Micro assaig renda bàsica ciutadana

   

   

 

   

ASSAIG  “LA  RENDA  BÀSICA  COM  NOU   DRET  CIUTADÀ”   (Edició  de  Gerardo  Pisarello  i  Antonio  de  Cabo)    

 

                      Iolanda  Prats  Desé   Estat  del  Benestar   Grupo  PB  -­‐  València  2015   5é  Sociologia  i  CPAP  

   

Assaig “La renta básica como nuevo derecho ciudadano” Iolanda Prats Desé

   

ÍNDEX

1. Introducció.............................................................................................. 3 2. Crisi del model productiu fordista i dels Estats del benestar.................. 4 3. La renda bàsica ciutadana com a motor de les reformes dels................. 7 Estats de benestar. 4. La renda bàsica i el patriarcat................................................................ 11 5. Crítiques a la proposta........................................................................... 13 6. Conclusions........................................................................................... 14 Bibliografia........................................................................................... 17

 

2  

   

Assaig “La renta básica como nuevo derecho ciudadano” Iolanda Prats Desé

   

“Quel est le premiar objet de la société? C’est de mantenir les droits imprescriptibles de l’homme. Quel est le premier de ces droits? Celui d’exister. La première loi sociale est donc celle qui garantit à tous les membres de la société les moyens d’exister; toutes les autres sont subordonnées à celle-là; la propiété n’a été instituée on garantie que pour la cimenter; c’est pour vivre d’abord que l’on a des propriétés. Il n’est pas vrai que la propiété puisse jamais être en opposition avec la subsistance des homes.” (Maximilien Robespierre, Discurso a la Convención del 2 de diciembre de 1872)

1. Introducció. El llibre sobre el qual vaig decidir treballar, editat per Gerardo Pisarello i Antonio de Cabo, és una recopilació de nou articles d’autores i autors de diferents orígens, -des d’Espanya fins a Argentina, passant per Itàlia-, i que daten de la dècada dels vuitanta i noranta fins avui. Els contextos en el que han estat escrit també són diversos, escàndols de corrupció italians, el cas del text escrit per Luigi Ferrajoli o una justificació des de la tradició del republicanisme democràtic, -com el que defensen Daniel Raventós, Julia Bertomeu, i Antoni Doménech-. En altres articles, els d’Ingrid Robeyns, María José Añón, Pablo Miravet, Laura Pautassi i Corina Rodríguez, l’abordatge és l’anàlisi del rol que la renda bàsica podria exercir en l’apoderament de les dones en l’esfera pública i en la privada. Els textos d’Andrea Fumagalli i de Giuseppe Bronzini i Marco Bascetta, constaten la crisi de l’Estat social tradicional i del model productiu fordista i defensen la necessitat de repensar i construir un paradigma acord amb l’actual producció econòmica i social, i ho fan des dels camps de l’economia, el dret i la filosofia política. Per últim, José Antonio Noguera, aborda el suposat conflicte entre el dret a la renda bàsica i el dret al treball. Avance que existeix un fil vertebrador de tots els relats, “la voluntat de presentar una alternativa igualitària i llibertària, participativa i antiburocràtica a les relacions de poder dominants en les actuals societats capitalistes.”1 Per què vaig decidir-me per la lectura d’un llibre sobre la renda bàsica universal per a posteriorment redactar un assaig? Per la curiositat que em despertava el tema, així com per l’escassa informació que disposava per a poder construir una opinió formada al respecte. Opinió que, al meu semblar, hem de tindre les politòlogues en un paisatge on esdevé necessari, i també possible, una                                                                                                                 1  G.  Pisarello  i  A.  De  Cabo  en    La  renta  básica  como  nuevo  derecho  ciudadano.  Editorial   Trota,  Madrid,  2008,  p.  17.  

   

3  

   

Assaig “La renta básica como nuevo derecho ciudadano” Iolanda Prats Desé

   

transformació de l’arquitectura laboral, econòmica i social. Al menys per a les persones que observem el món amb les ulleres de la igualtat i de la dignitat, que considerem l’actual estat de la qüestió, amb l’exponencial creixement de les desigualtats entre els països del Nord i del Sud, però també en l’àmbit intraestatal, com insostenible per profundament injust. Així doncs, en les properes pàgines, exposaré arguments respecte a la idoneïtat i viabilitat d’uns ingressos mínims ciutadans, amb caràcter universal i incondicional, i la dificultat del canvi de paradigma cultural, polític, econòmic i social que representa. No en va, la proposta comporta una (dramàtica) ruptura de vincles que arrosseguem fa dècades, el treball i la subsistència, o les prestacions socials i laborals amb el temps treballat i els ingressos generats. Dedicaré un segment d’aquest assaig al debat acadèmic generat entre les persones defensores d’una renda bàsica ciutadana per a les dones i aquelles que afirmen que suposaria un retrocés per a nosaltres, les dones. Per finalitzar, abordaré les principals crítiques que han sigut dipositades en l’alternativa que representa la renda bàsica ciutadana i unes conclusions personals.

