Aeso, d\'oppidum ibèric a municipium romà (Review Salazar 2015)

Recensions

Gual, J., Simón Gornés, J. (2015). Menorca talayótica. Guía de yacimientos. Consell Insular de Menorca i RgM edicions. Menorca. 165 pàgines. ISBN: 978-84-606-9489-2. Sintes, E. (2015). Guia. Menorca talaiòtica. La prehistòria de l’illa. Triangle Postals SL, Sant Lluís. Menorca. 320 pàgines. ISBN: 978-84-8478-640-5.

Les dues guies que comentem apareixen en un moment particularment interessant, no sabem fins a quin punt transcendent per a l’arqueologia menorquina, però en el qual s’obre l’oportunitat de contrastar dos models de política arqueològica. Tots dos comparteixen la valoració del patrimoni arqueològic com un recurs singular, un dels atractius turístics de l’illa que cal potenciar, i aquesta coincidència té la millor prova en la promoció de la candidatura de la Cultura Talaiòtica a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i la bona acollida ciutadana a la campanya Som Talaiòtics. Un d’ells ha estat hegemònic aquests darrers anys, l’altra és una expectativa de canvi i d’esperança provocada per la primavera electoral. El primer, impulsat pel Partit Popular, concep l’arqueologia i els seus usos en el marc d’una política de creixement que subordina els valors mediambientals, paisatgístics i historicoculturals al desenvolupament econòmic a curt termini, infravalora la recerca, confon l’apoderament i la salut democràtica amb el populisme identitari (caldria preguntar-se al respecte sobre la innocència de la campanya Som Talaiòtics en el context del permanent debat polític i ideològic 386

sobre la catalanitat de les illes) i promou una política arqueològica propagandística i d’aparador, que orienta els escassos recursos a actuacions cosmètiques de senyalització, il·luminació, etc., sobre alguns jaciments o a la promoció de congressos internacionals, com els de Bones Pràctiques en Patrimoni Mundial, Maó 2013 i 2015, concebuts com eines promocionals, totalment alienes i ignorant problemes reals de l’arqueologia menorquina. Encara més, al mateix temps, el Consell Insular s’ha mostrat tolerant i comprensiu amb directes i greus afectacions sobre el patrimoni arqueològic, sigui la variant sud de Ciutadella o el tram entre Maó i Alaior de la Me-1, la carretera general i les seves tristament famoses rotondes de doble nivell. El gravíssim impacte que aquesta infraestructura, desmesurada i totalment injustificada per raons tècniques, necessitats de comunicació, volum de circulació o sinistralitat, té sobre el sòl rústic i el valor més preuat de l’illa, el paisatge, entès com el compendi dels valors naturals, mediambientals i historicoculturals, ha deixat en un segon pla la negativa incidència sobre el patrimoni arqueològic; el cas més lamentable és el de les navetes funeràries de Rafal Rubí i el patètic expedient de delimitació d’entorn, incoat el novembre de 2013, que defineix dues illes de protecció i sembla no tenir altra intenció que permetre la construcció d’una macrorotonda a 37 metres de distància del monument. La Me-1 s’ha convertit en una veritable pedra de toc per al nou govern. Format per Més per Menorca, Partit Socialista Obrer Espanyol i Podemos, té el compromís de reconduir el projecte fins allà on sigui possible i, en relació amb el patrimoni, el repte d’encaixar una política arqueològica més sensible amb la recerca, la conservació i la socialització en un projecte de desenvolupament sostenible respectuós amb la proclamada Reserva de la Biosfera. Tot està per fer, què faran possible...? Centrant-nos en el tema, direm per començar que no creiem que es pugui parlar d’una afortunada coincidència, en el fet de l’aparició simultània de dos guies sobre l’arqueologia menorquina i, més concretament, sobre la cultura talaiòtica. Ambdues pretenen ser eines de divulgació i oferir il·lustracions, descripcions i informació pràctica als visitants, i no es tracta de productes prou diferenciats com per a justificar la competència en el mercat, fins i tot, en els dies i els escenaris de la presentació a l’illa durant aquest estiu passat. En qualsevol cas, tres raons poden ajudar a explicar per què s’ha produït: la intensa activitat arqueològica desenvolupada durant aquests darrers anys i els seus brillants resultats; la inexistència en el mercat editorial d’una guia actualitzada i de característiques semblants i, sobretot, la promoció de la candidatura de la Cultura Talaiòtica a Patrimoni de la Humanitat. En el cas de la primera, Menorca talayótica. Guía de yacimientos, editada pel Consell Insular de Menorca i RgM edicions, amb textos de Joana Gual i de J. Simón Gornés, es tracta d’una iniciativa institucional concebuda com una eina de promoció de l’esmentada candidatura i que presenta la llista dels 32 jaciments seleccionats. Autora i autor són arqueòlegs del Servei de Patrimoni Històric del Consell Insular de Menorca (CIME) i membres de l’equip tècnic redactor Revista d’Arqueologia de Ponent 25, 2015, 386-401, ISSN: 1131-883-X

Recensions

de l’expedient de la Menorca Talaiòtica a presentar davant de la UNESCO, coordinat per Àngela Rojas, vicepresidenta d’ICOMOS internacional; José Simón Gornés ha estat, a més, diputat al Parlament Balear i home fort del Partit Popular a l’illa fins al canvi polític que van suposar les eleccions de maig de 2015. La guia es presenta en dos idiomes, espanyol i anglès, amb un format una mica més reduït que la segona i en 163 pàgines recull en forma de fitxes informació i il·lustracions sobre cadascun dels conjunts o monuments inclosos en la llista, que apareixen ordenats per termes municipals de ponent a llevant, és a dir, començant per Ciutadella per finalitzar a Maó. A més d’una molt breu descripció general, les dades s’agrupen en cada cas en informació bàsica i informació pràctica. La primera ofereix la classificació, cronologia, funcionalitat, topònim, terme municipal i altres dades d’interès més que dubtós per a un lector o lectora no especialista, com són número d’inventari, signatura, coordenades UTM —repetides—, cota s.n.m., MTB, protecció legal, etc. La segona, és a dir, la pràctica, l’ofereix sobre l’accés, l’aparcament, la titularitat, la fórmula de gestió, els horaris i els preus. La qualitat de l’edició i la profusió d’il·lustracions no amaguen que, sovint, les fotografies siguin repetitives i que les planimetries, seccions i dibuixos de materials resultin incomprensibles per al gran públic, poc habituat a aquestes representacions gràfiques, problema agreujat per l’escala emprada, que fa literalment il·legible la informació del mapa de l’illa amb el Camí de Cavalls (pàgines 62-63). Aquest excés de dades, ni justificades en funció dels usuaris, ni adaptades a una lectura fàcil i agradable, contrasta amb l’absència d’una introducció general a la prehistòria i l’arqueologia menorquina i el seu marc cronològic, que el lector, si no busca solucions en un altre lloc, haurà de reconstruir amb les dades que s’ofereixen en jaciments concrets sobre tal fase o tal altra, així com la falta de la més mínima orientació bibliogràfica. Obren la guia uns textos brevíssims sobre la cultura talaiòtica que fan referència a la seva singularitat, des de la perspectiva de la confecció de la llista i els criteris d’avaluació de la UNESCO, i a l’evolució de les figures de protecció legal fins arribar a la Llei de patrimoni històric de les Illes Balears (1998); i la tanca un petit glossari de termes arqueològics. Sens dubte, el problema rau en la reutilització de materials preparats per a una finalitat diferent; de fet, amb alguna retallada, els textos són els de la versió on line, el portal Menorca Talaiòtica. Pel que fa a la segona, Guia. Menorca talaiòtica. La prehistòria de l’illa, és el fruit del treball de dos anys d’un equip i de la col·laboració de dues empreses menorquines caracteritzades per un contrastat segell de qualitat. Triangle Postals, radicada a Sant Lluís, que produeix postals i souvenirs, guies, mapes, multimèdia i una potent línia editora de llibres (a més dels dedicats a les illes, vegeu els dedicats a monuments barcelonins o a la Costa Brava), i Mediterraneum, empresa creada a Menorca amb seu a Mercadal, que ofereix serveis en el camp de la gestió i la comunicació cultural, la posada en valor del patrimoni, el turisme cultural i la promoció de productes agroalimentaris de qualitat; amb Antoni Revista d’Arqueologia de Ponent 25, 2015, 386-401, ISSN: 1131-883-X

Nicolau al capdavant, historiador i museòleg amb llarga experiència, potser la més coneguda, els catorze anys en la direcció del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona i, la més recent, la col·laboració en el Centre d’Art i d’Història Hernández Sanz de Maó. La guia ofereix en 320 pàgines, 40 fitxes de jaciments, 250 fotografies i 20 il·lustracions, en una edició molt acurada a càrrec d’Antoni Nicolau, amb text d’Elena Sintes, fotografies de Ricard Pla i dibuixos d’Albert Àlvarez. Han aparegut les edicions catalana, castellana, anglesa i francesa i no es renuncia a unes properes versions en alemany i italià. L’èxit de la presentació al Museu de Maó, el passat 4 d’agost, amb més d’un centenar d’assistents, esperem que sigui el preludi d’una acceptació merescuda. La guia ofereix en una primera part uns capítols introductoris dedicats al paisatge, la periodització de la prehistòria menorquina i la vida, la mort i les creences de les comunitats que habitaren l’illa; la segona, “Els espais construïts”, s’ocupa dels elements arquitectònics més significatius, naviformes d’habitació, talaiots, recintes taula, cercles o cases, coves d’enterrament i sepulcres funeraris col·lectius; la tercera presenta 40 jaciments arqueològics amb informació sistematitzada sobre horaris i accessos, com arribar-hi, durada de la visita, què veurà el visitant, itinerari a seguir i descripció del monument o conjunt. Finalment, incorpora unes breus biografies sobre persones que han estat clau en l’arqueologia menorquina, des d’Émile Cartailhac fins a Manolo Fernández Miranda, passant per Francesc Camps i Mercadal (Francesc d’Albranca), Francesc Hernández Sanz, Margaret Alice Murray i Maria Lluïsa Serra Belabre, una breu referència al Museu de Menorca (Maó) i al Museu Municipal Bastió de sa Font (Ciutadella), un petit glossari i una orientació bibliogràfica. Es presenten 43 jaciments, si es compten els tres incorporats en l’apartat, “els inaccessibles” o no visitables, les tres coves des Càrritx, es Mussol i es Pas, que figuren entre les principals novetats de l’arqueologia illenca dels darrers anys. Apareixen ordenats d’est a oest, és a dir, de Maó a Ciutadella i la llista recull els 32 conjunts de la candidatura més els poblats de Son Catlar i Biniaiet Vell, els cercles d’Alcaidús, el talaiot de Binicalsitx i la taula de Binimassó, la Cova des Coloms, els talaiots de Binicodrell, el sepulcre de triple parament de Ses Arenes de Baix. El desajust que es pot observar en els números resulta d’assignar el mateix número o no a poblat i necròpolis, cas d’en Caparrot de Forma o les dues navetes de Rafal Rubí, i de la no inclusió en la llista de la candidatura de dues de les coves esmentades, Mussol i es Pas. Mereixen un comentari a part els casos de Son Catlar i Na Patarrà, no inclosos en la proposta per manca d’acord amb els propietaris de les finques, i el dels poblats de Binicodrell de Dalt i Biniaiet Vell-Alcaidús, el primer, exclòs per la destrossa de molts dels seus elements i el segon per l’estat vergonyós d’abandó en què es troben les seves impressionants restes. Son Catlar, sense cap mena de dubte, és un dels jaciments més impressionants de l’arqueologia menorquina, especialment per la seva muralla esplèndidament conservada en la totalitat del seu recorregut de quasi un quilòmetre, amb casamates, portell d’accés, bastió, 387

