Espriu-Capmany: dos intel·lectuals carta a carta

Epístola i literatura, Carles Cortés et alii., (eds.), València, Denes, 2005, p. 287-298.

Espriu-Capmany: dos intel·lectuals carta a carta Dèlia Amorós i Pinos Universitat d’Alacant “Estimada Maria Aurèlia, ni siquierea te escucho“. Això li ho escrivia Salvador Espriu a Maria Aurèlia Capmany el 1968 a propòsit d’una crítica positiva que l’autora havia publicat del poeta per l’octubre d’aquell mateix any. I en aquesta primera afirmació es pot condensar bona part de la relació que tots dos escriptors van mantenir des del 1949 fins a la mort del poeta, el febrer de 1985. A més del tracte entre col·legues i de la sincera amistat que compartien, tots dos escriptors es declaraven un profund respecte i admiració que es fa palès al llarg de l’epistolari comú i que, segons l’Espriu és “sense posturetes i ben sincerament”. La complicitat i l’agraïment entre tots dos –que és el que amaga aquest “ni siquiera te escucho”– es posa de manifest en el llenguatge gens tens ni forçat de les cartes –sense abandonar la meticulositat a què acostumava el poeta. Les fórmules de salutació i comiat que utilitza Espriu en són un bon exemple: podem llegir des de les salutacions més típiques com “Estimada Maria Aurèlia”, “Maria Aurèlia ets maquíssima” i fins i tot “Maquíssima i estimadíssima”, fins als comiats més heterodoxos com “Endespuenses t’escriuré sobre la cassette. Avui no”, “Baci”, “Adéu, preciosa. Tu seguro servidor”, “Petons a desdir” o “Llibertat i foris”. Però són encara més sorprenents, sens dubte, els noms que utilitza Espriu com a signatures; podem trobar “Rodope Matons”, “Mandioca Tutusaus”, “Torgito Scanderberg i Ponç”, “Liuva Piulaxiula i Cabarsí”, “Régulo Caballina y Caballeiro”, “El còrvid sinerenc” o fins i tot “El Corte Inglés”. És significativa, doncs, pel que fa a la familiaritat i confiança amb què es tractaven tots dos, la terminologia que feia servir Salvador Espriu. Vint-i-quatre cartes formen la nòmina conservada d’aquest epistolari, totes adreçades a Maria Aurèlia Capmany entre l’octubre de 1968 i desembre de 1982. Les cartes es conserven al llegat Vidal-Capmany de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona classificades i ordenades. Entre els documents de Capmany es conserva poca correspondència rebuda –tampoc no hi són totes les cartes que va adreçar-li Espriu–, la qual cosa, juntament amb el coneixement del tarannà de l’autora, ens fa suposar que les llançava un cop llegides1. El mateix ocorre amb Salvador Espriu. Entre els papers que es conserven al llegat de l’autor, i del qual és dipositari el seu nebot Sebastià Bonet, no es conserva cap carta de Maria Aurèlia Capmany, la qual cosa tampoc és excepcional perquè Espriu no conservava gairebé mai la correspondència rebuda, i menys la que provenia dels seus amics. Així les coses a la nostra comunicació, tot i que el corpus de correspondència no és molt extens, ens proposem d’aprofundir en la figura de tots dos escriptors i en la relació mantinguda al llarg dels anys. A ningú que s’haja interessat mínimament en l’obra d’algun de tots dos, no se li escapa l’admiració que sentien l’un per l’altre, ni els lligams d’amistat i estima en els què es basava aquest vincle. Les epístoles en són un exemple, però no l’únic. Per a analitzar com es va anar teixint aquesta relació, són també 1

És conegut el costum de Maria Aurèlia Capmany de llançar els papers: cartes, primeres versions, manuscrits... Jaume Vidal Alcover –amb un tarannà molt diferent– en recollia alguns. És significatiu que les cartes de Salvador Espriu es conserven precisament a partir de 1968, just quan Jaume i Maria Aurèlia iniciaren la seua convivència.

