Clàudia Pons-Moll (2009). Català universal, català particular: català no marcat, català marcat

Clàudia Pons-Moll (Barcelona) Català universal, català particular: català no marcat, català marcat 1

Introducció

Els darrers quinze anys han estat testimoni d’un interès renovat pels universals lingüístics i per la variació lingüística; i això ha estat així gràcies al desenvolupament d’un nou model teòric, la teoria de l’optimitat, que ha significat un autèntic revulsiu en el món de la lingüística i més específicament de la fonologia (veg. Prince & Smolensky 1993, McCarthy & Prince 1993a, 1993b).* Un dels objectius centrals d’aquesta teoria és, precisament, descobrir el conjunt de propietats gramaticals comunes a totes les llengües, així com trobar els mecanismes responsables de la variació lingüística (veg. Prince & Smolensky 1993, Kager 1999). Els universals lingüístics es concreten, en aquest context, en un seguit de restriccions universals de marcatge i de fidelitat, i les diferències entre llengües i varietats lingüístiques s’articulen mitjançant una jerarquització diferent d’aquestes restriccions. Per a les teories formals —amb el generativisme com a màxim exponent—, hi ha universals en la mesura que hi ha una capacitat o una facultat lingüística universal i innata per a tots els éssers humans, la qual fa possible l’adquisició del llenguatge en un temps reduït i després d’una exposició limitada a les dades de l’entorn. Per a les teories funcionals —amb els estudis de tipus tipològic i els estudis cognitivistes com a màxims exponents—, hi ha universals lingüístics perquè els humans utilitzem les llengües fonamentalment per comunicar-nos i, atès que les necessitats de comunicació i els constrenyiments de la comunicació mateixa són compartits per tots els homes, també ho són les propietats lingüístiques. Aquestes dues maneres d’entendre els universals lingüístics es tradueixen, òbviament, en maneres de fer diferents, en metodologies diferents. La tradició formal se serveix d’un mètode hipoteticodeductiu per establir les generalitats *

Aquest treball s’inscriu en el marc del projecte ECOD (HUM2004-1504/FILO), finançat pel Ministeri d’Educació i Ciència, i del grup de recerca Grup d’Estudi de la Variació (2005/SGR/01046), finançat per la Generalitat de Catalunya.

2

Clàudia Pons Moll

subjacents a totes les llengües; la tradició funcional, en canvi, se serveix d’un mètode inductiu. L’enfocament formal justifica els universals a partir de criteris interns a la teoria; l’enfocament funcional, a partir de criteris externs. Amb tot, aquestes dues tendències, que fins fa poc havien avançat de manera paral·lela i independent, no són excloents ni incompatibles. Ho demostra el fet que en la teoria de l’optimitat s’imbriquen per primera vegada les argumentacions de tipus formal amb les de tipus funcional. En el marc de la lingüística estructuralista (Hjemslev 1935, 1953, Trubetskoi 1939, Jakobson 1941), però sobretot en el marc de la lingüística generativa (Chomsky & Halle 1968, Kiparsky 1985) i de la lingüística natural (Stampe 1973, Hooper 1976), la noció d’universal lingüístic ha anat íntimament lligada a una certa noció de marcatge, aquella que considera que tota estructura lingüística, tota categoria lingüística, té dos valors: un de marcat i l’altre de no marcat. El valor no marcat és aquell preferit interlingüísticament i el valor marcat és aquell que les llengües eviten i que solament utilitzen per crear contrastos. El marcatge no és, en aquest context un concepte absolut, és un concepte relatiu: una determinada estructura o categoria lingüística no és marcada en termes absoluts, sinó en relació amb altres estructures o categories. Establir quines estructures o categories són marcades i quines no ho són no és —o no hauria de ser— una decisió arbitrària; ben al contrari: es fonamenta —o s’hauria de fonamentar— en criteris de tipus funcional, això és, articulatoris, perceptuals i psicolingüístics. Ras i curt: les estructures no marcades interlingüísticament són, o solen ser, aquelles poc complexes des d’un punt de vista articulatori, nítides des d’un punt de vista perceptual i bàsiques des d’un punt de vista psicolingüístic.

Català universal, català particular: català no marcat, català marcat

3

2 Objectius En aquest article, amb tot, no es pretén analitzar el tractament que la teoria de l’optimitat fa del marcatge; els objectius són més generals i estan més enfocats al cas concret del català. Es vol, d’una banda, repassar el significat, els orígens i les principals manifestacions d’aquest concepte tan intrínsecament lligat als universals lingüístics, i, de l’altra, mirar d’il·lustrar quins aspectes relatius a la fonologia i a la morfologia del català són àmpliament compartits per altres llengües i poden ser considerats, per tant, universals lingüístics, i quins, en canvi, no són, en termes generals, compartits per la majoria de llengües i s’han d’entendre, doncs, com a particularitats de la llengua catalana. 3

