NEMUS una publicació de l’ateneu de natura
Publicació anual de l’Ateneu de Natura Núm. 3 2013 Data de publicació: desembre 2013 Castelló de la Plana Nemus (CS-302-2003) ISSN: 1697-2694
NEMUS una publicació de l’ateneu de natura
Director: Enric Forner i Valls (Ateneu de Natura) Consell editorial: Enric Forner i Valls (Ateneu de Natura) Joan Castany i Àlvaro (Associació Paleontològica i Mineralògica d’Onda) Miguel Tirado Bernat (Grup Au d’Ornitologia) Vicent Gual i Ortí (Ateneu de Natura) Consell assessor: Juan Luis Arsuaga Ferreras (Universidad Complutense de Madrid) José Luis Sanz García (Universidad Autónoma de Madrid) Rosa Domènech i Arnal (Universitat de Barcelona) Jordi Martinell i Callicó (Universitat de Barcelona) Germán López Iborra (Universitat d’Alacant) Eduardo Barrón López (Instituto Geológico y Minero de España) Enrique Peñalver Mollá (Instituto Geológico y Minero de España) Editors: La revista Nemus ha estat editada per les següents associacions científiques: Ateneu de Natura, Associació Grup Au d’Ornitologia i Associació Paleontològica i Mineralògica d’Onda.
Portada: Euphydryas aurinia beckeri (Laderler, 1852) Disseny portada: Enric Forner Foto portada: Miguel Tirado El brocat variable és un lepidòpter de la família Nymphalidae amplament distribuït pel Paleàrtic. Al Pais Valencià només s’hi troba en unes poques localitats de l’interior de Castelló i València. Els adults poden observar-se en els mesos càlids en praderies amb flors i vegetació baixa o en clarianes, sempre de zones muntanyoses, freqüentment en les proximitats de cursos d’aigua i zones humides. Les larves de la subespècie beckeri, de la península Ibèrica i N d’Àfrica, s’alimenten exclusivament d’algunes espècies de lligabosc.
Maquetació i disseny: Miguel Tirado Impresió: Gráficas Castañ, S.L. Copyright 2013 de l’Ateneu de Natura. Tots els drets reservats. La reproducció total o parcial d’aquesta revista està prohibida sense el consentiment explícit per escrit de l’editor. Nemus ISSN: 1697-2694. Distribució i intercanvi a: Nemus. Ateneu de Natura c/ Sant Roc, 125 3r 5a 12004 Castelló de la Plana. correu electrònic:
[email protected] Publicat en desembre de 2013.
Els editors de la revista Nemus volen agrair als següents organismes públics el seu suport econòmic i logístic que ha fet possible la publicació d’aquest volum:
Excm. Ajuntament d’Onda
Excm. Ajuntament de Castelló
SALVADOR ESPRIU (1913 - 1985) El caminant i el mur ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m'agradaria d'allunyar-me'n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Aleshores, a la congregació, els germans dirien desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu, així l'home que se'n va del seu indret", mentre jo, ja ben lluny, em riuria de la llei i de l'antiga saviesa d'aquest meu àrid poble. Però no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort. Car sóc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.
NEMUS una publicació de l’ateneu de natura
Índex
Primera addenda al catàleg de fòssils castellonencs. Enric Forner i Valls & Vicent Gual i Ortí................................................................................13 Biomonitorización Humana de contaminantes ambientales. Marta Roca Marugán & Vicent Yusà Pelechà..........................................................................59 Migración e invernada diferencial del mosquitero común (Phylloscopus collybita) en una zona húmeda del levante ibérico. Joan Castany i Àlvaro & Miguel Tirado Bernat.......................................................................71 Sobre Vidaliella gerundensis (Vidal, 1883) del Paleogen de Vallibona (els Ports). Vicent Gual i Ortí & Enric Forner i Valls................................................................................81 Revisió de Botriopygus royoi Lambert, 1935, un equinoïdeu de l’Aptià de Cinctorres (els Ports). Enric Forner i Valls, Joan Castany i Àlvaro, Vicent Gual i Ortí & Manuel Saura i Vilar.........93 First observation of Triops (Crustacea: Branchiopoda: Notostraca) in the Natural Park of the Serra d’Irta (Peníscola, el Baix Maestrat). Enric Forner i Valls & James Edward Brewster.....................................................................101 Sobre la presencia del bonetero de hoja ancha (Celastraceae) en la Comunidad Valenciana. Carlos Fabregat, Joan Casabó & Antoni Aguilella................................................................111 Primera cita de Mauremys leprosa (Sauropsida: Testudines) a Sant Mateu del Maestrat. V. Francesca Vallès, J. Vicente Escobar & Enric Forner..........................................................115 Troballa d’una urpa fòssil d’un vertebrat a Argelita (Conca sedimentaria del Maestrat). Enric Forner i Valls & Enrique Sanz Alamán........................................................................121 Normes de publicació de Nemus.........................................................................................125
NEMUS Vol. 3 2013
13
Primera addenda al catàleg de fòssils castellonencs. Enric Forner i Valls1 & Vicent Gual i Ortí2
S’amplia el catàleg dels fòssils castellonencs amb 25 espècies. Es publica la llista completa amb tota la bibliografia de les descripcions respectives. Es completa amb informació addicional dels autors, figures, situació dels holotips i diversos aspectes de la descripció. Mots clau: Patrimoni paleontològic, noves espècies, holotips, conservació, Castelló.
First addendum to the catalogue of Castelló’s fossil. We expan the fossil catalogue of Castellon with 25 new species. The complete list is pubilshed adding the bibliography of every descriptions, and with additional information about the authors, figures, holotype situation and various other aspects of the original description. Key words: Paleontological wealth, new species, holotypes, conservation, Castelló.
Introducció Tot i el poc temps transcorregut des de la publicació del catàleg de fòssils castellonencs (Forner, 2011), pareix oportúna la publicació d’una primera addenda tant per afegir noves espècies a la llista com per completar la informació de tot el conjunt. Les addicions estan motivades per la publicació amb posterioritat d’algunes espècies (Pérez-García et al., 2012; Forner, 2012, Delanoy et al., 2013) i també per completar les que es van passar per alt en les primeres recerques. La manca d’un registre institucionalitzat de totes les espècies fòssils (en l’era de la informació i els registres gegantins) i la particular dispersió de les publicacions paleontològiques en fa més difícil la recerca. A tall d’exemple podem citar dos casos. D’una banda l’article de Nolf (2004), publicat en una revista belga on descriu fins a 12 espècies noves d’otòlits de peixos de la comarca dels Ports, malgrat que en el propi article diu que en descriu 11 (Nolf, 2004: 11), i que no va ser recollit ni en el catàleg (Forner, 2011) ni en el recent treball sobre els vertebrats de la Formació Argiles de Morella (Gasulla et al. 2012) encara que bona part del peixos descrits per Nolf corresponen a l’esmentada formació citada tot i que l’article de Nolf conté assignacions incorrectes en l’adscripció de l’edat com és el cas del jaciment del barranc de la Torre Folch (el Forcall, els Ports) que l’esmentat autor inclou erròniament a la Formació Margues i Calcàries de Chert (= Xert) (Canerot et al. 1982), seguint a Calzada (1989), quan en realitat és de la Formació Argiles de Morella (Canerot
et al. 1982), com van indicar Gombau & Forner (2012), formació que tot i ser de predomini continental també inclou fàcies sedimentaris d’influència marina. D’altra banda citem el cas singular de Landereria decastroi (Cherchi & Schroeder, 2006). Un dels autors d’aquest treball estava present en el congrés celebrat a Morella el setembre de l’any 1991, on en una comunicació presentada per Rolf Schroeder es va descriure una alga gegantina de l’Aptià de Cap de Vinyet (Morella, els Ports), fòssil que es va anomenar com Landereria miliani. En el torn de rèplica una congressista va exposar alguns dubtes sobre que el fòssil fóra veritablement una alga i que li pareixia minsa la prova aportada de la semblança a una alga actual. La publicació de les actes (Salas & MartínClosas, 1993) no contenia aquesta comunicació, ni en el núm. 17 ni tampoc el número següent de la revista Cuadernos de Geologia Ibérica on es van publicar la resta de comunicacions. Nogensmenys en l’esmentada obra sí que figuren la relació de totes les comunicacions presentades, entre les quals figura la presentada el diumenge 08/09/1991: “Cherchi, A. y Schroeder, R. Landereria miliani n. gen. n .sp. un alga calcárea gigantesca del Aptense de Morella.” (Salas & Martín-Closas, 1993:20). Davant les consultes fetes els organitzadors del congrés van informar que els autors no van remetre el treball per publicar. La cerca de l’espècie amb el nom que es va citar no va obtenir cap resultat. Finalment, Antonietta Cherchi va atendre un escrit postal i va remetre còpia
1. Enric Forner i Valls. Ateneu de Natura. C. Sant Roc, 125 3r 5a 12004 Castelló de la Plana. Email:
[email protected] 2 Vicent Gual i Ortí. Ateneu de Natura
14
de l’article publicat 15 anys desprès en un revista italiana contenint la descripció tal com la van fer de viva veu però trasmudant el nom de l’espècie. En el congrés la dedicaven a Luis Milian, paleontòleg aficionat de Morella, que els havia subministrat els fòssils, mentre que a la revista apareixia decastroi (Cherchi & Schroeder, 2006) en honor a Piero de Castro, professor de micropaleontologia de la Universitat Federico II, de Nàpols (Itàlia). La tardança en la publicació i el canvi de nom van dificultar trobar-la. S’ha completat també el treball amb un annex amb les dades completes de la bibliografia que té referència amb l’acte nomenclatural. Així com unes dades bàsiques dels
Espècie
autors i diverses qüestions relacionades amb la situació dels holotips, edat, situació geogràfica de les noves espècies, la raó del nom, estat i llengua de les publicacions que contenen les descripcions. Finalment, s’aporta la figura de les espècies.
