La història de l\'art -de l\'arquitectura- català explicada per aquitectes

La història de l’art -de l’arquitectura- català explicada per arquitectes

La història de l’art

-de l’arquitectura- català explicada per arquitectes

Discurs d’ingrés de l’acadèmica electa Il·lma. Sra. Dra. Raquel Lacuesta Contreras, llegit a la Sala d’Actes de l’Acadèmia, a Casa Llotja, el dia 18 de juny de 2014. Discurs de resposta de l’acadèmic numerari Il·lm. Sr. Dr. Francesc Fontbona i de Vallescar. Barcelona, 2014

La història de l’art -de l’arquitectura- català explicada per arquitectes

La història de l’art -de l’arquitectura- català explicada per arquitectes

Discurs d’ingrés de l’acadèmica electa Il·lma. Sra. Dra. Raquel Lacuesta Contreras, llegit a la Sala d’Actes de l’Acadèmia, a Casa Llotja, el dia 18 de juny de 2014. Discurs de resposta de l’acadèmic numerari Il·lm. Sr. Dr. Francesc Fontbona i de Vallescar. Barcelona, 2014

primera e d i c i ó j u n y d e

2014

© del text, Raquel Lacuesta Contreras © del discurs de resposta, Francesc Fontbona de Vallescar © d’aquesta edició, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi Il·lustracions: arxiu de l’autora; Arxiu Documental del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona (SCCM-SPAL); Biblioteca Nacional de Catalunya; Biblioteca del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i llibres citats al text.

disseny i m aq u e tac i ó impressi ó

Nextprint

DL B 13460-2014

Enric Satué





«He deseado siempre recibir las impresiones vírgenes e inesperadas que explican la razón de ser, la cultura y la edilidad de las poblaciones; si son grandes y ostentosas porque lo son; y si son pequeñas, modestas y recogidas, las causas que en ello han mediado.»



Elies Rogent, Memòries 1844 / 1882



Excel·lentíssim Senyor President, Il·lustríssims Senyors Acadèmics, Il·lustríssimes Senyores Acadèmiques, senyores i senyors,

Introducció Quan vaig aterrar a Catalunya el 1970, des de la meva condició d’esposa d’un català, una de les primeres coses que vaig fer va ser adreçar-me al departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona, que tot just feia un any que s’havia posat en marxa. Em calien encara tres anys, els de l’especialitat, per acabar la carrera de Filosofia i Lletres; vaig trobar-hi al professor Dr. Santiago Alcolea i Gil al departament, i tot seguit a una Mireia Freixa que li feia d’ajudant i que ja iniciava els seus estudis sobre arquitectes modernistes. Al llarg d’aquells anys vaig tenir com a professors al Sr. Pau Verrié, al Sr. Alexandre Cirici, al Sr. Miquel Porter, al Sr. Oriol Martorell, al Dr. Pere de Palol i a tants altres, que em van anar transmetent els seus coneixements sobre història de l’art, amb un currículum acadèmic força complet. I també vaig establir contacte amb l’arquitecte Cèsar Martinell i Brunet, que em va obrir els ulls cap a l’estudi de l’arquitectura contemporània i el gaudinisme. Després, la meva primera feina, un cop acabats els estudis, va ser a l’Arxiu Històric d’Urbanisme, Arquitectura i Disseny del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i Balears, i va ser llavors que la meva inclinació cap al coneixement de l’arquitectura històrica es va anar consolidant. L’arquitectura catalana de tots els temps, però sobretot la dels darrers segles, amb els seus artífexs, va ser el meu punt de mira principal. Ara, després de tants anys transcorreguts des de la meva arribada, he tingut l’honor de ser elegida per aquesta Il·lustre Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi per ocupar la vacant que es va produir en el

7

traspàs de la Il·lma. Sra. Luisa Granero Sierra (1924-2012), una excel·lent escultora (a més de pintora i dibuixant) que en va ser membre des del 21 de desembre de 2005. No vaig tenir el plaer de conèixer-la personalment, però la seva trajectòria humana i professional brilla amb llum pròpia a través d’una obra esculpida i desenvolupada amb paciència, sensibilitat, psicologia i bellesa. Deixeble d’altres dos grans escultors, Jaume Otero i Enric Monjo, sempre va ser conscient de l’època artística que li va tocar viure. En aquest sentit, em vénen a la memòria unes frases que va escriure en el seu discurs d’ingrés i que parlen per elles soles de la personalitat de l’autora: «Porque en todo arte hay que buscar constantemente, investigar en uno mismo y en el mundo que rodea al artista; siempre con el intento de superación y perfección como horizonte. Y paradójicamente, dicha búsqueda es la que, en ciertos momentos, produce un gran desasosiego en el artista, al no poder hallar aquello que desea intensamente para su particular creación.» Jo crec que sí que va trobar el camí. Aquell camí que va transcendir i enaltir la seva creativitat. Recordem, si més no, la seva escultura urbana feta en bronze «La Fuente», de Saragossa; o el relleu «Maternidad» i la figura femenina de mida natural «Ensueño» totes dues peces en terra cuita; o el complex grup escultòric «Alabastro», de l’altar de Sant Enric, als salesians del carrer de Rocafort de Barcelona, i el sant Jordi de bronze de la Facultat de Belles Arts, també de Barcelona. Unes mostres de l’art, la psicologia, l’adaptació al lloc que ha resolt bellíssimament, en cada cas, l’artista. L’obra artística com a matèria d’estudi Una obra artística és el resultat de l’aplicació de l’activitat humana a una finalitat, en aquest cas la de produir una obra d’art. L’artista intenta produir obres d’art. La resta de la humanitat exerceix un paper sancionador, i per una sèrie de camins, sempre subjectius, eleva aquella obra a la categoria d’artística, per la seva bellesa, la seva harmonia, la seva càrrega de sensibilitat, la seva capacitat emotiva, el seu valor com a símbol i com a icona. Però l’abast de l’obra artística pot arribar a ser infinit. És obra artística un teixit urbà en la seva configuració genuïna, generat pel creixement espontani, o el que és producte d’un desenvolupament planificat. També ho són els immobles que

8

Alexandre de Laborde. Pont del Lledoner en construcció. 1790-1800. Cervelló-Vallirana

s’han anat implantant paulatinament en el territori i que li han anat donant caràcter, o els que han estat l’origen d’una determinada configuració urbana (un castell, un temple) i de la consolidació d’una trama viària. I si aquests aspectes epidèrmics són importants per la seva capacitat per a conformar i transformar els paisatges dels territoris urbans, rurals o naturals que ens són comuns i familiars, no ho són menys els aspectes que els complementen o s’amaguen a l’interior, sovint contenidors d’una càrrega creativa gens menyspreable. Aquests aspectes d’«interiorisme» mereixen la mateixa atenció que els exteriors. Em refereixo tant a sistemes constructius d’índole diversa, com a aquells nascuts intencionadament com a obra artística: escultura, pintura, mobiliari..., i, en general, totes les arts aplicades i sumptuàries, els productes dels oficis artístics o els productes industrials, tots ells imprescindibles de conèixer per entendre els components anatòmics i biològics d’aquell organisme viu que és la ciutat i l’edifici-monument o l’edifici-tradició;

9

la distribució funcional que parla de jerarquies espacials, de factors antropològics, de la relació espai-ús i de modus vivendi; les tendències dels usuaris pel que fa a decoracions dels espais interiors (parets, sostres i terres), relacionades amb estils coetanis a les construccions o amb els que són fruit de renovacions i modes. ¿Com podríem saber –i aquestes són les dades que alimenten la història de l’art– la manera com estaven fets i ambientats els castells i cases rurals, esglésies i convents, palaus i ajuntaments, escoles i mercats, o els palauets i xalets historicistes, modernistes i noucentistes, si no hagués existit algú que els ha valorat, reconegut com a obra d’art i promogut per ésser conservat; i, sobretot, si no hagués hagut algú que, assumint la tasca d’historiador de l’art i de l’arquitectura, no ens hagués relatat i descrit aquells indrets i aquells ambients? ¡Quant no li devem la generació actual a personatges com Alexandre de Laborde, E. E. Viollet-le-Duc, Antoni Celles, Francesc X. Parcerisa, Pau Piferrer, Pau Milà i Fontanals, Lluís Rigalt, Elies i Francesc Rogent, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Josep Puiggarí, Joan Vidal i Ventosa, Adolf Mas, Josep Pijoan, Jeroni Martorell, Josep Danés, Zerkowitch, Josep-Francesc Ràfols i Fontanals, Cèsar Martinell i Brunet, i a tants i tants altres, alguns arquitectes i enginyers, altres historiadors i els tercers, dibuixants i fotògrafs, que ens han transmès en successives generacions, amb els seus escrits o amb imatges, els seus coneixements sobre les obres artístiques! ELS INICIS DE LA HISTORIOGRAFIA. LA RECUPERACIÓ DE L’ARQUITECURA CLÀSSICA A Catalunya, l’interès per recuperar els monuments de l’antiguitat clàssica s’emmarca en una època en què estava al seu punt àlgid el gust per l’arquitectura neoclàssica, arran de les troballes arqueològiques de Pompeia i Herculà. L’actitud generalitzada respecte a la intervenció en aquests monuments respongué a un criteri d’anastilosi, basat en la recuperació i reposició dels materials originals trobats en les excavacions i en la consolidació i neteja de les fàbriques, sense afegir-hi elements o materials aliens. Aquesta pràctica requerí d’estudis històrics i tipològics aprofundits que, en general, eren portats a terme per arquitectes.

10

Antoni Celles. Porta de la cel·la i secció del pòrtic del temple romà de Barcelona. 1835

Un dels pioners catalans en va ser Antoni Celles i Azcona (Lleida, 1775 – Barcelona, 1835), l’arquitecte academicista més destacat del primer terç del segle xix a Barcelona. Estudià com a pensionat a Madrid (17971803) i a Roma (1803-1814), i el 1817 ocupà el càrrec de director (el primer) de l’Escola d’Arquitectura de l’Escola de Nobles Arts de Llotja. La seva producció arquitectònica de nova planta i la seva docència demostren que era un bon coneixedor de l’art clàssic, al qual va dedicar moltes hores d’estudi i dibuix. Els textos de Vitrubi d’una banda, i l’arquitectura renaixentista italiana, especialment la de Serlio i la de Vignola, van constituir la base de la seva formació neoclàssica.1 Celles és l’autor del primer estudi científic del temple romà de Barcelona (que atribuí a Hèrcules), situat al carrer del Paradís, núm. 10. El 1835, per encàrrec de la Junta de Comerç de Barcelona, va redactar una Memòria que contenia una descripció detallada de les restes del temple i de com havia executat les excavacions arqueològiques; també deduïa la forma del temple en la seva totalitat, per la qual cosa va aixecar una sèrie completa 1. La biografia d’Antoni Celles està tractada, entre altres, per: Joan Bassegoda i Nonell, «Vida y obra del arquitecto Antonio Celles Azcona (1775-1835)», Boletín de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, 88, 1999, p. 19-30; Josep M. Montané, «L’estada a Roma de l’arquitecte català Antoni Celles, 1803-1815», L’Avenç, 120, 1988, p. 16-24; i per Maria Garganté Llanes, «Antoni Cellers i el seu entorn: notes sobre arquitectura religiosa vuitcentista», Locvs Amoenvs, 10, 2009-2010, p. 195-226.

11

de plànols.2 El que no contenia aquesta Memòria era cap suggeriment per a una possible reconstrucció. Aleshores, del temple encara romanien dempeus sis columnes, tres de les quals desapareixerien en ser enderrocades el 1850 dues cases contigües del carrer de la Llibreteria, que les englobava, i amb les restes es va reconstruir una altra que va ser col·locada a la plaça del Rei de Barcelona. La casa que contenia les tres columnes salvades de l’enderroc fou adquirida en subhasta pública per Ramon de Montaner, qui va fer restaurar la planta de les golfes, de la qual emergien els fusts amb els seus capitells, i hi va allotjar l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, creada el 1876.3 Els arquitectes-historiadors de l’art de la Renaixença Com és sabut, la Història de l’Art, com a disciplina universitària dins de les facultats de Filosofia i Lletres o de Geografia i Història, és relativament recent. I l’especialitat per formar historiadors de l’art, encara més. Aquests estudis van néixer associats a les carreres de mestres d’obres i arquitectes al segle xix. Les acadèmies de Belles Arts també assumien la formació d’artistes, on s’impartia l’assignatura de Teoria i Història de les Belles Arts (quan la Universitat no ho feia), que a Barcelona tingué professors de la talla de Pau Milà i Fontanals primer, Josep de Manjarrés després etc.4 Per tant, els arquitectes van ser en general els primers en dissenyar un model metodològic per a l’estudi de l’art i l’arquitectura. Model que 2. Antoni Celles, Á la Real Junta de Comercio de Barcelona. Memòria sobre el Colosal Templo de Hércules que se halla en Barcelona. 1835. 3. Vegeu: Joan Bassegoda i Nonell, El templo romano de Barcelona. Barcelona: Real Academia de Bellas Artes de San Jorge, 1974; i R. Lacuesta, «Modelos de intervención en monumentos catalanes (siglo xix)», a Loggia. Arquitectura, Restauración. Revista Cuatrimestral Especializada en Conservación y Restauración del Patrimonio Arquitectónico, 5. Valencia: Universidad Politécnica de Valencia, 1998, p. 36-47. 4. Els seminaris eclesiàstics eren també de les poques institucions dedicades a l’ensenyament superior oficial que tenien incorporada al currículum acadèmic la història de l’art; s’hi impartia l’assignatura Arqueologia Sagrada o Cristiana. Per aquest motiu en van sorgir, i amb molt bona preparació, sacerdots historiadors de l’art. Podem esmentar, a Catalunya, els casos de Mn. Josep Gudiol i Cunill, Mn. Joan Serra i Vilaró, Mn. Manuel Trens i Ribas, Mn. Josep Planas, Mn. Eduard Junyent i Subirà, Mn. Josep M. Llorens i Cisteró, Mn. Josep M. Gassol i Almendros o Mn. Antoni Pladevall i Font. Vegeu: Francesc Fontbona, «Els orígens de la historiografia de l’art catalana», a Professor Joaquim Molas: Memòria, escriptura, història, vol. 1, Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, 2003, col·l. «Homenatges», núm. 19, p. 447-461; i «Historiografia de l’art català», a Albert Balcells (ed.), Història de

12

van seguir i aplicar fil per randa els historiadors pròpiament dits del futur. Ells van concebre i van desenvolupar uns estudis historicoartístics, en definitiva, una història de l’art comparada, molt abans que es definissin els objectius de la Història de l’Art com a disciplina i com a ciència. La pràctica professional d’aquells arquitectes, especialment els que es dedicaven a la restauració monumental, els va portar a assumir els estudis historicoartístics de manera quasi exclusiva i per aquest motiu van ser adjectivats com a historiadors de l’art i com a arqueòlegs. El conjunt de treballs publicats per aquells arquitectes nascuts al segle xix, especialment sobre història de l’arquitectura, però també sobre escultura, pintura i altres camps artístics, evidencien clarament aquella dedicació que en uns casos era conseqüència de la seva activitat docent i en altres corria paral·lela a l’exercici de la professió i constituïa un complement de les seves intervencions en l’arquitectura històrica. La seva tasca historiogràfica iniciada a finals del segle xix sobre arquitectura i altres arts clàssiques, medievals, renaixentistes, barroques i, més endavant, modernistes, per citar uns exemples, són una excel·lent mostra d’aquella dedicació i d’aquells treballs, gràcies als quals es coneixen avui dia dibuixos, documents, fotografies, notes històriques i textos sobre edificis que, transcorreguts uns anys, es van perdre o van patir profundes transformacions. I la seva aportació a la historiografia de l’art és d’un valor incalculable pel mètode analític, la sistematització i el rigor científic amb què van ser realitzats. No crec exagerar si afirmo que, sense aquells textos tecnicocientífics i artístics fets per arquitectes sorgits de la Renaixença o de l’Institut d’Estudis Catalans que ens van precedir, els historiadors de l’art haurien tingut dificultats per interpretar l’arquitectura.5 Aquí, només ens ocuparem dels arquitectes-historiadors que van iniciar aquesta mena d’estudis al darrer quart del segle xix a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, de la mà del seu primer director, Elies Rogent i Amat, i dels que van concloure la carrera durant les dues primeres dècades del segle xx. A més, la majoria d’aquests arquitectes van ser socis dels la historiografia catalana, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica, 2004, col·lecció «Sèrie Jornades Científiques», núm. 18, p. 271-299. 5. Notes extretes de l’article de R. Lacuesta, «El historiador del arte como agente responsable de la conservación de la obra artística». Revista (on line) Patrimonio.es. Núm. 1. Universidad de Granada, 2007.

13

centres excursionistes, els quals van suposar, també, un focus d’atracció excel·lent per aglutinar persones, inquietuds i coneixements. No pretenem ser exhaustius en la relació d’arquitectes historiadors, ja que la llista és llarga i gairebé la majoria van aportar algun estudi, si més no monogràfic i únic, primer en el si del moviment de la Renaixença, i ja al segle xx, des de la institucionalització de la cultura catalana a través de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Mancomunitat de Catalunya.6 La docència d’Elies Rogent a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona Elies Rogent i Amat (Barcelona, 1821-1897) va començar els seus estudis d’arquitectura a l’Escola de Llotja el 1840 (cinc anys després de la mort d’Antoni Celles), i el 1845 ingressà a l’Escuela Especial de Arquitectura de Madrid, on acabà la carrera el 1848. La Real Academia de San Fernando li va concedir el títol d’arquitecte el 2 de febrer de 1851. La seva dedicació docent s’inicià a l’Escola de Mestres d’Obres de Barcelona, instal·lada a Llotja, on el mateix any 1851 guanyà la càtedra de Topografia i Composició. Rogent seria nomenat primer director de l’Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona, que es va posar en marxa el 1871, però que no fou reconeguda oficialment fins al 22 de gener de 1875. Els seus biògrafs i tractadistes remarquen la seva especial admiració, ja des de ben jove, per l’arquitectura medieval catalana, en contraposició als ensenyaments acadèmics que va rebre i dels quals ell abominava. La seva etapa d’aprenentatge i formació coincideix amb l’eclosió del Romanticisme a Catalunya i ben aviat sent la necessitat de conèixer els monuments que havien estat afectats per l’aplicació de les lleis desamortitzadores.7 D’aquesta primera etapa es conserven els manuscrits de les seves memòries (etapa de 1841 a 1846, reescrits el 1882 i, novament, el 1892), que dedica als seus fills, 6. Frederic Vilà i Tormos va realitzar un treball força exhaustiu sobre «Aportaciones de los arquitects catalanes ocupados en la historia o teoría del arte y de la arquitectura, de ‘Llotja’ al GATCPAC», que recull les obres escrites pels arquitectes d’aquest llarg període. Espai / Temps, 50. Publicació electrònica. Edicions de la Universitat de Lleida, 2006. 7. Fontbona, Francesc, Del Neoclassicisme a la Restauració. 1808-1888. Història de l’Art Català, volum VI. Barcelona: Edicions 62, 1983, p. 96-99.

14

Elies Rogent. Apunts de les lliçons de Teoria i història de l’arquitectura. Curs 1873-1874

15

i especialment al major, Francesc, aleshores estudiant d’arquitectura, i les anotacions sobre els seus viatges per Europa (etapa de 1855 a 1869), quan ja exercia la docència. De l’etapa de maduresa, les Consideraciones sobre la arquitectura de Barcelona desde el Renacimiento, i els esquemes sobre les lliçons que va impartir a l’Escola d’Arquitectura des de les seves càtedres de Teoría del Arte Arquitectónico i d’Estudio de los edificios bajo el punto de vista de su fin social. Tant d’una càtedra com de l’altra, Pere Hereu va publicar el 1990 els esquemes de les 98 lliçons sobre Teoría e Historia de la Arquitectura del curs 1873-1874 (tot i que en manquen 17 d’intermèdies), i els de les 52 lliçons de l’Estudio de los edificios...8 El 1841, amb vint anys, inicia el seu periple d’excursions per l’interior de Catalunya (cosa que no havia pogut fer fins que no va acabar la Primera Guerra Carlina) i visita Caldes de Montbui, Sant Feliu de Codines i Sant Miquel del Fai, Centelles, Vic, Moià, Manresa, Montserrat... L’entusiasme per les troballes d’arquitectura medieval contrasta amb la tristor que li produeixen les desfetes ocasionades al país durant la Guerra de la Independència i la guerra civil. A Vic, el descobriment de la catedral neoclàssica, al costat del claustre i la sala capitular gòtics i el campanar romànic, el fa esfereir («me causó muy mala impresión porque vi que su estilo era el peculiar de nuestra escuela», deia), i per això, quan arriba a la seu de Manresa, no dubta a pensar que aquesta hauria de ser la veritable catedral de Vic pels records artístics que guardava. A la tardor d’aquell mateix any, acompanyant un oncle seu per prendre banys a l’Espluga de Francolí, va organitzar una visita cap al sud, que el permetria conèixer Tarragona, Reus, Valls, la Conca de Barberà i especialment Poblet, «remate de mis aspiraciones legendarias», com va deixar escrit en les seves memòries.9 Rogent, que s’havia documentat abastament sobre la història del cenobi, però que no coneixia encara ni la topografia del lloc ni l’aspecte artístic, es va plànyer de l’estat de degradació i espoliació 8. Pere Hereu i Payet, Elies Rogent i Amat. Memòria, viatges i lliçons. Barcelona: Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona, 1990. 9. Aquestes memòries són uns relats d’un valor inestimable pel que fa a les descripcions de paisatges, poblacions, muralles, monuments, establiments, costums i habitants, encara que estan escrits des d’una perspectiva subjectiva on sovintegen els adjectius qualificatius positius i negatius. Elies Rogent, «Mis primeras impresiones artísticas», publicat a Pere Hereu i Payet, op. cit.

16

de l’abadia, quan tan sols havien passat sis anys des que els monjos la van haver d’abandonar. Malgrat tot, va poder recórrer tot el recinte i entre la seva intuïció, la seva capacitat d’anàlisi i la recerca documental va plasmar en el seu quadern de notes (encara que el text no va ser publicat sinó un segle i mig després, però sí consultat el manuscrit) una descripció detallada i raonada, que ha servit als arquitectes i historiadors de Poblet. Aquest viatge a Poblet, amb una visita al monestir de Santes Creus, el repetiria amb Claudio Lorenzale, Josep Oriol Mestres i Pau Masferrer. En aquesta ocasió va poder discernir amb més punteria, i seguint les explicacions de Lorenzale, les diferències existents entre els estils arquitectònics que els dos monestirs oferien en relació amb les seves cronologies. El 1842, Rogent es dedica a recórrer de nou els edificis medievals, religiosos i civils de Barcelona, i l’any següent s’endinsa pel Llobregat i el Penedès i es deté als castells d’Eramprunyà, Cervelló, Subirats..., a Sant Ponç de Corbera i als ponts del Lledoner, a Vallirana, i del Diable, a Martorell. Les seves anotacions segueixen un discurs que ens evoca l’erudició i la qualitat literària, i també el toc humorístic de Francisco de Zamora, un manxego instal·lat a Barcelona el 1784 com a magistrat, i que entre 1785 i 1790 viatjà per Catalunya i anotà en el seu Diario tot el que veié i li explicaren. Rogent manifesta, com Zamora, interès pels costums i festes locals i pels individus que tracta, als quals descriu físicament i psicològicament. Però els seus objectius principals són l’arquitectura, la construcció, els estils arquitectònics i les obres artístiques. Sense oblidar la relació d’aquestes amb el paisatge, la topografia, les circumstàncies històriques. I també fa de cronista dels fets més rellevants viscuts per ell mateix i la seva família: els negocis de la calç familiars, o els bombardeigs de Barcelona per Espartero, o les evocacions de la Guerra del Francès i de la carlina, estan sempre presents en els seus relats. Vejam, per exemple, el que escriu Rogent del pont del Diable el 1843, referint-se a Alexandre de Laborde i a Miguel Sánchez Taramas, enginyers que l’havien estudiat i dibuixat: «¿Por qué tanta predilección [pel pont]? ¿Por qué esta antigualla que carece de unidad, medio ruinosa, en parte decapitada, merece estima general, en Cataluña, en España, en Europa y en las dos Américas? Porque a parte de su valor artístico indubitable, en que funcionan los estilos clásico y romántico aunados con nuestro Montserrat, cuya silueta cerúlea reflejándose

17

en las cristalinas aguas del Llobregat, es el tapiz más espléndido que puede imaginar el pintor de primer orden, cuando anima las líneas valientes y contrastadas de una naturaleza viril, con los tonos ahora calientes, ahora fríos pero siempre armoniosos y atractivos, que nos elevan a ideales superiores». Més endavant, Rogent fa unes observacions sobre l’evolució i la problemàtica del pont del Diable, que crec interessant reproduir aquí: «Ignoramos la época y las causas que motivaron la destrucción del puente romano y sabemos solamente que el rey Don Pedro IV de Aragón mandó reedificarlo y construir el grandioso arco apuntado que recibe las aguas del río en sus mayores avenidas, que dicho puente sólo servía para peatones y arriería, como lo demostraba la doble pendiente escalonada que salvaba la parte más arriesgada, formada por dobles pendientes y contrapuestas, y el barbarismo cometido después para suavizarla permitiendo el movimiento rodado, hace poquísimo honor al Alcalde de Martorell y creo que producirá la ruina de obra tan memorable y que merecería los honores de Monumento Histórico Nacional.» El 1844, Rogent inicia els viatges per Espanya amb diferents objectius, però que ell aprofita per aprendre art i entendre l’arquitectura d’altres països. La primera meta, Saragossa, el porta a conèixer el perquè i el com de l’arquitectura mudèjar, tant des del punt de vista formal com del dels materials constructius latericis i de guix emprats, que són causa de l’expressivitat i la bellesa resultants. A la tardor del 1845 marxa a Madrid, i és significatiu que no inclogui en els seus relats res que faci referència a monuments de la capital, llevat d’unes breus paraules dedicades al palau Gabiria del carrer de l’Arsenal, que posa en relació estilística amb la casa Gralla de Barcelona. Es limita a explicar les seves vivències com a alumne de l’Escuela Especial de l’Escola d’Arquitectura, les relacions amb professors i companys i el seu tarannà. L’estiu de 1855, les seves inquietuds l’adrecen cap a França i Alemanya, ja fermament atret per conèixer tant l’arquitectura històrica europea com la contemporània. Visita París, Estrasburg, Karlsruhe, Ulm, Munic, Nuremberg, Dresden, Berlín i Postdam. Analitza els edificis d’aquestes ciutats amb un esperit crític i es manté en el seu desdeny per l’arquitectura academicista. El següent viatge a Europa el fa a l’estiu de 1869. De nou visita París, on arriba des del país basc, i passa a la ciutat de Karlsruhe, l’estació ferroviària de la qual qualifica d’harmònica i digna d’estudi, pel seu caràcter bizantí «bastante

18

Elies Rogent. Coberta del llibre sobre el monestir de Sant Llorenç del Munt. 1889 / Coberta del llibre de Josep Casademunt sobre el convent de Santa Caterina, de Barcelona, amb pròleg d’Elies Rogent. 1886

19

libre» (notem que encara s’utilitzava el terme bizantí per designar els edificis que més endavant rebrien la denominació de «romànics»). El viatge continua per Munic, Salzburg i Linz, fins a arribar a Viena, on treu la conclusió que els edificis fets amb totxo i amb ornaments de terra cuita de tradició mudèjar i àrab mostren clarament que «nuestra España es el arsenal que explotan y de donde sacan sus motivos de decoración». Després de detenir-se en altres poblacions d’Àustria i Hongria es dirigeix cap a Trieste, on no veu cap obra anterior al segle xvi, i sí que «esta ciudad puramente comercial no tiene aristocracia y en todas sus obras se ve constantemente el principio utilitario, sin las tontas pretensiones de Viena». I apostilla: «Trieste no tiene arquitectos pues sus obras no lo revelan.» Finalment, arriba a Venècia, on pren notes escadusseres de les visites als monuments més rellevants, i torna a Barcelona aturant-se breument a Florència i Gènova. El text anomenat Consideraciones sobre la Arquitectura de Barcelona desde el Renacimiento ja va ser editat el 1901 per Bonaventura Bassegoda Amigó, on aquest autor fa una introducció que justifica la publicació del manuscrit, un fragment que considera que pertany tal vegada a una conferència o a un discurs per a l’Acadèmia de Belles Arts.10 El fet és que en aquest estudi, Rogent analitza la història de l’urbanisme i de l’arquitectura de Barcelona –una història comparada dels seus edificis–, amb bona càrrega ideològica i crítica, on s’expressa sense embuts, matisa i valora o menysprea els estils o i les obres dels arquitectes que es van succeint al llarg de cinc centúries, des del Renaixement fins a les construccions del segle xix que li són coetànies. Aquestes asseveracions tindran un fort impacte des de la seva càtedra en les successives generacions d’alumnes que ell va formar en la cultura arquitectònica. El mestratge d’Elies Rogent (que abasta des del 1851 fins al 1889) en les promocions d’arquitectes, quant a teoria i història de l’art i de l’arquitectura es prolongarà fins a ben entrat el segle xx, almenys fins a la quarta generació. Els seus coneixements i els seus conceptes s’aniran transmetent a través dels primers deixebles que va tenir a l’Escola d’Arquitectura i que van 10. Elies Rogent, «Consideraciones sobre la Arquitectura de Barcelona desde el Renacimiento». Publicat a Anuario para 1901, Barcelona: Asociación de Arquitectos de Cataluña, p. 111-134. Introducció de Bonaventura Bassegoda. El text no porta data, però probablement és quelcom posterior a 1852.

20

Josep Casademunt. Planta de l’església i del claustre del convent de Santa Caterina. 1886

exercir amb ell o després d’ell la docència. La seva assignatura Teoria de l’Art Arquitectònic l’estructura, com hem dit, en 98 lliçons, on va desgranant un per un tots els conceptes que intervenen en la creació artística de l’home: l’art com a cosa bella; l’art com a element útil; l’art generat per la indústria. El conjunt de les obres artístiques les tracta seguint la tradicional agrupació en Arquitectura, Escultura, Pintura (arts figuratives o de l’espai), Música i Poesia (arts acústiques o successives), que posa en relació amb el llenguatge parlat, escrit i plàstic, al temps que estableix com a condicions subjectives de l’art la imaginació, el gust i el geni, mentre que com a condicions objectives estableix la forma: estil, essència, idealització, versemblança, unitat, varietat i contrast, proporció, ordre, vida i expressió. Els temes dedicats a l’arquitectura pròpiament dita parteixen d’uns pressupòsits ben eloqüents: si la creació artística és estàtico-útil, correspon a l’enginyer; si és bella-útil i estàtica-estètica, és del domini de l’arquitecte. I encara més: un arquitecte deu reunir les condicions següents: ser filòsof, pensador, científic i artista. Respecte al llenguatge arquitectònic, hi dedica dotze lliçons on desenvolupa conceptes referits a la geometria, la distribució dels elements compositius i els jocs de clarobscurs, l’estàtica (cossos sustentadors i sostinguts, verticalitat i horitzontalitat), l’estètica (motlluratge, ornamentació plàstica i

21

pictòrica, policromia, llum). I pel que fa als estils, els classifica en dos grans grups segons l’arquitectura sigui allindanada, arcada o concrecional, i analitza tots i cadascun d’ells des de l’arquitectura egípcia a la barroca i neoclàssica, passant per totes les manifestacions constructives i estètiques d’Orient i Occident, i distingint les arquitectures en funció de creences i religions. Rogent es mostra especialment dur en qualificar l’obra de Miquel Àngel, Bernini o Borromini. Del primer arriba a dir que la seva influència és «fatal para la arquitectura, pues al buscar la falsa grandiosidad de la masa, olvida el principio constructivo que manifiesta la vida estàtica del monumento», i de Borromini, que «tiene el triste privilegio de romper las vallas para crear el estilo (Barroquismo)...». A part d’aquests manuscrits publicats pòstumament, en vida d’Elies Rogent es van editar una sèrie d’opuscles i articles monogràfics, la majoria d’ells fruit de les seves excursions científiques amb els seus deixebles. El primer correspon a un discurs pronunciat a l’Acta de la sessió pública celebrada per l’Acadèmia de Belles Arts de la província de Barcelona el dia 11 d’octubre de 1857 i que porta com a títol Cuadro de la arquitectura cristiana de nuestro Principado y de la aurora de su renacimiento en la segunda mitad del presente siglo.11 A aquest li seguirien «La arquitectura catalana en la primera mitad del presente siglo»,12 i les monografies dedicades als monestirs de Sant Cugat del Vallès (1881)13 i de Santa Maria de Ripoll (1887), a més de la del monestir de Sant Llorenç del Munt (escrita poc després de 1880, però publicada per l’Associació d’Arquitectes de Catalunya el 1900, amb pròleg de Bonaventura Bassegoda i Amigó). Respecte a aquestes monografies, Adolf Florensa comentava en una conferència dictada el mes de març de 1968, que Elies Rogent «no va haver d’esperar a conèixer Viollet-le-Duc [és a dir, els seus escrits i el seu Dictionnaire raisonné]. Des de ben jove va ser un fervent excursionista, de bastó i motxilla, que va recórrer a peu tot Catalunya, prenent dades i apunts dels seus monuments medievals. La seva passió fou l’arquitectura romànica, i en són modèlics per a l’època els seus 11. Publicat per l’Acadèmia de Belles Arts. Barcelona, Imprenta Joaquín Verdaguer, 1857. 12. Anuario de la Asociación de Arquitectos de Cataluña, 1881. 13. Es tracta de la publicació de la primera excursió científica organitzada per Elies Rogent des de l’Asociación de Arquitectos de Cataluña (entitat fundada el 1874), en què es va visitar el monestir de Sant Cugat, el 27 de juny de 1880, i a la qual va assistir un bon nombre d’arquitectes associats, amb la notòria absència de Lluís Domènech i Montaner.

22

estudis...». I continua Florensa: «La Universitat de Barcelona està feta usant un alfabet de formes romàniques, si bé els patis tenen les seves arqueries amb les proporcions de les de l’alcàsser de Toledo i el Paranimf està inspirat en el mudèjar d’Alcalá i Guadalajara».14 Per últim, Rogent va escriure una biografia del seu mestre Josep Casademunt i Torrents (1804-1868), contextualitzada en el moment històric del personatge i introductòria de la monografia escrita per aquest, Convento Santa Catalina, que Adrià Casademunt i Vidal va publicar com a homenatge pòstum al seu pare el 1886. August Font i Carreras i el dibuix artístic L’obra escrita i publicada d’August Font (Barcelona, 1845-1924) té diversos fronts temàtics: l’assaig teòric sobre el fenomen arquitectònic i la descripció d’edificis monumentals, posats en valor a través del coneixement que li aporten els seus propis projectes d’intervenció com a restaurador de monuments. Així, la seva aportació a la història de l’art es mou sempre sota aquests paràmetres. En canvi, des de les diferents càtedres que va regir a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on va iniciar la docència cridat per Elies Rogent ja des del 1871, quan feia tan sols dos anys que havia obtingut el títol d’arquitecte a Madrid, va influir sens dubte en els seus alumnes. A través dels seus ensenyaments de dibuix de conjunts, composició arquitectònica, topografia, projectes i teoria de l’art, va anar assentant el pòsit de la seva formació romàntica i científica, i molts són els alumnes que, com Bonaventura Bassegoda i Amigó, valoraven la seva extraordinària habilitat per al dibuix i el color «perquè era realment un artista»; no debades una de les càtedres que va ocupar va ser la d’Aplicacions gràfiques de la teoria de l’art.15 La seva dedicació a l’estudi de les arts li va ser reconeguda per la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, on va ingressar com a acadèmic corresponent el 1885, fet que li va permetre, com a Elies Rogent, formar part 14. Conferència editada per Manuel Ribas Piera a «Un text inèdit d’Adolf Florensa», Adolf Florensa. Barcelona: Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 1998, p. 11-23. 15. Vegeu Judith Urbano, Eclecticisme i arquitectura. August Font i Carreras (1845-1924). Barcelona: Duxelm, 2013.