El marcatge: orígens, tipologia i manifestacions

El concepte de marcatge neix en el marc dels estudis estructuralistes de l’Escola de Praga per donar compte de les asimetries de comportament que s’estableixen entre determinades categories fonològiques (cf. Trubetskoi 1939, Hjemslev 1935); i aviat s’estén a l’àmbit de la morfologia sobretot flexiva (cf. Jakobson 1941). En aquest context la relació entre marcatge i universal lingüístic és prima i difusa, però: l’anàlisi del marcatge se circumscriu, més aviat, al comportament de les categories fonològiques en el marc d’un sistema lingüístic particular i no pas en el marc de sistemes lingüístics diferents. Aquesta empresa, això és, la de relacionar el marcatge amb els universals lingüístics, fou assolida més aviat en els diferents treballs de Greenberg (1954, 1957, 1963, 1978), en què es demostra que aquelles asimetries entre categories són observables i recurrents en sistemes lingüístics diferents i que es manifesten no solament en l’àmbit de la fonologia i de la morfologia flexiva, sinó també en l’àmbit de la morfologia lèxica i del lèxic mateix. En les línies que segueixen, es revisen les manifestacions principals del marcatge detectades en estudis anteriors, primer en el terreny de la fonologia i, després, en el terreny de la morfologia. La revisió, que va acompanyada sempre d’exemples extrets de la llengua catalana, servirà per demostrar com alguns

4

Clàudia Pons Moll

aspectes d’aquesta poden ser considerats manifestacions dels universals i com d’altres no. 3.1 Marcatge fonològic i neutralització fonològica El concepte de marcatge —i més concretament la noció de categories marcades i no marcades— s’utilitza per primera vegada en el marc de l’estructuralisme europeu de l’Escola de Praga quan es debat sobre els conceptes de neutralització i d’arxifonema. El màxim representant d’aquesta escola, el lingüista Trubetskoi, va constatar que alguns fonemes no poden oposar-se en determinats contextos, contextos que l’autor anomena de neutralització: en aquests contextos apareix l’arxifonema, que es correspon amb el conjunt de trets compartits dels fonemes oposats. Les parelles de fonemes /b/ ~ /p/, /t/ ~ /d/, i /k/ ~ // i /s/ ~ /z/ del català comparteixen, respectivament, els trets oclusiu i labial, oclusiu i dental, oclusiu i velar i fricatiu i alveolar, però no pas el tret sonor; l’arxifonema que apareix en el context en què aquestes quatre parelles de fonemes no poden oposar-se es caracteritza pel fet de tenir els trets oclusiu i labial, oclusiu i dental, oclusiu i velar, i fricatiu i alveolar, els trets compartits, i no pas el tret que els diferencia, el tret referent a la sonoritat. Trubetskoi va fer notar que la categoria que apareix en el context de neutralització, això és, la concreció fonètica de l’arxifonema, coincideix sempre amb l’element sord de l’oposició. I aquest element és el que l’autor designa element no marcat de l’oposició, i l’altre, element marcat. Amb tot, fou Greenberg qui, posteriorment, va insistir en el fet que, per bé que la pèrdua de l’oposició d’aquests fonemes és una característica específica de determinades llengües, en les llengües en què hi ha aquesta pèrdua és sempre la mateixa categoria la que apareix en el context de neutralització, això és, l’element sord de l’oposició. Això és així, en efecte, no solament en català sinó també en altres llengües, prou diverses tipològicament, com ara l’occità, l’alemany, l’afrikaans, l’holandès, el rus, el polonès, el turc, el georgià, el grec modern, per posar alguns exemples (1).

Català universal, català particular: català no marcat, català marcat

(1) Català

(2) Occità (llenguadocià)

ma[z]over ~ ma[s]

ma[z]ièr ~ ma[s]

(2) Holandès

(3) Alemany

bewij[z]en ‘provar’ bewij[s] ‘prova’

Bewei[z]en ‘provar’ ~ Bewei[s] ‘prova’

(4) Rus

(5) Polonès

ro[z]a ‘rosa’ ~ ro[s] ‘rosa gen. pl.’

wa[d]a ‘falta’ ~ wa[t] ‘falta gen. pl.’

5

La posició final de mot no és un context de neutralització exclusiu per als contrastos de sonoritat que es comentaven sinó que també ho és per als contrastos de lloc d’articulació. Moltes llengües, com ara l’espanyol, l’occità el sard coneixen un procés de neutralització de les consonants sonants no coronals quan es troben en posició final de mot; en aquest cas concret, i a diferència del cas anterior, el català (llevat de l’alguerès) es desmarca del comportament més estès, més universal, i mostra un caràcter singular, particular. (6) Espanyol

(7) Català alguerès

doncella [don.e.a] ~ doncel [don.el] desdeñar [dez.e.a] ~ desdén [dez.en] adámico [aamiko] ~ Adán [aan]

aquella [a.ke.a] ~ aquell [a.kel] anyet [a.et] ~ any [an]

6

Clàudia Pons Moll

(8) Occità

(9) Català no alguerès

vièlhet [bjeet] ~ vièlh [bjl] banhèra [baa] ~ bahn [ban] remar [rema] ~ lomb [ren]

vella [be.] ~ vell [be] abonyegat [.u.. at] ~ bony [bo]