1

Epístola i literatura, Carles Cortés et alii., (eds.), València, Denes, 2005, p. 287-298.

imprescindibles altres obres de l’autora, com la biografia d’Espriu que va preparar l’any 1972, el “Pròleg a Guardiet” que inicia la novel·la Betúlia, i una petita obra titulada “D’Arenys a Sinera” que es va publicar el 1953 juntament amb dues narracions de l’autora. A més, farem servir també diverses referències que es troben a l’obra biogràfica de Capmany i a algunes entrevistes fetes a Salvador Espriu. La relació personal entre Maria Aurèlia Capmany i Salvador Espriu va començar l’any 1949, quan l’escriptora obtingué el premi Joanot Martorell per la novel·la El cel no és transparent2. Espriu, juntament amb Maurici Serrahima, Josep Maria de Sagarra, Joan Oliver i Ramon Aramon i Serra, formà part del jurat i, juntament amb Sagarra, va votar en contra de la novel·la de la Maria Aurèlia. Malgrat això, va voler conéixer l’escriptora per ajudar-li a rescriure la novel·la i explicar-li els motius de la seua votació. Així conta l’autora l’experiència: L’any 1949 vaig obtenir el premi Joanot Martorell per la novel·la El cel no és transparent. De diners me’n va donar molt pocs [...] Però vaig aconseguir l’amistat de Salvador Espriu, que va perdre hores i hores, de les seves hores de lleure, en un mestratge que no té preu ni paga. Aquests eren luxes del nostre temps de misèria, luxes que només s’han pogut permetre els prínceps del Renaixement i els baronets que estudien a Oxford. (CAPMANY: 1997c: 97)

Hem de recordar que Salvador Espriu (només cinc anys major que Capmany) va començar a publicar les seues obres abans de la guerra, i per tant pertanyia literàriament a una generació anterior a la de l’autora. Era un dels membres més destacats –juntament amb Rosselló-Pòrcel que va morir de tuberculosi durant la guerra civil– dels escriptors jóvens d’abans del conflicte, i per tant exercia una clara influència sobre els autors i autores que aleshores començaven a publicar. No era estrany, doncs, que a l’edifici de Domènech i Muntaner –al final del Passeig de Gràcia–, Espriu fóra objecte de contínues visites per part de la gent que també li escrivia o li tocava per telèfon. L’estratègia desplegada pel franquisme i destinada a la substitució del català pel castellà, va fer que els escriptors en llengua catalana hagueren de patir una mena de carrera d’obstacles per a poder publicar. Així, autors com Espriu o Carles Riba –en tornar de l’exili–, es convertiren en referències col·lectives. La pròpia Maria Aurèlia ho relata a Salvador Espriu, la biografia que el 1972 va publicar l’editorial Dopesa, referint-se –sens dubte– a la seua pròpia experiència: La amabilidad, las buenas maneras las frases de cortesía de este hombre terrible se hacen proverbiales. Quien desea escribir y quiere ser escuchado por Salvador Espriu lo obtiene sin ninguna clase de dificultades. Con una paciencia inmensa es capaz de escuhar la lectura de 500 folios de una novela. Después, claro está también es capaz de decir: –Joven, lo mejor que puede hacer es tirar todo lo que ha escrito y volver a empezar. (CAPMANY: 1972, 18)

Abans, però, de descriure quin va ser el procés de correcció i com l’amistat entre tots dos va anar quallant, deixen-me fer una mena de flashback per a mostrar-los quina era la predisposició de Capmany i com n’estava ja l’autora d’enlluernada per l’obra del poeta sinerenc quan va començar a sovintejar sa casa.

Recordem que l’any anterior, el primer en què es convocava el premi, hi va quedar finalista amb la novel·la Necessitem morir, que no es publicarà fins el 1952. 2

2

Epístola i literatura, Carles Cortés et alii., (eds.), València, Denes, 2005, p. 287-298.