2. Crisi del model productiu fordista i dels Estats del benestar. A partir de 1945, després de la II Guerra Mundial, en una postguerra amb una Europa en ruïnes per la contesa, es va desenvolupar el paradigma fordista, acompanyat per la difusió de la teoria econòmica keynesiana que incloïa una intensa planificació de l’economia per part dels Estats i que es confrontava, en teoria i en praxis al paradigma econòmic liberal. Al mateix temps i fins 1973, serà l’edat d’or de l’Estat de benestar (Welfare State en la seua denominació original en anglès), un model d’Estat que tractarà d’explicar i articular la relació entre treball i capital, i que es configurarà amb tres elements, Estat, mercat i família, que constitueixen un triangle de provisió de benestar. Segons la primacia d’un o altre element, el sociòleg danès, Costa Esping-Anderson, va elaborar una tipologia d’Estat del benestar, bismarckià o conservador, que pivota cap a la família, socialdemòcrata o nòrdic cap a l’Estat i liberal o anglosaxó que ho fa cap al mercat; i un quart, el llatí o mediterrani, derivat del bismarckià de vessant més familiarista-. Per altra part, segons la base teòrica de Karl Polanyi, els quatre pilars que edifiquen l’Estat del benestar són la sanitat, l’educació, les pensions i als últimes anys, les polítiques de dependència. Existeix un factor clau, que sosté les polítiques socials en els diferents Estats del benestar i que, com veurem en les pròximes línies, serà un fet diferenciador respecte a la renda bàsica universal que ens ocupa en aquest assaig.  

4  

   

Assaig “La renta básica como nuevo derecho ciudadano” Iolanda Prats Desé

   

Aquest factor és que les prestacions socials són contributives, -excepte en els règims nòrdics universalistes-, és a dir, estan intrínsecament vinculades a la força de treball, en concret, al nombre d’anys treballats i cotitzats, així com a la remuneració cobrada. En definitiva, existeix una intensa correlació entre aquesta força de treball i les prestacions per desocupació, les pensions de jubilació i les baixes laborals per incapacitat, accident o malaltia, previstes totes elles per a períodes d’impossibilitat de treballar remuneradament. L’altre element constituent d’aquest règims, a risc de caure en la generalització per no entrar al detall en cadascun dels tipus exposats, és que estan pensats per a les persones treballadores, i en un escenari de plena ocupació. Si bé és cert que això té un major impacte en els règims bismarckià i en el mediterrani, -com per exemple l’espanyol- i que el nòrdic, al ser un règim que té com a trets característics la des-mercantilització i la universalització dels drets socials, podem afirmar que es veu menys afectat per la transformació del mercat laboral esdevinguda en els últims anys. Per tant, durant molts anys, més de quatre dècades, en els països amb règims del benestar, s’ha instal·lat en l’imaginari col·lectiu una inexorable vinculació entre prestació (contributiva) social o laboral i l’estatus laboral, que serà, com veurem més endavant, una de les més difícils resistències teòriques i discursives que haurà de vèncer la renda bàsica universal en la seua conquista cultural, política, social i també econòmica, a curt i mig termini. En la dècada dels vuitanta, i en particular, després de la caiguda del mur de Berlín en 1989, en el període anomenat “Edat de Bronze” dels Estats del benestar, assistim al triomf de les teories liberals radicalitzades, que plantegen l’economia política com una ciència neutra, exempta de política, abordant-la amb metodologies positivistes i com una simple gestió dels mecanismes d’acumulació capitalista. El neoliberalisme va produir un fenomen que mereix un vertader estudi sociològic, l’homogeneïtzació del pensament econòmic que va permear en el món acadèmic i als centres d’investigació de tot l’espectre polític. Però entrem al nucli de la qüestió, amb el pas del model fordista al anomenat postfordista o d’acumulació flexible, es produeixen canvis radicals a l’escenari econòmic i social a Europa en els països del capitalisme avançat, que són principalment tres2: - Invalidesa del nexe producció-ocupació, conseqüència dels avanços tecnològics, especialment informàtics, que reestructura la producció en ares de la flexibilitat i la destrucció estructural de llocs de treballs, innecessaris amb el nou paradigma.                                                                                                                 2  A.  Fumagalli,  Doce  tesis  sobre  la  renta  de  ciudadanía,  en  La  renta  básica  como  nuevo  

derecho  ciudadano,  Editorial  Trotta,  Madrid,  2006,  p.  40  i  41.  

 

5  

   

Assaig “La renta básica como nuevo derecho ciudadano” Iolanda Prats Desé -

-

   

Invalidesa del nexe salari-productivitat, perquè els sous depenen cada vegada menys del treball realitzat i més de la maquinària i la tecnologia empleada. Pèrdua d’influència de les estructures nacionals de consum, assistim al fi de l’Estat-nació. Derivada de les dos anteriors, i conseqüència també de la liberalització de capitals, la financiarització de l’economia mundial i dels processos de desindustrialització dels països occidentals (a excepció bàsicament dels EUA, Japó, Xina i Alemanya).

