada per la convenció imperant que el món televisiu només és possible desplegarlo de la mà político-institucional (gestió directa) o privado-comercial (gestió indirecta). Però no és així, com bé van demostrar els inicis de la televisió local a Catalunya o bé es pot contrastar en les normatives d’un gran nombre de països13. Un cas simptomàtic és l’evolució de la televisió local a Barcelona. Entre mitjans i finals dels 80 van anar apareixent les televisions dels barris fins donar cobertura a la totalitat del municipi amb la creació d’una televisió per a cada districte de la ciutat, deu en total. Cadascuna tenia una seu, equips propis i una entitat promotora més o menys lligada al barri; però compartien esforços i dues qüestions clau: la freqüència i l’emissor. Per tenir més força plegades, el 1987 van decidir agrupar-se com a Coordinadora Barcelona Comunicació (CBC). Eren el Canal 39, que es va erigir en la primera televisió local per a la ciutat de Barcelona i es basava en una programació descentralitzada.

13

A tall d’exemple, ens podem remetre al fet que les primeres televisions locals del món van sorgir a Quebec durant l’anomenada “revolució tranquil·la” l’any 1969, TEVEC. Encara que tenien un caràcter més explícitament educatiu, des dels inicis es va optar per una gestió comunitària.

Després dels jocs olímpics de 1992, l’ajuntament va proposar la creació d’una emissora local. Així va néixer Barcelona TV: amb una producció pròpia diària de tres hores escasses que elaborava un equip professionalitzat i gestionada per una productora comercial a la qual se li va fer l’encàrrec (Lavínia TV). Va instal·lar-se en el prime time del canal 39 mentre les televisions de districte (cada una com podia i fins i tot amb formats de producció de qualitats ben dispars) van anar quedant condemnades a l’ostracisme d’omplir, amb els programes amateur habituals, la resta de la graella. El 1997 la productora que va guanyar el concurs (Moebius TV) va llançar una proposta atrevida de programació: 14 hores diàries basades en repeticions però amb una elevada quota de producció pròpia. Per a les televisions de districte va suposar que a cada una s’hi professionalitzés (encara que a precari) un petit equip i també arribés l’equiparació tècnica (en el nou sistema de vídeo digital) envers la central. Cada televisió contribuïa amb un mínim de producció a la graella de BTV (informes setmanals, notícies i càpsules), però les seves aportacions es diluïen a la pantalla encara que la majoria s’emetessin amb la “mosca” identificativa. Havien fet el primer pas per esdevenir mers centres de producció, sense capacitat per incidir a l’hora de determinar la programació i cada cop més dependents de les rutines de producció de una televisió de titularitat pública promoguda per l’ajuntament de Barcelona. Podia no haver estat així si s’hagués considerat que el més important era lluitar pel reconeixement d’un subsector audiovisual de servei públic i amb fort compromís social, independentment de la natura de la titularitat de cada televisió local i, per tant, de com s’estructurava l’exercici dels preceptes que li corresponien com a tal. En canvi, el panorama ha acabat essent un de ben diferent. Arran de la forta irrupció dels municipis, sobretot a partir dels 90, en el terreny audiovisual català, la pel·lícula va ser una altra. De les pioneres, ben poques han mantingut el seu estatus i, en lloc d’aprofitar aquest llegat, s’ha anat foragitant dels discursos sobre el fenomen de la televisió local a Catalunya qualsevol reminiscència que remetés als orígens. No van disposar d’un ventall massa ampli de sortides: municipalització, tancament, subsistència a peu coix, deserció dels postulats comunitaris i associatius, “venda” de la freqüència i alguna altra. Tot plegat va debilitar tant el moviment d’apropiació ciutadana de les ones hertzianes que es va instaurar el convenciment social que la televisió de proximitat s’organitzava i s’estructurava com les grans cadenes amb les úniques diferències d‘una major accessibilitat i d’uns continguts lligats a la realitat més immediata, la local. Així va ser com es va anar minant també l’encara dèbil base social sobre la qual s’havien erigit.

