Ginebra, J.; Solà J. Pompeu Fabra: vida i obra

Llengua i ús

Ressenya

Dades bàsiques Solà, Jordi i Ginebra, Joan Pompeu Fabra: vida i obra Barcelona: Editorial Teide 2007. ISBN 978-84-307-7039-7

Autor de la ressenya Xavier Rofes Moliner Oficina de Gramàtica Institut d’Estudis Catalans

Revista Tècnica de Política Lingüística Número 44 (2009)

Pompeu Fabra: vida i obra El 1987 Joan Solà va escriure el que ha estat una fita de referència ineludible sobre el coneixement de Pompeu Fabra i la seva obra1. Aquell treball aparegué en el moment de desclosa als anys vuitanta dels estudis sobre l’obra fabriana i la codificació de la normativa, i poc abans de la represa de l’activitat normal de la Secció Filològica, amb el debat entaulat al voltant del model de llengua dels mitjans de comunicació de massa. Ras i curt, Solà sistematitzava el que aleshores se sabia sobre l’obra de Pompeu Fabra, com a lingüista i com a codificador, i proporcionava una guia sintètica, clara i assequible en aquesta matèria. Els més de vint anys transcorreguts d’ençà de la publicació d’aquell llibre de Solà sobre Fabra justificaven revisar aquell text. Perquè en l’entremig hi ha hagut progressos importants en l’estudi i el coneixement de l’obra de Pompeu Fabra (entre altres, l’establiment de la bibliografia l’any 1998 a càrrec de Pere Marcet i Joan Solà2, la troballa del manuscrit de la Gramàtica “pòstuma”, estudiat per Joan Solà3 o la publicació en curs de les obres completes, a càrrec de Jordi Mir i Joan Solà). Però també perquè la normativa de la llengua presenta una nova realitat, després de la represa de la tasca de la Secció Filològica (Documents, PEOLC I i II, DIEC eds. de 1995 i 2007, nomenclàtors de Catalunya i Catalunya del Nord, i Gramàtica en curs) i la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el 1998. L’avinentesa de les commemoracions el 2006 i 2007 dels centenaris del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i de la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans, l’escaiença del cinquantenari de la publicació de la Gramàtica “pòstuma” (2006) i del seixantenari de la mort de Fabra (2008) propiciaren la comesa de posar al dia aquell llibre de 1987,4 per a la qual l’autor d’aquell llibre ha comptat ara amb la col·laboració de Jordi Ginebra. Ginebra, ultra la seva coneguda faceta de lingüista i historiador de la gramàtica catalana, ha estat organitzador dels col·loquis Fabra de Tarragona (URV, 1998, 2003 i 2008) i en els darrers anys ha estudiat l’obra de Fabra en diversos articles. Solà, l’obra lingüística del qual s’ha centrat d’una manera decisiva en aspectes de la normativa, és avui segurament l’expert més important de l’obra de Fabra en conjunt, no solament pel seu llibre de 1987, la bibliografia de 1998 (juntament amb Marcet) o la direcció de les obres completes (juntament amb Mir). Aquesta valoració és avalada també per la col·lecció dels seus escrits sobre la matèria, que arrenquen de la sèrie d’articles que hi dedicà al Diario de Barcelona, aplegats a A l’entorn de la llengua (Laia, 1976: 163-176), que podem considerar un primer embrió del llibre de 1987, passant pels dos treballs recollits a Pompeu Fabra, Sanchis Guarner i altres escrits (Eliseu Climent, 1984) o una quinzena llarga d’articles al suplement Cultura de l’Avui entre 1991 i ———————————— 1. Joan Solà, L’obra de Pompeu Fabra, Barcelona: Teide, 1987 (1991²). 2. Joan Solà; Pere Marcet, «Bibliografia de Pompeu Fabra», dins Homenatge a Pompeu Fabra 1868-1948. Fidelitat a la llengua nacional. Biografia. Antologia. Bibliografia, p.133-222. Barcelona. Generalitat de Catalunya / Institut d’Estudis Catalans, 1998. 3. Joan Solà, «El manuscrit de la gramàtica pòstuma de Fabra», dins La lingüística de Pompeu Fabra, vol. I, p. 141-190, a cura de Jordi Ginebra; Raül-David Martínez i Miquel Àngel Pradilla, Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Universitat Rovira i Virgili, 2000. 4. Afegim-hi, encara, el fet que l’editorial de l’obra de Solà és la mateixa de la Gramàtica “pòstuma”, que ara es reedita, modificada d’acord amb el manuscrit original de Fabra, fent un mateix paquet amb el llibre de Ginebra i Solà.