En resum, aquests tres factors, estretament vinculats entre sí, trauen a la llum un fenomen determinant en el tema que aquí ens ocupa i que és el tret més característic del model flexible postfordista: la separació entre la distribució de la renda, per una part, i els mecanismes d’acumulació per l’altre. En el plànol social, emergeix una conseqüència derivada d’aquest fet, l’exclusió i la marginació social com a eines de flexibilització i pressió indirecta respecte a un nucli de treballadores protegides, en un mercat laboral i una societat dualitzades. Actualment, els nivells dels salaris estan relacionats amb la taxa d’atur d’una societat, per tant, en una situació d’atur estructural, com ara el cas de l’Estat Espanyol amb un 21,8%3 podem parlar de “salaris de subsistència”. I aquest factor explica una anomalia mai vista des de la postguerra, creixen la producció i la productivitat i disminueixen els salaris reals en favor dels guanys financers. Per   concloure   aquest   epígraf,   afirmar   que   els   Estats   del   benestar   van   resultar   molt   eficaços   en   els   seus   objectius:   garantir   la   igualtat   d’accés   a   alguns   bens   fonamentals   com   l’educació,   la   sanitat   i   la   jubilació.   Tanmateix,   aquesta   redistribució   no   comporta   una   transferència   real   de   rendes   des   de   les   persones   més  riques  a  les  més  pobres,  sinó  que  es  tracta  de  garantir  una  bateria  de  serveis   públics   essencials   i   protegir   el   poder   adquisitiu   en   moments   en   que   no   és   possible   extraure-­‐los  del  mercat  per  cada  individu,  és  a  dir,  en  els  casos  d’accident,  malaltia   i  vellesa.     Aquest  model  de  redistribució  va  ser  adequat  en  l’època  dorada  dels  Estats   del  benestar,  on  es  va  produir  un  gran  creixement  econòmic  i  escassa  acumulació   de   capital   físic.   En   l’actualitat,   aquest   paradigma   està   provocant   una   escalada   de   desigualtats  econòmiques  i  la  conseqüent  estratificació  social  que  pot  conduir-­‐nos   dramàticament   als   nivells   de   les   societats   del   segle   XIX.   Una   vegada   esgotada   la   seua   eficàcia,   és   imperatiu   reformar   l’Estat   del   benestar   i   trobar   fórmules   de   redistribució  des  de  les  persones  més  riques  a  les  més  pobres    que  garantisquen  un   mínim   vital   digne   a   tota   la   població.   És   aquí   on   la   renda   bàsica   universal,   pot   suposar  l’eina  econòmica  clau  per  aquesta  reforma.                                                                                                                   3  Font  INE:  EPA,  Tercer  trimestre  2015.  

 

6  

   

Assaig “La renta básica como nuevo derecho ciudadano” Iolanda Prats Desé

   

3. La renda bàsica ciutadana com a motor de les reformes dels Estats del benestar. “Lo que está amenazado es el propio contrato fundamental de la sociedad. A partir de allí es posible pensar argumentos para una fundamentación totalmente distinta de un ingreso mínimo garantizado, una fundamentación ligada a la idea de derechos civiles. Si entre los derechos fundamentales no figura la garantía de la base material de la vida, lo que colapsa en la práctica es la sociedad de los ciudadanos.” (R. Dahrendorf).4

La renda bàsica té antecedents molt llunyans, Thomas Paine (1737-1809), Thomas Spence (1750-1814), i més recentment, Joseph Charlier (1816-1896), Bertrand Russell (1872-1970) y George D.H. Cole (1889-1959). Què significa el terme renda bàsica ciutadana o ingrés ciutadà? Segons la definició assumida adoptada per la Asociación Red Renta Básica, “un ingrés modest però suficient per a cobrir les necessitats bàsiques de la vida, a pagar a cada membre de la societat com un dret, finançat per impostos o per altres mitjans i no subjecte a altra condició que la de ciutadania i residència.” 5 Els trets formals de l’ingrés ciutadà, contemplat com una forma de sufragi universal democràtic, són la incondicionalitat i la universalitat com aniré desgranant al llarg d’aquest epígraf. L’objectiu fonamental és assegurar materialment el dret a l’existència social mínima de tots els membres de la societat pel mero fet de ser-ho. Respecte a la justificació normativa, em sembla reveladora l’esgrimada, per un dels màxims postulants de la renda bàsica, Van Parijs, qui porta fins a les últimes conseqüències el principi de “la concepción de la justicia como equidad” (J. Rawls, 1971). Afirma Van Parijs que no es pot responsabilitzar a ningú per “l’atzar natural i social”, perquè no es té cap control sobre ell; una societat justa, per tant, és aquella que estableix el principi primari de compensació distributiva. L’ingrés ciutadà, segons el filòsof i economista belga, és un element maximitzador de la llibertat real, i compensador de la mencionada “loteria natural”. Respecte a la quantia de l’ingrés ciutadà, existeix consens en establir-ho en la meitat de la renda per càpita de cada àrea geogràfica, que és el llindar de la pobresa fixat per la Unió Europea. A l’Estat espanyol € 7.500 anuals per a les persones majors de 18 anys (€ 625 per mes). Així, veurem com la proposta té un impacte positiu en diversos àmbits, com el treball, les dones, la pobresa i l’exclusió social, la salut, les persones joves o l’acció política-social. Des d’aquests àmbits he articulat aquesta part de                                                                                                                 4  R.  Dahrendorf,  El  nuevo  liberalismo,  trad.  de  J.M.ª  Tortosa,  Tecnos,  Madrid,  1982.   5  http://www.redrentabasica.org    

