Vicenç Beltran, Guilhem de Montanhagol, faidit?

Guilhem de Montanhagol, faidit?* Vicenç Beltran Institut d’Estudis Catalans

Pel seu nivell com a poeta, per la consistència teòrica i doctrinal de la seva producció i per la transcendència dels problemes històrics en els quals es veié involucrat, el trobador Montanhagol ha estat un dels més estudiats de l’escola; la seva biografia s’ha pogut establir amb una certa precisió a partir sobretot de les al·lusions contingudes en les seves poesies, i disposem a més d’unes poques referències documentals. En aquest context sorprèn el fet que, havent estat localitzat un personatge d’aquest nom únicament en els documents de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, no s’hagi aprofundit en l’estudi de les dedicatòries a prohoms catalans. És aquest el punt que tractarem d’esbrinar en la intervenció següent. A fi d’aconseguir el nivell més elevat de precisió, distingiré entre les referències a fets concrets identificables per altres fonts i les inferències que se n’han extret, encara que aquestes siguin totalment dignes de crèdit i que, en general, hi estigui d’acord. El primer estat de la qüestió, en gran mesura encara vigent, fou organitzat per Joules Coulet en la seva edició.1 La dada més antiga que podem identificar en la seva poesia està continguda en els versos Si cum triet si ad emperador Senes temor Ja Fredericx antan.2

* Aquest treball és fruit del projecte Corpus des Troubadours, FFI2012-31896. 1 Joules Coulet, Le troubadour Guilhem de Montanhagol, Toulouse, Privat, 1898, reimpressió facsimilar de Genève, Slatkine, 1971. Les dades d’aquesta edició foren acuradament revisades i sintetitzades per Peter T. Ricketts (vegeu la nota següent); per cortesia dels autors, he pogut disposar també de l’entrada corresponent de Saverio Guida i Gerardo Larghi, Dizionario biografico dei trovatori, Modena, Mucchi, 2013. 2 No sap per que va son joy pus tarzan, que cito per l’edició de Peter T. Ricketts, Les poésies de Guilhem de Montanhagol, troubadour provençal du xiii e siècle, Toronto, Pontifical Institute of Medieval Studies, 1964, núm. vi, vv. 24-26 (núm. ix de l’edició de Joules Coulet, Le troubadour..., vegeu també la p. 19 de l’estudi).

15134_800_anys_despres_de_Muret.indd 53

20/11/14 12:08

54

VICENÇ BELTRAN

Com han confirmat tots els estudiosos posteriors, és una referència explícita al fet que Frederic II, durant la seva croada, es coronà rei de Jerusalem de la seva pròpia mà: estant excomunicat, cap jerarca eclesiàstic gosà fer servir el ritual de la coronació imperial. Observem la precisió temporal antan: la cançó fou escrita temps després del 1229; més endavant ens ocuparem de l’Esclarmonda a la qual va dedicada. La segona precisió temporal és una al·lusió a la inquisició tolosana: Ar se son fait enqueredor E jutjon aissi com lur plai3

Al·ludeix també als «mal clerc e prezicador» (v. 5) i a les experiències negatives del comte de Tolosa, dedicatari del poema: «membre·l que faig li an | e guart se d’elhs» (vv. 47-48); tot això induí J. Coulet a proposar una datació entre 1233 i 1237, versemblantment entre 1233 i 1234. Més endavant tornarem sobre aquest poema. Un petit grup de composicions conté referències més o menys clares, però no difícils d’identificar: la revolta contra els francesos, els pactes de Raimon de Tolosa amb Raimon Berenguer de Provença i Jaume I i el divorci de Sança d’Aragó: poden datar dels anys 1241-1242.4 En morir Ramon Berenguer de Provença, la seva filla, Beatriu, es casà amb Carles d’Anjou, integrant el comtat a l’àrea política francesa; és el rerefons del sirventès Ges, per malvestat qu’er veya: [...] so nom camget Proensa, que falhi tan que·s desleya; per qu’ueymais aura nom Falhensa, quar leyal senhori’ e cara

3 Del tot vei remaner valor, núm. i, vv. 19-20 de l’edició Peter T. Ricketts, Les poésies... (i p. 14 de l’estudi), per on cito sempre, i iv de l’edició Joules Coulet, Le troubadour... (i p. 19-21 de l’estudi). Martín de Riquer, Los trovadores. Historia literaria y textos, Barcelona, Planeta, 1975, p. 1429, coincideix plenament amb aquests dos investigadors. 4 A Lunel lutz una luna luzens, Senh’En Sordel, mandamen i Bel m’es quan d’armatz aug refrim, núm. ii, iii i iv de l’edició de Peter T. Ricketts, Les poésies... (vegeu també l’estudi detallat de cada poema i de les p. 15-16), núm. i, xiv i iii de l’edició Joules Coulet, Le troubadour... (vegeu també l’estudi, p. 23-25). Coulet jutja que els dos primers poden ser datats entre els anys 1241 i 1245, però em semblen molt més ajustades les observacions de P. T. Ricketts; per la seva part, Martín de Riquer, Los trovadores..., p. 1429, només cita per a aquest període el partiment amb Sordel, acceptant la datació més àmplia de Coulet.

15134_800_anys_despres_de_Muret.indd 54

20/11/14 12:08

GUILHEM DE MONTANHAGOL, «FAIDIT»?

55

a camjada per avara don pert sa valensa5

Convé recordar que aquesta composició està dedicada a Guillem de Montcada. Com que el matrimoni se celebrà l’any 1246 i hi és citat explícitament el comte de Tolosa, mort el 1249, s’ha de datar entre aquests dos anys. La darrera composició susceptible de ser datada6 fou escrita a la cort castellana: «Per lo mon fan li un dels autres rancura».7 El contingut s’adiu molt bé amb les sàtires de Peire Cardenal sobre la decadència del món i censura durament el capteniment dels clergues; però el lloc que ens interessa són les referències explícites al perill tàrtar («venon sai deves Orien | li Tartari», vv. 6-7) i a l’afer imperial del rei Alfons X («Reys Castellas, l’emperi vos aten», v. 41), a qui dedica el poema. Com que l’afer mongol fou preocupació de les corts cristianes en arribar les notícies del seu atac el 12588 i la proclamació d’Alfons com a candidat a l’Imperi és del 1257, l’hem de datar en el darrer d’aquests anys. El fet que aquest rei sigui el destinatari de quatre composicions i, per tant, el protector més anomenat en les tornades, fa pensar que per aquesta època el trobador s’havia refugiat a la seva cort. En conclusió, una datació general entre 1233 i 1258 s’adiu perfectament amb l’evolució formal de la seva poesia9 i ha estat generalment acceptada. La seva coherència amb les datacions documentals, de les quals ara ens haurem d’ocupar, és completa. En efecte, el nostre personatge podria ser el «G. de Montaynagol» que el 17 d’agost de 1238 («.xvj. kalendas septembris») rebé de Jaume I «.iij. jovatas in

5 Ed. Peter T. Ricketts, Les poésies..., núm. x i Joules Coulet, Le troubadour..., núm. v, amb les notes explicatives de les dues edicions i les p. 16 i 26-27 de les respectives edicions. Vegeu també Martín de Riquer, Los trovadores..., p. 1429-1430. 6 Tant Joules Coulet, Le troubadour..., com Peter T. Ricketts, Les poésies..., consideren que On mais a hom de valensa (núm. v i xi respectivament, i p. 27 i 16 dels seus estudis) ha de fer referència a la revolta de l’any 1242 per l’elogi de l’estrofa v al comte de Commenges; com que aquest fou un fidel aliat de Raimon V durant tota la guerra contra els croats, l’argument no em sembla decisiu. Sens dubte ha de ser anterior a la mort de Frederic II, a qui va dedicada la tornada. 7 Ed. Joules Coulet, Le troubadour..., núm. xii i ed. Peter T. Ricketts, Les poésies..., núm. xiv. Vegeu la p. 28 de l’estudi de Joules Coulet, Le troubadour... Vegeu Carlos Alvar, La poesía trovadoresca en España y Portugal, Madrid, Cupsa, 1977, p. 199. 8 El fet que l’autor estigués en aquest moment a la cort castellana dóna rellevància al fet que també els trobadors gallecs se n’hagin fet ressò, especialment Johan Soarez Coelho; vegeu Manuel Rodrigues Lapa, Cantigas d’escarnho e de mal dizer dos cancioneiros medievais galego-portugueses, Lisboa, Ir indo-João Sá da Costa, 1995 (reimpressió de la segona edició, Vigo, Galaxia, 1970, núm. 230) i la nota que hi dedicà Carolina Michaëlis, Cancioneiro da Ajuda, Halle, Max Niemeyer, 1904, vol. ii, p. 323. 9 Vegeu la darrera part de l’estudi de Peter T. Ricketts, Les poésies..., p. 33-38.