23

de la Comissió de Monuments Històrics i Artístics de la província de Barcelona (en fou president el 1911-1912);16 per l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona (1894) i, finalment, per la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1899), on assolí la vicepresidèn-cia. A l’Acadèmia de Belles Arts presentà, en la sessió celebrada el 30 de desembre de 1897, Elogio del arquitecto D. Elías Rogent y Amat, en homenatge pòstum a qui havia estat el seu professor i col·lega.17 I a l’Acadèmia de Ciències i Arts llegí, el 7 d’abril de 1900, el discurs d’ingrés Ciencias y artes: relación entre ambas, y en particular con la arquitectura, que fou contestat per l’acadèmic Josep Domènech i Estapà.18 També aquí llegí un treball de caràcter teòric, Tendencias que se observan en la teoría de la composición arquitectónica.19 Bona part de les seves publicacions relacionades amb la història i la teoria de l’art estan dedicades a la catedral de Barcelona, per la seva implicació en el polèmic projecte d’acabament de la façana principal i del cimbori. Entre aquestes 16. José Grahit y Grau, Comisión de Monumentos Históricos y Artísticos de la provincia de Barcelona. Memoria de la labor realizada por la misma en su primer siglo de existencia (1844-1944). Barcelona, 1947. August Font va realitzar visites d’inspecció a diversos monuments per informar la Comissió, com ara sobre l’estat de conservació dels monestirs de Sant Cugat del Vallès i de Sant Pau del Camp. 17. Academia Provincial de Bellas Artes de Barcelona. Barcelona: Imprenta Barcelonesa, 1897. 18. Barcelona: Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 3ª època, 31, 1900. 19. Barcelona: Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 3ª època, v. 6, 4, 1907.

24

Imatges del llibre sobre la construcció del cimbori de la catedral de Barcelona (1915): Portada (pàgina anterior) / Procés de construcció de l’agulla del cimbori de la catedral de Barcelona. August Font, arqte. 1906-1912 / Vidriera núm. 8 del cimbori, amb la representació de: (a dalt) Jaume Català, bisbe de Barcelona (†1897), Manuel Girona i Agrafel, banquer (†1905) i Salvador Casañas, bisbe de Barcelona (†1908); (a sota) Manuel Girona i Vidal (†1921), amb el bust d’August Font (†1924) a l’esquerra, Ana Girona i Vidal (†1925), vídua de Sanllehy, i Joan Josep Laguarda, bisbe de Barcelona (†1913)

figura «La Catedral de Barcelona: ligeras consideraciones sobre su belleza arquitectónica», text que va ser llegit en la visita efectuada al temple amb el seus alumnes el 20 de juny de 1891.20 En aquesta obra li va succeir una altra de més calat, La Catedral de Barcelona, on fa una dissertació sobre el concepte 20. Barcelona: Imprenta y Litografía Henrich y Cia, 1891.

25

de bellesa arquitectònica i una anàlisi comparativa gràfica (il·lustrada amb els dibuixos de les plantes respectives) entre les catedrals espanyoles i europees de major renom.21 Resulten interessants les relacions analògiques o de contrast que estableix entre la catedral de Barcelona i algunes catedrals franceses (París, Amiens, Limoges, Narbona...) i castellanes (Lleó, Burgos, Toledo...), a més d’altres esglésies catalanes, com la seu de Manresa o Santa Maria del Pi i Santa Maria del Mar, pel que fa a la concepció, disposició de la planta i funcionalitat, els absis, el creuer, el claustre i altres dependències pròpies d’aquestes magnes construccions gòtiques. El tercer article que hom coneix és el que desenvolupa el projecte i l’obra del «Nuevo cimborio en la catedral de Barcelona», al qual va seguir un llibre publicat a iniciativa i amb un capítol dels germans Manuel i Anna Girona i Vidal, que havien finançat les obres del cimbori tot continuant la tasca del seu pare, el banquer Manuel Girona.22 Aquesta obra va néixer amb el propòsit, segons es llegeix a l’Advertencia inicial, d’incloure: «1º, varios detalles concernientes a la construcción de la fachada, que no se habían mencionado en las dos Memorias publicadas por nuestro padre en 1880 y 1889; 2º, hacer una sucinta relación de las fiestas celebradas en la Catedral a fin de dar gracias a la Divina Providencia de haberse podido dar fin a las obras, y 3º, de la galería de personajes que figura en las vidrieras del cimborio formar un catálogo con notas biográficas, históricas o de arte, según fuese oportuno, en las que se indicasen las relaciones mantenidas por dichos personajes con la Catedral, sus cualidades personales y el caràcter de las diversas épocas en que vivieron». A la mort d’August Font, els germans Bassegoda i Amigó li van dedicar sengles elogis a través d’un esbossos biogràfics, on valoraven tant la seva faceta de professor com la d’arquitecte. Joaquim Bassegoda culmina la seva necrològica amb aquesta significativa frase: «La enseñanza de la asignatura de proyectos [...] resultó altamente beneficiosa a nuestro Arte, en cuanto contribuyó a encauzar por medio del clasicismo a muchos jóvenes 21. Anuario de la Asociación de Arquitectos de Cataluña. Barcelona: Imprenta y Litografía Henrich y Cia, 1901, p. 135-158. 22. Arquitectura i Construcción, 254, setembre 1913, p. 197-201. Vegeu, també: August Font Carreras i Manuel i Anna Girona i Vidal, Memoria sobre la construcción del cimborio de la Catedral Basílica de Barcelona dirigida al Excmo. Cabildo de la misma por Manuel y Ana Girona Vidal. Barcelona: Imprenta Henrich y Cia, 1915.

26

que, imbuidos por ideas anárquicas que entonces dominaban en cierto grupo artístico, creían que la arquitectura contemporánea debía desentenderse de toda forma tradicional».23 Lluís Domènech i Montaner, la passió per la història L’arquitecte Domènech i Montaner (Barcelona, 1849-1923) va seguir les passes dels seus antecessors: va estudiar la carrera a l’Escola Especial d’Arquitectura de Madrid, on va obtenir el títol el 1873, va entrar a formar part del claustre de professors de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona el 1875 (i en seria director entre 1900 i 1920), i va ser membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1888), de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona (1901); corresponent de la Real Academia de San Fernando (1903), vocal de la Comissió Provincial de Monuments (1911) i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1920). Igualment, fou soci i president, diverses vegades, de l’Ateneu Barcelonès. Fill, també, del moviment de la Renaixença, va divergir profundament dels dos professors esmentats en dos aspectes: s’implicà activament en la política tot defensant el catalanisme, i influí de manera determinant en el canvi de rumb que prendria, sota la seva batuta, l’arquitectura. No cal parlar aquí del que suposà la consolidació de les idees d’Elies Rogent a través del cèlebre article que Domènech publicà a la revista La Renaixensa el 1878, «En busca d’una arquitectura nacional». Consolidació, i renovació alhora, dels plantejaments culturals immediatament anteriors. Com va dir algun autor, «amb Lluís Domènech i Josep Vilaseca l’Escola [d’Arquitectura de Barcelona] adquireix un horitzó més ampli. No és sols la cultura tècnica i arquitectònica francesa sinó també la centreeuropea –via [Gottfried] Semper– que arriba a Barcelona i la que al cap de pocs anys possibilitarà tota la producció de tendència que anomenem el Modernisme. No es tracta sols d’una formació 23. Vegeu Bonaventura Bassegoda i Amigó, Elogio del arquitecto D. August Font y Carreras (18451924). Barcelona: Academia Provincial de Bellas Artes de Barcelona, 1925; i Joaquim Bassegoda i Amigó, «Nota necrològica. D. August Font y Carreras», Anuario de la Asociación de Arquitectos de Cataluña 1924. Barcelona, 1925, p. 113-116.

27

universalista amb sòlides i actualitzades bases compositives, històriques i tècniques, sinó també de l’alliberament d’una cultura rebuda de segona o de tercera mà».24 L’obra historiogràfica de Domènech, tant la publicada en vida com la que va restar inèdita fins a anys després de la seva mort, i fins la que encara no ha vist la llum pública, està estretament lligada a la seva trajectòria formativa i professional. Com a Elies Rogent, la història de Catalunya en tots els seus vessants l’interessa per damunt de tot i és a partir d’aquesta inquietud que anirà forjant-se el seu futur, com a home polític, social, cultural. Història i arquitectura seran els dos eixos que conformaran el seu esperit cívic. La primera publicació de què hom té constància és un extens article titulat A propòsit de les arts sumptuàries, on fa la crònica d’una exposició dedicada a la matèria i hi deixa, amb sentit crític, ben palesos els seus principis com a historiador de l’art.25 El 1876 comença a participar amb la recent fundada Associació Catalanista d’Excursions Científiques. Col·labora en la redacció de l’Àlbum Pintoresch-Monumental de Catalunya (1878-1879) amb un text sobre el claustre del monestir de Sant Cugat del Vallès, avançant-se així a la visita i posterior publicació que Elies Rogent tenia pensat fer sobre el mateix tema.26 En aquest text, Domènech s’enfronta per primera vegada amb la necessitat de descriure un monument en el seu estat físic, sense gaires concessions al romanticisme ni a la retòrica, i el tracta directament en la seva condició d’obra d’arquitectura i escultura d’importància cabdal en la història del país. Analitza els seus components arquitectònics, ornamentals, iconogràfics i simbòlics, i s’interroga a ell mateix sobre certes solucions constructives que hi troba, hipotetitzant envers les diferents cronologies dels elements. En aquests anys, Domènech dóna conferències de tema historicoartístic, que es publicaren bé al Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana, escindida de l’anterior el 1880 i d’on també era soci, bé a L’Excursionista: «Caràcters propis 24. Exposició commemorativa del Centenari de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona 1875-76 / 1975-76. Barcelona: Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Barcelona, 1977, p. 36. 25. La Renaixensa, octubre 1877, p. 292-302. 26. Enric Granell i Antoni Ramon, Lluís Domènech i Montaner. Viatge per l’arquitectura romànica. Barcelona: Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 2006. En aquest llibre, els autors reprodueixen els escrits de Domènech i analitzen pas a pas la seva trajectòria com a viatger i com a historiador en el seu context cultural i personal.

28

Diferents tipus de plantes d’esglésies preromàniques i romàniques catalanes estudiades i dibuixades per Lluís Domènech i Montaner. 1904 / Domènech i Montaner. Croquis del conjunt d’edificacions del monestir de Sant Pere de Roda, des de llevant. 1905

29

Domènech i Montaner. Coberta i portada del llibre sobre el monestir de Poblet, publicat el 1925 / Mapa general del monestir de Poblet, de 1798, recollit al mateix llibre

30

de l’Arquitectura catalana á través de diferentas épocas i estils artístichs» (7 d’abril de 1879), i «L’arquitectura nomenada llatina/bizantina y la mezquita de Córdoba» (14 de març de 1884).27 Dues conferències molt interessants en les quals fa unes agudes observacions i unes precisions comparatives de les arquitectures de tots els temps i de geografies diferents que el situen com un predecessor del mètode comparat de la història de l’art. Domènech ja té ben traçada la seva ruta d’investigador i historiador quan emprèn l’elaboració de la Historia General del Arte el 1886, que publicarà en l’Editorial Montaner y Simón (8 volums en total), i que comptarà des de l’inici amb un jove estudiant d’arquitectura, Josep Puig i Cadafalch. Es tracta d’una història de l’art universal, tres volums de la qual es dediquen a l’arquitectura, començant per la més primitiva i continuant per Egipte, Assíria i Caldea. Com a base bibliogràfica i metodològica utilitza publicacions genèriques o monogràfiques alemanyes, angleses i franceses, i especialment les de Viollet-le-Duc i d’Auguste Choisy. Domènech Girbau comenta que, tot i que «copia» aquells models, l’aportació de Domènech i Montaner està en el camp de les idees («el caire antropològic que dóna a la narració dels primers fets artístics de la Humanitat, diferent de l’esperit arqueologista tradicional en els textos bàsics de l’època») i en el de la representació gràfica (axonomètriques, perspectives còniques interiors, plantes...).28 El segon volum, que s’edita el 1901, és redactat, per voluntat de Domènech, sota la direcció de Puig, ja que ell està totalment absorbit per la política. Aquest volum es dedica a les arquitectures fenícia, persa, grega, etrusca i romana, fins al Renaixement, i el tercer (1901), dirigit conjuntament per Domènech i per Puig, resumeix gràficament els dos anteriors i incorpora dibuixos de Domènech gravats per Casa Thomas. La resta de volums, que redacten altres autors, tractaran pintura, escultura (volums 4 i 5, 1897), i història del vestit, del moble, del teixit, del brodat i del tapís, a més d’un annex dedicat 27. Butlletí de l’Associació d’Excursions Científiques, Tom I, 1878-1879. Barcelona: Imprenta de la Renaixensa, 1879, p. 82-85 i 93-97 (extracte). L’Excursionista. Bolletí mensual de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, 65. Barcelona, 31 de març de 1884, p. 290-294 (extracte). 28. Lluís Domènech i Montaner, Historia General del Arte. Arquitectura. Barcelona: Montaner y Simón, editores, 1886, tom I. Citat a Lluís Domènech i Girbau, Lourdes Figueres i Burrull i Roser Domènech i Amadó, Lluís Domènech i Montaner i el director d’orquestra. Barcelona: Fundació Caixa Barcelona, 1989, p. 31-38.

31

Coberta del segon llibre dedicat a Poblet, de Domènech i Montaner, 1928

a la metal·listeria, la ceràmica i la vidrieria (volums 6, 7 i 8, publicats el 1893 i el 1897). Segons Lourdes Figueres, l’obra constitueix una «història, malgrat que adreçada a comentar i a estudiar els estils arquitectònics d’aquestes societats, nodrida de coneixements i lliçons d’antropologia, d’arqueologia i d’etnologia. Domènech podia ben bé assumir les tres funcions pedagògiques».29 Paral·lelament, Domènech reprèn les excursions científiques des de la seva condició de docent. El seu Dietari, redactat el 1893, recull les impressions, fotografies i dibuixos dels primers viatges, als que l’acompanyen assíduament Josep Font i Gumà, Antoni Maria Gallissà i Francesc Rogent, tots tres morts abans que ell. Les excursions organitzades a l’Escola d’Arquitectura l’ocuparan entre 1901 i 1906. A partir de 1904 viatja amb el seu fill arquitecte, Pere Domènech i Roura, i junts recorren la geografia del romànic català, incloent-hi els antics territoris catalans del sud de França i la Vall d’Aran, seguint un itinerari que «dos anys després repetí la Missió de Puig i Cadafalch i Gudiol».30 És Domènech qui descobreix les pintures 29. Lluís Domènech i Montaner i el director d’orquestra. Op. cit., p. 79-88. 30. Enric Granell i Antoni Ramon, Lluís Domènech i Montaner... Op. cit., p. 32-34.

32

Dibuix acolorit del dormitori de novicis de Poblet, realitzat per Domènech i Montaner i publicat el 1925

33

murals de Taüll i Santa Maria d’Àneu, però que no dóna a conèixer per reservar-s’ho per a una publicació, que mai no arribarà. Com tampoc no es publica la lliçó inaugural del curs 1905-1906 que va dictar a l’Ateneu Barcelonès amb el títol Introducció a la Història de l’Art Romànich a Catalunya, ja que devia tenir la intenció de fer-ne un llibre. Altres temes que també el van captivar van ser l’heràldica, els joiells, les armes i senyeres, la cartografia, els gerros hispanoàrabs... Temes que va tractar en conferències o en articles de diaris i revistes i en petites monografies, a més d’altres en matèria urbanística, biogràfica i d’arquitectura moderna. Respecte a la seva obra d’heraldista, Francesc Fontbona escrivia que «Domènech, seguint unes inquietuds estètico-patriòtiques molt pròpies d’un modernista de les seves característiques, dedicà bona part de la seva vida a una pacient i meticulosa fixació de les ensenyes catalanes».31 També va dedicar sengles estudis erudits i gràfics al monestir de Poblet i al conjunt monumental de Centcelles.32 Francesc d’Assís Rogent i Pedrosa, el cronista de l’arquitectura barcelonina Fill gran de l’arquitecte Elies Rogent, va néixer a Barcelona l’abril de 1864.33 Es va llicenciar a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona el 1887, i tot seguit va treballar amb el seu pare en les obres de la Universitat Literària de Barcelona, 31. Lluís Domènech i Montaner, Armorial històrich de Catalunya. Des dels orígens fins al segle xvi. Aquesta obra, de sis volums, va guanyar el premi Martorell de 1922. 32. Lluís Domènech i Montaner, Historia y arquitectura del monestir de Poblet. Barcelona: Montaner y Simon Editors, 1925; Poblet. Col. El Arte en España. Comisaría Regia del Turismo y Cultura Artística. Barcelona: Hijos de J. Thomas, 1928; Centcelles. Barcelona: Editorial Atlas Geográfico, 1921. La producció historiogràfica de Lluís Domènech i Montaner està recollida a: Lluís Domènech i Girbau, Lourdes Figueres i Burrull i Roser Domènech i Amadó, op. cit., p. 304-309. Vegeu també: Francesc Fontbona, «Lluís Domènech i Montaner, teòric i erudit», a Lluís Domènech i Montaner. En el 50è Aniversari de la seva mort, 1850-1923. Nadal 1973. Barcelona, Lluís Carulla Nadal, 1973, p. 94-102; Carles Sáiz i Xiqués, Lluís Domènech i Montaner (1849-1923). El llegat arquitectònic, polític i cultural a Canet de Mar. Canet de Mar: Els 2 Pins Edicions, 2008; José Mª de Alós y de Dou, pvre., «La heráldica en la basílica de Sta. Maria del Mar de Barcelona», segona part del llibre de Bonaventura Bassegoda i J. M. de Alós, La iglesia y la heráldica de Santa María del Mar de Barcelona. Barcelona: Sociedad de Atracción de Forasteros de Barcelona, 1925, p. 43.

34

en la direcció de la restauració del monestir de Santa Maria de Ripoll (per a l’església del qual dissenyà alguns altars i elements commemoratius) i, conjuntament amb el seu company d’estudis, Antoni Maria Gallissà, en el projecte de restauració de la catedral de Tarragona; igualment, treballà amb Elies Rogent en l’organització i disseny de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, per a la qual projectà el pont que unia el parc de la Ciutadella amb el dipòsit d’aigua de la cascada del parc, obra de Josep Fontseré Mestre. Va restaurar la casa senyorial que el marquès de Montsolís, Guillem de Pallejà, tenia al mas La Saleta, a Sant Hilari Sacalm, i a Sitges reformà, el 1893, uns vells immobles per encàrrec del pintor Santiago Rusiñol per instal·lar-hi la seva col·lecció de ferros artístics, conjunt museístic que seria batejat com el Cau Ferrat. Les obres de nova planta que va projectar es caracteritzen per l’adopció d’un modernisme eclèctic en què es barregen els estils medievals catalans amb els estils renaixement i plateresc, de procedència castellana i andalusa, que estudià amb profunditat. Entre aquests projectes destaquen el Frontó Condal, el Café Colón, l’Orfelinat de San José i la casa del fotògraf Napoleón, a Barcelona (tots ells desapareguts, llevat del darrer), i el Casino Ceretano, a Puigcerdà (1892). També va exercir d’arquitecte municipal de Barcelona i de Sant Martí de Provençals.34

33. Tot i que la data de naixement de F. Rogent publicada per la majoria d’autors que el tracten se situa al 1861, un dels seus biògrafs, A. Dalmau i Font, al seu llibre El patrimoni d’artistes modernistes a Ripoll (Ripoll: Imprenta Maideu, 2005, p. 312-318) documenta amb les actes de naixement, baptisme i defunció que va néixer a Barcelona, al carrer del Conde del Asalto, núm. 42, el 24 d’abril de 1864, que fou batejat a la parròquia de Sant Oriol [sic] el 10 de gener de 1865 (¿potser es tractava de la capella natalícia de Sant Josep Oriol, al carrer d’en Cuc, actual Verge del Pilar, o de l’altar de Sant Josep Oriol a l’església de Santa Maria del Pi?), i que va morir el 14 de febrer de 1898, als 33 anys i a causa d’una hepatitis, al seu domicili de la ronda Universitat, 14, de Barcelona. 34. Es poden trobar més referències sobre Francesc Rogent a: M. Vega i March, «Necrología. Francisco Rogent y Pedrosa», Arquitectura y construcción, 38, 23.IX.1898, p. 267-270; C. Ossorio Gallardo, «Frontón Condal», en Douze jours à Barcelone. Guide illustrée. Barcelona: La Neotipia [1908], p. 194-195; J. Vallès i Altès, Ramon Rogent i el seu entorn. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000, p. 34-43. I. Coll, Arquitectura de Sitges 1800-1930. Sant Sadurní d’Anoia: El Centauro Groc. 2001; R. Lacuesta, «L’Arquitectura al marge del modernisme», El Modernisme en paral·lel al modernisme, vol. V, Barcelona, L’Isard, 2002, p. 23-50; i R. Lacuesta i X. González Toran, El modernisme perdut. La Barcelona antiga. Barcelona: Editorial Base, 2013.

35

Malgrat la seva prematura mort, ocorreguda a Barcelona el 1898, quan encara no havia fet els 34 anys (just un any després del traspàs del pare), la seva tasca tant en el terreny de la producció arquitectònica com en el de la producció editorial va ser remarcable. La influència del seu progenitor en la seva formació fou determinant a l’hora de marcar-ne la trajectòria i la inclinació envers el coneixement de la història de l’art i de l’arquitectura. És aquesta faceta la que el va moure, possiblement, a endinsar-se en el món editorial amb la intenció de publicar obres artístiques. Així, sembla que va ser un dels membres fundadors de l’editorial Parera i Cia, que el 1893 va engegar una col·lecció, «España artística, arqueológica, monumental», composta de làmines i textos que havia de constituir l’Álbum enciclopédico. Artes antiguas y modernas. Colección de reproducciones de los objetos artísticos más notables en todas sus manifestaciones. L’Álbum estava format per 25 quaderns que es distribuïen mensualment i que contenien quatre fototípies de Sellarés Hermanos, amb breus textos explicatius. L’objecte d’aquesta publicació era reproduir «por medio de la fotografía aplicada á la fototipia, lo más notable y escogido de entre los objetos y obras de arte en todas sus manifestaciones y de todas las épocas.» L’abast territorial s’havia d’estendre per totes les províncies espanyoles, i el primer quadern publicat es va iniciar amb les de Barcelona i Balears. Les peces reproduïdes formaven un ampli ventall tipològic, des d’arquitectura, pintura i escultura fins a detalls d’arrimadors gòtics i xemeneies neogòtiques tallats en fusta, i monuments commemoratius, portes, finestres, relleus, gerros ornamentals, taules, carruatges, mobles domèstics i litúrgics, teixits, tapissos, rellotges, ceràmiques, armes, ferros artístics o cornucòpies de tots els temps, que es trobaven in situ o que pertanyien a col·leccions privades. Com a exemple, peces del Museu Armeria Estruch, del Museu Episcopal de Vic i de l’Arqueològic de Tarragona, o una llar de foc de la casa Pons i Pascual, de Barcelona, construïda de feia poc per Enric Sagnier; o la façana del palau Güell, d’Antoni Gaudí, i un cofre anterior a 1884 situat a la planta noble i fabricat per Francesc Vidal i Benet Malvehy.35 Cada 100 fototípies formarien un tom enquadernat amb un cert luxe i tapes dures.

36

Als quaderns 24 i 25 ja s’anunciava, en un full addicional, la propera aparició d’una publicació de luxe, Arquitectura moderna de Barcelona, que «contendrá seis cuadernos de 20 láminas con texto y multitud de grabados inéditos». Es tractava del conjunt de quaderns que van formar l’Àlbum que amb aquest títol va sortir a la llum el 1897. La portada també anunciava que l’obra estava publicada sota la direcció artística de D. Francisco Rogent y Pedrosa, i que contenia un «estudio sobre la construcción moderna en Barcelona» de Lluís Domènech i Montaner (text que a l’edició no apareix reproduït, i sí, en canvi, un prefaci de Francesc Rogent). Parera i Cia, l’editor, afegia una nota explicativa de l’edició, que formava part de la mateixa col·lecció de l’Álbum enciclopédico, i signava a Barcelona, 1896-1897. Rogent va fer una tria de 100 edificis, amb textos redactats per diversos arquitectes i il·lustrats amb fototípies, tot recopilat per Francisco Casanovas.36 Les capçaleres i les inicials van ser dibuixades per diferents artistes, d’entre ells Josep Pascó, Alexandre de Riquer i F. Casanovas. El llibre constitueix una valuosa aportació al coneixement i la crítica de l’arquitectura, dels arquitectes, industrials, artesans i estils artístics de la segona meitat del segle xix, i una de les primeres guies de la ciutat.37 Dins de la mateixa col·lecció «España artística, arqueològica, monumental» i amb el mateix format de luxe, s’edità la primera part d’una monografia escrita per Francesc Rogent, La catedral de Barcelona, monografia 35. Quadern número 8 de l’Álbum. Vegeu també: A. González i R. Lacuesta, El Palau Güell, una obra mestra d’Antoni Gaudí. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2013, p. 282-283. 36. A la pàgina 80 de l’Àlbum es descriu la Casa y Talleres de Fotografías de A. F., dit Napoleón, on Francesc Casanovas dóna la notícia de la mort de Francesc Rogent, i en nota a peu de pàgina afegeix: «Escritas en vida de D. Francisco Rogent las cuartillas explicativas de esta làmina, creímos deber nuestro retirarlas de las cajas para agregar á ellas las consideraciones críticas que su obra nos sugería y de paso tributar un modesto homenaje á su memoria. En lo restante nos atenderemos á los apuntes y estudios que tenía en cartera el malogrado arquitecto». Existeix una altra edició de l’Àlbum, però en format de llibre, feta per l’editorial Joan Bta. Pons i Cia, de 1900. 37. F. Fontbona i F. Miralles, al volum titulat Del Modernisme al Noucentisme. 1888-1917 (Història de l’Art Català, VII, Barcelona: Edicions 62, 1985), deixen patent la importància d’aquella publicació de Francesc Rogent, per constituir «el millor compendi coetani d’arquitectura de l’època, on es descriuen les construccions més representatives del moment».

37

Àlbum d’Arquitectura Moderna de Barcelona. Francesc Rogent i Pedrosa, 1897 / Portada de l’edició del 1900

38

Fotografia del panteó de Pere Llibre, a Montjuïc, reproduïda a Arquitectura Moderna de Barcelona

39

que deixà inacabada i que sortí al pas de la polèmica originada en la ciutat arran de la presentació dels projectes de finalització de la façana de l’edifici realitzats per Josep Oriol Mestres i Joan Martorell i Montells.38 El text anava precedit d’un resum històric del prevere Gaietà Soler, i constava de 70 làmines i d’un bon nombre d’autotípies de J. Furnells. Els Bassegoda, una nissaga d’historiadors Parlar dels Bassegoda de segona generació ens porta indefectiblement als germans Joaquim (La Bisbal d’Empordà, 1854- Barcelona, 1938) i Bonaventura (Barcelona, 1862-1940) Bassegoda i Amigó. Tots dos van fer la carrera d’arquitectura, amb títols, respectivament, de 1879 i 1886, amb una diferència d’anys entre ells que per força havia de marcar, també, certes diferències en les seves respectives formacions i trajectòries professionals. Però un denominador comú els va unir: van demostrar un interès per la cultura i la seva divulgació, i van aportar coneixements i idees sobre l’arquitectura, encara que des de punts de vista diferents.39 Joaquim Bassegoda fou catedràtic de Construcció i director de l’Escola, i des de la seva càtedra (abans i tot, com a professor auxiliar interí) va iniciar una sèrie d’estudis, alguns publicats i altres no, sobre aspectes mecànics, constructius i materials fonamentalment, i també sobre monuments i sobre arquitectes, especialment necrològiques. El setembre de 1888 participà en el II Congreso Internacional de Arquitectos de Barcelona amb un estudi que constituïa les conclusions del dictamen de la primera ponència i que portava un títol força suggerent i llarg, Determinar el modo como influyen la naturaleza y las condiciones de los materiales en las construcciones arquitectónicas, bajo el triple aspecto artístico, científico y económico.40 La construcció va ser el tema al qual va dedicar més temps; i encara que no tracti aspectes purament artístics, no s’han d’obviar aquí, ja que afronta l’estudi dels sistemes i materials constructius 38. Barcelona: Parera i Cía, 1898. 39. M.V. Gómez Terreros, F. Fontbona, M. Mejía i Càtedra Gaudí, L’obra arquitectònica de Pere, Joaquim i Bonaventura Bassegoda (1856-1934). Catàleg de l’exposició. Barcelona: Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, 1995, p. 45-59. 40. Publicat per Tipografía La Academia. Barcelona, 1889.

40

Coberta de la monografia Pedralbes, obra de Bonaventura Bassegoda i Amigó de 1922 / Llibre II de la monografia Santa Maria de la Mar, de Bonaventura Bassegoda i Amigó, de 1927

des de les perspectives històrica i física, que igualment són documents valuosos per a la història de l’arquitectura. L’acer, el ciment armat o el ferro, els analitza com a materials constructius moderns amb els seus components i el seu comportament en les fàbriques; i també indaga sobre els sistemes constructius històrics, dels quals ens ofereix estudis com: «De algunas causas de inestabilidad en las iglesias góticas»; «Transició de les voltes de pedra a les de maó de pla en les esglésies de Catalunya» i «Últimas evoluciones de la bóveda ojival».41 Una petita però interessant publicació de 1889, impulsada des de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, de la qual fou membre 41. El primer i el segon títols van ser publicats, respectivament, a: Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, Vol. XX, núm. 9, Barcelona, 1927, i Vol. XXV, núm. 5, Barcelona, 1936. El tercer article fou publicat per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi el 1936.

41

numerari i president, estava dedicada a La catedral de Gerona. Apuntes para una monografía de este monumento, ben il·lustrada amb fotografies i plànols, on segueix l’evolució històrica, constructiva i artística del monument des dels seus orígens, tot analitzant els diferents estils que hi convivien, com el romànic, el gòtic, el renaixentista i el barroc. El mateix any, La Ilustració Catalana en va publicar un resum concretat en la primera d’aquestes etapes, la referida a la catedral romànica.42 Després de citar una frase de Pau Piferrer sobre l’efecte que li va produir la contemplació del claustre de la catedral («las rudas formas bizantinas hielan el alma con sagrado respeto, mientras en cierto modo sentimos los espeluznos del terror...»), Joaquim Bassegoda s’endinsa en els aspectes estàtico-constructius de les voltes de canó del claustre esmentat i analitza les causes que podien ensorrar l’obra. Com també es posa en la pell del constructor medieval, del com i el perquè va emprar aquell sistema constructiu i com va solucionar les empentes produïdes per les voltes. Un interessant treball, on es compara el claustre de Girona amb els de Ripoll, Santa Maria de l’Estany, Cuixà, Arles i Sant Cugat del Vallès, que tant afecta l’arquitectura com la història de l’art. Respecte a les necrològiques, va redactar les dels arquitectes Francisco de P. del Villar y Lozano (1903), Juan José Hervás Arizmendi ((1914), Miguel Pascual y Tintorer (1917) i Telm Fernández i Janot (1927), totes elles publicades als respectius anuaris de la Asociación de Arquitectos de Cataluña. Bonaventura Bassegoda i Amigó, vuit anys més petit que Joaquim, presenta un carisma més polifacètic. És un home al qual l’interessa, i hi participa activament, la literatura, el teatre, les arts antigues i modernes, la crítica artística, la història, la museística, com també fets socials, personatges i les seves obres, festes populars o heràldica. I per suposat, l’arquitectura –la de primera fila i la tradicional–, l’urbanisme i els monuments, encara que no tots. Com Joaquim, va projectar un elevat nombre d’edificis de tipologies diverses, seguint la línia eclèctica del modernisme. Un moviment al qual pertanyia de ple generacionalment i intel·lectualment, malgrat la seva posició en contra. 42. Barcelona: Asociación de Arquitectos de Cataluña, 1889; i La Ilustració Catalana, 224, Barcelona, Any X, 15 de novembre de 1889, p. 322-323.

42

La tasca de divulgació, a través de revistes i diaris, està documentada i publicada en la seva major part, i no cal fixar-se gaire per veure l’ampli ventall de temes tractats i el gran nombre d’articles, informes, dictàmens, discursos, cròniques, ressenyes biogràfiques, necrològiques, etc., a més d’alguns llibres que va redactar. De necrològiques, figuren les dels arquitectes Miquel Garriga i Roca, Antoni M. Gallissà, Joan Martorell, Joan Torras, Josep Azemar, Pere Falqués, Bonaventura Pollés, Josep Amargós, Josep Font i Gumà, Enrique Repullés, Vicente Lampérez, Pau Salvat, Domènech i Montaner, August Font, Antoni Gaudí, Francesc del Villar Carmona, Enric Sagnier i Josep Goday, a més de les de l’enginyer Félix Cardellach i de l’historiador mossèn Gudiol i Cunill, i d’infinitat d’artistes. Només per curiositat, hem comptat prop de 800 títols, el que significa que al llarg de la seva vida va publicar més de 13 treballs literaris per any, sense comptar els projectes arquitectònics, d’índole i magnitud ben diversa (n’hi ha documentats 170; però Joaquim va arribar als 214). El primer el va escriure als 17 anys, «La caridad», publicat a El Escudo de Masnou el 20 de juliol de 1879. El darrer, de caràcter festiu alhora que de denúncia social, va sortir a La Vanguardia el 10 de juliol de 1936: «En plan de verbenas».43 La revolució i la guerra civil van interrompre tan prolífica ploma, de la qual van sortir gèneres diferents expressats amb sentiments diferents, però sempre amb erudició i sentit didàctic, i també amb una peculiar càrrega ideològica, entre conservador i progressista, en què el rigor històric, la crítica i la ironia s’entremesclen.44 Els temes d’arquitectura històrica als que va dedicar sengles estudis van ser la reial capella de Santa Àgata (1895),45 el monestir de Pedralbes (1922) i la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona (1925, 1927), a més 43. M.V. Gómez Terreros, F. Fontbona, M. Mejía i Càtedra Gaudí, op. cit., p. 60-126. El llibre conté la llista de publicacions de Joaquim i Bonaventura Bassegoda ordenada per ordre cronològic, amb totes les revistes i diaris amb què va col·laborar assíduament com a crític d’art, historiador i cronista (La Ilustració Catalana, Lo Catalanista, La Renaixensa, Diario de Barcelona i La Vanguardia), i d’altres on ho va fer esporàdicament. 44. Ibídem, F. Fontbona, «Bonaventura Bassegoda i Amigó. Crític i historiador de l’art», p. 13-17. En aquest capítol, l’autor analitza el contingut del temes més rellevants de Bonaventura Bassegoda, que complementa la llista de publicacions esmentada en la nota anterior. 45. B. Bassegoda, La Real Capilla de Santa Águeda del palacio de los Reyes de Aragón en Barcelona. Barcelona: Asociación de Arquitectos de Cataluña, 1895 (llibre precedit d’un manuscrit de 1894).