Recensions

etc., que tanca en les 3,75 hectàrees de l’interior del recinte el gran recinte taula —mal conservat, però de característiques extraordinàries—, tres talaiots, cercles, sala hipòstila i hipogeu. Per la mateixa raó —com hem dit, manca d’acord amb la propietat—, també va caure de la llista el Pou de Na Patarrà, Alaior. Situat a 200 metres de Torralba d’en Salort, amb els seus 47 metres de profunditat i 9 trams de 368 esglaons fent ziga-zagues per una de les parets, constitueix un monument excepcional per les seves característiques i tipologia. Els tècnics que han preparat la proposta de la candidatura es limiten a esmentar-lo en la fitxa de Torralba, com fa Elena Sintes en la segona guia que, a més, reprodueix un dibuix (pàgina 58); per compensar la seva absència i justificar la representativitat inclusiva de la proposta, Gual i Gornés esmenten el desconegut però espectacular pou de Calescoves, del qual no es parla en cap de les dues guies i que tampoc no el coneixem personalment. L’arqueologia de Menorca (1.500 jaciments catalogats en 700 km2) constitueix un variat mostrari de fórmules de gestió i socialització del patrimoni. Reservada per l’Administració —com estableix la llei— la competència darrera sobre els béns declarats —que ho són tots—, el dia a dia dels jaciments arqueològics menorquins s’acull a diferents fórmules segons la titularitat i qui assumeix la gestió. En la majoria dels casos la titularitat és privada; en altres pública, sigui titular el Consell Insular o compartida CIME-Ajuntament de Maó, l’Ajuntament de Ciutadella, els ministeris de Cultura, Defensa o Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente. Sovint, cas de Talatí de Dalt, Torre Trencada, Sa Cúdia Cremada, Torrellisar, Biniai Nou, Biniac Oriental o So Na Caçana, també la gestió està en mans del propietari, que es limita a mirar, lloga la posada en valor a una empresa, o la cedeix al CIME o la Fundació Destí Menorca; en el cas de Torralba d’en Salort, la Fundació Illes Balears és a la vegada titular i gestora. La fórmula més repetida combina propietat privada i gestió pública a càrrec del CIME, com és el cas de Torre Llafuda, Son Mercer de Baix, Rafal Rubí, Torrelló, Es Caparrot de Forma, Cornia Nou i Na Comerma de Sa Garita, entre altres. Pot sorprendre l’escàs pes de la titularitat pública i el protagonisme de la privada i, encara més, que en un context que —entre altres lectures possibles— sembla indicar la capacitat de diàleg de l’Administració i la complicitat de la societat menorquina amb el seu patrimoni, no s’hagi arribat a acord en el cas de Son Catlar o de Na Patarrà, perquè aquesta és la raó de la no inclusió en la candidatura a la declaració com a Patrimoni Mundial de la Cultura Talaiòtica: la UNESCO exigeix comptar amb el vistiplau i la participació dels propietaris dels béns. Segons sembla, el CIME no va voler cedir a les pretensions de tenir un tracte similar a Naveta des Tudons, que suposa als propietaris uns ingressos respectables fixos anuals mitjançant una mena de lloguer. Cal tornar a la pregunta primera, què ha de prevaldre, l’interès públic i el valor patrimonial o el caràcter privat de la finca? Ni el públic, ni el bé patrimonial han estat la principal consideració i per això la “solució” no ha estat correcta. El respecte a 388

la propietat privada passa per acordar la fórmula de gestió del bé cultural fins on sigui possible, les condicions i horaris de visita (el mínim el marca la llei) i pactar, en el seu cas, la compensació econòmica o d’altre tipus com a contraprestació. Però la inclusió en la candidatura i la desitjada declaració suposen un plus de protecció i promoció del qual no s’havia d’haver privat a Son Catlar, com tampoc a Na Patarrà, més encara si tenim present l’estat de les restes arqueològiques. La socialització, la posada en valor de l’arqueologia talaiòtica ha de valorar la singularitat, l’element diferenciador dels seus jaciments per evitar l’efecte “vist un, vistos tots” i Son Catlar i Na Patarrà, muralles i pou, tenen aquest valor afegit. Són diferents, com dèiem, les causes que han motivat l’exclusió dels poblats talaiòtics de Binicodrell, Es Migjorn Gran, i Biniaiet Vell-Sant Vicenç d’Alcaidús, Alaior. El primer era un gran poblat conegut de molt antic i en el qual s’arribaven a citar cinc o sis talaiots (Ramis 1818; Blasco 1879), dels quals, actualment, en resten dos. El situat al nord, millor conservat, presenta una rampa d’accés, l’autenticitat de la qual ha estat sempre qüestionada, encara que Lluís Plantalamor la considera original. Les destrosses patides i la polèmica al voltant de les suposades modificacions en el talaiot nord semblen haver estat el motiu de l’exclusió. Més escandalós és el cas de Biniaiet Vell-Sant Vicenç d’Alcaidús... Veritable ase dels cops de l’arqueologia menorquina, mereix uns paràgrafs entre compassius i reivindicatius. El passat 22 de juliol el Consell Insular denunciava l’espoli amb detector de metalls del poblat talaiòtic de Biniaiet Vell... És la darrera —¿o la penúltima?— de les desgràcies d’aquest impressionant, però desafortunat, jaciment arqueològic. El que en la literatura arqueològica es descriu com dos jaciments, constitueix en realitat un gran conjunt arqueològic situat entre els termes municipals d’Alaior i Maó: el “poblat talaiòtic” de Biniaiet Vell i els “cercles adossats” o cases posttalaiòtiques de Sant Vicenç d’Alcaidús. Com diem, un gran poblat talaiòtic, d’una extensió no inferior a la dels grans assentaments com Torre d’en Galmés (6 ha) o Son Catlar (3,75 ha), emplaçat sobre una serreta i la seva vessant, amb vistes esplèndides sobre l’est de l’illa, fins al port de Maó i la Mola. En el cim, tres talaiots, cercles i, camuflada entre ells o amagada sota els ullastres, un recinte taula; al peu, un hipogeu, estructures romanes i uns espectaculars “cercles” (casa amb pati central, sala hipòstila adossada, plaça al davant) que no tenen res a envejar al famós Cercle Cartailhac de Torre d’en Galmés, excavat i restaurat fa uns anys per Elena Sintes i Xisco Isbert. De res no li ha servit al lloc arqueològic ser conegut des de fa dos-cents anys i haver estat considerat durant dècades com un dels jaciments arqueològics més importants de l’illa. Més aviat al contrari... J. Ramis i Ramis en va donar la primera notícia el 1818 i va ser excavat —cercles propers als talaiots— en 1916 per A. Vives Escudero i F. Hernández Sanz. Als anys 1917 i 1918, el gran talaiot —avui pràcticament desaparegut— i d’altres restes es convertiren en pedrera de les obres de la carretera general, sense que les protestes dels estudiosos locals, que arribaren a Revista d’Arqueologia de Ponent 25, 2015, 386-401, ISSN: 1131-883-X

Recensions

la Real Academia de la Historia, ho poguessin impedir. Posteriorment, Maria Lluïsa Serra excavà els grans cercles adossats entre 1958 i 1961, pocs anys abans de morir prematurament, però l’Administració continuà ignorant el jaciment. Al llarg dels anys, una combinació letal d’ignorància, cobdícia, progrés malentès, mala praxi arqueològica i comportament irresponsable de l’administració pública ha produït el que hi ha... Excavar un jaciment, no restaurar-lo i abandonar-lo després a la seva sort és una modalitat de destrucció dels llocs arqueològics, tradicionalment estesa, imputable a l’administració, però també al col·lectiu professional. Recentment, l’Administració ha tornat a incomplir el seu deure de protegir el bé cultural —això sí, sobre el paper, patrimoni declarat—, en l’atemptat més greu contra el paisatge fet mai a l’illa. El CIME amb la “reforma” de la Me-1 i la corresponent macrorotonda de dos pisos de Biniai —de nou la maleïda carretera!— i el projecte de la planta de tractament de residus de l’activitat constructora, ha ignorat totalment els valors mediambientals i culturals, sòl rústic ben conservat i béns arqueològics. Aquest darrer capítol d’una autèntica història de terror serà, possiblement, per a Biniaiet Vell-Sant Vicenç d’Alcaidús l’únic amb final feliç. Aquí, les obres no han començat i el nou govern insular podrà complir les promeses electorals; no tindran, ens temem, la mateixa sort les navetes de Rafal Rubí i Biniac-L’Argentina, que veuen, impotents, com creix en el seu entorn immediat la desmesura viària. El nostre comentari queixós i la qualificació com l’ase dels cops de l’arqueologia menorquina, no fan del tot justícia a la impressió que deixen les restes arqueològiques de Biniaiet Vell-Sant Vicenç d’Alcaidús i, encara més, traeixen la nostra intenció, si llegir-ho desanima a visitar-les... És cert que el seu estat pot ser qualificat, senzillament, de penós i lamentable, però el visitant sensible sentirà quelcom més que indignació davant d’unes ruïnes que sobreviuen emboscades al maltractament i la ignorància, exhibint una orgullosa monumentalitat i a la qual la destrucció i l’abandonament han afegit una dimensió tràgica de bellesa romàntica. Com dèiem, el conjunt arqueològic tampoc no està inclòs en la candidatura a Patrimoni Mundial de la Cultura Talaiòtica. Què hi farem..., les vergonyes s’amaguen, però millor posar-hi solució... De nou amb la guia, l’autora dels textos és Elena Sintes, arqueòloga alaiorenca, amb una trajectòria professional associada a noms com Trepucó, el Cercle Cartailhac de Torre d’en Galmés, la Cova des Pas o Montefí i a projectes de turisme cultural com Menorca arqueològica. La part gràfica, mapes, croquis i, en especial, fotografies, és esplèndida, com els dibuixos sensibles, exquisits d’Albert Àlvarez Marsal, que ha entrat amb força en la il·lustració arqueològica a través de les seves col·laboracions al Museo Arqueológico Nacional (Madrid) o les exposicions sobre Anníbal a Hispània al Museo Arqueológico de la Comunidad de Madrid o sobre els neandertals de la Cueva del Sidrón (Piloña) en el Museo Arqueológico de Asturias. Òbviament, el desacord que puguin suscitar algunes il·lustracions, posem per cas —pàgines 31, 59, 74 i contraportada— la monumental casa posttalaiòtica amb Revista d’Arqueologia de Ponent 25, 2015, 386-401, ISSN: 1131-883-X

les pilastres que envolten el pati central convertides en taules, en fer-les sobresortir amb els seus capitells pel damunt de les cobertes, llegides en clau simbòlica i monumental, és imputable a la interpretació arqueològica —s’explica a la pàgina 76— i no a l’artista. No volem passar per alt —estem comentant una guia— l’esforç que l’autora ha fet per orientar i acompanyar la visita en els jaciments no preparats i mancats de senyalització. Els itineraris a seguir, Com arribar-hi, Què veurem, són descrits amb minúcia extrema, aferrant-se al terreny i recolzant-se, fins i tot, en elements d’emplaçament temporal, peribles o tan propers que la descripció acaba semblant més adequada a una audioguia per a invidents (“només cal caminar 10 passes”, “unes passes més endavant”, “un parell de ziga-zagues”, “una indicació venta de queso”, “un petit eixamplament amb uns contenidors”...). Quasi noranta pàgines es dediquen a presentar Menorca i el seu paisatge, senya d’identitat de l’illa i resultat de la geologia, les forces naturals i la intervenció humana (Antoni Nicolau) i a introduir la cultura talaiòtica, en realitat, els primers 2.000 anys de l’ocupació humana de l’illa, la periodització, la societat i la subsistència, les creences i el món de la mort, els espais construïts, els naviformes, els talaiots, els recintes taules, les grans cases posttalaiòtiques, les coves d’enterrament i els sepulcres funeraris col·lectius i, finalment, es presenten els jaciments, la brevíssima referència als museus de Maó i Ciutadella, el glossari i la bibliografia (Elena Sintes). La qüestió cronològica no amoïnarà la majoria dels usuaris de la guia, ben cert, però sí als lectors i lectores de la Revista d’Arqueologia de Ponent i, en general, al col·lectiu professional que llegeixi aquestes línies. L’autora segueix la periodització cronològica proposada fa quinze anys per l’equip de la Universitat Autònoma de Barcelona dirigit per Vicente Llull i, diguem-ho ràpidament, això comporta dos problemes: l’excavador de Son Fornés (Montuïri) i el seu grup la van proposar des de Mallorca i ho van fer abans de l’excavació i publicació de Cornia Nou (Maó) per Montserrat Anglada, Antoni Ferrer, Lluís Plantalamor, Damià Ramis i Mark van Strydonck. Pel que fa al primer punt de conflicte, la relació entre les dues illes, “banyades —i separades— pel mateix mar”, es tradueix durant la pre i la protohistòria en una progressiva accentuació de les diferències, notable en l’arqueologia de la primera meitat del primer mil·lenni, i això es fa particularment evident en el cas de les construccions talaiòtiques. Quant al segon, l’edifici adossat a l’esplèndid talaiot maonès ofereix datacions relacionades amb el seu ús entre 1100 i 900 cal. ane, que trenquen la pinça 850-550 fixada per al període talaiòtic, i ha proporcionat objectes de bronze que tenen paral·lels clars a la Cova des Càrritx, datada per Llull, com la Cova des Pas, pels volts del 1000 ane en el període naviforme, òbviament anterior al talaiòtic. Tenim, doncs, un segon i, a la vegada, triple problema: la cronologia dels primers talaiots, el tipus d’habitatge durant el canvi de mil·lenni i la coexistència de navetes funeràries, fins i tot d’habitació, i talaiots. La periodització de Vicente Llull, Rafael Micó, Cristina Rihuete i Robert Rish de l’any 1999, tan clara com rígida, tenia un objectiu, posar ordre 389

Recensions

i sentit, i el va aconseguir. Toca ara revisar, canviar i matisar, siguin les qüestions plantejades, siguin altres com una periodització excessivament marcada per la construcció representativa (dolmen, naviforme, talaiot i gran casa-cercle i taula), a més, corresponent a àmbits diferents (arquitectura funerària, d’habitació, de prestigi o religiosa o simbòlica); la relació entre dolmen i naveta d’enterrament; entre cases naviformes o naviculars i aquesta darrera; o la relació entre el període talaiòtic i el posttalaiòtic i l’estrany final de “l’edifici vertebrador del poblat, el talaiot”, que “romandrà oblidat o silenciat, com un testimoni d’altres temps que ha perdut la seva raó de ser”. Les observacions i comentaris que hem fet a la guia, alguns d’ells tan opinables com el mateix text, no ens impedeixen, ni de bon tros, recomanar una guia —tornem a dir-ho— excel·lent i, més que una guia, un bon llibre que us pot orientar i acompanyar en una fantàstica passejada per la incomparable arqueologia menorquina, si pot ser, una passejada real, millor que virtual o llegida.