Material i mètode Aquest treball s’ocupa dels fòssils que tenen la localitat tipus a la província de Castelló. Per tant, no es tractaran la gran quantitat de fòssils que s’han trobat i citat a terres castellonenques, sinó únicament aquells que s’han descrit com a espècie nova. Se segueix l’àmbit geogràfic de la província, el gentilici castellonenc
Autor
Any
Localitat tipus
Tipus/Museu/Sigla
Simplorbitolina (?) miliani
Schroeder
1968 Catí
H IPUB ?
Lamellaerhynchia oweni
Calzada
1976 Sant Mateu del M.
H MGSB 23976
Sellithyris solei
Calzada
1976 Morella
H MGSB 24428
Hydnophora cerebriformis
Reig
1991 Villahermosa del Rio H MGSB 49437
Angelismilia magnei
Reig
1995 Traiguera
H MGSB 55850
Elopidarum casanovae
Nolf
2004 el Forcall
H IRSNB 7820
Albulidarum atavus
Nolf
2004 el Forcall
H IRSNB 7823
Protacanthopterygiorum scalpellum
Nolf
2004 el Forcall
H IRSNB P7842
Argentinidarum bergantinus
Nolf
2004 el Forcall
H IRSNB 7849
Aulopiformorum pseudocentrolophus
Nolf
2004 el Forcall
H IRSNB P7860
Synodontoideorum pseudosphyraena
Nolf
2004 el Forcall
H IRSNB P7863
Acanthomorphorum forcallensis
Nolf
2004 el Forcall
H IRSNB P7869
Elops bultynchi
Nolf
2004 la Todolella
H IRSNB P7819
Pterothrissua todolellanus
Nolf
2004 la Todolella
H IRSNB 7829
Euteleosteorum geometricus
Nolf
2004 la Todolella
H IRSNB 7832
Chlorophthalmidarum manei
Nolf
2004 la Todolella
H IRSNB P 7853
Neoscopelidarum maestrazgonis
Nolf
2004 Morella
H IRSNB P 7873
Landereria decastroi
Cherchi&Schroeder
2006 Morella
H FMSFM SM.B 20857
Brodiechelys royoi
Pérez, Gasulla &Ortega
2012 Morella
H CMP-3b/181
Acila (Truncacila) castagni
Forner
2012 Onda
H MGB59545
Marinella lugeoni
Pfender
1939 Navajas
?
Protatera almenarensis
Agustí, J.
1989 Almenara
H ICP ACS-M-15
Kislangia gusii
Agustí, Galobart & Martín 1993 Almenara
H ICP IPS-ACB-1-NI-05
Deinsdorfia doukasi
Furió & Mein
2008 Almenara
H ICP IPS-5951
Xerticeras salasi
Delanoy et al.
2013 Xert
H PUAB 88836
Taula 1 | Addenda al catàleg de fòssils descrits a la província de Castelló. Table 1 | Addendum to catalogue of fossils described from the province of Castelló.
NEMUS
15
vol. 3 2013
municipi/comarca Navajas
sp per sp per mun. com. 1
Total l'Alt Palància Almenara
3
Onda
1
Ribesalbes
8
Total la Plana Baixa la Serratella
2
les Coves de Vinromà
1
Total la Plana Alta Villahermosa del Río
1
0.73
1
4.00
12
8.82
3
12.00
3
2.21
2
8.00
2
1.47
1
4.00
50
36.77
8
32.00
5
3.68
3
12.00
63
46.32
7
28.00
136
100
25
100
2
Total l'Alt Millars Alcalà de Xivert
3
Bel (Rossell)
2
Cervera del Maestrat
8
Fredes
3
la Pobla de Benifassà
2
Sant Mateu del Maes.
3
Traiguera
8
Xert
21
Total el Baix Maestrat Culla
1
Benassal
3
Catí
1
Total l'Alt Maestrat Castellfort
6
Cinctorres
2
el Forcall
18
la Todolella
4
Morella
31
Olocau del Rei
1
Vallibona
1
Total els Ports Total comarques Cs
% sp mun. %mun. per per per com. com. com.
136
es refereix sempre a l’àmbit provincial, Castelló, amb el topònim rònec. No s’ha trobat cap espècie descrita amb material del municipi de Castelló de la Plana, amb el determinatiu, per la qual cosa no hi pot haver confusió. Per als topònims majors dels municipis s’usarà la denominació acadèmica, en el sentit que ha estat definida per Forner et al. (2011), se seguirà per tant el criteri de l’Institut d’Estudis Catalans (Sanchis Guarner, 1966) i s’ha consultat també l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2013). Els topònims s’empren sempre en la llengua pròpia del lloc. Per a les qüestions de terminologia s’ha seguit el criteri de l’International Comission on Zoological Nomenclatura (ICZN, 2003), consultat en el text oficial català del codi, publicat per l’IEC. No s’entrarà en el present article en la discussió de la sinonímia i la sistemàtica. No es pretén revisar las espècies. Es consideraran totes les espècies que els autors van indicar com a noves en el moment de la redacció dels seus treballs. En l’àmbit taxonòmic, s’ha considerat únicament el nivell espècie. No s’han catalogat subespècies o varietats, tret que actualment estiga considerada com a espècie aquella que l’autor, en el seu moment, va descriure en un nivell inferior. No es tractaran gèneres i famílies noves. Es conservarà així mateix el nom original i l’adscripció genèrica assignada pels autors que les van descriure, tot i no ser la vigent. I, si en algun cas concret no es fa, s’indicarà. La recerca es tanca el 30/04/2013. El treball també té l’objectiu d’investigar en quina institució es van desar els fòssils, els holotips que es van
Taula 2 | Distribució de les espècies descrites per municipis i comarques.
Figura 1 | Mapa de distribució geogràfica dels fòssils descrits a Castelló.
Table 2 | Distribution of the species described by municipalities and counties.
Figure 1 | Map of geographical distribution of fossils described from Castelló.
16
utilitzar a l’hora de descriure les noves espècies i d’esbrinar si es conserven en l’actualitat. Per això, a part de la revisió bibliogràfica i la consulta de catàlegs de material de referència (Montero & Dieguez, 1998; Calzada et al, 1992 i 1997. Adserà & Calzada, 2009), on els hi havia, s’ha consultat de forma escrita, en comunicació personal, a les institucions on foren desats els materials originals. En l’estudi de les raons dels noms, s’agrupen pels tres conceptes: antropònim, topònim i morfònim, segons va ser definit aquest últim concepte per Forner (2013). A les Làmines s’han portat les figures originals que consten en els articles on es van descriure les noves espècies. Només en els pocs casos que la figura original resultava d’impossible lectura, per les seues deficiències, s’ha substituït per una foto recent de l’holotip, o, si aquest s’ha perdut, d’una fotografia d’un exemplar de l’espècie, indicant en tot cas la font. Abreviatures utilitzades en aquest treball: MAFI= Magyar Állami Földtani Intezet, Museu de l’Institut de Geologia d’Hongria; MGSB = Museu Geològic del Seminari de Barcelona; MNCN = Museu Nacional de Ciències Naturals; IGME = Institut Geològic Miner d’Espanya; UT = Universitat de Tolosa de Llenguadoc, col·lecció Canerot; OE = Observatori de l’Ebre (Roquetes); FGUCM = Facultat de Ciències Geològiques de la Universitat Complutense de Madrid, Departament de Paleontologia; LGFST: Laboratoire de Géologie de la Faculté des Sciences de Toulouse; MLSP= Museu la Sala Paterna; MGB= Museu de Geologia – Museu de Ciències Naturals de Barcelona; IPUB= Institut de Paleontologia Universitat de Bonn (Alemanya); IRSNB= l’Institut Royal des Sciencies Naturelles de Belgique; FMSFM= Forschungsininstitut und Museum Senckenberg (Frankfurt am Main); CMP= Col·lecció de la pedrera del Mas de la Parreta, Dipositada al Museu de la Valltorta, Tirig; ICP= Institut Català de Paleontologia, Sabadell; PUAB = Col·lecció Paleontologica de la Universitat Autònoma de Barcelona; CINZ= Codi Internacional de Nomenclatura Zoològica. IEC= Institut d’Estudis Catalans; AVL= Acadèmia Valenciana de la Llengua. H= Holotip; N= Neotip; S= Sintips; L= Lectotip.