 

7  

   

Assaig “La renta básica como nuevo derecho ciudadano” Iolanda Prats Desé

   

l’assaig, excepte les dones, al que dedicaré un apartat sencer (4. La renda bàsica i el patriarcat). Per altra part, inclouré un punt clau, el finançament de la proposta. 3.1 Treball i renda bàsica. El punt de partida per a moltes defensores de la renda bàsica ciutadana, en “l’ocàs de la societat del treball” amb una exclusió social que comença a esdevindre estructural, és el pressupost de la irreversible contracció del caudal real de treball necessari per a satisfer els menesters de la societat. És important diferenciar entre dos termes que es solen confondre popularment, treball, que són totes les activitats que permeten interactuar amb un grup social o familiar i que aporten un valor afegit al mateix, i ocupació, que són activitats demanades pel mercat i que comporten un salari i un cert prestigi i reconeixement social. El treball reproductiu, el que es realitza dintre de l’esfera privada i les tasques realitzades en el marc del Tercer Sector estan incloses en la denominació treball. La renda bàsica ciutadana, universal i incondicional, seria una eina per a dotar de valor tot tipus de treball, remunerat o no, al temps que els visibilitzaria davant la societat. L’ingrés ciutadà és un instrument de contrapoder per a les treballadores que recuperarien la seua capacitat negociadora respecte a les condicions laborals i el nivell salarial. Capacitat que van perdre com a contraprestació davant el consens social assolit després de la II Guerra Mundial als dos costats de l’Atlàntic i que va suposar la renúncia implícita del moviment obrer organitzat sindicalment. En tercer lloc, però no menys important, cohabitem en una societat dual, entre outsiders, treballadores precàries amb inestabilitat laboral i sense garantia present ni futura de drets bàsics, i insiders, treballadors professionals que han consolidat una bateria de drets adquirits i amb estabilitat laboral. L’abisme entre els dos grups s’incrementa amb el temps i no sembla que la tendència es vaja a revertir. Així les coses, la renda bàsica suposaria l’alliberació de la dominació del treball precari i obligatori, la victòria de la gent amb situació de vulnerabilitat front al “xantatge de la necessitat” que comporta l’obligatorietat de treballar encara que siga amb salaris indignes. Per altra part, seria un antídot, o al menys un pal·liatiu contra l’anomenada “working poor” o precariat en la nostra llengua perquè suposaria un potent instrument contra la coerció salarial impulsada per la competició laboral feroç pels llocs de treball, fruit de les altes taxes d’atur. 3.2 Pobresa, exclusió social i renda bàsica. L’ingrés ciutadà és una eina de contrapoder front a les actuals formes d’exclusió social, provocades en nombroses ocasions per un treball servil. Avui  

8  

   

Assaig “La renta básica como nuevo derecho ciudadano” Iolanda Prats Desé

   