43

Reproducció acolorida de la vidriera del «Juhí» realitzada per B. Bassegoda i Musté, i publicada a Santa Maria de la Mar, 1927 / Visió ideal de la nova plaça de Santa Maria, segons Lluís Domènech i Montaner, recollida a la mateixa monografia

d’unes monografies sobre els arquitectes August Font (1925)46 i Elies Rogent (1929).47 També el monestir de Poblet va rebre la seva atenció en diferents ocasions. Els tres primers són estudis historicoartístics que havia anat forjant a base d’anotacions i articles i que van culminar en llibres d’envergadura diferent. Al pròleg del de Pedralbes, Bonaventura Bassegoda assegura que malgrat haver dedicat alguns articles al monestir anteriors a la publicació del llibre, no va fer una investigació per ell mateix, sinó que es basa en les fonts ben documentades de Villanueva, Fiter, Puiggarí, Fita, J. Oriol Mestres, Bofarull, Sor Eulàlia d’Anzizu i Mn. Gudiol, però tot i així, ell se sent atret 46. Vegeu nota 18. 47. B. Bassegoda, El arquitecto Elías Rogent. Barcelona: Anuario de la Asociación de Arquitectos de Cataluña, 1929.

44

per la magnitud de l’encàrrec i l’interès que el mou, de manera que no dubta en fer-ne més recerca i en il·lustrar el treball amb plànols, fotografies i comentaris que a dia d’avui constitueixen un excel·lent llegat historiogràfic.48 Quant a les monografies dedicades a la basílica de Santa Maria del Mar, van ser essencials per a posteriors estudis, especialment per la metòdica i sistemàtica descripció que Bonaventura Bassegoda va fer de l’edifici i del seu contingut artístic, un dels monuments cabdals de l’estil gòtic català, gràcies a la qual es van poder conèixer detalls i documents que van desaparèixer en l’incendi provocat de l’inici de la guerra civil, el 1936. Bassegoda va ser el segon arquitecte que atribuí l’autoria del temple a Berenguer de Montagut, després que ho insinués Josep Torres i Argullol el 1897.49 Bonaventura Bassegoda va pertànyer a un bon nombre d’institucions culturals. El 1929 ja era acadèmic corresponent de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, consiliari de la de Sant Jordi, membre de la de Bones Lletres de Barcelona, de la Comissió Provincial de Monuments i de la Junta de Museus, i soci i president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya i secretari de l’Ateneu Barcelonès els primers anys en què fou president Domènech i Montaner, amb qui l’unia una gran amistat. A la Comissió de Monuments va presentar diversos informes, un dels quals favorable a la declaració de monument historicoartístic del palau de la Virreina de Barcelona, però en canvi, es va manifestar totalment en contra i amb una tenaç oposició a la declaració monumental de la Casa dels Velers, també de Barcelona, per estar afectada per l’alineació de la via Laietana. Ni l’edifici, del segle XVIII, ni els esgrafiats de la façana, ni els interiors, li semblaven d’interès artístic, sinó més aviat mediocre i com tants altres que hi havia a Barcelona. Fins i tot, quan un altre sector d’intel·lectuals i arquitectes, com Jeroni Martorell, van aconseguir que el 1919 fos declarat monument amb l’informe favorable de l’Academia de San Fernando, un nou informe 48. B. Bassegoda, Pedralbes. Notas artístico-bibliográficas del Real Monasterio. Barcelona: Farré y Asensio, 1922. 49. B. Bassegoda i J. M. de Alós, La iglesia y la heráldica de Santa María del Mar de Barcelona. Barcelona: Sociedad de Atracción de Forasteros de Barcelona, 1925, p. 1-41. També: B. Bassegoda, Santa María de la Mar. Monografía histórico-artística. Llibres I i II. Barcelona: Fills de J. Thomas, 1925 i 1927. Anys més tard, seria reeditat aquest llibre amb el títol Santa Maria de la Mar. Monografia històrico-artística del temple. Compendi a cura del seu fill Bonaventura Bassegoda i Musté, i del seu nét Joan Bassegoda i Nonell. Barcelona: U.P.B., 24 de febrer de 1976.

45

que recolzava l’anterior, en aquest cas, de Félix Mestres, va intentar que fos anul·lada la declaració. És evident que Bassegoda es va moure per sentiments o interessos inexplicables, ja que en el seu mateix informe va defensar la conservació de l’edifici de la Caixa de Pensions situat al bell mig de la via Laietana, obra d’Enric Sagnier de 1917, on l’arquitecte –deia Bassegoda– «ha logrado en la traza del mismo un nuevo acierto dentro de su larga carrera. En efecto, el edificio, en sus líneas exteriores e interiores, de un neogoticismo aragonés, aúna un doble carácter».50 Els arquitectes-historiadors de l’art del noucentisme A partir del desenvolupament del moviment de la Renaixença catalana, arrelada en el Romanticisme vuitcentista, s’assenten les bases que propiciaran, al final de la centúria però sobretot al primer quart del segle xx, un nou ordre de coses que es manifestarà tant en el vessant del pensament polític i social com en el del cultural i cívic.51 Un fet important va tenir lloc l’any 1907: Enric Prat de la Riba (1870-1917) assoleix la presidència de la Diputació de Barcelona i una de les primeres decisions que pren és crear l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), la funció principal del qual serà la investigació científica en tots els àmbits de la cultura catalana. Un any abans, Prat de la Riba havia publicat La Nacionalitat Catalana (que segons Eugeni d’Ors, el gran teòric i definidor del moviment noucentista, era el llibre de capçalera dels catalans) on, en analitzar el poble i el pensament del país, recorre a justificacions filosòfiques, antropològiques, geogràfiques i culturals que li permetin donar substància i forma a la nació que propugna. Amb aquesta intenció s’envolta de col·laboradors de gran prestigi cultural i de diferents ideologies, perquè donin un contingut teòric als seus plantejaments polítics i culturals.52 El país es posa a escriure, a produir cultura impresa com mai abans no s’havia fet. S’edita una Geografia General de Catalunya, dirigida 50. José Grahit y Grau, op. cit., p. 221-230. 51. M. Peran, A. Suárez, M. Vidal (dir.), El Noucentisme, un projecte de modernitat. Catàleg de l’exposició. Barcelona: Generalitat de Catalunya. CCCB, Enciclopèdia Catalana, 1994. 52. Julià Esteban Chapapria, «El Centro de Estudios Históricos y el Institut d’Estudis Catalans», a 1907: El Paper de l’IEC en la Història de l’Art i en la Restauració de Monuments Medievals a

46

per Francesc Carreras Candi; un diccionari de la llengua catalana, sota la direcció de Pompeu Fabra; s’inicia un catàleg d’edificis artístics i d’objectes d’art, per al qual treballen nombrosos historiadors, arquitectes i arqueòlegs; es creen les bases del que serà el moviment pedagògic modern, l’escola nova; es construeixen biblioteques, museus locals i edificis escolars pertot arreu; al medi rural, s’inicia un procés de formació dels pagesos i es basteixen les cooperatives agrícoles aplicant-hi tecnologies modernes; es crea l’escola d’Administració Local per formar un funcionariat professional. Totes aquestes iniciatives es veuran culminades a partir de 1914 a l’empara de la Mancomunitat de Catalunya, el president de la qual també serà Prat de la Riba. El programa cultural és ben eloqüent: glorificació de la llengua catalana, enaltiment i universalització del pensament català, vigorització i higiene de la població. Amb aquest substrat politicocultural s’arriba a la consolidació d’una línea d’investigació positivista en el camp de la historiografia de l’arquitectura i de l’art catalans. Josep Puig i Cadafalch, la institucionalització de la recerca Va néixer a Mataró el 1867 i, segons Granell, quan només tenia setze anys va dictar unes conferències sobre edificis romànics catalans.53 Si això és cert, l’alumne predilecte de Domènech i Montaner mostrava així una predisposició i un savoir faire que en un principi enlluernà el seu mestre, però que més endavant seria motiu de distanciament i de recels per part d’aquest. Ja hem vist com Elies Rogent adoctrinava els seus alumnes en el coneixement de la història de l’arquitectura de Catalunya i com va instituir Catalunya i Europa. Commemoració del Centenari de l’Institut d’Estudis Catalans. Barcelona: SPAL. Diputació de Barcelona. Barcelona, 2009, p. 27-49. L’autor contextualitza la creació de l’IEC en relació amb altres institucions fundades a Madrid, com ara la Junta de Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, el mateix 1907, pel Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes (creat el 1900), la qual s’estructura en dos instituts: l’Instituto Nacional de Ciencias Físico-Naturales i el Centro de Estudios Históricos. 53. Enric Granell i Antoni Ramon, op. cit., p. 21. Segons els autors, aquestes conferències van ser publicades a L’Excursionista el 1883, però en aquest butlletí, al llarg d’aquest any (ni en cap any) no apareix Puig i Cadafalch, sinó que és Joaquim Olivó i Formentí qui fa cinc conferències sobre «L’art romànich á Catalunya», els extractes de les quals es publiquen en diversos números des del 31 [sic] de febrer de 1883 fins al 31 de juliol de 1884.

47

Coberta del volum 1 de l’Arquitectura romànica a Catalunya, de Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i Josep Goday. 1909 / Fotografia del baptisteri de Sant Miquel de Terrassa amb les excavacions per a la piscina, segons Puig i Cadafalch, publicada al mateix llibre

un programa d’excursions «per dibuixar monuments del romànic i el gòtic, mentre encoratjava els estudiants a pensar en una hipotètica restauració d’aquests monuments».54 Puig i Cadafalch, amb títol d’arquitecte de 1891, va ser un d’aquests deixebles que va heretar la passió per desvetllar el procés de desenvolupament de l’arquitectura autòctona i les seves formes més genuïnes, però, el que és més important, va adoptar una actitud crítica i va teoritzar sobre les diferents maneres d’entendre la intervenció i la restauració dels monuments, davant els resultats que s’estaven produint des de determinades posicions europees i catalanes. La seva obra de restauració ha estat classificada per la historiografia dels darrers anys del segle xx de conservadora, en 54. Rohrer, Judith, «Puig i Cadafalch, els primers treballs». J. Puig i Cadafalch: l’arquitectura entre la casa i la ciutat. Barcelona: Fundació Caixa de Pensions i Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 1989.

48

Monografia sobre la Seu d’Urgell. 1918

contraposició a l’escola restauradora, les arrels de la qual van tenir com a punt de referència les teories de l’arquitecte Viollet-le- Duc.55 També hem vist que va col·laborar amb Domènech i Montaner en la redacció dels tres primers volums de la Historia General del Arte. Al tercer volum (1901) afegeix un Epíleg sobre els corrents arquitectònics contemporanis, que classifica segons dues tendències principals: «la que se ha enamorado de los nuevos recursos constructivos y la que se ha dejado deslumbrar por los nuevos conocimientos históricos y arqueológicos». A la primera pertanyeria la nova producció de l’arquitectura de ferro fos, assajada a Gran Bretanya, i a la 55.L‘aportació de Puig a la restauració monumental ha estat estudiada per Leopoldo Torres Balbás, «La restauración de los monumentos antiguos». Arquitectura, n. 8, Madrid, 1918); Alfonso Muñoz Cosme, La conservación del patrimonio arquitectónico español. Madrid, 1989; Antoni González, A propòsit de Jeroni Martorell, Puig i Cadafalch i Torres Balbás. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1993. També es pot trobar una síntesi de la seva activitat en Rohrer, J.; Solà-Morales, I. de.; Barral, X.; Termes, J.: J. Puig i Cadafalch: l’arquitectura entre la casa i la ciutat. Barcelona, 1989; R. Lacuesta, Restauració monumental a Catalunya (segles XIX i XX). Les aportacions de la Diputació de Barcelona. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2000.

49

segona les realitzacions dels seguidors de Viollet-le-Duc. D’aquesta tendència naixeria, segons Puig, l’obra que inspirada en el gòtic català es va iniciar, primer, en un sentit completament arqueològic, i després es transformaria en el sentit d’emprendre sobre l’obra vella la creació de l’obra nova. Punt, aquest, que justifica la seva pròpia obra i la dels companys de promoció, que la crítica i la historiografia posterior van qualificar d’historicisme medieval, és a dir, la interpretació personal dels estils històrics adaptada a les exigències dels nous temps. És interessant la crítica que fa Puig, des d’aquestes mateixes pàgines, de l’arquitectura contemporània i que ell mateix encasella en una o altra tendència (arquitectes com Labrouste, Olbrich, Scott, Wagner, Horta, dels quals, el primer representa «la línia innovadora, i la resta aixeca els seus edificis sobre arquitectures de tradició medieval o renaixentista»). El 1889, Puig publica a la revista La Renaixensa «Notes històriques sobre les esglésies de Sant Pere de Terrassa», primera aportació a l’activitat que en un futur l’ocuparia de valent, com seria la restauració del conjunt monumental;56 i el 1895, a la mateixa revista, «El catalanisme i l’arqueologia», on defensa la tesi que la moderna reivindicació de les essències del país ha de comportar una veneració pels estils arquitectònics més compenetrats amb el passat de Catalunya. Així, defensa els estils medievals en contraposició de l’uniformisme del Renaixement i de l’era industrial per ser la causa de la pèrdua de les arts i els oficis tradicionals. El 23 de gener de 1896, La Vanguardia recull una part d’una conferència llegida per Puig a l’Ateneu Barcelonès, «L’Arquitectura romànica catalana», on torna a insistir en què l’obra arquitectònica revela els trets característics de l’espiritualitat col·lectiva i que en tota ella batega el missatge d’un poble, amb molta més força que en una obra pictòrica o escultòrica. Per aquest motiu, l’art que, segons ell, reflectia amb més fidelitat l’esperit català era el de les construccions romàniques, que havien sorgit com una renovació artística d’aquell altre art «enginyeril» imposat pels romans. Mica en mica Puig i Cadafalch va preparant el que serà la seva obra monumental, L’Arquitectura romànica a Catalunya, a partir dels milers de fitxes, fotografies, croquis, plànols i dibuixos de monuments presos durant els 56. Anna Castellano, Imma Vilamala, Les restauracions de les esglésies de Sant Pere de Terrassa. Barcelona: Diputació de Barcelona. Servei de Patrimoni Arquitectònic, 1993.

50

treballs de camp que comporten el recorregut de totes les valls i racons de Catalunya, alguns dels quals, assegura, van ser descoberts per ell i el seu equip d’ajudants. El 1903 comencen a funcionar els Estudis Universitaris Catalans, on Josep Puig imparteix classes d’Història de l’Arquitectura i impulsa la redacció de l’obra, que és premiada al concurs Manuel Martorell de 1907, poc abans de constituir-se l’IEC. Precisament, una de les tasques prioritàries de l’Institut va ser la de publicar els treballs dels propis membres, encara que també d’aquells que provenien d’iniciativa externa. I ja des del primer any d’existència s’establí la publicació de l’Anuari, per al qual s’encarregarien treballs de temes arqueològics a personalitats com August Brutails, arxiver de Bordeus, l’acadèmic Antoni Vives, de Madrid, o el professor bizantinista Antoni Mugnoz [sic], de Roma. Puig i Cadafalch, per la seva banda, va proposar a l’entitat estudiar sistemàticament algunes comarques catalanes, a les quals no havien arribat encara excursionistes ni aficionats, per incorporar-les al conjunt documental del país, proposta que va ser ben acollida i que li va ser encomanada, prèvia presentació del projecte d’estudi i del pressupost corresponents. El 2 d’agost de 1907, l’arquitecte presentava el projecte de viatge d’exploració, que es faria per la lluna creixent de setembre, amb les persones que l’havien d’acompanyar: Brocà, per a l’estudi dels costums locals i jurídics, mossèn Josep Gudiol, com a arqueòleg i paleògraf, Josep Goday, com a arquitecte auxiliar per a l’estudi dels monuments, i Adolf Mas i Ginestà, com a fotògraf. En tornar de l’expedició, Puig explicà el recorregut per l’Aran, la vall de Boí, les riberes del Ribagorça i terres veïnes d’Aragó.57 Al mes d’octubre següent, els membres de l’IEC posaren fil a l’agulla en l’edició del primer Anuari oficial i es repartiren els temes generals de la informació preliminar. Puig i Josep Pijoan serien els encarregats de redactar la part relacionada amb 57. Puig i Cadafalch, juntament amb Josep Goday, Josep Gudiol, Guillem M. Brocà i Adolf Mas va organitzar la Missió arqueològico-jurídica de la ratlla d’Aragó. Vegeu: R. Lacuesta, «La tasca de coneixement i restauració del patrimoni monumental català feta pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments sota la empenta de l’Institut d’Estudis Catalans», a 1907: El Paper de l’IEC en la Història de l’Art..., op. cit., p. 51-79. Al mateix llibre, vegeu: Olivier Poisson, «La ‘carrera francesa’ de Josep Puig i Cadafalch», p. 15-25, en el qual l’autor remarca les relacions que l’arquitecte establí amb autors medievalistes francesos i amb la Universitat de París, amb la voluntat imperiosa «d’inserir-se en un moviment científic».

51

l’arqueologia i els monuments en general. D’altres treballs serien demanats a Menéndez Pelayo, Raimon Casellas, Font i Sagué i Lluís Domènech.58 Puig aconseguí que es tirés endavant la publicació de la magna obra d’arquitectura romànica, en col·laboració amb Antoni de Falguera i Sivilla (Barcelona, 1876-1945, amb títol d’arquitecte de 1900), i Josep Goday i Casals (Mataró, 1882 - Barcelona, 1936, amb títol d’arquitecte de 1905). El volum I, Precedents: L’arquitectura romana. L’arquitectura cristiana preromànica, es publica el 1909. El volum II, L’arquitectura romànica fins a les darreries del segle xi, veu la llum el 1911. I el volum III, Els segles xii i xiii, que es distribueix en set llibres, apareix el 1918. El mateix Puig, al pròleg del primer volum, indica que es tracta d’un llibre d’investigació científica. Com a fonts d’estudi té els monuments i els documents literaris. L’obra suposa la major contribució historiogràfica per al coneixement i la divulgació de l’arquitectura i la història de l’art del país. D’altra banda, també constitueix un manual sobre el mètode que s’ha de seguir en qualsevol investigació històrica perquè sigui científica. El pròleg és igualment interessant pel fet que significa un primer assaig de la crítica de la historiografia existent i dels resultats de les investigacions històriques precedents: tant les del segle xviii, que segons ell estan fetes des del punt de vista de la crítica artística, del seu valor estètic, i no des de l’estudi del fenomen històric d’aparició de les formes, com les del moviment romàntic, del qual afirma que està impregnat de fantasia per part dels dibuixants, i de descripcions literàries pintoresques. Per a la redacció del volum III, Puig i Cadafalch necessita viatjar encara més per Catalunya. El 1914 organitza una expedició a Girona, acompanyat de Goday, Francesc Martorell (per a l’anàlisi dels documents) i dos fotògrafs, per estudiar el convent de caputxines i el de Sant Daniel. 58. A propòsit de Domènech i Montaner, es pot dir que no estava, precisament, massa entusiasmat amb la trajectòria de l’IEC ni amb la categoria professional de Puig i Cadafalch i de Josep Pijoan, als qui acusava d’apropiar-se d’uns treballs d’art romànic que havia fet ell amb els seus alumnes, o del descobriment de les pintures romàniques. Com tampoc no li van caure bé els dispendis que ocasionaren les expedicions científiques i la posterior publicació de L’Arquitectura romànica amb el finançament de la Diputació. Així ho va deixar per escrit en sengles articles periodístics, i així ho han recollit diversos autors, com Josep Pla, Xavier Barral, Albert Balcells, Enric Pujol i Olivier Poisson. Vegeu també: Lluís Domènech i Montaner, «L’art en l’Institut d’Estudis Catalans». El Poble Català, any VI, núm. 1627, 7 de maig de 1909.

52

L’expedició anava a càrrec de l’IEC i de la Junta de Museus de Barcelona. Quan se’n torna i informa a la Secció del que han vist i estudiat, Puig ja parla de «banys àrabs», en el ben entès que es tracta d’una obra d’època romànica, construïda en el segle xii per gent del país; també informa del claustre i l’església de Sant Daniel i de les muralles ibèrica i romana, amagades darrere de construccions que s’hi adossen. El mateix any de 1914, Puig demana a l’IEC que es faci un viatge a les riberes del Segre, a les comarques de la Seu d’Urgell i a Balaguer, per aixecar algunes plantes de les esglésies romàniques que s’havien de publicar en el dit volum de l’arquitectura romànica. D’aquesta comesa s’encarregarien els estudiants d’arquitectura Francesc Folguera i Lluís Bonet. Sant Benet de Bages és també motiu d’estudi.59 En definitiva, a L’Arquitectura romànica Puig ofereix una interpretació arquitectònica de causa i efecte, d’evolució lògica, d’interrelacions entre els estils i les formes constructives, omplint el buit que existia entre els segles de l’alta i la baixa edat mitjana, i també en la història de l’arquitectura europea. El seu no va ser un treball estrictament històric, sinó un treball d’investigació, de mètode, d’interpretació i de crítica. La tasca que Puig va portar a terme per inventariar, identificar i valorar l’arquitectura romànica catalana, fou d’una escrupulositat i d’un rigor científic dels quals encara som deutors. Treballs d’investigació de renom internacional que van atreure l’atenció científica europea envers Catalunya.60 I cal reconèixer que Puig i Cadafalch, des de la seva doble condició d’arquitecte (l’arquitecte «pont» entre el modernisme i el noucentisme) i d’historiador-arqueòleg, va contribuir decisivament a forjar una manera científica d’estudiar la història de l’art i va ser un punt de referència de les següents generacions d’arquitectes i historiadors que es van dedicar a la restauració monumental i a la història de l’arquitectura, com ara 59. Fruit del viatge a la Seu d’Urgell, Puig i Cadafalch, en col·laboració amb Mn. Pere Pujol, va publicar Santa Maria de La Seu d’Urgell. Estudi monogràfic. Barcelona: Henrich i Cia, 1918. I del monestir bagenc, Un chapiteau du xe siècle orné de représentations iconographiques au cloître de Sant Benet de Bages. Cambridge: Harvard University Press, 1939. Separata de Reprinted From Mediaeval Studies In Memory Of A. Kongsley Porter, p. 267-271. 60. Puig i Cadafalch va exercir la docència a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (19011902), i en les seves etapes d’exili, fou cridat a impartir classes per les universitats de la Sorbona, Harvard i Cornell, i a l’Institut d’Art et Archéologie de París.

53

Antoni de Falguera,61 Josep Goday, Jeroni Martorell, Cèsar Martinell, Adolf Florensa, Josep F. Ràfols, Josep Danès i Torras, Isidre Puig Boada, Eduard Junyent, Camil Pallàs, a més de molts eclesiàstics i rectors, entre els que gaudia de gran prestigi.62 La llista dels treballs i els monuments estudiats i que van ser publicats fins a la seva mort és llarga i no poden ser recollits aquí; ara bé, tot i que l’art preromànic i romànic (arquitectura, escultura i pintura i altres obres artístiques) va constituir l’eix principal de les seves recerques i la divulgació posterior, també va escriure nombroses monografies de temàtica diversa dins l’ample espectre de les arts, dedicant especial atenció a l’estudi de les diferents tipologies edificatòries, tant de caràcter religiós com civil,63 i a alguns jaciments arqueològics, com ara Empúries, on va promoure les excavacions,64 i a l’urbanisme, l’arquitectura contemporània, les arts decoratives, i un llarg etcètera.65 61. Antoni de Falguera, que va ser arquitecte municipal de Palau de Plegamans, Castellar del Vallès, Sentmenat i Barcelona, a més de la seva important participació en L’Arquitectura romànica, va publicar Monografia sobre Sant Pere de Roda, 1906, i «Els constructors de les obres romàniques a Catalunya», a Empori, 1907. 62. R. Lacuesta, «Puig i Cadafalch, la intervenció en els monuments i la seva influència a Catalunya», a Albert Balcells (ed.), Jornades científiques de l’Institut d’Estudis Catalans: Josep Puig i Cadafalch i la Catalunya contemporània. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica, 2003, p. 109-130. 63. El 1935, l’editorial Henri Laurens, de París, i també la Imprenta Minerva, de Mataró, sota el patrocini d’Éditions de la Fondation Cambó, publicà L’Architecture Gothique Civile en Catalogne, que incorpora uns articles de Filangieri di Candida-Gonzaga, Adolf Florensa, Guillem Forteza, Cèsar Martinell, Puig i Cadafalch i Jordi Rubió. 64. J. Puig i Cadafalch, Els temples d’Empúries. Barcelona, 1912. 65. Molts són els historiadors i tractadistes de l’obra de Puig i Cadafalch, tant des del punt de vista genèric com des d’aspectes puntuals de la seva activitat arquitectònica, historiogràfica, arqueològica, divulgativa i com a restaurador de monuments. A més dels ja citats, vegeu: E. Jardí, Puig i Cadafalch, arquitecte, polític i historiador de l’art. Esplugues de Llobregat: Ariel, 1975; R. Alcoy i P. Beseran, Puig i Cadafalch i la restauració de monuments. Barcelona: Gràfiques Solà, 2000; G. Ylla-Català, M. Pagès, J. Camps, Puig i Cadafalch i la col·lecció de pintura romànica del MNAC. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2001; X. Barral, Josep Puig i Cadafalch. Escrits d’arquitectura, art i política. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2003; X. Barral i Altet, «Algunes tesis de Puig i Cadafalch sobre la història de l’art català», Jornades científiques, op. cit., p. 19-39. També, al mateix llibre, les ponències següents: J. F. Cabestany i Fort, «L’Arquitectura romànica a Catalunya. Una obra cabdal per a l’estudi de la cultura catalana», 53-67; A. Pladevall i Font, «Puig i Cadafalch i la coneixença de l’art romànic català a Europa», p. 69-74; R. Grau i Fernández, «El positivisme historiogràfic de Puig i Cadafalch i l’arquitectura catalana», p. 97-107. Per últim, S. Alcolea Gil, Puig i Cadafalch. Barcelona: Lunwerg Editors, Caixa Laietana, 2006.

54

Josep Pijoan i Soteras, la internacionalització de l’IEC Pijoan (Barcelona, 1881-Lausana, 1963) fou també un d’aquells personatges polifacètics (i polèmics) que més va moure’s per la institucionalització i la divulgació de la cultura catalana. Format en la pedagogia de la Institución Libre de Enseñanza, fundada per F. Giner de los Ríos, es va llicenciar en arquitectura el 1902, i tot seguit marxà a Itàlia per ampliar els estudis, però sembla que va exercir poc com arquitecte (almenys a Europa) i la historiografia el té catalogat d’historiador i crític d’art, assagista i poeta. En qualsevol cas, la seva condició d’arquitecte li va proporcionar uns coneixements ferms, que va saber aprofitar i aplicar en la seva trajectòria com a historiador de l’art. Viatger i excursionista infatigable (la gent del Montseny li deien «el Saltacarenes»), la seva activitat cultural el va portar a participar en la creació de diverses institucions. És des d’aquestes institucions que s’implicà profundament en el desenvolupament cultural de Catalunya. L’Institut d’Estudis Catalans en va ser la primera. El 5 de juliol de 1907, en una sessió presidida pel president de la Diputació de Barcelona, Enric Prat de la Riba, va quedar constituït l’IEC, prenent possessió dels seus càrrecs com a membres de l’entitat els senyors Jaume Massó i Torrents, Joaquim Miret i Sans, Miquel dels S. Oliver, Josep Puig i Cadafalch i Josep Pijoan. El Dictamen contenia les bases segons les quals, des del primer dia, l’IEC estaria dividit en quatre seccions: Història, Arqueologia, Literatura i Dret (a partir del 1911, en quedarien establertes tres: la Secció HistòricoArqueològica, la Secció de Ciències i la Secció Filològica). Tres dies més tard de crear-se l’IEC, el 8 de juliol, era la Junta de Museus de Barcelona la que es constituïa, i Pijoan va participar com a vocal suplent i, ja aleshores, entrà a formar part de la Comissió Gestora d’adquisicions d’obres artístiques, atès que un any abans, juntament amb Josep Font i Gumà, havia viatjat per la Seu d’Urgell i altres pobles pirinencs per localitzar i aconseguir obres per al Museu de Belles Arts.66 I també el trobem per aquelles dates intervenint en l’organització de la V Exposició Internacional de Belles Arts, que s’havia de celebrar al Palau de Belles Arts de Barcelona. 66. Maria Josep Boronat i Trill, La política d’adquisicions de la Junta de Museus, 1890-1923. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.

55

Tornant a la reunió de constitució de l’IEC, també quedava establert, d’una banda, que es redactaria un reglament intern, el projecte del qual per a la seva aprovació definitiva per la Diputació va ser encarregat a Corominas, Oliver i Pijoan. En aquest reglament s’establiren les figures de tresorer (que recauria en Corominas), vicepresident (Puig i Cadafalch), arxiver-bibliotecari (Jaume Massó) i socis corresponents de dintre i fora de Catalunya, com també els honoraris dels membres i dels col·laboradors. De l’altra banda, la possible adquisició de la biblioteca paterna d’Àngel Aguiló; un fons que constituiria el germen de la futura Biblioteca de Catalunya. Al mes d’octubre de 1907, al mateix temps que Puig aconseguia que s’aprovés l’edició de L’Arquitectura romànica, Pijoan aconseguí que es publiqués el seu treball sobre Les pintures murals catalanes, per a la qual cosa va proposar que es demanessin reproduccions de còpies a la Junta de Museus de Barcelona, que en tenia la propietat i la custòdia. El primer fascicle es va dedicar a les pintures de Pedret.67 Un altre acord importantíssim hi va haver en la sessió extraordinària del dia 21 d’octubre, i en bona part deguda a Pijoan: que l’IEC s’adrecés a l’Ajuntament de Barcelona i a la Diputació perquè procuressin la fundació d’una gran Biblioteca Nacional, que recollís, de manera prioritària, tots els fons escampats en col·leccions públiques i privades. Pel que respecta als monuments arquitectònics i als jaciments arqueològics, tant si s’hi havia d’intervenir com si no, normalment l’Institut delegava en Puig i Cadafalch i/o en Pijoan, els dos arquitectes de l’entitat, la tasca de reconeixement i estudi, o bé els demanava la formulació de propostes o projectes d’actuació; en ocasions, Puig o Pijoan encarregaven el treball material a persones alienes a l’Institut, però dirigien o marcaven les pautes de l’operació, o, simplement, informaven dels estudis fets per altres 67. Institut d’Estudis Catalans, 1907. El 1948, i després d’algunes vissicituds patides per la pèrdua dels textos, l’Editorial Alpha publicà una nova versió de Les pintures murals romàniques de Catalunya, en la qual col·laborà Josep Gudiol i Ricart. Al tercer fascicle (1907), dedicat a Santa Maria d’Àneu, Pijoan va «apropiar-se» de la descoberta fortuïta que, en realitat, havia fet Lluís Domènech i Montaner el 1904, dos anys abans que ell, cosa que va indignar a aquest. Aquest episodi està narrat a E. Graner i A. Ramon, Lluís Domènech i Montaner..., op. cit, p. 300-301.

56

investigadors. Entre aquestes tasques, en l’etapa constitucional s’hi va dur a terme l’exploració de les pintures i habitacions prehistòriques de Cogul, l’estudi del sepulcre de Favara, el descobriment d’un forn ceràmic a Sant Martí Sarroca, el seguiment de les excavacions patrocinades per la Junta de Museus de Barcelona en Empúries o l’estudi cronològic de les edificacions del Palau de la Generalitat, que Puig i Cadafalch va fer amb Miret. El 1908, les obres de remodelació i restauració del Palau, dirigides per Puig, ja s’estaven fent, i Pijoan, interessant-se per la documentació dels treballs, en una de les sessions de l’Institut notificà que «es comença a pensar en realitzar el projecte de buidar el pati dels tarongers per substituir el terraplè amb un embigat o voltes [...]. Es creu oportú demanar a la Diputació que se’n facin abans còpies o reproduccions precises a fi i efecte de conservar-ne una idea de l’estat actual, que podia servir el dia que es fes la monografia de la restauració». Els viatges que realitza Josep Pijoan per encàrrec de l’Institut són nombrosos, i sovint els fa amb Puig i Cadafalch, seguint el mètode de coneixement directe dels monuments i les obres artístiques: es visiten les exposicions d’art de Saragossa i València, les esglésies i excavacions arqueològiques del sud de França, s’assisteix a congressos en Alemanya, Itàlia i França, es visiten arxius, museus i personalitats il·lustres de diferents llocs d’Espanya, s’estudia la ceràmica ibèrica de Calaceit, Calatayud i La Zaida, i es participa en l’exposició que s’havia de celebrar a Roma el 1911 en commemoració del centenari de la unitat italiana, assumint l’organització i direcció dels treballs preparatius i del material artístic i arqueològic a exhibir respecte a l’antiga província Tarraconense. L’adquisició de llibres sobre arquitectura històrica i catàlegs monumentals està en el punt de mira dels dos arquitectes, que justifiquen com a eina bàsica de comparació amb els monuments catalans. A l’inici del 1911 s’està organitzant i formant la Biblioteca de Catalunya, que obrí les portes al públic el 1914, sota el marc de la Mancomunitat, amb l’activa participació de Pijoan, aleshores secretari de la Secció HistòricoArqueològica. Però un altre fet s’esdevé l’any anterior: després d’anar a visitar el Museu Britànic per estudiar els fons de manuscrits per encàrrec del govern espanyol, l’arquitecte s’estableix a Roma (durant més de dos anys) per organitzar també l’Escola Espanyola d’Arqueologia i d’Història,

57

Josep Pijoan. Historia General del Arte (SUMMA ARTIS). Volum dedicat a l’art gòtic

58

Josep Pijoan. Historia General del Arte (SUMMA ARTIS). Volum dedicat a l’art gòtic

que acabava de crear l’Estat per acollir investigadors pensionats.68 Amb ell viatgen Ramon Menéndez Pidal des de Madrid, i els membres de l’IEC Ramon d’Alós i Francesc Martorell. Pijoan assisteix a l’Institut només en una ocasió, el 8 de gener de 1913, i signa l’acta de la sessió de la Secció, però torna a desaparèixer una bona temporada. Finalment, a mitjan mes de juny, els tres catalans tornen definitivament a Barcelona per manca de pressupost, per la qual cosa l’Institut es plany que l’Escola de Roma «ha quedat sense cap membre català i privada dels tres que intervingueren casi exclusivament en el llarg i costós període de la seva formació».69 En aquest període d’estada en Itàlia, Pijoan desenvolupa una apassionada tasca d’investigador i historiador. 68. Cal dir que les relacions de Pijoan, des de ben jove, amb institucions culturals d’Espanya i amb els arquitectes i historiadors espanyols que ja tenien renom li van ser molt profitoses (i a la llarga, beneficioses per a tothom) en el desenvolupament de la seva tasca professional com a historiador de l’art. 69. Acta de la sessió de l’IEC de 18 de juny de 1913.