Maria Aurèlia Capmany va passar els estius de la seua infantesa a Canet de Mar, a la casa que hi tenia el seu avi Sebastià Farnés. De tant en tant, la petita Maria Aurèlia, acompanyada per alguna de les seues tietes, agafava el tren per arribar a l’estació d’Arenys de Mar, i la ciutat li semblava immensa, plena de llum, de sol i de calor: la nena Capmany, arribà a idealitzar la ciutat d’Arenys. Més tard però, quan s’endinsà en el món de la lectura, s’orientà cap a obres que descriuen paisatges nòrdics: s’identificava amb les protagonistes femenines, imaginava llocs llunyans amb gent de gestos diferents dels seus i desitjava “viure com ells sota el cel baix, en els carrers buits d’obres, en les seves ciutats, sempre un món del Nord”3. Mentre llegia i imaginava totes aquelles històries, Maria Aurèlia va descobrir l’obra de Salvador Espriu: “Un dia vaig conéixer Laia4. I va sorgir tot el paisatge mediterrani que tenia oblidat de tan pròxim com era: com un remordiment o una cançó oblidada; com un carrer obert” (CAPMANY: 1997b, 17). A partir d’aleshores Sinera atreia tot l’univers de Capmany; en un exercici de memòria retrobà el seu record d’Arenys i reconegué el seu paisatge infantil en l’obra del poeta: “Perquè és possible que jo no hagués sabut mai el valor de la vella i petita pàtria que heretava, si una profunda poesia no hagués sabut arribar, pels camins difícils d’un ofici impecable, a una tal prodigiosa senzillesa” (CAPMANY: 1997b: 23). La prosa i els versos d’Espriu, doncs, retornen Maria Aurèlia al món de la seua infantesa. Amb el coneixement d’aquests antecedents previs, tornem ara a situar-nos en el moment que Capmany rep de primera mà, de manera directa, el mestratge d’Espriu. El cel no és transparent, al poeta, li va semblar “una pila de maons per a fer un edifici” i hi va dedicar vora sis mesos a corregir-la juntament amb l’autora. Vosté vindrà aquí cada dissabte –li digué el poeta– i em portarà les pàgines corregides i les discutirem, paraula per paraula. Si vostè no es cansa, corregirem el llibre i llavors el podrà donar a la impremta, amb la certesa de no haver-se equivocat. (CAPMANY: 1997a, 537).

D’aquesta manera, al final de les sessions, El cel no és transparent va esdevenir La pluja als vidres, en clara referència als versos d’Espriu: “Com necessito / contar-te la basarda / que fa la pluja als vidres. / Avui cau nit de fosca / damunt la meva casa5”. Tot i que acabada, l’obra no es va publicar fins l’any 1963 per problemes amb la censura, amb la qual cosa va perdre l’interès que podria haver tingut l’any 1948. En aquells moments Maria Aurèlia no estava disposada a renunciar al mestratge d’Espriu, per aquest motiu va continuar anant-hi a llegir-li capítol per capítol la seua següent novel·la L’altra ciutat, publicada el 19556. A la dedicatòria que obri l’obra, l’autora fa referència a aquest esdeveniment: “Aquest llibre –diu– està dedicat a Carme Serrallonga i a Salvador Espriu. Per ells va ser escrit. Els solia llegir els capítols a mesura que els feia.

En aquest sentit, és significatiu que l’espai de les seus primeres novel·les, siga gairebé sempre un espai tancat, fosc, gris i fred, i que no oferesquen mai la visió d’un paisatge mediterrani. Per aprofundir més en aquest punt vegeu CHARLON, 1993. 4 Novel·la de Salvador Esrpiu editada a Barcelona el 1932 per l’editorial Catalònia. 5 El fragment correspon al poema XXV de Cementiri de Sinera, Barcelona, 1946. 6 La crítica ha qualificat aquesta novel·la com l’obra on més es nota la influència de Salvador Espriu. En aquest sentit vegeu VIDAL ALCOVER, J., (1980): Síntesi d’història de la literatura catalana, vol. II, Barcelona, La Magrana, p. 169 i GRAELLS, G.J., (1993): “La producció literària de Maria Aurèlia Capmany”, dins M.A. CAPMANY, Obra Completa 1. Novel·la, Barcelona, Columna, p. XI-XXVIII. 3

3

Epístola i literatura, Carles Cortés et alii., (eds.), València, Denes, 2005, p. 287-298.