3.2 Marcatge fonològic, simplicitat i freqüència El mateix Trubetskoi va fer notar que una característica important que diferencia les categories marcades de les no marcades és la major freqüència amb què es manifesten aquestes darreres en relació amb les primeres. I això és així per dos motius. En primer lloc, perquè la categoria marcada es caracteritza pel fet de tenir un tret que la categoria no marcada no té, de manera que és més complexa, més difícil. I, segons el principi del «mínim esforç», ideat pel lingüista, coetani a Trubetskoi, Zipf, com més simple és un categoria, més tendirà a ser utilitzada, o en altres paraules, com més complexa és una categoria, menys tendirà a ser emprada. En segon lloc, perquè la categoria no marcada té una distribució més àmplia, cobreix més contextos d’aparició: a més d’aparèixer en els contextos d’oposició, apareix, també, en els contextos de neutralització. La major freqüència dels elements no marcats en relació amb els marcats es manifesta de dues maneres diferents: d’una banda, els elements no marcats són més freqüents en el marc d’un mateix sistema lingüístic, atès que —com es deia— tenen una distribució més àmplia que els elements marcats; d’una altra banda, els elements no marcats són més freqüents interlingüísticament: simplificant, mentre que els inventaris de la majoria de llengües compten amb els elements no marcats, no pas tots els inventaris de les llengües compten amb els elements marcats. Amb tot, quan en un sistema lingüístic hi ha dos tipus de sons, un de marcat i l’altre de no marcat, el segon té un índex d’aparició molt més elevat. L’índex d’aparició dels sons obstruents sords és molt més elevat, en efecte, que l’índex d’aparició dels sons obstruents sonors en les llengües que disposen d’aquest tipus de sons. Una cerca al DIEC1 dels mots començats en obstruent sorda i en

Català universal, català particular: català no marcat, català marcat

7

obstruent sonora ho posa ben de manifest: davant dels 7.269 mots començats en oclusiva bilabial sorda, n’hi ha 4.038 començats en oclusiva bilabial sonora; davant dels 9.331 mots començats en oclusiva velar sorda, n’hi ha només 2.758 començats en oclusiva velar sonora; i si s’afegeix la circumstància que les oclusives sonores no poden aparèixer en posició final o que en molts contextos ocorren les variants aproximants, encara s’eixampla més aquesta diferència. Les diferències entre obstruents sordes i sonores s’accentuen encara més en el cas de les fricatives: davant de les 5.423 entrades de mots començats en fricativa alveolar sorda, n’hi ha només 157 de mots començats en fricativa alveolar sonora. I, de fet, això és així no pas per caprici o per atzar sinó perquè l’articulació dels obstruents sonors, i molt especialment dels sibilants sonors, implica un major esforç articulatori. Les paraules de Palmada (1998) en aquest sentit són clarividents: (10) «No és el cas, però, que les versions sorda i sonora siguin igualment convenients i ben dissenyades. Clarament, les versions sonores plantegen, en general, unes dificultats internes que no s’observen en les versions sordes. Una visió simplificadora dels fets ens permet centrar tots els inconvenients en la dificultat de mantenir un dels elements indispensables per a la producció d’un so sonor: el corrent d’aire emergent capaç de provocar la vibració de les cordes vocals. La presència d’aquest corrent depèn de l’existència d’una diferència suficient entre la pressió subglòtica i la pressió supraglòtica. Durant la producció de les obstruents oclusives, l’aire que passa per la glotis s’acumula en la cavitat oral i, així, la pressió supraglòtica tendeix a igualar la pressió subglòtica. Quan es produeix aquesta igualació, desapareix el corrent d’aire i cessa, per tant, la vibració de les vocals. La dificultat més important per mantenir la sonoritat es planteja, però, en els grup de les sibilants. En aquest cas, el mode d’articulació estrident requereix un flux d’aire important en direcció a l’exterior. La pressió supraglòtica ha de ser, per tant, superior a la pressió exterior però, alhora, ha de mantenir-se per sota de la pressió subglòtica si es vol garantir el flux d’aire que convé per fer vibrar les cordes vocals. Aquest equilibri és difícil i demana una atenció important de part del parlant-articulador.»

8

Clàudia Pons Moll

Aquesta major freqüència dels elements no marcats, com es deia, es manifesta no solament en el si d’un mateix sistema lingüístic, sinó en el si de sistemes lingüístics diferents. Si es consulta la base de dades de Ruhlen, que considera 706 llengües, s’observa que, per bé que moltes llengües tenen les versions sorda i sonora de les sibilants (55%), també n’hi ha moltes que només disposen de les versions sordes (38%) i només una ínfima part disposa de les sonores (menys d’un 1%) (veg. Palmada 1998). El català segueix pel que fa a aquest aspecte, doncs, la tendència que presenten la majoria de llengües a preferir els elements obstruents sords, en detriment dels sonors. No és així, en canvi, quan es considera el procés de sonorització de sibilants en posició final de mot seguides de mot que comença en vocal, un comportament atípic, que tot i que és compartit per llengües com ara el francès, el portuguès, l’occità llenguadocià i algunes varietats llatinoamericanes de l’espanyol (veg. 11-14), és difícil d’explicar en termes articulatoris (veg. 10), i doncs, de marcatge i d’universals. (11) Català no apitxat

(12) Espanyol equatorià

portes aliments [p"#rtz limens]

los otros [loz otos]

(cf. portes [p"rts])

(cf. los [los])

prens aliments [p#nz limens]

es él [ez el]

(cf. prens [pns])

(cf. es [e$s])

veig aliments [b#d%& limens]

eres un [eez un]

(cf. veig [bt'])

(cf. eres [e$es])

(13) Francès

(14) Occità llenguadocià

six heures [sizœ)]

las oras [laz uos]