espècies fòssils a 25 termes municipals castellonencs, la qual cosa dóna idea de la important riquesa del patrimoni paleontològic castellonenc. N’hi ha fòssils descrits en 7 de les 8 comarques de Castelló. Només a la contrada de l’Alcalatén no s’ha registrat cap fòssil. La major riquesa paleontològica es dóna en els Ports i el Baix Maestrat. Els municipis amb més espècies descrites estan també situats a les comarques dels Ports i el Baix Maestrat i són Morella, el Forcall i Xert. Distribució per grups taxonòmics El filum més ben representat entre els fòssils castellonencs, amb un 64% del total, és el dels mol·luscs. Això és normal ja que és amb diferència el grup taxonòmic més ben conservat en el registre fòssil, doncs són la majoria marins i tenen conquilles dures de calcita o d’aragonita. Dins d’aquest grup la major proporció la representa la classe Gastropoda amb el 41% del total (56 espècies descrites), quasi el doble que Bivalvia (21%, 21 espècies), a les quals cal afegir els Cephalopoda, 4 ammonits. El següent filum en importància és Chordata amb 16 espècies que han representat un 12% del total: 12 peixos, 3 mamífers i una tortuga. Arthropoda ha tingut 9 representants, el 7% del total, 7 insectes del Miocè de Ribesalbes i 2 crustacis. Amb una aportació més reduïda s’han descrit 6 Brachiopoda, 6 Echinodermata (5 equinoïdeus i 1 crinoïdeu) i 5 Cnidaria. També tenen representants les algues, dues espècies; una planta superior (Angiosperma); el filum Foraminiferida amb dos representants i l’Anellida, tot i que el que s’ha conservat
nombre
%
Gastropoda
56
41.2
Bivalvia
28
20.6
Chordata
16
11.8
Arthropoda
9
6.6
Brachiopoda
6
4.4
Echinodermata
6
4.4
Cnidaria
5
3.7
Cephalopoda
4
2.9
Resultats
Chlorophyta
2
1.5
Amb la inclusió d’aquestes 25 espècies noves registrades el catàleg d’espècies fòssils castellonenques arriba a les 136 (taula 1).
Foraminiferida
2
1.5
Anellida
1
0.7
Angiosperma
1
0.7
Distribució geogràfica La distribució per pobles i comarques dels fòssils castellonencs es recull a la taula 2 i a la figura 1. S’han descrit
Classe
Taula 3 | Distribució de les espècies per grup taxonòmic. Table 3 | Distribution of the species by taxonomic group.
NEMUS
17
vol. 3 2013
fòssil no és el cuc sinó el tub que construïa per aixoplugar-se (taula 3).
Ibèrica junt amb el de Terol, com ja va ser assenyalat per Mallada (1887: 3).
Distribució per edat estratigràfica La distribució de les espècies descrites a Castelló atenent a la seua edat s’estén del Lias de Navajas (l’Alt Palància) fins al Pliocè d’Almenara (la Plana Baixa). Però no tots els períodes geològics estan representats a la província. Els materials d’aquest territori són relativament recents. No hi ha res del Precambrià i de l’era Primària només hi ha alguna taca del Carbonífer, del qual, tot i tenir fòssils, no s’ha descrit cap espècie. El Triàsic, compta amb una bona representació, sobretot a la Serra d’Espadà i al Desert de les Palmes, però és continental i estèril. El Juràssic, encara que no molt abundant, té representació a les nostres comarques, tot i que sense la riquesa paleontològica de les properes de Terol, i, de fet, només s’ha trobat una espècie descrita (Marinella lugeoni Pfender, 1939). Per tant, el ventall temporal de l’edat estratigràfica de les espècies descrites no és molt gran. Hi ha grans buits en el registre fòssil, i com és obvi en el de les espècies descrites d’aquest períodes. Especialment significativa és l’absència de sedimentació en tot el Cretaci Superior i, practicament, el Paleogen, un ampli període entre 100 i 23 milions d’anys del que no disposem de noves espècies fòssils. Tampoc n’han donat cap ni el Juràssic Superior ni el Mitjà ni del Lias enllà. El període Cretaci, i estrictament l’època Inferior ha estat el més fèrtil, arreplega el 90% de totes les espècies que es recullen en aquest catàleg. La resta són del Miocè (7%), del Pliocè (2%) i del Juràssic Inferior (1%). Cal també fer esment que l’estrat tipus assignat pels autors, especialment del segle XIX, d’algunes espècies s’hauria de revisar, com ja ha estat indicat (Forner, 2011). Dins del Cretaci sobresurt de manera singular l’Aptià, amb el 75% de totes les espècies descrites (taula 4). L’Aptià de Castelló és, des del punt de vista paleontològic, el més ric de la península
Distribució cronològica de la descripció De la distribució, per cinquantenes, de la data de publicació (fig. 3) es constaten tres fets. En primer lloc l’impacte negatiu que també en l’àmbit científic va tenir la guerra civil, concretament en la producció d’estudis paleontològics. En segon lloc l’embranzida dels últims anys del treball de descripció, amb una fecunda activitat en els dotze anys que es porten del segle XXI. I en tercer lloc, que la tasca de descripció dels fòssils està lluny de completar-se, si atenem l’increment de noves espècies descrites últimament (26), a un ritme de dues per any.
Època/Edat
nombre Sp
%
Pliocè (2-5,3 ma)
3
2,21
Miocè (5,3-23 ma)
9
6,62
Albià (99,8-112 ma)
7
5,15
Aptià (112-125 ma)
102
75,00
Barremià-Neocomià (125-145,5 ma)
14
10,29
Lias (176-200 ma)
1
0,73
136
100
Total
Estat dels autors
Autors
%
np Sp
%
Espanya
26
65,0
71,25
52,39
França
8
20,0
46,75
34,38
Bèlgica
2
5,0
14
10,29
Italia
2
5,0
1,5
1,10
Alemanya
1
2,5
1,5
1,10
Holanda
1
2,5
1
0,74
40
100,0
136
100,00
Total
Taula 6 | Distribució dels autors segons estat de procedència. Table 6 | Distribution of authors by state of origin.
Taula 4 | Distribució per edat.
Figura 3 | Distribució dels fòssils per any de publicació de les descripcions.
Table 4 | Age distribution.
Figure 3 | Distribution of fossils in publishing descriptions
18
Any 1r
Nom i Cognoms
n sp
1865
Henri Coquand
34
34
1973-2009 Sebastian Calzada i Badia
35
30
np. sp Dades biografia
Dirk Nolf
12
12
1859-1887 Joan Vilanova i Piera
5
5
1872-1904 Josep Joaquim Lànderer i Climent
5
5
2004
1887 1981 1996-2012 1928-35 1945-1959 1926 1927 1991-1995 1968-2006 1995 1995-2002 1990-1993 1904 1904 1925 1939 1952 1971 1991 1995-1996 1995-1996 1995 2002 2006 2008 2008 1993 1993 2012 2012 2012 2013 2013 2013 2013 1859-1912
5 Lucas Mallada y Pueyo 5 Maurice Jules Marie Collignon 8 Enric Joaquim Forner i Valls 4 Jules Matthieu Lambert 4 Josep Ramon Bataller i Calatayud 3 Juan Gil Collado 2 Victor Emile van Straelen 2 Josep Maria Reig i Oriol 2 Rolf Schroeder 3 María del Mar Urquiola Casas 4 Enrique Peñalver Mollá 2 Jordi Agustí i Ballester Alexandre Edouard Maurice Cossmann 1 1 Pietro Lodovico Prever 1 Gaston Astre 1 Juliette Pfender 1 Josefina Menéndez Amor 1 María Teresa Fernández Marrón 1 María Paz Villalba Currás 3 André Nel 3 Xavier Delclòs Martínez 1 Carlos Royo 1 Antonio Gabriel Arillo Aranda 1 Cherchi Antonietta 1 Marc Furió Bruno 1 Pierre Mein 1 Àngel Galobart Lorente 1 Elvira Martín Suárez 1 Adán Pérez García 1 José Miguel Gasulla Asensio 1 Francisco Ortega Coloma 1 Gérard Delanoy 1 Josep Anton Moreno-Bedmar 1 Josep Juárez Ruiz 1 Domingo Tolós Lládser 162 Total autors 40
5 5 4,5 4 4 3 2 2 1,5 1,5 1,5 1,33 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 0,5 0,5 0,5 0,5 0,33 0,33 0,33 0,33 0,33 0,25 0,25 0,25 0,25
Charente, 1813-Marseille, 1881 Barcelona, 1932 Bèlgica ? València, 1821; Madrid, 1893 València, 1841; Tortosa, 1922 Osca, 1841- Madrid 1921 França, 1893-1978 Vinaròs, 1956 Sens, 1848- Chesnay 1940 la Pobla del Duc, 1890-Barcelona, 1962 Martos 1901-Madrid 1986 Anvers 1889-Brusel·les 1964 L’Albagés 1920-Hosp. de Llobregat 1997 Alemanya Barcelona, 1965 València, 1968 Barcelona, 1954 París, 1850-Enghien-les-Bains 1924 Itàlia ?? Tolouse 1896-Tolouse 1975 La Haia, 1888-Paris? 1944 Madrid? 1926- Madrid 1985 Madrid, 1945 Alberic, 1938 La Ciotat (França), 1959 Lleida, 1962 Espanya ? Stockholm, 1964 Itàlia ? Terrassa 1978 França ? Sabadell, 1961 Granada, 1958 Madrid, 1984 Morella, 1959 Valladolid, 1965 França,? Vilanova i la Geltrú, 1980 Palma de Mallorca, 1988 Tortosa, 1969
Sexe M M M M M M M M M M M M M M F M M M M M F F F F M M M M F M M M F M M M M M M M
Autor Estat Ll. Nac. Pub F F F E C E B F B E C E E C E E C E F F F E C/Ct E F F E E C E E E E B F B E C E Al A E/I E C E E C E E A H F F F I I I F F E B F F E C E E C E E C E F C E E C E E C E E C E I A I E A F F A F E A H E A H E A P E A P E A P F A F E A F E A F E A F
136