La ciutadania, per intuïció i també per necessitat, havia destapat anys enrere un accés comunitari en el món audiovisual que com a mínim s’hauria d’haver conservat. La incursió de les tecnologies digitals (amb el subsegüent abaratiment de costos en qualitats de producció estimables), els bons resultats d’audiència en situacions comunicatives de proximitat, la recerca d’una major connexió amb l’entorn immediat per part de la societat i la invasió del món de la imatge en les nostres cultures contemporànies van ser algunes de les pistes decisives per reconèixer en la televisió local un nou nínxol del mercat audiovisual que calia explorar política i econòmicament.

4. La irrupció del concepte de Tercer Sector Audiovisual. LaTele de l’ACS.

Mentre s’està produint el repartiment de les llicències de TDT local i aquesta cobertura es va convertint en un nou terreny de joc on es dirimeixen interessos polítics i econòmics, persisteixen dinàmiques que remouen els ciments del sistema audiovisual hegemònic. D’una banda, malgrat tot, continuen existint algunes experiències de base associativa, com ara la mateixa RTV Cardedeu. Si bé són residuals i gairebé anecdòtiques, estan presents en el mapa comunicatiu local. D’altra banda, l’any 2003 va sorgir una nova proposta a la ciutat de Barcelona: l’Assemblea per la Comunicació Social14. Com a plataforma de confluència de col·lectius molt diversos, va llançar la campanya Okupem les ones i va presentar a les administracions competents una demanda formal per la qual els moviments socials de la ciutat sol·licitaven la titularitat i la gestió compartida d’una freqüència de ràdio i una altra de televisió. Des d’un principi i obertament, aquesta iniciativa va posicionar-se amb la voluntat sacsejar i, de mica en mica, transformar el sistema audiovisual català. Després de gairebé trenta anys de democràcia representativa, els poders públics continuen sense contemplar el paper motor de la ciutadania com a gestora de mitjans de comunicació propis al mateix temps que han anat tendint a aplicar, cada cop més, una interpretació molt restringida del dret d’accés i de participació. Casualment aquest fenomen no només ha sorgit a Catalunya, sinó que també s’estan estructurant nous projectes televisius en altres ciutats espanyoles: Pluralia TV15 a València, SinAntena16 a Madrid, Amatau TV a Bilbo i també Gaztetxe Telestreet a

14

Per ampliar la informació, consultar el web: http://www.okupemlesones.org Per a més informació, consultar: http://www.pluralia.tv/ 16 Per conèixer més sobre el projecte: http://www.lavapieswireless.net/SinAntenaTV.html 15