en dia, el fet de tindre un treball remunerat no és garantia d’inclusió social, l’anomenat precariat que acabe d’esmentar, no té satisfetes les seues necessitats bàsiques de subsistència en un gran nombre de casos. Es tracta de multitud de persones treballadores que són esclaves de la seua necessitat. Per tant, estem davant una ferramenta d’inclusió social, per garantir els mínims vitals materials. 3.3 Salut i renda bàsica. Malgrat que a l’Estat Espanyol, existeix la xarxa de salut universal, -al menys fins fa pocs anys- tan sols una de cada cinc persones en el món està coberta per algun tipus de seguretat social que incloga la pèrdua salarial en cas de malaltia. La meitat de la població no disposa de cap tipus de protecció social formal. Per altra part, la seguretat econòmica que proporciona una renta bàsica universal i incondicional podria reduir les malalties de la “societat de l’estrès” en la que habitem, especialment en persones a l’atur o amb contractes temporals i precaris, afectades per expedients de regulació d’ocupació, població migrant o gent que ha d’excedir el nombre d’hores treballades per a poder pagar les despeses de subsistència. 3.4 Persones joves i renda bàsica. Les persones joves estan més greument afectades per l’atur estructural, Espanya i Grècia encapçalen el trist ranquin de la Unió Europea amb més d’un 50% de taxa d’atur. Les que tenen un treball assalariat, habitualment pateixen condicions de més precarietat i inestabilitat que les persones amb més edat. En conseqüència, la seua capacitat de constituir una llar, una vida digna, és bastant limitada. En aquest sentit, la renda bàsica universal té un efecte emancipador que dotaria als joves de major capacitat negociadora i de poder de decisió sobre el seu present i futur, al temps que els permet ampliar la seua formació. 3.5 Acció polític-social i renda bàsica. Altre dels impactes positius que l’ingrés ciutadà pot suposar és en l’àmbit de l’acció social i política, pel fet que constituïsca una eina d’alliberació individual en el plànol econòmic i en el cultural. Llavors, estaríem davant d’una desitjable comunitat política vertebrada a través de la renda bàsica ciutadana que podria influir en l’esfera de la no ocupació laboral i des d’allà, afeblir el poder del “xantatge de la necessitat” que impera actualment al mercat laboral. A més a més, en un paradigma d’acumulació flexible o postfordista com l’actual amb un mercat laboral fragmentat, amb trajectòries laborals precàries, fragmentàries i incertes, on no existeixen unes condicions laborals ni uns llocs de  

9  

   

Assaig “La renta básica como nuevo derecho ciudadano” Iolanda Prats Desé

   

treball uniformes, la renda de ciutadania podria imprimir un caràcter homogeneïtzador, per exemple entre precariat, aturades i autònoms, actuant com agregador del teixit social. D’aquesta forma, accionaria com una eina de rebel·lia front a la societat dual, un instrument de no acceptació de les seues conseqüències, l’estratificació social i l’increment de la desigualtat social. També podria combatre l’acceptació majoritària social a les actuals relacions de propietat, així com les formes de retribució igualitàries de la cooperació social. En definitiva, podria contribuir a redefinir la praxis i el discurs del conflicte en el segle XXI, mitjançant individus esdevinguts subjectes polítics, amb la possibilitat de tindre més temps lliure que podrien dedicar a activitats relacionals, auto-formatives o de cooperació social. Es conferiria així, un valor social al treball no remunerat que suposaria alhora, un qüestionament al monopoli de l’empresa productiva en la presa de mesura dels “valors socials”. 3.6 Finançament de la renda bàsica: una fiscalitat progressiva. No és objecte d’aquest assaig fer una anàlisi tècnic de l’ingrés ciutadà, tanmateix és una peça clau en l’entramat discursiu i en la viabilitat de la proposta. Bàsicament podem apuntar dos claus, la primera que el finançament d’una renda bàsica ciutadana serà tan progressiva com siga la seua fiscalitat. La idea és que el sosté financer recaiga en les rendes més altes, de tal forma que, malgrat que totes les persones reben l’ingrés mínim, siguen les de major poder adquisitiu les que més la recolzen financerament. Els elements essencials segons A.Fumagalli (2006) són: gravar tots els ingressos amb un únic impost intensament progressiu (amb un màxim d’aproximadament 50%), afavorir la imposició directa sobre la indirecta, mantenir i/o introduir un gravamen al patrimoni sobre riqueses immobiliàries i mobiliàries, simplificar el sistema fiscal, reduir les quotes aplicades als ingressos provinents de l’activitat productiva (treball i capital), introduir impostos a la propietat, etc. Per altra part, cal aclarir que en el plantejament que realitzen les i els autors de “La renta básica como nuevo derecho ciudadano”, així com un dels màxims exponents al nostre territori, Daniel Raventós, és que comportaria la eliminació de totes les prestacions i subsidis socials i laborals de quantia inferior a l’ingrés mínim ciutadà. A nivell fiscal, aquesta condició suposa un estalvi en la Hisenda estatal que significaria el finançament de la meitat del cost d’una renda bàsica universal i incondicional. La proposta quantitativa de Raventós és d’un ingrés ciutadà de 7.500 € per any i persona adulta, i de 3.500 € per a les menors de 18 anys. La segona clau es que per a l’èxit de la proposta seria necessària una harmonització fiscal a escala europea. L’argumentació és la pèrdua de poder  

10  

   

Assaig “La renta básica como nuevo derecho ciudadano” Iolanda Prats Desé

   

fiscal nacional com a conseqüència de dos processos oposats, el primer, la fragmentació i descomposició que impliquen la precarització de l’activitat laboral; el segon, i produït en paral·lel, són els processos de concentració i homogeneïtzació localitzats en àrees macro-estratègiques de caràcter supranacional afavorits per la liberalització de capitals i l’emergència de nous instruments financers. Un exemple de mesura a implementar en aquesta escala europea és la introducció d’una quota impositiva sobre els fluixos de capital real invertits en les filials estrangeres. D’aquesta forma, s’evitarien els processos de dumping social del que s’aprofiten les transnacionals en l’actualitat. Amb tot, els càlculs del percentatge sobre el PNB requerits per finançar un ingrés garantit ciutadà oscil·len entre el 25% de països com Itàlia i el 15% de França o Espanya, que aconseguirien eixe diferencial de 10% de l’estalvi de les prestacions socials actuals que desapareixerien amb l’ingrés ciutadà.