Llengua i Ús  (2009, 44) “Pompeu Fabra: vida i obra”

110

Llengua i ús

Pompeu Fabra: vida i obra

2009, i fins a la semblança llegida al Ple de l’Institut (IEC, 2006).5 Això si n’esmentem només els treballs dedicats explícitament i exclusivament a Fabra i la seva obra. El nou llibre de Ginebra i Solà és, doncs, segons els autors, “una actualització i eixamplament” del de Solà de 1987. L’esquema general manté pràcticament les seccions d’aquella obra, cosa que revalida els plantejaments d’aquell primer llibre. Les novetats més significatives són la incorporació d’una secció dedicada a la preparació de Pompeu Fabra i un apartat del tot original, que es fixa en certs usos personals de Fabra,6 així com la desaparició de les propostes i conclusions que tancaven la darrera secció, que ara han donat pas a una sèrie de reflexions sobre l’estat i els problemes actuals. Només aquesta darrera secció, dedicada a l’estat actual de la llengua, ha experimentat una àmplia reestructuració, deguda en bona part als fets esdevinguts aquests darrers vint anys. En general, el contingut del llibre s’ha vist molt ampliat, i la bibliografia, molt acrescuda i posada al dia. L’exposició s’ha tornat una mica més detallada i ha incorporat més remissions i exemplificació, encara que en algun cas s’ha optat per suprimir algun quadre important, com el que en la darrera secció del llibre de 1987 (§ 6.7) es dedicava a observar l’evolució del tractament normatiu de certs aspectes gramaticals. Es pot dir, en definitiva, que el volum d’aquest llibre (326 pàgines en octau) pràcticament duplica el de 1987 (174 pàgines en dotzau). El pla de l’obra és tan simple com ambiciós: es proposa estudiar el conjunt de l’obra fabriana i la figura de Fabra com a lingüista. I ho fa analitzant les diverses vessants del Fabra lingüista a través de les seves obres: la mentalitat crítica, la seva base i preparació, el seus criteris i modus operandi (el seu mètode d’anàlisi, valoració i resolució dels problemes lingüístics), la seva concepció de la llengua literària. Però també la suma de tots aquests aspectes, posats al servei dels seus objectius finals, que no són altres que els de recuperar, depurar i codificar la llengua com a mitjà per a restituir-ne el prestigi, normalitzar-ne l’ús en tots els àmbits i fer-ne l’instrument de cohesió i referència nacional. L’estudi en conjunt es duu a terme contextualitzant l’obra de Fabra, tenint especialment en compte l’abans i el després, un després que inclou l’estat de la qüestió avui dia. Perquè és clar que no es pot arribar a comprendre del tot el caràcter, el sentit i el valor d’aquesta obra si no se’n tenen en compte els antecedents i la repercussió posterior. Potser l’aspecte més remarcable de l’orientació d’aquest llibre és que no es tracta d’una història de la feina duta a terme per Pompeu Fabra, o no ho és solament ni principalment, si bé és possible seguir la trajectòria lingüística de Fabra al llarg de l’estudi. Malgrat el títol, no és tampoc una biografia de Fabra, a pesar de les pràctiques notes biogràfiques que, com en el text de 1987, constitueixen la primera secció del llibre. Pel que fa al format, aquestes notes tenen com a antecedent immediat la “llista biobibliogràfica” del llibre de Lamuela i Murgades (Quaderns Crema, 1984: 293-300). I pel que fa al contingut, condensen les dades aportades per les