Emili Junyent

Grup d’Investigació Prehistòrica Universitat de Lleida [email protected]

Gailledrat, E. (2014). Espaces coloniaux et indigènes sur les rivages d’Extrême-Occident méditerranéen (xe-iiie s. avant notre ère). Presses Universitaires de la Méditerranée. Université Paul-Valéry. Montpellier. Il. color. 294 pàgines. ISBN: 978-2-36781-112-3.

El llibre del qual ens ocupem és una valuosa síntesi i reflexió al voltant dels fenòmens de mobilitat humana, de coses i d’idees que van creuar les aigües de la Mediterrània occidental i l’Atlàntic —de l’estret de Gibraltar fins a la regió francesa dels AlpesMaritimes—, des del final de l’edat del bronze fins al començament de l’expansió romana. L’obra dóna protagonisme als espais físics on es van produir les trobades culturals i els intercanvis, al paper dels 390

responsables dels negocis i del comerç i als poders locals que van actuar sota diferents paràmetres socials i econòmics, i de quina manera gent de diferents tradicions culturals va interactuar i va construir el món que els envoltava. Les motivacions i conseqüències d’aquests episodis de mobilitat, multiformes ells mateixos i sota diferents lògiques locals, són tractats amb relació als paisatges compartits. És en espais mediterranis riberencs, constantment canviants, on es creuen i interactuen poblacions d’origen divers, com ara ibers, gals, etruscos, fenicis, púnics o grecs, amb els poders indígenes, molt sovint al si de l’emporion, concepte que és un element de referència històrica que trobem al llarg de l’obra. La introducció defineix els objectius i plantejaments que queden fonamentats en dues qüestions clau: per una banda, les “motivations et modes d’opératoires de ce que pudiquement l’on appellera des «migrations»” i, de l’altra, “la réalité concrète, matérielle, de ces installations” (pàgina 11). El llibre està estructurat en només quatre capítols, que són extensos i intensos, atès que les dades arqueològiques es presenten amb valoracions i reflexions constants, tot intercalant textos clàssics i autors moderns que serveixen per recolzar argumentacions o ara per obrir la porta a reflexions d’altres períodes històrics on hi ha hagut també episodis de mobilitat comparables. Els capítols estan organitzats de manera que no se segueix estrictament un ordre cronològic, sinó temàtic, fet que provoca que a vegades es repeteixin discussions i debats respecte d’alguns aspectes i no es faci lleugera la lectura. Tanmateix, els temes es tracten des de diferents perspectives en cadascun dels capítols, la qual cosa fa que s’incorporin progressivament més elements per a la reflexió de les situacions de contacte cultural concernides. El primer capítol, titulat “Vents d’est, vents d’ouest : navigateurs et terriens aux xe-viie s. av. n. ère”, tracta de les interaccions que es produeixen a partir dels episodis de mobilitat i comerç del final de l’edat del bronze i principi de l’edat del ferro. L’expansió fenícia o colonització com l’autor prefereix anomenar el fenomen (pàgines 42 i 43) protagonitza aquest capítol. Es contrasta, després, amb la situació analitzada al nord del cap de la Nau i fins a la zona provençal, àrea on els contactes són estructurats de manera diferent, almenys fins al segle vii aC, quan “emergent les habitats à vocation emporique qui inauguren une nouvelle étape dans le développement des relations d’échange méditerranéennes” (pàgina 44). El segon capítol —“Les dynamiques indigènes”— aborda un aspecte essencial per avaluar els contactes: les comunitats indígenes, la diversitat de l’ocupació del territori i les respostes locals als contactes mediterranis. Al llarg de les darreres dues dècades el paper dels grups indígenes en la participació de les interaccions amb migrants mediterranis es valora amb més matisos que abans. L’autor se situa en la línia d’aquestes noves perspectives, tot plantejant la coparticipació de certs segments socials indígenes en els contactes, i considerant els paisatges locals com espais específics d’interacció. Ara bé, a les conclusions del capítol es deixa clar el paper primordial de la colonització per a l’estructuració de les xarxes d’intercanvi, i per al desenvolupament del fenomen empòric (pàgina 114). Revista d’Arqueologia de Ponent 25, 2015, 386-401, ISSN: 1131-883-X

Recensions

Aquesta és la idea central del següent capítol, titulat “Les temps de l’Emporia”. És, podríem dir, el nucli principal del llibre on s’analitza el pas dels tràfics irregulars i poc estructurats a un autèntic comerç, amb negociants i intermediaris al si dels poders locals. L’autor no limita el concepte dels emporia al món grec, i el fa extensiu a altres situacions que van des dels assentaments fenicis (Toscanos, Lixus) als foceus del golf de Lleó (Marsella, Empúries) o altres de la costa ibèrica (Picola). Destacaria les reflexions metodològiques al voltant del cas de Lattara, i els límits i possibilitats que des de l’arqueologia hi ha per reconèixer grups ètnics en la cultura material (pàgines 152-156). Finalment, l’últim capítol (“Lieux de l’échange et réseaux”) tracta l’evolució històrica d’aquestes dinàmiques des del segle vi fins al iii aC seguint un repàs de nord a sud de l’àrea tractada. Ara veiem com els emporia apareixeran imbricats al si d’activitats econòmiques d’abast més gran, on ports i oppida locals determinen en gran mesura les lògiques dels intercanvis. El llibre està molt ben il·lustrat amb potents imatges a color i planimetries de bona lectura. L’autor escriu amb un molt bon coneixement de les dades, algunes de publicació molt recent com ara els contextos gaditans del Cine Cómico, i altres derivades dels seus propis treballs de camp i recerca, com els projectes d’excavació en assentaments repetidament protagonistes del relat, des de Fonteta, a la desembocadura del Segura, fins a Lattes o Pech Maho, al Llenguadoc. Tot i que l’àrea analitzada és àmplia, de la Provença a l’Atlàntic, es troba a faltar una major atenció a la situació del nord d’Àfrica, especialment pel que fa a les costes mediterrànies d’Algèria i el Marroc, per tal d’oferir una visió més integral del Mediterrani occidental. Hom diria que la presentació de les dades i les interpretacions històriques es fa amb complexos matisos, sobretot pel que fa a les relacions entre migrants —colons, comerciants, artesans...— i indígenes. L’autor accentua l’aspecte de convivència ètnica d’aquestes situacions però passa per alt els conflictes i la violència implícita als contactes o generada com a conseqüència d’ells. Referències a la jerarquia i als processos de diferenciació social tenen un paper preponderant a les interpretacions, a partir sobretot de l’anàlisi de les tombes, de la repartició d’alguns materials o del patró d’assentament als diferents territoris (vegeu per exemple les pàgines 17, 68, 76, 85), tot i que no s’esmenta explícitament la relació entre els processos de jerarquia i les oportunitats obertes pel món mediterrani. En relació amb aquest tema, cal destacar les reflexions que es plantegen en diferents parts del llibre al voltant de la natura d’alguns enclavaments costaners valorant-los com a assentaments secundaris i dependents de poders ubicats a l’interior o plantejant altres patrons d’implantació territorial. En resum, estem davant una bona síntesi amb dades actualitzades per debatre aspectes universals sobre la mobilitat de persones, coses i idees, el contacte cultural i les situacions de convivència pluriètnica.

Jaime Vives-Ferrándiz Sánchez

Servei d’Investigació Prehistòrica Museu de Prehistòria de València [email protected]

Revista d’Arqueologia de Ponent 25, 2015, 386-401, ISSN: 1131-883-X

Graells i Fabregat, R. (2014). Mistophoroi ex Iberias. Una aproximación al mercenariado hispano a partir de las evidencias arqueológicas (s. vi-iv a. C.). Osanna Edizioni. Venosa. 302 páginas, 62 figuras en blanco y negro. Resúmenes en italiano e inglés. ISBN: 978-888167-456-5.

En septiembre de 2014 aparecía en Venosa (Basilicata, Italia) este sugestivo, documentado y arriesgado libro, que sin duda animará una fértil discusión. Como no podía ser de otra manera tratando de mercenarios, se juntan un título en griego y una acotación en español para el subtítulo. En parte es resultado de aclarar la procedencia de los contingentes humanos, que debe leerse en sentido geográfico y no étnico, en parte también obedece a una moda que designa así a los mercenarii (Fariselli 2011; Graells 2011). Aunque se diga siglo iv a. C. se explica que en algunos temas abarca hasta el inicio de la Primera Guerra Púnica. El libro es la culminación lógica de un discurso iniciado por el autor (Graells 2011) precisamente desde ese “Ponent català” que esta revista acoge, continuado con estudios que muestran un gran conocimiento del armamento mediterráneo e hispánico (Graells 2014), en especial con el trabajo sobre los cascos hispanocalcídicos (Graells, Lorrio, Quesada 2014) aparecido solo unos meses antes que la obra que nos ocupa. No cabe duda que el Dr. Graells es uno de los más destacados estudiosos en armamento antiguo a nivel europeo. El libro, después de los agradecimientos, se abre con el preámbulo de Stefano Vassallo (Soprintendenza di Palermo): “La Sicilia terra promessa per i mercenari iberici”. Le sigue un prólogo redactado por el profesor Markus Egg (Römisch-Germanisches Zentralmuseum de Mainz). Antes de valorar el contenido del libro dará idea del esfuerzo realizado en las cuidadas ilustraciones que reúne y el millar de citas que contiene; por ello se pueden eximir algunas erratas tipográficas, que no alteran la comprensión. La Introducción es a la vez el primer capítulo y en ella se plantean los ejes expositivos. El autor es consciente del exagerado papel que los mercenarios 391