(cf. six [si$s])

(cf. [las])

dix heures [dizœ)]

puèg agut [py#d%&a yt]

(cf. dix [dis])

(cf. [py#t%'])

Català universal, català particular: català no marcat, català marcat

9

El fenomen, tanmateix, ha rebut una explicació funcional, que estaria relacionada amb la necessitat de «visualitzar» fonològicament els límits lèxics en la cadena parlada. Segons Bradley (2005), que analitza el procés en espanyol equatorià en el marc de la teoria de l’optimitat, el procés té una explicació morfològica: «voicing serves to distinguish morpheme-final sibilants from morpheme-initial ones in phrasal intervocalic contexts», en el sentit que una sibilant sorda prevocàlica no pot ser final. És possible trobar una intuïció semblant, en termes descriptius, a Llach (1998), segons la qual el procés de sonorització de sibilants en català es podria interpretar com un indici que ajuda a la segmentació i al reconeixement dels mots en la cadena parlada. Wheeler (2005) és escèptic davant d’aquesta interpretació, perquè el procés de sonorització no afecta altres obstruents, de manera que una oclusiva prevocàlica pot estar situada tant en posició final de mot com en posició inicial de mot. El nombre significatiu d’oclusives sonores inicials, en contrast amb el nombre reduït de fricatives alveolars sonores inicials podria explicar la manca de sonorització d’oclusives finals ja que el procés seria innecessari i ineficaç des d’un punt de vista morfològic (Palmada 2002). Potser l’objecció més important a aquesta proposta és que el procés també afecta les fricatives prepalatals finals —tot i que en català hi hagi molts mots començats en aquest tipus de consonants—, i les africades finals —tot i que en prou varietats del català no és possible trobar aquest tipus de consonants en posició inicial de mot—, de manera que la sonorització sembla que és igualment infructuosa (Pons 2004). Podria ser, amb tot, que les fricatives prepalatals i les africades haguessin experimentat el fenomen per complicitat i per solidaritzar-se amb aquelles consonants que els són més properes, les fricatives alveolars. 3.3 Marcatge fonològic i relacions d’implicació Estretament lligades al factor freqüència estudiat en el punt anterior, hi ha les relacions d’implicació. Els lingüistes de l’Escola de Praga també van constatar que els elements que conformen els inventaris lingüístics de les llengües no conformen un conjunt arbitrari o gratuït, sinó que s’estableixen relacions

10

Clàudia Pons Moll

d’implicació entre aquests elements: així, el fet que una llengua disposi d’un conjunt d’elements implica que disposi, necessàriament, d’un altre conjunt d’elements, però no necessàriament a la inversa. Per exemple, totes les llengües que tenen consonants nasals palatals en tenen també de labials i de coronals (cf. català i espanyol), però no pas totes les llengües que tenen consonants nasals coronals i labials en tenen també de palatals (cf. anglès, francès). En altres paraules, la relació d’implicació de (15) és certa, mentre que la relació d’implicació de (16) no ho és. I això és així perquè, d’entre les consonants nasals, les palatals són les més marcades i les coronals les menys marcades. Aquestes relacions d’implicació entre els segments nasals, d’altra banda, justifiquen que inventaris com els de (17a, 17b, 17c) siguin possibles i que no ho siguin, en canvi, inventaris com els de (18a, 18b, 18c). (15)

(16)

// > /m/ > /n/

/n/ > /m/ > // (/n/ ¬ > /m/ ¬ > //)

(17)

(18)

a.

/n/

/m/

//

a. *

__

__

//

b.

/n/

/m/

__

b. *

__

/m/

//

c.

/n/

__

__

c. *

__

/m/

__

El català, juntament amb l’espanyol, s’allunya, doncs, dels universals perquè té un inventari consonàntic amb l’element marcat //, però hi és coherent pel que fa a les relacions d’implicació en el marcatge, en la mesura que disposa també dels elements, progressivament menys marcats, /m/ i /n/. Les relacions d’implicació també incumbeixen els contextos en què poden aparèixer els segments. Així, el fet que un element aparegui en un context concret implica que, necessàriament, aparegui en un altre context però no pas a la inversa. Per exemple, si en una llengua les consonants sonants palatals apareixen en la posició de coda sil·làbica —posició marcada per a l’aparició d’aquests elements—, també hi apareixeran en la posició d’obertura sil·làbica —posició no marcada per l’aparició d’aquest tipus d’elements— (cf. català,

Català universal, català particular: català no marcat, català marcat

11

llevat de l’alguerès; 19), però el fet que en una llengua les consonants sonants palatals apareguin en la posició d’obertura sil·làbica no implica pas que també apareguin en la posició de coda sil·làbica (cf. espanyol, 20; alguerès, 21; occità, 22). (19) vell bony

[be] [bo]

> >

[be.] [.u.. at]

¬> ¬>

* [don.e] → [don+.el] * [dez.e] → [dez.en]

¬> ¬>

* [a.ke] → [a.kel] aquell * [a] → [an] any

¬> ¬>

* [bj] → [bjl] vièlh * [ba]→ [ban] bahn

vella abonyegat

(20) doncella [don.e.a] desdeñar [dez.e.a]

doncel desdén

(21) aquella anyet

[a.ke.a] [a.et]

(22) vièlhet [bjeet] banhèra [baa]

3.4 Marcatge fonològic, adquisició, aprenentatge i bilingüisme Els elements no marcats, per la major simplicitat articulatòria que presenten, s’adquireixen, de forma general, abans que els marcats i, a diferència d’aquests darrers, no solen ser origen d’errors lingüístics. En els punts anteriors s’han adduït factors de tipus articulatori que promouen en diferents sentits els obstruents sords enfront dels sonors i els elements coronals enfront dels no coronals. Aquesta conjuntura favorable a determinats segments transcendeix, com és lògic, en l’adquisició i l’aprenentatge del llenguatge. És sabut que en la majoria de llengües, de les consonants obstruents, s’adquireixen primer les oclusives i, encara, que, de les oclusives, s’adquireixen primer les sordes que les sonores.