15134_800_anys_despres_de_Muret.indd 55

20/11/14 12:08

56

VICENÇ BELTRAN

pala et duas fanecatas ... pro orto in boatella».10 Més endavant és anotada una donació a nom també de «.G. de montainagol» als mateixos llocs, potser diferent però molt semblant:

«domos \de cahat almoaden/ et ortum et .ij. jovatas in pala [...] et duas fanecatas pro orto in boatella», amb data de dos dies més tard, el xiiii de les kalendes de setembre.11 La primera anotació duu la marca característica de les donacions executades; aquesta, no. Atenent al fet de trobar-se en la mateixa font, podem acceptar que sigui també aquest personatge el «Montannagol» que rebé una «domus mahomat uegip. Gujrad nomine»:12

10 María Desamparados Cabanes Pecourt i Ramon Ferrer Navarro (ed.), Libre del repartiment del regne de València, Zaragoza, Anubar, 1979-1980, 3 vol., especialment vol. i, § 643. Hi ha versió catalana, Llibre del repartiment de València, edició d’Antoni Ferrando i Francès, amb estudis de Josep Camarena i Mahiques, Joan Climent i Miñana, et al., València, Vicent Garcia, 1979. Joules Coulet, Le troubadour..., p. 21 nota, havia fet servir una còpia de la Biblioteca Nacional de Madrid, O b 33, de la qual transcriu els paràgrafs que feien relació al nostre personatge tret del darrer, tot i que el primer a identificar el nostre trobador pogué ser Ch[arles] de Tourtoulon, «Les français aux expéditions de Majorque et de Valence», Revue Nobiliaire, 2 (1866) p. 229 (aquest llarg treball fou publicat successivament als diversos fascicles del volum). Reprodueixo el fragment corresponent de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, Registres, núm. 5, f. 39v. Per al contingut de les pàgines següents, he d’agrair la col·laboració generosa del paleògraf Dr. J. Antoni Iglesias-Fonseca, de la Universitat Autònoma de Barcelona. 11 María D. Cabanes Pecourt i Ramon Ferrer Navarro (ed.), Libre del repartiment..., vol. i (reg. 5 de l’ACA), § 663 (ACA, Cancelleria, Registres, núm. 5, f. 40v). 12 María D. Cabanes Pecourt i Ramon Ferrer Navarro (ed.), Libre del repartiment..., vol. iii (reg. 7 de l’ACA), § 314 (ACA, Cancelleria, Registres, núm. 7, f. 7r). Per al significat de les sigles, vegeu sempre la introducció als volums.

15134_800_anys_despres_de_Muret.indd 56

20/11/14 14:15

GUILHEM DE MONTANHAGOL, «FAIDIT»?

57

Es tracta d’un registre diferent pel seu contingut, ja que conté la distribució de les cases de la ciutat, i els receptors duen una lletra que indica de vegades el seu lloc de procedència: aquest Montannagol va acompanyat de la sigla «C» que pot ser interpretada com a lloc d’origen, o sigui, «Çaragossa», o com a «Carta» en el sentit que havia estat emès el títol de propietat. Més endavant, al mateix registre, va el nom «Montannagol» entre «sunt isti qui habent cartas non sunt in absentibus»:13

Aplicant les normes que seguien els repartiments de terres i les convencions administratives d’aquests documents, podem interpretar que aquest personatge, a més de rebre efectivament les propietats esmentades, s’havia establert a la ciutat. Ens queda el problema d’esbrinar el significat de l’expressió «Gujrad nomine»; hi tornarem tot seguit. Per fi trobem una nova anotació que es podria referir també al mateix personatge:

13 María D. Cabanes Pecourt i Ramon Ferrer Navarro (ed.), Libre del repartiment..., vol. iii (reg. 7 de l’ACA), § 2594 (ACA, Cancelleria, Registres, núm. 7, f. 58r).

15134_800_anys_despres_de_Muret.indd 57

20/11/14 12:08

58

VICENÇ BELTRAN

«P. scriptor: dua casalia in autel et fuerunt de mahomat almagauar et de açmet allobregatj. Idus novembris et unum in pala contiguum honori de montany [...]»14—o sigui, el 13 de novembre— de l’any 1240; si es tracta del nostre personatge, aquesta anotació ens confirma que aquest encara no havia perdut la seva propietat el 1240, com succeïa a tots aquells que s’absentaven sense estarne autoritzats, o que les abandonaven o les venien a fi d’anar-se’n o de tornar al seu lloc d’origen.15 Més tard o més d’hora, és possible que aquesta hagi estat la fi del nostre «Montainagol» o «Montannagol», ja que no he pogut trobar el seu cognom en cap altra documentació coetània16 ni en les llistes de pobladors de la baixa edat mitjana publicats per Enric Guinot.17 Tenim una darrera referència documental, aquesta vegada procedent d’un registre de l’any 1268 amb la comptabilitat de les despeses de l’infant Pere, aleshores hereu de la corona, transcrita com «Gº de Muntanyagol».18 En realitat, la transcripció correcta del nom és «Guerau de Muntanyagol»:

No es pot descartar un error del copista o del responsable de l’anotació, però el més assenyat és deduir que durant aquest període pogué haver-hi a la Corona d’Aragó, relacionats estretament amb la cort, dos personatges amb el cognom Montanhagol, un anomenat Guillem o Guilhem, l’altre, Guerau. En el cas més favorable, només el primer, documentat a València entre 1238 i 1240, pot ser identificat amb el trobador. Com a arguments a favor, sabem positivament que l’infant tenia ambicions sobre Tolosa, de la qual intentà emparar-se el 1268, en morir Alfons de Poi-

14 María D. Cabanes Pecourt i Ramon Ferrer Navarro (ed.), Libre del repartiment..., vol. ii (reg. 6 de l’ACA), § 130 (ACA, Cancelleria, Registres, núm. 6, f. 34v). Els editors no dubten a reconstruir el nom i a identificar-lo. 15 Per a una visió de conjunt del procés de colonització i els seus condicionaments, vegeu ara Enric Guinot, Los valencianos de tiempos de Jaime I. La formación de una sociedad feudal en el Mediterráneo del siglo xiii, Valencia, Tirant Humanidades, 2012. 16 He revisat els índexs de Robert I. Burns, Jaume I i els valencians, València, Tres i Quatre, 1981 i el seu El regne croat de València, València, Tres i Quatre, 1993. 17 Enric Guinot, Els fundadors del regne de València, València, Tres i Quatre, 1999, 2 vol. 18 Martín de Riquer, Los trovadores..., p. 1430, nota 8. La imatge pertany a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, Registres, Cancelleria, núm. 33, f. 37r.

15134_800_anys_despres_de_Muret.indd 58

20/11/14 12:08

GUILHEM DE MONTANHAGOL, «FAIDIT»?