Taula 5 | Autors que han participat en la descripció dels fòssils castellonencs. n sp: nombre d’espècies. np sp: nombre ponderat d’espècies descrites; Sexe (M=masculí, F= femení) Autor Nac.:Nacionalitat dels autors (E=espanyola F=francesa B=belga Al=alemanya I=italiana) Ll: Llengua article (C=castellà F=francès A=anglès Ct=català I=italià) Estat pub.: Estat on publica (E=Espanya F=França B=Belgica H=Holanda P=Polonia I=Itàlia) Table 5 | Authors who participated in the description of fossil from Castelló. n sp: number of species. np sp: weighted number of described species; Sexe: sex (M=male, F= female) Autor Nac.: Author’s nacionality (E=spanish F=french B=belgian Al=german I=italiana) Ll: Article’s idiom (C=spanish F=french A=english Ct=catalonian I=italian) Estat pub.: Country of publication (E=Spain F=France B=Belgium H=Holland pl=Poland)
NEMUS
19
vol. 3 2013
Autors de les descripcions Fins a la data esmentada de 30/04/2013 n’han segut 40 els autors que han participat en la tasca de descripció del material fòssil castellonenc. Se’ls presenta ordenats, segons el nombre d’espècies descrites ponderades (np, en la taula 6). S’ha ponderat les espècies descrites (n) per distribuir la participació en el cas de coautors, per exemple una espècie descrita per dos autors li se n’ha comptat un 50% per a cada un. L’autor que més va contribuir va ser Henri Coquand, amb la descripció de 34 espècies, donant el primer gran impuls, en el segle XIX, al coneixement dels fòssils de Castelló, després dels temptejos de Joan Vilanova. L’altra gran contribució en l’últim quart del segle XX i el que portem del XXI el va donar Calzada i els seus col·laboradors, des del Museu Geològic del Seminari de Barcelona. Del total d’autors descriptors un 18% són dones (7 de 40), les quals han descrit un 5% de les espècies. Fins un 48% de les espècies descrites, quasi la meitat, les han fet autors estrangers (taula 5), amb un paper molt destacat dels paleontòlegs francesos i també dels belgues. Aquestos investigadors presenten una mitjana de 5 espècies descrites per autor, davant la general de 3,75 per a tot el conjunt i la de 3 espècies per autor dels paleontòlegs de l’Estat Espanyol. Només hi ha dos autors que han nascut a Castelló (taula 4). I un tercer, que tot i nàixer a l’hospital a Tortosa és de la Jana: Domingo Tolós Llàdser. Estat de la publicació El conjunt dels treballs de descripció dels fòssils castellonencs que fins ara s’han enregistrat estan publicats en 8 estats diferents (taula 7). El gros s’ha publicat en
Estat on es publiquen
n Sp
%
Espanya
74
54,41
França
42
30,88
revistes espanyoles (un 55%) i tornem a trobar, un percentatge molt important d’espècies publicades a França (30%) i Bèlgica (10%). Hi ha participacions més minses amb només dues espècies publicades a Itàlia, o una de sola a Holanda, Polònia, Suïssa o els Estat Units. Un fenomen emergent és la dissociació entre la nacionalitat de l’autor o l’origen del fòssil i el lloc de publicació. En els treballs més recents podem trobar, a tall d’exemple, uns autors espanyols publicant l’espècie de Castelló a Polònia, circumstància que és conseqüència del procés de globalització i el domini de l’anglès en les publicacions científiques. Només s’ha produït un cas, en més de 150 anys d’història, de publicació dins de la província de Castelló, i ha estat en aquesta mateixa revista i recent (Forner, 2012). Llengua de l’article on es fa la descripció El francès va ser la llengua absolutament predominant en la redacció de les espècies descrites en el s. XIX, amb el 70% del total i va romandre amb força com a idioma descriptor en els dos segles següents (taula 8). Especialment cal ressaltar el pes que conserva al s. XXI, on, tot i que la mostra només abasta la dotzena d’anys que es porta, encara figura com a llengua més emprada en nombre d’espècies descrites. Durant la centúria passada, es va invertir la situació i va passar el castellà ha suposar el 70% de totes les descripcions. El català, sempre sota la dominació de la llengua de la metròpoli, el castellà, durant tot el període de descripció, i ara de l’imperi, l’anglès, ha tingut un paper anecdòtic, similar a l’italià, amb una sola descripció. La participació de l’anglès és encara esquifida, un 5% del total. Però amb una evolució creixent, no cap al segle XIX, un 5% al XX, i un 16% al XXI, que fa pensar que, en el futur, acabarà imposant-se en detriment del francès i el castellà.
Bèlgica
14
10,29
Itàlia
2
1,46
Llengua article
Segle XIX
Segle XX
Holanda
1
0,74
Francès
34
14
12
60
44,12
Polònia
1
0,74
Castellà
14
44
9
67
49,27
Suïssa
1
0,74
Anglès
0
3
4
7
5,15
USA
1
0,74
Català
0
0
1
1
0,73
136
100,00
Italià
0
1
0
1
0,73
48
62
26
136
100
Total
Taula 7 | Distribució per l’estat on es van publicar les descripcions. Table 7 | Distribution by the state in which they were published descriptions.
Total
Segle 1859-2012 XXI
Taula 8 | Distribució per la llengua de descripció. Table 8 | Distribution description language.
%
20
Conservació dels holotips Respecte a la situació del material portador de nom s’ha de dir en primer lloc que en un 4% dels casos, cinc espècies, no s’han pogut establir on es van dipositar els fòssils. Dels altres, els holotips, sobre el qual hem pogut esbrinar la institució on es va desar, s’ha constatat que se’n conserven 99, un 75’6% (taula 9). L’índex de conservació (percentatge de conservats respecte dels que es van dipositar) de les diverses entitats és ben diferent. De la col·lecció de Lànderer que el mateix autor va deixar en herència a l’Observatori de l’Ebre de Roquetes, no s’ha conservat cap holotip de Castelló. El MAFI de Budapest, el MNCN i l’IGME de Madrid han conservat prop de la meitat dels seus llegats. La Universitat de Tolosa de Llenguadoc i el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, així com la resta d’institucions, els conserven tots, tot i que cal dir, però, que són relativament recents. La situació és molt pitjor si ens centrem en aquells que tenen més de 100 anys (taula 10), com ja s’ha indicat en altres treballs (Forner, 2011). Només es conserva un
Institució
Dipositats Conservats Perduts
Índex conservació %
MAFI
34
17
17
50
MGSB
42
42
0
100
MNCN
14
7
7
50,00
IRSNNB
12
12
0
100
UT
5
5
0
100
OE
5
0
5
0
IGME
7
4
3
57,14
LGFST
1
1
0
100
FGUCM
2
2
0
100
MLSP
1
1
0
100
IPUB
1
1
0
100
FMSFM
1
1
0
100
CMP
1
1
0
100
MGB
1
1
0
100
ICP
3
3
0
100
PUAB
1
1
0
100
131
99
32
75,57
5
?
?
Total conegut Desconegut
TOTAL
136
Taula 9 | Conservació del material portador de nom. Table 9 | Preserving the holotype.
39% (19 dels 49) del material. S’han perdut 30 holotips. A Budapest, dels dipositats en Museu de l’Institut de Geologia de Hongria, (MAFI) se’n conserven 17. Però fora d’Hongria únicament s’ha conservat l’holotip de Terebratula cortazari, un braquiòpode de Fredes, i diversos sintips de Cycloseris escosurae, el corall solitari de Morella de la col·lecció de Mallada, a l’IGME. La resta s’han perdut, inclosos els primers fòssils descrits a Castelló per Vilanova dipositats al Museu Nacional de Ciències Naturals de Madrid. En conseqüència, atès el fracàs en la conservació ja indicat en altres treballs (Forner, 2009 i 2011), potser convindria, si més no en algun cas, revisar l’espècie, erigir neotips i desar-los en institucions que acomplisquen les condicions del CINZ. També, quan això fos possible, dipositar topotips, en institucions més pròximes i arrelades a l’origen per facilitar-ne la didàctica de les poblacions escolars del territori i millorar l’accessibilitat per als científics que els vulguen consultar. Raó del nom S’ha estudiat el tipus de nom que es va assignar a cada nova espècie, atenent el que van dir els autors, si constava, o el que s’ha interpretat quan hi mancava la raó del nom. Les tres fonts que han generat els noms científics es presenten en la figura 3. La font més productiva són els antropònims, que sustenten la denominació de 88 espècies, un 66% del total. En quasi dos de cada tres actes nomenclaturals, l’autor ha volgut honorar una persona per crear el nou nom. En una quinta part, en canvi, s’ha deixat seduir per les formes del propi fòssil (morfònims), i se l’ha dedicat a ell mateix, guiats per alguna característica singular de la nova espècie. En un 13% de casos, s’ha pres el nom del topònim del lloc on s’ha recollit el fòssil. És el cas dels municipis d’Almenara, la Todolella, i per partida doble, Ribesalbes, Forcall i Morella.