59

Amb Manuel Gómez Moreno escriu el manual Materiales de Arqueología Española, on es parla de l’escultura grecoromana i d’iconografia relativa a les representacions religioses clàssiques i orientals, que ja és citat com un interessant repertori d’obres arqueològiques i artístiques en un article sobre el teatre romà de Mérida, de José Ramón Mélida, publicat a la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos de Madrid.70 Per diversos motius, i tot i que des del 1906 era professor auxiliar a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona,71 Pijoan decidí marxar de Catalunya, i el mateix any 1913 s’instal·là a Toronto (Canadà), on impartí classes a la universitat. Després seguiria un periple per Estats Units impartint classes d’història de l’art: Los Angeles (1922), la Universitat de Chicago (1936-1940) i Nova York, i seria assessor cultural de la Societat de Nacions a Ginebra (1930).72 Durant tots aquests anys, el nombre de publicacions de Pijoan com a historiador i crític d’art va ser notabilíssima. Molts dels seus estudis i articles estan recollits en diverses publicacions periòdiques catalanes com ara La Renaixensa, Pèl i Ploma, La Veu de Catalunya, Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, Empori, Quaderns de l’Exili (Mèxic) i en altres tantes d’espanyoles i estrangeres.73 Però el bagatge més important el constitueixen els volums de caràcter enciclopèdic, on es recullen els resultats de totes les seves investigacions.74 Si en un principi la seva dedicació va ser com a medievalista, ocupat en la recerca, descobriment, anàlisi i interpretació de l’art català en les fonts miniaturistes i les manifestacions pictòriques, després va anar abastant totes les branques relacionades amb la història de l’art. 70. Madrid: Junta para la Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas. Centro de Estudios Históricos, 1912. Vegeu també nota 48. 71. Impartia les assignatures d’Història de l’Arquitectura i Dibuix de conjunts. 72. Immaculada Socias Batet (Universitat de Barcelona) ha seguit la pista de Josep Pijoan per Amèrica i n’ha publicat uns treballs ben documentats gràcies als quals s’han pogut conèixer les seves activitats en aquell continent i el perfil de l’arquitecte com a agent de l’art i com a escriptor, també d’art, a més d’aportar-ne una valuosa bibliografia de la mateixa autora i d’altres tractadistes i biògrafs del personatge. Vegeu: «Més notícies a l’entorn del període americà de Josep Pijoan Soteras», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXIV, 2013, p. 549-568. 73. N’és un exemple la revista The Art Bulletin, on apareix, al número 12 (març de 1930), «El Greco, a Spaniard», i al núm. 19 (desembre de 1937), «Parable of the virgins from DuraEuropos». 74. X. Barral ha analitzat la seva obra historiogràfica a Josep Pijoan: del salvament del patrimoni artístic català a la història general de l’art. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1999.

60

En una carrera frenètica, la redacció de compendis d’història general de l’art l’ocupen tota la vida. Esmentem, si més no, els següents: La Historia del arte: el arte a través de la historia, sintetitzada en tres volums, és publicada per l’Editorial Salvat entre 1914 i 1916, i en versió anglesa, el 1927; el volum II, dedicat a l’art medieval, apareix el 1915. Aquesta Història va constituir un manual de consulta obligada en l’Escola d’Arquitectura de Barcelona fins a ben entrats els anys seixanta. La Historia del mundo, en cinc volums, és editada per Salvat (1926-1935). Els dos volums del Breviario de la historia del mundo y de la humanidad (Salvat, 1955). I, per damunt de tot, la Historia General del Arte (19311955) recopilada en la col·lecció Summa Artis, de la qual va escriure setze volums (des dels pobles aborígens fins al segle xx), més algun de compartit, i que l’editorial Espasa Calpe va anar editant i reeditant fins més enllà de la seva mort. Aquest treball ingent va ser –i continua sent– d’importància cabdal en la formació dels historiadors de l’art des de la segona meitat del segle xx.75 Jeroni Martorell i Terrats, la història de l’art aplicada a la restauració monumental Jeroni Martorell i Terrats (Barcelona, 1876-1951) fou arquitecte, llicenciat per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona el 13 de març de 1903. A l’ETSAB va tenir com a professors, entre altres, a August Font i Carreras, Antoni M. Gallissà i Soqué, Josep Vilaseca i Casanovas, Lluís Domènech i Montaner, Josep Torras i Guardiola, Joaquim Bassegoda i Amigó, Antoni Rovira i Rabassa i Josep Puig i Cadafalch, és a dir, tota una representació de primera línia de la Renaixença i del modernisme. Va cursar estudis a l’Escola de Belles Arts (1892-1893) i a la Universitat de Barcelona (1892-1895). Acabats els estudis, va viatjar per França, Itàlia, Suïssa, Alemanya i Àustria, on va entrar en contacte amb els plantejaments més avantguardistes de l’arquitectura i l’urbanisme de la mà de mestres 75. Els dos primers volums els va redactar amb Bartolomé Cossío, i el volum XXIII, referit a l’art europeu dels segles xix i xx, amb Juan Antonio Gaya Nuño, edició pòstuma de Pijoan del 1967.

61

arquitectes com Otto Wagner, Joseph M. Olbrich, Henrik P. Berlage, Victor Horta, Peter Behrens, cosa que influiria decisivament en el seu pensament i en la seva praxi professional. Martorell es va formar, doncs, en plena època modernista, i en va adoptar el llenguatge especialment influït pels corrents secessionistes europeus, que ell va divulgar a Catalunya amb articles de gran calat, d’història de l’arquitectura i de la construcció europea i catalana, com ara els primers de la seva dilatada trajectòria com a publicista, assagista, conferenciant i historiador de l’art, que van aparèixer a Catalunya, Revista literària quinzenal, dirigida per Josep Carner, amb el títol «La arquitectura moderna: I. La estética. II. Las obras».76 Un altre article que també va suscitar força interès fou «Estructuras de ladrillo y hierro atirantado en la arquitectura catalana moderna»,77 on establí una seqüència històrica de l’ús de la volta de maó de pla i dels revoltons, combinats amb el ferro, i on analitzà obres de E. E. Viollet-le-Duc, Rafael Guastavino, Antoni Gaudí i altres. Aquests estudis han estat de gran rellevància per a la historiografia catalana i els arquitectes en general. De bon principi, Jeroni Martorell va demostrar un interès i un entusiasme, comuns als intel·lectuals i erudits del noucentisme, per comprometre’s i participar dels esdeveniments culturals, cívics i socials d’arreu. La seva aportació a la història de l’art té tres dimensions específiques: la teoria i la crítica sobre l’arquitectura, la construcció i l’urbanisme contemporanis; la formació de l’inventari historicoartístic, integrat per l’arqueologia, els monuments i les obres d’art catalans, que partia de la idea que la millor manera de salvaguardar i conservar el patrimoni artístic era a través del coneixement i l’educació dels ciutadans, i l’estudi dels estils històrics (arquitectura i escultura) per aplicar-los a la restauració monumental i a la divulgació de la cultura artística catalana. Una actitud i una filosofia que constituïen la base fonamental del pensament noucentista. Aquesta inquietud cultural el va empènyer a format part de diverses institucions i associacions. Fou president de la Secció d’Arquitectura del Centre Excursionista de Catalunya (1904-1919), des d’on va organitzar el primer Inventari gràfic monumental de Catalunya, base del que el mateix 76. Catalunya, núm. 18 i 24, setembre i desembre de 1903, p. 241-259 i 561-576. 77. Anuario de la Asociación de Arquitectos de Cataluña, Barcelona, 1910.

62

Jeroni Martorell iniciaria al Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (SCCM) de la Diputació de Barcelona;78 membre de la Societat Cívica Ciutat Jardí (1914-1924), que tenia com a vehicle propagandístic la revista Civitas i des d’on va difondre les seves reflexions i els seus estudis de tema urbanístic; secretari de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya (1907-1909); vocal de la Junta de Museus de Barcelona (1912-1925), on va organitzar i dirigir el Repertori Iconogràfic de l’Art Espanyol, Secció Espanya Monumental, per a l’Exposició d’Indústries Elèctriques de Barcelona de 1923 i per a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929;79 membre de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense (1921); membre del comitè directiu d’Amics de l’Art Vell (1929-1935); membre del Patronat de Poblet (1930) i vocal del Patronat de Santes Creus (1932); vocal de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics de Barcelona i membre corresponent de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (des d’abril de 1951).80 Abans, però, de dedicar-se a la restauració monumental, Martorell va haver de passar per un concurs-oposició que es va convocar per cobrir la plaça de director de l’SCCM i que va ser publicada al Butlletí Oficial de la Província el dia 16 de juliol de 1914. El jurat estava constituït, entre altres membres, pels arquitectes Pau Salvat i Josep Goday, i pel senyor Antoni Jansana. Sembla que també hi era present Puig i Cadafalch, almenys en l’acte de nomenament, que es va publicar al BOP el 19 de gener de 1915. No s’hi va presentar cap altre concursant, així almenys es dedueix dels documents conservats a l’Arxiu Històric de la Diputació. La plaça d’auxiliar delineant, convocada al mateix temps, la va guanyar Joan Carrera, un gran dibuixant i coneixedor dels estils històrics. El Servei es va posar en marxa quatre dies abans de ser anunciat al BOP, el 15 de gener de 1915. Era el primer d’aquesta 78. Creat el 9 de juny de 1914 pel president de la Diputació, Enric Prat de la Riba, en el marc de la Mancomunitat de Catalunya, va dependre orgànicament, en un principi, de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans i comprenia tot l’àmbit territorial de Catalunya, i durant les dues dictadures del segle xx i la democràcia passà a dependre –i encara depèn, amb el nom de Servei de Patrimoni Arquitectònic Local des del 1986– de la Diputació, amb la seva actuació restringida a la província de Barcelona. 79. M. Carrasco i R. Lacuesta, «El ‘Repertori Iconogràfic’ de l’Art Espanyol». Revista de Catalunya, 261. Barcelona: Fundació Revista de Catalunya, 2010, p. 63-96. 80. R. Lacuesta, Restauració monumental a Catalunya..., op. cit., 2000, p. 77-81.

63

mena que es creava a l’Estat espanyol dedicat estrictament a la conservació de monuments, amb objectius i estructuració diferents de la Comisaría Regia de Turismo, que ja funcionava des del 1911. La primera seu de l’SCCM va ser una petita sala de la segona planta del Palau de la Generalitat. Després passaria a ocupar, juntament amb l’IEC i la Biblioteca de Catalunya, unes sales de la Casa de Convalescència i de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Per últim, el 1929 es traslladaria a la Casa dels Canonges, situada entre els carrers del Bisbe i de la Pietat, de Barcelona, on va romandre fins al 1989. Entre la documentació que va presentar Martorell al concursoposició figurava una Memòria referent a l’organització de l’SCCM, un fullet amb l’inventari gràfic de Catalunya i una sèrie d’articles publicats a favor de la Conservació de Monuments i sobre la Reforma Interior de Barcelona: La iglesia del Miracle a Tarragona; L’Art barroch y l’altar de l’iglesia parroquial de Terrassa; ¡Oh...la unitat dels estils!, i Intervención en la Reforma. A més, hi afegia les conclusions presentades en diversos congressos dedicats al tema de la conservació monumental i les antiguitats, als quals hi havia assistit: el Congrés Excursionista de Lleida (juny 1911), amb la ponència L’Inventari gràfic de Catalunya, que constituïa una contribució al tema de la catalogació dels monuments per part del Centre Excursionista de Catalunya, des d’on havia impulsat els premis per als concursos d’arquitectura històrica, per a la convocatòria i bases dels quals havia requerit la participació de l’IEC; el Congrés d’Ateneus i Associacions de Cultura a Reus (maig 1912), amb la ponència L’Excursionisme i l’Art; el Congrés Excursionista de Tarragona (abril 1914), amb la ponència Protecció de Monuments i Antiguitats; i el Primer Congrés d’Art Cristià a Catalunya (28.10.1913), amb la ponència Conservació i Catalogació de monuments. Dels estudis realitzats va presentar un Assaig d’unes Bases de classificació de la Escultura romànica catalana, i l’aixecament dels plànols (planta, seccions i perspectiva del conjunt) i fotografies documentals del castell de Montsoriu.81 Tant els articles publicats i les conclusions dels congressos on participà Martorell, com la Memòria mateixa, constitueixen una declaració de principis (conceptuals i metodològics) envers la protecció i la intervenció en els monuments. Als articles, Jeroni Martorell no només palesava un 81. Memòria referent a l’organització del Servei de Conservació i Catalogació de Monuments que tracta d’establir la Excma. Diputació Provincial de Barcelona (Barcelona, 1914, document original).

64

Memòria del Concurs Oposició presentada per Jeroni Martorell per accedir a la direcció del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, creat per la Diputació de Barcelona en el marc institucional de la Mancomunitat de Catalunya. 1914

65

Jeroni Martorell: Catàleg de finestres de pedra de Granollers

66

profund coneixement de la història de l’arquitectura, sinó que denunciava aquelles situacions que posaven en perill el patrimoni arquitectònic català: d’una banda, les modificacions poc assenyades o les mutilacions de què podien ser objecte, i de l’altra, la deixadesa en què es trobaven alguns monuments. També revelava, ja, uns criteris que serien els que aplicaria en les seves intervencions. Per a ell, «els monuments són el resultat de la juxtaposició de fàbriques que s’han anat afegint al llarg dels segles, i totes elles mereixen atenció i estudi». Per això defensava la conservació de l’art barroc (al·ludint a l’interès que en aquell moment despertava entre els alemanys i els austríacs) i –posicionant-se amb les idees de Puig i Cadafalch– es manifestava en contra d’intervencions a la manera del neoclassicisme perquè tendien a l’uniformisme i menyspreaven les manifestacions artístiques de segles anteriors. Com també defensà la conservació de l’església del Miracle de Tarragona amb una crida als tarragonins per evitar-ne l’enderroc, i citava textualment Ruskin, de qui deia que era el gran educador estètich del poble anglès modern. Respecte a l’article presentat sobre la Reforma de Barcelona, Martorell s’avançava en vint anys a algunes de les formulacions de la Carta d’Atenes (1931) pel que fa a la preservació dels antics teixits urbans. És possible que conegués ja les teories de Gustavo Giovannoni sobre el tema, ja que es troben punts coincidents entre els dos autors.82 A l’apartat dedicat a la Catalogació, Martorell deixava clar que l’objecte d’aquesta era doble: d’ordre científic i d’ordre fiscal. La presentació era, a més, modèlica i ben documentada, perquè recollia les propostes ja publicades dels primers congressos nacionals i internacionals dedicats a la protecció dels monuments; una d’aquestes, la de Vicente Lampérez, Bases y medios prácticos para hacer el inventario de los Monumentos Arquitectónicos de España, que llegí al IV Congreso Nacional de Arquitectos celebrat a Bilbao el 1907, 82. Dels seus articles o treballs destaquen, a més del citats: «L’inventari gràfic de Catalunya», Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 169, Barcelona, febrer de 1909; «Reforma interior de poblaciones», Civitas, 4, gener de 1915; «Métodos de urbanización», ponència del VIII Congreso Nacional de Arquitectos, Zaragoza, 1919; «El patrimonio artístico nacional», Arquitectura, 14, juny de 1919, p. 149-161; La Casa. Interiors. Estructures autèntiques d’habitacions, del segle xiii al xix, Exposició de Barcelona, Publicacions del Repertorio Iconográfico, Barcelona, Seix i Barral, 1923; «La revisión del proyecto de reforma interior de Barcelona», Arquitectura, 68, desembre de 1924, p. 325-330; «La protecció del patrimoni artístic nacional», Nova Iberia, maig de 1937; «El urbanismo y los monumentos históricos», II Congreso de la Federación de Urbanismo y de la Vivienda. Barcelona, setembre de 1942.

67

Jeroni Martorell. Coberta del llibre La Casa. Interiors (1923), on es van publicar imatges del Repertori Iconogràfic de l’Art Espanyol iniciat el 1913 / Sala del castell d’Alcanyís (Aragó), del segle xiii / Sala de Juntes de la Cambra de Comerç de la casa Llotja, de Barcelona, de 1830

68

Carta de Jeroni Martorell a l’arquitecte i historiador Félix Hernández, de Còrdova, tot agraint-li la tramesa de l’opuscle Un aspecto de la influencia del arte califal en Cataluña. 27 de juliol de 1931

on proposà unes normes fixes d’inventariar, i fins i tot un model de fitxa tècnica per a cada element arquitectònic, amb les dades essencials per al seu coneixement. Jeroni Martorell, tenint en compte aquest precedent i les experiències que en matèria de catalogació havien quedat establertes per l’Institut Internacional de Brussel·les, proposava la formació de tres grans seccions: art antic, medieval i modern, i la completació dels catàlegs amb la publicació de la Topografia Artística de la regió, seguint els models aplicats a Àustria i Alemanya. Per procedir a la catalogació dissenyà un model de fitxa (el que ell denominava «papereta»), que havia de contenir fotos i totes les dades conegudes fins aleshores del monument catalogat; aquest fou el model que es va utilitzar des dels inicis de funcionament del Servei, i que amb petites variants, referides,

69

sobretot, al nom de la institució pertinent, es va fer servir per a la formació del Repertori Iconogràfic de l’Art Espanyol. La fitxa de Martorell també serví de model per a les tasques de catalogació d’altres regions i institucions, com les de Galícia, l’Instituto Diego Velázquez del Consejo Superior de Investigaciones Científicas o l’Arxiu Mas. Tota aquesta documentació està dipositada al Servei de Monuments de la Diputació, i continua servint de referència als arquitectes, historiadors i altres investigadors que es dediquen a l’estudi de la història de l’art. Aquesta és la gran aportació de Jeroni Martorell a la matèria: haver col·laborat a proporcionar el material bàsic per als estudis científics de major o menor envergadura, o per a la praxi de la restauració monumental, ja que va aplicar mètode i rigor en escriure i arxivar tota la documentació sorgida de la seva tasca professional. De la seva carrera cal destacar, també, diferents facetes. Va exercir d’arquitecte municipal de Granollers (1905-1907) i de Calella (1925-1951), lloc d’origen de la seva família paterna i on deixà nombroses obres de segell noucentista (escorxador, passeig marítim, escoles, mercat i biblioteca pública, totes elles equipaments municipals, a més d’obra privada). I en el terreny de la restauració monumental, com arquitecte en cap de l’SCCM (1915-1951) i com arquitecte conservador de monuments nacionals de la Tercera Zona de Espanya (1929-1939), que depenia del Servicio de Monumentos Nacionales del Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes, i que abastava Catalunya, part d’Aragó (província de Teruel) i de València (províncies de Castelló i València) i les Illes Balears. Cèsar Martinell i Brunet, primer especialista en art barroc Cèsar Martinell (Valls, 1888 - Barcelona, 1973) va obtenir el títol d’arquitecte a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona el 1916. La seva formació coincideix amb els darrers anys del modernisme i amb l’auge del noucentisme, i és dins dels postulats i la ideologia noucentistes que es desenvolupà la seva tasca polifacètica. Quan encara era estudiant, des de la seva vila natal va iniciar una activitat de cronista, periodista i historiador de l’art que l’ocupà tota la seva vida, la qual compatibilitzà amb la professió d’arquitecte. A Valls, les obres de major valor eren barroques i, per tant, Martinell se sentí atret per aquest període, que

70

a Catalunya encara estava per estudiar. El romànic, ja hem vist que des del segle xix tenia molts adeptes, però el barroc gaudia més aviat d’indiferència o menyspreu. Això no vol dir que Martinell oblidés l’art medieval, ja que va arribar a dedicar-li uns 25 estudis, entre llibres, articles i col·laboracions, en els quals incloïa elements de l’arquitectura civil, com els banys àrabs, la llotja o els hospitals, menys estudiats que l’arquitectura religiosa. Les motivacions de Martinell per dedicar-se d’una manera tan intensa a la tasca historiogràfica tenen també les arrels en la política cultural de Prat de la Riba. De fet, tant la seva producció arquitectònica –les cooperatives agràries, els projectes d’habitatges econòmics i les restauracions monumentals– com l’obra escrita parteixen d’uns pressupòsits culturals, ideològics i formals que són plenament noucentistes, però amb arrels en la Renaixença. Martinell comparteix l’esforç titànic dels arquitectes de les promocions anteriors o coetànies i dels intel·lectuals en general per desvetllar i donar a conèixer el passat de Catalunya, en especial l’artístic, amb l’objecte que el país ocupi el seu just lloc en el terreny cultural, passi les fronteres estrictes i sigui conegut internacionalment. La seva participació en el XIII Congrés Internacional d’Història de l’Art celebrat a Estocolm el 1933, en què presentà la comunicació «Influència francesa sobre l’art català del segle xviii», n’és una mostra. Mai no va formar part dels quadres docents universitaris, però en canvi, practicà un activisme cultural i divulgatiu que el situa com un dels teòrics i historiadors de l’art i de l’arquitectura de Catalunya més prolífics del segle xx. Els seus escrits, molt sovint premiats en certàmens o concursos, estan marcats pel rigor científic, la concepció historiogràfica, la documentació de primera mà, el domini literari, la dimensió pedagògica i l’aportació i interpretació pròpies desvetllades en la seva arquitectura de nova planta i en les restauracions i reconstruccions monumentals.83 Els mestres directes de Martinell foren igualment aquells arquitectes historiadors, Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch; l’un i l’altre, respectivament, l’impulsaren a estudiar l’art medieval i el barroc. De manera indirecta, el coneixement personal d’Antoni Gaudí el 1915, quan 83. J. F. Ràfols, «El senyor Cèsar Martinell i els seus treballs històrico artístics». La Revista, juliol 1924.

71

Cèsar Martinell. Coberta del llibre dedicat a la capella del Roser de Valls i fotografia de l’interior. Català, 1924

aquest arquitecte ja estava dedicat exclusivament a les obres del temple de la Sagrada Família, li va aportar un mestratge que l’influí decisivament en la seva obra arquitectònica (els cellers cooperatius de Rocafort de Queralt, Gandesa, El Pinell de Brai, Nulles o Sant Cugat del Vallès, construïts entre 1918 i 1921, en són una mostra evident, on Martinell va utilitzar els arcs equilibrats de procedència gaudiniana) i en la seva producció literària relacionada amb el gaudinisme. Va promoure associacions, va organitzar exposicions i jornades, i va impartir conferències arreu d’Europa, relacionades gairebé sempre amb temes historicoartístics o amb el llegat gaudinià. Fundà l’Agrupació Art i Lletres a Valls (1911); fou secretari i vocal del Patronat de la Biblioteca Popular de Valls (1917 i 1925); acadèmic corresponent de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid i fundador i secretari general de l’entitat catalana Amics de l’Art Vell (1929).84 84. Altres càrrecs i reconeixements: degà del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i Balears i vicepresident del Consejo Superior de Arquitectos de Espanya (1932); arquitecte del Servicio de Defensa del Patrimonio Nacional (1939-1942); membre de l’associació Amigos de Gaudí de Barcelona (1952); acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València (1955); acadèmic de l’Associació d’Ex-Libristes de Barcelona (1957); fundador del Centre d’Estudis Gaudinistes (1958) i cavaller de l’Ordre des Arts et des Lettres de la France (1959). Des del 1929 i fins al 1935, redactà les Memòries d’Amics de l’Art Vell.

72

Cèsar Martinell. Monografia sobre el Col·legi de Cirurgia de Barcelona, en la qual incorpora plànols aixecats per ell mateix. 1948

En Martinell, la història de l’arquitectura i la crítica de l’art es donen de manera simultània. De fet, es pot considerar que en molts casos la seva obra és crítica, ja que utilitza el mètode comparatiu i, a més, constitueix un treball d’interpretació dels fenòmens arquitectònics en el temps i en les seves interrelacions i les seves diferències ideològiques que va més enllà de la metodologia i els objectius propis de la història de l’art. És el cas dels seus escrits sobre Gaudí, o també sobre l’evolució del barroc i dels seus artífexs, amb l’anàlisi de les influències estrangeres, o la constatació de una producció autòctona, local, que permet seguir el fil de la història amb solució de continuïtat. El llibre de Martinell L’art català sota la unitat espanyola (1933) és un exemple d’aquell interès per contribuir a «fer pàtria». En ell, Martinell fa un repàs històric –alhora que crític, polític i sociològic– dels fets artístics esdevinguts a Catalunya des del segle xvi fins a la Segona República, establint una comparació amb la producció artística de la resta d’Espanya. «Quan Catalunya –deia Martinell– durant els segles xv i xvi tenia, encara, un accent i un ritme propis de l’expressió artística, les escomeses contra la seva personalitat acabaren per malmetre’ls. És per això que al cap de quatre centúries, quan l’esperit nacional reviu, ha de cercar de nou aquells trets característics i ha d’emprendre tot un procés de reeducació, que a la vegada depuri l’ambient de tots els gèrmens d’adulteració ètnica». I continua després: «De l’individualisme

73

Cèsar Martinell. Monografia sobre l’escultor Lluís Bonifàs i Massó. 1948

romàntic que caracteritza la renaixença artística de Catalunya, és una prova l’Arquitectura [...], l’art més social de totes, la que reclama una major depuració aristocràtica, que a casa nostra no hem pogut tenir aquests darrers segles, [que] ha tingut d’ésser conreada en un regisme d’individualisme impropi de la seva missió col·lectiva.» Aquest llibre va ser censurat i retirat del mercat per una sospitosa tendència nacionalista catalanista.85 Les línies d’investigació que conreà i que van veure la llum en publicacions de formats diferents (llibres, articles, opuscles) es poden agrupar en dos grans blocs: d’una banda, el que el mateix Martinell definia com a «arqueologia i història de l’art a Catalunya», i de l’altra, el «gaudinisme». Del primer bloc se’n deriven altres tres grups temàtics: l’arquitectura cistercenca i l’art medieval en general, l’art barroc, i un tercer, més genèric, d’art català. A la seva obra inicial Estudio iconográfico mariano de Valls y su comarca (premiat al Certamen de la Academia Bibliográfico Mariana de Lérida i publicat el 1912), li seguí El arte de la danza (Valls, 1912), acompanyat de dibuixos de ballarines de diversos països i de motius florals fets pel mateix Martinell; la sèrie dedicada als monestirs cistercencs, El monastir de Poblet i El monastir de Santes Creus;86 i els treballs «Les hopitaux» i «Les bains 85. C. Martinell, L’art català sota la unitat espanyola. Barcelona: Editorial Canosa, 1933. 86. Barcelona: Editorial Barcino, 1927 i 1929, respectivament.

74

Cèsar Martinell: Volum primer de la seva obra Arquitectura i escultura barroques a Catalunya. Col·lecció Monumenta Cataloniae. 1959-1963

75

publics»,87 o «L’arquitectura pre-romànica d’Andorra».88 Del grup dedicat al barroc, les publicacions de Martinell es van iniciar (sense tenir en compte els nombrosos articles apareguts en revistes i diaris catalans) amb el Llibre de notes de Lluís Bonifàs i Massó, escultor de Valls (1917), personatge que anys més tard va tornar a merèixer la seva atenció i al qual va dedicar una monografia més completa i crítica, El escultor Luis Bonifás y Massó. 1730-1786 (1948),89 al que seguirien Capella de Ntra. Sra. del Roser i ses pintures en rajoles vidriades (1924) i La Seu Nova de Lleida (1926),90 i altres títols que culminarien en la seva gran obra, els tres volums de la col·lecció Monumenta Cataloniae, Arquitectura i escultora barroques a Catalunya,91 on va condensar tot el seu saber dels segles barrocs acumulat des de la seva joventut, que al nostre parer mai no han estat superats per cap estudi posterior a causa de la seva triple formació com arquitecte, com a restaurador i com a historiador de l’art. Aquesta ciència acumulada li va permetre, després de les destrosses que va patir la retaulística barroca catalana durant la Guerra Civil espanyola de 1936-1939, recompondre, restaurar, reconstruir o dissenyar nombrosos retaules que havien estat mutilats o cremats. Dels temes d’índole diversa destaquen Amics de l’Art Vell. Memòria de l’obra realitzada des de la seva fundació. 1929-1935;92 La Escuela de Lonja en la vida artística barcelonesa;93 «El arquitecto Pedro Blay en el Campo de Tarragona»;94 El pintor Galofre Ollé;95 «Veinticinco años de arquitectura barcelonesa 19081933»,96 i l’obra de publicació pòstuma Construcciones agrarias en Cataluña.97 87. A L’architecture gothique civile en Catalogne. Mataró: Éditions de la Fondation Cambó, Imp. Minerva, 1935. 88. A Andorra, Miscel·lània cultural, 1959. 89. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1948. 90. Valls: Editorial Castells. 91. Barcelona: Editorial Alpha, 1959, 1961 i 1963. 92. Barcelona: Amics de l’Art Vell, 1935. 93. Barcelona: Escuela de Artes y Oficios Artísticos de Barcelona, 1951. 94. Tarragona: Butlletí Arqueològic de Tarragona, 1952. 95. Poblet: Estudis Vallencs, 1962. 96. Barcelona Atracción, maig de 1933. 97. Barcelona: Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña y Baleares, 1975. Conté, també: Ignasi de Solà-Morales Rubió, «Introducción. El arquitecto Cèsar Martinell, un ensayo de interpretación», i R. Lacuesta, «Los escritos de Cèsar Martinell» i «Cronologia comparada de Cèsar Martinell».

76

Publicació de Gaudí. Su vida. Su teoría. Su obra, de Cèsar Martinell, que conté reproduccions de projectes de Gaudí i dibuixos interpretatius realitzats pel mateix Martinell. COAC, 1967

77

Respecte al segon bloc, dedicat a Gaudí i al gaudinisme, cal remuntar-se a l’any 1915, quan en va publicar un primer article a El Pirineu Català (Ripoll, 20 de març de 1915). Martinell no va treballar directament amb Gaudí, però va arribar a conèixer la seva obra d’una manera profunda per mitjà de les llargues converses que hi va mantenir. Malgrat la crisi del llenguatge gaudinià succeïda als anys trenta, Martinell va lluitar, amb un esperit revisionista, per reinterpretar i conservar viu el llegat de l’arquitectura de Gaudí, i sota aquest impuls creà el Centre d’Estudis Gaudinistes. Aquest coneixement es va plasmar en una sèrie de llibres, com ara Gaudí i la Sagrada Família comentada per ell mateix;98 Gaudinisme99 i, el més important de tots, que encara constitueix el llibre de referència dels estudiosos de l’obra gaudiniana, Gaudí, su vida, su teoría, su obra,100 on de manera decisiva analitza el personatge, el seu pensament i la seva producció arquitectònica, sense concessions a interpretacions místiques, esotèriques i banals, en les quals havia anat caient la historiografia gaudiniana i que va posar en perill els seus edificis. El 1967 va organitzar al Saló del Tinell una exposició sobre Gaudí, les activitats entorn a la qual es van publicar en Jornadas Internacionales de Estudios Gaudinistas,101 amb una introducció redactada pel mateix Martinell amb el títol «Procedimientos constructivos y texturas en la obra de Gaudí».102 98. Barcelona: Editorial Aymà, 1951. 99. Barcelona: Publicacions Amigos de Gaudí, 1954. 100. Barcelona: Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña y Baleares, Industrias Gráficas Casamajó, 1967. 101. Barcelona: Editorial Lumen, 1970. 102. Bibliografia sobre Cèsar Martinell: R. Lacuesta, Antoni González, «Cèsar Martinell, activista del Noucentisme», Noucentisme: la arquitectura y la ciudad. COACB, Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo, 113, març 1976, p. 69-72); Anna Maria Mussone, Cesar Martinell i Brunet, architetto e storico dell’arte catalano, 1888-1973: dagli aspetti stilistico-strutturali delle architettura agraria (anni venti) agli studi sul barocco catalano (tesi di laurea, 1988); Bonaventura Bassegoda i Maria Martinell i Taxonera, «Bibliografia de Cèsar Martinell i Brunet (18881973)», El Barroc català, Actes de les jornades celebrades a Girona, 17-19 de desembre de 1987. Barcelona: Edicions dels Quaderns Crema, 1989, p. 307-341; Raquel Lacuesta, Josep I. de Llorens, Cèsar Martinell, 25è aniversari de la mort de l’arquitecte. Barcelona: COAC, 1998; AA.DD., Cèsar Martinell i la seva època. Tarragona, Fundació Universitat Catalana d’Estiu, Diputació de Tarragona i Associació Cultural Cèsar Martinell, 2001; R. Lacuesta, «Gaudí a través de Cèsar Martinell», Els arquitectes de Gaudí, Barcelona, COAC, 2002, p. 120-131; Joan Figuerola, «Cèsar Martinell, la difusió de Gaudí», Gaudí sense Gaudí. Un itinerari pels arquitectes col·laboradors i admiradors del Camp de Tarragona. Tarragona: Fundació Caixa Tarragona, 2002, p. 133-154); Maria Martinell i Taxonera, Antoni Sella i Montserrat, Sense renúncies: memòries de Maria Martinell i Taxonera. Barcelona, Maikalili, 2005.

78

Adolf Florensa i Ferrer, la recuperació de la Barcelona antiga L’arquitecte Adolf Florensa (Lleida, 1889 – Barcelona, 1968), amb títol de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona de 1914, va exercir també com a urbanista, teòric, crític, arqueòleg i historiador de l’art, de l’arquitectura i la construcció. L’any que obtingué el títol fou contractat per la mateixa Escola d’Arquitectura com a professor auxiliar de l’assignatura Perspectives i ombres, i el 1920 va guanyar la càtedra de Mecànica racional. Del seu pas per l’Escola es conserva el record de la seva extraordinària capacitat didàctica per a comunicar els seus coneixements. El febrer de 1921 va ser nomenat arquitecte municipal de l’Ajuntament de Barcelona per ocupar la plaça que havia deixat vacant l’arquitecte Antoni de Falguera; arribà a cap de Servei el 1929 i es jubilà el 1959. Tot i així, després de la jubilació l’Ajuntament li va concedir el títol de Conservador de la Ciutat Antiga.103 Fou acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1926) i de la Reial Acadèmia de Doctors de Catalunya; membre corresponent de l’Académie d’Architecture de Paris (1927) i de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid (1961), cavaller de l’Orde al Mèrit de la República Italiana (1964), i títol pòstum de Medalla al Mèrit Cultural de la Ciutat de Barcelona (1969). Com a arquitecte en exercici de la professió lliure és autor d’una sèrie d’edificis que entren de ple en l’estètica noucentista decantada cap al classicisme i el barroc, i que han estat recollits sistemàticament en la historiografia del noucentisme. Són notables el Casal del Metge (1919), les cases Cambó ((1921-1925) i el Foment del Treball Nacional (en col·laboració amb Josep Goday, 1931-1934), tots tres a la via Laietana de Barcelona, a més d’altres edificis de nova planta projectats com a arquitecte municipal i per a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929.104 103. Vegeu ressenyes biogràfiques i comentaris sobre la seva obra a «Fallecimiento del arquitecto Don Adolfo Florensa Ferrer» (amb articles de Bonaventura Bassegoda Musté i Javier Subias Fages). La Vanguardia Española, Barcelona, 16 de juliol de 1968. 104. Vegeu: Màrius Gifreda, «Les Arts. Dos ciutadans opinen», Mirador, Barcelona, 31 de gener de 1929; Joan Sacs, «La novíssima arquitectura acadèmica d’Adolf Florensa», Gaseta de les Arts, arquitectura, escultura, pintura, bells oficis, cinema, any III, núm. 14, Barcelona, gener de 1930, p. 1-5.