59

tiers,19 i que solia acollir exiliats dels països sobre els quals pretenia tenir drets, com és el cas, per exemple, de Provença i de Sicília.20 No tindria per tant res d’estrany que hagués pres al seu servei un trobador tolosà que, en la dècada anterior, sabem al servei d’Alfons X de Castella; convé recordar que l’infant en persona va fer un viatge a la cort castellana l’any següent, on es presentà acompanyat del trobador Cerverí de Girona.21 Guerau podria haver estat un parent del trobador; les dates són coherents amb la resta de la informació que coneixem sobre el personatge, poeta en actiu almenys des del 1233 fins al 1258. En principi, hi ha un factor favorable a la identificació entre el Guillem poblador de València i el Guilhem dels cançoners: la raresa del cognom. Ningú no ha aportat, que jo sàpiga, informació sobre famílies que l’hagin fet servir;22 d’altra banda, una recerca pels índexs onomàstics de l’Histoire générale de Languedoc relatius al període que va de l’any 878 al 1265 ha resultat negativa:23 no hi trobo cap personatge amb aquest cognom que no sigui el nostre trobador. Amb tot, tenint en compte la complexitat de les mencions documentals, convé reunir més informació si volem considerar confirmada aquesta possible identificació.24 El document més fidedigne per a seguir els moviments dels trobadors sol ser la dedicatòria de les tornades; i en el cas que ens interessa, n’hi ha algunes que encara no han estat convenientment estudiades: No sap per que va son joy pus tarzan és una canso on teoritza sobre l’amor, que les dames no haurien de negar als enamorats dignes; és dedicada a N’Esclarmunda, vostre noms signifia que vos donatz clardat al mon per ver et etz monda, que no fes non dever; aitals etz plan com al ric nom tanhia25

19 Em vaig ocupar d’aquest afer al meu «[Tipos y temas trovadorescos. ix.] L’infant Pere, Cerverí de Girona i Pero Mafaldo», Studi Mediolatini e Volgari, 39 (1993), p. 9-31, després incorporat a La corte de Babel: política y poética de las lenguas en la España del siglo xiii, Madrid, Gredos, 2005, p. 247-264. 20 Vegeu Ferran Soldevila, Pere el Gran. Primera part: l’Infant, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1950-1956, vol. ii, cap. ix i x. 21 Ferran Soldevila, Pere el Gran..., vol. ii, cap. xi. 22 No l’he trobat, per exemple, al copiós Jacques Astor, Dictionnaire des noms de familles et noms de lieux du Midi de la France, prefaci de Pierre-Henri Billy, Millau, Editions du Beffroi, 2002. 23 He revisat els volums iii al viii de l’edició Histoire générale de Languedoc avec des notes et les piéces justificatives, edició sota la direcció de M. Edouard Dulaurier, Toulouse, Edouard Privat, 1872-1892. 24 Miriam Cabré, en una comunicació al XIII Congreso Internacional de la AHLM (Valladolid, 2009) presentà una comunicació (no inclosa en les actes) on expressava dubtes sobre aquesta identificació. 25 Ed. Peter T. Ricketts, Les poésies..., núm. vi, també a l’edició Joules Coulet, Le troubadour..., núm. ix.

15134_800_anys_despres_de_Muret.indd 59

20/11/14 12:08

60

VICENÇ BELTRAN

Com ja hem remarcat, la referència a la coronació de Frederic II a Jerusalem, esdevinguda antan, permet datar aquesta composició a partir de l’any 1229, que ja devia quedar enrere. A la mateixa Esclarmonda, juntament amb Jaume  I, va dedicada la canso Leu chansoneta m’er a far, una crítica de la decadència dels valors cortesans entre els poderosos i les dames; les mencions a ambdós personatges no autoritzen cap precisió cronològica: Al valen rey que·s fa lauzar d’Arago, chanso, te y ta via, qu’elh es reys que sap ben regnar [...] N’Esclarmonda sal Dieus e gar, qu’es de fina beutat ses par e de guaya, plazen conhdia. Le noms ditz qui·l sap declarar, qu’es clar’e munda de follia.26

En un dels poemes citats, Ges, per malvestat qu’er veya, el trobador dedica dues tornades a personatges que haurien de resultar ben coneguts pel seu auditori: En Guillen de Moncad’ ampara pretz, on mans ricx s’en despara, don fai gran valensa. N’Esquilheta, son bon pretz gara N’Esclamonda fin’e cara per qu’als pros agensa27

Ens queda Non an tan dig li primier trobador, on es vanta de la puresa del seu amor i de la seva capacitat d’innovació poètica i blasma la dama que, malgrat tot, refusa correspondre’l: N’Esclarmonda, qui etz vos en Na Guia, quascus dels noms d’ambas o devezis: que quecx dels noms es tan cars e tan fis, qu’om que·l mentau pueys non pren mal lo dia.28 26 Ed. Peter T. Ricketts, Les poésies..., núm. vii, també a l’edició Joules Coulet, Le troubadour..., núm. vi. 27 Ed. Peter T. Ricketts, Les poésies..., núm. x, també a l’edició Joules Coulet, Le troubadour..., núm. v. 28 Ed. Peter T. Ricketts, Les poésies..., núm. vii, també a l’edició Joules Coulet, Le troubadour..., núm. vii.

15134_800_anys_despres_de_Muret.indd 60

20/11/14 12:08

GUILHEM DE MONTANHAGOL, «FAIDIT»?

61

Hi ha una Guida o Guiza cantada també per Bertran d’Alamanon i per Sordel, trobadors coetanis i relacionats amb Montanhagol; se l’ha identificat amb l’esposa de Roger, comte de Pallars, però s’ha adduït igualment la possibilitat que pugui ser Guida de Rodez, germana d’aquest comte, i Guida de Lunel, filla de Raimon Gaucelm V;29 però la que ara m’interessa i sobre la qual crec estar en condicions de proposar una identificació precisa és l’altra dama, Esclarmonda. Tot i contenir un component d’origen germànic, en occità sembla haver-se imposat l’etimologia popular que el trobador ens fa palesa: aquella que il·lumina el món;30 el fet d’anomenar-se així una de les perfectes càtares més famoses, la germana del comte de Foix Raimon Roger, el convertí en un nom molt sovintejat dins la secta,31 però ho era també entre les dames d’aquesta família comtal. Contribuïren sens dubte a aquesta popularitat tant els suggeriments del mot com la seva fortuna literària des de l’èpica francesa:32 així es deia l’esposa de Sorgalant, casada després de ser batejada amb Vivien de Mombrant, i la filla del rei Gaudisse, esposa de Huon de Bordeaux;33 si passem de l’epopeia a la literatura cortesa, la trobem com una bellesa paradigmàtica del bon temps de l’antigor al Roman de la Violette: Polisena ne dame Helainne, Dydo la roïne n’Ismaine, Antigone n’Iseus la blonde, ne Galïene n’Esclarmonde n’orent pas la dime biauté.34

No ens poden sorprendre, per tant, les ressonàncies que obté Montanhagol d’un nom tan il·lustre en la ficció, en la llegenda i en la societat coetània. Però, de quina Esclarmonda ens podia estar parlant?35 29 Vegeu l’estat de la qüestió a l’edició Peter T. Ricketts, Les poésies..., núm. v, nota al vers 50. 30 Vegeu Anne Brenon, Le petit livre aventureux des prénoms occitans au temps du catharisme, Portet-sur-Garonne, Éditons Loubatières, 1992, p. 33-34. 31 Vegeu els casos registrats per Gwendoline Hancke, L’hérésie en héritage. Familles de la noblesse occitane dans l’Histoire du xii è au début du xiv è siècle: un destin commun, Cahors, La Louve, 2006, que es poden seguir fàcilment a partir de l’índex onomàstic, s.v. «Foix, Esclarmonda». 32 Vegeu Ernest Langlois, Table des noms propres de toute nature compris dans les chansons de geste imprimées, Paris, E. Bouillon, 1904, s.v. 33 Marguerite Rossi, Huon de Bordeaux et l’évolution du genre épique au xiii è siècle, Paris, Champion, 1975, p. 540-542. 34 Gerbert de Montreuil, Le Roman de la Violette ou de Gerart de Nevers, publicat per Douglas Labaree Buffum, Paris, Libraire Ancienne Honoré Champion, 1928, vv. 876-880. 35 Deixo de banda els repertoris generals, que només reprodueixen les dades dels estudis en vigor en el seu moment: Fritz Bergert, Die von den Trobadors genannten oder gefeierten Damen, Halle, Max