Institució
Dipositats Conservats Perduts
Índex conservació %
MAFI
34
17
17
50,00
MNCN
5
0
5
0,00
IGME
5
2
3
40,00
OE
5
0
5
0,00
Total >100anys
49
19
30
38,78
Taula 10 | Conservació dels holotips de més de 100 anys (pres de Forner, 2011). Table 10 | Preserving the holotype of over 100 years (taken from Forner, 2011).
NEMUS
vol. 3 2013
Agraïments. Al professor László Kordos, director del MAFI, per contestar les peticions sobre la col·lecció de Coquand. A la Sra. Celia Santos, conservadora del MNCN, i a la Sra. Silvia Menéndez, conservadora de l’IGME, per atendre les nostres preguntes pel que fa a les col·leccions de Vilanova i de Mallada. Al MNCN per l’autorització per fotografiar diversos holotips. A la Sra. Maria Genescà i Sitjes, bibliotecària de l’Observatori de l’Ebre, per donar-nos notícia de la col·lecció de Lànderer. A Sebastian Calzada, per la informació referent al MGSB. A María Paz Villalba, per la informació sobre la seua col·lecció dipositada en el Departament de Paleontologia de la Facultat de Geologia UCM. A Enrique Peñalver, per la informació sobre la localització dels seus holotips i, en general, sobre els treballs del jaciment de Ribesalbes. A Antonietta Cherchi, Jordi Agustí, Marc Furió per informar-nos de les espècies descrites per ells i fer-nos arribar els seus articles. A Eduardo Barrón López per cedir-nos una fotografia actual de l’holotip de Prunus preavium. Als revisors perquè amb el seus suggeriments s’ha millorat el treball.
Bibliografia Adsera, P. & Calzada, S. 2009. Holotipos y neotipos depositados en el MGSB (2000-2008) y addenda al Catálogo y a los suplementos. Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis, VIII: 3-28. MGSM. Barcelona. Calzada, S. 1989. Gasterópodos del Aptiense inferior de Forcall (Castellón, España). Batalleria, 2: 3-22. MGSM. Barcelona. Calzada, S. & Urquiola, M.M. 1992. Catálogo de holotipos conservados en el Museo Geológico del Seminario de Barcelona. Trabajos del Museo Geológico del Seminario, 223: 1-127. MGSM. Barcelona. Calzada, S. & Urquiola, M.M. 1997. Primer suplemento al catálogo de holotipos del Museo Geológico del Seminario de Barcelona. Scripta Musei Geologici Seminari Barcinonensis, núm. 228: 1-40. MGSB. Barcelona. Canerot, J, Cuny, P., Pardo, G. Salas, R., & Villena, J. 1982. Ibérico Central Maestrazgo. In: El Cretácico en España (A. Garcia Ed.): 273-344. Universidad Complutense de Madrid. Madrid. Cherchi, A. & Schroeder, R. 2006. Landereria decastroi n. gen., n. sp. a giant dasyclad (Chlorophyta) from the lower Aptian of eastern Spain. Bollettino della Società Paleontologica Italiana, 45 (1): 35-42. SPT. Modena. Delanoy, Gerard & Moreno-Bednar, Josep Anton & Ruiz, José J. & Tolós Lladser, Domingo. 2013. Xerticeras gen. nov., a new genus of micromorphic heteromorph ammonite (Ancyloceratina, Ancyloceratidae) from the lower Aptian of Spain. Carnets de Géologie [Notebooks on Geology], article 2013/02 (CG2013_A02). Association Carnets de Géologie. Brest (France), online since April 24, 2013, http://paleopolis. rediris.es/cg/CG2013_A02/CG2013_A02.pdf : 89-103. Forner, E. 2011. Espècies fòssils castellonenques. Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, t. LXXXVII: 5-26. SCC. Castelló de la Plana. Forner, E. 2012. Una nova espècie del gènere Acila (Bivalvia: Nuculidae) de l’Aptià (Cretaci Inf.) de la Conca del Maestrat.
21
Nemus, 2: 9-14. Ateneu de Natura. Castelló de la Plana. Forner, E. 2013. Una onomàstica singular: antropònims i topònims en el noms científics dels fòssils castellonencs. Comunicació a la VII Jornada d’Onomàstica. 8-9 de març de 2013. Xèrica (l’Alt Palància). Forner, G., Castany, J. & Forner, E. 2011. Topònims majors del Maestrat. Butlletí del Centre d’Estudis del Maestrat, 86: 34-43. CEM. Benicarló (el Baix Maestrat). Gasulla, J.M., Ortega, F., Sanz, J.L., Escaso, F. Yagüe, P. & Peréz-García, A. 2012. Els vertebrats de la Formació Argiles de Morella (Aptià inferior, Cretaci Inferior). Nemus, 2: 15-27. Gombau, E. & Forner, E. 2012. Precisions geològiques i paleocològiques sobre el jaciment del Barranc de la Torre Folch (el Forcall, els Ports, Serralada Ibèrica). Nemus, 2: 41-45. Ateneu de Natura. Castelló de la Plana. ICZN (International Comission on Zoological Nomenclature). 2003. Codi Internacional de Nomenclatura Zoològica: 1-166. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona. Mallada, L. 1875-1892. Sinopsis de las especies fósiles que se han encontrado en España. Boletín de la Comisión del Mapa Geológico, 2: 1-160, pls. 1-7 S. siluriano, 1, 4-8, 13-14 S. devoniano, 1-3, 6-11 S. carbonífero (1875); 3: pls. 2-3, 9-10, 15-16, 18-19 S. devoniano, 4-5, 12-21, 28, 31-33 S. carbonífero (1876); 7: 241-256, pls. 1-3 S. triásico, 28, 28A, 28B, 28C, 28D, 28E, 28F, 29, 29A, 29B, 39-40, 45 S. jurásico (1880); 8: pls. 1-2, 8-9, 10, 14, 18-19, 24-26, 30, 30A, 30B, 38, 38A S. jurásico (1881); 9: pls. 13, 15, 46-47. S. jurásico, 3-12 S. cretáceo, 9-10 S. numulítico (1882); 10: pls. 30C, 33 S. jurásico, 6-7, 7A, 8, 11-12 S. Numulítico (1883); 11: 209-358, pls. 12, 27, 43 S. jurásico, 21-22, 24, 41-44 S. cretáceo, 21, 23-24, 28 S. numulítico (1884); 12: portada [647] i índex alfabètic t. 1: 649-657 + portada [659] i índex alfabètic t. 2: 661-670, pls. 44 S. jurásico, 1-2, 14, 17A, 31-33 S. cretáceo, 29-30 S. numulítico (1885); 13: pls. 4A, 16, 16A, 17, 19-20, 23, 25-26, 29, 31A, 31B, 32A, 32C, 33B, 33C S. cretáceo (1886); 14: portada [i], índex alfabètic t. 3 [iii-xiii] i sinonímies [xv-xix], 1-171, pls. 13, 18, 30B, 33A, 33E, 34-35, 37-38, 38A, 38B, 38C, 38D, 40, 45-48, 62 S. cretáceo (1887); 15: pls. 15, 27, 27A, 28, 30, 30C, 30D, 32B, 32D, 33D, 36, 36A, 39, 49-51 S. cretáceo (1888); 16: pls. 52-61, 63-64 S. cretáceo (1890); 17: pls. 7-12 S. Cretáceo (1891); 18: pls. 36-43 S. cretáceo (1892). Madrid. Montero, A. & Diéguez, C. 1998. Spanish type specimens in fossil invertebrate collection of Museo Nacional de Ciencias Naturales of Madrid, Spain. Revista Española de Paleontología, 13 (1): 130-132. Nolf, D. 2004. Otolithes de poissons aptiens du Maestrazgo (province de Castellon, Espagne orientale). Bulletin de l’Institut Royal des Sciencies Naturelles de Belgique, Sciences de la Terre, 74-suppl.: 101-120. Pérez-García, A., Gasulla, J.M. & Ortega, F. 2012 “A new species of Brodiechelys (Testudines, Pan-Cryptodira) from the Early Cretaceous of Spain: Systematic and palaeobiogeographic implications”, Acta Palaeontologica Polonica. Royo, C. 1995. Un nuevo árcido del Aptiense de Forcall. Batalleria, nº. 5: 51-53. Salas, R. & Martín-Closas, C. 1993. Cuadernos de Geología Ibérica. 17 Estratigrafía del Cretácico de la Península Ibérica. Editorial Complutense. Madrid. 392 pp. Sanchis, M. 1966. Contribució al nomenclàtor geogràfic del País Valencià. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. 25 pp.
