Història de les Terres de l\'Ebre. Art i Cultura. L\'arquitectura de l\'època moderna

L’arquitectura L’arquitectura de l’època moderna Marià Carbonell i Buades HTTE

Història de les Terres de l’Ebre Art i cultura

Capella de la Cinta de la Catedral de Tortosa Detall de la porta l’església de Sant Llorenç de Villalba i els Arcs.

És probable que les pàgines que segueixen a aquesta introducció provoquin la sorpresa de l’eventual lector, fins i tot del més encuriosit per la matèria. De fet, n’estic convençut. I és que hi podrà fer un descobriment a primera vista banal, que es creuria que s’havia de donar per descomptat, però que fins ara, un cop reunit aquest condensat aplec de fitxes i estudis sinòptics, no s’ha fet prou evident: que a les Terres de l’Ebre també existeix l’arquitectura d’època moderna, amb l’afegitó —convé d’anticipar-ho— que és molt variada, en general de bona qualitat i puntualment ben singular. Se’m pot retreure que l’existència dels Reials Col·legis no era cap misteri o que la capella de la Cinta és cèlebre arreu, i és cert. Però, el que ara es deixa veure nítidament no són només les fites principals de l’itinerari que descriu l’arquitectura moderna en les quatre comarques més meridionals del país, sinó sobretot les altres pedres mil·liars que han de possibilitar una reconstrucció precisa i sense complexos del seu traçat històric. En aquest sentit, les Terres de l’Ebre han sofert un doble problema. D’una banda, la prolongada incomprensió, si no discriminació històrica, amb



Claustre del convent de Sant Salvador d’Horta de Sant Joan HTTE

Història de les Terres de l’Ebre Art i cultura



relació a la resta del país: potser se’n podrà discutir l’abast, però ningú no dubta que el sentiment de malestar és ben viu. Aquí no és el lloc per debatre un conf licte polític, però és un fet inqüestionable que això també ha tingut repercussions en la historiografia artística. Per fer treball de camp, sobretot per als afectats de barcinocentrisme, massa lluny... Mea culpa, no és que me’n vulgui escapolir. De fet, fins a l’aparició d’una encara jove generació d’estudiosos —precisament els que participen en aquesta publicació, calia dir-ho?— no s’ha començat a conèixer la realitat de l’arquitectura renaixentista i barroca de la zona. Potser només podia ser d’aquesta manera, perquè ningú millor que els habitants d’un lloc poden conèixer a fons el context sociològic, les tècniques constructives, les rutes més habituals dels intercanvis culturals, etc. Dos exemples, d’entre els que trobareu més endavant, serveixen per confirmar-ho. En primer lloc, la indústria del jaspi. Ha calgut esperar els treballs de J. H. Muñoz per descobrir la transcendència que assoliren algunes pedreres veïnes a la capital, en particular la de la Cinta, al llarg de l’època moderna, subministrant el preciós material a fàbriques de llocs tan dispars com ara l’Escorial, Madrid, Toledo, Zamora, Cadis, València, Sa-

ragossa, Tarragona, Barcelona, Roma o Nàpols. Ja deia Cristòfol Despuig, en els famosos Col·loquis, «que lo y ha estremadíssim de bo y n’i ha tant com ne volem». De rebot, hem après que el jaspi comptava amb els seus especialistes, com ara la nissaga dels Bruel, mestres de cases d’origen francès que s’havien establert a Tortosa al primer terç del segle xvi. L’altre exemple que a primera vista podria semblar d’abast local, però que com el cas anterior transcendeix la geografia a petita escala, és la construcció de l’assut de Xerta-Tivenys, un treball de J. Vidal, que ja en ocasions anteriors s’havia ocupat del seriós problema de la canalització de l’Ebre ampliant-ne la cronologia. Sempre, però encara més en època de plans hidrològics estatals i transvasaments, és imprescindible conèixer la història del riu i de la seva enginyeria hidràulica. El segon problema que ha dificultat un correcte coneixement de l’arquitectura d’aquell temps el comparteixen aquestes contrades amb la resta del país. Encara que s’hagi repetit ad nauseam, convé d’insistir una vegada més en l’estrepitosa pèrdua del patrimoni moble i immoble a causa, majorment, d’un inacabable rosari de conteses bèl·liques: dels Segadors, de Successió, del Francès, dels carlins, del 36. Ho ha recordat de manera