79

En el terreny de la teoria arquitectònica, Florensa és un dels que manifesten cert rebuig per la doctrina racionalista que, segons ell, pretenia imposar Le Corbusier. Amb profunds coneixements de l’arquitectura, els estils i els arquitectes de la seva època i les seves fonts d’inspiració, fou requerit nombroses vegades per impartir conferències i divulgar els seus coneixements. Entre les seves tasques com a arquitecte restaurador de monuments, de les quals deriven els seus escrits, bé en forma de crònica, bé com a estudis d’història de l’art, cal esmentar la seva activa participació en les obres de recuperació de la ciutat antiga des del seu càrrec com a cap del Servicio de Edificios Artísticos y Arqueológicos de l’Ajuntament de Barcelona, a les ordres de l’arquitecte Joaquim Vilaseca i amb la col·laboració de l’historiador Agustí Duran i Sanpere, coincidint amb els anys en què fou alcalde de la ciutat Josep M. de Porcioles. Florensa fou un dels responsables del trasllat i reconstrucció del palau Clariana-Padellàs (1931-1934), edifici amb components gòtics, renaixentistes i neoclàssics, des del seu emplaçament original al carrer de Mercaders (afectat per l’obertura de la via Laietana), a un dels costats de la plaça del Rei. El 1943 s’hi inaugurà el Museu d’Història de Barcelona. En formar els fonaments per a la reconstrucció es va fer la gran troballa de restes romanes, visigòtiques i medievals, i Adolf Florensa va adequar l’espai del nou solar de la casa Padellàs com a soterrani visitable. L’altra gran intervenció de Florensa i el seu equip en aquests mateixos anys es va produir al Saló del Tinell, convertit (i redistribuït l’interior) en seu del convent de les clarisses al segle xviii, del qual es van recuperar les dimensions i l’espai del segle xiv, com també finestres del segle xi i pintures murals gòtiques, i els antics portals que comunicaven el Saló del Tinell amb la Reial Capella de Santa Àgata. I finalment, recuperà i restaurà el palau del Virrei (que havia estat utilitzat com a Casa de la Inquisició) per ubicar-hi l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i les muralles romanes i medievals de la ciutat. Entre 1957 i 1966 restaurà, amb finançament de la Diputació de Barcelona, l’edifici de les Drassanes per instal·lar-hi el Museu Marítim, i també fou l’autor de la restauració, a la dècada de 1950, d’alguns palaus del carrer Montcada per a reutilitzar-los com a museus de la ciutat. D’aquesta tasca com a restaurador, hom ha considerat que va ser en bona part mediatitzada per les

80

Fascicle de L’Art Català, amb un article d’Adolf Florensa sobre l’arquitectura civil catalana de l’època gòtica. 1955

circumstàncies estructurals de postguerra i del franquisme, i perfectament sintonitzada i acrítica amb la política cultural oficial del municipi.105 Amb una actitud historicista, es va declarar al marge de les diverses teories de restauració que es debatien en aquell moment, tot i que se li reconeix l’esforç i l’interès per publicar les obres executades des del seu Servei d’Edificis Artístics i algunes monografies de temàtica historicoartística, que van ser editades per l’Ajuntament de Barcelona en forma de fascicles: Jardines y monumentos (1954; 1959, 2ª ed.), La calle de Montcada (1957; 1959, 2ª ed.); El barrio de Ribera y su ordenación (1959, 2ª ed.); Nombre, extensión y política del «Barrio Gótico» (juny de 1958); Las murallas romanas de la ciudad (agost de 1958); La plaza de San Felipe Neri, ayer, hoy y mañana (novembre de 1958); La antigua 105. Antoni González i Raquel Lacuesta, 1380-1980: Sis segles de protecció del patrimoni arquitectònic de Catalunya. Memòria 1983 del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (Barcelona, Diputació de Barcelona, 1984, p. 49-56).

81

Adolf Florensa va publicar una sèrie de fascicles de divulgació de les obres de conservació i restauració de monuments que dirigia des de l’Ajuntament de Barcelona. 1947-1953

Casa de la Ciudad (1959; 1960, 2ª ed.); La Casa de la Ciudad en los tiempos modernos (agost de 1960); El palacio de la Virreina del Perú en Barcelona (abril de 1961); Veinte años de labor en la Conservación y restauración de edificios artísticos e históricos 1927-1946 (1947); Conservación y restauración de monumentos históricos (1947-1953 i 1954-1960), editats, respectivament, en 1953 i 1962. Aquestes publicacions constitueixen una aportació inestimable a la historiografia de la restauració monumental i de l’arquitectura històrica. La resta de treballs publicats per Adolf Florensa com a teòric, urbanista, restaurador de monuments i historiador de l’art i de l’arquitectura estan recollits al llibre de Josep M. Rovira i Gimeno i a la monografia editada pel Col·legi d’Arquitectes de Catalunya el 1998.106 En aquesta monografia 106. J. M. Rovira i Gimeno, La arquitectura catalana de la modernidad. Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya, 1987.

82

Adolf Florensa. Fascicle dedicat al carrer Montcada, que inclou els alçats acolorits de les façanes dels palaus i cases. 1957

destaca el text d’una conferència que li va encomanar el Colegio de Arquitectos de Madrid i que ell intitulà «Antonio Palacios, arquitecto, visto a través del ambiente barcelonés», on fa un repàs per la història de l’arquitectura de Catalunya recent i dels mestres més significatius de la renaixença.107 De la seva extensa i variada producció historiogràfica es 107. Adolf Florensa. Barcelona: Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 1998. Monografia dirigida i prologada per Gerard García-Ventosa, que recull articles de M. de Solà-Morales, «Adolf Florensa i Ferrer, el mestre»; M. Ribas Piera, «Un text inèdit d’Adolf Florensa», i O. Bohigas, «En la mort d’Adolf Florensa».

83

poden citar, a més, els títols El espíritu científico en los tratadistas de arquitectura;108 «Les édifices de l’administration publique. L’Hôtel de Ville et le Palais de la Generalité»;109 «Excavaciones y restauraciones en las inmediaciones de la plaza del Rey»;110 Il gotico catalano in Sardegna;111 i «Puig i Cadafalch, arquitecto, historiador del arte y arqueólogo».112 Josep Francesc Ràfols i Fontanals, l’esperit enciclopedista J. F. Ràfols (Vilanova i la Geltrú, 1889 – Barcelona, 1965) va estudiar arquitectura (obtingué el títol el 1916) en contra de la seva voluntat, ja que volia ser pintor.113 De fet, la seva producció pictòrica fou nombrosíssima, i com arquitecte només va exercir els primers anys de professió. Potser a causa d’aquesta doble activitat és pel que podem considerar que la seva obra escrita abasta dos vessants que més difícilment trobem en Puig i Cadafalch i en Martinell: per una banda, la crítica artística de l’arquitectura, escultura i pintura contemporànies, i, per l’altra, la història de l’art des de tots els espectres temàtics, des del Renaixement fins a mitjan segle xx. Ràfols es també fill de la ideologia noucentista, no només per la seva obra construïda o dibuixada, sinó també per aquell doble caràcter

108. Barcelona: Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 1931. 109. A L’architecture gothique civile en Catalogne. Op. cit. p. 7-27. 110. Cuadernos de Arquitectura, any 2, núm. 3, Barcelona: Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña y Baleares, juny 1945, p. 91-99. 111. Roma: A.B.E.T.E. 1962. 112. Cuadernos de Arquitectura, 68-69, Barcelona: Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña y Baleares, 2n-3r. trim. 1967, p. 75-78. 113. De la faceta de Ràfols com a pintor, Cèsar Martinell va escriure: «Por encima de arquitecto era artista. Para Ràfols, la arquitectura fue una de tantas manifestaciones del arte. Ya en los primeros cursos de la escuela nos sorprendió con atrevidas coloraciones y procedimientos que en las asignaturas artísticas se salían de las maneras escolares y aun de sus maneras personales, siempre tan comedidas. Favoreció esta inquietud colorista la coincidencia de que aquellos días el arquitecto Jujol sustituyera en el profesorado al rígido Vilaseca, con lo cual tomaron mayores vuelos lápices y pinceles en las manos de Ràfols. Los proyectos de arquitectura, peligrosos de aridez técnica, él los insuflaba de vitalidad artística...». «Elogio de Josep F. Ràfols, primer biógrafo de Gaudí», Destino, 1643, Barcelona, 29 de març de 1969.

84

de personatge polifacètic i d’activista del noucentisme.114 Es pot dir que al llarg de la seva vida no n’hi ha revista o diari a Catalunya on no hi hagi publicat algun article. Paga la pena citar-los: D’ací d’allà, Agrupació Excursionista de Catalunya, Alerta, Almanaque Católico Hispano Americano, Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, Arquitectura, Arquitectura i Urbanisme, Art, Les Arts Catalanes, Arts i Bells Oficis, Barcelona Atracción, Berga, Brum, Catalunya Social, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, Butlletí d’Alumnes Obrers de l’Escola Industrial de Vilanova, La ciutat i la casa, Catalonia, Correu de les Lletres, La Crónica de Valls, Cuadernos de Arquitectura, Cúpula, La Defensa, Destino, Flama, Gaseta de les Arts, Leonardo, El Matí, Mirador, Monitor, La Nova Revista, Penedès, El Propagador de la Devoción a San José, La Paraula Cristiana, Prisma, La Revista, Revista del Centre de Lectura de Reus, Themis, Vell i Nou, La Veu de Catalunya, Vida Cristiana, Vila-Nova, Villanueva y Geltrú, El Vilanoví, i potser alguna més.115 Testimonis, en definitiva, de la seva tasca divulgadora i pedagògica. A la vista de tantes i tan diferents revistes, es dedueix que els temes que tractà van ser de molt diversa índole. Tant feia la crítica d’artistes, com la crònica d’exposicions, com conferències i publicacions; o bé es dedicava a la investigació científica de l’arquitectura, l’escultura o la pintura, abastantne totes les èpoques i tots els estils. També s’interessava pels temes religiosos i literaris (Leon Bloy, Maritain...). Amb aquest bagatge, es pot considerar a Ràfols com una de les figures més importants de la historiografia catalana del segle xx i un prestigiós tractadista d’art. Ràfols va formar part, en acabar la carrera, del grup que sota les ordres de Jeroni Martorell va elaborar el Repertori Iconogràfic de l’Art Espanyol que es va iniciar el 1915. A ell se li deuen les magnífiques reproduccions 114. Per contextualitzar la figura de Ràfols, vegeu també: M. Peran, A. Suàrez i M. Vidal, «Opcions i models per a un art modern. Noucentisme i context internacional», El Noucentisme..., op. cit., p. 53-67; Joan Bassegoda i Nonell, «Ràfols, professor i estudiós de Gaudí», Els arquitectes de Gaudí. Barcelona: Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 2002, p. 98-101 i 165-166. 115. L’any 1977, el Col·legi d’Arquitectes va encomanar a l’autora d’aquest discurs un Estudi documental sobre l’obra de l’arquitecte noucentista J. F. Ràfols i el seu entorn. Aleshores vaig buidar totes aquelles revistes i publicacions que hi havia a la Casa de l’Ardiaca, al COAC, a la Càtedra Gaudí, etc., i també altres que em va proporcionar la seva vídua. Un resum d’aquell treball es va publicar, en homenatge al centenari de la seva mort, a: R. R. Lacuesta, «Recordem Ràfols», Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme, 144, Barcelona: COAC, gener-febrer 1981, p. 44-47.

85

J.F. Ràfols. Aquarel·les dels enteixinats del santuari de Nostra Senyora de Paret Delgada, a la Selva del Camp, i de la sala de la columna de l’Ajuntament de Vic, respectivament, realitzats per al Repertori Iconogràfic de l’Art Espanyol per encàrrec del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. 1915-1920

pictòriques d’obres artístiques, com ara els enteixinats policromats d’alguns palaus i cases nobles de Catalunya i d’altres indrets d’Espanya.116 També va pertànyer a diverses entitats culturals: soci del Cercle Artístic de Sant Lluc (1915), membre de l’Agrupació Courbet (1918) i secretari dels Amics de l’Art Litúrgic (entitat creada el 1923). L’any 1922 va anar a Itàlia gràcies a una beca que li va atorgar la Junta de Ampliación de Estudios de Madrid.117 En el camp de la docència, Ràfols va exercir com a professor adjunt d’Ensenyances Artístiques a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (1928), i el 1943 guanyà la càtedra d’Història de l’Art. També fou professor de l’Acadèmia Dalmases i de l’Escola Massana i, finalment, director de la Càtedra Gaudí fins a la seva jubilació, el 1959. Des d’aquests llocs va formar, amb èxit reconegut per la seva qualitat pedagògica, unes quantes promocions d’arquitectes, historiadors i dissenyadors. El 1928 publica la primera biografia existent sobre Gaudí (Editorial Canosa), tres anys després de la seva mort i a qui havia tractat personalment, 116. Josep F. Ràfols, «Conservació i catalogació de Monuments», Vell i Nou, vol. I, núm. 5, època II, 1920; J. F. Ràfols, Techumbres y artesonados españoles. Barcelona: Editorial Labor, 1926. Vegeu també: M. A. Carrasco, R. Lacuesta, «El Repertori Iconogràfic...», op. cit, p. 78-80. 117. A Itàlia va escriure el llibre Arquitectura del Renacimiento italiano, que fou publicat per l’Editorial Seix i Barral el 1926, al que seguiren, de la mateixa editorial, Pintura y escultura del Renacimiento italiano (1930) i Arquitectura del Renacimiento español (1948).

86

Josep Francesc Ràfols, primer biògraf d’Antoni Gaudí, va reproduir a la monografia que li dedicà i que publicà Editorial Canosa el 1928, una sèrie de projectes no executats, com el refugi de caça per a la finca del Garraf, d’Eusebi Güell / Entrada a la casa Calvet, reproduïda al mateix llibre

que servirà com a base per a la copiosíssima historiografia posterior, ja que proporciona dades del material gràfic existent abans que fos incendiat l’estudi que Gaudí tenia a la Sagrada Família. Un altre llibre en el qual exerceix la crítica és Arquitectura de las Edades Moderna y Contemporánea (1944), on dedica alguns paràgrafs als arquitectes de major renom al món. També és dels pocs que escriviren articles sobre Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch o J. M. Jujol, que durant força temps van romandre oblidats de les pàgines de la història de l’arquitectura. Un any abans havia aparegut el volum El arte modernista en Barcelona,118 on per primera vegada s’intenta recopilar la activitat realitzada per tots els estaments de la vida artística d’aquell període. Aquest llibre culminarà en la 118. Barcelona: Editorial Dalmau, 1943.

87

Josep F. Ràfols: Las cien mejores obras de la escultura española. 1943

seva gran obra Modernismo y modernistas,119 en la qual, també per primer cop, es fa una definició i una delimitació del moviment. Al llarg de l’exposició, Ràfols manté una postura crítica davant els esdeveniments de tota mena que donen contingut i forma al fenomen modernista: artístics, musicals, literaris, teatrals, arquitectònics i polítics; com també davant l’heterogènia producció dels arquitectes de l’època, als que acusa en alguns casos de copiar dels col·legues centreeuropeus. I dels constructors cata-lans diu que «están inmersos en un revuelo de popularismos, de secesionismos, de arqueologismos y de sandeces que han destrozado nuestra urbe y los paisajes que la envuelven». Ràfols conclou la crítica a l’arquitectura modernista donant les gràcies a què «por fin, a principios de siglo, los arquitectos sensibles miran hacia Italia y saben aprovecharse del palladianismo y del brunellesquismo«. De la mateixa manera, elogia als arquitectes del GATCPAC perquè, segons ell, «supieron 119. Barcelona: Ediciones Destino, 1949.

88

Josep F. Ràfols: Modernismo y modernistas. 1949. Coberta del llibre i reproducció d’un dibuix d’un ball de vestits d’època celebrat a Llotja, de Nicanor Vázquez, 1891

crear una escuela arquitectónica catalana trabada y firme, lo único realmente coherente que había existido desde el siglo xix». Una tasca pacient i de rigorosa investigació va ser la que mostra a Ràfols com un enciclopedista de primera línia: entre 1951 y 1954 s’editen els tres volums del Diccionario biográfico de Artistas de Cataluña desde la época romana hasta nuestros días, que ell va dirigir i en el qual s’arribà a recopilar, gairebé de manera exhaustiva, totes les dades biogràfiques i professionals que fins aleshores es coneixien d’arquitectes, escultors, pintors i artesans catalans. Al volum tercer, Ràfols va incorporar una sèrie de breus estudis monogràfics signats per autors diferents sobre els temes genèrics relacionats amb els noms dels artistes biografiats: arquitectura, escultura, pintura, dibuix, gravat, arts gràfiques, orfebreria, monedes i medalles, metal·listeria artística, armeria, ceràmica, vidre, esgrafiat, tapisseria, brodats i puntes de coixí, construcció naval, instrumentària musical i pessebrisme.120 120. Barcelona: Editorial Millá, 1951.

89

Josep F. Ràfols: Diccionario biográfico de artistas de Cataluña. Coberta, portada Cataluña i reproducció fotogràfica de la casa Thomas, de Barcelona. 1951

90

Josep Danés i Torras, l’estudiós de la masia L’arquitecte Josep Danés (Olot, 1891-1955) va obtenir el títol a l’Escola d’Arquitectura el 1917. Encara estudiant, va col·laborar en diversos treballs per a la Sagrada Família, a través del seu amic Isidre Puig Boada. Va ser soci del Centre Excursionista de Catalunya i de l’Ateneu Barcelonès. Les seves afeccions eren l’arqueologia, que compartia amb els seus col·legues i amb mossèn Joan Serra Vilaró, i l’excursionisme. Com Ràfols, i juntament amb Francesc Folguera, Lluís Bonet Garí, Isidre Puig Boada, Guillem Forteza i Josep M. Vives i Castellet, va participar en l’aixecament de plànols d’una sèrie de monuments per elaborar el Repertori Iconogràfic de l’Art Espanyol abans esmentat, cosa que el va fer adquirir un progressiu coneixement de l’arquitectura medieval del país. D’aquests plànols es conserven a l’Arxiu del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (l’antic SCCM) de la Diputació de Barcelona els del pont de Besalú, del castell i del monestir del Sant Sepulcre de Palera, a Beuda, del castell de Castellar del Vallès, de la porta de Barcelona del recinte emmurallat d’Hostalric i la torre d’Ararà, del castell palau de la Bisbal d’Empordà, de l’antic hospital i església de Santa Maria de Montblanc, de la masia El Cassés, a Olot, del castell de Sales de Lierca, de la Torre Pallaresa de Santa Coloma de Gramenet, del recinte fortificat de Santa Pau i de l’església de Sant Joan de Boí.121 El seu biògraf per excel·lència, Joaquim M. Puigvert, ha dedicat diversos llibres al personatge, però el més complet és la monografia editada el 2008, que ha esdevingut un llibre de referència per a estudis futurs.122 Hi ha tres aspectes claus sobre els quals es basa aquesta monografia. En primer lloc, l’existència d’abundant documentació d’una figura carismàtica en el seu temps, a través de la qual es pot seguir el pols de la cultura catalana durant mig segle, la primera meitat del segle xx, convulsada per fets polítics i culturals d’importància cabdal. No es tracta d’una figura de relleu internacional, com ho poden ser els Gaudí, Domènech i Puig i 121. M. A. Carrasco, R. Lacuesta, «El Repertori Iconogràfic...», op. cit, p. 81-83. 122. Joaquim M. Puigvert i Solà, Josep Danés i Torras. Noucentisme i regionalisme arquitectònics. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008. Amb anterioritat, Puigvert va publicar Josep Danés i Torras, arquitecte: una biografia professional. Olot: Ajuntament, 2003.

91

Josep Danés: plantes de la masia El Cassés, d’Olot. Aquarel·la realitzada per al Repertori Iconogràfic de l’Art Espanyol. SCCM de la Diputació de Barcelona. 1915-1920 / Josep Danés: quadre sinòptic de masies amb galeries, de 1933, reproduït per J. M. Puigvert

Cadafalch, però sí d’un professional format sota el magisteri i les allargades ombres que aquests van projectar en generacions successives, i no tant des de l’estricte punt de vista formal de la seva producció arquitectònica, sinó des de la continuïtat cultural en el si del país i des de l’aplicació d’un mètode científic en el treball del dia a dia. En aquest sentit, Josep Danés és un prototipus de la «collita» generacional dels fruits de la Renaixença. El segon aspecte clau està relacionat amb la producció arquitectònica de Danés, que se situa de ple en la formulació i consolidació del noucentisme, i encara més enllà del període en què va estar en auge. Obres com la fàbrica Rojo, de Masquefa (1921-1922), l’edifici d’habitatges Sanllehy-Girona (carrer de la França Xica, 13-17, 1923-1925) i la torre Pascual de Zulueta (1924-1925), a Barcelona, la façana del cinema Olímpia de Manresa (1926-198), la torre de Josep M. Plana, a Olot (1927-1929), i l’església parroquial de la Mare de Déu dels Àngels de Barcelona (1942-1957) posen de relleu el perfil del projectista

92

en solucionar els llenguatges arquitectònics que pertoquen a cada lloc i a cada tipologia edificatòria. Danés és un dels arquitectes que millor encarna en les seves obres la seqüència, no estrictament cronològica, de les diverses aportacions i manifestacions estilístiques dels arquitectes noucentistes i de l’entroncament del modernisme arquitectònic amb l’Art Déco. El tercer aspecte que destaca de Danés és la seva dimensió polifacètica. Hereu remot de la Renaixença i fill directe del noucentisme, s’aplica, paral·lelament a l’exercici de la professió, en els temes que han atret als seus companys de promoció: la història de l’arquitectura i l’arqueologia. La primera, com a investigador del fet arquitectònic de la pairalia, que després trasllada a algunes obres que vindran marcades pel regionalisme geogràfic, un discurs que l’entronca amb actituds i manifestacions paral·leles que tenen lloc en altres països europeus. Va ser l’any 1923 quan Rafael Patxot «decidí oferir al Centre Excursionista de Catalunya la responsabilitat científica de publicar una dilatada obra que hauria de portar el nom d’Estudi de la Masia Catalana, amb uns objectius que entroncaven explícitament de ple amb la ideologia pairalista tan cara en determinats cercles del catalanisme conservador que maldaven per idealitzar, tot mitificant-lo, el món rural català, amb la finalitat de proposar un determinat ordre i control social per al món industrial i urbà.»123 Patxot va finançar l’estudi, la direcció executiva del qual es va encarregar a Josep Danés i a Lluís Bonet i Garí com a arquitectes, i a Josep M. Batista i Roca com a etnòleg.124 D’aquest vessant regionalista de l’arquitectura de Danés destaquen obres com la torre Guitart, a Sant Julià de Vilatorta (1925-1930), la masia Mariona, a Mosqueroles (1926-1933), la reforma de Can Tem, a Campos (Mallorca, 1934), la Central de les Forces Hidroelèctriques d’Andorra, a Les Escaldes-Encamp (1930-1934), el refugi d’alta muntanya Xalet de la Molina (1924-1926) i tants altres.125 123. J. M. Puigvert, 2008, op. cit., p. 44. 124. Lluís Bonet i Garí (Argentona, 1893-1993), amb títol de 1918, es va formar al costat de Puig i Cadafalch. Va ser deixeble de Gaudí i continuador de les obres de la Sagrada Família. Com Danés, publicà una sèrie de llibres i articles sobre l’arquitectura rural catalana: «Estudi de la masia catalana», Muntanya, 722, 1982, p. 147-153; i Les masies del Maresme: estudi de les masies, elements defensius, ermites i molins. Barcelona: Editorial Montblanc-Martín, Centre Excursionista de Catalunya, 1983. Es poden trobar més dades sobre l’obra de l’arquitecte a: Jordi Bonet i Armengol, Mariona Bonet i Agustí, «L’arquitecte Lluís Bonet i Garí. Aproximació a la seva obra», Els arquitectes de Gaudí..., op. cit., p. 152-161 i 167. 125. Els estudis realitzats sobre les masies i la historiografia de referència estan analitzats a

93

Una altra faceta de Danés està relacionada amb l’interès per l’arqueologia (va fer estudis i excavacions en diversos indrets de Catalunya) i amb l’estudi i l’aixecament de plànols de l’arquitectura històrica, que també li aplanarà el terreny per a la projectació de determinades obres historicistes, especialment algunes de caràcter religiós, i per al tractament dels nuclis antics i dels monuments, en obres de restauració, de reconstrucció o d’ampliació. D’aquestes obres de segell historicista ens ha J. Danés: estudi que va obtenir deixat el santuari de Núria, a Queralbs (1928el Premi d’Arquitectura del 1955), la Colònia Escolar de la Verge del Carme, Centre Excursionista de on aprofita les restes del castell d’Onda (Castelló Catalunya de 1914 de la Plana, 1919-1922) o el temple de Sant Serni de Cabó (1947-1955). Per la seva banda, l’església de Santa Maria de Ribes de Freser és un compendi eclèctic de tot el saber i tendències artístiques acumulades. Danés s’interessa igualment pels aspectes de l’arquitectura legal, que seria el motor de les seves recerques històriques sobre els costums a la Catalunya medieval, llegits en clau arquitectònica i urbanística. En Danés –diu Puigvert–, «la pràctica professional s’aiguabarreja amb els seus interessos erudits i intel·lectuals», resultat dels quals són la sèrie d’articles que va publicar en nombrosos diaris i revistes barcelonins i comarcals, especialment al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya.126 Aquesta faceta de publicista és també una de les mostres més fefaents que Danés va ser un autèntic intel·lectual del noucentisme. Jeroni Graner, Arcadi Pla i Josep Riera, «La masía: historia y tipología de la casa rural catalana», 2C. Construcción de la Ciudad, Barcelona, 1981; i el més recent de Jeroni Graner, «La masia: una arquitectura singular», en AA. DD., La masia catalana. Evolució, arquitectura i restauració. Barcelona, Brau Edicions, 2005, p. 61-87. 126. Puigvert recull fins a 57 títols d’estudis i articles que va publicar Josep Danés. Destaquen «Notes referents a les masies de les Valls de Bianya, Castellar de la Muntanya i Valldelbach», Estudis Universitaris Catalans, vol. V, 1911, p. 3-33, estudi completat el 1914 i publicat el 1919 per la Impremta Casa de Caritat de Barcelona amb el títol Arquitectura popular de la Secció septentrional de la comarca d’Olot. Notes...; «Trovalla a Cobet», Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 345-346, 1930; «Estudi de la masia catalana. Exposició de documents gràfics», Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 458, 1933, p. 272-284.

94

Isidre Puig Boada, gaudinista Isidre Puig Boada (Barcelona, 1891-1987) fou arquitecte, amb títol de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona de 1915, historiador i crític de Gaudí, i, amb escassa dedicació, historiador de l’art. Format en plena eclosió del moviment noucentista, va ser un dels deixebles i admiradors que giraren entorn a Gaudí, a qui va conèixer el 1914. Fou membre de la Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família (des de 1944), la continuació de les obres del qual, en morir Gaudí, defensà aferrissadament fins a la pròpia mort. Des del 1950 exercí com a director de les obres, i juntament amb Francesc de P. Quintana i Lluís Bonet Garí projectà la façana de la Passió. Des del 1913 col·laborà amb Jeroni Martorell i Terrats, i a partir del 1915, amb el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, en l’aixecament de plànols de monuments per al Repertori Iconogràfic de l’Art Espanyol. Puig Boada en va aixecar un total de 26 plànols (perspectives, plantes, alçats i seccions), dipositats a l’arxiu de l’SCCM, que li augmentaren els coneixements sobre la història de l’arquitectura militar i religiosa catalana: el castell de Sant Jaume o Castellvell, de Castellví de Rosanes (1913); el castell palau dels Cabrera i l’església parroquial de Santa Maria, de Blanes; el castell de Besora, de Navès, o el pont i les muralles de Cardona (1915-1920). Al mateix arxiu hi ha un plànol de Puig Boada amb la representació de plantes, alçats i seccions de l’altar major de l’església parroquial de Sant Martí, d’Arenys de Munt, de 1943.127 Després de la guerra civil (1936-1939), la seva tasca professional i com a historiador de l’art es va adreçar a dos temes principals: d’una banda, els estudis gaudinistes i la Sagrada Família, sobre l’obra de la qual va publicar algunes monografies, i de l’altra, la construcció d’edificis civils i d’esglésies de nova planta, i la reparació d’altres que havien estat víctimes de la revolució social de 1936, o la restauració (catedral de Solsona i les esglésies parroquials de Sant Esteve de la Garriga, Begur, Caldes de Montbui...). Exemples d’edificis civils es troben a Barcelona (les cases de tall italianitzant del carrer de Vilana i la casa Vilardaga, a Vallvidrera, o la racionalista casa P. Sagnier del carrer d’Anglí,) i també a Blanes, Sant Feliu de Codines o Saragossa, a més de les 127. M. A. Carrasco i R. Lacuesta, «El Repertori ...», op. cit., p. 63-96.

95

Isidre Puig Boada: El temple de la Sagrada Família. Coberta del llibre i croquis de la secció longitudinal del temple. 1929

oficines de la Caixa d’Estalvis de Ponts, Guissona, Manlleu, etc., i els edificis públics de Pineda de Mar, com la biblioteca, el portal del cementiri i el mercat municipal. D’esglésies de nova planta destaquen les parroquials d’Artesa de Segre, Balaguer, Castellfollit de Riubregós, La Guàrdia de Tornabous, Mollerussa, Palau de Plegamans, Perecamps, Pujalt, Sant Joan de l’Erm, Térmens i Vilada, a més del Seminari Major de Solsona); en gairebé totes elles queda reflectida la influència de Gaudí i, alhora, del llenguatge noucentista. Alguns d’aquests projectes foren realitzats per la seva condició d’arquitecte diocesà dels bisbats de Solsona (1940-1946) i Urgell (1956-1968).128 128. D’entre els biògrafs i analistes de l’obra de Puig Boada es troben: Jordi Bonet Armengol, «Isidre Puig Boada, arquitecte», Els arquitectes de Gaudí..., op. cit., p. 144-151; Maria Garganté Llanes, «Gestionar la destrucció: Isidre Puig Boada com a arquitecte diocesà a l’Urgell», Urtx, Revista Cultural de l’Urgell, 27, 2013, p. 65-80; Joaquim M. Puigvert i Solà, «Els arquitectes diocesans i l’arquitectura religiosa contemporània: del pes del passat medieval a la modernitat moderada», Els arquitectes i l’administració pública a Catalunya (1900-1950), Plecs d’història local, 152, suplement de la revista L’Avenç, Barcelona, febrer de 2014.

96

De la seva producció historiogràfica destaquen, fonamentalment, els dedicats a Gaudí: «El palacio Güell de la calle del Conde del Asalto, de Barcelona», amb una interessant descripció de l’edifici amb la intenció de donar-lo a conèixer per evitar-ne la demolició;129 «Sesión de crítica de arquitectura celebrada en Barcelona como homenaje a Antonio Gaudí», on es reprodueixen ponències de Cèsar Martinell, Isidre Puig Boada i Josep M. Sostres, a més d’un intens debat sobre la figura i les obres de l’arquitecte de la Sagrada Família, en què exposaren els seus punts de vista sobre la terminació d’aquest temple, a més dels esmentats, Joaquim Gili, Joan Bergós, Miquel A. Tàrrega i Ramon Térmens;130 El Temple de la Sagrada Família;131 Parroquia del Sagrado Corazón: Colonia Güell. Santa Coloma de Cervelló (en col·laboració amb Joan Bassegoda, E. Corral i altres);132 L’església de la Colònia Güell i El pensament de Gaudí. Compilació de textos i comentaris per Isidre Puig Boada, llibres que recullen tots els manuscrits d’Antoni Gaudí, i s’analitzen tant des dels punts de vista arquitectònic i artístic com des dels litúrgic i místic, sempre sota la interpretació d’un home profundament religiós com ho era Puig Boada.133 També publicà nombrosos articles de temàtica gaudiniana al diari El Matí i a la revista Templo. Altres escrits de contingut divers: «El coro de la catedral [de Barcelona]. Necesidad de la reforma»134, on es manifesta obertament a favor de l’ampliació del presbiteri, la construcció de dues escalinates d’accés a la cripta i el trasllat i la mutilació del cor centrat a la nau principal; i Set noves esglésies al Bisbat d’Urgell.135

129. Cuadernos de Arquitectura, 2, Barcelona: Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña y Baleares, novembre de 1944, p. 25-34. 130. Revista Nacional de Arquitectura, 139. Madrid, juliol de 1953, p. 34-50. 131. Barcelona: Editorial Barcino, 1929. 132. Barcelona: Editorial Beascoa, 1978. 133. Barcelona: Editorial Lumen, 1976; Barcelona: Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 1981, i Barcelona: Dux, 2004. 134. La Vanguardia, 31 de maig de 1958, p. 24. 135. Barcelona: La Gaya Ciencia, 1982.

97

Per acabar… És impossible tractar en aquest discurs de tots i cadascun dels arquitectes que en els dos darrers segles es van decantar per l’estudi i la divulgació de la història de l’art i de l’arquitectura. Però no vull acabar sense recordar, si més no, arquitectes com Josep Torres Argullol (1848-1909, amb títol de 1875), qui dedicà una monografia a la seu de Manresa, publicada per l’Asociación de Arquitectos de Cataluña en 1899; Ramon Salas i Ricomá (1848-1926, títol de 1873), l’arquitecte diocesà de Tarragona que va redactar la Guía histórica y artística del monasterio de Poblet el 1893; Jaume Gustà i Bondia (1853-1930, títol de 1879), autor d’una monografia sobre el monestir de Sant Benet de Bages (1886-1887); Lluís Bonet i Garí,136 a qui ja hem esmentat abans; Francesc Folguera i Grassi (1891-1960, títol de 1917), que va escriure sobre arquitectura contemporània, construcció i urbanisme; Josep Gudiol i Ricart (1904-1985, títol de 1934), a qui necessàriament hem de citar com a fundador de l’Institut Amatller de l’Art Hispànic (1941) i com a creador de la col·lecció de 22 volums Ars Hispaniae, per a la qual va comptar amb els millors especialistes en cada tema, i també per la redacció, juntament amb Joan Ainaud i Frederic-Pau Verrié, del volum La Ciutat de Barcelona dins del Catálogo Monumental de España (1947); Oriol Bohigas i Guardiola (1925, títol de 1951), a qui hem d’agrair la seva important aportació sobre el moviment modernista i els seus autors, i sobre urbanisme; i Joan Bassegoda Nonell (1930-2012, títol de 1957), que va dedicar bona part de la seva activitat a l’estudi de Gaudí, però també a monuments clàssics i gòtics. De tots ells hem de reconèixer la seva influència en la formació de les promocions d’historiadors de l’art que han obtingut el títol com a tals des del 1972, després que la Facultat de Geografia i Història de Barcelona en creés l’especialitat.

136. Vegeu nota 124.

98

Volum de la col·lecció Ars Hispaniae (1946-1958), dirigida per Josep Gudiol i Ricart

99

D I S C U R S D E R E S P O S TA P E R L ’A C A D È M I C N U M E R A R I IL·LM SR. DR. FRANCESC F O N T B O N A I D E VA L L E S C A R

101

Excel·lentíssim Senyor President, Il·lustríssims Senyors Acadèmics, senyores i senyors,

Una de les persones que ha documentat més i millor l’arquitectura històrica catalana és Raquel Lacuesta. Ella té en aquesta activitat no sols la seva professió sinó una afició personal intensa que fa que s’hi hagi consagrat de manera incansable, dins i fora de la seva tasca laboral, que s’ha desenvolupat al Servei de Patrimoni Arquitectònic Local –antic Servei de Catalogació i Conservació de Monuments- de la Diputació de Barcelona, fins la seva jubilació recent. Per això la seva activitat en aquest camp ha estat immensa, i el seu currículum ja es recull en la publicació d’aquests discursos acadèmics, on tots els presents el podran consultar. Jo només vull evocar alguna circumstància concreta de la seva professionalitat i recursos que vaig viure molt directament, entre moltes coses en les que d’una manera o altra hem col·laborat plegats. Quan la casa Agustí Valentí, digne edifici modernista situat davant per davant del Palau de la Música Catalana, al carrer dit ara d’Amadeu Vives, cantonada amb Sant Pere més Alt, es va veure amenaçada per una delirant operació que pretenia enderrocar-la per fer-hi un hotel, jo vaig entendre que la seva vulnerabilitat radicava en el fet que l’autor de la casa, Antoni Millàs Figuerola (l’Hospitalet de Llobregat 1862 – Barcelona 1939), era un arquitecte que malgrat la seva qualitat havia quedat orfe de bibliografia, vés a saber per què. La sèrie de cases Francesc Farreras que Millàs construí a diversos punts de l’Eixample de Barcelona – especialment les del carrer Mallorca 284, el 1898, i la magnífica de Gran Via de les Corts Catalanes 536-542 amb Villarroel 49-51, el 1902– són prou notables dins el context del nostre Modernisme arquitectònic com per a proporcionar al seu autor el nivell important de fama que la història li havia escatimat.