12

Clàudia Pons Moll

Un estudi recent (Prieto & Bosch-Baliarda 2006) revela que, en infants de parla catalana, és freqüent la substitució de les fricatives per les oclusives (cf. surt [tut]; peixets [ptts]), i la substitució de les oclusives sonores per les sordes (cf. busca [puk], boca [pok]). Aquest mateix estudi evidencia que, de les consonants coronals, s’adquireixen primer l’oclusiva dental i la nasal alveolar, després la lateral alveolar, i, finalment, la fricativa alveolar i la ròtica vibrant, seguint força de prop l’escala de marcatge universal de les consonants en funció del seu mode d’articulació. De fet, són precisament les ròtiques les consonants que ocasionen més sovint errors lingüístics en el procés d’adquisició del català (cf. turista [tulist] ~ [tuist]). El marcatge es manifesta no solament en l’adquisició dels segments en funció de la seva qualitat segmental, sinó també en l’adquisició de la complexitat sil·làbica, que també segueix uns patrons força universals. Les obertures sil·làbiques s’adquireixen de forma general abans que les codes; les obertures i les codes sil·làbiques simples s’adquireixen abans que no pas les complexes (cf. prou [p"w], Clàudia [kawi]); i, encara, les codes de final de mot s’adquireixen abans que les codes

en posició interior de mot (cf. cargols [k "ls], cèrvols [tbuls], etc.). És molt interessant constatar, d’altra banda, com en situacions de contacte de llengües, els elements més marcats d’un sistema són els més vulnerables i, doncs, els més susceptibles a ser substituïts pels elements no marcats del sistema fonològic de la llengua veïna. Això és el que demostren Lleó, Benet i Cortés (2006), precisament, en un estudi que analitza la producció fonològica en infants catalans en contextos amb una forta presència de la llengua espanyola: les consonants sibilants sonores tendeixen a ser substituïdes per les versions sordes corresponents, menys marcades (23); ocorre igualment amb la lateral palatal, que és sistemàticament substituïda per l’aproximant anterior, menys marcada, o amb la lateral velaritzada, que és substituïda per la lateral no velaritzada. (23) Producció de sibilants i laterals en infants bilingües (segons Lleó, Benet i Cortés 2006)

Català universal, català particular: català no marcat, català marcat

rosa dotze rellotge llet oli

13

[rosa] [dot%se] [raot%'a] [jet] ["li]

En aquesta direcció, Palmada (1998) comenta que «el coneixement de les dificultats que presenten les sibilants sonores ens pot ajudar a entendre per què el català ha cedit justament en aquest punt. I és que, de fet, la lluita per la subsistència, per als més pessimistes, perduda, de les sibilants sonores o de les laterals palatals commou no solament el sistema fonològic dels infants sinó el dels parlants adults que tenen el català com a L1. 4

El marcatge morfològic

4.1 Marcatge morfològic i extensió Els elements morfològicament no marcats cobreixen, sovint, el significat de la categoria no marcada d’una oposició morfològica i, també, el significat de la categoria marcada corresponent (Jakobson 1957). Tenen, per tant, un caràcter extensiu que inclou el significat de les dues categories d’una oposició, de la mateixa manera que els arxifonemes cobreixen la realització de dos fonemes diferents en un context determinat. El mot home serveix, en català i en moltes altres llengües, per designar el «mascle de l’espècie humana», oposat a dona i, també, «l’ésser humà», incloent tant l’home com la dona. En el primer cas, home designa el terme no marcat de l’oposició home / dona i, en el segon cas, ambdós termes. De les categories «masculí» / «femení», la categoria «masculí» és, en termes generals i salvant les excepcions, la menys marcada. Aquesta ambivalència semàntica del terme home, present en la majoria de llengües, és emprada amb finalitats expressives per Shakespeare en aquest fragment en què Hamlet, decebut, es dirigeix a Rosencrantz i Guldenstern: «No! Man delights not me [utilitzant home com a sinònim d’ésser humà], nor woman neither