lapidària Ramon Miravall, definint les Terres de l’Ebre com el «camp d’escarment de Catalunya en cadascuna de les confrontacions bèl·liques amb l’imperialisme espanyol». Ras i llis. Per exemple, abans de la desamortització de Mendizábal hi havia a Tortosa set convents de frares, cinc dels quals s’escudaven rere les muralles, mentre que els altres dos eren més vulnerables, extramurs. I a inicis del segle xvii encara en subsistien tres més. Compteu ara els que resten sencers o senzillament amb suficients vestigis històrics que els hagin permès de conservar un cert caràcter d’època. O, si no, n’hi haurà prou a llegir l’apartat que Y. Gil i A. Llorca dediquen a les esglésies desaparegudes de la ciutat, a més dels textos corresponents a les esglésies de Móra d’Ebre i de Corbera d’Ebre. La primera, que ja havia sofert la inundació de 1907, fou esmicolada durant la Guerra Civil. L’esquelet de la segona, a penes dissimulat per la imponent façana i el robust campanar, és també un testimoni de la brutalitat de la Guerra, però almenys conserva els murs perimetrals i els majestuosos pilars que aixecà un dels constructors més conspicus de finals del segle xviii a la zona, Francesc Melet, que —diguem-ho de passada— es troba a l’espera d’un estudi seriós. Tanmateix, no estic segur que els actuals treballs de rehabilitació —si és cert que s’ha previst una coberta transparent, de plàstic d’última generació, assegura la premsa— siguin els més adequats; segur que no són els més respectuosos ni probablement els més barats. Sembla que cal preservar-ne l’aspecte ruïnós, com si la resta del poble no fos suficient, com si anéssim sobrats d’esglésies barroques. Per sort, encara en resten alguns, de convents tortosins. Posem per cas, el de Jesús, una església de saló setcentista, com ho era la de Corbera suara esmentada, que conserva, cosa rara, ornamentacions de rocalla a les voltes, a més del mobiliari litúrgic. O la petita joia —a pesar de l’incendi del temple i les mutilacions sofertes pel convent— de les concepcionistes del bisbe Veschi, que ja va merèixer la publicació de la crònica contemporània (1695) del jesuïta Cristóbal de Berlanga i ara un estudi més acurat des de la perspectiva historicoartística de C. Narváez, la qual també s’ocupa del malmès desert de Cardó, d’acord amb la seva

Ermita del Remei de Flix

condició de màxima coneixedora de l’arquitectura dels carmelitans descalços al Principat. En canvi, la manca d’espai no ha permès d’incloure en aquestes pàgines els claustres dels convents de sant Salvador d’Horta i d’Ulldecona, entre d’altres. I per la mateixa raó s’han hagut de sacrificar articles sobre nombroses ermites —la dels Dolors de Vilalba dels Arcs, la de santa Madrona de Corbera d’Ebre, la de la Mare de Déu del Portal de Batea, la de sant Josep de Bot, la del Remei de Flix, etc.— i sobre l’arquitectura civil privada —casa Ferrús a Flix, casa del bisbe Sentís a Xerta, casa Santa Pau a Arnes, etc.—, que algun dia caldrà incorporar amb ple dret a la nostra història arquitectònica. L’última categoria resta reduïda a tres importants exemples d’arquitectura pública renaixentista, la casa del General de Tortosa i les cases de la ciutat d’Arnes i Horta. Dit això, és evident que el gruix d’aquest capítol, si més no quantitativament, està consagrat a les esglésies parroquials. Reordenades, permeten dibuixar una seqüència diacrònica de l’evolució de l’arquitectura moderna a casa nostra. Comença per unes poques construccions cinccentistes, encara ben gòtiques —Móra d’Ebre, capçalera d’Ascó—, que palesen la continuïtat en el país dels pa-