15134_800_anys_despres_de_Muret.indd 61

20/11/14 12:08

62

VICENÇ BELTRAN

Peter T. Ricketts féu un estat de la qüestió força detallat i conclogué que les coses no havien canviat gaire des de l’estudi de Coulet, que citava dues possibles candidates: «L’histoire du temps mentionne deux dames ayant porté ce nom & appartenant toutes deux à la maison de Foix. L’une était la fille du comte Raymond-Roger & épousa en 1235 Bernard d’Alion. L’autre, fille du comte Roger Bernard II, fut mariée en 1231 à Raimond, fils du vicomte de Cardone».36 El mateix P. T. Ricketts comentava detalladament les propostes que s’havien fet a favor d’una tercera Esclarmonda de Foix, la perfecta càtara, amb la qual la considerava «impossible d’identifier»;37 és també l’opinió del més bon coneixedor de la societat occitana d’aquell temps, Michel Roquebert.38 Vegem què en sabem, avui, de les tres dames. Estem parlant de tres filles dels comtes de Foix pertanyents a tres generacions successives. La primera fou filla de Roger Bernat I de Foix39 i es casà amb Jourdain de Lille Jourdain, que testà pel desembre del 1200; després sembla haver anat a viure amb el seu germà, que donà el consentiment a una venda seva. Amb altres tres dames escollides entre la noblesa occitana més prestigiosa, el 1204 rebé el consolamentum a Fanjeaux, de mà de Guilhabert de Castres; fou un gran acte social al qual assistiren «cinquante-sept dames nobles et siegnieurs —au premier rang desquels le comte de Foix en personne— sans compter les bourgeois. Des familles entières sont venues assister à l’hérétication d’Esclarmonde et de ses compagnes, leurs parentes».40 Estigué també present a la controvèrsia del 1207, on tractà d’intervenir. Ho ignorem gairebé tot d’ella, també la data de la mort;41 és probable que el seu paper en el desenvolupament de la secta hagi estat exagerat

Niemeyer, 1913, p. 49-50, Camille Chabaneau i Joseph Anglade, Onomastique des troubadours, Montpellier, Société des Langues Romanes, 1916, s.v. (que aporten la notícia d’Esclarmonda de la Tor, cantada per Peire de Ladils) i Frank M. Chambers, Proper Names in the Lyrics of the Troubadours, Chapel Hill, The University of North Carolina Press, 1971, p. 119, que remet a l’estat de la qüestió de P. T. Ricketts. 36 Joules Coulet, Le troubadour..., p. 103, nota al núm. v, Ges, per malvestat qu’er veya, v. 40. 37 Peter T. Ricketts, Les poésies..., p. 78-79, nota a No sap per que va son joy pus tarzan, núm. vi, v. 51. 38 Michel Roquebert, L’épopée cathare. 1. L’invasion 1198-1212, 2. Muret ou la dépossession 12131216, 3. Le lys et la croix 1216-1229, 4. Mourir à Montségur 1230-1244, 5. La fin des amis de Dieu 1244-1321, Paris, Perrin, 2006-2007, vol. iv, p. 50. 39 H[éliodore] Castillon (d’Aspet), Histoire du comté de Foix depuis les temps anciens jusqu’à nos jours, Mounenh [i.e. Monein], Princi Negue éd.-[Éd. PyréMonde], 2007, segurament facsímil de l’edició de Toulouse, 1852, vol. i, p. 154. 40 Michel Roquebert, L’épopée cathare..., 1. L’invasion 1198-1212, p. 160-163. 41 De fet, les dades que coneixem foren ja incloses en l’Histoire générale de Languedoc..., vol. vi, p. 126, 184-185, 191-192, 227-228 i 251; vegeu també els documents del vol. viii, núm. 99-lxxi (col. 455, consentiment del germà per a una venda) i núm. 373-cclxiii (col. 1150-1151, testimoni sobre el consolamentum de 1204). Vegeu també Gwendoline Hancke, L’hérésie..., p. 226.

15134_800_anys_despres_de_Muret.indd 62

20/11/14 12:08

GUILHEM DE MONTANHAGOL, «FAIDIT»?

63

pels seus coetanis i encara més pels estudiosos moderns, però segurament era la conversa més encimbellada i atragué fortament l’atenció de l’Església. La seva apostasia fou una de les acusacions que, segons la Canso de la crozada, hagué de rebatre el comte al Concili Laterà; el bisbe de Tolosa l’havia acusat perquè [...] E sa sor fo eretja, cant moric sos maritz, Es estec poih a Pamias plus de tres ans complitz Ab sa mala doctrina n’i a mans convertitz;

i el comte respongué: E si ma sor fo mala ni femna pecairitz, ges per lo sieu pecat no dei estre peritz.42

Per raons cronològiques, aquesta dama no pogué ser la destinatària de les tornades de Montanhagol. La segona Esclarmonda que entrà en els annals d’Occitània —i de Catalunya— és la filla de Roger Bernat II de Foix —que heretà el comtat el 1223, i morí el 1241— i de la seva primera esposa Ermessenda de Castellbò, morta aquesta el 29 de gener de 1230.43 Es casà amb Ramon Folch V de Cardona per conveni d’ambdues cases del 17 de febrer de 1231, en virtut del qual casaren igualment l’hereu de Foix, Roger, amb Brunissenda, també filla de Ramon Folc IV de Cardona;44 havent heretat Ermessenda el vescomtat de Castellbò, els comtes de Foix s’integraren en la política catalana, on intervingueren activament en els conflictes del Pirineu i, en particular, en la successió de la casa d’Urgell.45 Aquesta dama degué desenvolupar un paper important en l’administració de la casa de Cardona, ja que la trobo confirmant transmissions patrimonials del seu marit els anys 1247 i 1249;46 morí el 24 d’agost d’aquest any

42 Eugène Martin-Chabot (ed.), La chanson de la croisade albigeoise. i. La chanson de Guillaume de Tudèle, ii-iii. Le poème de l’auteur anonyme, Paris, Les Belles Lettres, 1931, 1957, 1961, 3 vols., vol. ii, serie 145, vv. 13-15 i 42-43. 43 Vegeu H[éliodore] Castillon (d’Aspet), Histoire du comté..., vol. i, p. 204-205, Histoire générale de Languedoc..., vol. vi, p. 31-32. 44 Charles Baudon de Mony, Relations politiques des comtes de Foix avec la Catalogne jusqu’au commencement du xiv e siècle, Paris, Picard, 1896, vol. i, p. 144 i 156. 45 Vaig fer una síntesi dels conflictes entre aquestes tres cases, i de les relacions dels Foix amb la monarquia catalanoaragonesa, en el meu «[Tipos y temas trovadorescos. IX.] L’infant Pere, Cerverí de Girona i Pero Mafaldo», suara citat. 46 Diplomatari de la vila de Cardona (anys 966-1276), estudi i edició a cura de Andreu Galera i Pedrosa, Barcelona, Fundació Noguera, 1998, doc. 417-426.

15134_800_anys_despres_de_Muret.indd 63

20/11/14 12:08

64

VICENÇ BELTRAN

i fou enterrada a l’església de Sant Vicenç.47 Resulta pertinent recordar el fet que aquestes aparicions en l’administració del comtat siguin coetànies de les dues composicions datables que Montanhagol dedicà a Esclarmonda, una posterior al 1228; l’altra, dels anys 1246-1249. L’altra Esclarmonda tingué un enllaç més desafortunat. La família Son d’Aillon48 —avui conegut com a Montaillou—, que descendia dels comtes de Cerdanya, tenia possessions extenses al país de Sault —vescomtat de Carcassona— i al Donezan (Cerdanya); és per això que Bernard d’Alion I (1163-1185) confirmava documents de dues corts, la d’Alfons II d’Aragó i la dels Trencavel de Carcassona. Bernard d’Alion II (1188-1223), enfrontat amb el rei Pere el Catòlic, el 1208 s’infeudà al comte de Foix però no reeixí en els seus objectius i fou desposseït per acta del rei Pere signada a Tarragona el 9 de gener de 1209, que donà tots els seus béns a la Cerdanya, el Conflent, Donezan i el Capcir al comte de Foix.49 El document no aporta cap explicació sobre les acusacions concretes contra Bernard50 però, sent aquest un càtar ferm i constant, la decisió de la cort reial pogué estar motivada pel desig de demostrar la fidelitat de Pere el Catòlic a l’Església just quan s’estava preparant la invasió dels croats al vescomtat de Carcassona.51 Aquest acte empenyé Bernard d’Alion al costat dels croats; primer jurà vassallatge a Simó de Montfort, i després, el 1226, al rei de França. També fou inevitable l’enfrontament amb els comtes de Foix, nous propietaris dels seus antics feus; al cap de dues dècades de conflictes, Bernard d’Alion III i Arnaut de Son signaren la pau amb Roger Bernat II de Foix, i Bernard es casà amb una germana del comte —filla per tant de Raimon Roger I de Foix—, la tercera Esclarmonda, que era per tant neboda de la primera i tia de la segona,52 el 13 de