4. La renda bàsica i el patriarcat. La renda bàsica universal i incondicional no acabarà amb el patriarcat, sistema de dominació dels homes sobre les dones instal·lat en les nostres societat i en l’imaginari col·lectiu des de fa més de 2.000 anys i que té una gran complexitat i multitud de vessants des d’on fer-les front. Malgrat la paradoxa que la proposta és considerada com “sex blind” perquè obvia les desigualtats reals que ubiquen a les dones en una situació d’inferioritat respecte als homes, existeix en l’acadèmia un ample consens respecte als avanços que comportaria una renda bàsica ciutadana per a les dones, considerant aquesta com el dret individual per excel·lència. Així, en el llarg camí de la conquista d’una igualtat real, més enllà de la formal, entre dones i homes, aquest nou dret ciutadà suposaria un recolzament cap a l’emancipació i autonomia de les dones. Per una part, augmenta Jordan, la renda bàsica ciutadana suposaria un pas en l’emancipació de les dones, especialment de les més pobres, seria un revulsiu en el camí per assolir unes majors quotes d’igualtat en el referent a gènere en el mercat laboral; així doncs, seria un increment en la capacitat negociadora de les dones, en ambdós esferes, pública i privada. Així, també seria un estímul per als homes per realitzar treballs a temps parcial que els possibilitaria un augment en la seua coresponsabilitat del treball reproductiu, actualment en fort desequilibri si observem les estadístiques d’usos del temps. En la mateixa línia, col·locaria a dones i homes a peu d’igualtat respecte als rols de treball remunerat i no remunerat. En aquest punt, em permet criticar el fet de que, el pressupost inicial de la tesis de Jordan és una família nuclear, heterosexual, amb un “breadwinner”

 

11  

   

Assaig “La renta básica como nuevo derecho ciudadano” Iolanda Prats Desé

   

sostenidor de la llar. Tanmateix, avui en dia existeixen molts tipus de famílies i de convivència i el model nuclear ha deixat de ser hegemònic, per tant, en aquest sentit, la renda bàsica universal i incondicional respon als canvis en el model de convivència, i en especial, a l’increment del nombre de famílies monoparentals Altres autores, com Parker també estan a favor d’un ingrés ciutadà per l’augment d’igualtat d’oportunitats i de salaris que significa, així com pel reconeixement social i laboral del treball reproductiu. Sosté Parker que la renda bàsica ciutadana, suposaria una prestació econòmica independent de el lloc on es realize la cura, en la llar o en una guarderia. Per altra part, i tenint em compte que la majoria de famílies monoparentals estan encapçalades per una dona i que el en aquest tipus de llar apareixen els majors índex de pobresa, l’ingrés ciutadà atenuaria la “trampa de la pobresa” i la desocupació de moltes dones així com el de les seues filles i fils. Existeixen autores crítiques amb la proposta, per considerar-la com un retràs i un obstacle cap a l’emancipació de les dones, afirmant que es tracta d’una estratègia errònia per aconseguir la igualtat i la justícia de gènere. Bàsicament, les crítiques sostenen que suposaria un retorn de un gran nombre de dones a l’esfera privada, es a dir, abandonarien l’esfera productiva per a dedicar-se exclusivament a la cura i al treball domèstic. Aquest fet suposaria, segon les crítiques una legitimació de la divisió sexual del treball, eix de partida per a les desigualtats entre dones i homes, sintetitzant molt, el pilar del sistema patriarcal. Així ens trobem en el camp de l’especulació teòrica perquè introduir la renda bàsica ciutadana comporta un canvi cultural i social amb uns impactes i respostes de les dones i del mercat laboral difícil de preveure; quantes d’elles abandonarien les seues ocupacions per dedicar-se en exclusiva al treball reproductiu? No podem saber-ho, encara que intuïm que l’import de l’ingrés ciutadà és un factor decisiu en aquest procés. Una cosa està clara, al meu parer, la renda bàsica ciutadana és una mesura positiva en la conquesta de la igualtat entre dones i homes, però perquè siga clau ha de complementar-se amb una bateria de mesures de política social i laboral encaminades a eradicar les desigualtats de gènere. Alguns exemples serien, ajudes a la cura de filles i fils, polítiques contra la discriminació per raó de sexe en l’àmbit laboral i en el publicitari, difondre una cultura en el mercat laboral que considere a cada persona com treballador-cuidador, independentment del sexe. Permisos de paternitat d’igual duració i condicions que els de maternitat, disposicions de divorci més justes, incentius al repartiment de treball reproductiu i de l’ús de l’oci. En definitiu, l’ingrés ciutadà no vencerà al patriarcat, però combinat amb mesures igualitàries, una perspectiva de gènere en totes les polítiques públiques i amb una presència constant en l’esfera pública d’un