22
INTERNET. ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Denominació dels municipis valencians. http://www.avl.gva. es/dms/municipis/municipis (Consultat el 25/02/2013).
Data d’arribada 22 juny 2013 Data d’acceptació 24 juny 2013
Forner, E. & Gual, V. 2013. Primera addenada al catàleg de fòssils castellonencs Nemus nº 3 pp 13-58. Ateneu de Natura, Castelló de la Plana.
NEMUS
Núm. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46
23
vol. 3 2013
Espècie Lima eucharis Ammonites athos Meyeria bolivari Cardium amphitritis Orbitoides vidali Trigonia valentina Heliastraea coquandi Solanocrinus (A.) batalleri Pseudonerinea casanovai Leviathania eixarchi Proscala ferreresi Cylindroptyxis fontis Hydatina (P.) fontis Eustoma forneri Nudivagus asensii Nerineopsis magnei Proconulus eixarchi Tornatella royoi Goniocylindrites rierai Heliacanthus fusteri Nerinella adeserai Anchura carrascoi Botriopygus royoi Purpuroidea pachecoi Pecten escosurae Aphanoptyxis forneri Terebratula cortazari Terebratula melendezi Plicatula viai Casanovina forcali Astele sanctivictoris Calliostoma sohli Teinostoma pallaresi Bathraspira moralejai Cimolithium viai Acteon (Eoacteon) mampeli Tornatellaea kasei Tornatellaea casanovai Stolidoma ? mongini Grammatodon (C.) casanovai Strombus globulus Strombus hector Aporrhais spartacus Aporrhais affinis Aporrhais bulbiformis Fusus absconditus
Autor Coquand Coquand van Straelen Coquand Prever Vilanova Mallada Astre Calzada Calzada Calzada Calzada&Urquiola Calzada&Forner Calzada Calzada Calzada Calzada&Forner Calzada&Forner Calzada&Forner Calzada&Forner Calzada&Forner Calzada&Forner Lambert Menéndez Amor Mallada Calzada Mallada Bataller Bataller Calzada Calzada Calzada Calzada Calzada Calzada Calzada Calzada Calzada Calzada Royo Coquand Coquand Coquand Coquand Coquand Coquand
Annex 1a | Catàleg complet de fòssils castellonencs. Appendix 1a | Catalogue of fossil from Castelló.
Any 1865 1865 1927 1865 1904 1887 1887 1925 1996 1996 1996 1995 1996 1996 2000 2000 2006 2009 2009 2009 2009 2009 1935 1954 1887 2005 1887 1959 1959 1989 1989 1989 1989 1989 1989 1989 1989 1989 1989 1995 1865 1865 1865 1865 1865 1865
Localitat tipus Alcalà de Xivert Alcalà de Xivert Alcalà de Xivert Bel (Rossell) Bel (Rossell) Benassal Benassal Benassal Castellfort Castellfort Castellfort Castellfort Castellfort Castellfort Cervera del Maestrat Cervera del Maestrat Cervera del Maestrat Cervera del Maestrat Cervera del Maestrat Cervera del Maestrat Cervera del Maestrat Cervera del Maestrat Cinctorres Cinctorres les Coves de Vinromà Culla Fredes Fredes Fredes el Forcall el Forcall el Forcall el Forcall el Forcall el Forcall el Forcall el Forcall el Forcall el Forcall el Forcall Morella Morella Morella Morella Morella Morella
Filum o Classe Bivalvia Cephalopoda Crustacea Bivalvia Foraminiferida Bivalvia Cnidaria Crinoidea Gastropoda Gastropoda Gastropoda Gastropoda Gastropoda Gastropoda Gastropoda Gastropoda Gastropoda Gastropoda Gastropoda Gastropoda Gastropoda Gastropoda Echinoidea Gastropoda Bivalvia Gastropoda Brachiopoda Brachiopoda Bivalvia Gastropoda Gastropoda Gastropoda Gastropoda Gastropoda Gastropoda Gastropoda Gastropoda Gastropoda Gastropoda Bivalvia Gastropoda Gastropoda Gastropoda Gastropoda Gastropoda Gastropoda
24
Núm. 47 48 49 50 51 52 53 54 55 56 57 58 59 60 61 62 63 64 65 66 67 68 69 70 71 72 73 74 75 76 77 78 79 80 81 82 83 84 85 86 87 88 89 90 91 92
Espècie Nerinea galatea Lavignon indifferens Venus silvatica Cypricardia secans Astarte gravida Astarte amygdala Astarte triangularis Trigonia peninsularis Arca cymodoce Perna morellensis Pecten daubrei Pecten morellensis Ostrea silenus Ammonites vilanovae Rhynchonella lata var. miliani Cycloseris escosurae Tetragramma giganteum Cotteaudia royoi Columbellina verneuili Galatheites royoi Heteraster melendezi Asensidea asensii Aporrhais benifazae Caprotina almerae Platycnemis? cincuneguii Nomochirus sampelayoi Hilara royoi Prunus preavium Pronothochrysa vivesi Oligaeschna saurai Sympecma? ribesalbensis Acantholyda ribesalbesdensis Serpula landereri Tamarella caneroti Eunerinea lopezi Eunerinea nepomucena Pterotrigonia pseudaliformis Parengonoceras caneroti Thetis radiata Anthonia hispanica Laevicardium hispanicum Oonia magnei Margarites (Periaulax) reigi Orthopsis royoi Rhabdophyllia medalli Pleurotomaria? pizcuetana
Autor Coquand Coquand Coquand Coquand Coquand Coquand Coquand Coquand Coquand Coquand Coquand Coquand Coquand Coquand Bataller Mallada Lambert Lambert Cossmann van Straelen Villalba Calzada Lànderer Lànderer Gil Collado Gil Collado Gil Collado Fernández Peñalver et al. Peñalver et al. Peñalver et al. Peñalver&Arillo Mallada Calzada Calzada&Urquiola Calzada&Urquiola Collignon Collignon Collignon Collignon Collignon Calzada Calzada Lambert Bataller Vilanova
Annex 1b | Catàleg complet de fòssils castellonencs. Appendix 1b | Catalogue of fossil from Castelló.
Any 1865 1865 1865 1865 1865 1865 1865 1865 1865 1865 1865 1865 1865 1865 1947 1887 1935 1928 1904 1927 1991 2002 1872 1904 1926 1926 1926 1971 1995 1996 1996 2002 1887 1983 1995 1995 1981 1981 1981 1981 1981 1997 1997 1935 1945 1859
Localitat tipus Morella Morella Morella Morella Morella Morella Morella Morella Morella Morella Morella Morella Morella Morella Morella Morella Morella Morella Morella Morella Morella Olocau del Rei la Pobla de Benifassà la Pobla de Benifassà Ribesalbes Ribesalbes Ribesalbes Ribesalbes Ribesalbes Ribesalbes Ribesalbes Ribesalbes Sant Mateu del Maestrat Sant Mateu del Maestrat la Serratella la Serratella Traiguera Traiguera Traiguera Traiguera Traiguera Traiguera Traiguera Vallibona Villahermosa del Río Xert
Filum o Classe Gastropoda Bivalvia Bivalvia Bivalvia Bivalvia Bivalvia Bivalvia Bivalvia Bivalvia Bivalvia Bivalvia Bivalvia Bivalvia Cephalopoda Brachiopoda Cnidaria Echinoidea Echinoidea Gastropoda Crustacea Echinoidea Gastropoda Gastropoda Bivalvia Insecta Insecta Insecta Angiosperma Insecta Insecta Insecta Insecta Anellida Brachiopoda Gastropoda Gastropoda Bivalvia Cephalopoda Bivalvia Bivalvia Bivalvia Gastropoda Gastropoda Echinoidea Cnidaria Gastropoda
NEMUS
Num. Espècie 93 94
25
vol. 3 2013
Natica pradoana Cerithium vidalinum
Autor
Any Localitat tipus
Filum o Classe
Vilanova Vilanova
1859 Xert 1859 Xert
Gastropoda Gastropoda
95
Conus verneuilli
Vilanova
1859 Xert
Gastropoda
96
Cassiope renevieri
Coquand
1865 Xert
Gastropoda
97
Natica alcibari
Coquand
1865 Xert
Gastropoda
98
Aporrhais vilanovae
Coquand
1865 Xert
Gastropoda
99
Aporrhais simplex
100 Bulla reperta
Coquand
1865 Xert
Gastropoda
Coquand
1865 Xert
Gastropoda
101 Turritella fresqueti
Coquand
1865 Xert
Gastropoda
102 Acteon verneuilli
Coquand
1865 Xert
Gastropoda
103 Tellina gibba
Coquand
1865 Xert
Bivalvia
104 Corbula cometa
Coquand
1865 Xert
Bivalvia
105 Cardium bidorsatum
Coquand
1865 Xert
Bivalvia
106 Astarte lurida
Coquand
1865 Xert
Bivalvia
107 Natica piinoni
Landerer
1872 Xert
Gastropoda
108 Natica vilanovae
Landerer
1872 Xert
Gastropoda
109 Trochus logarithmicus
Landerer
1872 Xert
Gastropoda
110 Confusiscala caneroti
Calzada
1973 Xert
Gastropoda
111 Modiolus menendezamoris
Calzada
1976 Xert
Gastropoda
112 Simplorbitolina (?) miliani
Schroeder
1968 Catí
Foraminiferida
113 Lamellaerhynchia oweni
Calzada
1976 Sant Mateu del Maestrat
Brachiopoda
114 Sellithyris solei
Calzada
1976 Morella
Brachiopoda
115 Hydnophora cerebriformis
Reig
1991 Villahermosa del Río
Cnidaria
116 Angelismilia magnei
Reig
1995 Traiguera
Cnidaria
117 Elopidarum casanovae
Nolf
2004 el Forcall
Chordata
118 Albulidarum atavus
Nolf
2004 el Forcall
Chordata
119 Protacanthopterygiorum scalpellum
Nolf
2004 el Forcall
Chordata
120 Argentinidarum bergantinus
Nolf
2004 el Forcall
Chordata
121 Aulopiformorum pseudocentrolophus
Nolf
2004 el Forcall
Chordata
122 Synodontoideorum pseudosphyraena
Nolf
2004 el Forcall
Chordata
123 Acanthomorphorum forcallensis
Nolf
2004 el Forcall
Chordata
124 Elops bultynchi
Nolf
2004 la Todolella
Chordata
125 Pterothrissua todolellanus
Nolf
2004 la Todolella
Chordata
126 Euteleosteorum geometricus
Nolf
2004 la Todolella
Chordata
127 Chlorophthalmidarum manei
Nolf
2004 la Todolella
Chordata
128 Neoscopelidarum maestrazgonis
Nolf
2004 Morella
Chordata
129 Landereria decastroi
Cherchi&Schroeder
2006 Morella
Chlorophyta
130 Brodiechelys royoi
Pérez-García et al.