47 José Ballaró y Casas i Juan Serra y Vilaró, Historia de Cardona, Barcelona, Tipografía La Académica, 1906, p. 63. 48 Vegeu per a una història d’aquesta família Jean-Claude Soulassol, «La famille de Son d’Alion du milieu du xiie au début du xiv e siècle», Heresis, 46-47 (2007), p. 15-66, especialment p. 23-37. 49 Martín Alvira Cabrer, Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213). Documentos, testimonios y memoria histórica, Zaragoza, Institución Fernando el Católico, 2001, núm. 851. 50 Jean-Claude Soulassol, «La famille de Son d’Alion...», p. 24-25, pensa que el rei volia escarmentar els nobles massa aficionats a les guerres privades. 51 L’entrellat de les relacions entre la cort catalana i el pontificat en aquest període ha estat reconstruït per Damian J. Smith, Innocent III and the Crown of Aragon. The limits of Papal Authority, Aldershot, Ashgate, 2004, p. 79-92. El mateix autor, en l’article «Aragon, Catalogne et Papauté pendant la croisade contre les Albigeois», a Michel Roquebert (dir.), La croisade albigeoise. Actes du colloque du Centre d’Études Cathares (Carcassonne, 4-6 octobre 2002), Carcassonne, Centre d’Études Cathares René Nelli, 2004, p. 157-170, esp. p. 159-161, sintetitza la problemàtica d’aquests anys a la cort de Pere, entre la lluita contra els musulmans, els interessos occitans, la fidelitat a l’Església i la repressió del catarisme. 52 Charles Baudon de Mony, Relations..., vol. i, p. 163-164 i Jean-Claude Soulassol, «La famille de Son d’Alion...», p. 27-30.

15134_800_anys_despres_de_Muret.indd 64

20/11/14 12:08

GUILHEM DE MONTANHAGOL, «FAIDIT»?

65

gener de 1236; a canvi, en rebé els seus antics feus, que abans depenien directament del rei. Un dels garants del pacte era el vescomte de Cardona. Des del punt de vista polític i jurisdiccional, l’afer no quedava resolt, ja que els dos germans juraren vassallatge pels mateixos béns al comte de Foix, que els hi havia cedit, i al de Cerdanya, el seu antic senyor, al qual succeí Jaume I. Des del punt de vista religiós, els dos germans eren fidels càtars, i se’ls troba involucrats en la protecció dels jerarques de la secta en tots els inacabables processos inquisitorials de les dècades següents, fins que Bernard fou cremat a Perpinyà el 4 de setembre de 1258.53 Observa Michel Roquebert que «quand, le 13 janvier 1236 Bernard épousa à Pamiers Esclarmonde [...] tous les témoins du mariage furent des croyants cathares».54 En aquest context, resulta una mica sorprenent que l’única intervenció coneguda de Bernard d’Alió III durant la croada sigui la seva submissió a Simó de Montfort i al rei de França; el seu allunyament del camp de batalla55 contrasta per exemple amb l’activitat constant dels seus parents, els Niort;56 sembla com si la degradació social que havia sofert l’hagués deixat sense capacitat d’acció militar. Com queda dit, on sí que trobem sovint el seu nom és en les declaracions dels processos inquisitorials, i foren aquests els testimonis que el dugueren a la foguera per haver protegit Gilhabert de Castres, haver ajudat a ocultar el tresor de Montsegur i haver col·laborat en l’abastiment de la fortalesa. Les dues composicions dedicades a Esclarmonda, hipotèticament, podrien ser també compatibles amb aquesta cronologia: desconeixem la data de la mort d’aquesta dama, de la qual no tenim cap altra notícia que la del casament. Cal preguntar-se, però, si una família vinguda a menys, progressivament allunyada 53 Jean-Claude Soulassol, «La famille de Son d’Alion...», p. 31-37. 54 Michel Roquebert, L’épopée cathare..., 4. Mourir à Montségur 1230-1244, cap. 16, p. 504-505, i, molt en particular, nota 52, p. 663, d’on procedeix la informació següent; vegeu també la p. 545 i Michel Roquebert, L’épopée cathare..., 3. Le lys et la croix 1216-1229, p. 394 i nota. 55 Vegeu Mireille Mousnier, «Les conséquences de la croisade dans l’économie des abbayes cisterciennes», a Michel Roquebert (dir.), La croisade..., p. 301-321, especialment p. 305, i Jean-Paul Cazes i David Maso, avec la collaboration de Nicolas Portet, «Les conséquences de la croisade sur les forteresses seigneuriales. L’apport de l’Archéologie: Termes, Fenouillet, Montaillou», a Michel Roquebert (dir.), La croisade..., p. 369-382, especialment p. 376. 56 Només durant la darrera fase de la guerra, després d’haver-se sotmès ell també al rei de França, Bernard-Othon de Niort participà en la protecció de la jerarquia càtara, però protagonitzà també la guerra de Cabaret i la lluita contra les tropes del bisbe Foulques, on fou ferit (vegeu Michel Roquebert, L’épopée cathare..., 4. Mourir à Montségur. 1230-1244, p. 163-165, 203-204, 229-230 i 358-350). Vegeu en general Walter L. Wakefield, «The Family of Niort in the Albigensian Crusade and before the Inquistion», Names, 18 (1970), p. 97-117 i Jean Duvernoy, «Bernard-Oth de Niort, dernier seigneur de Laurac», a Actes du Colloque des Médiévales 1998 de Baziège (Hte.-Garonne), Baziège, 1998, p. 48-59.

15134_800_anys_despres_de_Muret.indd 65

20/11/14 12:08

66

VICENÇ BELTRAN

dels centres de poder i amb una acció política limitada als afers de rereguarda, estava en condicions d’acollir els trobadors, l’art dels quals, pel contrari, formava part de la representació del poder. Bernard d’Alió II sembla haver-se relacionat amb Peire Vidal, que en una canso cantà una desconeguda Estefania de Cerdanya la qual, sense cap altre testimoni que la menció de les vidas, es ve identificant amb la seva dona;57 però, encara que la notícia relativa a la dama, el seu nom i el seu matrimoni fos certa, això fou abans de la confiscació dels béns, quan els Son d’Alió confirmaven documents dels reis d’Aragó i dels vescomtes de Carcassona. Com queda dit, després del seu matrimoni tampoc no tenim cap notícia de la seva esposa, Esclarmonda de Foix; la família sembla haver estat una de les víctimes de la croada i de l’enfonsament de la noblesa occitana. Al contrari, la casa de Cardona, on s’estava la seva neboda, l’altra Esclarmonda de Foix, la sabem protegint la poesia des dels primers temps de la producció de Cerverí de Girona58 fins a l’època moderna.59 Mentre els Son d’Alion s’anaven enfonsant en els nivells locals i marginalitzats de la societat aristocràtica catalana i occitana, els Cardona es trobaven en el zenit del seu poder; no em sembla per tant fora de lloc suposar que fou la segona Esclarmonda, i no la seva tia, la dedicatària de les composicions del nostre trobador. Recordaré novament que Montanhagol dedicà a Esclarmonda quatre poesies, tantes com al rei de Castella Alfons X; al contrari, al comte de Tolosa només n’hi dedicà dues (les núm. i i iv de l’edició de P. T. Ricketts), la darrera juntament amb Jaume I. La hipòtesi d’un allunyament d’Occitània i l’hipotètic desplaçament del trobador cap a Catalunya vindrien reforçats per la doble dedicatòria de Ges, per malvestat qu’er veya a Esclarmonda i a Guillem de Mont-