Recensions

ibéricos recibieron como motor de aculturación por parte de determinada bibliografía durante los años treinta a sesenta, así como de la reacción crítica que suscitó (Quesada 1994). Por ello, al retomar el tema, propone un nuevo planteamiento: aplicar a Occidente lo que con éxito se ha documentado en el registro arqueológico del Mediterráneo central, a saber: leer ciertos cambios funerarios y la introducción de determinadas prácticas y armas como evidencia por reducción de la presencia de mercenarios. Se considera que los “mistóforos” no habrían sido simples observadores, siendo capaces de captar y asimilar también el comportamiento y las estructuras militares de los países donde actuaron y, dando por supuesto que al menos una parte debió regresar, se trata de identificar su huella en el registro arqueológico. El problema, como veremos, es que lo que funciona para deducir, por ejemplo, mercenarios campanos en Sicilia, se torna incierto para Occidente, pese al concienzudo —y por ello elogiable— trabajo del autor. Dicho de otra forma, para explicar la irrupción de elementos novedosos se nos propone reducir el discurso comercial y el consiguiente cambio cultural estimulado por las dinámicas internas de las sociedades iberas y celtiberas. Debe matizarse, sin embargo, que en ningún momento Graells rechaza completamente la vía comercial, pues advierte textualmente: “sería erróneo considerar todo cambio de carácter militar o mediterráneo como resultante del mercenariado” (página 27). Ese precepto se va a cumplir en la obra, señalándose algunos aspectos, pero es fácil observar como el papel comercial en fenómenos sociales de calado va a pasar a segundo orden y, por supuesto, a mínimos, en temas militares. Ya hemos dicho que estábamos delante de una obra que abre polémicas. De igual forma, dando por sentado la insuficiencia de las fuentes literarias, se propone mediante el registro material retrotraer el mercenariado a unos tempranos orígenes en el siglo vi a. C. con el fin de demostrar que fue una actividad continuada, y que sólo debemos abandonar su búsqueda en el siglo iii a. C., paradójicamente no por la falta de escritos sino por la progresiva estandarización de las panoplias. En definitiva se buscan las trazas materiales de los mercenarios desde tres ópticas complementarias: las evidencias fuera de la Península Ibérica, las evidencias en ella y las armas hispanas con carácter mediterráneo que pueden considerarse elementos derivados de dicha actividad. Era un tanto obligado, para el segundo capítulo, el repaso de las menciones de los mercenarios ibéricos en las “fuentes clásicas”, es decir literarias. El análisis es completo y satisfactorio, y se ofrece al lector el texto griego o latino de los pasajes señalados y su traducción, que en unos casos se sirve de ediciones castellanas y en otros indirectamente de una primera versión catalana. Unas fuentes que tratan de las guerras de griegos contra cartagineses o de romanos contra púnicos y dejan a oscuras una no imposible participación en los conflictos del Sur de Italia, para la que se deberá acudir al registro material. Así, sabemos de la llegada de algunos “mistóforos” a Grecia, pero nada se nos dice con relación a 392

la expansión siracusana de inicios del siglo iv a. C. por el Sur de Italia, contra Etruria y el Adriático, o en la relación con Tarento y la zona Epirota. Esas fuentes tampoco se interesan por los puntos de enrolamiento peninsulares, para los que se propone la reconstrucción arqueológica, ni se perfilan las características de los grupos hispanos, para los que cabe contar con las previsibles relaciones clientelares, aunque se pueda entresacar algún dato de contrato, paga y duración. En cambio, se pueden deducir aspectos no menores de volumen de contingentes, coincidencia étnica y tipos de combate. El tercer capítulo se abre con el interrogante: ¿Evidencias de mercenarios hispanos en el Mediterráneo? En él se estudian con detalle ornamentos y armas; aparte de sus características técnicas se encontrará un sólido análisis sobre su carácter. Se demuestra la inconsistencia de la posibilidad de ofrenda de los propios mercenarios y en su lugar se defiende el de Spolia hostium, corrigiendo viejos planteamientos de García y Bellido. Por ello debemos entender los broches de cinturón hallados en Mon Repos (Corfú) y Olimpia como derivados de la batalla de Hímera (480 a. C.). En otros casos se distinguen los broches y fíbulas procedentes entre el Ebro y el Hérault, que forman parte del circuito hasta Aleria (Córcega), Liguria y Etruria, diferente de los broches de cinturón aparecidos en contextos de guerreros itálicos o etruscos y relacionables con las bocas del Ebro o Celtiberia, para los que se propone entornos de guerrero. Evidencias materiales de esos mercenarios serían también las cnémides halladas en Hímera, la recuperada en Olimpia, un disco coraza de fines del siglo vi a. C. hallado en Olimpia en las proximidades del Tesoro de Gela y una cabezada de caballo de bronce en Italia con paralelos en la Meseta desde el siglo v a. C., objetos todos estudiados con detalle. La presencia mercenaria se reforzaría con algunas identificaciones iconográficas: en una lastra pintada de Cerveteri aparece un guerrero no etrusco armado con un casco calcídico de gran lophos y llevando en el pecho un disco coraza fijado con un sistema de cuatro correas, exclusivo de los tipos hispánicos. El equivalente en cerámica sería la crátera ápulo-lucana Viena 218, donde se habrían representado intencionadamente dos guerreros con particularidades exógenas, identificados como un mercenario campano o samnita y otro hispano. El segundo sería el guerrero que lucha protegido por un disco coraza de cuatro correas (Graells 2014) y con un casco cónico tipo Pilos decorado con lunetas y borlas; su compañero luce un casco calcídico en la línea de los futuros cascos hispano-calcídicos, pero sostiene un escudo de tradición ápula. A favor del mercenario peninsular se argumenta la singularidad de las tres lanzas que porta (con paralelos en Celtiberia) y el tipo de disco coraza (coincidente con modelos de la segunda mitad del siglo v a. C.). En definitiva, la crátera reflejaría el aura exótica de los mercenarios foráneos. Sin pretender rebatir esa propuesta, llama la atención la rara desnudez del mercenario hispano, no imposible en algunos exvotos de bronce, pero menos habitual en la iconografía peninsular; tal vez debería considerarse el filtro que supone la mano del artista lucano. Revista d’Arqueologia de Ponent 25, 2015, 386-401, ISSN: 1131-883-X

Recensions

Sí es una lástima que, con el fin de reforzar la argumentación, tan admirable estudio de elementos militares como el presente dé por válida la falsa inscripción celtibérica contenida en una enochoe lucana del Museo Cívico de Catania, vaso que desde finales del siglo xviii guardaron los Benedictinos de esa localidad, y que no corresponde con la inscripción griega publicada por Trendall (1967: 510). Graells cae en el error introducido por García y Bellido (1939: 123-125), quien la dio por buena y rebatió sin argumentos la sensata intuición ya apuntada por Löschcke en 1877: era obra de un “moderno sicano benedictino” que pretendía probar la procedencia ibérica de los sicanos de que habla Tucídides (6, 2, 2). Aunque no hemos realizado una autopsia, son suficientes la carencia de inscripciones celtibéricas tan antiguas, la incongruente paleografía para el último tercio del siglo iv a. C. y la propia lectura de la inscripción: aŕekoŕ, que se pudo tomar de las emisiones de la celtibera aŕekoŕata en que aparece así partida. Ese punto epigráfico, muy secundario, no debe anular la interesante idea central del capítulo: ver los materiales “ibéricos” en los santuarios griegos como ofrendas griegas sicilianas, una alternativa a tener presente frente a la lectura tradicional, de nuevo de García y Bellido, que interpretaba como evidencias directas las ofrendas realizadas por los propios mercenarios en su paso por Grecia. Se prosigue, en el capítulo cuatro, con un estudio de la panoplia y las armas griegas de los siglos vii-iv a. C. en el Mediterráneo occidental. Vamos a ver una lectura crítica de la opción comercial y una propuesta que considera los cascos corintios como resultado de mercenarios hispanos en áreas mediterráneas durante la primera mitad del siglo vi a. C. Le sigue el estudio de las mal llamadas puntas de flecha de tipo Olimpia, pues se demuestra que son propias de un circuito militar del Golfo de León, Ampurias y Sicilia. Para el capítulo cinco se deja el análisis de la panoplia y armas etruscas de los siglos v-iv a. C. halladas en la Península, que se concretan en dos cascos y una pieza de carro. De esta última se propone el saqueo de una tumba etrusca meridional, siguiendo una corriente que otros autores han aplicado a la presencia de un trípode de bronce etrusco en Agde. Los dos cascos de Gavà son revisados de forma ejemplar. El resultado lleva a proponer para el núm. 1 un taller etrusco septentrional de la primera mitad del siglo iv a. C., para el núm. 2 se señalan un mínimo de 36 paralelos y un origen en la Etruria interior o Umbría desde la segunda mitad del siglo v a finales del iv a. C. Sobre las vías de llegada se señala la Italia meridional y la necesidad militar reactivada allí en el siglo iv a. C., que solucionaría la ausencia de comercio etrusco con el Occidente en esa cronología. Con el capítulo seis llegamos a los elementos de influencia céltica de los siglos v-iv a. C. hallados en el levante de la Península Ibérica. Abre la exposición el debate sobre las espadas tipo La Tène: antes de su generalización serían los mercenarios los introductores de las espadas del tipo III (350-280 a. C.) en los casos de La Pedrera (Lleida), Quintanas de Gormaz (Soria) y la tumba núm. 7 de Baza (Granada), la última una Revista d’Arqueologia de Ponent 25, 2015, 386-401, ISSN: 1131-883-X

importación itálica directa. Sobre una vaina soriana del siglo iv a. C. se considera una producción local, aunque influenciada por unos esquemas decorativos internacionales ausentes en la Celtiberia de esa época, lo que remitiría a la huella de mercenarios. Para los cascos de hierro, todos de la segunda mitad del siglo iv a. C., se proponen dos posibles procedencias, la centroeuropea y la celtoitálica. En el caso de La Pedrera se debería a una corriente alpina, resultado del periplo de unos mercenarios ilergetes en Italia meridional. Parecido al de Pedrera sería el de la tumba 27 de Galera (Granada). En cambio, el casco de la tumba 478 de Cigarralejo (Mula, Murcia) es próximo a un ejemplar de Hallstatt y apareció en un ajuar que puede representar la recopilación de enseres a lo largo de un periplo mercenario. Quedan por incluir en el discurso un fragmento hallado en Castellones de Ceal y un numeroso conjunto recuperado en Benicarló todavía pendiente de publicación. También los escudos con umbos bivalvos, un grupo antiguo del Sureste representado por las tumbas 395 y 483 de El Cigarralejo, posteriores al segundo cuarto del silo iv a. C. y tal vez los ejemplares de Villaricos, Pozo Moro e Hinojal. Otros objetos serían los broches de cinturón con decoración calada, los brazaletes y fichas de juego de pasta vítrea y las piezas discoidales vítreas en muchos casos ya del siglo iii a. C., pero necesarias para entender una adaptación a usos hispanos. Aquí el autor sigue un reciente trabajo de Diliberto y Lejars (2013), en la línea explícita de justificar la circulación de personas en lugar de la circulación de bienes. Una propuesta arriesgada, pero coherente con el enfoque general, es la de señalar puntos de embarque mercenario en la zona Bastetana. Esos guerreros hispanos que habrían actuado en la Italia central, y aún en la zonas ápula y macedonia, habrían impulsado también la introducción de la falcata, aunque ya no hablemos ahora de un arma céltica. La parte final del capítulo anterior lleva a enlazar con el séptimo: los elementos de influencia ápula, epirota y macedonia del siglo iv a. C. en el Mediterráneo occidental. Entre ellos destacan las muserolas de bronce con cazoleta, también las sítulas y cráteras broncíneas que, aunque no sean armas, forman parte de diversos conjuntos, acompañados por entalles de bronce sobre pasta vítrea. Contra la idea comercial, se remite a su contexto y escaso volumen, más después de ser analizados en subgrupos. Las diversas sítulas llevan a reconsiderar las piezas del pecio de El Sec (Mallorca) en un contexto ápulo-macedonio sin paralelos en la península, sugiriendo que podrían ser dones para captar mercenarios. Encontraremos en el capítulo ocho las panoplias y armas de filiación suritálica halladas en el Mediterráneo occidental. Se trata de dos elementos: un cinturón samnita en Puig de la Nao (Benicarló, Castellón), de inicios del siglo iv a. C., y la coraza anatómica de Almuñecar, de la segunda mitad del siglo iv a. C. Para dicha coraza ya Maluquer de Motes propuso en 1974 que fuese el trofeo de un mercenario ibérico, corregido por Graells en un régulo local que recopilaba armas a lo largo de su 393