———————————— 5. Es pot consultar íntegrament, en versió electrònica, al portal de publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans, a l’adreça . 6. Són exemples d’aquests usos idiosincràtics de Fabra la construcció de gerundi amb el subjecte anteposat, el pronom de tercera persona referit a inanimats o l’ús de l’adjectiu sol anteposat al nom amb el valor de ‘tot sol’. Il·lustrem aquests casos amb exemples que hem extret de la seva Gramàtica de l’Institut (7a ed., 1933) i que podem afegir als que addueixen els autors: “la preposició fins, no precedint una designació de lloc o de temps, va sempre acompanyada de la preposició a” (p. 123); “els pronoms personals forts usats com a complements directes exigeixen davant d’ells la preposició” (p. 112); “la sola construcció” (p. 110, 114, 117), “la sola preposició” (p. 119). Fabra fa algun altre ús del gerundi, no esmentat al llibre, que avui certs autors condemnen, com el de valor resultatiu: “La preposició a es pot adjuntar a la preposició per formant la preposició composta per a” (p. 119). Algun dels usos que els autors inclouen en aquesta secció ja havia estat advertit per Joan Solà en els seus articles al suplement Cultura del diari Avui (e. g. «Per ella mateixa», 14 III 1993; «En absolut», 5 XI 1998).

Llengua i Ús  (2009, 44) “Pompeu Fabra: vida i obra”

111

Llengua i ús

Pompeu Fabra: vida i obra

biografies principals de Fabra, especialment les degudes a Bladé (Pòrtic, 1969), Miracle (Aymà, 1968), Segarra (Empúries, 1998) i Manent (Proa, 2005), aquesta darrera centrada en l’exili.7 La secció que segueix les notes biogràfiques es dedica a mostrar l’ambient que es trobà Fabra, que els autors caracteritzen per la castellanització avançada del català, la seva subordinació lingüística creixent (que el conduïa indefectiblement a la fragmentació, patuesització i desaparició), i el desori existent en l’estudi i la fixació de la llengua. Tal com es constata en el llibre, la majoria de gramàtics i lexicògrafs precedents tenen una preparació insuficient i un desconeixement per la lingüística que es fa a Europa en aquell moment. Mostren una gran desorientació i manca absoluta de mètode i de rigor, lligats com estan els uns a les convencions de la gramàtica escolar, més centrada a definir rutinàriament conceptes que a descriure i ensenyar el funcionament de la llengua, o dedicats els altres a una lexicografia acumulativa i acrítica. En general, el llibre ens els mostra incapaços de destriar els aspectes constitutius de la llengua dels que no ho són, de distingir cultismes de castellanismes, de descriure el català sense supeditar-lo al castellà, i de posar-se d’acord i establir un model de llengua de referència per a tota la comunitat lingüística. Tal com es veu en aquesta secció i la següent, Pompeu Fabra reaccionà decididament contra aquesta situació introduint una perspectiva radicalment nova pel que fa a l’actitud envers la llengua i la manera d’estudiar-la. Fabra tenia clar, juntament amb el grup de l’Avenç, que calia normalitzar l’ús de la llengua, fer-la apta per a qualsevol propòsit. I, com posen en relleu els autors, Fabra era conscient que aquesta normalització només es podia plantejar si s’aconseguia fixar la llengua i establir un model de referència útil per a tothom que es proposés utilitzar-la. A parer de Fabra, la fixació de la llengua només es podia aconseguir partint de l’estudi de la llengua que es parlava aleshores a l’àrea de Barcelona, en atenció al seu pes demogràfic i cultural. Però Fabra no dubtava que calia sotmetre aquesta llengua parlada a una profunda depuració mitjançant l’aprofundiment en la llengua clàssica, la comparació amb el conjunt de les llengües romàniques (i no tan sols el castellà, com era costum aleshores) i un enriquiment dialectal selectiu. Selectiu perquè havia d’operar prenent específicament els elements que permetien establir distincions en el llenguatge, de manera que el resultat fos un model pròxim a la llengua real, raonablement representatiu de les variants territorials i alhora prou unitari.8 Ginebra i Solà subratllen que només aquests arguments podien ser prou convincents per a fer valer l’autoritat de Pompeu Fabra entre les discussions bizantines i els plantejaments més peregrins, que en algun cas el mateix Fabra, poc donat a polemitzar, va haver de deixar en evidència amb una contundència inusual (vg. § 3.5). El llibre passa seguidament a concretar el camp d’aplicació d’aquestes idees i aquesta manera de fer. El terreny on es pot resseguir més nítidament aquest aspecte és l’ortografia. Els autors mostren amb profusió d’exemples com Fabra prioritzava els elements distintius existents en qualsevol dels parlars: l’oposició entre b i v, entre g o j i tg o tj, entre vocals mitjanes àtones (a/e, o/u); la –r a final de mot, etc. Però el llibre també palesa que no sempre fou possible traslladar totes aquestes distincions a la grafia, com la distinció que en les àrees ieistes es fa de poll ‘paràsit’ i poll ‘pollet’ o