14

Clàudia Pons Moll

[recuperant home com a terme oposat a dona], though by your smiling you seem to say so» (Hamlet, acte II, escena II). El singular, de la mateixa manera que el masculí, té també un caràcter extensiu, en la mesura que tant pot servir per designar una realitat singular (cf. «Finalment, van trobar l’home al parc»), com una realitat plural (cf. «L’home és un llop per a l’home»). I això és així, altra vegada, perquè, de les categories «singular» / «plural», la categoria «singular» és la menys marcada. El caràcter extensiu, ambivalent i, doncs, ambigu de les categories morfològiques no marcades es manifesta no solament en la flexió nominal, sinó també en la flexió verbal: el present d’indicatiu, per posar un exemple senzill, pot cobrir, en un bon nombre de llengües, alguns usos de l’imperfet (cf. «Jaume I conquereix Mallorca i València al segle XIII»); en canvi, l’imperfet no pot cobrir els usos del present (cf. *«Les eleccions municipals van ser avui»). 4.2 Marcatge morfològic i concordança a potiori El caràcter extensiu de les categories morfològiques no marcades explica que aquestes darreres siguin les escollides per les llengües quan un modificador ha de concordar amb dos substantius que discrepen morfològicament pel que fa, per exemple, al gènere. Concretant un xic més: si un substantiu masculí i un substantiu femení van acompanyats per un adjectiu, l’adjectiu adoptarà el gènere masculí, independentment de l’ordre en què apareguin els substantius; això és així, per exemple, en espanyol i en català, en què els adjectius concorden en gènere i nombre amb els substantius que modifiquen: (24) Català i espanyol La filla i el fill legítims [fem.] [masc.]

La hija y el hijo legítimos [fem.] [masc.]

El fill i la filla legítims [masc.] [fem.]

El hijo y la hija legítimos [masc.] [fem.]

*El fill i la filla són legítimes

*El hijo y la hija legítimas

Català universal, català particular: català no marcat, català marcat

15

L’ús del masculí com a genèric afecta altres parcel·les de la concordança, com ara la que s’estableix entre subjecte i atribut (24) o entre sintagma i clític pronominal (25). (24) Català i espanyol La filla i el fill són bons [fem.] [masc.]

La hija y el hijo son buenos [fem.] [masc.]

El fill i la filla són bons [masc.] [fem.]

El hijo y la hija son buenos [masc.] [fem.]

*El fill i la filla són bones

*El hijo y la hija son buenas

(25) Els escriptors i les escriptores han estat guardonats perquè els volien homenatjar. * Els escriptors i les escriptores han estat guardonades perquè les volien homenatjar. * Els escriptors i les escriptores han estat guardonats i guardonades perquè els i les volien homenatjar. (A partir de Bonet 2006: 44)

4.3 Marcatge morfològic i expressió «zero» Una altra de les manifestacions del marcatge morfològic, assenyalada per Jakobson en l’article «Signe Zéro», és l’expressió zero —o la manca d’expressió formal— dels elements no marcats, respecte dels marcats, els quals solen estar representats com a mínim per un morf. El català n’és un bon exemple: mentre que les categories «masculí» i «singular» no solen tenir cap mena d’expressió (cf. petit [ptit + ∅ + ∅], les categories «femení» i «plural» sí que són representades per un morf: típicament, -a, en el cas del femení i -s, en el cas del plural. És cert que la categoria «masculí» pot manifestar-se en català per mitjà d’altres al·lomorfs a banda de ∅ (cf. [u] a moro [m"+u], [] a pare [pa+], [i] a bigoti [bi "t+i], etc.) però el que és clar és que, de forma

16

Clàudia Pons Moll

general, el masculí no es manifesta. En tot cas, si en una llengua el «singular» i el «masculí» es manifesten per mitjà d’algun morf, també s’hi manifestaran el «plural» i el «femení». El que no ocorre és el cas contrari, és a dir, que el «plural» i el «femení» no es manifestin formalment i que, en canvi, sí que ho facin el «singular» i el «masculí». L’absència versus la presència de representació per a les categories no marcades i marcades, respectivament, també envaeix la morfologia derivativa: mentre que els substantius femenins del català disposen d’un sufix específic per als càrrecs i els títols, -essa (cf. abadessa, baronessa, comtessa, alcaldessa), no és així per als substantius masculins (abat, baró, comt(e), alcald(e), etc.). És cert, no obstant això, que els substantius masculins poden tenir sufixos específics (cf. actor, emperador), però, aleshores, els substantius femenins, també (cf. actriu, emperadriu). 4.4 Marcatge morfològic i sincretisme Una altra de les característiques que distingeix les categories marcades de les no marcades, assenyalada per Jakobson en el mateix article, és el sincretisme, això és, la neutralització d’una determinada distinció morfològica en un context determinat. El sincretisme sol manifestar-se en les categories morfològicament marcades i no pas en les categories morfològicament no marcades: en el plural i no pas en el singular; en el subjuntiu i no pas en l’indicatiu; en el passat i no pas en el present. En alemany, per exemple, la distinció del gènere en l’article es manifesta quan es tracta del singular però es perd en el plural (26). En les llengües romàniques en general és molt més freqüent la presència de contrastos en les formes verbals d’indicatiu que no pas en les formes verbals del subjuntiu (27-30). (26) Alemany Singular

Plural

Casos

Masculí

Neutre

Femení

Tots els gèneres

Nominatiu

der Mann

das Kind

die Frau

die Leute

Acusatiu

den Mann

das Kind

die Frau

die Leute

Català universal, català particular: català no marcat, català marcat

Datiu

dem Mann

dem Kind

der Frau

den Leute

Genitiu

des Mannes

des Kindes

der Frau

der Leute

(27) Català a. Contrast entre la 1a i la 3a persona (present d’indicatiu) cant canto cante cantes cantes cantes canta canta canta b. Neutralització entre la 1a i la 3a persona (present de subjuntiu) canti cante cantis cantes canti

cante

(28) Espanyol a. Contrast entre la 1a i la 3a persona (present d’indicatiu) canto cantas canta b. Neutralització entre la 1a i la 3a persona (present de subjuntiu) cante cantes cante