A ella, d’un en un, gairebé sempre li agradaven. A ell, de quatre en quatre, i no li agradaven gairebé mai”. Al mateix volum on es va editar L’altra ciutat aparegué també una petita peça titulada D’Arenys a Sinera. La importància d’aquesta peça es troba en el fet que és la primera obra totalment autobiogràfica de l’autora i a més, Capmany posa en relació les seues experiències d’infantesa a Canet de Mar amb el seu descobriment de la poesia espriuana que hem relatat anteriorment. Cal relacionar també D’Arenys a Sinera amb el “Pròleg a Guardiet” que introdueix la novel·la Betúlia (publicada el 1956) i que, com a obra independent, va obtenir el 1952 el premi Narcís Oller de narrativa breu als Jocs Florals de la Llengua Catalana a Tolosa de Llenguadoc. La matèria que s’explica a la narració D’Arenys a Sinera esdevé ficció al “Pròleg a Guardiet”. Com que aquest darrer fou escrit el 1951, esdevingué la primera reacció immediata per part de Capmany a la influència d’Espriu, pel fet que, precisament, el pròleg es centra en crear un mite, Guardiet, a partir del seu Canet de Mar infantil, en un procés paral·lel al d’Arenys de Mar i Sinera espriuà. Cal recordar en aquest punt que, entre l’escriptura d’aquest pròleg i la seua publicació dins la novel·la Betúlia, Capmany feu un parèntesi d’aprenentatge amb una beca de l’Institut Francés que la dugué el 1954 a viure a París, la qual cosa marcà de manera significativa el seu creixement intel·lectual. En aquest temps sembla que l’autora trobà la seua veu definitiva, a Betúlia deixà enrere tota la influència espriuana que l’havia marcada fins aleshores i encetà una nova etapa narrativa. Per aquest motiu és significatiu que el “Pròleg a Guardiat” inaugure la novel·la, amb el sentit que és com una mostra de l’inici i del final de l’etapa anterior. Amb Betúlia, doncs, acabà la influència literària que Espriu havia estat exercint des de les primeres correccions de La pluja als vidres en Maria Aurèlia. El retrobament amb el món del passat i el temps perdut, l’evocació de la casa de l’avi i de la infantesa deixen de vertebrar l’obra de Capmany i donen pas a un estil molt més personal amb el què tanca una primera fase d’aprenentatge. Acaba, com diem, la influència literària o de mestratge que Espriu exerceix en Capmany, però en absolut la relació personal. És aleshores quan ambdós escriptors poden adreçar-se de tu a tu sense cap tipus de subordinació, s’enceta una etapa de diàleg intel·lectual entre tots dos que no tindran amb cap altre escriptor, sense cap tipus de complexos ni d’hipocresies. A partir d’aleshores el compromís cívic, les relacions literàries, els comentaris a les obres de tots dos i els nous projectes, seran el fil que lligue la seua relació, esdevindran protagonistes de les converses i en quedarà constància –ara sí– a les epístoles d’Espriu que es conserven. Pensem, però, que la intensitat d’aquesta nova etapa no s’hagués entès sense tenir el compte el mestratge, els antecedents i la comunicació que hi ha a la base d’aquesta relació tan característica. Les reflexions al voltant de la literatura, i sobretot de la crítica literària, que hi podem trobar a les cartes, palesen un sentiment de cansament i d’irritació amb la crítica repetit diverses vegades a l’epistolari. Espriu considerava que no s’entenien les seues obres, i per aquest motiu, malgrat que el poeta sempre actuava amb molta cordialitat i educació –la qual cosa no és estranya, perquè aquest era el seu tarannà–, no desaprofitava cap oportunitat per mostrar la seua indignació. Per exemple, a propòsit de la biografia que

4

Epístola i literatura, Carles Cortés et alii., (eds.), València, Denes, 2005, p. 287-298.