HTTE

Història de les Terres de l’Ebre Art i cultura



HTTE

Història de les Terres de l’Ebre Art i cultura



Volta de l’església de Godall

ràmetres constructius tradicionals fins ben avançat el segle i, d’altra banda, la fràgil conjuntura socioeconòmica de les terres meridionals. És prou sabut que les comarques de l’Ebre no participen de l’increment demogràfic ni de la consecutiva millora econòmica que es constaten en el conjunt del territori català, sobretot en el litoral, almenys fins a l’últim quart del segle xvii. Tot i així, algunes de les esglésies catalanes més interessants es construeixen justament aquí durant el primer sis-cents. N’hi ha d’un gòtic més convencional —en el context català, és clar—, com ara les d’Aldover, Godall i Bot, que mantenen morfologies gòtiques i manquen d’un sistema d’articulació dels alçats. A vegades, els arcs d’accés a les capelles laterals i els que generen les voltes són de mig punt, però les cobertes són incondicionalment de creueria. El tipus d’església tampoc no experimenta canvis: l’acostumada —i, tot s’ha de dir, eficaç i barata— nau única, sense transsepte, amb capçalera poligonal, cor elevat als peus i capelles allotjades entre els contraforts. La màxima concessió a la moda es troba, si és que es troba, en les portades, sempre més fàcils d’imitar dels tractats d’arquitectura.

Però també n’hi ha de més originals, d’hibridació goticorenaixentista, quan es combinen els alçats classicistes —ara no entrarem a detallar el grau de rigor en l’ús d’aquesta gramàtica— amb voltes de creueria estrellada: Alcanar —deixant de banda el creuer del segle xix—, la Fatarella, Flix, la Pobla de Massaluca i Vilalba dels Arcs. Al revés del que podria semblar, les voltes estrellades són força freqüents a Catalunya, encara que les siscentistes ho són sobretot en les comarques més directament relacionades amb Aragó (l’Urgell i la Segarra) i València (Terres de l’Ebre). Tanmateix, n’hi ha exemples més esporàdics en altres zones, com ara Riudoms (Baix Camp), on encara cal desxifrar l’abast exacte de la intervenció documentada de Pere Blai. Cal no oblidar dos elements decisius per explicar l’eventual idiosincràsia de l’arquitectura meridional: que els territoris de l’Ebre sempre foren estratègics, de frontera i alhora d’intercanvis, i que cal respectar les antigues divisions administratives i jurisdiccionals —molt especialment, la geografia eclesiàstica i diocesana. Fora de Tortosa, el model classicista no s’imposa fins a finals del segle xvii. L’exemple més rellevant és l’església d’Arnes —fent abstracció de les voltes refetes després de la Guerra— que, a més, suposa un recanvi tipològic: apareix per la porta gran l’església de tres naus, que arribarà a l’apogeu al segle següent. És un misteri el seu tracista, perquè els vigatans Xambó substituïren un primer mestre Aguas del tot misteriós. A més, els Xambó aviat es traslladaren a Calaceit per construir-hi la parroquial. Després, Josep Xambó passà a dirigir les obres de la catedral tortosina abans de morir, a les teulades, ferit per una bala perduda durant el setge del duc d’Orleans, mentre que el seu fill Roc fou desterrat per austriacista —a Barcelona es guanyà la vida a les ordres de J. Bertran, actiu a la Ciutadella. Tenien més d’un enemic, com recordava fa un segle l’historiador local S. Vidiella: «Un Xambó nos ha venido maestro de mucha jerga para hacer a la chamberga la iglesia que se ha emprendido. Con alamares de Francia os roba vuestro cariño quien quedará con ganancia el tiempo será testigo...». Al set-cents, a diferència del que havia passat en segles anteriors, el migjorn no restà al marge