Recensions

actividad como mercenario en Italia o Sicilia. El autor remite al ejemplo de los mistophoroi ya aludidos en La Pedrera (Térmens-Vallfogona de Balaguer, Lleida), que habrían visitado el entorno suritálico o tal vez el de Grecia septentrional. Debe advertirse que la reconstrucción de los conjuntos de La Pedrera es una posibilidad no cerrada, pues la intervención en 1958 fue la que fue y generó una documentación deficiente; también debería considerarse la ausencia de tumbas ilergetes para ese período, al margen claro está de las que nos ocupan, un fenómeno preocupante y que puede tener una lectura en clave de progresión de las jerarquías internas, que ahora conocemos mejor gracias a la larga tradición poliorcética de fortalezas que comienza en la región ya en la Primera Edad del Hierro. El tiempo y la investigación dirá, pues todavía ignoramos muchos aspectos de los ilergetes. La propuesta de Graells se concreta en unos aristócratas ilergetes mercenarios de ecos casi homéricos, capaces de salir a buscar fortuna muy lejos, dejando la de origen no sabemos a cargo de quién, pese a la propuesta de “amistad ritualizada”, que uniría aristócratas en relaciones de mercenariado y relegaría el papel comercial. Las monedas griegas de los siglos vi a iv a. C. halladas en la Península Ibérica constituyen el breve capítulo nueve, acompañado del mapa de la figura 53 sobre su distribución. Superada la lectura de ver su presencia como un resultado de la bolsa de los mercenarios regresados, se distingue el entorno comercial de Emporion de otros puntos meridionales peninsulares, que reforzarían su papel de centros intermediarios o reclutadores defendidos por otros hallazgos. Con el capítulo diez llegamos a las armas hispanas derivadas de la actividad mercenaria. En primer lugar se hace un interesante resumen de los cascos hispanocalcídicos de Celtiberia, un total de 32 ejemplares con filiación en los modelos suritálicos de los siglos v-iv a. C. La ausencia de hallazgos intermediarios lleva a justificar la acción mercenaria, considerando el Valle del Ebro una vía abierta para el reclutamiento más que para canalizar la actividad comercial. Después se aborda la cresta metálica para casco de la tumba 277 de El Cigarralejo, y las corazas con discos para ptéryges, que se correlacionan con producciones suritálicas por la misma vía. Finalmente, se propone comparar la tumba más rica de la vetona La Osera con la más rica de Cabecico del Tesoro, ambas de mediados del siglo iv a. C., dos conjuntos de materiales peninsulares debidos a la influencia de los mistophoroi. Un último capítulo, el once, hace de Conclusión, una recapitulación de lo expuesto. Los mercenarios significaron una acción ininterrumpida en el tiempo, no se limitó su papel al de una mera fuerza de combate y su abastecimiento inicial en el nordeste peninsular se fue desplazando hacia el sureste y el mundo celtibérico. Si las fuentes literarias hablan de una presencia en Sicilia y Grecia, esta debe ampliarse al inmediato Sur de Italia y a un período de tiempo anterior a esas mismas fuentes. Al final, todo el fenómeno mercenario hispano sugiere, más 394

que una “helenización” de las sociedades hispanas, una “mediterraneización” de sus círculos militares. En definitiva, la arqueología detecta unos cambios, pero su interpretación sin fuentes literarias deja el tema en ese punto. Por consiguiente felicitamos al autor por su excelente estudio y esperamos a ver qué sucede en el futuro con las reconstrucciones interpretativas. Tanto si se está de acuerdo con el nuevo papel de los mercenarios como si se tienen dudas, es obligado leer el libro, pues decíamos al principio que es una obra compleja y útil en más aspectos de los que estas líneas puedan dar a entender.

Ignasi Garcés

Universitat de Barcelona [email protected]

Bibliografía Diliberto, M.; Lejars, Th. (2013). Un cas de mobilité individuelle aus ive et iiie s. a. C.: l’exemple des pièces de jue d’origen italique trouvés au nord des Alpes. En: A. Colin, F. Verdin (dirs.). Mobilité des homes, diffusion des idées, circulation des biens dans l’espace européen à l’Âge du Fer. Actes du XXVe Colloque de l’AFAEF (Bordeaux 2011), Supl. 30 d’Aquitania, Bordeaux: 439-458. Fariselli, A. C. (2011). Cartagine e i mistophoroi: riflessione sulla gestione delle armate puniche dalle guerre di Sicilia all’età di Annibale. En: J. C. Couvenhes, S. Crouzet, S. Péré-Noguès (éds.). Pratiques et identités culturelles des armées hellénistiques du monde méditerranéen. Hellenistic Warfare 3. Bordeaux: 129-146. García y Bellido, A. (1939). Los iberos en Sicilia. Emerita, 7: 71-125. Graells, R. (2008). Mistophoroi Ilergetes: el ejemplo de las tumbas de Caballo de la necrópolis de la Pedrera (Vallfogona de Balaguer-Térmens, Catalunya, Espanya). Jahrbuch RGZM, 55: 81-158. Graells, R. (2014). Los discos-coraza de la Península Ibérica. Jahrbuch RGZM, 59: 85-244. Graells, R.; Lorrio, A.; Quesada, F. (2014). Cascos Hispano-calcídicos. Símbolo de las élites celtibéricas. RGZM Kataloge Vorund Frühgeschichte 46. Mainz. Quesada, F. (1994). Vías de contacto entre la Magna Grecia e Iberia: la cuestión del mercenariado. En: D. Vaquerizo (ed.). Arqueología de la Magna Grecia, Sicilia y la Península Ibérica. Córdoba: 191-246. Trendall, A. D. (1967). The red-figured vases of Lucania, Campania and Sicily. Vol. 2. Oxford.

Revista d’Arqueologia de Ponent 25, 2015, 386-401, ISSN: 1131-883-X

Recensions

Garcés, I., Reyes, T. (coord.) (2014). Aeso, d’oppidum ibèric a municipium romà. Isona, Pallars Jussà. Societat Catalana d’Arqueologia. Barcelona. 57 figuras b/n. 191 páginas ISBN: 978-84-939254-4-4.

La necesaria publicación de la recopilación de todo el conocimiento arqueológico generado desde finales del siglo xviii hasta la actualidad en torno al municipio romano de Aeso (Isona, Lleida) es un feliz y anhelado esfuerzo que se ha visto distinguido con la onceava edición (año 2014) del Premio de Arqueología Memorial Josep Barberà i Farràs que cada año otorga la Sociedad Catalana de Arqueología, cuyo prestigio se ha consolidado mediante el reconocimiento de la calidad de trabajos de investigación por lo común inéditos y su inmediata publicación (Martín 2013: 1-2), hecho inaudito hoy en día. La coordinación del volumen que tenemos entre las manos ha reunido, por un lado, los estudios multidisciplinares ya editados de algunos de los investigadores que habían analizado uno u otro aspecto de Aeso, con el objetivo declarado de ofrecer conjuntamente por primera vez un estado de la cuestión que supere una reunión de artículos independientes. Por otro lado, más allá de una siempre bienvenida compilación de datos antes dispersos, la principal aportación de la obra es la publicación de las novedades arqueológicas más recientes y, a la luz de éstas, la revisión de algunas de las hipótesis erigidas hace ya un tiempo en torno a los orígenes de Aeso en base a los resultados de las actuaciones más antiguas. La mayor parte de las líneas que componen el prólogo de la obra está dedicada a los agradecimientos como suele ser preceptivo, pero su encabezamiento es llanamente una declaración de intenciones: la publicación de la monografía debe superar antiguos naufragios y ser el origen para la labor científica en torno a Aeso de un nuevo periplo de larga trayectoria. Sorprendentemente a estas alturas, el estancamiento de la investigación no era tan solo evidente en el Revista d’Arqueologia de Ponent 25, 2015, 386-401, ISSN: 1131-883-X

caso de Aeso, sino que era extrapolable al estado del conocimiento de la mayoría de los centros administrativos romanos del interior de Cataluña. Es, sin duda, una más de las incontables consecuencias que nacen de la consolidación de políticas absurdas que, fruto siempre de la ignorancia, han estado centradas en promocionar y favorecer económicamente unos territorios por encima de otros en pos de un selecto y apremiante enriquecimiento, minando irrespetuosamente la estructura histórica del país. Afortunadamente, con la publicación de este volumen, Aeso se une al despertar de otros yacimientos que, como Iulia Libica (Llívia), Vrgellum (La Seu d’Urgell) o Sigarra (els Prats de Rei), en contra de lo mucho que prometían a partir de muy poco, parecían condenados al olvido. La equilibrada calidad que la investigación de la red de antiguas ciudades romanas ha alcanzado en otras comunidades como Andalucía, Aragón y Valencia es, sin discusión, un ejemplo a seguir. Tras un breve primer capítulo de carácter introductorio que desvela la estructura general de la obra, el capítulo segundo despliega la contextualización del entorno geoestratégico del yacimiento. A través de ella, se ofrece al lector una aproximación comarcal a los aspectos geográficos, medioambientales, económicos y administrativos que han condicionado la historia conocida de la actual villa de Isona con el objetivo de permitir una mejor comprensión global dentro del territorio de lo que pudo ser la antigua Aeso, su precedente en época ibero-romana. Dentro de este mismo capítulo se analiza también desde una perspectiva comarcal y de manera muy sucinta la evolución de la red viaria a lo largo de la historia. Sorprende que tan solo se sospeche de la existencia de una red de caminos secundarios que, sin duda, en la Antigüedad debían comunicar Aeso con el resto del mundo. Sin embargo, tanto el análisis de territorio que llevó a los propios autores en 1998 a proponer la existencia de un ager aesonensis centuriado (véase capítulo 9) —con lo que el diseño de este tipo de parcelación puede comportar en infraestructura viaria—, como estudios de cierta solera y análisis recientes no considerados (Pons 1994: 86-87, 353-354; Sales y Salazar 2013), estarían proporcionando fundamentos de peso al respecto. En efecto, el conocimiento arqueológico que se ha alcanzado del territorio de otros yacimientos en comarcas colindantes ha demostrado que, al menos en época romana, el desarrollo de la infraestructura viaria que relacionaba los centros urbanos del interior como Ilerda, Iesso, Iulia Libica o Sigarra, gozaba de cierta sofisticación, pudiendo hablar de la existencia de auténticas viae en el sentido clásico del término (Dig., 8, 3, 23); es decir, pensadas para la circulación de carruajes de considerables dimensiones y con una importante capacidad de carga, que situaban a todos estos núcleos en el mapa no ya de Iberia o de Hispania, sino del mundo conocido en la Antigüedad. Los propios datos empíricos que se nos ofrecen aquí de Aeso contradicen, en pos de la lógica histórica, que este municipium pudiera haber sido una excepción en lo concerniente a este aspecto. Esto no excluye que, como bien se señala, los tradicionales “camins de bast” —término que en catalán designa aquellos caminos por los que no se podía transitar con carro 395

Recensions

(DIEC)— fueran la base de las comunicaciones terrestres desde tiempos inmemoriales. De hecho otros ya consideraron que en la Antigüedad la utilización de este tipo de caminos, algunos de ellos vías trashumantes, fue una manera complementaria de trasladar personas y mercancías a lomos de animales para alcanzar los lugares más recónditos del Pirineo occidental desde Aeso (Pons 1994: 87 y 353). El capítulo segundo concluye con la confirmación de la extensión, ya conocida, de los restos arqueológicos de la ciudad republicana de Aeso en relación con el urbanismo de la actual Isona, hipótesis que los autores publicaron por primera vez en la década de 1990. Se añade como novedad la constatación de la existencia en el lugar tanto de un núcleo prerromano como de la ampliación urbanística del asentamiento en época imperial, todo ello gracias a las últimas investigaciones arqueológicas realizadas en el núcleo de Isona, algunas de ellas inéditas, como se verá, hasta su inclusión en el volumen recensionado. El capítulo tercero reúne las aportaciones de las fuentes literarias, de la numismática y de la epigrafía a la identificación de la Aeso ibero-romana con la Isona actual. El mérito científico de este descubrimiento, que se remonta al año 1786, pertenece al canónigo Jaume Pasqual, a cuyo empeño pionero en la localización y recopilación de la epigrafía romana de Aeso se le dedica exhaustivamente el capítulo cuarto. El estudio de las fuentes literarias antiguas ha ofrecido tradicionalmente una visión de Aeso a menudo parcial o descontextualizada y separada del entorno geográfico. Así, la fosilización de la eterna discusión en torno a si la Aeso ibérica estaría bajo la influencia de la etnia ilergete o de la etnia lacetana se podría deber a una deficiencia en el cotejo de los datos documentales con los arqueológicos, aunque el corpus disponible de estos últimos, por otro lado, sea aún demasiado escueto. Los autores proponen, por tanto, superar la reiterada lectura abusiva de Plinio que ha favorecido que los estudiosos hayan apostado en la mayoría de análisis por la adscripción lacetana de Aeso. Para ello reivindican la necesidad de contrastar las fuentes antiguas con el estudio de la cultura material. Parece ser que la influencia ilergete en parte de la comarca del Pallars Jussà, encabezada administrativamente por Isona, puede ser defendida en base, precisamente, a los rasgos culturales comunes que comparten los materiales registrados en diversas intervenciones arqueológicas recientes, llevadas a cabo dentro de dicho territorio comarcal, con los materiales de yacimientos de la órbita ilergete. A continuación se revisan sucintamente las diferentes teorías numismáticas en torno a la relación de Aeso con la ceca ibérica de eśo descartando, sobre todo y definitivamente, la identificación de esta última con la Lesa de Ptolomeo. En todo caso, en opinión de los autores, la poca presencia de monedas de eśo en Isona no puede ser concluyente para descartar la ubicación de la ceca en dicha villa. En este tipo de investigaciones sigue siendo demasiado común la subestimación de un factor inherente a la moneda: la circulación del numerario. A favor de la posible vinculación de eśo con Aeso se esgrimen argumentos como el origen ibérico de la leyenda que aparece en 396