Iruñea, que estan explorant tant els recursos d’emetre per Internet com també les possibilitats del model de les telestreets17 italianes. Per part de l’Assemblea per la Comunicació Social s’ha aconseguit crear LaTele, que està emetent de forma estable pel canal 52 d’UHF, just després de Cuatro (antic Canal+) i abans de Teletaxi. La cobertura actual de la ciutat de Barcelona és parcial: entre el Parc Güell pel capdamunt, i la plaça Espanya i la plaça de les Glòries per banda i banda. Aquesta és la zona en la qual es pot rebre LaTele, tot i que per sintonitzar-la sovint cal disposar d’una antena individual o d’una de “banyes”. Per això la campanya per evitar-ne el tancament es va titular: “Posa-li banyes al nou model de televisió”, en referència a què s’estava aprofitant la migració obligada de la televisió de cobertura local del sistema analògic al digital per restringir encara més l’accés a l’emissió per ones. Aquestes noves iniciatives parteixen d’uns principis coincidents i molts cops també compartits que entronquen amb tot el moviment de mitjans comunitaris a nivell internacional i el dret de la ciutadania a promoure i gestionar les seves pròpies emissores. Encara que han optat per sistemes organitzatius diversos i també per redefinicions del mitjà televisiu adequades a la realitat mediàtica i político-social dels seus contextos immediats, coincideixen en la urgència de transformar el sistema comunicatiu per aprofundir i avançar en la construcció de models de desenvolupament que responguin a les demandes i les necessitats socials actuals. D’una manera o altra, totes aquestes experiències s’inscriuen en el concepte de Tercer Sector Audiovisual, ni públic ni privat, sinó ciutadà i estructuralment social. Es tracta d’un concepte que els resulta útil per exposar la necessitat de crear projectes de comunicació que puguin aglutinar en el seu sinus a nombroses organitzacions socials i, per extensió, també al conjunt de la ciutadania. La denominació Tercer Sector Audiovisual no funciona com a identificador sinó més aviat com a aglutinador. Serveix per reclamar un espai propi que no hagi de competir amb les propostes privadocomercials per aconseguir freqüències però que tampoc es confongui amb el sector públic institucional. A més permet visualitzar que en l’actual sistema de mitjans audiovisuals falta una tercera pota: televisions i ràdios de i per a la societat civil. L’estratègia de la demanda del Tercer Sector Audiovisual és que la ciutadania pugui assolir, a curt termini, un accés autònom i perdurable en el temps a l’espai radioelèctric. Simplement s’està reclamant articular una emancipació social que se sostingui en el 17

Fenomen àmpliament estès i de creixement exponencial en els darrers anys a Itàlia. Per conèixer-ne més, consultar: http://www.telestreet.it/ o Berardi, Jacquemet i Vitali, 2003.

desenvolupament de les capacitats i les habilitats de creació audiovisual (tant d’individus com de col·lectius), i també en l’apropiació plena de les tecnologies de producció amb la única intenció d’experimentar comunicació, intercanvi i organització a través de les eines comunicatives que brinda el món contemporani. A més, es tracta d’aconseguir uns espais d’expressió ciutadana que són claus per desplegar amb plenitud l’educació en comunicació i anar incidint en una alfabetització mediàtica que contribueixi a què la població pugui assumir un alt nivell d’autonomia tant pel que fa al discurs crític com al creatiu. Això només es pot aconseguir a través de generar espais de comunicació vertaderament dialògica i horitzontal, trencant amb la dinàmica d’uns pocs emissors que s’adrecen a una massa de receptors-consumidors. Com es pretén si no és així obrir les portes a l’anomenada societat del coneixement. Berardi, Jacquemet i Vitali (2003: 141) sostenen que “l’audiència de les emissions generals (broadcast) anirà reduint-se a favor de l’audiència de les emissions especialitzades (narrowcast)”. Segurament per això entre d’altres motius, des del sistema comunicatiu hegemònic, tant el sector públic com el privat estan cada cop més interessats a copar també les cobertures locals i a erigir-se en referents també dels discursos de proximitat. Ara bé, no es tracta de prendre aquest espai sense més ni menys i aplicar-hi automàticament els principis de la televisió generalista. Sobre el terreny hi ha tota una sèrie de necessitats que no deixaran d’emergir i presentar-se, multiformes, dins de la realitat quotidiana. La comunicació audiovisual lliure i comunitària i també l’educomunicació comparteixen qüestions claus que impliquen eines per al desenvolupament social: la reapropiació de la cultura audiovisual per part de la ciutadania a través de l’autoexpressió, l’autorepresentació i l’autoorganizació de discursos propis. Es tracta d’un valor que li pertany de soca-rel i ningú se’n pot apropiar, però també cal redescobrir-lo com a necessitat i com a possibilitat per al canvi social. Seguint el model de Labor News Production18 (Seül), el Tercer Sector Audiovisual i l’educació en comunicació convé que, per enfortir-se, treballin a l’uníson per tal d’estructurar xarxes, obrir línies d’investigació-acció totalment independents i dotar-se d’una capacitat d’incansable pressió-negociació amb els poders públics.