(29) Italià a. Contrast entre la 1a i la 3a persona (present d’indicatiu) parlo parli parla b. Neutralització entre la 1a i la 3a persona (present de subjuntiu) parli parli parli

(30) Occità

canti cantes canta

17

18

Clàudia Pons Moll

a. Contrast entre la 1a i la 3a persona (present d’indicatiu) canti cantes canta b. Neutralització entre la 1a i la 3a persona (present de subjuntiu) cante cantes cante

(31) Portuguès a. Contrast entre la 1a i la 3a persona (present d’indicatiu) canto cantas canta b. Neutralització entre la 1a i la 3a persona (present de subjuntiu) cante cantes cante

Tot i que d’una forma no tan general, és possible detectar el mateix tipus d’asimetria entre les formes verbals de present —amb més contrastos— i les formes verbals de passat —amb menys contrastos (32). (32) a. Contrast entre la 1a i la 3a persona (present d’indicatiu) Català (central) Espanyol canto canto cantes cantas canta

canta

b. Neutralització entre la 1a i la 3a persona (imperfet d’indicatiu) Català (central) Espanyol cantava cantaba cantaves cantabas

Portuguès canto cantas canta

Portuguès cantava cantavas

Català universal, català particular: català no marcat, català marcat cantava

cantaba

19

cantava

4.5 Marcatge morfològic i defectivitat El marcatge morfològic també es manifesta per mitjà de la defectivitat, la qual se circumscriu, de la mateixa manera que el sincretisme, a les categories morfològiques marcades. En un bon nombre de llengües romàniques, a tall d’exemple, el mode subjuntiu no disposa del temps futur o, si es vol, el temps futur no disposa d’un mode subjuntiu (francès, català, occità, italià, sard, romanès) i, si en diposa, té un ús força restringit (portuguès, espanyol). 4.6 Marcatge morfològic i freqüència La major freqüència d’ús que caracteritza les categories fonològiques no marcades també caracteritza les categories morfològiques no marcades, les quals són més freqüents, no solament en el marc d’un mateix sistema lingüístic, sinó en el marc de sistemes lingüístics diferents. En català, l’ús del singular en mots d’ús freqüent com els que figuren a (33), per exemple, és molt més freqüent que l’ús del plural (les dades són de Pérez-Saldanya & Sifre & Todolí 2004). Així mateix, categories com ara nombre «dual» o gènere «neutre», són interlingüísticament molt menys freqüents que la resta de categories de nombre i de gènere, respectivament.

20

Clàudia Pons Moll

(33) Percentatge d’ús del singular i del plural en mots d’ús freqüent Singular

Plural

el

75,9%

24,09%

un

95,28%

5,71%

aquest

73,77%

26,22%

aquell

70,25%

29,74%

4.7 Marcatge morfològic i adquisició Els elements morfològicament no marcats, per la major simplicitat semàntica que els caracteritza, s’adquireixen abans que els marcats i, a diferència d’aquests darrers, no solen ser origen d’errors lingüístics. En la parla dels infants és habitual, per exemple, l’ús de la tercera persona gramatical, en lloc de la primera, l’ús de les formes no finites (infinitiu, gerundi i participi), en lloc de les finites, l’ús del present en lloc del passat, o l’ús generalitzat del singular. A (34-36) se’n mostren alguns exemples il·lustratius, extrets de la base de dades CHILDES, a partir del treball de Davidson & Légendre (2003). (34) ADULT: I no s’espantaven de veure’t? INFANT (2;1.1): Fa por. (=Els feia por) ADULT: Ah, els feies por!

(35) INFANT (2;1.1): Tirat un nen a terra (=He tirat un nen a terra)

(36) ADULT: I on són les boles? INFANT (2;8.30): No hi és (=No hi són)

Català universal, català particular: català no marcat, català marcat

5

21

Una conclusió marcada

Des d’un punt de vista textual, el més freqüent, el més habitual, i, doncs, el menys marcat, és acabar un article amb una conclusió. Per una vegada, i perquè l’espai així m’ho demana, s’acaba l’article sense la conclusió esperada: amb la versió marcada. 6

Bibliografia

Alibèrt, Loís (1976): Gramatica occitana segon los parlars lengadocians, Montpeller: Centre d’Estudis Occitans. Bloomfield, Leonard (1935): Language, Londres: Allen & Unwin. Bonet, Eulàlia (2006): «El gènere i el gènere gramatical», Estudios Catalanes 3, 35-47. Bradley, Travis G. (2005): «Sibilant Voicing in Highland Ecuadorian Spanish», Lingua(gem) 2.2, 9-42. Chomsky, Noam; Halle, Morris (1968): The Sound Pattern of English, Nova York: Harper & Row. Davidson, Lisa; Légendre, Geraldine (2003): «Defaults and competition in the acquisition of functional categories in Catalan and French». A: NúñezCedeño, Rafael; López, Luis; Cameron, Richard (ed.): A Romance Perspective on Language Knowledge and Use. Current Issues in Linguistic Theory 238. Amsterdam; Nova York: John Benjamins, 273-291. Greenberg, Joseph (1954): «A quantitative approach to the morphological typology of language». A: Spencer, R.F (ed.): Method and Perspective in Anthropology, 192-220. Greenberg, Joseph (1957): «Order of affixing: a study in general linguistics». A: Greenberg, Joseph (ed.): Essays in Linguistics. Chicago: Chicago University Press, 86-94. Greenberg, Joseph (ed.) (1963): Universals of Language, Cambridge, Massachusetts: MIT Press. Greenberg, Joseph ([1966] 2005): Language universals. Berlín: Walter de Gruyter.