las monedas, el cual ha sido establecido descartando su origen céltico defendido anteriormente; o la coincidencia cronológica de la emisión monetaria de eśo con la construcción de la primera muralla romana de Aeso en el primer tercio del siglo i a. C. Además, las características iconográficas de las emisiones conocidas de esta ceca vendrían a apoyar la propuesta manifestada de incluir la cultura material asociada al yacimiento y a su territorio bajo la influencia ilergete. El conocimiento que proporcionan las fuentes antiguas sobre Aeso se completa con el importante volumen de inscripciones epigráficas procedentes de Isona y su área de influencia. Está formado por cuarenta y un ejemplares que, tal y como ya destacó J. Pons (1994: 165), integran el conjunto epigráfico más notable de la Cataluña interior o no litoral. Sin embargo, se enumeran los trabajos ya publicados sin aportar ninguna novedad al respecto. En efecto, algunas inscripciones han sido estudiadas desde diferentes y específicas perspectivas, pero, sin duda, la magnitud del inventario merecería la publicación de un catálogo monográfico que supere la mera recopilación (Fabre, Mayer, Rodà 1985: 49-83) y que redunde en una contextualización histórica global de los restos arqueológicos descubiertos hasta hoy día. Una monografía de tal calibre se convertiría en volumen de referencia para el estudio, no ya de un municipio romano de la Citerior, sino del conjunto de la Hispania romana. Jordi Pons, brillante heredero de Pasqual en el estudio de la epigrafía aesonense y catalana (Pons 1976), estaría felizmente de acuerdo: la epigrafía de Aeso justifica con creces la ambición tanto cuantitativa como cualitativamente. Como ya he adelantado, el capítulo cuarto está centrado en la figura del canónigo Jaume Pasqual (1736-1804) a modo de amena y necesaria reivindicación de los primeros estudios sobre la historia de Aeso. Se hace aquí una semblanza de detalle de Pasqual quien, como tantos otros pioneros, fue menospreciado e incluso plagiado viéndose, por tanto, desprovisto del reconocimiento que merecía, no ya como estudioso de Isona sino como epigrafista en relación con otros yacimientos clave de la Antigüedad de la Cataluña interior. El redescubrimiento de estas ilustres e ilustradas figuras, a veces escaso en la historiografía española, deviene en la actualidad inexcusable ante la cada vez mayor accesibilidad a la abundante información que, sorprendentemente, aún pasa desapercibida en los anaqueles de nuestros archivos y bibliotecas. A pesar de que la voluntad genérica inicial del capítulo quinto parece prometer un repaso total a la historia de la investigación arqueológica en torno a Aeso, los autores centran su atención en las intervenciones arqueológicas realizadas “con método moderno”, destacando la importancia de las excavaciones que ellos mismos llevaron a cabo en los últimos veinte años del siglo xx como miembros del equipo que lideró el Programa de Recerques Arqueològiques al Municipi d’Aeso (PRAMA), entre los años 1987 y 1994. Se obvia aquí, incomprensiblemente pues éste sería el lugar idóneo dentro de la estructura de la obra, la mención a intervenciones y estudios anteriores que ya aportaron datos y teorías de sumo interés sobre Revista d’Arqueologia de Ponent 25, 2015, 386-401, ISSN: 1131-883-X

Recensions

la antigüedad de Isona (Pita 1963). En todo caso, la ejecución del programa PRAMA significó de manera indiscutible una primera aproximación a la delimitación del urbanismo antiguo del yacimiento para así plantear su posterior protección y puesta en valor. Estas investigaciones supusieron un importante salto cualitativo y cuantitativo en el conocimiento sobre todo de la ciudad romana; no obstante, quedaron truncadas y, aún hoy día, sin perspectivas de continuidad. Por otro lado, cabe destacar que el mismo equipo inició en paralelo, aunque también sin solución de continuidad, el estudio del ager aesonensis. Tras una revisión de la bibliografía especializada en estudios de territorios antiguos en Hispania (Ariño, Gurt, Palet 2004: 50-51) se evidencia que, años después, dicho trabajo no sólo destaca por su interés científico sino por ser uno de los más tempranos para Cataluña. El análisis del ager aesonensis, ya publicado en su momento, se reproduce acompañado de nuevas constataciones arqueológicas al final del volumen. Se recogen, asimismo, las intervenciones de urgencia que, ya en el siglo xxi y una vez disuelto el grupo PRAMA, han venido a completar los datos antiguos. En conjunto, la principal novedad que se extrae de los resultados de las últimas excavaciones (la domus de l’Era del Serret, el campo de silos protohistórico, el campamento republicano y el edificio alto-imperial extramuros localizados en el Serrat dels Espinyers) es la constatación de la continuidad milenaria del poblamiento en el área ocupada hoy en día por el núcleo de Isona entre la Protohistoria y el Alto Imperio. A pesar de todo ello el balance que los propios autores hacen casi treinta años después de los objetivos iniciales planteados por el equipo PRAMA es, en parte, decepcionante: se ha alcanzado la delimitación física y cronológica del yacimiento pero, en la práctica, su dimensión arqueológica real ha sido poco y puntualmente explorada. Se evidencia que en relación con la puesta en valor de lo excavado, la administración sigue teniendo una asignatura pendiente, pues ni siquiera se ha conseguido la protección del yacimiento como zona arqueológica en toda su extensión conocida, ni su justificada declaración como BCIN, objetivo ya propuesto por el PRAMA desde los años 1980. Sí se alcanzó un importante hito en lo que a conservación y difusión se refiere con la creación del Museu de la Conca Dellà en el año 1994, donde una sala recoge, de manera exclusiva, todo el conocimiento histórico generado a partir de las investigaciones arqueológicas llevadas a cabo en Isona. El capítulo sexto está dedicado al repaso de las novedades que los estudios realizados desde disciplinas auxiliares a la arqueología han aportado a la interpretación de la cultura material ibérica y romano-republicana documentada en Aeso. Abandonamos momentáneamente la villa de Isona para trasladarnos al vecino municipio de Salàs de Pallars donde se revisarán los datos obtenidos en la excavación del campo de silos de Llirians del Mas-Les Torres, el cual se considera comparable al localizado en el núcleo de Isona gracias a la intervención arqueológica del Serrat dels Espinyers (finales del siglo iii a. C. - primera mitad del siglo i a. C.). El recurso a esta comparación entre yacimientos tan próximos Revista d’Arqueologia de Ponent 25, 2015, 386-401, ISSN: 1131-883-X

geográficamente se justifica argumentando que Llirians del Mas demuestra, en el ibérico pleno, una clara adaptación local a la influencia de la cultura material del valle del Ebro, en la cual se inserta la cultura ilergete. Para los autores se convierte, por tanto, en un yacimiento clave para la interpretación del horizonte ibérico del territorio que dominará la Aeso romana, ya que apunta a un grupo cultural genuino que presenta una fuerte influencia ilergete como ya se anunció en un principio. Seguidamente se trata con detalle la cultura material registrada en el Serrat dels Espinyers haciendo un repaso a las importaciones, a las influencias que se entreven en las producciones cerámicas a torno y a las tradiciones presentes en las abundantes cerámicas locales. Se resumen y amplían los resultados de los estudios arqueozoológicos ya publicados, insistiendo en la excepcionalidad y sumo interés de los restos faunísticos recuperados en los silos del Serrat dels Espinyers. Una relevante interpretación es extraída de estos estudios: que en la Isona ibérica pudo haberse localizado un asentamiento especializado en la producción sobre todo de grano y de animales de carga, superando el autoconsumo para abastecer a otro grupo poblacional no productor, probablemente un ejército. Otra de las esperadas aportaciones inéditas de la obra es el resumen del estudio de las cerámicas que aparecieron en las intervenciones de finales del siglo xx, y cuya principal conclusión es la existencia en el lugar de un centro productor en la línea del existente en Fontscaldes (Valls, Tarragona). En concreto, los estudios arqueométricos aplicados a la cerámica ibérica de Isona no han obtenido resultados que diluciden la procedencia de los ejemplares escogidos para el análisis. Sin embargo, sí han permitido la distinción, a partir de su caracterización química, de siete producciones diferentes de cerámica ibérica pintada que se habrían comercializado en Aeso; una de ellas también ha sido documentada en Ilerda. Este hecho y las fuertes influencias constatadas que la moda ilergete ejerció en la cerámica ibérica pintada de Aeso vendrían a confirmar la traslación cultural de Aeso orbitando en torno al mundo material ilergete. Los autores emprenden, además, la revisión de los indicios arqueológicos que apuntaban a la existencia de un asentamiento ibérico anterior a la fundación de la Aeso romana a la luz de nuevos y recientes descubrimientos arqueológicos de entidad en yacimientos relevantes de la Cataluña interior. El inesperado registro y reciente publicación de obras de fortificación de entidad que se remontan al ibérico antiguo en yacimientos como El Molí d’Espígol (Tornabous, Lleida) y Sigarra (els Prats de Rei, Barcelona) lleva a los excavadores de Isona a revisitar la interpretación de los vestigios de un gran muro de paramento inclinado excavado en los años 1990 y que sería anterior a la muralla republicana aesonense. Esta estructura, dada su semejanza con los paralelos mencionados, podría estar indicando la existencia de un núcleo fortificado mediante recursos arquitectónicos similares, quizás también desde el ibérico antiguo, y cuya fase final sí habría sido constatada arqueológicamente entre el siglo iii y el primer cuarto del siglo ii a. C. 397

Recensions

El capítulo se cierra con otra aportación inédita: el estudio del primer y único epígrafe ibérico localizado en Isona sobre un fragmento de ánfora. Lo acompaña la revisión de otro epígrafe aesonense, muy discutido por la polémica científica generada en torno al origen del nombre que muestra escrito con grafía latina: Fvlvius Abiner. El autor del apartado contribuye al debate mediante una dialéctica comprimida y densa defendiendo la posibilidad de que Abiner sea un cognomen de origen ibérico. El discurrir cronológico de la obra nos redescubre en el capítulo séptimo los restos arqueológicos de época romana republicana, aquellos que evidencian las primeras improntas de la aculturación romana en la zona y la consecuente fundación de Aeso. Se presentan, “gairebé en primícia”, los restos de un foso doble de sección en V que fue descubierto en la intervención del Serrat dels Espinyers y que se asocia a un campamento romano de época tardo-republicana amortizado entre finales del siglo ii o inicios del i a. C.; por tanto, anterior a la fundación de la ciudad. Sigue una descripción de detalle de lo que ya conocíamos, gracias a las intervenciones del PRAMA, sobre el urbanismo de la Aeso republicana: estaríamos ante una ciudad de dimensiones reducidas, de unas cuatro hectáreas, y cuyos niveles fundacionales datarían de inicios del siglo i a. C. Se presta especial atención a las características y al trazado de su muralla, uno de los pocos restos arqueológicos que el visitante puede contemplar in situ. A finales del siglo xx, la excavación arqueológica de varios de sus tramos ya permitió a los autores proponer una forma urbis de planta hexagonal alargada en cuyos extremos más cortos se ubicarían las puertas principales flanqueadas por torres. El capítulo finaliza compilando la cultura material de los niveles pre-fundacionales y fundacionales del asentamiento romano-republicano, cuyo primer estudio fue publicado poco después de ser documentados arqueológicamente allá en el año 1994. A pesar de que, según precisan los propios autores, a fecha de hoy no se han podido completar las dataciones que ofrecieron los materiales arqueológicos recuperados, sí se ofrecen correcciones en torno a su interpretación a la luz de las últimas intervenciones de urgencia llevadas a cabo en Isona. Cabe agradecer la actualización de la tabla de sistematización de los materiales de importación según su producción y distribución cronológica respecto a la evolución urbanística de Aeso (figura 38, página 112). También resulta de gran utilidad para futuros estudios comparativos la descripción sintetizada de los materiales que han permitido la caracterización y contextualización histórica de cada fase cronológica presente en el yacimiento. No obstante, sorprende y embota al leer este apartado la completa ausencia de ilustraciones del material arqueológico descrito. El capítulo octavo aborda la expansión social y económica de la ciudad en época imperial y, en consonancia, su crecimiento urbanístico hasta el momento de su decadencia. Se sintetizan, en primer lugar, las conclusiones que diferentes investigadores han extraído, desde diversos puntos de vista, del estudio de algunas de las inscripciones localizadas en Isona. El espléndido conjunto epigráfico disponible, aunque, 398