57 Ernest Hoepffner, Le troubadour Peire Vidal. Sa vie et son oeuvre, Paris, Les Belles Lettres, 1961, p. 97-98, amplificat per Jean-Claude Soulassol, «La famille de Son d’Alion...», p. 23; aquest autor, tot i ser el més ben informat dels estudiosos d’aquesta família, tampoc no dóna cap documentació que permeti identificar l’Estefania de Peire Vidal amb l’esposa del senyor de Son i Alion. Per la seva part, D’Arco Silvio Avalle, Peire Vidal. Poesie, Milano, Napoli, Riccardo Ricciardi, 1960, p. 55 nota, cita una referència documental relativa a «Bernardus de Alion, qui filiam dicti Arnalli de Sono in uxorem duxit», sense donar-ne tampoc el nom. Vegeu per fi l’estat de la qüestió de Martín de Riquer, Los trovadores..., p. 902, nota. 58 Miriam Cabré, Cerverí de Girona: un trobador al servei de Pere el Gran, Barcelona, Palma de Mallorca, Universitat de Barcelona, Universitat de les Illes Balears, 2011, p. 21-30; vegeu la informació precedent de Martín de Riquer, «Para la cronología del trovador Cerverí», a Estudios dedicados a Menéndez Pidal, Madrid, Patronato Mercelino Menéndez y Pelayo, 1950-1962, vol. iii, p. 361-412. 59 Jordi Rubió i Balaguer, Els Cardona i les lletres. Discurs llegit el 7 d’abril de 1957 en la recepció pública a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, Barcelona, Real Academia de las Buenas Letras de Barcelona, 1957, reimpressió dins els seus Estudis de Literatura Catalana, Barcelona, Abadia de Montserrat, 1992, p. 83-128; a les seves notes caldria afegir la promoció d’edicions manuscrites i impreses d’Ausiàs March que devem a un membre de la nissaga, l’almirall Ramon Folch de Cardona.

15134_800_anys_despres_de_Muret.indd 66

20/11/14 12:08

GUILHEM DE MONTANHAGOL, «FAIDIT»?

67

cada, que ja Joules Coulet havia identificat amb el membre d’aquesta família documentat a la conquesta de València.60 Cal recordar en aquest punt que els Cardona es mantingueren al marge d’aquesta empresa per la seva enemistat amb el rei; Ramon Folch de Cardona aparegué una vegada caiguda la ciutat i només participà l’any 1240 en una campanya contra Villena.61 Tot al contrari que Guillem de Montcada,62 que signà la capitulació de la ciutat el 1238 i continuà firmant habitualment els documents reials datats a València i en altres llocs dels regnes, amb intermitències de pocs mesos, entre els anys 1237 i 1249.63 He de remarcar que durant els fets occitans dels anys 1241-1242, als quals fan referència tres de les composicions de Montanhagol,64 trobo Guillem de Montcada signant documents reials a Barcelona (10 d’octubre i 28 de desembre de 1241), a Lleida (8 i 12 de març de 1242) i a València (28 de setembre de 1242);65 en aquest període alternà a la cort amb el seu cosí Pere de Montcada el Senescal.66 Fou Peter T. Ricketts qui proposà de relacionar el poema A Lunel lutz una luna luzens, dedicat a Jausseranda de Lunel, i el partimen amb Sordel, Senh’En Sordel, mandamen,67 amb l’estada de Jaume I a Montpeller a fi de pactar el di-

60 Jordi Rubió i Balaguer, Els Cardona..., p. 102, en nota a l’edició d’aquest poema. 61 Enric Guinot, «L’alta noblesa catalana en la conquesta de València», Anuario de Estudios Medievales, 26 (1996), p. 647-685, especialment p. 654, 655 i 656. Ho explica, una mica despectivament, el rei mateix en el Llibre dels feyts, ed. Jordi Bruguera, Barcelona, Barcino, 1991 (Col·l. Els Nostres Clàssics, § 290 i 291). Al contrari, com assenyala el mateix estudiós, sí que hi participaren l’oncle del vescomte, Ramon Folch de Cardona, i Guillem de Cardona, frare del Temple i mestre de l’orde a Catalunya i Aragó durant cert temps. 62 Cal recordar que els estudis clàssics sobre aquesta família acaben amb la mort del cap del llinatge, Guillem de Montcada, a la batalla de Portopí (1229) durant la conquesta de Mallorca: Joaquim Miret i Sans, «La casa de Montcada en el vizcondado de Bearn», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 1 (1901-1902), p. 130-42, 186-99, 230-45, i 2 (1902-1903), p. 81-300, i John Shideler, Els Montcada: una familia de nobles catalans a l’Edat Mitjana (1000-1230), Barcelona, Edicions 62, 1987. Per al coneixement general del llinatge cal acudir encara a Santiago Sobrequés Vidal, Els barons de Catalunya, Barcelona, Base, 2011, p. 123-127 i 149-156; segueix sent molt útil l’estudi de l’erudit Gaspar Ibáñez de Segovia, marquès de Mondéjar, Historia de la casa de Montcada, Biblioteca de Catalunya, ms. 2006, basat en historiadors antics. En aquest moment, al segon terç del segle xiii, l’únic Guillem de Montcada sembla haver estat membre de la branca familiar de Tortosa o Fraga, casat amb Margarida de Narbona, datat entre 1229 i 1278 per Santiago Sobrequés (Els barons..., p. 150) o d’Urgell (Gaspar Ibáñez de Segovia, Historia..., esp. ff. 200v-204r) que identifico amb el personatge estudiat per Enric Guinot, «L’alta noblesa...». 63 Enric Guinot, «L’alta noblesa...», p. 668-670. 64 Vegeu nota 5. 65 Vegeu Ambrosio Huici Miranda i María Desamparados Cabanes Pecourt, Documentos de Jaime I de Aragón. ii. 1237-1250, Valencia, Anubar, 1976, núm. 332, 339, 349 i 358. 66 Ambrosio Huici Miranda i María D. Cabanes Pecourt, Documentos..., núm. 341, 342, 343, 344. 67 Peter T. Ricketts, Les poésies..., núm. ii i iii de la seva edició; vegeu novament la nota 5.

15134_800_anys_despres_de_Muret.indd 67

20/11/14 12:08

68

VICENÇ BELTRAN

vorci entre Sança d’Aragó i Ramon VII de Tolosa; el rei signà documents en aquesta ciutat entre el 18 d’abril i el 7 de juny de 124168 i cal remarcar que el més important de tots, la sentència arbitral que posava fi al matrimoni, fou signat per dos trobadors, Sordel i Bertran d’Alamanon.69 Com diu Ricketts, «les circonstances de cette pièce [...] semblent suggérer la présence de Guilhem à cette réunion».70 No podem ignorar el fet que el poema dedicat a Guillem de Montcada fa referència a la successió del comtat de Provença; el 19 d’agost de 1245 morí Raimon Berenguer V; la crisi successòria es tancà el 31 de gener de 1246, quan la seva hereva, Beatriu, es casà amb Carles d’Anjou i el comtat entrà en l’òrbita francesa. És el rerefons d’aquests versos: [...] so nom camget Proensa, Que falhi tan que·s desleya; Per qu’ueymais aura nom Falhensa.71

No tenim notícies certes del que pogué fer el rei en aquest període; malgrat el silenci de la documentació reial,72 seguint el testimoni d’alguns cronistes antics, els historiadors tendeixen a pensar que es desplaçà a la Provença a fi de resoldre el conflicte militarment.73 Durant l’estiu del 1245, Jaume I era a València però el veiem a Lleida el 25 de setembre i a Perpinyà el 22 d’octubre, on ro-

68 Ambrosio Huici Miranda i María D. Cabanes Pecourt, Documentos..., núm. 326 a 330. Vegeu la reconstrucció dels fets al fil dels documents a Joaquim Miret i Sans, Itinerari de Jaume I el Conqueridor, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1918, p. 148-151. He d’observar que els fils dels nostres personatges es creuen repetidament: Raimon Gaucelm, senyor de Lunel, posseïa el «castrum de Castilione de Albuferia, quod est apud Valenciam», al qual va renunciar a favor de Jaume I a Lunel, el 22 de febrer de 1242 (Joaquim Miret i Sans, Itinerari..., p. 154). 69 Ambrosio Huici Miranda i María D. Cabanes Pecourt, Documentos..., núm. 329. 70 Peter T. Ricketts, Les poésies..., p. 15. 71 Vegeu la nota 28; és el núm. x de l’edició de Peter T. Ricketts, Les poésies... 72 Joaquim Miret i Sans, Itinerari..., p. 176, deduïa que «totes les dades avui conegudes no permeten sospitar que D. Jaume anés a Provença». 73 Vegeu, a tall d’exemple, Ch[arles] de Tourtoulon, Don Jaime I el Conquistador, rey de Aragón, conde de Barcelona, señor de Montpeller, según crónicas y documentos inéditos, València, José Domenech, 1874, vol. ii, p. 89-91 (la versió original francesa, amb el mateix títol, sortí a Montpeller el 1863 i 1867), Ferran Soldevila, Història de Catalunya, Barcelona, Alpha, 1963, p. 298-300 i José Luis Villacañas, Jaume I el Conquistador, Madrid, Espasa-Calpe, 2003, p. 376-377. Per al context d’aquest fet, resulta essencial Martí Aurell, «La fi de l’expansió a Occitània», a Maria Teresa Ferrer i Mallol, Jaume I. Commemoració del VIII Centenari del naixement de Jaume I, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2011, vol. i, p. 427-433.