 

12  

   

Assaig “La renta básica como nuevo derecho ciudadano” Iolanda Prats Desé

   

discurs (plural i no dogmàtic) que combata l’androcentrisme dels valors culturals, fixarà un sender de no retorn en la desitjada i justa igualtat de dones i homes. 5. Crítiques a la proposta. Moltes són les crítiques que l’ingrés ciutadà ha rebut durant els últims anys, i des de diferents fronts, des del liberalisme fins a l’esquerra i el sindicalisme, passant per alguns feminismes. És lògic, es tracta d’una proposta, encara que no revolucionària i que no atenta contra el cor del sistema capitalista, però és valenta i trencadora amb el sistema de subsidis i ajudes contributives imperant en el marc dels Estats de benestar, amb l’excepció de l’universalisme dels règims socialdemòcrates. Un dels més fermes judicis negatius és precisament el de la seua universalitat, es qüestiona perquè ha de rebre de l’Estat una quantitat (la mateixa) de diners igual, per exemple un jardiner i Ana Botín? La resposta a un plantejament, a totes llum simplista perquè denota no haver aprofundit mínimament en la teoria de la renda bàsica, és bastant senzilla, perquè Ana Botín finançaria amb els seus impostos un alt percentatge de l’ingrés ciutadà, mentre que el jardiner rebria un ingrés net. Per altra part, la mateixa universalitat és la que caracteritzen (millor dit, caracteritzaven fins fa pocs anys), la sanitat i l’educació a l’Estat Espanyol, una prestació incondicional i universal per a totes les habitants del nostre territori, com la renda bàsica ciutadana. Això no exclou que les persones amb millor nivell d’ingressos o renda tenen llibertat per a contractar assegurances privades que, teòricament, ofereixen més qualitat en els serveis. De la mateixa manera, cada individu té la mateixa llibertat de treballar remuneradament o assajar aventures econòmiques per augmentar l’ingrés mínim universal de subsistència que suposa la renda bàsica. Des del sindicalisme aferrat a l’evaporada connexió fordista productivitat-benestar i hegemònic defensor de les treballadores públiques, a l’ancorat posicionament de la socialdemocràcia política tradicional que va abraçar l’Estat del benestar i que no assumeix que el triomf d’aquell model es va produir en un context històric polític i econòmic irrepetible. Avui la plena ocupació és una meta irreal, “la societat del treball” està en crisi, i no hi ha marxa enrere, calen alternatives atrevides i valentes com aquesta que ens ocupa en aquest assaig. Altra crítica de la que ha sigut objecte l’ingrés ciutadà es que produiria un sèquit de free riders o gorrers que viurien de l’Estat, o més rigorosament de les persones més riques del seu territori. Objecció assenyalada entre altres per Juan Manuel Rallo, liberal i màxim exponent de les crítiques a la renda bàsica garantida i que va escriure un llibre “Contra la renta básica”. En la meua opinió,

 

13  

   

Assaig “La renta básica como nuevo derecho ciudadano” Iolanda Prats Desé

   

es un fet que no podem quantificar per endavant, i que amb tota probabilitat tindrà uns resultats ben diferents depenent de la cultura de cada país. Tampoc podem esbrinar quin percentatge de les persones que decidiren no buscar altres ingressos més enllà de la renda ciutadana, dedicarien parcialment el seu temps a activitats d’índole social, cooperativa o política, algo molt desitjable en el moment actual de crisi sistèmica i de construcció de models alternatius a petita escala en una multiplicitat d’espais. No obstant, i sense negar la major, és a dir, que aquest pot ser un hipotètic contra a la proposta d’ingrés ciutadà, són moltíssimes les avantatges que emergen amb aquesta transformació radical del sistema prestacional basat en el principi contributiu. La des-burocratització de l’Estat social en nom de la transparència i d’una legalitat restaurada i simplificada, fruit de la incondicionalitat de la renda bàsica seria un exemple de l’impacte positiu. També la desestigmatització de la població en situació de major vulnerabilitat que, hore d’ara ha de sometre’s a exàmens periòdics respecte al seu grau de pobresa i necessitat. Actualment, amb l’estat d’emergència social que patim a Espanya, la substitució de prestacions i subsidis condicionats per l’ingrés ciutadà comportaria un baló d’oxigen per a uns serveis socials col·lapsats que no poden complir la seua funció per la falta de personals i mitjans per a combatre l’increment de pobresa i exclusió social. I el més important encara, donaria una vida digna a milions de persones, entre aturades i precàries que avui estan sent desplaçades per un sistema a totes llum esgotat i agònic que augmenta cada any les desigualtats econòmiques i socials. Per altra part, existeix l’inconvenient de manca d’assajos reals de la renda bàsica, excepte en Alaska, cas no representatiu per l’escassa densitat poblacional (0,3%), amb poc més de 700.000 habitants. No obstant, Raventós i el seu equip, han elaborat un model-simulador de finançament de la renda bàsica ciutadana en Catalunya amb 250.000 I.R.P.Fs analitzats, el resultat del qual és que la proposta és viable econòmica i tècnicament.6