insisto, aún por explotar con creces, proporciona a los autores la base para ofrecer un didáctico retrato de los estamentos sociales que componían la población de una típica ciudad de provincias en época imperial. Se destaca que a menudo son mujeres las que constan como dedicantes en las inscripciones y se considera no concluyente, pues se basa en un único caso, la posibilidad sugerida por otros especialistas de que Aeso hubiera podido ser un núcleo surgido del asentamiento de celtíberos aliados de los romanos tras la resolución de conflictos como las guerras numantinas o la Guerra Sertoriana. El elenco de descubrimientos arqueológicos se encabeza ahora con la descripción de un edificio hasta hoy inédito que resulta singular por remontarse a época alto-imperial aún presentando tipologías y técnicas constructivas de tradición indígena. Ha aparecido en el sector sur del Serrat dels Espinyers y se muestra asociado a la explotación agrícola del territorio evidenciando también funciones residenciales. Destaca, en concreto, la interpretación dada a uno de los ámbitos documentados: se trata de un gran almacén sobreelevado, posiblemente de propiedad pública, que fue destinado al almacenaje de los excedentes de la ciudad, coincidiendo, además, con la total desaparición de los silos del registro arqueológico imperial. Se recogen, a continuación, los resultados de las excavaciones de tres importantes domus romanas, dos de ellas ya conocidas (Hort del Fideuer, Casa de los Antonii) y la última de ellas, inédita (Era del Serret); las dos primeras parecen no haber pervivido más allá del siglo v d. C. Todas estas evidencias arqueológicas redundan en ilustrar el crecimiento de Aeso en época imperial hasta tal punto que el recinto republicano original dobló entonces su superficie. Por el contrario, los datos arqueológicos asociados a la Aeso tardo-antigua siguen siendo todavía muy pocos, escasez que se debe achacar, con prudencia y de momento, a la falta de intervenciones y no necesariamente al declive generalizado que la historiografía ha venido atribuyendo al mundo tardoromano, a menudo en discordancia con lo constatado arqueológicamente. Esta fase se ilustra en su mayor parte con la descripción de la torre tardo-romana de la Torreta que, seccionando la muralla republicana, fue erigida en los siglos iv-v d. C., prolongándose su uso hasta época tardo-medieval. Es el único vestigio de la ciudad antigua que ha resistido al paso de los siglos manteniéndose siempre visible al pasante. También son tardo-antiguas la fase constructiva de los siglos iii-v d. C. de la casa de los Antonii y una inhumación infantil (siglo iv d. C.) documentada al lado de la muralla en un área antes urbanizada. Para los excavadores de Isona, sin embargo, no parece haber merecido consideración la noticia que publicaba Pita en 1963 en referencia a la existencia de una necrópolis tardo-romana en la zona norte de Isona (Pita 1963: 224). Es, asimismo, casi imperceptible el espacio dedicado al material arqueológico de cronología imperial y tardo-antigua en comparación con el tratamiento que recibe el material íbero y romano-republicano en la obra. Al estudio del ager aesonensis que ya conocíamos los autores añaden en el capítulo noveno los resultados Revista d’Arqueologia de Ponent 25, 2015, 386-401, ISSN: 1131-883-X

Recensions

inéditos de la única excavación arqueológica de una villa romana en el territorio de Aeso, Llorís (siglos i y iv d. C.). Es, sin duda, una contribución relevante en tanto en cuanto estamos ante el único ejemplo de villa romana localizado hasta ahora en el extremo noroccidental de Cataluña. Los indicios arqueológicos proporcionados por este yacimiento pondrían de manifiesto, según sus excavadores, el ascenso de las grandes propiedades rurales en detrimento de la ciudad, afirmación cuando menos atrevida teniendo en cuenta lo poco conocido del devenir de Aeso en la Antigüedad tardía. Destaca, además, la localización en los terrenos de esta villa de una necrópolis que estuvo en uso entre los siglos iv y ix d. C. En relación con el estudio del ager cabe recordar que se proponía ya en el año 1998 que el parcelario centuriado de Aeso, en base a su modulación (15×15 actus) se remontaría a época de Augusto; esta datación sería coherente con la posibilidad ya apuntada por Pons (1994: 165) de que el núcleo obtuviera la municipalidad antes del edicto de Vespasiano (74 d. C.). Pons consideró que la mención en la epigrafía de Isona a un importante número de personajes adscritos a la tribu Galeria (tantos como los adscritos a la tribu Quirina, promocionada por los flavios) podía ser un indicio de que los aesonenses quizás obtuvieran la ciudadanía plena, a título individual o colectivamente, en época de Augusto. Ya que en relación con esta importante cuestión histórica los autores que participan en el volumen admiten sin ambages ni apoyo bibliográfico que la ascensión de Aeso a la categoría de municipio surgió de la aplicación de la ley Flavia (páginas 30, 121), ha lugar recordar que existe un análisis exhaustivo que estableció sólidamente hace ya más de una década que Aeso habría obtenido el ius Latii en época de Vespasiano, quien, por cierto y más allá de la anécdota, fue un gran imitador de las políticas augustas (Andreu 2004: 208 y 211). Las conclusiones, más allá de una escueta síntesis de la historia de la investigación histórico-arqueológica sobre Isona en la Antigüedad, son una llamada al compromiso o al entendimiento entre investigadores y administraciones públicas para construir un proyecto sólido y a largo plazo que sustituya la letanía de esporádicas actuaciones arqueológicas estrictamente de urgencia. La investigación había quedado reducida a unas pocas excavaciones que se estaban perpetuando como único, abrupto y siempre parcial modo de conocer el pasado de la villa. La frase de los autores al respecto es contundente: “L’activitat actual és nul·la” (página 169). La recopilación que tenemos entre las manos rememora, ahora de manera compacta, que Aeso se reveló hace tiempo como un yacimiento de primerísima entidad en el contexto de la Hispania antigua y que merece que el conocimiento que de él se ha adquirido al menos no quede en saco roto y revierta en la comunidad científica, pero, sobre todo, en una mayor comprensión de la sociedad y del territorio actuales que, no olvidemos, son el resultado de la suma de los antiguos. Para concluir, unos breves comentarios a la forma. El volumen adolece de algún error en las citas bibliográficas dentro del texto y en relación con aspectos que ya he señalado se han detectado omiRevista d’Arqueologia de Ponent 25, 2015, 386-401, ISSN: 1131-883-X

siones bibliográficas, así como cierta opacidad en la procedencia de alguno de los mapas. Pero, sobre todo, la comprensión del esfuerzo invertido en cotejar y sintetizar todo lo conocido arqueológicamente de Isona, se habría visto incrementada, sin lugar a dudas, si la lectura hubiera ido acompañada de una planta arqueológica total del yacimiento ilustrada con todas las fases evolutivas de la diacronía del yacimiento a lo largo y ancho de la Antigüedad, ahora ya, según ha quedado demostrado, milenaria. Pero no hay final sin principio: el uso ya desde el título del libro de la expresión “oppidum ibérico” contrapuesto a la construcción redundante “municipium romano” reactivó desde la lectura de la portada un runrún latente que fue tomando forma a lo largo de la lectura del volumen hasta desembocar en esta última reflexión. Son varios los autores que, desde hace ya más de una década, llevan a cabo análisis exhaustivos del uso de la palabra oppidum en las fuentes antiguas demostrando que no se encuentra en ellas una definición inequívoca de la misma y menos aún un significado que implique la distinción de poblaciones indígenas respecto a las romanas (Tarpin 200: 27-29). Un repaso al significado asignado al latinismo en la producción científica europea evidencia el abuso variopinto e irreflexivo a que, quien más quien menos, lo hemos sometido en muchas ocasiones. Uno de los lugares más comunes en la literatura arqueológica española es la acepción que asimila oppidum a población indígena no romanizada, que es la utilizada en la obra recensionada. Nuestra frívola afición al “latinazo” y la consolidación de su inexactitud no hacen más que acrecentar un “déficit historiográfico” que dificulta la comprensión del fenómeno urbano en la Protohistoria peninsular (Fumadó 2013: 180-181). Pierre Moret ya advirtió del peligro de menoscabar nuestros discursos científicos si descuidamos la terminología en la que los basamos: “Il ne s’agit pas d’un problème de vocabulaire: dévaluer ces concepts, c’est se priver d’un outil d’analyse historique irremplaçable; c’est fondre, contre toute évidence, l’ensemble des sociétés protohistoriques dans une sorte de magma proto-urbain consensuel” (Moret 2004: 134).

Natalia Salazar Ortiz

Universitat de Lleida [email protected]

Bibliografía Andreu, J. (2004). Edictum, municipium y lex. Hispania en época flavia (69-96 d.C.). BAR International Series 1293. Archaeopress. Oxford. Ariño, E.; Gurt, J.; Palet, J. (2004). El pasado presente. Arqueología de los paisajes en la Hispania romana. Universidad de Barcelona y Universidad de Salamanca. Salamanca. Dig(estum), ed. Álvaro d’Ors, El Digesto de Justiniano, 3 tomos. Aranzadi. Pamplona 1968. 1972 y 1975. DIEC – Diccionari de la llengua catalana (2007 2.a ed.). Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. 399

Recensions

Fabre, G.; Mayer, M.; Rodà, I. (1985). Inscriptions romaines de Catalogne, vol. II. Lérida. Boccard. Paris. Fumadó, I. (2013). Oppidum. Reflexiones acerca de los usos antiguos y modernos de un término urbano. SPAL, 22: 173-184. Martín, A. (2013). Les publicacions d’arqueologia a Catalunya els darrers 30 anys (I). Full d’informació de la Societat Catalana d’Arqueologia, 316: 1-2. Moret, P. (2004). Premières formes d’urbanisme dans l’Ibérie du seconde Âge du Fer. En: S. AgustaBoularot y X. Lafon (dir.). Des Ibères aux Venètes. EFR. Roma: 133-157. Pita, R. (1963). Prospección arqueológica en Isona (Lérida). Ampurias, XXV: 219-224. Pons, J. (1976). Estudio de la estructura social de Dertosa y Aeso en el Alto Imperio a través de la epigrafía. Universitat de Barcelona (tesis de licenciatura inédita). Pons, J. (1994). Territori i societat romana a Catalunya dels inicis al Baix Imperi. Edicions 62. Barcelona. Sales, J.; Salazar, N. (2013). The pre-Pyrenees of Lleida in Late Antiquity: christianisation processes of a landscape in the Tarraconensis. Revista d’Arqueologia de Ponent, 23: 27-44. Tarpin, M. (2000). Urbs et oppidum. Le concept urbain dans l’Antiquité romaine. En: V. Guichard, S. Sievers y O. H. Urban (eds.). Les processus d’urbanisation à l’Âge du Fer. Bibracte, 4:27-30.

Caviró, B. M. (2011). La loza dorada en el Instituto de Valencia de Don Juan. Oro y lapislázuli. Patronato del Instituto de Valencia de Don Juan. Orts Molins Ediciones. Madrid. 460 pàgines. 196 figures a color i 488 peces en b/n al catàleg. ISBN: 978-84-937977-0-6.

400

L’any 2011 el Patronato del Instituto de Valencia de Don Juan va editar aquesta publicació dedicada a la ceràmica de reflex metàl·lic pertanyent a dita Institució i al mateix temps homenatjar la doctora Balbina Caviró, per tots els anys de dedicació a aquest tema. La publicació amb una edició molt acurada està feta per la mateixa doctora Caviró i és una excel·lent síntesi dels seus coneixements i treballs previs. Aquesta obra, de 460 pàgines amb fotografies a color en general de gran format i amb una alta qualitat, és més que un llibre de consulta, és també un llibre per tenir, pel plaer de tenir-lo i fullejar-lo i poder admirar l’alt grau de tècnica i sensibilitat que es pot percebre en cadascun dels objectes fets pels antics mestres terrissaires. Qui es dediqui a l’arqueologia medieval i moderna, bé per un interès concret, bé perquè en el desenvolupament de l’arqueologia urbana els objectes decorats amb aquesta tècnica són molt importants per establir datacions prou precises, les publicacions fetes per l’autora han estat un punt de referència fonamental. No en mencionarem cap, al final del llibre hi ha una extensa bibliografia actualitzada on apareixen les seves obres i d’altres autors interessats en l’estudi d’aquestes produccions. Parlem ara de l’estructuració de l’obra. No hi ha cap novetat en el seu recorregut, la doctora Caviró als seus escrits sempre ha mantingut una mateixa pauta: el seu origen i el seu desenvolupament a la península Ibèrica des del món andalusí fins al segle xviii. Tanmateix s’identifiquen els diferents tallers de producció i com aquests han anat canviant en la seva importància i àrea d’influència i comercialització. Com a novetat respecte a la resta dels seus escrits i per ser aquesta una obra de síntesi, aporta dades de gran vàlua pel que fa a la contextualització històrica que permeten entendre una mica millor els motius formals i decoratius emprats i com aquestos han anat evolucionant. El primer gran apartat correspon a la ceràmica musulmana on s’especifica les peculiaritats del pensament islàmic, que es tradueix a l’hora de crear l’objecte en la determinació de quins són els elements d’una peça i de quina manera es representen. A més d’aquest factor d’estimable vàlua ens porta per un recorregut geogràfic i cronològic des de l’àrea llevantina fins Al-Andalus, on el factor d’influència és un element fonamental per entendre una mica més aquest tipus de producció. Un segon apartat correspon a la ceràmica valenciana, fent una clara diferenciació entre la ceràmica mudèjar de Paterna i Manises i l’estrictament morisca de Manises. La primera la defineix com una producció de clara influència formal i dels esquemes ornamentals de tradició musulmana i gòtica. A la ceràmica morisca de Manises, a partir del darrer terç del segle xv i fins al segle xviii, aquesta tradició decorativa es va perdent, i queda reduïda a motius secundaris i s’afegeixen nous elements de clara inspiració renaixentista. Així mateix, la influència del Renaixement provocà variants especialment a les formes. Amb un canvi de territori ens presenta la ceràmica morisca de l’Aragó, així com la ceràmica morisca de Revista d’Arqueologia de Ponent 25, 2015, 386-401, ISSN: 1131-883-X