2012 Morella
Chordata
131 Acila (Truncacila) castagni
Forner
2012 Onda
Bivalvia
132 Marinella lugeoni
Fender
1939 Navajas
Chlorophyta
133 Protatera almenarensis
Agustí, J.
1990 Almenara
Mamaria
134 Kislangia gusii
Agustí et al.
1993 Almenara
Mamaria
135 Deinsdorfia doukasi 136 Xerticeras salasi
Furió & Mein Delanoy et al.
2008 Almenara 2013 Xert
Mamaria Cephalopoda
Annex 1c | Catàleg complet de fòssils castellonencs. Appendix 1c | Catalogue of fossil from Castelló.
26
Annex 2: Bibliografia de la descripció de les espècies castellonenques.
Agustí Ballester, Jordi & Galobart Lorente, Angel & Martín Suárez, Elvira. 1993. Kislangia gusii sp. nov., a new arvicolid (Rodentia) from the Late Pliocene of Spain. Scripta Geologica, 103: 119-134 (177-192), 8 fig., 2 làm.. Nationaal Natuurhistorisch Museum. Leiden (Holanda). 134 Kislangia gusii: pp. 119-134 (177-192), làm.. 1, fig. 1 i 2 i làm.. 2, fig. 1-4. Agustí Ballester, Jordi. 1990. The Miocene Rodent succession in Eastern Spain: a zoogeographical appraisal. European Neogene Mammal Chronology, (Nato Science Series: A. Life Sciencies), 180: 375-404. Plenum Press. New York. 133 Protatera almenarensis: pp. 388-399, p. 1 i fig. 4. Astre, Gaston. 1925. Une Comatule aptienne de la province de Castellon. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 2a. Serie, Vol. 5, 7: 176-181. Institució Catalana d’Història Natural. Barcelona. 8 Solanocrinus (Actinometra) batalleri: pp. 176-181, fig. 1. Bataller i Calatayud, Josep Ramon. 1945. Bataller indica 1943 per errada (també a la Sinopsis de 1947). Segundo suplemento a “La fauna coral·lina del Cretàcic de Catalunya i regions limítrofes”. Anales de la Escuela de Peritos Agrícolas y Superior de Agricultura y de los Servicios Técnicos de Agricultura, Vol. V: 3-58, il. Escuela de Peritos Agrícolas y Superior de Agricultura y de los Servicios Técnicos de Agricultura. Barcelona. 91 Rhabdophyllia medalli: pp. 34-35, fig. p. 34, núm. 105 bis. Bataller i Calatayud, Josep Ramon. 1947. Sinopsis de las especies nuevas del Cretácico de España. Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 3ª Época, núm. 586, Vol. XXVIII, 12: 208 p. il. Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona. Barcelona. 61 Rhynchonella lata var. miliani: pp. 195-196 (471472), fig. p. 196 (472), núm. 237. Bataller i Calatayud, Josep Ramon. 1959. Primer suplemento a la “Sinopsis de las especies nuevas del Cretáceo de España”. Boletín del Instituto Geológico y Minero de España, Tomo LXX: 77 p., il. Instituto Geológico y Minero de España. Madrid. 28 Terebratula melendezi: pp. 46-47, fig. p. 46, núm.
809. 29 Plicatula viai: pp. 54-55, fig. p. 54, núm. 814. Calzada i Badia, Sebastian. 1973. Confusiscala caneroti n. sp. del Aptiense inferior de Chert (Castellón). Acta geológica hispánica. Tomo VIII, 4: pp. 131-133. Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera. Barcelona. 110 Confusiscala caneroti: pp. 131-133, fig. 1, p. 132. Calzada i Badia, Sebastian. 1976. Braquiópodos infracretácicos del Levante español. Trabajos del Museo Geológico del Seminario Conciliar (Sección de Biostratigrafía del C.S.I.C). Vol. XIV, 149: 86 p., 14 làm.. Museo Geológico del Seminario Conciliar de Barcelona. Barcelona. 113 Lamellaerhynchia oweni: p. 17, fig. 2 p. 17 i fig. 3 i 4 p. 18. làm.. I, p. 72 i làm.. II, p. 73, fig. 1 a-d i 2 a-d. Calzada i Badia, Sebastian. 1975. Dos moluscos del Infracretácico español. Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, Sección Geológica, 74: pp. 29-35, 3 fig. Real Sociedad Española de Historia Natural. Madrid. 111 Modiolus menendezamoris: pp. 29-31, fig. 1 i 2, p. 35. Calzada i Badia, Sebastian. 1976. Braquiópodos infracretácicos del Levante español. Trabajos del Museo Geológico del Seminario Conciliar (Sección de Biostratigrafía del C.S.I.C). Vol. XIV, 149: 86 p., 14 làm.. Museo Geológico del Seminario Conciliar de Barcelona. Barcelona. 114 Sellithyris solei: pp. 35-36, fig. 12, p. 36 i fig. 13, p. 37. làm.. VII fig. 3 a-d, làm.. VIII fig. 3 a-d i làm.. IX fig. 3 a-d. Calzada i Badia, Sebastian. 1983. Dos braquiópodos hauterivienses de San Mateo (Castellón, España). Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, Sección Geológica, 81: pp. 141-151, 3 fig., 1 làm.. Real Sociedad Española de Historia Natural. Madrid. 80 Tamarella caneroti: pp. 146-149, fig. 3 p. 146. làm.. I fig. 2 i 4 p. 151, llegenda en pàgina anterior. Calzada i Badia, Sebastian. 1989. Gasterópodos del Aptiense inferior del Forcall (Castellón, España). Batallería, 2: 63 p., il. Museu i Laboratori de Geologia del
NEMUS
27
vol. 3 2013
Seminari de Barcelona. Barcelona. 30 Casanovina forcali: pp. 5-6, làm.. III, fig. 5 a-d, llegenda en pàgina anterior. 31 Astele sanctivictoris: p. 6, làm.. I, fig. 1 a-d, llegenda en pàgina anterior. 32 Calliostoma sohli: pp. 6-7, làm.. II, fig. 2 a-d, llegenda en pàgina anterior. 33 Teinostoma pallaresi: pp. 7-8, làm.. III, fig. 2 a-c, llegenda en pàgina anterior. 34 Bathraspira moralejai: p. 13, làm.. II, fig. 1 a-c, llegenda en pàgina anterior. 35 Cimolithium viai: pp. 13-14, làm.. II, fig. 5 a-b, llegenda en pàgina anterior. 36 Acteon (Eoacteon) mampeli: pp. 14-15, làm.. III, fig.1 a-b, llegenda en pàgina anterior. 37 Tornatellaea kasei: p. 16, làm.. III, fig. 10 a-d, llegenda en pàgina anterior. 38 Tornatellaea casanovai: pp. 16, 18, làm.. II, fig. 8 a-d, llegenda en pàgina anterior. 39 Stolidoma? mongini: p. 18, làm.. III, fig. 4 a-c, llegenda en pàgina anterior. Calzada i Badia, Sebastian. 1996. Gasterópodos hauterivienses de Castellfort (Castellón). Batalleria, 6: 89 p. il. Museu Geològic del Seminari de Barcelona. Barcelona. 9 Pseudonerinea casanovai: p. 69, làm.. 1 p. 74, fig. 4. 10 Leviathania eixarchi: p. 70-71, làm.. 1 p. 74, fig. 6a i 6g. 11 Proscala ferreresi: pp. 71-72, làm.. 1, p. 74, fig. 7a i 7b. 14 Eustoma forneri: p. 70, làm.. 1, p. 74, fig. 5a I 5b. Calzada i Badia, Sebastian & Urquiola Casas, Maria del Mar. 1997. A) Primer suplemento al catálogo de holotipos del Museo Geológico del Seminario de Barcelona. Trabajos del Museo Geológico del Seminario de Barcelona (Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis), 228: 40 p. Museo y Laboratorio de Geología del Seminario de Barcelona. Barcelona. B) Reig Oriol, Josep Maria & Calzada i Badia, Sebastian. 1993 Nuevos datos sobre la fauna albiense de Traiguera (Castellón). Cuadernos de Geología Ibérica, Estratigrafía del Cretácico de la Península Ibérica, coord. Ramón Salas i Carles Martín Closas, I, 17: pp. 371-392, il. Instituto de Geología Económica (C.S.I.C.), Departamento de Estratigrafia, Editorial Complutense. Madrid. 88 Oonia magnei: pp. 380, 387-388. fig. 4 (5a i 5b) p. 380 (B)