———————————— 7. No obstant el nombre i qualitat de les biografies existents, Heribert Barrera recentment afirmava: “Les biografies [de Fabra], de dimensió desigual, són valuoses però forçosament incompletes […] Algun dia, doncs, caldrà que algú escrigui la biografia completa, detallada, definitiva, que Pompeu Fabra mereix” (del seu pròleg a Manent 2005, p. 11). 8. Malgrat que se sol indicar que el coneixement dels dialectes era a l’època deficient o incomplet, no solament cal tenir en compte les dades que arreplegà Milà i Fontanals, que li permeteren establir la divisió dialectal que a grans trets ha prevalgut fins avui, sinó les que reuní Antoni M. Alcover per al seu diccionari i les que la Secció Filològica aplegà, mitjançant enquestes, per al seu Diccionari literari i per a l’Atles. Pompeu Fabra mateix sembla que devia posseir un bon coneixement general dels diversos parlars, atenent a la contribució que se li atribueix a l’enciclopèdia Espasa, i que mencionen els autors del llibre (vg. § 4.10).

Llengua i Ús  (2009, 44) “Pompeu Fabra: vida i obra”

112

Llengua i ús

Pompeu Fabra: vida i obra

‘pollancre’. I que altres vegades calgué optar per una de les solucions possibles, a desgrat de no ser compartides a tot el domini, com en el cas de l’accentuació gràfica basada en el timbre vocàlic de l’àrea més propera a Barcelona. En la morfologia, el plantejament de Fabra resulta, a parer nostre, més complex de valorar unitàriament, potser pels condicionaments de cada obra. Si, per exemple, a la seva Gramàtica de l’Institut admet les formes femenines del possessiu meua, teua, seua (p. 56), aquestes no figuren al Diccionari. Encara que Gramàtica i Diccionari registren l’article masculí lo no fan esment de l’article salat. I una cosa semblant ocorre amb la conjugació verbal, més oberta a la variació a la Gramàtica o al llibret sobre la conjugació, que no pas a les instruccions de maneig del Diccionari. En tot cas, el llibre de Ginebra i Solà obvia aquestes dificultats. En sintaxi, els autors ressegueixen l’aplicació dels criteris i la metodologia de Fabra en certs punts. Per exemple, el principi de composicionalitat té el màxim exponent en el sistema de combinacions pronominals. El criteri de prioritzar elements de caràcter distintiu per afavorir la claredat es veu exemplificat, entre altres, amb els pronoms d’atribut determinat (el, la, els, les, en lloc de ho) o la distinció entre per i per a, a pesar que fos contra l’ús generalitzat de la gran majoria del domini lingüístic. Ginebra i Solà mostren com el pensament logicista de Fabra prevalgué, amb matisos, fins i tot a pesar que fos contrari al geni de la llengua, com en el cas de l’ordre de mots, pel que fa referència a les dislocacions amb duplicat pronominal (vg. § 5.36). En tot cas, és prou sabut que la sintaxi és la part de la gramàtica que Fabra va deixar amb més qüestions per resoldre. Finalment, en el terreny del lèxic, els autors destaquen la feina de Fabra de fixar els mecanismes de formació de mots i també d’adopció i adaptació de manlleus, aspectes crucials per a assegurar l’adaptació constant del vocabulari a les necessitats de la llengua en totes les especificitats de l’activitat humana i molt significativament a les científiques i tecnològiques. També aquí veiem com Fabra apostà decididament per la distinció de valors com una forma d’integrar variants (és el cas de llançar i llençar i de tants altres). El corpus lèxic reunit en el seu Diccionari és assenyalat com a exemplar per diferents motius. És una obra de referència en la prelació de variants o la tria entre formes divergents. Però també per la seva atenció als neologismes de l’època i la selecció de manlleus. I destaca per la descripció que fa del lèxic mitjançant les definicions i l’exemplificació, que no es limiten a precisar el significat sinó que aporten dades bàsiques d’ús gramatical, especialment de relacions sintagmàtiques i predicatives que constitueixen les coocurrències. I això malgrat que l’element lèxic és potser el més exposat al pas del temps, cosa que es reflecteix en l’envelliment de certs mots o certes definicions. Però també en el rerefons ideològic de l’època, com traeixen certes definicions marcades per un biaix sexista o religiós, o certes omissions, com les de vulgarismes, aspectes sobre els quals també criden l’atenció Ginebra i Solà. La darrera secció centrada estrictament en Pompeu Fabra, i la més breu de totes juntament amb les notes biogràfiques, es dedica a ressenyar-ne molt succintament les obres cabdals, entre les quals mereixen un comentari més extens la Gramática de 1912 i les Converses. Mirades en conjunt, aquestes notes bibliogràfiques són el complement de la selecció de bibliografia de Fabra que els autors donen al final del llibre i que potser haurien d’aparèixer unes i altra plegades, a fi de simplificar-ne la consulta. Val a dir que ara aquestes notes tenen una agrupació temàtica, mentre que la bibliografia té una ordenació cronològica. El llibre acaba amb la secció dedicada a l’estat actual de la llengua, de prop d’una cinquantena de pàgines. Malgrat que ja no forma pròpiament part central de l’anàlisi de l’obra de Pompeu Fabra, és el veritable test de la pervivència d’aquesta, iniciada ara fa poc més d’un segle. Ginebra i Solà