15134_800_anys_despres_de_Muret.indd 68

20/11/14 12:08

GUILHEM DE MONTANHAGOL, «FAIDIT»?

69

mangué almenys fins al 27 d’aquest mes.74 Li perdem el rastre fins al 12 de gener de 1246, novament a València, on signà documents fins al 6 de març; però el 18 d’aquest mes ja era a Montpeller i no en sabem res més fins al 15 de maig, ja a Perpinyà i de tornada, car el 29 havia arribat a Girona.75 En aquest període, Guillem de Montcada intervé com a testimoni de documents datats el 13 de setembre de 1245 a Barcelona, a l’octubre del 1245 i al maig del 1246 a Perpinyà i el 29 de maig següent a Girona.76 Ens interessa també fer notar que Joaquim Miret i Sans publicà la notícia de dos documents força interessants, tot i que dubtosos: del primer, datat a Lleida el 29 de juliol de 1245, en dubtava de l’autenticitat; del segon, datat a Calataiud el 25 de novembre de 1245, en dubtava de l’any, però tots dos són coherents amb l’itinerari d’aquests mesos; entre els testimonis dels dos documents hi ha Guillem de Montcada i el vescomte de Cardona, entre altres magnats de Catalunya i Aragó.77 En aquest context, la dedicatòria del poema que ens ocupa planyent la pèrdua de Provença a Guillem de Montcada i a l’esposa de Ramon Folch de Cardona s’omple de sentit, car la presència del poeta i dels dos magnats en aquest afer sembla probable. A fi d’interpretar correctament aquestes dades, he d’observar que els documents reials del període solen tenir un petit nombre de signataris, i que generalment aquests es redueixen als interessats en cada document; no trobem, com en altres cancelleries, una llarga nòmina dels nobles i clergues membres del consell reial. D’altra banda, la llista de signataris canviava quan el rei passava de l’un a l’altre dels seus territoris, i no podem pensar que tota la seva escorta militar canviés completament. Per tant, no sé si podem interpretar que les alternances cronològiques esmentades arribessin a reflectir canvis efectius en la composició del seguici reial. La presència de Guillem de Montcada al costat del rei durant aquesta dècada resulta per tant gairebé constant i molt significativa, i ens podria ajudar a explicar l’aparició d’un Guilhem de Montanhagol entre els repobladors de València, si és que es tracta del nostre poeta. Amb tot, ens queda un dubte important: si el suposat trobador va estar amb aquest magnat, resulta estrany que només li hagi dedicat una composició; si, havent-ne dedicat quatre a la vescomtessa de Cardona, deduïm que estava al seu servei, és més difícil d’identificar amb el poblador de València.

74 Ambrosio Huici Miranda i María D. Cabanes Pecourt, Documentos..., núm. 413-417. Vegeu també Joaquim Miret i Sans, Itinerari..., p. 173-176. 75 Ambrosio Huici Miranda i María D. Cabanes Pecourt, Documentos..., núm. 424-426. 76 Ambrosio Huici Miranda i María D. Cabanes Pecourt, Documentos..., núm. 412, 417, 425 i 426. 77 Joaquim Miret i Sans, Itinerari..., p. 174 i 175.

15134_800_anys_despres_de_Muret.indd 69

20/11/14 12:08

70

VICENÇ BELTRAN

El conjunt d’aquestes dades —tot i deixant de banda les referències documentals, que no resulten inequívoques—, sembla suggerir que el nostre trobador estigué tota la vida amb un peu a Occitània i l’altre a la Península Ibèrica, primer a la Corona d’Aragó, després a la de Castella i qui sap si novament a Aragó; i em sembla que el sirventès Del tot vey remaner valor,78 una de les composicions més clarament alineades amb els problemes del comtat de Tolosa, és paradoxalment la prova més fefaent d’aquesta situació. Conté una crítica ferotge contra els predicadors, en particular la condemna de la generositat feudal («devedon [...] que hom per pretz non do ni fassa be», estrofa i, vv. 6-7), de l’ús legítim de la riquesa («Dieus vol pretz e vol lauzor [...] ben es fols totz hom que car no·s te: | e que fassa en aquest segle tan | que sai e lai n’aya grat», est. ii), del luxe en els vestits («dizon mais de folor | qu’aurfres a dompnas no s’eschai») i del seu capteniment hipòcrita en relació amb els afers d’aquest món («Tug laisson per Nostre Senhor | nostre clerc lo segle savai... res no volon, pero ab tot s’en van», est. v). Amb tot, el nucli de la composició és l’estrofa iii, on fa una càrrega frontal contra la Inquisició i els seus mètodes: Ar se son fait enqueredor e jutjon aissi com lur plai. Pero l’enquerre no·m desplai, anz me plai que casson error e qu’ab bels digz plazzentiers ses yror, torno·ls erratz desviatz en la fe, e qui·s penet que truep bona merce, e enaixi menon dreg lo gazan que tort ni dreg no perdan so que y an.

La interpretació unànime d’aquesta estrofa l’ha convertida en una protesta directa contra l’establiment de la inquisició monàstica, sota l’autoritat dels predicadors.79 L’adverbi «ar» que comença l’estrofa reforça la hipòtesi que «la pièce serait donc de peu postérieure à l’établissement véritable de l’Inquisition, en avril

78 Ed. Peter T. Ricketts, Les poésies..., núm. i, per on cito, i Joules Coulet, Le troubadour..., núm. iv. 79 L’estudi clàssic és el d’Yves Dossat, Les crises de l’Inquisition toulousaine au xiii e siècle (12331273), Bordeaux, Bière, 1959, però ens resultarà molt més útil Michel Roquebert, L’épopée cathare..., 4. Mourir à Montségur, que ha aprofundit molt més en els problemes en aplicar els seus coneixements sobre la història occitana d’aquest període. Per a aquest aspecte, vegeu les p. 325-331.

15134_800_anys_despres_de_Muret.indd 70

20/11/14 12:08

GUILHEM DE MONTANHAGOL, «FAIDIT»?

71

1233. Elle date de 1233 ou 1234».80 Per la meva part, no en tinc cap dubte; només que els actuals coneixements sobre el tema ens permeten d’afinar una mica més. Raimon VII estigué absent de Tolosa des del 1234, ocupat en gestions a les corts del pontífex i de l’emperador, i després, en la recuperació del marquesat de Provença. Fou en aquest període que els tolosans es revoltaren contra la Inquisició, sent expulsats els predicadors de la ciutat el 10 d’octubre de 1235.81 El context internacional afavoria els interessos del comte, que el 1237 dirigí al papa un memorial on reclamava un canvi radical en la gestió dels afers occitans; i entre ells, naturalment, l’actuació de la Inquisició era una de les reclamacions principals; sorprenentment, aquesta vegada no només obtingué una resposta parcialment positiva, sinó que la Inquisició, malgrat no ser suprimida ni tornada als bisbes, com ell havia demanat, es veié obligada a una suspensió d’activitats que durà tres anys: no es coneix cap sentència inquisitorial entre el 19 de febrer de 1238 i el 22 de maig de 1241.82 Ara ens interessa particularment un dels apartats del memorial, el tercer: «Item sup[plicat] ut homines terre sue qui in facto fidei deliquerunt et culpabiles sunt reperti vel fuerint, volentes humiliter redire ad Sancte Matris Ecclesie unitatem et omnem heresim abjurare, misericorditer ab Ecclesia admittantur, et salutares ei[s] penitentie injungantur».83 El contingut de l’estrofa sembla traduir aquesta petició del comte i, tot i no ser cap novetat en el seu criteri sobre el tractament que s’havia de donar als heretges, no podem deixar de banda la proximitat entre els dos textos i, per tant, que el poema pot fer-se ressò de les peticions del comte o de la satisfacció parcial del pontífex. Més encara: atès que el to del sirventès resulta una acusació frontal contra la ideologia dels predicadors, podríem pensar que el trobador està en realitat fent un recompte de greuges a fi de celebrar el triomf del comte, i que per això conclou amb el que podria ser una incitació a malfiar-se de la victòria: «membre·l que fag li an | e guart se d’elhs d’esta ora enan» (vv. 47-48). Evidentment, el sirventès ha de ser posterior a la implantació de la Inquisició a Tolosa, però s’adiu millor amb els anys successius, els de la persecució dels ciutadans tolosans, les reclamacions del comte i la malfiança contra els predicadors que amb les pors de la novetat; i el to concorda més amb la reclamació al papa del 1237 i la suspensió d’activitats inquisitorials del 1238 que amb les incerteses dels anys anteriors.