Interior de l’església de Batea

de la recuperació demogràfica i econòmica de la resta del país, circumstàncies que afavoriren la construcció de noves parroquials, mal que fos el contrapunt d’una nació políticament vençuda. Predomina l’església anomenada «de saló» —de l’alemany hallenkirchen—, sovint de grans dimensions i d’aspecte monumental, que presenta tres naus de la mateixa alçària o, accidentalment, una mica més baixes les laterals. Per lògica compositiva, l’altre element distintiu que comparteixen és la cúpula sobre el creuer, el qual no sempre sobresurt a l’exterior. Arran del seu estudi de la parròquia de Riba-roja d’Ebre, M. Garganté ressegueix la història d’aquesta tipologia, que ja havia tingut ocasió d’estudiar detalladament en la seva tesi doctoral sobre l’arquitectura setcentista a la Catalunya de ponent. Altres exemples es troben en les parròquies de Ginestar i Corbera d’Ebre o al santuari de la Fontcalda de Gandesa. És peculiar el santuari de la Misericòrdia de la Fatarella perquè, com és freqüent arreu en temples votius o d’advocació mariana, adopta una planta pràcticament centralitzada, amb una gran cúpula que hagué de ser reconstruïda després de la Guerra. Ara bé, entre aquestes mostres de barroc tardà, excel·leix l’església parroquial de Batea, sobre la qual llegireu la modèlica

síntesi de J. Alanyà. Aquest magnífic edifici introdueix una altra variable important en la història de l’arquitectura moderna, l’aportació de l’arquitecte eclesiàstic, que ja comptava a casa nostra amb els rellevants precedents de Jaume Amigó, fra Josep de la Concepció, Damià Bolló, etc. A Batea, les traces són de fra Damià —Basomba— dels Apòstols, carmelità descalç expert en hidràulica i actiu constructor de convents per al seu orde. Tanmateix, foren modificades per fra Atanasio Aznar, així mateix autor de l’església tortosina de Jesús. És un bon nom per acabar aquesta història, perquè aquest fra Aznar, llec franciscà —i això és, com a mínim, paradoxal— fou el primer arquitecte aragonès que obtingué el títol d’acadèmic de mèrit de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, l’any 1758, gràcies als plànols de l’església dels franciscans d’Alcanyís, avaluats positivament per Ventura Rodríguez i José Castañeda. Les idees estètiques defensades per les noves institucions acadèmiques enllaçaven de manera natural amb l’arquitectura funcional, severa i classicitzant que practicaven els enginyers militars. En són un bon exemple els quarters militars de Tortosa. El cicle de l’arquitectura d’època moderna es tanca amb una apoteosi d’urbanisme il·lustrat, encara

HTTE

Història de les Terres de l’Ebre Art i cultura



Façana lateral de l’església de Tivissa HTTE

Història de les Terres de l’Ebre Art i cultura



que fallit: la Ràpita, que en sentit estricte és l’única «nueva población» catalana del programa urbanístic de Carles III. No per casualitat —la ubicació a la desembocadura del riu ho reclamava—, era obra sobretot d’enginyers militars. En el panorama que sumàriament he descrit s’albiren dues fites emblemàtiques, com deia al començament. En primer lloc, els Reials Col·legis, una de les obres més singulars del Renaixement català. Poc es pot afegir de nou, sinó que és un conjunt heterogeni o, millor encara, un Jano de dues cares que miren en direccions oposades. El col·legi de dominics, tant per l’església de Martín Garcia, àlies Mendoça, com pel desaparegut edifici annex, que alguns plànols antics permeten de reconstruir virtualment, és molt conservador. L’església és un bon exemple d’hibridació goticorenaixentista, obra d’un arquitecte que quan li interessava —per a les portades, en particular— s’inspirava en Serlio. En canvi, l’altre edifici planteja qüestions molt diferents. Per exemple, la diferència entre l’italianisme i la correcció del disseny i una execució diguem-ne poc refinada. Això fa pensar en la traça d’un arquitecte ben informat del llenguatge renaixentista, però executada per mestres locals, menys atents a la correcció de les for-