Llengua i Ús  (2009, 44) “Pompeu Fabra: vida i obra”

113

Llengua i ús

Pompeu Fabra: vida i obra

analitzen el llegat de Fabra centrant-se en dos aspectes essencials: d’una banda, l’evolució de l’ús social del català i la capacitat de la normativa per a adaptar-s’hi; de l’altra banda, les feines d’estudi, compleció i actualització del corpus normatiu. Pel que fa a l’adaptació de la normativa a la realitat social de la llengua, els autors assenyalen diversos estadis. En un primer moment, la repressió lingüística del règim franquista convertí la normativa en un element simbòlic, un bastió de resistència; l’encarcarà amb la interpretació restrictiva i inamovible que s’imposà. Quan el restabliment de la democràcia permeté reconquerir o guanyar parcel·les d’ús a la llengua, aviat es veié que la normativa no tenia la capacitat de poder reaccionar amb l’agilitat necessària que requeria la situació. En aquest context els autors situen la reacció primerament d’escriptors, als anys seixanta, i més endavant, als anys vuitanta, el debat entre els partidaris de l’anomenat català light i el català heavy. Afegim-hi que aquest debat es fa més virulent just quan l’Institut comença a normalitzar la seva situació i a disposar dels mitjans necessaris per a reprendre la seva tasca de revisió i actualització de la normativa. Pel que fa als autors i les obres que d’una manera o altra completen o revisen la codificació de Fabra, el llibre enumera els que adapten el model a determinats territoris (gramàtiques de Sanchis, Salvador o Moll), enriqueixen l’inventari del patrimoni lèxic de la llengua (diccionaris Alcover-Moll i Coromines), es dediquen a l’actualització del lèxic cientificotècnic i la fixació de noms propis, especialment estrangers (Gran enciclopèdia catalana, Gran Larousse català), la normalització terminològica (Termcat) o el plantejament d’aspectes que calia sotmetre a revisió (Coromines, Solà, etc.). La situació actual que dibuixa el llibre mostra que ja hi comença a haver un bon conjunt d’estudis sobre la llengua i la normativa (només cal esmentar el cas de la Gramàtica del català contemporani, dirigida per Solà) i que la normativa va adequant-se progressivament i amb més o menys encert a les necessitats actuals, amb alguna iniciativa no sempre exempta de crítica. I és important veure que aquesta adequació de la normativa referma, en termes generals, els fonaments generals establerts per Fabra. Ara bé, el llibre també mostra com la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua trenca el monocentrisme codificador previst per Fabra i planteja un repte seriós per al manteniment de la unitat de la llengua, especialment si no hi ha la voluntat política necessària ni la capacitat de coordinar l’activitat d’aquesta acadèmia amb l’Institut. La reflexió final, que pot resultar més o menys opinable però que és un diagnòstic raonat de la situació actual, fa un balanç positiu del creixement dels estudis sobre la llengua, la desideologització de l’ús d’aquesta llengua i la modernització del català formal, però constata un allunyament de les noves generacions, potser més influïdes pel castellà. Davant aquesta situació Ginebra i Solà plantegen que no és el moment de suscitar un debat de model, de corpus, sinó d’aconseguir una normalització efectiva de la llengua. Cal que la llengua assoleixi l’estatus que en garanteixi la continuïtat, una continuïtat que per als autors no sembla garantida amb la pretesa convivència de llengües, en la mesura que no ha deixat de ser una convivència desigual, desfavorable per al català. L’obra es tanca, com ja hem esmentat, amb una selecció bibliogràfica de treballs de Pompeu Fabra i sobre Pompeu Fabra, sense pretensió d’exhaustivitat sinó amb intenció de proporcionar una tria generosa dels treballs essencials i més actuals que existeixen per a qui vulgui aprofundir qüestions més específiques. Hi ha hagut qui ha trobat a faltar índexs de noms i conceptes,9 que certament haurien estat molt útils. Però això potser resultaria més propi d’una obra adreçada exclusivament