103

Com que em vaig unir al clamor ciutadà que demanava la conservació de la casa –la mateixa Acadèmia nostra també va fer el que va poder institucionalment per a impedir la malvestat– vaig creure que el primer que calia fer era documentar bé el seu autor i publicar tan aviat com fos possible un ampli article monogràfic que tragués Millàs del seu injust anonimat. Difícilment jo hauria trobat els camins idonis per documentar ràpidament i com calia el personatge i per això vaig demanar a la Dra. Lacuesta si podia redactar un article com aquell. La seva resposta afirmativa va ser immediata, i poques setmanes més tard em feia a mans l’original d’un text completíssim, ple de documentació exhaustiva i alhora ben llegible, que vàrem publicar tot seguit a la Revista de Catalunya el juny del 2005, i on una de les fotografies il·lustratives que més visibles hi resultaven era lògicament la de la casa en perill, una construcció que quan Domènech i Montaner aixecava el seu Palau ja la tenia acabada davant del seus ulls, i en la que els arcs que s’obren a la seva planta baixa semblen talment dialogar amb els que Domènech obriria al Palau també a ran de sòl. No seria aventurat afirmar que el gran arquitecte dissenyà la seva obra mestra tenint en compte el veïnatge d’aquella altra casa modernista més modesta, obra, d’altra banda, d’un arquitecte, Millàs, que tenia relació personal amb Domènech. No diré que aquella domèstica iniciativa meva salvés la casa Agustí Valentí. Si no hagués estat perquè aviat esclatà el cas Palau i la casa modernista era el principal objecte del desig d’aquella operació engegada pel tristament famós Millet, avui segurament de l’edifici d’en Millàs només quedarien quatre velles fotografies, malgrat els nostres esforços i els de tanta altra gent; però fos com fos, l’article de Raquel Lacuesta va ser un gra de sorra més en els arguments esgrimits per a impedir-ne la destrucció, i si més no a partir d’aleshores Antoni Millàs, gràcies a l’article de la Dra. Lacuesta, deixà de ser als llimbs de la historiografia arquitectònica –deixà de vagar per l’espai com diria algun polític poca-solta d’ara– per a formar part d’una vegada de la bibliografia del nostre Modernisme, al que va aportar obres molt destacades que fins aleshores havien passat massa desapercebudes, malgrat que la mateixa Dra. Lacuesta anteriorment ja n’havia inclòs algunes en publicacions seves, com ara l’útil recull Arquitectura modernista en Cataluña, escrit en col·laboració amb l’arquitecte Antoni González Moreno-Navarro –amb qui tantes tasques la nova acadèmica ha compartit– i publicat per l’Editorial Gustavo Gili el 1990.

104

Ella va ser també l’autora dels capítols dedicats als modernistes menors i a l’arquitectura al marge del Modernisme, integrats en l’obra en cinc volums El Modernisme, dirigida per mi per a Edicions L’isard, entre el 2002 i el 2004. El seu coneixement absolut de tots aquells arquitectes que, fora dels quatre grans noms més difosos, dóna cos real al Modernisme, mantenint-hi un gran nivell, la feien la persona indicada per abordar aquests capítols, com així va ser. Molt més recentment he trobat en la Dra. Lacuesta la més decidida col·laboradora del Diccionari d’Historiadors de l’Art Català que vàrem engegar fa un parell d’anys amb el Dr. Bonaventura Bassegoda, un altre membre d’aquesta Acadèmia, obra encara en curs d’elaboració però que ja és consultable en línia, penjada de la web de l’Institut d’Estudis Catalans. Ella s’hi ha fet càrrec de la redacció dels articles biogràfics de diversos dels arquitectes del país que feren aportacions substancials a l’historiografia de la nostra arquitectura, que són molts ja que, com és sabut, la carrera d’arquitectura va tenir assignatures d’història de l’art molt abans que les tingués la de Filosofia i Lletres, i ho ha fet amb un allau de documentació i amb una prestesa que demostren el domini dels recursos que té quan s’enfronta a temes com aquests. També m’uneix a ella una altra cosa. Jo vaig ser, com la Dra. Lacuesta, dels joves historiadors de l‘art que s’acostaren a aquella venerable figura de cabells de plata Cèsar Martinell, a qui jo admirava no sols per la seva original obra arquitectònica sinó pel seu paper de gran historiador de l’art català, a qui a més jo li valorava el fet que s’hagués dedicat amb tanta intensitat al Barroc, quan la gent de la seva generació i de les anteriors que estudiaven l’art català semblava que no poguessin passar de l’Edat Mitjana. De resultes d’aquelles trobades tinc el seu gran llibre de Gaudí dedicat, tractant-me generosament d’amic quan jo era només un xitxarel·lo que podria haver estat nét seu. La doctora Lacuesta és d’Hellín, a la Manxa, però ningú li discutirà que és també catalana, primera perquè l’arquitectura catalana ha estat el seu principal tema de treball, i ella ha enriquit el seu coneixement de manera extraordinària; però entre altres raons també perquè mai ha tingut aquella actitud distant que han ostentat molts forasters establerts al país anys i panys mostrant-se massa sovint impermeables a la nostra llengua i a la nostra cultura

105

com si fossin funcionaris colonials. En aquest sentit Raquel Lacuesta es pot dir que ha estat una persona naturalment catalana, de la mateixa manera que tants escriptors, artistes o gent del cinema nascuts a Centreeuropa, posem per cas, han esdevingut naturalment nord-americans, sense oblidar per això les seves arrels familiars de naixença. Hi ha qui diu que els catalans som sentimentals i ens conquereixen aquells forasters que s’integren al nostre món, com és ara el cas de Raquel Lacuesta; però jo diria que som simplement normals, ja que tothom aspira a no sentir-se estrany a casa seva i a no haver de canviar d’idioma quan estàs en família. A més la Dra. Lacuesta –i això es nota veient el seu discurs d’avui– se sent en certa manera hereva de la política cultural d’aquella Mancomunitat de Catalunya que fa un segle va fundar, entre tantes altres coses, el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments en el que ella ha tingut una funció directiva durant tants anys. Ella és una digna successora d’aquell altre manxec, Francisco de Zamora, magistrat que s’instal·là a Catalunya a finals del segle XVIII, la va trepitjar pam a pam i va ser-ne un dels més profunds coneixedors, no sols de la seva geografia sinó també de la seva economia. Hi ha qui diu que en el fons Zamora era un informador del govern, i el seu minuciós i interessantíssim Diario de los viajes hechos en Cataluña de fet no transcendí en vida seva i restà inèdit fins que Max Cahner –aquest gran personatge que ens ha deixat fa poc– l’edità els anys setanta del segle passat; però sigui com sigui el manxec Zamora –que la mateixa Dra. Lacuesta ha esmentat també en el seu discurs– va ser un dels més sistemàtics coneixedors de la realitat de la Catalunya total del seu temps. Ara Raquel Lacuesta entra a l’Acadèmia, i paradoxalment no ho fa en la secció d’Arquitectura, art al que ha dedicat gairebé tota la seva activitat historiogràfica, sinó a la d’Escultura. Són rareses insòlites, peculiars del món acadèmic, que s’arrosseguen de molt temps enrere, però l’important és que ella ja forma part d’aquesta casa, en el que ve a ser com un premi, però que també és un compromís de col·laboració i d’ajudar a tirar endavant una entitat històrica i plena de patrimoni artístic, la salut de la qual depèn eminentment de la benvolença dels seus membres, que han d’esdevenir els primers interessats en què aquesta baluerna que va començar a funcionar fa prop de dos segles i mig amb unes altres finalitats, una altra filosofia i

106

uns altres recursos, pugui continuar mantenint avui tota aquella càrrega històrica que ha anat acumulant en el transcurs d’aquest llarguíssim període que ja ha fet d’ella un bé cultural en si mateixa. Raquel-Ruth Lacuesta Contreras, sigues benvinguda, doncs, a aquesta vella baluerna que té, però, l’obligació de mantenir-se activa –i que de fet s’hi manté– gràcies a l’ajut, gairebé exclusiu, de gent de la teva capacitat i vocació.

107

Raquel Lacuesta. Castell de Tagamanent. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. 4 de desembre de 2013

108

Currículum de Raquel Lacuesta Contreras

Hellín (Albacete, Castella-La Manxa), 1949. Quarta filla d’un valencià d’Utiel i d’una manxega de Yeste amb arrels a Isso (Hellín). Va iniciar els estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat Complutense de Madrid, on havia obtingut el títol de Magisteri (1967), per després continuar la carrera d’Història de l’Art a la Universitat de Barcelona, on va tenir com a professors, entre altres, a Santiago Alcolea Gil, F.-P. Verrié, Alexandre Cirici, Pere de Palol, Oriol Martorell, Miquel Porter, Ricard Salvat i Ignasi de Solà-Morales. Es va llicenciar el 1973, i, més tard, en va obtenir la llicenciatura en Filosofia i Ciències de l’Educació (1987). És doctora en Història de l’Art (1998) per la mateixa Universitat de Barcelona, amb una tesi dedicada a la història de la restauració monumental a Catalunya. Es considera deixeble, a més dels esmentats, dels arquitectes Cèsar Martinell, Oriol Bohigas i Rafael Moneo, per la influència que van tenir en la seva trajectòria professional. L’any 1985 va accedir, per concurs-oposició, al Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, SCCM (actual Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, SPAL) de la Diputació de Barcelona, on, després de ser cap de la Unitat de Documentació, va passar a ocupar el càrrec de cap de la Secció Tècnica d’Investigació, Catalogació i Difusió, des del 1996 fins a la seva jubilació, el 2014. Adscrita en un principi a l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears (1973-1978), des d’allà va iniciar els seus estudis, juntament amb l’arquitecte Antoni González Moreno-Navarro, que n’era director, sobre història de l’arquitectura, realitzant catàlegs i inventaris de patrimoni arquitectònic, que li van permetre profunditzar en els estils i llenguatges de totes les èpoques. Va ser la primera historiadora de l’art nomenada membre de la Comissió de Defensa del Patrimoni Arquitectònic del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (1989-1996), després convertida en l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA), on va ingressar el 1997. Membre fundadora del Servei per a la Protecció del Patrimoni Arquitectònic Català (SERPPAC) dins l’Àmbit d’Arquitectura del Congrés de Cultura Catalana (1976). Entre 1977 i 1985 exercí com a professora d’EGB i directora de les escoles públiques Eugeni D’Ors i Els Horts, de Barcelona, obtenint en aquella època la titulació de mestra de català. Fou professora col·laboradora del Departamento de Expresión Gráfica Arquitectónica de la Universidad Politécnica de Sevilla (1993-2002) i membre fundadora de

109

l’Academia del Partal (Asociación Libre de Profesionales de la Restauración Monumental, 1992), on va exercir el càrrec de secretària entre 1992 i 2002, ha impulsat els «Encuentros Científicos del Partal» anuals des del 2011 i col·labora habitualment en la revista Papeles del Partal. Ha participat com a experta en el procés d’avaluació de projectes I+D+I, de l’Agencia Nacional de Evaluación y Prospectiva del Ministerio de Ciencia e Innovación (2011). També fou designada membre de l’equip redactor del «Document Marc per a l’Elaboració del Pla Director del Recinte Arquitectònic de l’Hospital de Sant Pau», per encàrrec de la Molt Il•lustre Administració de la Fundació Privada de l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau (2005). Tasca desenvolupada al Servei de Patrimoni Arquitectònic Local Des del seu càrrec en el Servei de Patrimoni Arquitectònic Local ha tingut cura de les publicacions i la divulgació dels estudis científics i tècnics i les obres que s’hi porten a terme. També des d’ací ha aplicat, quant a les matèries de la seva especialitat, el Mètode SCCM de Restauració Monumental (o de Restauració Objectiva), mètode de caràcter interdisciplinari ideat i publicat per l’arquitecte Antoni González, cap del Servei entre 1981 i 2008, per regular les intervencions en el patrimoni arquitectònic i artístic. Aquesta trajectòria dins el Servei ha anat en paral·lel amb el seu activisme en pro de la defensa del patrimoni immoble i moble, i amb la investigació sobre l’arquitectura històrica i contemporània, els estudis monogràfics d’arquitectes dels segles xix i xx, l’arquitectura agrícola i industrial, les obres públiques i l’arquitectura i l’art funeraris. En el marc del planejament urbanístic, ha dirigit i participat en la redacció dels inventaris i catàlegs de protecció del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental per a diversos municipis de la província de Barcelona: Terrassa i Manresa (1984), Cardedeu (19941995), Cubelles (1998), Montcada i Reixac (1999-2000), Tortosa (2000-2003), El Prat de Llobregat (1998), Torelló (2002-2003), Dosrius (2003-2005), Sant Vicenç dels Horts (20052006), Esplugues de Llobregat (2006-2007), Capellades, Castellar del Vallès, Vilanova i la Geltrú (2010), Sant Hipòlit de Voltregà, Barri del Rec d’Igualada, Masies i elements singulars de Santa Coloma de Cervelló (2011), Cementiri de Sant Nicolau de Sabadell, Òdena i Sant Joan de Vilatorrada (2012), i d’altres engegats el 2013, com Martorell, Vallbona d’Anoia, Sitges, Arenys de Munt i Vilassar de Mar. Alguns d’aquests treballs han estat pioners en l’estudi del paisatge urbà i rural aplicat a termes municipals, amb la incorporació d’ambientòlegs, biòlegs o geògrafs. Exposicions i activitat docent Ha comissariat diferents exposicions sobre arquitectura i monuments restaurats, o sobre arquitectes (com Cèsar Martinell Brunet, Antoni Gaudí o Rafael Masó), i ha estat professora de cursos de doctorat i de màsters d’intervenció en el patrimoni organitzats per diverses institucions i universitats catalanes (Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, etc.),

110

espanyoles (Alcalá de Henares, Baeza, Càceres, Cartagena, Granada, Hellín, Lanzarote, Logronyo, Madrid, Melilla, Múrcia, Pamplona, Santiago de Compostel·la, Sevilla, Tenerife, Terol, Toledo, València, Valladolid, Vitòria, etc.), i estrangeres (Córdoba, Argentina; Aÿ i Montpeller, França; Venezia, Itàlia; Belgrad, Sèrbia, etc.). Ha estat codirectora del Curs d’Estiu de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, sobre el tema Barcelona, un patrimoni recuperat (juliol 2003), i de les Jornades Martinellianes Restauracions i Transformacions del Patrimoni Arquitectònic Català, organitzades per l’Associació Cultural Cèsar Martinell i la Universitat Catalana d’Estiu, i celebrades anualment entre 1999 i 2003 al Pinell de Brai i Gandesa. Igualment, ha participat com a ponent en diverses edicions del Curset-Jornades Internacionals d’Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic, organitzat des del 1978 pel Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, i ha actuat com a membre de tribunals de tesis doctorals a la Universitat de Barcelona, a la Universitat Politècnica de Catalunya i a la Universitat de Mallorca. Va codirigir amb el director i productor de cinema Joan Riedweg, el film Güell, Gaudí: un projecte comú (Diputació de Barcelona 2002), amb els actors Abel Folk i Ramon Madaula i el guionista Francesc Orteu, realitzat amb motiu de la celebració de l’exposició La vida a palau: Eusebi Güell i Antoni Gaudí, dos homes i un projecte, celebrada al Palau Güell (Any Internacional Gaudí 2002). Tasques relacionades amb la restauració monumental Com a historiadora de l’art, ha format part dels equips pluridisciplinaris en els estudis previs i/o la restauració de tres edificis de l’arquitecte Antoni Gaudí, declarats per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat: Palau Güell de Barcelona (1990-2012), Casa Milà, La Pedrera. Barcelona (1992-1997), i Cripta de la Colònia Güell. Santa Coloma de Cervelló (1998-2002). A més, des de l’SPAL ha estat part integrant de les obres de restauració de monuments historicoartístics, com l’església de Pedret (Cercs), el retaule gòtic de l’església de Rubió, els retaules i el mobiliari litúrgic de l’església de Sant Quirze i Santa Julita de Muntanyola, l’església i castell de Sant Pere de Madrona (Berga), les pintures murals de l’església de Santa Maria de Sales (Viladecans), els castells de Castelldefels, de Cubelles i de Tagamanent, etc. Va obtenir el Premi Nacional de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya el 1997, juntament amb els arquitectes Francisco J. Asarta i Robert Brufau, com a membres de l’equip de restauració d’una part de la Casa Milà; el Premio Nacional a la Restauración y Conservación de Bienes Culturales 1998, concedit a l’equip del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona pel Ministerio de Educación y Ciencia (Navarra, 13 de maig de 1999); i el Premi Estudis en l’edició dels Premis Bonaplata 1999, de l’Associació del Museu de la Ciència i de la Tècnica i d’Arqueologia Industrial de Catalunya, per l’Inventari d’elements d’interès cultural del riu Ripoll a Sabadell, com a membre de l’equip de treball (Barcelona, març del 2000).

111

Publicacions Ha col·laborat en col·leccions i revistes com Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme; CAU; Parametro (Itàlia); Informes de la Construcción; Espacio, Tiempo y Forma; Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental; L’Erol; Revistes AB i INDE del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona; Loggia; Catalunya Romànica; R&R Restauración y Rehabilitación; Patrimonio Cultural y Derecho; L’Avenç; Revista de Catalunya, Quaderns del Montseny etc. És membre del Consejo Asesor de la revista (on line) Patrimonio.es (Universidad de Granada) amb la qual va contribuir en el número 1 amb l’article «El historiador del arte como agente responsable de la conservación de la obra artística» (2007). Redactora col·laboradora del Diccionario Biográfico Español de la Real Academia de la Historia, en l’elaboració de biografies d’arquitectes catalans dels segles xix i xx (2005-2006). Col·laboradora amb Thema, Equip Editorial, en la redacció dels volums II i V de l’obra El Modernisme (2002 i 2004); amb Enciclopèdia Catalana en Joies del Modernisme, amb la redacció de 19 articles sobre edificis rellevants de l’arquitectura modernista de Catalunya (Barcelona, 2011) i en Patrimoni Monumental de Catalunya (20102011), obres dirigides per Francesc Fontbona. El 2013, també per a Enciclòpedia Catalana, va elaborar diversos capítols sobre edificis modernistes de Manresa per a l’obra Joies del Modernisme privat, coordinat per la historiadora de l’art Consol Bancells. La darrera aportació a la historiografia modernista és el llibre El Modernisme perdut. La Barcelona antiga, fet en col·laboració amb Xavier González Toran i publicat per Editorial Base el mateix 2013. El 2014 ha redactat diverses biografies d’arquitectes historiadors de l’art per al Diccionari d’historiadors de l’art català, editat per l’Institut d’Estudis Catalans sota la direcció de Francesc Fontbona i Bonaventura Bassegoda Hugas.

112

Bibliografia de Raquel Lacuesta Contreras

LLIBRES (individuals i amb altres autors) GONZÁLEZ MORENO-NAVARRO, ANTONI. LACUESTA, RAQUEL. JULIOL 1977. La Protección del Patrimonio Arquitectónico en Cataluña. Pasado. Presente. Futuro. Colegio de Aparejadores y Arquitectos Técnicos de Cataluña. Barcelona. 246 pp. BOHIGAS, ORIOL. GONZÁLEZ, ANTONI (AMP. I REV.). LACUESTA, RAQUEL (AMP. I REV.). 1983 (3ª ED.). Reseña y Catálogo de la Arquitectura Modernista II. Col·lecció Palabra en el Tiempo 150. Editorial Lumen. Barcelona. 325 pp. GONZÁLEZ, ANTONI. LACUESTA, RAQUEL (COL.) DESEMBRE 1988. No Badis, Patrimoni! Dotzè Aniversari de la Comissió de Defensa del Patrimoni Arquitectònic. Catàleg de l’Exposició Commemorativa organitzada per la Demarcació de Barcelona del COAC, amb la Col·l. de la Diputació de Barcelona. Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Barcelona. 82 pp. AA.DD. LACUESTA, RAQUEL (COORD.). JULIOL DE 1989. Església de Santa Càndia d’Orpí. Monografies 1. Servei de Patrimoni Arquitectònic. Diputació de Barcelona. Barcelona. 64 pp. DE PUIG, JAUME. GONZÁLEZ, ANTONI. LACUESTA, RAQUEL. MORENO, JOSEP M. SALVÀ, M. GRÀCIA. MANENT, RAMON. 1990. El Palau Güell. Diputació de Barcelona. Barcelona. 230 pp. LACUESTA, RAQUEL. GONZÁLEZ, ANTONI. 1990. Arquitectura Modernista en Cataluña. Col·lecció Guías de Arquitectura. Editorial Gustavo Gili S.A. Barcelona. 213 pp. LACUESTA, RAQUEL. GONZÁLEZ, ANTONI. 1992. Arquitectura Modernista en Cataluña. (Edició en japonès). Shokokusha Publishing Co. Ltd. Japó. 208 pp. LACUESTA, RAQUEL. GONZÁLEZ, ANTONI. 1995 (2ª ED.). Guía de Arquitectura Modernista en Cataluña. Editorial Gustavo Gili S.A. Barcelona. 213 pp. GONZÁLEZ, ANTONI. LACUESTA, RAQUEL. 1995. Barcelona. Guía de Arquitectura. 19291994. Editorial Gustavo Gili S.A. Barcelona. 204 pp. GONZÁLEZ, ANTONI. LACUESTA, RAQUEL. 1995. Barcelona. Architecture Guide. 19291994. Editorial Gustavo Gili S.A. Barcelona. 198 pp. GONZÁLEZ, ANTONI. LACUESTA, RAQUEL. 1997 (2ª ED.). Barcelona. Architecture Guide. 1929-1996. Editorial Gustavo Gili S.A. Barcelona. 204 pp.

113

GONZÁLEZ, ANTONI. LACUESTA, RAQUEL. DE PUIG, JAUME. JULIOL DE 1997 (2ª ED.). Guia. El Palau Güell. Gaudí. Diputació de Barcelona. Barcelona. 40 pp. GONZÁLEZ, ANTONI. LACUESTA, RAQUEL. 1997 (2ª ED.). Barcelona. Guía de Arquitectura. 1929-1996. Editorial Gustavo Gili S.A. Barcelona. 204 pp. LACUESTA, RAQUEL. GONZÁLEZ, ANTONI. 1997 (3ª ED.). Guía de Arquitectura Modernista en Cataluña. Editorial Gustavo Gili S.A. Barcelona. 213 pp. AA.DD. LACUESTA, RAQUEL (COORD.). MAIG DE 1998. Torre del Baró. Viladecans. Arqueologia. Monografies 4. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 228 pp. LACUESTA, RAQUEL. DE LLORENS, JOSEP I. MAIG DE 1998. Cèsar Martinell. Col·lecció del Centre de Documentació COAC 7. Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Barcelona. 72 pp. GONZÁLEZ, ANTONI. LACUESTA, RAQUEL. 1999 (3ª ED.). Barcelona. Architecture Guide. 1929-2000. Editorial Gustavo Gili S.A. Barcelona. 204 pp. GONZÁLEZ, ANTONI. LACUESTA, RAQUEL. 1999 (3ª ED.). Barcelona. Guía de Arquitectura. 1929-2000. Editorial Gustavo Gili S.A. Barcelona. 208 pp. LACUESTA, RAQUEL. 2000. Restauració Monumental a Catalunya (Segles xix i xx). Les Aportacions de la Diputació de Barcelona. Monografies 5. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 263 pp. ALCÁZAR, JAUME. LACUESTA, RAQUEL. GORINA, JOSEP LLUÍS. ABRIL 2001. Evolució Urbana de Montcada i Reixac. Ajuntament de Montcada i Reixac. Montcada i Reixac. 86 pp. GONZÁLEZ, ANTONI. LACUESTA, RAQUEL. DE PUIG, JAUME. MORENO, JOSEP M. SALVÀ, M. GRÀCIA. MANENT, RAMON. 2001 (2ª ED.). El Palau Güell. Diputació de Barcelona. Barcelona. 259 pp. GONZÁLEZ, ANTONI. LACUESTA, RAQUEL. 2002 (4ª ED.). Barcelona. Architecture Guide. 1929-2002. Editorial Gustavo Gili S.A. Barcelona. 216 pp. LACUESTA, RAQUEL. GALÍ, DAVID. MARÇ DE 2002. Catàleg de l’Exposició ‘La Vida a Palau. Eusebi Güell i Antoni Gaudí, Dos Homes i un Projecte’. Diputació de Barcelona. Barcelona. 149 pp. LÓPEZ MULLOR, ALBERT. FIERRO MACÍA, XAVIER. LACUESTA, RAQUEL. OCTUBRE 2002. Les Termes Romanes de Sant Boi de Llobregat. Pou Comú. Col·lecció Carles Martí i Vilà d’Estudis Històrics 3. Ajuntament de Sant Boi de Llobregat. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 96 pp. LACUESTA, RAQUEL. DESEMBRE 2003. Els municipis i el patrimoni arquitectònic. Compendi legislatiu comentat. PLECS 5. Diputació de Barcelona. Barcelona. 52 pp. GALÍ, DAVID. LACUESTA, RAQUEL. GÓMEZ, ANNA. FEBRER 2004. El Castell d’Orís. Aproximació Històrica. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 75 pp. ALIBERCH, TERESA. BLANCO, VICENÇ. CANAMASAS, JORDI. CASAS, PERE.

114

CASTELLS, CRISTINA. GALÍ, DAVID. LACUESTA, RAQUEL. MALLARACH, JORDI. MASCORT, LLUÍS. MONTELLS, JOAN. PARÉS, JOSEP. PLADEVALL, ANTONI. ROVIRA, JOSEP MARIA. ROVIRA, XAVIER. SERRA, ABEL. SERRA, JOSEP. SETEMBRE 2005. Santa Eulàlia de Riuprimer. La terra i la gent al llarg de la seva història. L’Entorn 46. Ajuntament de Santa Eulàlia de Riuprimer. Eumo Editorial. Vic. 319 pp. LÓPEZ MULLOR, ALBERT (COORD.). ESTANY MORROS, IMMA (COORD.). LACUESTA, AA.DD. RAQUEL (COORD.). NOVEMBRE DE 2005. Castell de Castelldefels. Arqueologia, Història, Art. Monografies 7. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 515 pp. AA.DD. LACUESTA, RAQUEL (COORD.). 2006. Memòria SPAL 1999-2001. Conservació Preventiva: Última Etapa. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 275 pp. LACUESTA, RAQUEL. CUSPINERA, LLUÍS. TARRÚS, JOAN. COMADIRA, NARCÍS. CASAMARTINA, JOSEP. BALAÑÀ, FRANCESC. 2006. Rafael Masó i Valentí. Arquitecte (1880-1935). Fundació «La Caixa». Barcelona. 151 pp. LACUESTA, RAQUEL. GONZÁLEZ, XAVIER. CASALS, LLUÍS. 2006. Modernisme a l’Entorn de Barcelona. Arquitectura i Paisatge. Diputació de Barcelona. Barcelona. 447 pp. AA.DD. LACUESTA, RAQUEL (COORD. I RED.). NOVEMBRE DE 2008. Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental. Assaig i Recerca. Monogràfics: Avinyonet del Penedès. Barcelona. Cardona. Muntanyola. Sant Cugat del Vallès. Sant Llorenç Savall. Súria. Documents de Treball. Sèrie Recursos Culturals 9. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 408 pp. LACUESTA, RAQUEL. GONZÁLEZ TORAN, XAVIER. CASALS, LLUIS. NOVEMBRE DE 2008. Ponts de la Província de Barcelona. Comunicacions i Paisatge. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 381 pp. LACUESTA, RAQUEL. MARÇ DE 2009. Ignasi Oms i Ponsa. Arquitecte. La Consolidació del Modernisme Terra Endins. Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Demarcació del BagesBerguedà. Angle Editorial. Barcelona. 343 pp. LACUESTA, RAQUEL. GALI, DAVID. MELICH, LLUÍS. SERRA, ANNA ISABEL. NOVEMBRE 2009. Catedrals del Vi. Arquitectura i Paisatge. Angle Editorial. Fundació Caixa Manresa. Manresa. 294 pp. LACUESTA, RAQUEL. GALI, DAVID. MELICH, LLUÍS. SERRA, ANNA ISABEL. NOVEMBRE 2009. Catedrales del Vino. Arquitectura i Paisaje. Angle Editorial. Fundació Caixa Manresa. Manresa. 294 pp. LACUESTA, RAQUEL. GALCERÁN, MARGARITA. NADAL, MARGARIDA. PUJOL, JORDI. NOVEMBRE DE 2009. Classicisme i Modernisme en el Cementiri de Sant Andreu. F12 Serveis Editorials. Santpedor. 271 pp. LACUESTA, RAQUEL. GONZÁLEZ, XAVIER. CASALS, LLUÍS. 2006. Modernismo en torno a Barcelona. Arquitectura y Paisaje. Diputació de Barcelona. Barcelona. 448 pp. LACUESTA, RAQUEL. GALÍ, DAVID. 2012. Església parroquial de Santa Maria. Segles xii-

115

Rubió. Ajuntament de Rubió. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 31 pp. COSTA, MARGARITA. JULIÀ, MANUEL. LACUESTA, RAQUEL. 2012. El Cerdà de la Garga. Un monument en el paisatge. Festa Major d’Estiu. Centelles 2012. Ajuntament de Centelles. Centelles. 7-56 pp. GONZÁLEZ, ANTONI. LACUESTA, RAQUEL. BALDOMÀ, MONTSERRAT. 2013. Palau Güell. Gaudí. Itinerari de visita. Diputació de Barcelona. Barcelona. 136 pp. GONZÁLEZ, ANTONI. LACUESTA, RAQUEL. BALDOMÀ, MONTSERRAT. 2013. Palau Güell. Gaudí. Itinerario de visita. Diputació de Barcelona. Barcelona. 136 pp. GONZÁLEZ, ANTONI. LACUESTA, RAQUEL. BALDOMÀ, MONTSERRAT. 2013. Palais Güell. Gaudí. Itinéraire de la visite. Diputació de Barcelona. Barcelona. 136 pp. GONZÁLEZ, ANTONI. LACUESTA, RAQUEL. BALDOMÀ, MONTSERRAT. 2013. Palau Güell. Gaudí. Itinerario de visita. Diputació de Barcelona. Barcelona. 136 pp. GONZÁLEZ, ANTONI. LACUESTA, RAQUEL. BALDOMÀ, MONTSERRAT. 2013. Güell Palace. Gaudí. Tour Itinerary. Diputació de Barcelona. Barcelona. 136 pp. GONZÁLEZ, ANTONI. LACUESTA, RAQUEL. BALDOMÀ, MONTSERRAT. 2013. El Palacio Güell. Una Obra Maestra de Gaudí. Diputació de Barcelona. Barcelona. 136 pp. GONZÁLEZ, ANTONI. LACUESTA, RAQUEL. BALDOMÀ, MONTSERRAT. 2013. Le Palais Güell. Un chef d’œuvre de Gaudí. Diputació de Barcelona. Barcelona. 136 pp. GONZÁLEZ, ANTONI. LACUESTA, RAQUEL. BALDOMÀ, MONTSERRAT. 2013. Güell Palace. A Masterpiece by Antoni Gaudí. Diputació de Barcelona. Barcelona. 136 pp. GALI, DAVID. LACUESTA, RAQUEL. PIERA, MARTA. 2013. Can Pratmarsó de Centelles. De cases de cós a casa senyorial. Festa major d’estiu. Centelles 2013. SPAL. Ajuntament de Centelles. Edicions El Portal SL. Centelles. 76 pp. RAQUEL LACUESTA. JAVIER FIERRO. MARILENA GRACIA. JOSÉ LUIS PRADA. ÀFRICA PITARCH. MARÇ DE 2013. El Misteri de les Pintures Murals de l’Ermita de Santa Maria de Sales (segles xiii i xvi). SPAL. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Viladecans. Barcelona. 62 pp. RAQUEL LACUESTA. JAVIER FIERRO. MARILENA GRACIA. JOSÉ LUIS PRADA. ÀFRICA PITARCH. ABRIL DE 2013. El Misterio de las Pinturas Murales de la Ermita de Santa María de Salas (siglos xiii y xvi). SPAL. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Viladecans. Barcelona. 61 pp. LACUESTA, RAQUEL. GONZÁLEZ TORÁN, XAVIER. 20 DE NOVEMBRE DE 2013. El Modernisme Perdut. La Barcelona Antiga. Vol. 1. Editorial Base. Barcelona. 264 pp. xiv.

OBRES COL·LECTIVES (Capítols en llibres) LACUESTA, RAQUEL. 1975. «Apéndices. Los Escritos de César Martinell. Cronologia Comparada de César Martinell». A Construcciones Agrarias en Cataluña. Publicaciones del

116

Colegio de Arquitectos de Cataluña y Baleares. La Gaya Ciencia. S.A. Barcelona. 124 pp. GONZÀLEZ MORENO-NAVARRO, ANTONI. LACUESTA, RAQUEL. ANGLE, ITALO CARLO. 1983. 1380-1980: Sis Segles de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Memòria 1983. Servei de Catalogació i Conservació de Monuments. Diputació de Barcelona. Barcelona. 7-72 pp. GONZÀLEZ MORENO-NAVARRO, ANTONI. LACUESTA, RAQUEL (COL.). ARGENTÍ SALVADÓ, VÍCTOR (COL.). FERNÁNDEZ EDUARDO, FRANCESC (COL.). RIERA I VIADER (INT.). JUNY 1987. «La Renaixença (1860-1926)». A L’Arquitectura en la Història de Catalunya. Caixa d’Estalvis de Catalunya. Barcelona. 249-286 pp. GONZÀLEZ MORENO-NAVARRO, ANTONI. LACUESTA, RAQUEL (COL.). ARGENTÍ SALVADÓ, VÍCTOR (COL.). FERNÁNDEZ EDUARDO, FRANCESC (COL.). RIERA I VIADER (INT.). JUNY 1987. «El Noucentisme (1919-1959)». A L’Arquitectura en la Història de Catalunya. Caixa d’Estalvis de Catalunya. Barcelona. 287-316 pp. GONZÀLEZ MORENO-NAVARRO, ANTONI. LACUESTA, RAQUEL (COL.). ARGENTÍ SALVADÓ, VÍCTOR (COL.). FERNÁNDEZ EDUARDO, FRANCESC (COL.). RIERA I VIADER (INT.). JUNY 1987. «La Represa (1949-1979)». A L’Arquitectura en la Història de Catalunya. Caixa d’Estalvis de Catalunya. Barcelona. 317-340 pp. LACUESTA, RAQUEL. 1990. «Glossari Arquitectura». A El Modernisme II. Olimpíada Cultural SA. Lunwerg Editores SA. Barcelona. 312-324 pp. LACUESTA, RAQUEL. VILAMALA ALIGUER, IMMA. JUNYENT MAYDEN, FRANCESC. MAZCUÑÁN BOIX, ALEXANDRE. FARELL DOMINGO, JOAN. NOVEMBRE 1992. «Santa Maria del Priorat de Castellfollit». A Catalunya Romànica. El Penedès. L’Anoia XIX. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona. 407-412 pp. LACUESTA, RAQUEL. VILAMALA ALIGUER, IMMA. LÓPEZ MULLOR, ALBERT. AMIGÓ BARBETA, JORDI. JUNYENT MAYDEN, FRANCESC. MAZCUÑÁN BOIX, ALEXANDRE. CARBASA VILLANUEVA, LLUÏSA. PEIG GINABREDA, CONXA. NOVEMBRE 1992. «Sant Pere de Màger (o de Vilademàger)». A Catalunya Romànica. El Penedès. L’Anoia XIX. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona. 430-432 pp. LACUESTA, RAQUEL. LÓPEZ MULLOR, ALBERT. 1994. «La Restauració del Castell». A Festa Major 1994. Cubelles. Ajuntament de Cubelles. Cubelles. 7-13 pp. CASTELLANO TRESSERRA, ANNA. MORENO LUCAS, JOSEP MARIA. LACUESTA, RAQUEL. CARRASCO, MARIA ANTÒNIA. LÓPEZ MULLOR, ALBERT. CAIXAL MATA, ÀLVAR. 1995. «Memòria II. Església de Sant Quirze de Pedret, Cercs. Excavacions arqueològiques. Campanyes 1989-1992. Estudis documentals, artístics i constructius». A Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental. Investigacions Arqueològiques i Històriques al Berguedà (II) 6. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 179-404 pp. CASTELLANO I TRESSERRA, ANNA. LACUESTA, RAQUEL. 1996. «Casa de la Vila del Masnou (Maresme, Barcelona). Estudi Històric i Artístic». A Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental. Estudis, Informes i Textos del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local 8.