Capmany preparava d’Espriu per a Dopesa, l’autora demana indicacions i comentaris al poeta. Espriu, en una carta datada el febrer de 1972 escriu: Per la present, et confirmo que facis de les meves “notes” el que et sembli oportú. N’hi ha un parell –o tres– que t’aconsello que no les publiquis, almenys ara, perquè, encara que són l’estricta veritat, el país és molt susceptible. [...] Són “punts vidriosos”, i és més còmode, per a tu i per a mi, de passar-los per alt. Però, amb tot, ho deixo al teu lliure criteri. Tanmateix, a tu i a mi els folls ens fan una certa por. És un dels pocs temors que tenim –encara que intens i extens, perquè els folls són innombrables a la terra del seny... inexistent. O gairebé. I callo. Molts records a en Vidal Alcover, que no té res de “locu”. I ni tu ni tampoc jo, mal m’està dir-ho. (14II-1972)

També li agraeix les seus crítiques respecte a Fedra i menysprea les que fins ara havien fet altres crítics: Estava molt tip de les inèpcies, elogioses o no, que els suposats crítics han dedicat profusament a la meva obra. En el millor dels casos, “parlaven d’una altra cosa”. No em sentia ni per carambola entès. Amb la “nova lectura”, els has desendropits. Potser m’està mal dir-ho, però jo havia intentat de posar en “Fedra” el que tu hi has vist. Que el “Sumo Hacedor” et beneixi. (20-III1978)

En una altra ocasió, i en referència a una biografia del poeta que finalment no es va publicar, Espriu demana ajuda a Maria Aurèlia per veure si poden redactar-la ella o Vidal Alcover en comptes dels autors proposats per l’editorial7: Hi ha una editorial que vol una biografia meva, feta per tu. [...] Varen afirmar que havien fet mans i mànegues per localitzar-te, que no ho havien aconseguit i que, vist el fracàs, havien pensat, com a substitut, el Joaquim Molas, el qual, en principi, està “encantat”. Alliçonat per mi, el meu germà els va dir que J.M., ja ho crec! etc, però que feia anys i panys que no em veia i que potser mai no m’havia tractat prou. El meu germà va amollar el nom d’en Comas, i avui per la tarda l’envestiran de nou. Els dirà que jo he entrat en ròssecs de conferències amb tu, etc.: guanyar temps. No sé si saps res de l’aldarull, que et comunico “a los efectos oportunos”. Comprenc molt bé que jo “t’estomagui”, però potser la comanda agradaria a en Vidal Alcover. Suo de pensar de ser examinat com un infusori per qui no m’estima i és, a més, d’una “fredor” total. (5-V-1975)

La polèmica que va fer córrer més tinta, fou la que varen mantenir Joan Fuster i Gabriel Ferrater a propòsit de l’obra d’Espriu. Tot i que Espriu no va publicar res en referència a aquests fets, sí que en va deixar constància a diferents epístoles, tant a les enviades a Joan Fuster –que va publicar Pérez i Moragon el 19978– com a les enviades a Maria Aurèlia Capmany. La polèmica, amb diferents articles publicats a Serra d’Or a finals de la dècada dels seixanta, és llarga i segurament coneguda per tots vostès, però no ens hi podem estar de mostrar-los com encara el 1980 –vuit anys després de la mort de Gabriel Ferrater– encara cuejava amb comentaris com ara: “Per què els Ferrater, vius i morts, tenen tan mala llet? És perquè no són poetes i ho saben? Bisteri” (19-II-1980) Tot i així, la crítica a altres autors o crítics, no és significativa si la comparem amb els elogis que rep l’obra de Maria Aurèlia Capmany per part del poeta. Espriu és sincer, generós i irònic a l’hora de jutjar l’obra de l’autora, i les lloances es succeeixen a Jaume Vidal Alcover també s’havia interessat per l’obra del poeta i n’era coneixedor. La lliçó magistral amb qué va obtenir la càtedra de literatura catalana l’any 1983 versava precisament sobre Salvador Espriu. S’entén així que Espriu el tingura en compte com a possible autor de l’obra a la què ens referim. 8 FUSTER, J., (1997): Correspondència 1. Carner, Manent, Riba, Pla, Espriu, Villalonga, València, 3i4. 7

5

Epístola i literatura, Carles Cortés et alii., (eds.), València, Denes, 2005, p. 287-298.