—————————— 9. Vegeu, per exemple, la ressenya de G[uillem] B[eltran] a Serra d’Or, núm. 589 (gener 2009), p. 76-77.

Llengua i Ús  (2009, 44) “Pompeu Fabra: vida i obra”

114

Llengua i ús

Pompeu Fabra: vida i obra

a especialistes i estudiosos, on seria esperable trobar també una bibliografia exhaustiva, com la de Marcet i Solà de 1998. Ara bé, cal no perdre de vista que es tracta d’una obra divulgativa, que pretén tenir un volum raonable i ser assequible a no especialistes. Per tot el que hem pogut veure, creiem que, com va passar el 1987, aquest llibre ha reeixit en termes generals en el seu objectiu.

Referències Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. Diccionari català-valencià-balear, 10 v. Palma: Moll; 19301962. [Consultable en línia: ] Beltran, Guillem (2009). «Un cop més Pompeu Fabra», Serra d’Or, núm. 589 (gener 2009), p. 76-77. Bladé, Artur (1969). Pompeu Fabra: biografia essencial. Barcelona: Pòrtic. (Llibres de Butxaca, 1) Coromines, Joan. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, 10 v. Barcelona: Curial: Caixa de Pensions ”La Caixa”; 1980-2001. DIEC1= institut d’estudis catalans. Diccionari de la llengua catalana. Barcelona: Edicions 62: Enciclopèdia Catalana: Publicacions de l’Abadia de Montserrat; València: Edicions 3 i 4; Palma: Moll; 1995. [N’hi ha versió en CD-ROM, de 1997, i és consultable en línia: ] DIEC2 = institut d’estudis catalans. Diccionari de la llengua catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Edicions 62; 2007. [Consultable en línia: ] Fabra, Pompeu (1912) Gramàtica de la lengua catalana. Barcelona: L’Avenç. [Facsímil, Barcelona: Aqua, 1982 (Aqua Reprint). Reproduït a FABRA (2005: 445-946)] — (1918). Gramàtica catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. (Biblioteca Filològica; 12) [7a ed. 1933, consultable en línia: ] — (1932). Diccionari general de la llengua catalana. Barcelona: Antoni López Llausàs. [Reproduït a Fabra (2008)] — (1954b). Converses filològiques, 10 v., a cura de Santiago Pey. Barcelona: Barcino. — (1956). Gramàtica catalana, a cura de Joan Coromines. Barcelona: Teide. — (1983-1984). Converses filològiques, 2 v., a cura de Joaquim Rafel. Barcelona: Edhasa. (El Punt; [s. n.]) — (2005) Obres completes, 1: Gramàtiques de 1891, 1898 i 1912, a cura de Jordi Mir i Joan Solà. Barcelona: Proa: Edicions 62; València: Edicions 3 i 4; Palma: Moll. — (2008) Obres completes, 5: Diccionari general de la llengua catalana, a cura de Jordi Mir i Joan Solà. Barcelona: Proa: Edicions 62; València: Edicions 3 i 4; Palma: Moll.

Llengua i Ús  (2009, 44) “Pompeu Fabra: vida i obra”

115

Llengua i ús

Pompeu Fabra: vida i obra

generalitat de catalunya. institut cartogràfic de catalunya. institut d’estudis catalans.

Nomenclàtor oficial de la toponímia major de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya: Institut d’Estudis Catalans; 2003. [Consultable en línia: ] Gran enciclopèdia catalana, 24 v + 4 v. supl. Barcelona: Enciclopèdia Catalana; 1986-1993. [Consultable en línia: ] Gran Larousse català, 10 v. + 2 supl. Barcelona: Edicions 62; 1990-1997. institut d’estudis catalans. secció filològica.