Recensions

Catalunya i d’Andalusia, en concret les ceràmiques de Sevilla. Respecte a la ceràmica daurada que apareix a l’Aragó, inicia el seu discurs amb la ceràmica del segle xii que es faria a Calataiud i que perdurà fins al segle xv —ceràmica mudèjar—. D’aquest centre productor malauradament només es té constància textual. Posteriorment analitza les ceràmiques morisques de Muel, tot i que també van existir forns en altres indrets com a Morata de Jalón i Villafeliche entre d’altres. L’origen de la ceràmica de Muel és incert, però abans del segle xv és probable que coexistissin els forns valencians i aragonesos. La influència de Manises es donarà a partir de l’últim terç del segle xv. Hem de tenir en compte la gran expansió d’aquella ceràmica arreu de la península i Muel voldrà competir amb ella, seguint en un principi amb les seves característiques, però afegeix posteriorment un repertori formal i decoratiu distintiu i propi. La ceràmica de reflex metàl·lic a Catalunya és més tardana que la de Muel, s’inicia en la segona meitat del segle xvi-inici del segle xvii. La producció se centrava a Barcelona i Reus. A l’igual que la ceràmica aragonesa, aquesta va tindre inicialment una clara influència de la ceràmica valenciana de Manises i posteriorment anà incorporant motius propis. La documentació relativa als forns catalans és nombrosa, fet que segons l’autora demostraria l’auge d’aquesta producció, en un moment en què la ceràmica maiòlica italiana comença a arribar de manera significativa. Per acabar amb la ceràmica morisca Martínez Caviró analitza la ceràmica de Sevilla, localitzada bàsicament als forns ubicats al barri de Triana. En aquests forns es produïen tant vaixella com rajoles,

Revista d’Arqueologia de Ponent 25, 2015, 386-401, ISSN: 1131-883-X

però les rajoles són la producció amb major originalitat, domini de les tècniques i creativitat al seu disseny. Respecte a la vaixella l’autora destaca la gran fidelitat a la temàtica de Manises, i és per tant molt complicada la seva identificació. El darrer apartat temàtic se centra en la ceràmica maiòlica fabricada en zones d’Emília, Toscana i Úmbria i en la ceràmica daurada d’Alcora del segle xviii, on continua la tècnica morisca però l’estètica ja no tindrà la influència del Renaixement, sinó la del barroc francès. Per finalitzar, a aquesta gran i important publicació, s’afegeix un ampli catàleg amb les 488 peces existents a l’Instituto de Valencia de Don Juan. En ell se segueix el mateix recorregut geogràfic i cronològic de la part analítica: Mesopotàmia i Iran, Al-Andalus, València: Manises, Aragó: Muel, Catalunya: Barcelona i Reus, Sevilla: Triana, Sevilla i finalment Alcora. En cadascuna de les peces, hi ha una fotografia en blanc i negre del seu anvers i revers, una descripció tipològica i decorativa, la seva datació i, si escau, citacions bibliogràfiques. És, doncs, un catàleg de referència únic on qualsevol estudiós pot conèixer i reconèixer aquelles ceràmiques, fragmentades o no, que apareixen a les intervencions arqueològiques i fins i tot emmagatzemades als museus i centres d’estudi.

Ana Loriente Pérez

Arxiu Arqueològic. Ajuntament de Lleida Av. Fontanet, 26. La Bordeta 25191. Lleida [email protected]

401

La Revista d’Arqueologia de Ponent (RAP) és la publicació anual de la Unitat d’Arqueologia, Prehistòria i Història Antiga del Departament d’Història de la Universitat de Lleida. S’edita mitjançant un conveni de col·laboració amb la Paeria-Ajuntament de Lleida i la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. La revista publica preferentment articles sobre Prehistòria, Arqueologia i Història Antiga de la Península Ibèrica i sobre les seves relacions amb Europa i el Mediterrani tant en l’àmbit teòric i metodològic com de presentació de resultats d’excavacions, síntesis o estudis crítics. El contingut s’estructura en diferents seccions: Estudis, Documents, Dossier / Debat, Crònica Científica i Recensions. Aplica un sistema d’avaluació externa per a cadascun dels treballs rebuts (revisió per pars). Estudis: articles de reflexió, síntesi o presentacions globals. Tindran una longitud màxima de 40 pàgs. (17.000 paraules) incloent-hi notes, il·lustracions i bibliografia. Documents: novetats, avenços en la investigació, estudis concrets. La seva longitud màxima serà de 20 pàgs. (7.000 paraules) incloent-hi notes, il·lustracions i bibliografia. Dossier / Debat: aquesta secció està destinada a la presentació d’un tema concret per part d’un col·lectiu d’autors o bé a la discussió oberta sobre un tema d’actualitat científica o professional. Cada Dossier o Debat tindrà sempre un editor científic responsable de la secció. Crònica Científica: relació anual d’intervencions arqueològiques i paleontològiques a la província de Lleida, memòria del Laboratori de Conservació-Restauració

Arqueològica de la Universitat de Lleida, breus notícies arqueològiques, cròniques de congressos i reunions. Recensions: la revista accepta publicacions que desitgin ser recensionades. Els autors hauran d’enviar dos exemplars, un per a l’autor de la recensió i un altre per a la Biblioteca de la Universitat de Lleida. En el cas que l’autor desitgi formular rèpliques podrà demanar-ho al Consell de Redacció. La llengua de la revista és el català i rep articles en totes les llengües oficials de l’Estat, així com en anglès, italià, francès, alemany i portuguès.

Lliurament i presentació d’originals S’enviaran una còpia en paper i una en format digital per correu postal a la direcció de la revista: Revista d’Arqueologia de Ponent, Unitat d’Arqueologia, Prehistòria Antiga, Universitat de Lleida, Pl. Víctor Siurana, 1, E 25003 Lleida, o una còpia a l'adreça de correu electrònic [email protected]. En compliment de les actuals normes d’avaluació de les revistes científiques, per acceptar els articles és imprescindible que l’autor/autors remetin una carta firmada certificant l’originalitat del treball i que no ha estat ni serà publicat a cap altre mitjà. El Consell de Redacció enviarà cada original a dos avaluadors externs i decidirà sobre la seva publicació i comunicarà la decisió als autors en un termini no superior als tres mesos. També els podrà fer arribar comentaris o suggeriments que contribueixin a millorar l’article. Els treballs s’estructuraran de la manera següent: títol (en la llengua en què estigui escrit i en anglès) 403

i autor, un resum d’aprox. 150 paraules en la llengua de l’article i un altre en anglès o francès, entre quatre i sis paraules clau, text, notes, bibliografia, peus de figures i figures. Cada treball durà a la primera pàgina el títol, en minúscules, per tal d’apreciar les majúscules i els accents, el nom i cognoms de l’autor, l’adreça professional de la institució a què pertany, o, a falta d’aquesta, l’adreça personal. En tots els casos amb indicació telefònica i de correu electrònic. Els treballs es presentaran en format DIN A4 amb numeració de pàgines correlativa. Se sol·licita el lliurament d’originals en suport magnètic (configuració PC) amb indicació explícita del programa utilitzat (preferentment aplicacions Word). Il·lustracions. Els quadres, les taules, els gràfics, els mapes i les figures (les làmines també es consideren figures) es numeraran correlativament, s’indicarà en el text la posició on s’han de situar i es presentaran en format digital TIFF amb una resolució mínima de 300 pp. Es prega als autors que presentin els gràfics i dibuixos realitzats amb Illustrator, Freehand o Corel Draw en format TIFF. Les imatges portaran escala gràfica sempre que calgui. La caixa de la revista amida 17,5 × 25 cm: la caixa d’una sola columna és de 8,5 cm. Els peus de figures, ordenats i degudament numerats, es presentaran a part, al final de l’article. Les referències a les figures del text es faran segons model. Exemple: … (figura 11), … (figura 13, 3), … (figura 13, 7-9). Com que la revista s’edita tant en format paper com en format electrònic pdf, els autors que ho desitgin podran entregar una versió de les figures en blanc i negre (per a la impressió en paper) i una versió en color (per a la digital). Bibliografia. Dins el text les citacions bibliogràfiques es faran de la següent manera: a) Es recomana la utilització del sistema de citacions directes entre parèntesis (Harvard) amb la llista bibliogràfica al final del treball. Les referències entre parèntesis indicaran el cognom de l’autor, l’any i les pàgines separades per dos punts, i s’emprarà el punt i coma per citar dues obres o autors. Exemple: (Pérez 1984: 25), (Pérez 1984: 25; 1988: 33-45) o bé (Pérez 1984: 25; Aubet 1978: 270), (Junyent i Pérez 1982: 63-93). b) Els diferents articles publicats per un autor en un mateix any es diferenciaran amb una lletra minúscula. Exemple: (Maluquer 1982a: 251-256) c) Al final de l’article, la bibliografia recollirà els autors i les obres citades en el text, ordenats alfabèticament i per anys. Caldrà citar el nom de tots els autors de cada referència, no s’admetran referències amb et al. Els noms dels autors aniran en versals, primer el o els cognoms, seguit del nom i la data de publicació entre parèntesis.

404

d) En les referències a revistes, publicacions periòdiques o col·leccions, els títols no s’abreujaran. Per a les monografies es detallarà l'editorial i el lloc d’edició; per a les revistes el volum i les pàgines concretes, i per als congressos, la ciutat i la data de celebració, així com el lloc d’edició.

Els següents exemples il·lustren aquesta normativa: Pérez, A. (1984). La ciutat romana d’Ilerda. Pagès Editors. Lleida. Celestino, S., Rafel, N. i Armada, X.-L. (eds.) (2008). Contacto cultural entre el Mediterráneo y el Atlántico (siglos xii-viii ane). La precolonización a debate. Consejo Superior de Investigaciones Científicas / Escuela Española de Historia y Arqueología en Roma (Serie Arqueológica 11). Madrid. Ruiz de Arbulo, J. (2007). Bauliche Inszenierung und literarische Stilisierung: das ’Provinzialforum’ von Tarraco. A: Panzram, S. (Hg.). Städte im Wandel (Hamburg, 20-22/08/2005). LIT Verlag. Münster: 149-212. Alonso, N. (2005). Agriculture and food from the Roman to the Islamic Period in the North-East of the Iberian peninsula: archaeobotanical studies in the city of Lleida (Catalonia, Spain). Vegetation History and Archaeobotany, 14: 341-361. Trimble, J. i Levoy, M. (dirs.) (2003). Stanford Digital Forma Urbis Romae Project. [Consultat 03 de gener del 2009]. Disponible a internet: . Si el treball necessita exclusivament la utilització de notes a peu de pàgina, les crides aniran dins del text amb números correlatius entre parèntesis. En qualsevol cas no s’utilitzarà mai op. cit. Les notes es presentaran en pàgines a part, ordenades i al final del text, per tal de facilitar la composició. Exemples: 1. Per a aquest tema v. Pérez (1984: 2527) i les noves aportacions de… 2. Junyent, Pérez i Rafel (1988: 242) justifiquen aquesta situació… Correcció de proves. Els autors corregiran un joc de galerades en un termini màxim de 14 dies després de la data de lliurament per part del Consell de Redacció. Aquesta correcció, que es limitarà a possibles errades ortogràfiques, numèriques, etc., no podrà suposar, en cap circumstància, una modificació substancial del text original ja imprès. Si en aquest termini les correccions no han estat efectuades es considerarà que l’autor, sota la seva responsabilitat, accepta com a definitiu el text inicialment presentat. Cada autor rebrà dos exemplars de la revista i el seu article en format pdf. Atès que la revista s’edita al mateix temps en format electrònic pdf (www.rap.cat) no es lliuraran separates.