mesura que apareixen noves publicacions de Capmany. L’octubre de 1968, davant la coneixença que Maria Aurèlia havia acabat la seua novel·la Feliçment, jo sóc una dona, Espriu diu: “Campanes al vol per al Feliçment, jo sóc una dona. Davant aquest títol, em poso a tremolar. La meva habitual lucidesa em dicta la sospita que els homes rebrem” (6-10-1968). I anys després: “Que ets tota una escriptora, no hi ha ningú que ho pugui discutir, llevat, potser, d’algun envejós o ressentit de torn. Però, a més, ets una ànima generosa i comprensiva, una “Mahatma”, si es pot dir així, que no ho sé. Però ja m’entens. I per a mi, que no sóc sentimental però sí sensible, això compta per damunt de tot.” (20-II-1972)

A propòsit de l’obra de teatre L’ombra de l’escorpí Espriu comenta: “L’ombra de l’escorpí” t’ha quedat una peça rodona (però què és el que no et queda rodó a tu, en la teva esplèndida i envejable maduresa literària i humana?). Prosa i vers, moviment escènic, ritme, equilibri, intenció: perfectes. I quantes coses més podria afegir al meu elogi, del tot objectiu i just, em sembla! (6-III-1974)

Tampoc se n’està de comentar el volum de contes Coses i noses publicat per La Magrana el 1980: Tots els teus contes, tots, són esplèndids. Hi ha, però, una “jerarquia”, i com més avances en el temps, el blanc és més i més afinat: una simple qüestió d’autosuperació de plusmarques d’una ideal olimpíada (28-VIII-1981)

I encara un altre elogi: “Dietari de prudències” (1970-1980), a més de quedar-te, tot l’aplec, sense cap excepció, esplèndidament escrit, és molt i molt interessant, fascinador. Tan sols per anar seguint els envitricolls del “Víctor Català” (immensa escriptora: dia a dia em va guanyant més i més. Amb alguna lamentable relliscada, culpa de l’època, però), ja valdria la pena de llegir-lo. (22-VII1982)

Espriu, doncs, no escatima lloances, com hem dit al començament “sense posturetes i ben sincerament” per l’obra de la seua amiga Maria Aurèlia. I tampoc dubta a demanarli consell –tant a ella com a Vidal Alcover– pel que fa a revisions de la seua poesia o quan li calen punts de vista diferents al seu. Ocorre amb els preparatius de la versió cinematogràfica de la seua novel·la Laia –“Si existeix Laia, es deu en una part molt important, decisiva, a tu i a en Vidal Alcover, al vostre talent, a la vostra tenacitat, a la vostra abnegació, al vostre gran afecte per l’obra i per mi. Gràcies, moltes gràcies a tots dos” (6-III-1972)–. Ocorre el mateix amb la rescriptura que fa Espriu, a partir de 1968, d’alguns dels seus llibres per a la publicació de les Obres Completes: “Em sembla que vàrem quedar que, al vostre retorn de Mallorca, ens veuríem. No és que vulgui etzibar la lectura dels fragments, més o menys endreçats, d’El Dr. Rip, sinó, tan sols, les ganes de reveure-us i de passar una bona estona parlant amb vosaltres”. Per la seua banda, Maria Aurèlia Capmany també va mostrar sempre una gran admiració per la figura i l’obra de Salvador Espriu. I això es desprèn tant de les rèpliques que podem llegir a les epístoles del poeta, com dels articles i assaigs que Capmany escriu en les seues col·laboracions a diaris i revistes. De l’epistolari destaquem declaracions com “La meva germana em va donar a llegir la teva entrevista al Tele-Exprés. Vermell com un perdigot”, del 14 de febrer de 1972; “Acabo de llegir el teu article al Noticiero. Com a tal, és perfecte. I, a més, tu –com sempre– ets

6

Epístola i literatura, Carles Cortés et alii., (eds.), València, Denes, 2005, p. 287-298.