Documents de la Secció Filològica, I. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; 1990. (Biblioteca Filològica, 19) [Consultable en línia: ] — Documents de la Secció Filològica, II. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; 1992. (Biblioteca Filològica; 27) [Consultable en línia: ] — Documents de la Secció Filològica, III. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; 1996. (Biblioteca Filològica; 30) [Consultable en línia: ] — Documents normatius 1962-1996 (amb les novetats del diccionari), a cura de Joaquim Rafel. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; 1997. (Biblioteca Filològica; 32) [Consultable en línia: ] — Documents de la Secció Filològica, VI, a cura de Lluís B. Polanco. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; 2003. (Biblioteca Filològica; 47) [Consultable a: ] — Nomenclàtor toponímic de la Catalunya del Nord. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; 2007. [Consultable en línia: ] L amuela, Xavier; murgades, Josep (1984). Teoria de la llengua literària segons Fabra. Barcelona: Quaderns Crema. (Assaig; 2) Manent, Jordi (2005). Pompeu Fabra a l’exili 1939-1948. Barcelona: Proa. (Perfils; 59) Miracle, Josep (1968). Pompeu Fabra. Barcelona: Aymà. [Facsímil, Barcelona: Proa; 1998. (Biografia; 1)] moll,

Francesc de B. (1968) Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears. Palma: Moll. (Raixa; 72) PEOLC I = institut d’estudis catalans. secció filològica. Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, I: Fonètica. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; 1990. [Consultable en línia, ed. de 2005: ]

Llengua i Ús  (2009, 44) “Pompeu Fabra: vida i obra”

116

Llengua i ús

Pompeu Fabra: vida i obra

PEOLC II = institut d’estudis catalans. secció filològica. Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, II: Morfologia. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; 1992. [Consultable en línia, ed. de 2005: ] Salvador, Carles (1951). Gramàtica valenciana. València: Lletres Valencianes. Sanchis, Manuel (1950). Gramàtica valenciana. València: Torre [Facsímil, a cura d’Antoni Ferrando, Barcelona: Alta Fulla; 1993. (Documents de Filologia Catalana; 9] Segarra, Mila (1998) Pompeu Fabra: L’enginy al servei de la llengua. Barcelona: Empúries. (Biblioteca Universal Empúries; 119) Solà, Joan (1976). A l’entorn de la llengua. Barcelona: Laia. (Les Eines, Assaig; 23) — LÀRRARC Pompeu Fabra, Sanchis Guarner i altres escrits. València: Eliseu Climent. (Quaderns 3 i 4; 32) — LÀRRARC L’obra de Pompeu Fabra. Barcelona: Teide. [2a ed., 1991.] — (1993). «Per ella mateixa», Avui [Barcelona], supl. Cultura (14 III 1993), p. 31 [Recollit amb el núm. 26 a SOLÀ (1999: 97-99)] — (1998). «En absolut», Avui [Barcelona], supl. Cultura (5 XI 1998), p. 6. — (1999). Parlem-ne. Converses lingüístiques. Barcelona: Proa (La Mirada; [s. n.]). — RCETAR. «El manuscrit de la gramàtica pòstuma de Fabra». A: La lingüística de Pompeu Fabra, vol. I, p. 141-190, a cura de Jordi Ginebra; Raül-David Martínez i Miquel Àngel Pradilla. Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana; Tarragona: Universitat Rovira i Virgili. — (2006) Pompeu Fabra i Poch: Semblança biogràfica: conferència pronunciada davant el Ple per Joan Solà i Cortassa el dia 12 de desembre de 2005. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. (Semblances Biogràfiques; 43) [Consultable en línia a: ] Solà, Joan et al. [dir.] (2002) Gramàtica del català contemporani, 3 v. Barcelona: Empúries. [4a ed. definitiva, 2008.] Solà, Joan; Marcet, Pere (1998). «Bibliografia de Pompeu Fabra». A: Homenatge a Pompeu Fabra 1868-1948. Fidelitat a la llengua nacional. Biografia. Antologia. Bibliografia, p.133-222. Barcelona. Generalitat de Catalunya: Institut d’Estudis Catalans. (Catalans Il·lustres; 12)

g

Llengua i Ús  (2009, 44) “Pompeu Fabra: vida i obra”

117