mes —dels capitells, posem per cas—, de la sintaxi i de les proporcions. El fris del claustre, amb les parelles reials en bona part esculpides pel castellà Francisco Montermoso, té un aire aragonès, però potser convindria explorar altres possibilitats. La portada em recorda cada vegada més models castellans. No hauríem de seguir aquesta via? Perquè, tractant-se d’un edifici de fundació reial —per alguna cosa està dedicat a sant Jaume i a sant Maties, en aquest últim cas per la devoció que li tenia Carles V, que havia nascut el dia de la seva festa—, no fóra lògic que el rei volgués immiscir-s’hi? I més encara en el cas del sempre intervencionista Felip II. El que sí que es pot assegurar és que els Anglès no hi tenen res a veure. Algunes dades que el desaparegut mossèn Aureli Querol ens oferí amablement, a J. Garriga i a un servidor, i que vaig incloure en la tesi doctoral, aclareixen dubtes genealògics. El picapedrer llemosí Miquel Anglès major (†1570) tingué dos fills homònims de dues dones diferents: Miquel —Joan— menor, batejat el 1528, residí a Maella i és autor de la parroquial d’Alcanar —casualment o no, un fill seu en fou rector—, mentre que —Miquel— Joan, o Joan «lo xic», nasqué l’any 1539 i apareix a Oriola ja des del 1566. Deixem altres dades genealògiques per a una altra ocasió. Per contra, potser convindria de repensar la no del tot inversemblant participació de Jaume Amigó en obres tortosines. Habitualment, s’associa amb Tarragona i el Priorat, però cal no oblidar que fra Joan Izquierdo, responsable de la construcció dels Reials Col·legis i bisbe de Tortosa (1574-1585), nomenà el famós rector de Tivissa, l’any 1577, vicari general de la diòcesi tortosina, tant en l’esfera temporal com en l’espiritual, amb facultat per realitzar visites pastorals a parròquies pròximes a Tivissa i de substituir-lo en el concili provincial que aquell mateix any convocà l’arquebisbe Antoni Agustín. La capella de la Cinta fixa també un punt d’inf lexió en l’arquitectura catalana, perquè és una de les dues obres que inauguren al Principat l’arquitectura barroca, juntament amb la capella de la Immaculada de la catedral de Tarragona. Llavors, els tortosins confiaren en un arquitecte valencià, Diego Martínez Ponce de Urrana, autor de la capella dels Desemparats de la Seu valenciana,

HTTE

Història de les Terres de l’Ebre Art i cultura



Portada del Col·legi de Sant Jaume i Sant Maties

perquè mai no s’havien trencat els lligams culturals amb el regne veí i perquè Barcelona no podia oferir models tan imposants. No hi fa res si la tipologia no és especialment innovadora —d’altra banda, la planta ovalada de la capella valenciana té pregones arrels renaixentistes—, perquè el més important és que el conjunt, tan sumptuós per la riquesa dels materials i tan integrador de les múltiples tècniques

que s’hi posaren en obra, assenyala la germinació d’una fase innovadora de l’arquitectura catalana. Bibliografia: Vidiella 1896, Matamoros 1932, Carbonell 1986, Garriga 1986, Carbonell 1989, Almuni 1990, Carbonell 1995, Muñoz 1996, Muñoz; Rovira 1997, Narváez 1998, Muñoz; Rovira 1999, Almuni; Lluís 2000, Arribas 2000, García Hinarejos 2000, Gil Saura 2000, Vidal 2003d, Fabregat 2004, Gil Saura 2004, Lux Dertosae 2004, Vidal 2004c, Muñoz 2005a, Vidal 2005b, Fabregat 2006, Fabregat; Vidal 2007, Gil Saura 2007, Muñoz; Yeguas 2007, Carbonell 2008, Gil Saura 2008, Muñoz 2008b i 2009c