117

Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 39-58 pp. SUREDA, MARIA JOSÉ. LACUESTA, RAQUEL. 1996. «La Decoració del Temple de Sant Quirze i Santa Julita de Muntanyola a partir del Segle xviii». A Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental. Estudis, Informes i Textos del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local 8. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 93-118 pp. VILAMALA I ALIGUER, IMMA. LACUESTA, RAQUEL. 1996. «Estudi Històric-Artístic de la Torre de Can Planoles de Roda de Ter». A Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental. Estudis, Informes i Textos del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local 8. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 119-161 pp. CARRASCO, MARIA ANTÒNIA. CASTELLANO, ANNA. LACUESTA, RAQUEL. 1996. «Anàlisi d’una Estela Funerària o Frontal de Sarcòfag trobat a l’Església de Sant Vicenç de Malla». A Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental. Estudis, Informes i Textos del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local 8. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 163-166 pp. LACUESTA, RAQUEL. CARBÓ BERTHOLD, PAU. 1996. «Estudi sobre les Característiques del Saló Imperial de Sabadell i Orientacions sobre la seva Restauració». A Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental. Estudis, Informes i Textos del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local 8. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 285-290 pp. LACUESTA, RAQUEL. 1996. «El Teatro [del Liceo] como Ave Fénix o la Venganza de los Trinitarios». A Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental. Estudis, Informes i Textos del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local 8. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 343-357 pp. LACUESTA, RAQUEL. 1996. «Un Pont sobre el Riu Llobregat: El Pont Vell de Navarcles». A Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental. Estudis, Informes i Textos del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local 8. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 359-371 pp. LACUESTA, RAQUEL. 1998. «El Conocimiento Histórico del Monumento. Método y Experiencias». A Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental. El Castell de Cubelles. Textos de Recerca Històrica. 50è. Aniversari del Catàleg de la Ciutat de Barcelona 10. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 13-34 pp. LACUESTA, RAQUEL. 1998. «La Història Constructiva del Castell de Cubelles a través dels Documents Escrits d’Època Moderna i de l’Anàlisi de l’Edifici». A Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental. El Castell de Cubelles. Textos de Recerca Històrica. 50è. Aniversari del Catàleg de la Ciutat de Barcelona 10. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 191-237 pp. GONZÁLEZ, ANTONI. LACUESTA, RAQUEL. LÓPEZ, ALBERT. VILA, JOSEP M. 1999. «Obres 1993-1998: Església de Santa Maria del Castell. Castelldefels». A Memòria SPAL 1993-1998. La Restauració Objectiva (Mètode SCCM de Restauració Monumental). Vol. 2. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 165-186. pp.

118

SOLDEVILLA, TERESA. GARCÍA, JOSÉ JAVIER. GONZÁLEZ, ANTONI. LACUESTA, RAQUEL. 1999. «Obres 1993-1998: Pont Vell. Roda de Ter». A Memòria SPAL 1993-1998. La Restauració Objectiva (Mètode SCCM de Restauració Monumental). Vol. 2. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 195-203. pp. CASTELLANO, ANNA. FONT, JOAQUIM. LACUESTA, RAQUEL. SUREDA, MARIA JOSÉ. VILAMALA, IMMA. 1999. «Obres 1993-1998: Plaça Vella. Torelló». A Memòria SPAL 1993-1998. La Restauració Objectiva (Mètode SCCM de Restauració Monumental). Vol. 2. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 209-216. pp. BARDOLET, MARIA ÀNGELS. CASTELLANO, ANNA. LACUESTA, RAQUEL. RIBAS, MANUEL. SUREDA, MARIA JOSÉ. VILAMALA, IMMA. 1999. «Obres 19931998: Barri Vell. Sant Pere de Torelló». A Memòria SPAL 1993-1998. La Restauració Objectiva (Mètode SCCM de Restauració Monumental). Vol. 2. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 221-228. pp. LACUESTA, RAQUEL. ROVIRA, JOSEP. 1999. «Obres 1993-1998: Plaça de l’Església. Sant Vicenç de Torelló». A Memòria SPAL 1993-1998. La Restauració Objectiva (Mètode SCCM de Restauració Monumental). Vol. 2. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 233-237. pp. LACUESTA, RAQUEL. LÓPEZ MULLOR, ALBERT. FIERRO, XAVIER. SANTOLARIA, SALVADOR. VILAMALA, IMMA. ELIZONDO, VIRGINIA. GONZÁLEZ, ANTONI. 1999. «Obres 1993-1998: Edifici d’Aixopluc de les Termes Romanes. Sant Boi de Llobregat». A Memòria SPAL 1993-1998. La Restauració Objectiva (Mètode SCCM de Restauració Monumental). Vol. 2. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 241-260 pp. BATLLE, ENRIC. LACUESTA, RAQUEL. ROIG, JOAN. VILAMALA, IMMA. 1999. «Obres 1993-1998: Biblioteca Sant Antoni M. Claret Sallent de Llobregat». A Memòria SPAL 1993-1998. La Restauració Objectiva (Mètode SCCM de Restauració Monumental). Vol. 2. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 269-280. pp. VILAMALA I ALIGUER, IMMA. LACUESTA, RAQUEL. 2000. «Molins Fariners del Municipi de Sant Pere de Torelló». A Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental. Estudis històrics sobre patrimoni arquitectònic. Sant Pere de Torelló. Copons. Terrassa. Esparreguera. Sant Feliu de Llobregat. Tagamanent. Segur de Calafell 11. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 5-16 pp. LACUESTA, RAQUEL. 2000. «La Quadra de Segur (de Calafell), obra desapareguda de Fra Josep de la Concepció». A Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental. Estudis històrics sobre patrimoni arquitectònic. Sant Pere de Torelló. Copons. Terrassa. Esparreguera. Sant Feliu de Llobregat. Tagamanent. Segur de Calafell 11. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 269-274 pp. LACUESTA, RAQUEL. JUNY, 2000. «Introducció. L’Arquitectura de les Ciutats Mitjanes durant el Primer Terç del Segle xx». A Josep Renom. Arquitecte. Fundació Bosch i Cardellach. Sabadell. 8-14 pp. VILAMALA, IMMA. LACUESTA, RAQUEL. 2001. «L’Antic Monestir de Sant Tomàs de

119

Riudeperes (Calldetenes, Osona)». A Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental. Escrits de Jeroni Martorell i Terrats (fins al 1914). Exhumació, estudi i inhumació definitiva de les restes de Ramon Vila Capdevila. Conferències. Treballs de Recerca 12. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 193-209 pp. LACUESTA, RAQUEL. NOVEMBRE 2002. «Gaudí a través de Cèsar Martinell. La Relació Personal entre Antoni Gaudí i Cèsar Martinell». A Els Arquitectes de Gaudí. Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Barcelona. 120-131 pp. LACUESTA, RAQUEL. ABRIL 2002. «Gaudinistes i Gaudinisme». A El Modernisme 2: A l’Entorn de l’Arquitectura. Edicions L’Isard SL. Barcelona. 55-70 pp. LACUESTA, RAQUEL. ABRIL 2002. «El Nivell dels Modernistes Menors». A El Modernisme 2: A l’Entorn de l’Arquitectura. Edicions L’Isard SL. Barcelona. 121-138 pp. LORÉS, IMMACULADA. LACUESTA, RAQUEL. SETEMBRE 2002. «L’ermita de Santa Maria de Sales. Descripció historicoarquitectònica de l’ermita». A Història de Viladecans. Viladecans, terra de pagesos i senyors. Els temps medievals II. Arxiu Històric de la Ciutat de Viladecans. Ajuntament de Viladecans. Barcelona. 114-123 pp. LACUESTA, RAQUEL. JUNY 2003. «L’Església de la Colònia Güell (Santa Coloma de Cervelló)». A Gaudí, Jujol i el Modernisme al Baix Llobregat. Editorial Mediterrània. Barcelona. 150-157 pp. LACUESTA, RAQUEL. JUNY 2004. «L’Arquitectura al Marge del Modernisme». A El Modernisme 5: En Paral·lel al Modernisme. Edicions L’Isard SL. Barcelona. 23-50 pp. LACUESTA, RAQUEL. 2004. «El Palau Güell i l’Any Internacional Gaudí 2002: Crònica d’una Exposició». A Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental. Gaudí i l’SPAL. Treballs de Recerca i Restauració del Servei de patrimoni Arquitectònic Local relacionats amb l’Obra de l’Arquitecte Antoni Gaudí i Cornet 14. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 97-110 pp. LACUESTA, RAQUEL. GALÍ, DAVID. MICALÓ, MARINA. 2004. «Atles del Material Decoratiu de Ceràmica i de Vidre de l’Església de la Colònia Güell». A Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental. Gaudí i l’SPAL. Treballs de Recerca i Restauració del Servei de patrimoni Arquitectònic Local relacionats amb l’Obra de l’Arquitecte Antoni Gaudí i Cornet 14. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 163-196 pp. LACUESTA, RAQUEL. LÓPEZ MULLOR, ALBERT. 2004. «Los Estudios Históricos Previos al Proyecto de Restauración. El Caso de la Iglesia de Sant Vicenç de Malla y su Entorno. Estudios Históricos y Artísticos. Metodología I y II». A Máster de Restauración del Patrimonio Histórico. Murcia, Oct 03-Oct 04. Área 1. El Conocimiento. Colegio Oficial de Arquitectos de Murcia. Colegio Oficial de Aparejadores y Arquitectos Técnicos de la Región de Murcia. Universidad Politécnica de Cartagena. Cartagena. 197-214 pp. LACUESTA, RAQUEL. FIERRO MACÍA, JAVIER. 2004. «La Documentación de los Trabajos. El Proyecto. La Ejecución. La Documentación Arqueológica de los Edificios durante las Obras». A Máster de Restauración del Patrimonio Histórico. Murcia, Oct 03-Oct 04. Área

120

2. El Proyecto. Colegio Oficial de Arquitectos de Murcia. Colegio Oficial de Aparejadores y Arquitectos Técnicos de la Región de Murcia. Universidad Politécnica de Cartagena. Cartagena. 357-378 pp. LACUESTA, RAQUEL. 2005. «Barcelona: Modernismo y Clasicismo». A Arquitecturas y Ciudades Hispánicas de los Siglos xix y xx en torno al Mediterráneo Occidental. Centro Asociado a la UNED de Melilla. Melilla. 17-52 pp. LACUESTA, RAQUEL. 2005. «Arquitectura d’Autor a Andorra: 1860-1960». A Història d’Andorra. De la Prehistòria a l’Edat Contemporània. Edicions 62. Barcelona. 397-416 pp. LACUESTA, RAQUEL. 23 D’ABRIL DE 2005. «Les Vidrieres Artístiques de Santa Maria de Manlleu». A Els Vitralls de Santa Maria de Manlleu. Parròquia de Santa Maria de Manlleu. Manlleu. 17-21 pp. AA.DD. LACUESTA, RAQUEL (REC. HIST.). 2006. «Obres 1999-2001: Pont de Pedret. Cercs». A Memòria SPAL 1999-2001. Conservació Preventiva: Última Etapa. Diputació de Barcelona. Barcelona. 31-38 pp. AA.DD. LACUESTA, RAQUEL (REC. HIST.). 2006. «Obres 1999-2001: Pont de Periques». A Memòria SPAL 1999-2001. Conservació Preventiva: Última Etapa. Diputació de Barcelona. Barcelona. 47-54 pp. AA.DD. LACUESTA, RAQUEL (REC. HIST.). 2006. «Obres 1999-2001: Església de Sant Pere de Serrallonga. Alpens». A Memòria SPAL 1999-2001. Conservació Preventiva: Última Etapa. Diputació de Barcelona. Barcelona. 59-68 pp. AA.DD. LACUESTA, RAQUEL (REC. HIST.). 2006. «Obres 1999-2001: Nou Cementiri Municipal i Església Parroquial. Castellnou de Bages». A Memòria SPAL 1999-2001. Conservació Preventiva: Última Etapa. Diputació de Barcelona. Barcelona. 73-86 pp. AA.DD. LACUESTA, RAQUEL (REC. HIST.). 2006. «Obres 1999-2001: Retaules de l’Església de Sant Quirze i Santa Julita. Muntanyola». A Memòria SPAL 1999-2001. Conservació Preventiva: Última Etapa. Diputació de Barcelona. Barcelona. 131-142 pp. AA.DD. LACUESTA, RAQUEL (REC. HIST.). 2006. «Obres 1999-2001: Capella de Sant Joan. Vilafranca del Penedès». A Memòria SPAL 1999-2001. Conservació Preventiva: Última Etapa. Diputació de Barcelona. Barcelona. 161-168 pp. AA.DD. LACUESTA, RAQUEL (REC. HIST.). 2006. «Obres 1999-2001: Projecte de Restauració de la Capella de Sant Joan. Vilafranca de Penedès». A Memòria SPAL 1999-2001. Conservació Preventiva: Última Etapa. Diputació de Barcelona. Barcelona. 225-230 pp. AA.DD. LACUESTA, RAQUEL (REC. HIST.). 2006. «Inventaris, catàlegs i plans especials de protecció del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental». A Memòria SPAL 1999-2001. Conservació Preventiva: Última Etapa. Diputació de Barcelona. Barcelona. 241-266 pp. AA.DD. LACUESTA, RAQUEL (REC. HIST.). 2006. «Obres 1999-2001: Pont Vell. Avinyó». A Memòria SPAL 1999-2001. Conservació Preventiva: Última Etapa. Diputació de Barcelona. Barcelona. 23-28. pp. DÍAZ ÁLVAREZ, PILAR. LACUESTA, RAQUEL. NOVEMBRE DE 2008. «Els Emmotllats de Guix. Els Sostres del Campanar de Sant Sebastià dels Gorgs». A Quaderns Científics i Tècnics

121

de Restauració Monumental. Assaig i Recerca. Monogràfics: Avinyonet del Penedès. Barcelona. Cardona. Muntanyola. Sant Cugat del Vallès. Sant Llorenç Savall. Súria. Documents de Treball. Sèrie Recursos Culturals 9. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 145-197 pp. AIXALÀ, CARME. GALÍ, DAVID. LACUESTA, RAQUEL. NOVEMBRE DE 2008. «‘Azulejos Cristálicos’ de la Casa Oliva Hermanos, de Barcelona». A Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental. Assaig i Recerca. Monogràfics: Avinyonet del Penedès. Barcelona. Cardona. Muntanyola. Sant Cugat del Vallès. Sant Llorenç Savall. Súria. Documents de Treball. Sèrie Recursos Culturals 9. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 265-322 pp. LACUESTA, RAQUEL. GALÍ, DAVID. NOVEMBRE DE 2008. «Pintures Murals a l’Absis Romànic de l’Església de la Mare de Déu del Roser de Súria». A Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental. Assaig i Recerca. Monogràfics: Avinyonet del Penedès. Barcelona. Cardona. Muntanyola. Sant Cugat del Vallès. Sant Llorenç Savall. Súria. Documents de Treball. Sèrie Recursos Culturals 9. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 393-408 pp. LACUESTA, RAQUEL. 2010. «El Modernismo Catalán, un Referente Europeo». Extracte de Conferència A Cartagena-Barcelona. 1900. Museo Regional de Arte Moderno. Universidad Politécnica de Cartagena. Cartagena. 97-158 pp. RAQUEL LACUESTA. OCTUBRE DEL 2011. «Palau Güell». A Joies del Modernisme Català. Enciclopèdia Catalana SAU. Barcelona. 66-71 pp. RAQUEL LACUESTA. OCTUBRE DEL 2011. «Antiga Casa Provincial de Maternitat». A Joies del Modernisme Català. Enciclopèdia Catalana SAU. Barcelona. 88-91 pp. RAQUEL LACUESTA. OCTUBRE DEL 2011. «Cellers Güell de Garraf». A Joies del Modernisme Català. Enciclopèdia Catalana SAU. Barcelona. 118-119 pp. RAQUEL LACUESTA. OCTUBRE DEL 2011. «Cripta de la Colònia Güell». A Joies del Modernisme Català. Enciclopèdia Catalana SAU. Barcelona. 154-157 pp. RAQUEL LACUESTA. DAVID GALÍ. OCTUBRE DEL 2011. «Casa Golferichs». A Joies del Modernisme Català. Enciclopèdia Catalana SAU. Barcelona. 184-185 pp. RAQUEL LACUESTA. OCTUBRE DEL 2011. «Casa Francesc Farreras». A Joies del Modernisme Català. Enciclopèdia Catalana SAU. Barcelona. 226-229 pp. RAQUEL LACUESTA. DAVID GALÍ. OCTUBRE DEL 2011. «El Frare Blanc». A Joies del Modernisme Català. Enciclopèdia Catalana SAU. Barcelona. 242-243 pp. RAQUEL LACUESTA. DAVID GALÍ. OCTUBRE DEL 2011. «Caixa d’Estalvis de Sabadell». A Joies del Modernisme Català. Enciclopèdia Catalana SAU. Barcelona. 252-253 pp. RAQUEL LACUESTA. OCTUBRE DEL 2011. «Casino de Manresa». A Joies del Modernisme Català. Enciclopèdia Catalana SAU. Barcelona. 274-275 pp. RAQUEL LACUESTA. OCTUBRE DEL 2011. «Casa Comalat». A Joies del Modernisme Català. Enciclopèdia Catalana SAU. Barcelona. 280-283 pp. RAQUEL LACUESTA. OCTUBRE DEL 2011. «Casa Pérez-Samanillo». A Joies del Modernisme Català. Enciclopèdia Catalana SAU. Barcelona. 290-291 pp.

122

RAQUEL LACUESTA. OCTUBRE DEL 2011. «Farinera Teixidor». A Joies del Modernisme Català. Enciclopèdia Catalana SAU. Barcelona. 332-335 pp. RAQUEL LACUESTA. DAVID GALÍ. OCTUBRE DEL 2011. «Cellers Cooperatius». A Joies del Modernisme Català. Enciclopèdia Catalana SAU. Barcelona. 342-349 pp. RAQUEL LACUESTA. OCTUBRE DEL 2011. «Casa Masramon». A Joies del Modernisme Català. Enciclopèdia Catalana SAU. Barcelona. 358-361 pp. RAQUEL LACUESTA. DAVID GALÍ. OCTUBRE DEL 2011. «Església del Carme». A Joies del Modernisme Català. Enciclopèdia Catalana SAU. Barcelona. 362-363 pp. RAQUEL LACUESTA. OCTUBRE DEL 2011. «Casa Ferrer-Vidal». A Joies del Modernisme Català. Enciclopèdia Catalana SAU. Barcelona. 366-367 pp. RAQUEL LACUESTA. DAVID GALÍ. OCTUBRE DEL 2011. «Plaça de Toros Monumental». A Joies del Modernisme Català. Enciclopèdia Catalana SAU. Barcelona. 378-381 pp. RAQUEL LACUESTA. DAVID GALÍ. OCTUBRE DEL 2011. «Escola Industrial de Barcelona». A Joies del Modernisme Català. Enciclopèdia Catalana SAU. Barcelona. 396-399 pp. RAQUEL LACUESTA. OCTUBRE DEL 2011. «Can Trinxet». A Joies del Modernisme Català. Enciclopèdia Catalana SAU. Barcelona. 394-395 pp. LACUESTA, RAQUEL. 2011. «Raquel Lacuesta, Francisco Javier Asarta i Roberto Brufau. Premi Nacional de Patrimoni Cultural 1997». A Premis Nacionals de Cultura 1932-2011. Consell Nacional de la Cultura i de les Arts. Generalitat de Catalunya. Barcelona. 184-185 pp. LACUESTA, RAQUEL. 2012. «Reflexiones Acerca del Papel del Historiador en el Proceso de Restauración». A 24 Lecciones Sobre Conservación del Patrimonio Arquitectónico. Su Razón de Ser. Máster en Conservación del Patrimonio Arquitectónico. Universitat Politècnica de València. València. 205-230 pp. LACUESTA, RAQUEL. OCTUBRE DEL 2013. «La Fàbrica Calisay. Els Edificis de les Destil·leries Mollfulleda». A Gran Licor Calisay. Memòria del Bon Gust (1895-1995). Angle Editorial. Barcelona. 208-241 pp. ARTICLES EN ACTES DE CONGRESSOS, SIMPOSIS, JORNADES LACUESTA, RAQUEL. 1992. «La Difusión Popular y Científica de la Obra Realizada». A I Congreso Internacional. Rehabilitación del Patrimonio Arquitectónico y Edificación. Ponencias. Del 13 al 18 de Julio de 1992. Tomo II. Gobierno de Canarias. Islas Canarias. 39-42 pp. LACUESTA, RAQUEL. NOVEMBRE DE 1993. «Análisis Artístico y Constructivo: Las Chimeneas de la Azotea del Palau Güell». A Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental. III Simposi sobre Restauració Monumental. Estudis, informes i textos del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local 5. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 237-242 pp. LACUESTA, RAQUEL. NOVEMBRE DE 1993. «Notícia Històrica del Palau Güell». Barcelona. A Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental. III Simposi sobre Restauració

123

Monumental. Estudis, Informes i Textos del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local 5. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. 211-216 pp. LACUESTA, RAQUEL. CARRASCO, M. ANTÒNIA. VILAMALA, IMMA. NOVEMBRE DE 1993. «Antic Teatre ‘La Sala’ de Vilanova i La Geltrú.» A Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental. III Simposi sobre Restauració Monumental. Estudis, Informes i Textos del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local 5. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 391-396 pp. LACUESTA, RAQUEL. 1993. «La Restauración del Palacio Güell de Barcelona: historia, criterios y método». A Vademecum. Aula de Restauración Hernán Ruiz 1993. Currículum y Resúmenes. Sevilla. 16-19 pp. LACUESTA, RAQUEL. 1993. «Les Obres de Restauració Realitzades pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona». A Primer Congreso de Historia del Arte Valenciano. Mayo 1992. Actes. Generalitat Valenciana. Conselleria de Cultura. València. 687-693 pp. LACUESTA, RAQUEL. GALCERÁN, MARGARITA. 1993. «Arquitectura Funeraria en Cataluña: del Ochocientos al Noucentisme». A Una Arquitectura para la Muerte. Actas I Encuentro Internacional sobre los Cementerios Contemporáneos (Sevilla. 4-7 de Junio de 1991). Junta de Andalucía. Consejería de Obras Públicas y Transportes. Sevilla. 61-71. LACUESTA, RAQUEL. ABRIL DE 1996. «Diferentes Intervenciones en el Conjunto Monumental del Castillo y la Colegiata de Cardona». A Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental 7. IV Simposi sobre Restauració Monumental. Restaurar o Conservar? Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 301-307 pp. LACUESTA, RAQUEL. 1996. «La Evolución de los Estudios Históricos Aplicados a la Restauración Monumental durante los Últimos Veinte Años. El Modelo Metodológico del Servicio de Patrimonio Arquitectónico Local de la Diputación de Barcelona. Veinte Años de Protección del Patrimonio. Visión desde la Historia. Mesa Redonda». A XIXè Curset sobre la Intervenció en el Patrimonio Arquitectònic. 20 Anys de la Comissió de Denfensa del Patrimoni Arquitectònic 1976-1996. Barcelona, 12 al 15 de Desembre de 1996. Barcelona. 2 pp. LACUESTA, RAQUEL. 1996. «Jeroni Martorell y la Restauración de Murallas en Cataluña». A La Ciudad y sus Murallas. Conservación y Restauración. Ponencias presentadas en el Curso de Restauración Arquitectónica. Baeza, 16, 17, 18 y 19 de agosto de 1994. 39-64 pp. Universidad de Granada. Granada. LACUESTA, RAQUEL. 1996. «Estudios de Revestimiento y Color en las Azoteas del Palacio Güell y la Casa Milà de Gaudí». A Revestimiento y Color en la Arquitectura. Conservación y Restauración. Ponencias presentadas en el Curso de Restauración Arquitectónica. Granada, 25, 26 y 27 de Marzo 1993. Universidad de Granada. Granada. 485-507 pp. LACUESTA, RAQUEL. 1997. «El Servicio de Catalogación y Conservación de Monumentos de la Diputación de Barcelona, Primer Servicio de Restauración de la Administración Pública Española». A Seminario Teoría e Historia de la Restauración en España 1900-1936. Máster en Conservación del Patrimonio Arquitectónico. Universidad Politécnica de Valencia. Universidad Internacional Menéndez Pelayo. Valencia. 129-156 pp. LACUESTA, RAQUEL. 1997. «Restauración Arquitectónica en Cataluña en la Segunda

124

Mitad del Siglo xix». A Seminario Teoría e Historia de la Restauración en España 1844-1900. Valencia, del 22 al 24 de octubre de 1997. Universidad Internacional Menéndez Pelayo. Valencia. 6-7 pp. LACUESTA, RAQUEL. 1997. «O Coñecemento Histórico do Monumento. Método e Experiencia». A Curso. As Actuacións no Patrimonio Construído: Un diálogo interdisciplinar. Ponencias. Direccion Xeral de Patrimonio Cultural. Consellería de Cultura e Comunicación Social. Xunta de Galicia. Santiago de Compostela. 71-89 pp. LACUESTA, RAQUEL. LÓPEZ, ALBERT. CLUA, MARIA. FIERRO, JAVIER. SOLSONA, ENRIC. 1998. «Capella Gòtica i Retaule Major de l’Església de Sant Pere (Castellfollit del Boix)». A Arqueologia Medieval a l’Anoia. Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia. Del 13 al 17 de Novembre de 1998. ACRAM i Diputació de Barcelona. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Valls. 14-17 pp. LACUESTA, RAQUEL. LÓPEZ, ALBERT. CASTELLANO, ANNA. FIERRO, JAVIER. CAIXAL, ÀLVAR. 1998. «Sant Jaume Sesoliveres (Igualada)». A Arqueologia Medieval a l’Anoia. Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia. Del 13 al 17 de Novembre de 1998. ACRAM i Diputació de Barcelona. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Valls. 35-40 pp. LACUESTA, RAQUEL. ABELLÓ, MARIONA. CASTELLANO, ANNA. FIERRO, JAVIER. SOLSONA, ENRIC. SUREDA, MARIA JOSÉ. 1998. «Torre del Castell d’Òdena». A Arqueologia Medieval a l’Anoia. Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia. Del 13 al 17 de Novembre de 1998. ACRAM i Diputació de Barcelona. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Valls. 52-54 pp. GONZÁLEZ, ANTONI. LACUESTA, RAQUEL. LÓPEZ, ALBERT. CAIXAL, ÀLVAR. 1998. «Església de Santa Càndia (Orpí)». A Arqueologia Medieval a l’Anoia. Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia. Del 13 al 17 de Novembre de 1998. ACRAM i Diputació de Barcelona. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Valls. 55-59 pp. LACUESTA, RAQUEL. LÓPEZ, ALBERT. ASARTA, FRANCISCO JAVIER. VILA, JOSEP M. 1998. «Església de Santa Maria (Rubió)». A Arqueologia Medieval a l’Anoia. Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia. Del 13 al 17 de Novembre de 1998. ACRAM i Diputació de Barcelona. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Valls. 62-66 pp. LACUESTA, RAQUEL. SOLÉ, XAVIER. SUREDA, MARIA JOSÉ. 1998. «Església de Sant Miquel (Veciana)». A Arqueologia Medieval a l’Anoia. Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia. Del 13 al 17 de Novembre de 1998. ACRAM i Diputació de Barcelona. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Valls. 69-71 pp. LACUESTA, RAQUEL. 1998. «El Catálogo como Instrumento del Plan Especial. El Papel del Análisis Histórico del Tejido Urbano y las Emergencias». A Curso. Documento, Espacio y Entorno. Ponencias. Direccion Xeral de Patrimonio Cultural. Consellería de Cultura e Comunicación Social. Xunta de Galicia. Santiago de Compostela. 123-134 pp. LACUESTA, RAQUEL. 1999. «Congreso Internacional de Restauración ‘Restaurar La Memoria’. Mesas Redondas». A ARPA. Actas del Congreso Internacional «Restaurar la Memoria». Valladolid 1998. Métodos, Técnicas y Criterios en la Conservación del Patrimonio Mueble e Inmueble. Diputación Provincial de Valladolid. Instituto Español de Arquitectura de la Universidad de Valladolid. Valladolid. 419-420 pp.

125

LACUESTA, RAQUEL. 1999. «Història i Patrimoni». A Actes. Simposi Conservació del Patrimoni Monumental en la Perspectiva del Tercer Mil·leni. Restauració, ús i manteniment ... nous criteris? Lleida, 6-8 Març 1997. Institut d’Estudis Ilerdencs. Lleida. 57-81 pp. LACUESTA, RAQUEL. VILAMALA, IMMACULADA. 2000. «Aproximación a la Evolución Tipológica de los Mercados y las Lonjas en Cataluña». Lara Ortega, Salvador (Coord.). A La Lonja. Un Monumento del II para el III Milenio. Conferencias del Ciclo los Jueves de la lonja 1997-1998. Actas de Congreso Internacional Lonjas del Mediterráneo. Marzo, 1998. Ajuntament de València. València. 225-240 pp. LACUESTA, RAQUEL. 2000. «Patrimoni i Ciutat, Una Valoració Històrica». A Miscel·lània del Grup d’Estudis d’Esplugues. Esplugues I. El Modernisme. Patrimoni i Ciutat. Cicle de Conferències (Març - Abril, 1999) I. Grup d’Estudis d’Esplugues. Esplugues de Llobregat. 85-99 pp. LACUESTA, RAQUEL. 2000. «La Diputació de Barcelona i l’Actuació en el Patrimoni Arquitectònic: Una Metodologia Programada». A 1res Jornades d’Estudi del Patrimoni del Baix Llobregat. Recopilació. Cornellà de Llobregat, 26 i 27 de Març de 1998. Consell Comarcal del Baix Llobregat. Cornellà de Llobregat. 311-317 pp. LACUESTA, RAQUEL. 2000. «Restaurar la Arquitectura Modernista. La Aportación del Historiador del Arte». A Arquitectura y Modernismo: Del Historicismo a la Modernidad. Congreso Nacional de Arquitectura Modernista. Melilla 23, 24, 25 y 26 de Abril de 1997. Departamento de Historia del Arte. Universidad de Granada. ENVISMESA. Granada. 331-342 pp. LACUESTA, RAQUEL. 2001. «La Restauración Monumental en Cataluña durante la Guerra Civil y la Posguerra: las Propuestas de Jeroni Martorell, Eduard Junyent y Camil Pallàs». A Actas del Congreso Dos Décadas de Cultura Artística en el Franquismo (1936-1956). Volumen II. Universidad de Granada. Granada. 485-507 pp. LACUESTA, RAQUEL. 2001. «L’Arquitectura Urbana i Residencial de Cèsar Martinell. Maluquer i Ferrer, Joan. Melich, Lluís. A Cèsar Martinell i la Seva Època. Jornades Martinellianes. 26, 27 i 28 de Juliol del 1999. Fundació Universitat Catalana d’Estiu. Diputació de Tarragona. Associació Cultural Cèsar Martinell. Tarragona. 135-160 pp. LACUESTA, RAQUEL. 2002. «Historia de un futuro incierto: patrimonio restaurado y abandonado». A Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental 13. I Biennal de la Restauració Monumental. L’Hospitalet de Llobregat (Barcelona), del 23 al 26 de Novembre del 2000. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 119-129 pp. LACUESTA, RAQUEL. 2003. «Puig i Cadafalch, la intervenció en els monuments i la seva influència a Catalunya». A Puig i Cadafalch i la Catalunya Contemporània. Jornades Científiques de l’Institut d’Estudis Catalans 2001. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. 109-130 pp. LACUESTA, RAQUEL. ROVIRA PEY, JOSEP. 2004. «La Formación de Especialistas de la Restauración Monumental: La Administración Pública, una Alternativa». A 2ª Bienal de la Restauración Monumental. Condicionamientos Actuales del Ejercicio de la Restauración Monumental. Teoría y Praxis Actuales de la Restauración Monumental. Vitoria-Gasteiz, del 21 al 24 de Noviembre de 2002. Fundación Catedral Santa María. Academia del Partal (ALPRM). Fundación Catedral Santa María. Barcelona. 55-64 pp.

126

LACUESTA, RAQUEL. ABRIL DE 2006. «Recuperació del Castell-Cartoixa de Vallparadís per la Diputació de Barcelona (Terrassa, 1942-1966)». A La Província Cartoixana de Catalunya. La Cartoixa de Montalegre. Actes del XXIII Congrés Internacional sobre la Cartoixa. 5-8 de Maig de 2005. La Conreria, Tiana (Barcelona). Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 197-242 pp. LACUESTA, RAQUEL. 2006. «Los Materiales Cerámicos en la Época Modernista.» A Tradición y Modernidad: La Cerámica en el Modernismo. Actas IX Congreso Anual de la Asociación de Ceramología. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona. Barcelona. 27-47 pp. LACUESTA, RAQUEL. 2007. «El Acceso a los Monumentos, sin Condicionantes. Ejemplos de Realizaciones de la Diputación de Barcelona.» A Accesibilidad y Patrimonio. Yacimientos Arqueológicos, Cascos Históricos, Jardines y Monumentos. Actas. Consejería de Cultura y Turismo. Junta de Castilla y León. España. 179-192 pp. LACUESTA, RAQUEL. 2007. «Restauración Arquitectónica en Cataluña en la Segunda Mitad del Siglo XIX». A Actas del II Seminario Teoría e Historia de la Restauración en España 18441900. Máster en Conservación del Patrimonio Arquitectónico. Universidad Politécnica de Valencia. Universidad Internacional Menéndez Pelayo. Valencia. 95-136 pp. LACUESTA, RAQUEL. 2008. «Presencia o Ausencia del Concepto Des-Restauración en la Legislación Catalana». A Actas III Bienal de Restauración Monumental. Sobre la des-Restauración. Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico. Junta de Andalucía. Consejería de Cultura. Sevilla. 43-53 pp. LACUESTA, RAQUEL. 2008. «La Restauración Monumental en Cataluña durante la Posguerra». A Bajo el Signo de la Victoria. La Conservación del Patrimonio durante el Primer Franquismo (1936-1958). Teoría e Historia de la Restauración Monumental en España. Tercer Encuentro. Pentagraf Editorial. Valencia. 201-217 pp. LACUESTA, RAQUEL. GENER DE 2009. «La Tasca de Coneixement i Restauració del Patrimoni Monumental Català feta pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments sota la Empenta de l’Institut d’Estudis Catalans». A 1907: El Paper de l’IEC en la Història de l’Art i en la Restauració de Monuments Medievals a Catalunya i Europa. Commemoració del Centenari de l’Institut d’Estudis Catalans. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 51-79 pp. LACUESTA, RAQUEL. FEBRER 2014 (EN PREMSA). «Un segle de restauració monumental a Catalunya. Evolució de les Idees» A XIV Reunió Tècnica de Conservació Restauració. La Conservació Arquitectònica, un Treball en Equip. Museu Nacional d’Art de Catalunya. Novembre 2014. Barcelona. GENÍS, MARIONA. PLANELLES, JORDI. SANTMARTÍ, CLÀUDIA. SANCHO, DANIEL. PALOU, ORIOL. LACUESTA, RAQUEL. ABRIL 2014 (EN PREMSA). «La Restauración de un Espacio Doméstico Subterráneo usado como Fresquera» A International Conference on Vernacular Heritage, Sustainability and Earthen Architecture. VerSus 2014 / 2nd MEDITERRA / 2nd ResTAPIA. 11-13 September 2014. A.T. Balkema & G. Westers. B. Unknnown. New Institute, Gouda, Netherlands.