22

Clàudia Pons Moll

Greenberg, Joseph (ed.) (1978): Universals of Human Language. Volume I: Method and Theory, Standford: Standford University Press. Harris, Martin; Vincent, Nigel (1988): The Romance languages, Londres: Routledge. Hooper, Jaon (1976): An Introduction to Natural Generative Phonology. Nova York: Academic Press. Hjemslev, Louis (1935): La Catégorie des Cas, Aarhus. Hjelmslev, Louis (1953): Prolegomena to a Theory of Language, Baltimore: Indiana University Publications in Anthropology and Linguistics. Jakobson, Roman (1939): «Signe Zéro», Mélanges Bally, Ginebra. Jakobson, Roman (1941): «Kindersprache, Aphasie und allgemeine Lautgesetze». A: Selected Writings I. Phonological Studies, Mouton: la Haia, 328-401. Jakobson, Roman (1957): Shifters, verbal categories and the Russian verb, Cambridge Kager, René (1999): Optimality Theory, Cambridge: Cambridge University Press. Kiparsky, Paul (1985): «Some consequences of Lexical Phonology». Phonology, 2, pàg. 85-138. Lausberg, Heinrich (1971): Linguistica romanza. Milà: Feltrinelli. Llach, Sílvia (1998): Fonamentació fonètica de les neutralitzacions de sonoritat en català, treball d’investigació, Bellaterra: UAB Lleó, Conxita; Benet, Ariadna; Cortés, Susana (2006): «Boundaries of language normalisation: the marked phono-prosodic phenomena in its current bilingual context», treball presentat al 20è Col·loqui Germano-Català, Universitat de Tubinga, febrer del 2006. McCarthy, John J. (2002): A thematic guide to Optimality Theory. Cambridge: Cambridge University Press. McCarthy, John J.; Prince, Alan (1993a): «Prosodic Morphology I: Constraint Interaction and satisfaction». Amherst; New Brunswick: University of Massachusetts; Rutgers University. [Manuscrit] McCarthy, John J; Prince, Alan (1993b): «Generalized alignment». A: Booij, Gert; Marle, Jeroen (ed.): Yearbook of Morphology 1993. Dordrecht: Kluwer, 79-153.

Català universal, català particular: català no marcat, català marcat

23

McCarthy, John J. & Prince, Alan (1995): «Faithfulness and reduplicative identity». A: Beckman, Jill; Walsh-Dickey, Laura; Urbanczyk, Suzanne (ed.) Papers in Optimality Theory. University of Massachusetts Occasional Papers in Linguistics, 18. Amherst, 249-384. Palmada, Blanca (2002): «Les preguntes i les respostes de la fonologia», A: Pradilla, Miquel Àngel (ed.): El món dels sons, Benicarló: Edicions Alambor. Palmada, Blanca (2002): «Fenòmens assimilatoris». A: Solà, Joan; Lloret, Maria Rosa; Mascaró, Joan; Pérez Saldanya, Manuel (dir): Gramàtica del català contemporani, 251-270. Pérez-Saldanya, Manuel; Sifre, Manuel; Todolí, Júlia (2004): Morfologia catalana. Barcelona: Editorial UOC. Pittau, Massimo (1972): Grammatica del sardo-nuorese. Bolonya: Pàtron. Pons, Clàudia (2004): «Ressenya del vol. I de Joan Solà; Maria Rosa Lloret; Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya (ed.): Gramàtica del català contemporani», Llengua & Literatura. Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, 15, 523-556. Posner, Rebecca (1996): The Romance languages. CUP: Cambridge. Prieto, Pilar & Bosch-Baliarda, Marta (2006): «The Development of Codas in Catalan». A: Gavarró, Anna; Lleó, Conxita (ed.): Catalan Journal of Linguistics, 5 (Special issue: Acquisition of Romance languages), 237-272. Prince, Alan; Smolensky, Paul (1993): Optimality Theory: Constraint Interaction in Generative Grammar, New Brunswick; Boulder: Rutgers University; University of Colorado. Solà, Joan; Lloret, Maria Rosa; Mascaró, Joan; Pérez Saldanya, Manuel (dir.): Gramàtica del català contemporani. Barcelona: Empúries. Stampe, David (1973): A dissertation on Natural Phonology: Chicago: University of Chicago. [Tesi doctoral publicada per Garland Press, Nova York, 1979.] Teulat, Roger (1972): Grammaire de l’Occitan de referénce, Cercle Occitan du Lycée de Villeneuve sur Lot 47. Trubetskoi, Nicolau S. (1939): Grundzüge der Phonologie. Praga: Travaux du Cercle Linguistique de Prague. Wheeler, Max W. (2005): The phonology of Catalan. Oxford: Oxford

University Press.