maquíssima. Moltes i moltes gràcies”, del 20 de març de 1974; i també “El meu germà m’encarrega que et digui que, si sempre t’ha estimat molt, ara t’estima encara més. És home eixut de paraules, però amb un gran sentit del que és just. Ell i l’Amàlia i companyia ponderen en extrem la teva sensible intel·ligència i la perfecció formal i la traça del teu article. A mi m’has fet molt feliç”, del 20 de març de 1978. Pel que fa a les publicacions de Maria Aurèlia Capmany respecte l’obra d’Espriu és considerable destacar que l’autora va ser la primera a fer un plantejament globalitzador de la vida i la literatura d’Espriu, en publicar l’any 1972, com ja hem dit, la biografia del poeta. Per una altra banda, l’any 1962, l’editorial Santiago Albertí publicava el volum Obra poètica d’Espriu, amb introducció de Joan Fuster i notícia de Maria Aurèlia Capmany, i durant els anys següent van aparèixer articles sobre l’obra del poeta a llibres col·lectius, revistes com Serra d’Or, o diaris com El Periòdico i l’Avui. Capmany s’obstina a vegades per tal que el missatge d’Espriu arribe tant a la crítica com als lectors i lectores –i segons les declaracions del propi autor ho aconsegueix. En aquest sentit, l’obra i la personalitat del poeta són temes recurrents també als llibres memorialístics de l’autora, què en van plens de citacions, de comentaris o de versos d’Espriu. Aquest fet va dur Espriu a manifestar públicament l’agraïment a l’autora per l’interès que Capmany demostrava per la seua obra. La pròpia Maria Aurèlia, en un article publicat a El Periódico el 23 de febrer de 1985, recull unes declaracions d’Espriu en aquests sentit: “En alguna de les seves entrevistes, el mateix Espriu ha dit que deu reconeixement popular a tres persones: Raimon, Ricard Salvat i a mi mateixa”. Per una altra banda, no hi ha dubte que tots dos eren escriptors compromesos amb la realitat que els envoltava. Antoni Batista explica a Salvador Espriu, itinerari personal com l’autor signava manifestos, cartes, denúncies i altres escrits arriscats que li feien arribar fins i tot abans de llegir-los. Va acceptar també assistir-hi al convent dels caputxins a l’acte de constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona –després conegut com la caputxinada–, malgrat les reticències del poeta a comparèixer en actes públics. Acte, clar, al què també hi acudí Maria Aurèlia Capmany. Espriu descriu així aquell episodi: A això que se’n diu la caputxinada m’ho vaig passar molt bé, perquè em vaig distreure molt, vaig tenir moltes coneixences, vaig fer moltes coneixences amb gent molt jove, la qual cosa sempre em plau. Aquest fet concret, però, no va tenir massa ressonància en la meva obra; ara, jo constantment era visitat per gent que em venia a portar tota mena de manifestos i cartes, i jo els firmava sense llegir-los, com hauria firmat, si me l’haguessin duta, la meva sentència de mort. (BATISTA: 1985, 23)

Per la seua banda, Capmany també va obrir les portes del seu àtic del carrer de Mallorca a molta gent, entre els quals molts dels què formaven part de l’anomenada generació dels 70; infligia en ells el mateix mestratge que anys abans havia rebut, i va esdevenir per a molts un model de conducta. Així doncs, el creixement personal de l’autora, l’espai que es va forjar al llarg dels anys per a assumir el paper que l’escriptor ha de desenvolupar en la societat, el reconeixement que li atorguen –com hem vist– figures tan representatives de la cultura catalana com la d’Espriu, la influència que va exercir en la generació posterior o la capacitat per a influir en la societat en temes com la catalanitat o el feminisme, converteixen Capmany, sense cap mena de dubte, en una intel·lectual. El seu cara a cara

7

Epístola i literatura, Carles Cortés et alii., (eds.), València, Denes, 2005, p. 287-298.