5. Televisió comunitària i educomunicació. L’audiovisibilitat.

18

Más información en su página web: http://www.lnp89.org (apartado en inglés) y en La Iniciativa de Comunicación: http://www.comminit.com/la/cambiosocial/lahaciendoolas/lasld-385.html.

La conformació i garantia d’un Tercer Sector Audiovisual conjuntament amb la promoció d’una educació en comunicació de base ciutadana constitueixen dos elements clau per tal que la societat civil pugui tornar a exercir plenament els seus drets comunicatius. D’una banda, la ciutadania precisa recuperar un àmbit de comunicació comunitària sense intermediaris ni representants, potent i en igualtat de condicions als de gestió público-institucional o privado-comercial. D’altra banda, es tracta que tots i totes puguem construir, ja sigui individual o col·lectivament, les nostres pròpies produccions audiovisuals i se’ns garanteixi accedir-hi amb criteris d’alfabetització i empoderament social. No fa falta estendre’s en la importància que té el fet que les comunitats, de qualsevol àmbit, controlin el flux simbòlic propi que les ajuda a significar-se; ni tampoc en qüestions com ara els processos de definició d’identitats culturals cada cop més complexes que s’inscriuen en una dinàmica global com l’actual. Les bases que es van assentar amb l’emergència de la televisió local és un àmbit comunicatiu idoni per desenvolupar el Tercer Sector Audiovisual i promoure la participació i la gestió ciutadana en mitjans de comunicació propers i propis. Però, des fe fa temps, “les televisions locals catalanes estan passant d’un model basat en l’espontaneïtat, la participació ciutadana i la democratització a un model més empresarial” (Guimerà, 2000). Aquest procés de transformació les porta a haver-se de plantejar quin paper volen continuar jugant com a plataforma d’acció educativa lligada a l’entorn immediat. Per tant, hauran de veure com integrar aquesta funció socialitzadora en unes estructures cada cop més professionalitzades i determinades per l’eficiència econòmica. Les condicions del context no apunten a què puguin oblidar-se del rol educatiu que tenen intrínsecament ni tampoc a estalviar-se’l de cara al futur. La ciutadania va trobant sempre vies per tornar-se a apoderar, encara que sigui tangencialment, de la producció de continguts i també per dotar-se de certa capacitat de difusió pròpia. Tot això sorgeix o bé de forma més o menys organitzada o bé del tot dispersa però existeix igualment. A més, la gent aconsegueix anar alfabetitzant-se en els diversos nous llenguatges i formats d’expressió, i adquirint una comprensió crítica del per què i per a què de la uniformització social que es mou amb tanta força interna des del sistema comunicatiu hegemònic. La capacitat generativa, en matèria de comunicació, de la societat és incalculable, infinita i impossible de predir (cada cop més). Per tant, la televisió local a Catalunya haurà de decidir si en vol formar part o bé ho continua obviant, com ha anat passant des de la segona meitat dels anys 90.