80 Peter T. Ricketts, Les poésies..., p. 46. 81 Michel Roquebert, L’épopée cathare..., 4. Mourir à Montségur, p. 368-371. 82 Michel Roquebert, L’épopée cathare..., 4. Mourir à Montségur, p. 383 i 393. 83 Segueixo la publicació del memorial dins Les registres de Gregoire IX, publicat per Lucien Auvray, Paris, 1890-1935, vol. ii (1907), núm. 4758, col. 1244, § 3.

15134_800_anys_despres_de_Muret.indd 71

20/11/14 12:08

72

VICENÇ BELTRAN

El primer vers de la tornada suggereix que el poema ha estat escrit en absència del comte: «vay al pro comte dese | de Toloza» o, potser, en absència del poeta. Recordem que aquesta etapa fou la de la guerra al marquesat de Provença,84 però les exigències publicitàries de la guerra semblen més aviat suggerir que Montanhagol, si hagués estat a Occitània, hauria d’acompanyar el seu senyor; si és també el període de la caiguda de València i de les donacions de terres, no costa gens imaginar-lo a la host del Conqueridor, pendent sempre dels esdeveniments de la seva terra. Recordem que la cort de Jaume I fou lloc d’acollida per als exiliats occitans85 —Raimon Trencavell,86 Olivier87 i Bernat de Termes, Bonifaci de Castel·lana,88 Hug de Baus, Albert de Lavània—,89 tot i que en sabem poc de tots ells i encara menys de les seves activitats. Les fonts occitanes ens informen d’alguns casos ben curiosos, dels quals citaré només el més significatiu: la Canso de la crozada ens diu que el 1216, en tornar de Roma, Raimon VI prengué Avinyó i a continuació, abans de deixar el seu fill al setge de Belcaire, anuncià als seus barons «Eu m’en vau en Espanya»;90 afirma Michel Roquebert, ignoro amb quin fonament, que estigué fora «près de dix-huit mois durant»,91 però segurament només passaren dotze mesos.92 De tota manera, és molt de temps sense emetre cap document, i en tot aquest temps, ni les fonts occitanes ni les catalanes no en diuen un mot. No sabem ni on va anar, ni amb qui, ni què va fer; i si la història del comte conté aquesta mena de llacunes, no ens han de sorprendre les inconseqüències entre unes poques referències documentals i una dotzena de poemes. En conclusió, les dades literàries i documentals sobre l’estada de Montanhagol a la cort aragonesa són difícils d’interpretar. Analitzant el conjunt de la

84 Michel Roquebert, L’épopée cathare..., 4. Mourir à Montségur, p. 393-398. 85 Martí Aurell, «La fi de l’expansió...», p. 434. 86 En Joaquim Miret i Sans, Itinerari..., el trobo documentat els anys 1224 (p. 50), 1229 (p. 78), 1233 (p. 107), 1235 (p. 118 i p. 120), 1236 (p. 123), 1241 (p. 151-152) i 1243 (p. 158). 87 En Joaquim Miret i Sans, Itinerari..., el trobo documentat els anys 1232 (p. 97), 1233 (p. 107), 1245 (p. 174-175) i 1246 (p. 178-179) a Perpinyà; a Barcelona el 1260 (p. 301), a Montpellier (p. 321) i a Clermond, el 1262 (p. 324); sabem també que participà en l’expedició a Terra Santa, on entrà en combat (p. 432). 88 Ferran Soldevila, Pere el Gran..., vol. ii, p. 197-199. 89 Per a aquests dos personatges, vegeu Ferran Soldevila, Pere el Gran..., vol. ii, p. 199-202. 90 Eugène Martin-Chabot (ed.), La chanson..., laisse 155, v. 8. 91 Michel Roquebert, L’épopée cathare..., 3. Le lys et la croix 1216-1229, p. 29. 92 La col·lecció documental de Laurent Macé (Catalogues Raimondins (1112-1229). Actes des comtes de Toulouse, ducs de Narbonne et marquis de Provence, Toulouse, Archives Municipales de Toulouse, 2008, núm. 413 a 417) no cita cap document conservat que pugui haver estat expedit entre la seva anada a Roma i el març del 1217, quan el tornem a trobar a Belcaire. Si l’arribada a Avinyó tingué lloc el febrer o març del 1216, com diuen els testimonis, l’interval és d’un any.

15134_800_anys_despres_de_Muret.indd 72

20/11/14 12:08

GUILHEM DE MONTANHAGOL, «FAIDIT»?

73

seva obra, la part vinculable al comtat de Tolosa és escadussera, i es pot explicar a través de la intervenció de la Corona catalanoaragonesa; al contrari, dedica quatre poemes a Alfons el Savi, quatre més a una Esclarmonda que tenim arguments per a identificar amb la vescomtessa de Cardona i alguns més a Jaume I i a Guillem de Montcada. Si atenem al fet que ell mateix es manifesta ferotgement involucrat en els conflictes del comte de Tolosa, la imatge que en resulta és més la d’un faidit que la d’un poeta àulic tolosà. L’aparició d’un homònim en el Repartiment de València suggereix que pot haver participat en la conquesta de la ciutat i del regne, i això reforçaria l’afirmació de la Vida, que el presenta com «uns cavallers de Proenza»,93 malgrat no haver-hi cap possibilitat de confirmar aquesta dada. Aquesta imatge funciona satisfactòriament en el seu conjunt, però trontollen els detalls. No s’acaba d’entendre que la principal dedicatària de la seva poesia, Esclarmonda, pertanyi a un llinatge, els Cardona, que no participà en la conquesta i no es beneficià del Repartiment, ni que només hagi dedicat un poema a Guillem de Montcada que, des de l’estudi de Joules Coulet, es presenta com el nexe entre el poeta i el regne. En el cas del quasi homònim documentat a la cort de l’infant Pere, a part del problema en el nom de fonts, xoca també amb el fet que la pista del poeta a Castella es perd deu anys abans, tot i no resultar inversemblant que encara fos viu el 1268; però és coherent amb l’acollida que l’infant donava als exiliats occitans. Un factor favorable a la identificació de tots aquests personatges és la raresa del cognom; d’altra banda, la dedicació constant, fins a la mort de Raimon VII, als afers occitans, alternant amb la dedicatòria de poemes a magnats estrangers (Esclarmonda de Foix-Cardona —si les meves hipòtesis resulten atendibles—, Guillem de Montcada i, més endavant, Alfons X) s’adiu perfectament amb la imatge d’un trobador —i qui sap si, com diu la vida, cavaller—, exiliat durant la croada i els períodes de repressió, però pendent dels daltabaixos de la guerra occitana i en contacte amb els magnats contraris a l’Església i al rei de França, disposat a tornar i fer servir les armes —les reals i les metafòriques— contra els invasors de la seva terra. Si atenem a la pobresa de la documentació relativa a les activitats occitanes de Jaume I i dels exiliats occitans a la Corona d’Aragó, al volum migrat de la documentació reial d’aquest període estudiada i publicada fins ara i, per què no, a la migradesa de l’obra conservada —només tretze composicions—, em sembla que aquesta imatge del trobador esdevé força versemblant.

93 Ed. Peter T. Ricketts, Les poésies..., p. 9.

15134_800_anys_despres_de_Muret.indd 73

20/11/14 12:08