amb Espriu no fa més que confirmar-ho. L’autora, com hem vist, reconeix el seu mestratge i no es cansarà de repetir l’enamorament intel·lectual que sentia envers el poeta, en unes declaracions que, al nostre entendre, s’han malinterpretat diverses vegades en voler emfatitzar l’enamorament físic per sobre de l’intel·lectual. Escriu l’autora a Pedra de toc 2: Salvador Espriu era un home profundament atractiu en la immediatesa del seu tracte. Si només hagués estat atractiu per als meus ulls admirats, quasi embadalits, tindria una relativa importància. He estimat sempre la intel·ligència, l’he estimada tant, que he pogut confondre l’enamorament amb l’admiració i no m’he pogut enamorar sense sentir respecte [...] Era lògic que jo em quedés escoltant totes les hores que ell, l’Espriu, volgués concedir-me i esperava amb impaciència que jo mateixa em concedís el dret de telefonar-li de nou per demanar-li audiència. He conegut al llarg de la meva vida cinc o sis persones d’intel·ligència lluminosa i inquietant; ell era una d’aquestes escasses persones (Capmany: 1997d, 545)

Tot i així, l’escriptora, tal i com ha analitzat diverses vegades Lluïsa Julià (1999: 108109; 2002:125-126) –posant-la en paral·lel amb les figures de Simone de Beauvoir i Montserrat Roig–, té dificultats per a ser considerada una autoritat. Amb el títol de la comunicació i amb la nostra exposició de hui, hem volgut mostrar que no hi ha dubte que en la formació intel·lectual de Maria Aurèlia Capmany hi té molta importància la presència de Salvador Espriu, però més enllà de la relació de mestratge del començament, hi va haver una col·laboració recíproca i un compromís mutu, que han de situar Maria Aurèlia Capmany al nivell de la resta dels intel·lectuals catalans contemporanis.

8

Epístola i literatura, Carles Cortés et alii., (eds.), València, Denes, 2005, p. 287-298.

Bibliografia9: AMORÓS I PINOS, D., (2002): “Cercant la memòria de les dones: el cas de Maria Aurèlia Capmany”, en Memòria i literatura. La construcció del subjecte femení. Periodisme i autobiografia, Alacant-València, Denes Editorial, p. 63-71. BATISTA, A., (1985): Salvador Espriu: itinerari personal, Barcelona, Empúries. FUSTER, J., (1997): Correspondència I, Valencia, Eliseu Climent, ed. CAPMANY, M.A., (1972): Salvador Espriu, Barcelona, Dopesa. ----------, (1993): “Betúlia”, en Obra Completa 1. Novel·la, Barcelona, Columna, p. 281483. ----------, (1997a): “Això era i no era”, en Obra Completa 6. Memòria, Barcelona, Columna, p. 457-599. ----------, (1997b): “D’Arenys a Sinera”, en Obra Completa 6. Memòria, Barcelona, Columna, p. 10-24. ----------, (1997c): “Pedra de toc”, en Obra Completa 6. Memòria, Barcelona, Columna, p.25-138. ----------, (1997d): “Pedra de toc 2” en Obra Completa 6. Memòria, Barcelona, Columna, p. 139-265. ----------, (1997e): “Mala memòria” en Obra Completa 6. Memòria, Barcelona, Columna, p. 327-455. CHARLON, A., (1993): “Maria Aurèlia Capmany: la ficció literària”, en Miscel·lània Joan Fuster, VII, Barcelona, PAM, p. 349-369. JULIÀ, L., (1999): “Quan les dones fumen”, en Memòria de l’aigua. Onze escriptores i el seu món, Barcelona, Proa, p. 89-121. ----------, (2002): “Les nostres intel·lectuals: Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig”, dins Maria Aurèlia Capmany: l’afirmació en la paraula, M. PALAU & R.-D. MARTÍNEZ GILI [ed.], Barcelona, Cossetània, p. 117-128. PONS, A., (2000): Maria Aurèlia Capmany. L’època d’una dona, Barcelona, Columna. SOBREPERE, J.P., (1992): Salvador Espriu, missatge personal, Barcelona, PAM

A les referències bibliogràfiques, s’ha d’afegir, com és obvi, la correspondència que Salvador Espriu va adreçar a Maria Aurèlia Capmany entre els anys 1968 i 1982, què es pot consultar al Llegat VidalCapmany situat en la Biblioteca de la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. 9

9