De manera totalment espontània i encara sense ordre ni concert, en els darrers anys ha anat generant-se un procés ampli i obert del que podríem anomenar audiovisibilitat, sobretot per l’impuls de la universalització de l’accés a les tecnologies de producció, l’eclosió d’Internet com a espai de difusió de continguts i també la cerca de noves vies d’expressivitat quan els mitjans de comunicació hegemònics deixaven cada cop més lluny les seves vinculacions social a través de l’accés i la participació. Aquesta audiovisibilitat va fent-se espai a la nostra societat i, amb una petita base de consens, podria esdevenir la creació d’una plataforma horitzontal i col·laborativa on es recullin les expectatives i les necessitats comunicatives latents en la societat, y, a partir d’això, es treballi per portar a terme propostes, projectes, intervencions, accions, etcètera tant individualment com col·lectivament. En el fons, es tracta de promoure una dinàmica de concertació pública i social que permeti fomentar i fer aflorar tot tipus de potencialitats, capacitats i habilitats de base ciutadana. Quins podrien ser els elements centrals d’aquesta plataforma d’audiovisibilitat. En primer lloc, estarien les mitjans comunitaris i lliures que hi ha actualment i també el treball en xarxa que intenten establir entre ells per enfortir-se orgànicament i, al mateix temps, obtenir una major presència social. Com a segon element, destaca l’emergència i la proliferació d’experiències individuals i col·lectives d’autoproducció audiovisual, la força de la qual radica en els pilars de la creativitat i l’expressivitat que exerceixen, com a necessitats bàsiques i inalienables, alguns sectors de la ciutadania. La tercera qüestió és que l’educació en comunicació pugui consolidar i vehicular experiències activadores per tal que la societat conegui les possibilitats emancipadores de la creació audiovisual i, de mica en mica, estructuri processos comunitaris i sòlids de presa de consciència, autoexpressió i autorepresentació. Per últim, no es pot menysprear l’enorme capacitat d’aportacions que podrien provenir d’una concepció (perduda i oblidada) de la televisió local i la comunicació de proximitat en general que entronqués amb una participació de base real i sense temors, en lloc d’intentar-la substituir per una professionalització que no deixa d’allunyar de la imbricació ciutadana que l’hauria de definir.

Bibliografia:

BERARDI, Franco; JACQUEMET, Marco i VITALI, Giancarlo (2003). Telestreet. Máquina imaginativa no homologada. Barcelona: El Viejo Topo.

CLUA, Anna; FERNÁNDEZ, Mariano; i GARCÍA, Javier (2006). “Medios sin ánimo de lucro en la regulación audiovisual. El caso de España: del vacío legal al espacio marginal”. Sevilla: Actas del I Congreso Nacional ULEPICC-España. Equips tècnics d’ATAATCS i Fundació EMI-Manresa, coord. (2000). Perspectiva y formación en las televisiones locales de Cataluña. Barcelona: ATAATCS, Federació de Comunicació i Transport (CCOO Catalunya), Fundació EMI-Manresa, Forcem i Fons Social Europeu. GARCÍA, Javier (2005). “De las radios libres al Tercer Sector Audiovisual” a: Martínez, Marcelo (Ed.). El Tercer Sector y el Audiovisual. Santiago de Compostela: Foro da Cidadanía e da Comunicación. GARCÍA MATILLA, Agustín; PÉREZ, Francisco (1997). “La televisión local como propuesta innovadora de comunicación” a La televisión en España mañana. Modelos televisivos y opciones ideológicas. Madrid: Ed. Siglo XXI. GUIMERÀ, Josep Àngel (2005). “La televisió local” a BONET, Montse et altri. La Comumicació Local a Catalunya 2003-2004. Barcelona: Observatori de la Comunicació Local. LÓPEZ CANTOS, F. (2005). La situación de la TV local en España. Bellaterra, Castelló de la Plana, Barcelona i València: Aldea Global. LÓPEZ CANTOS, Francisco (2004). “El lugar de la ciudadanía. El Tercer Sector Audiovisual (TSA)” a la web del Seminari de Estudis de la Comunitat i la Comunicació (Departament

de

Ciències

de

la

Comunicació

-

USC):

http://www.usc.es/xorna/SECCOM/textos/el_lug_cid.pdf LÓPEZ CANTOS, Francisco i MAYUGO, Carme (2004). “Un tercer sector audiovisual para la diversidad cultural” a el Portal de la Comunicació (InCom – UAB): http://www.portalcomunicacion.com/dialeg/paper/pdf/148_mayugo.pdf MAYUGO, Carme (2005). “La audiovisibilidad, territorio ciudadano para ejercer el derecho a la comunicación” a: Martínez, Marcelo (Ed.). El Tercer Sector y el Audiovisual. Santiago de Compostela: Foro da Cidadanía e da Comunicación. PRADO, Emili i MORAGAS, Miquel de (1991). Televisiones locales. Tipología y aportaciones de la experiencia catalana. Barcelona: Col·legi de Periodistes de Catalunya.