127

ARTICLES EN REVISTES GONZÁLEZ MORENO-NAVARRO, ANTONI. LACUESTA, RAQUEL. NOVEMBREDESEMBRE 1976. «Resumen Histórico de la Evolución del Entorno Urbano de la Sagrada Familia». La Sagrada Família ¿Para Qué y Para Quién? A CAU. Construcción. Arquitectura. Urbanismo. Colegio Oficial de Aparejadores y Arquitectos Técnicos de Catalunya. Barcelona. Nº40: 20-47 pp. LACUESTA, RAQUEL. GONZÁLEZ, ANTONI. MARZO DE 1976. «Cèsar Martinell. Activista del Noucentisme». Noucentisme: La Arquitectura y la Ciudad. A Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo. Serie Archivo Histórico 6. Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña y Baleares. Barcelona. Nº113: 69-72 pp. LACUESTA, RAQUEL. GENER-FEBRER 1981. «Recordem Ràfols». Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme. Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC). Barcelona. Nº144: 44-47 pp. LACUESTA, RAQUEL. 2 AL 8 DE DESEMBRE DE 1991. «‘Toquem Ferro’ ... i fem Història». Espais·7. J.A.C.O. Reus. Any X. Nº636: 14-17 pp. LACUESTA, RAQUEL. DESEMBRE DE 1992. «Pavelló Poliesportiu d’Esparreguera. Visita d’Obres». AB. Arquitectes de Barcelona. Butlletí de la Demarcació de Barcelona. Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC). Barcelona. Nº38: 8-11 pp. LACUESTA, RAQUEL. 1992. «La Casa Municipal de Misericordia de Barcelona. Historia de su Evolución Arquitectónica». Espacio, Tiempo y Forma. Revista de la Facultad de Geografía e Historia. UNED. Madrid. Serie VII. Nº5: 97-158 pp. LACUESTA, RAQUEL. JULIOL-AGOST 1993. «Studio degli Elementi ArchitettonicoScultorei del Terrazzo di Casa Milá». Parametro. Rivista Internazionale di Architettura e Urbanistica. Antonio Gaudí - Alcune Storie Emblematiche. Edizione C.E.L.I. Faenza. Nº197: 50-53 pp. LACUESTA, RAQUEL. 1993. «Estudios Previos para la Restauración de la Azotea de la Casa Milà de Barcelona». Informes de la Construcción. Construir el Pasado II. Instituto de Ciencias de la Construcción Eduardo Torroja - CSIC. Madrid. Vol 45. Nº428: 9-18 pp. LACUESTA, RAQUEL. OCTUBRE, 1997. «M. J. Raspall, Arquitecte (1877-1937). Exposició i Catàleg. Ressenya». Lauro. Revista del Museu de Granollers. Museu de Granollers. Granollers. Nº13: 86-88 pp. LACUESTA, RAQUEL. 1997. «L’Efecte Escenogràfic: Les Pintures Murals [Església de Sant Quirze de Pedret. Cercs]». L’Erol. Revista Cultural del Berguedà. Àmbit de Recerques del Berguedà. Berga. Any 16. Nº55: 19-22 pp. LACUESTA, RAQUEL. 1998. «Modelos de Intervención en Monumentos Catalanes (Siglo xix)». LOGGIA. Arquitectura Restauración. Revista Cuatrimestral Especializada en Conservación y Restauración del Patrimonio Arquitectónico. Universidad Politécnica de Valencia. Valencia. Año II. Nº5: 36-47 pp. LACUESTA, RAQUEL. DESEMBRE DE 1999. «Església de Sant Pere de Serrallonga a Alpens». AB. Arquitectes de Barcelona. Butlletí de la Demarcació de Barcelona. Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC). Barcelona. Nº71: 44-46 pp.

128

LACUESTA, RAQUEL. JUNY 2000. «Jeroni Martorell Terrats. Un Arquitecto Catalán del Siglo XX». Restauració & Rehabilitació. Revista Internacional del Patrimonio Histórico. América Ibérica. Madrid. Nº41: 56-61 pp. LACUESTA, RAQUEL. SETEMBRE 2000. «Carta al Director». L’Avenç. Història, Cultura, Pensament. Nº250: 80 pp. LACUESTA, RAQUEL. MICALÓ, ANNA. SETEMBRE 2001. «Castillo de Peratallada (Girona)». Restauració & Rehabilitació. Revista Internacional del Patrimonio Histórico. América Ibérica. Madrid. Nº56: 54-61 pp. LACUESTA, RAQUEL. AGOST 2001. «La Casa Vella de Segur (la reforma feta els anys 1673-1674)». L’Informatiu. Patronat - Fundació Castell de Calafell. Calafell. Nº18: 2-6 pp. LACUESTA, RAQUEL. DESEMBRE 2001. «Gaudí, a prop nostre». DBi. Diputació de Barcelona. Barcelona. Nº48: 8-11 pp. LACUESTA, RAQUEL. 31 DESEMBRE 2002. «La Història Constructiva del Castell de Cubelles (1ª Part: 1511 i 1535-36)». Anuari 2002. Grup d’Estudis Cubellencs. Cubelles. 35-46 pp. LACUESTA, RAQUEL. NOVEMBRE 2002. «Raquel-Ruth Lacuesta Contreras. Curriculum Vitae de los Académicos del Partal». Papeles del Partal. Revista de Restauración Monumental. Academia del Partal. Barcelona. Nº1: 137 pp. LACUESTA, RAQUEL. 2002. «Cristóbal Cascante i Colom (1851-1889). Síntesis Biogràfiques de Diferents Arquitectes Històrics amb Activitat a la Comarca del Baix Llobregat». Materials del Baix Llobregat. Models Urbans, Models de Creixement i Altres Escrits. Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Sant Feliu de Llobregat. Nº8: 93-98 pp. LACUESTA, RAQUEL. JORNET, SEBASTIÀ. LLUIS I GINOVART, JOSEP. JUNY DE 2003. «Pla d’Ordenació Urbanística Municipal i Catàleg d’Edificis i Conjunts Urbans i Rurals de Caràcter Històric, Artístic i Ambiental de Tortosa, 2003». INDE. Informació i Debat. Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC). Barcelona. 30-31 pp. LACUESTA, RAQUEL. 2003. «Estudios Previos sobre los Revestimientos Murales de la Casa Milà». LOGGIA. Arquitectura Restauración. Revista Cuatrimestral Especializada en Conservación y Restauración del Patrimonio Arquitectónico. Universidad Politécnica de Valencia. Valencia. Año VI. Nº14-15: 60-73 pp. LACUESTA, RAQUEL. VILAMALA, IMMA. MARÇ DE 2004. «E. Neufert i P. Linder, Arquitectura Gòtica i Gaudí». INDE. Informació i Debat. Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC). Barcelona. 22-24 pp. LACUESTA, RAQUEL. FEBRER 2005. «Barcelona conmemora sus 90 años de dedicación al patrimonio arquitectónico local». PH. Boletín del Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico. Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico. Consejería de Cultura. Junta de Andalucía. Sevilla. Año XIII. Nº52: 23 pp. LACUESTA, RAQUEL. JUNY, 2005. «L’Arquitecte Antoni Millàs i Figuerola». Revista de Catalunya. Fundació Revista de Catalunya. Barcelona. Nº207: 17-51 pp. LACUESTA, RAQUEL. SETEMBRE, 2005. «El Procés de Renovació de l’Arquitectura Andorrana (Segles xix i xx)». Revista de Catalunya. Fundació Revista de Catalunya. Barcelona. Nº209: 35-108 pp.

129

LACUESTA, RAQUEL. JUNY 2006. «La importància de la inclusió de les masies en els inventaris i catàlegs municipals de protecció del patrimoni arquitectònic. Conferència llegida a Barcelona, Edifici del Vagó (Escola Industrial), 24 de Novembre de 2005». Mestall. Butlletí de l’Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines. Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines. Girona. Any VIII. Nº19: 3-8 pp. LACUESTA, RAQUEL. NOVEMBRE 2006. «Monumentos y Maquetas: Representaciones a lo largo de un siglo en el Servicio de Monumentos de la Diputación de Barcelona». Papeles del Partal. Revista de Restauración Monumental. Academia del Partal. Barcelona. Nº3: 115-134 pp. LACUESTA, RAQUEL. 2006. «La Des-Restauración como Criterio de Intervención en los Monumentos. El Marco Jurídico Catalán». Patrimonio Cultural y Derecho. Asociación Hispania Nostra. Fundación AENA. Fundación Ferrocarriles Españoles. Madrid. Nº10: 255-261 pp. LACUESTA, RAQUEL. MAIG 2007. «La Simbiosi entre Arquitectura i Art. Dossier. Rafael Masó. Arquitecte». L’Avenç. Nº324: 30-37 pp. LACUESTA, RAQUEL. DESEMBRE DE 2007. «El Historiador del Arte como Agente Responsable de la Conservación de la Obra Artística». e-rph. Revista Electrònica del Patrimonio Histórico. Estudios Generales. 8 pp. LACUESTA, RAQUEL. JUNY 2008. «Patrimoni Urbà, Patrimoni Arquitectònic: El Paisatge Cultural d’un Municipi. La Configuració de Dosrius». Duos Rios. Publicació de l’Arxiu Municipal de Dosrius. Arxiu Municipal de Dosrius. Barcelona. Nº2: 118-123 pp. LACUESTA, RAQUEL. 2008. «L’Art al Monestir, Abans i Ara [Monestir de Sant Llorenç de Guardiola de Berguedà]». L’Erol. Revista Cultural del Berguedà. Àmbit de Recerques del Berguedà. Berga. Any 27. Nº99: 29-33 pp. ALCÁZAR PARERA, JAUME. LACUESTA, RAQUEL. 2008. «La Torre de Can Rocamora: Una Obra Historicista dels Germans Bassegoda i Amigó (1908-1911)». Monte Catano. Revista del Museu Municipal de Montcada i Reixac. Ajuntament de Montcada i Reixac. Museu Municipal. Montcada i Reixac. Nº9: 83-98 pp. LACUESTA, RAQUEL. ABRIL 2008. «Breu Biografia d’un Arquitecte Municipal: Joan Baptista Serra Martínez». L’Espai. Revista de Recerca i Divulgació. Espai de Recerca. Molins de Rei. Nº11: 77-80 pp. LACUESTA, RAQUEL. VILAMALA ALIGUER, IMMA. ABRIL DE 2009. «Edifici de la Federació Obrera». L’Espai. Revista de Recerca i Divulgació. El Comerç. Espai de Recerca. Molins de Rei. Nº12: 47-56 pp. CARRASCO, MARIA ANTÒNIA. LACUESTA, RAQUEL. MAIG, 2010. «El ‘Repertori Iconogràfic’ de l’Art Espanyol». Revista de Catalunya. Fundació Revista de Catalunya. Barcelona. Nº261: 63-96 pp. LACUESTA, RAQUEL. JULIOL 2010. «El Jaciment del Montgròs: Difusió i Conservació». Monografies del Montseny. Amics del Montseny. Viladrau. Nº25: 105-114 pp. GALÍ, DAVID. LACUESTA, RAQUEL. 2010. «Noves Dades sobre l’Església de Sant Quirze de Pedret (Cercs)». L’Erol. Revista Cultural del Berguedà. Àmbit de Recerques del Berguedà. Berga. Any 28. Nº103: 9-13 pp.

130

LACUESTA, RAQUEL. 2010. «Restauracions de l’Església de Sant Pere de Madrona entre els Segles xviii i xx». L’Erol. Revista Cultural del Berguedà. Àmbit de Recerques del Berguedà. Berga. Any 28. Nº104: 33-38 pp. LACUESTA, RAQUEL. 2010. «Presentació de la Memòria ‘Josep Danés i Torras. Noucentisme i regionalisme arquitectònics’, de Joaquim M. Puigvert i Solà (17 de febrer de 2009)». Treballs de la Societat Catalana de Geografia. Societat Catalana de Geografia. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. Nº69: 266-269 pp. LACUESTA, RAQUEL. JULIOL - SETEMBRE 2011. «Madrona: de castell defensiu al s. vii a monument històric del s. xxi». AR Berguedà. Butlletí de periodicitat trimestral. Sant Pere de Madrona. Castell i Església. Amics del Romànic Berguedà. Nº81: 390-392 pp. LACUESTA, RAQUEL. BALAÑÀ, FRANCESC. MAIG 2012. «Investigación y Catalogación a pesar de la Crisis. El Barrio del Rec de Igualada (Barcelona)». Papeles del Partal. Revista de Restauración Monumental. Academia del Partal. Valencia. Nº5: 137-178 pp. LACUESTA, RAQUEL. VILA, JOSEP M. MAIG, 2013. «Tagamanent. De Sala Comtal a lloc emblemàtic». Tagamanent. Butlletí d’informació i opinió. Associació Amics de Tagamanent. Tagamanent. Nº75: 3-4 pp. LACUESTA, RAQUEL. FEBRER 2014. «Jeroni Martorell, Arquitecte de l’Administració Pública.» Plecs d’Història Local. Suplement Gratüit de la revista L’Avenç 398. Nº152: 8-10 pp. LACUESTA, RAQUEL. GENER 2014 (EN PREMSA). «A Propòsit de les Reconstruccions de Monuments». Barcelona. Revista L’Avenç. LACUESTA, RAQUEL. FEBRER 2014 (EN PREMSA). «Un siglo de restauración monumental en Cataluña. Evolución de las Ideas». Papeles del Partal. Academia del Partal. Valencia Nº 6. LACUESTA, RAQUEL. FIERRO, JAVIER. GRACIA, MARILENA. PRADA, JOSÉ LUIS. PITARCH, ÀFRICA. FEBRER 2014 (EN PREMSA). «La Ermita de Santa María de Salas, de Viladecans (Barcelona). Recuperación e Interpretación de las pinturas murales». Papeles del Partal. Academia del Partal. Valencia Nº 6. ARTICLES EN DIARIS LACUESTA, RAQUEL. 5 DE SETEMBRE DE 1983. «Agosto: peligro número uno para los edificios. [La Carassa. Barcelona]». El Periódico. Nº5: 1 pp. LACUESTA, RAQUEL. 11 DE MAIG DEL 1986. «Església de Sant Vicenç de Malla. (Conservem el Patrimoni de Catalunya)». AVUI del Diumenge. Segona Època. Nº3: 16-17 pp. LACUESTA, RAQUEL. 18 DE MAIG DEL 1986. «Església de Sant Vicenç de Torelló. (Conservem el Patrimoni de Catalunya)». AVUI del Diumenge. Segona Època. Nº4: 24-25 pp. LACUESTA, RAQUEL. 25 DE MAIG DEL 1986. «Església de Sant Càndia d’Orpí. (Conservem el Patrimoni de Catalunya)». AVUI del Diumenge. Segona Època. Nº5: 16-17 pp. LACUESTA, RAQUEL. 1 DE JUNY DEL 1986. «Porxada de Granollers. (Conservem el Patrimoni de Catalunya)». AVUI del Diumenge. Segona Època. Nº6: 16-17 pp.

131

LACUESTA, RAQUEL. 8 DE JUNY DEL 1986. «Pont Vell de la Pobla de Lillet. (Conservem el Patrimoni de Catalunya)». AVUI del Diumenge. Segona Època. Nº7: 8-9 pp. LACUESTA, RAQUEL. 15 DE JUNY DEL 1986. «La Torre del Castell d’Òdena. (Conservem el Patrimoni de Catalunya)». AVUI del Diumenge. Segona Època. Nº8: 24-25 pp. LACUESTA, RAQUEL. 22 DE JUNY DEL 1986. «Establiment Ibèric i Romà de Darró. (Conservem el Patrimoni de Catalunya)». AVUI del Diumenge. Segona Època. Nº9: 24-25 pp. LACUESTA, RAQUEL. 29 DE JUNY DEL 1986. «Església de Sant Marçal de Terrassola. (Conservem el Patrimoni de Catalunya)». AVUI del Diumenge. Segona Època. Nº10: 24-25 pp. LACUESTA, RAQUEL. 6 DE JULIOL DEL 1986. «Monestir de Sant Llorenç prop Bagà. (Conservem el Patrimoni de Catalunya)». AVUI del Diumenge. Segona Època. Nº11: 24-25 pp. LACUESTA, RAQUEL. 13 DE JULIOL DEL 1986. «Santuari de la Mare de Déu de Bellmunt. (Conservem el Patrimoni de Catalunya)». AVUI del Diumenge. Segona Època. Nº12: 24-25 pp. LACUESTA, RAQUEL. 20 DE JULIOL DEL 1986. «Església de Sant Cugat de Gavadons. (Conservem el Patrimoni de Catalunya)». AVUI del Diumenge. Segona Època. Nº13: 24-25 pp. LACUESTA, RAQUEL. 27 DE JULIOL DEL 1986. «Masia Cabanyes. (Conservem el Patrimoni de Catalunya)». AVUI del Diumenge. Segona Època. Nº14: 24-25 pp. LACUESTA, RAQUEL. 3 D’AGOST DEL 1986. «Museu Romàntic. Can Papiol. (Conservem el Patrimoni de Catalunya)». AVUI del Diumenge. Segona Època. Nº15: 24-25 pp. LACUESTA, RAQUEL. 10 D’AGOST DEL 1986. «Museu Romàntic. Can Llopis. (Conservem el Patrimoni de Catalunya)». AVUI del Diumenge. Segona Època. Nº16: 24-25 pp. LACUESTA, RAQUEL. 17 D’AGOST DEL 1986. «Aqüeducte de Sant Pere de Riudebitlles. (Conservem el Patrimoni de Catalunya)». AVUI del Diumenge. Segona Època. Nº17: 24-25 pp. LACUESTA, RAQUEL. 10 DE JUNY DE 1989. «El servei de Monuments de la Diputació fa 75 anys». Mirador. 1 pp. LACUESTA, RAQUEL. 10 DE JUNY DE 1989. «La restauració monumental, abans i ara». Mirador. 1 pp. LACUESTA, RAQUEL. GALCERÁN, MARGARITA. 5 DE MARÇ DE 1991. «El Cementerio del Poblenou, un inventario del arte». El Periódico. LACUESTA, RAQUEL. 18 DE MAIG DE 1993. «Los inicios de la historiografía y la crítica en Cataluña». La Vanguardia. Cultura. 47 pp. LACUESTA. RAQUEL. 30 DE MAIG DE 1996. «La Restauración de la Iglesia de Sant Quirze de Pedret. Barcelona». La Vanguardia Inmobiliaria. Suplemento de Publicidad de La Vanguardia. 66 pp. LACUESTA. RAQUEL. 30 DE MAIG DE 1996. «La Diputación de Barcelona y el Patrimonio Arquitectónico. Barcelona». La Vanguardia Inmobiliaria. Suplemento de Publicidad de La Vanguardia. 68 pp. LACUESTA, RAQUEL. JUNY 1997. «Barcelona, Posa’t Guapa? Raval Va!!». Diari Independent de Comunicació de Barri 37. Nº5: 1 pp. LACUESTA, RAQUEL. 19 DE JUNY DE 2000. «Can Queló de la Garriga i Altres Infortunis». El 9 Nou. Opinió. 15 pp.

132

LACUESTA, RAQUEL. 14 DE JULIOL DE 2000. «Un País que no Reconeix els Seus Homes Il·lustres no va Enlloc». El Vallenc. 24 pp. DOCUMENTS DE TREBALL BALAÑÀ COMAS, FRANCESC (RED.). FONT I RIBAS, JOAQUIM (RED.). LACUESTA, RAQUEL (RED.). 1981. Catàleg d’Edificis d’Interès Històrico-Artístic de Terrassa. Ajuntament de Terrassa. Gerència Municipal d’Urbanisme. Terrassa. 156 pp. BALAÑÀ COMAS, FRANCESC (RED.). FONT I RIBAS, JOAQUIM (RED.). TUSELL I BORRÀS, NARCÍS (RED.). LACUESTA, RAQUEL (RED.). GIL-VERNET, ÀNGELS (RED.). 1982-1983 (1985 - APROVACIÓ DEFINITIVA). Catàleg i Pla Especial de Protecció del Patrimoni Històrico-Arquitectònic i Ambiental de Manresa. Ajuntament de Manresa. 223 pp. LACUESTA, RAQUEL. NOVEMBRE 1992. Estudi Documental, Artístic i Constructiu del Elements Arquitectònico-Escultòrics del Terrat: Badalots, Torres de Ventilació, Xemeneies, Cupulins. Casa Milà «La Pedrera». Barcelona. 1906-1911. Antoni Gaudí i Cornet, arquitecte. Caixa de Catalunya. Barcelona. 188 pp. LACUESTA, RAQUEL (DIR.). BALAÑÀ, FRANCESC. GALÍ, DAVID. PINOS, NÚRIA. 1993-1995. Inventari-Catàleg dels Edificis d’Interès Arquitectònic del Parc Metropolità de Collserola. Ajuntament de Barcelona. Patronat Metropolità Parc de Collserola. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. LACUESTA, RAQUEL. CASTELLANO I TRESSERRA, ANNA. FEBRER DE 1994. Casa de la Vila del Masnou (Maresme, Barcelona). Estudi Històric i Artístic. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 23 pp. LACUESTA, RAQUEL. OCTUBRE 1994. Informe Tècnic: Revestiments Originals dels Patis Interiors (Pintures Murals). Casa Milà «La Pedrera». Barcelona. Caixa de Catalunya. Barcelona. 46 pp. LACUESTA, RAQUEL. OCTUBRE 1994. Informe Tècnic: Façana Nord - Escales de Servei. Casa Milà «La Pedrera». Barcelona. Caixa de Catalunya. Barcelona. 27 pp. LACUESTA, RAQUEL (DIR.). CUSPINERA I FONT, LLUÍS. CLUSELLAS PAGÈS, CARME. 1994-1995. Inventari del Patrimoni Arquitectònic i Urbanístic de Cardedeu. Catàleg i Pla Especial de Protecció. Ajuntament de Cardedeu. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. LACUESTA, RAQUEL. JUNY DE 1995. «Informe Tècnic. La Restauració del Terrat». A Programa de Restauració de la Casa Milà, La Pedrera, 1986-1996. Caixa de Catalunya. Barcelona. 13-15 pp. LACUESTA, RAQUEL (DIR.). ROYO ABELLÓ, FINA. ROYO ABELLÓ, JOAQUIM. PÀMPOLS GIMENO, MARIA PAU. SALCEDO DEL MORAL, IGNASI. 1995-1998. Inventari d’Elements d’Interès del Patrimoni Històrico-Arquitectònic i Ambiental del municipi del Prat de Llobregat. Ajuntament del Prat de Llobregat. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona.

133

LACUESTA, RAQUEL (DIR.). CUSPINERA I FONT, LLUÍS. PINOS CARRERA, NÚRIA. CASTELLANO TRESSERRA, ANNA. LÓPEZ MULLOR, ALBERT. CAIXAL MATA, ÀLVAR. FIERRO MACÍA, JAVIER. 1996. Catàleg i Pla Especial de Protecció del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Cubelles. Ajuntament de Cubelles. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. LACUESTA, RAQUEL (DIR.). RUIZ DE GUINEA, JESÚS ÀNGEL. MOLET PETIT, JOAN. 1997. Inventari del Patrimoni Arquitectònic del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local i Oficina de Parcs Naturals. Diputació de Barcelona. Barcelona. LACUESTA, RAQUEL (DIR.). GORINA DE TRAVY, JOSEP LLUÍS. MOLET PETIT, JOAN. 1997. Inventari del Patrimoni Arquitectònic del Parc Natural del Montseny. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local i Oficina de Parcs Naturals. Diputació de Barcelona. Barcelona. LACUESTA, RAQUEL (DIR.). GORINA DE TRAVY, JOSEP LLUÍS. ALCAZAR PARERA, JAUME. 1998-2002. Inventari i Catàleg i Pla Especial de Protecció del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Montcada i Reixac 2001. Ajuntament de Montcada i Reixac. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. DÍAZ ÁLVAREZ, PILAR. LACUESTA, RAQUEL. JULIOL DE 2000. Els Emmotllats Decorats de Guix d’un Sostre del Monestir de Sant Sebastià dels Gorgs (Avinyonet del Penedés). Anàlisi comparativa amb altres sostres. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 148 pp. LACUESTA, RAQUEL. GONZÁLEZ TORAN, XAVIER. GALÍ, DAVID. JULIOL DE 2001. Guió inicial de l’Audiovisual Documental per a l’Exposició ‘La Vida a Palau. Eusebi Güell i Antoni Gaudí, Dos Homes i un Projecte’. Diputació de Barcelona. Barcelona. LACUESTA, RAQUEL (DIR.) VALL-LLOSADA, TRISTANA. VERDAGUER, GERARD. 2002-2003. Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Torelló. Ajuntament de Torelló. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. LACUESTA, RAQUEL. GALÍ, DAVID. COMALRENA DE SOBREGRAU, ANNA. FEBRER 2003. Inventari dels Elements, Mobles i Objectes Artístics Exhibits a l’Exposició: ‘La Vida a Palau: Eusebi Güel i Antoni Gaudí, Dos Homes i un Projecte’. Palau Güell. Carrer Nou de la Rambla, 3-5. Barcelona. Any Internacional Gaudí 2002. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Barcelona. 216 pp. BARCONS, ANTONI GALÍ, DAVID LACUESTA, RAQUEL LÓPEZ MULLOR, ALBERT SUREDA, MARIA JOSÉ VILAMALA, IMMA ABRIL DE 2003. Castell-Convent de Penyafort (Convent de Sant Ramon del Penedés). Santa Margarida i Els Monjos (Alt Penedés). Informació i Prediagnòstic. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 53 pp. LACUESTA, RAQUEL (DIR.). ALSINA, NEUS. CALONGE, RAMON. CUSPINERA, LLUIS. JUBANY, M. ÀNGELS. DESEMBRE 2005. Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Dosrius. Ajuntament de Dosrius. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona.

134

SANZ BOTEY, JOSÉ LLUIS. GALÍ, DAVID, LACUESTA, RAQUEL. 2006. Estudi. Criteris d’Intervenció en el Centre Històric i Inventari del Patrimoni Monumental de Bagà. Ajuntament de Bagà. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. LACUESTA, RAQUEL (DIR.). ROYO ABELLÓ, FINA. ROYO ABELLÓ, JOAQUIM. CALPE, ROSER. JUNY 2006. Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Sant Vicenç dels Horts. Llibre - Arquitectura Religiosa - Arquitectura Pública i Equipaments - Arquitectura Industrial - Arquitectura Residencial Urbana - Obres d’Enginyeria - Arquitectura Residencial Rural Elements Singulars - Parcs i Conjunts Naturals - Conjunts Urbans-Ambients - Jaciments Arqueològics. Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 471 pp. LACUESTA, RAQUEL (DIR.). CALONGE, RAMON. CUSPINERA, LLUIS. VIDAL, MERCÈ. VILAMALA, IMMA. DESEMBRE 2007. Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental d’Esplugues de Llobregat. Ajuntament d’Esplugues de Llobregat. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. LACUESTA, RAQUEL (DIR.). PUJOL I TORRES, JOSEP MARIA. CLAVER I ROSO, MANEL MARSÉ I FERRER, JAUME. VILAMALA I ALIGUER, IMMA. FIERRO I MACÍA, JAVIER LÓPEZ MULLOR, ALBERT. MAIG 2010. Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Vilanova i la Geltrú. Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. LACUESTA, RAQUEL (DIR.). BOSCH I PLANA, ANDREU. CUSPINERA I FONT, LLUÍS. GUTIÉRREZ I POCH, MIQUEL. VILAMALA I ALIGUER, IMMA. SABATÉS DE HITA, GEMMA. JUNY 2010. Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Capellades. Ajuntament de Capellades. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. LACUESTA, RAQUEL (DIR.). ROYO ABELLÓ, FINA. ROYO ABELLÓ, JOAQUIM. COSTA VENTURA, EULÀLIA. SÁIZ CALVÓ, SÍLVIA. VILAMALA I ALIGUER, IMMA (COORD.). CAIXAL MATA, ÀLVAR. LÓPEZ MULLOR, ALBERT. MAIG 2010. Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Castellar del Vallès. Ajuntament de Castellar del Vallès. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. LACUESTA, RAQUEL (DIR.). BALAÑÀ COMAS, FRANCESC. BOSCH I PLANAS, ANDREU. CUSPINERA I FONT, LLUÍS. ESTRADA I PLANELL, GEMMA. CENTUM. VILAMALA I ALIGUER, IMMA (COORD.). MARÇ 2011. Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental del Barri del Rec d’Igualada. Ajuntament de Igualada. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. LACUESTA, RAQUEL (DIR.). PÉREZ FARRIOLS, JOAN. GALÍ, DAVID. SABATÉS DE HITA, GEMMA. CAIXAL, ÀLVAR. VILAMALA, IMMA (COORD.). GRABAU, JORDI. 2011. Inventari de Masies i Elements Singulars de Santa Coloma de Cervelló. Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. LACUESTA, RAQUEL (DIR.). GORINA DE TRAVY, JOSEP LLUÍS. CUSÓ, ANNA.

135

LASCURAIN, JOSÉ. FELIU, GLÒRIA. VILAMALA, IMMA. OCTUBRE 2012. Anàlisi i document de gestió dels valors patrimonials del Cementiri Històric de Sant Nicolau de Sabadell. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 124 pp. LACUESTA, RAQUEL (DIR.). JULIÀ, MANEL. COSTA, MARGARITA. GIRBAL, JOSEP. CAIXAL, ÀLVAR. GRABAU, JORDI. 2013. Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental d’Òdena. Ajuntament d’Òdena. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. LACUESTA, RAQUEL (DIR.). ALOY, MARC. HUGUET, POL. MONGE, JOSEP M. FIERRO, JAVIER. GRABAU, JORDI. 2013. Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Sant Joan de Vilatorrada. Ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. LACUESTA, RAQUEL (ASSESSOR.). ALOY, MARC. GUTIÉRREZ POCH, MIQUEL. ROCA, MARTÍ. CAIXAL, ÀLVAR. VILAMALA, IMMA (COORD.). GRABAU, JORDI. 2014 (EN CURS). Pla Especial Urbanístic de Protecció i Catàleg del Patrimoni Històric, Arquitectònic, Arqueològic i Ambiental de Vallbona d’Anoia. Ajuntament de Vallbona d’Anoia. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. LACUESTA, RAQUEL (ASSESSOR.). PÉREZ FARRIOLS, JOAN. SOCORREGUT, JOSEP, LASCURAIN, JOSÉ, FELIU, GLÒRIA. FIERRO, JAVIER. VILAMALA, IMMA (COORD.). GRABAU, JORDI. 2014 (EN CURS). Pla Especial Urbanístic de Protecció i Catàleg del Patrimoni Històric, Arquitectònic, Arqueològic i Ambiental de Martorell. Ajuntament de Martorell. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. LACUESTA, RAQUEL (ASSESSOR.). BARNADAS, MIREIA. NOVELL, FELIU. GUARDIOLA, MOISÈS. CAIXAL, ÀLVAR. VILAMALA, IMMA (COORD.). GRABAU, JORDI. 2014 (EN CURS). Pla Especial Urbanístic de Protecció i Catàleg del Patrimoni Històric, Arquitectònic, Arqueològic i Ambiental de Vilassar de Mar. Ajuntament de Vilassar de Mar. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. LACUESTA, RAQUEL (ASSESSOR.). SERRA MALLA, JAUME. LLEONART, ISABEL. FONT, FRANCESC. FIERRO, JAVIER. VILAMALA, IMMA (COORD.). GRABAU, JORDI. 2014 (EN CURS). Pla Especial Urbanístic de Protecció i Catàleg del Patrimoni Històric, Arquitectònic, Arqueològic i Ambiental d’Arenys de Munt. Ajuntament d’Arenys de Munt. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. LACUESTA, RAQUEL (ASSESSOR.). PUJOL TORRES, JOSEP M. MARSÉ, JAUME. ARTIGAS, ISABEL. FIERRO, JAVIER. VILAMALA, IMMA (COORD.). GRABAU, JORDI. 2014 (EN CURS). Pla Especial Urbanístic de Protecció i Catàleg del Patrimoni Històric, Arquitectònic, Arqueològic i Ambiental de Sitges. Ajuntament de Sitges. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. LACUESTA, RAQUEL (ASSESSOR.). GORINA DE TRAVY, JOSEP LLUÍS. ALCÁZAR PARERA, JAUME. LASCURAIN, JOSÉ. CAIXAL, ÀLVAR. VILAMALA, IMMA (COORD.). GRABAU, JORDI. 2014 (EN CURS). Pla Especial Urbanístic de Protecció i Catàleg del Patrimoni Històric, Arquitectònic, Arqueològic i Ambiental de Montcada i Reixac. Ajuntament

136

de Montcada i Reixac. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. LACUESTA, RAQUEL (ASSESSOR.). GORINA DE TRAVY, JOSEP LLUÍS. CUSÓ, ANNA. GALÍ, DAVID. LASCURAIN, JOSÉ, FELIU, GLÒRIA. BARCONS, ANTONI. 2014 (EN CURS). Pla Director del Cementiri Municipal d’Arenys de Mar. Ajuntament d’Arenys de Mar. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona.

Webs de contacte: http://www.diba.cat/spal ; www.raquellacuesta.com

137

ÍNDEX

7 Introducció 8 L’obra artística com a matèria d’estudi 10 Els inicis de la historiografia. La recuperació de l’arquitectura clàssica 12 Els arquitectes-historiadors de l’art de la Renaixença 14 La docència d’Elies Rogent a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona 23 August Font i Carreras i el dibuix artístic 27 Lluís Domènech i Montaner, la passió per la història 34 Francesc d’Assís Rogent i Pedrosa, el cronista de l’arquitectura barcelonina 40 Els Bassegoda, una nissaga d’historiadors 46 Els arquitectes-historiadors de l’art del noucentisme 47 Josep Puig i Cadafalch, la institucionalització de la recerca 55 Josep Pijoan i Soteras, la internacionalització de l’IEC 61 Jeroni Martorell i Terrats, la història de l’art aplicada a la restauració monumental 70 Cèsar Martinell i Brunet, primer especialista en art barroc 79 Adolf Florensa i Ferrer, la recuperació de la Barcelona antiga 84 Josep Francesc Ràfols i Fontanals, l’esperit enciclopedista 91 Josep Danés i Torras, l’estudiós de la masia 95 Isidre Puig Boada, gaudinista 98 Per acabar… 101 Discurs de resposta per l’acadèmic numerari Il·lm. Sr. Dr. Francesc Fontbona i de Vallescar 109 Currículum de Raquel Lacuesta Contreras 113

Bibliografia de Raquel Lacuesta Contreras

139

Aquest llibre s’acabà d’imprimir el 9 de juny del 2014, dilluns de Pentecosta i dia del Centenari del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona i la Mancomunitat de Catalunya

*

.