6. Conclusions. L’actual paisatge social és desolador, l’esplendor de la plena ocupació ha finalitzat per a no tornar mai. Actualment, la desocupació de llarga duració està molt estesa, les trajectòries laborals d’una gran part de la població son precàries, fragmentàries i incertes, la modernitat líquida de Bauman davant de nosaltres. S’han incrementat les taxes de pobresa en joves, dones i ancians, el precariat ha emergit amb força, producte de la desvinculació del treball amb la subsistència. Les dones fa molts anys que aspirem a participar a peu d’igualtat en el mercat                                                                                                                 6  Inform  complet:  http://www.redrentabasica.org/rb/rrbantigua_1184/  

 

14  

   

Assaig “La renta básica como nuevo derecho ciudadano” Iolanda Prats Desé

   

laboral i la família heterosexual nuclear, -pilar del Règim de benestar prestacional- ha donat pas a una ampla diversitat de famílies i formes de convivència. Per a quadrar el cercle, els governs, i especialment l’espanyol, en el marc del neoliberalisme més radical, ha abandonat l’objectiu normatiu i discursiu de plena ocupació, per a remetre amb un enduriment de les condicions de les prestacions públiques, retallant en intensitat, cobertura i duració de les mateixes. Una lògica que continua aplicant l’esgotat principi de reciprocitat, acostant-se més a les “workfare” anglosaxones (polítiques d’activació), reforçant més encara el lligam activitat laboral-dret a la garantia de renda, que, tal i com he anat desgranant al llar d’aquestes pàgines està absolutament desenfocat de la realitat. Al meu judici, la renda bàsica ciutadana, universal i incondicional, representa una alternativa real i viable a l’actual estat de la qüestió, la necessitat de reforma dels Estats del benestar. I ho és perquè es un mecanisme d’eradicació de la pobresa, de repartiment de riquesa i de redistribució de la renda, que comporta grans avantatges front pocs inconvenients. A més a més, es tracta d’una política econòmica parcial, no exhaustiva, i que no genera ni conflicte ni exclusió amb altres propostes de reformisme radical, com la reducció de l’horari de treball o el desenvolupament de mecanismes d’autoorganització social. Per altra part, considere que la renda bàsica té per davant una batalla teòrica discursiva que, malgrat les recents Iniciatives Legislatives Populars presentades en diferents parlaments autonòmics i també a escala estatal, no ha aconseguit un debat el suficientment ample per a que la proposta entre en l’agenda política dels partits polítics. Desgraciadament, el que ha ocorregut últimament és que partits polítics com Podemos, que es postulaven com defensors de la proposta universalista i incondicional ha desfigurat la proposta, condicionant-la a la situació d’atur, a uns ingressos mínims i referenciant-la a la unitat de convivència, no a la individualitat. Probablement, l’elit de Podemos està aplicant la tècnica del degoteig en les seues propostes econòmiques, i potser siga una tàctica correcta, tenint en compte el rellotge electoral i la complexitat de l’argumentació defensora de la renda bàsica. Per a concloure, reafirmar les amples i intenses resistències que la renda bàsica ciutadana ha de trencar, des de la pròpia esquerra política, i des de pràcticament tot l’espectre del sistema de partits espanyol, els poders econòmics i financers, els mitjans de comunicació. Per produir aquesta ruptura discursiva, és necessària molta valentia des de diferents àmbits, acadèmics, socials, polítics, perquè es tracta d’una ruptura cultural amb un model esgotat però que sembla estar inoculat en la majoria de la població, i amb eixa valentia perseguir el que algunes anomenen utopia.

 

15  

   

Assaig “La renta básica como nuevo derecho ciudadano” Iolanda Prats Desé

   

Ningún observador ilustrado moderadamente inteligente podría sondear el estado del planeta y concluir que se podría arreglar sin una transformación profunda. En este sentido son los pragmatistas duros, y no los izquierdistas melenudos, quienes son soñadores ingenuos. (Terry Eagleton, 2003).

 

16  

   

Assaig “La renta básica como nuevo derecho ciudadano” Iolanda Prats Desé

   

Bibliografia     Pisarello,  G.,  i  De  Cabo,  A.,  La  renta  básica  como  nuevo  derecho  ciudadano,   Editorial  Trotta,  Madrid  (2006).   Raventós  D.,  El  derecho  a  la  existencia,  Editorial  Ariel,  Madrid  (1999).   >   >  

 

 

17