89 Margarites (Periaulax) reigi: pp. 379-381. fig. 4 (7a, 7b i 7c) p. 380 (B) Calzada i Badia, Sebastian. 2000. Algunos gasterópodos aptienses de Cervera del Maestre. Batalleria, Revista de Paleontología, 9: 37 p., il. Museu Geològic del Seminari de Barcelona. Barcelona. 15 Nudivagus asensii: p. 34. fig. 1a i 1d, p. 33. 16 Nerineopsis magnei: p.32. fig. 2a i 2d, p. 33. Calzada i Badia, Sebastian. 2002. Un nuevo género miocénico de Gasterópodos terrestres. Bulletin de la Société d’Histoire Naturelle de Toulouse, 138: 51-54, fig. il. Société d’Histoire Naturelle de Toulouse. Toulouse. 68 Asensidea asensii: pp. 51-54, fig. 1 p. 53. Calzada i Badia, Sebastian. 2005. Sobre Aphanoptyxis forneri n. sp., (Nerineido cretácico) y su inclusión en Aphanoptyxinae nova subfamilia. Batalleria, Revista de Paleontología, 12: 163 p., il. Museu Geològic del Seminari de Barcelona. Barcelona. 26 Aphanoptyxis forneri: pp. 45-48, fig. p. 48. Calzada i Badia, Sebastian & Forner i Valls, Enric Joaquim. 1996. Algunas acteoninas cretácicas (Gasteropoda) del Levante español. Batalleria, 6: 89 p. il. Museu Geològic del Seminari de Barcelona. Barcelona. 13 Hydatina (Palaeohydatina) fontis: p. 43, fig. 1 (4a i 4b) p. 40. Calzada i Badia, Sebastian & Forner i Valls, Enric Joaquim. 2006. Un nuevo tróquido del Aptiense de Cervera del Maestre. Miscel·lània en homenatge a José Eixarch Frasno, Víctor Manuel Cardona Eixarch (coord. ), 420 p. il. Col·lecció Aldebarán, 62. Ajuntament de Forcall & Editorial Antinea. Forcall & Vinaròs. 17 Proconulus eixarchi: pp. 49-51, fig. 1 i 2 p. 51. Calzada i Badia, Sebastian & Forner i Valls, Enric Joaquim. 2009. Algunos gasterópodos cretácicos de Cervera del Maestrat. Batalleria, Revista de Paleontología, 14: 37-48., il. Museu Geològic del Seminari de Barcelona. Barcelona. 18 Tornatella royoi: p. 38, fig. 3 p. 38. làm.. 1 p. 47, fig. 7 a-b, llegenda en pàgina anterior. 19 Goniocylindrites rierai: pp. 38-39. làm.. 1 p. 47, fig. 8, llegenda en pàgina anterior. 20 Heliacanthus fusteri: p. 40. làm.. 1 p. 47, fig. 5 a-b, llegenda en pàgina anterior. 21 Nerinella adeserai: pp. 43-44. làm.. 1 p. 47, fig. 9, llegenda en pàgina anterior.
28
22 Anchura carrascoi: p. 44. làm.. 1 p. 47, fig. 1 a-b, llegenda en pàgina anterior. Calzada i Badia, Sebastian & Urquiola Casas, María del Mar. 1995. Algunos nerineidos del Cretácico de Castellón. Batallería, 5: 65 p., il. Museu i Laboratori de Geologia del Seminari de Barcelona. Barcelona. 12 Cylindroptyxis fontis: pp. 62-63, fig. 1 F, p. 60 i fig. 3 p. 62.
43 Aporrhais spartacus: p. 80, núm. 67, pl. V fig. 14. 44 Aporrhais affinis: pp. 80-81, núm. 69, pl. V, fig. 11. 45 Aporrhais bulbiformis: pp. 81-82, núm. 70, pl. V fig. 12. 46 Fusus absconditus: pp. 82-83, núm. 72, pl. V fig. 15. 47 Nerinea galatea: pp. 65-66, núm. 42, pl. V fig. 3
81 Eunerinea lopezi: pp. 60-61, fig. 1 E p. 60 i fig. 2, esquerra, p. 61.
48 Lavignon indifferens: pp. 100-101, núm. 99, pl. IX fig. 7 i 8.
82 Eunerinea nepomucena: pp. 61-62, fig 1 N p. 60 i fig. 2 dreta, p. 61.
49 Venus silvatica: pp. 105-106, núm. 107, pl. X fig. 3 i 4.
Canérot, Joseph & Collignon, Maurice Jules Marie. 1981. La faune albienne de Traiguera (province de Castellón, Espagne). Documents du Laboratoire de Géologie de l’Université de Lyon, Hors Série 6: 227-249, 3 fig., 3 pl. Université de Lyon. Lyon. 83 Pterotrigonia pseudaliformis: p. 240, pl. 3 fig. 8 a-b, llegenda en pàgina anterior. 84 Parengonoceras caneroti: p. 233, pl. 1 fig. 1 a-c i fig. 2 a-b, llegenda en pàgina anterior. 85 Thetis radiata: p. 234, pl. 2 fig. 6 a-b i fig. 7 a-b, llegenda en pàgina anterior.
50 Cypricardia secans: p. 115, núm. 123, pl. XI fig. 5 i 6. 51 Astarte gravida: pp. 124-125, núm. 138, pl. XXI fig. 3 i 4. 52 Astarte amygdala: p. 126, núm. 141, pl. XVI fig. 1 i 2. 53 Astarte triangularis: p. 127, núm. 142, pl. XV fig. 7 i 8. 54 Trigonia peninsularis: pp. 129-130, núm. 144, pl. XXIII fig. 3. 55 Arca cymodoce: p. 140, núm. 158, pl. XII fig. 7 i 8.
86 Anthonia hispanica: p. 235, pl. 2 fig. 10 a-b i fig. 11 a-b, llegenda en pàgina anterior.
56 Perna morellensis: pp. 147-148, núm. 169, pl. XVII fig. 2 i 3.
87 Laevicardium hispanicum: p. 236, pl. 2 fig. 12 a-c, llegenda en pàgina anterior.
57 Pecten daubrei: pp. 152-153, núm. 178, pl XIII, fig. 6 i 7.
Cherchi, Antonietta & Schroeder, Rolf. 2006. Landereria decastroi n. gen., n. sp. a giant dasyclad (Chlorophyta) from the lower Aptian of eastern Spain. Bolletino della Società Paleontologica Italiana, 45, 1, fig. il. Società Paleontologica Italiana. Milan. 129 Landereria decastroi: pp. 36-38, fig. 2 a-c, p. 37 i fig. 3 a-c, p. 38. Coquand, Henri. 1865. Monographie de l’Étage Aptien de l’Espagne. Tipographie et lithographie Arnaud et Cie. Marseille. 221 p., 28 pl.
58 Pecten morellensis: p. 153, núm. 179, pl. XII, fig. 11 i 12. 59 Ostrea silenus: p. 164, núm. 193, pl. XXVIII fig. 6, 7 i 8. 60 Ammonites vilanovae: p. 51, núm. 20, sense figura. Cita pl. 2 fig. 10, en Vilanova i Piera, Joan. 1859. Memoria geonóstico-agrícola sobre la provincia de Castellón. Sl., Sn, 226 p., 6 Làm, llegenda en pàgina anterior. 96 Cassiope renevieri: p. 64, núm. 40, pl. IV fig. 8. 97 Natica alcibari: p. 72, núm. 54, pl. III fig. 14 i 15.
1 Lima eucharis: pp. 150-151, núm. 175, pl. XII fig. 9 i 10.
98 Aporrhaïs vilanovae: p. 79, núm. 66, pl. V fig. 13.
2 Ammonites athos: pp. 48-49, núm. 16, pl. I fig. 1 i 2.
100 Bulla reperta: p. 83, núm. 73, pl. III fig. 11, 12 i 13.
4 Cardium amphitritis: p. 120, núm. 131, pl. IX fig. 9 i 10.
101 Turritella fresqueti: p. 57, núm. 34, pl. IV fig. 12.
99 Aporrhaïs simplex: p. 82, núm. 71, pl. VI fig. 6 i 7.
41 Strombus globulus: p. 77, núm. 62, pl. VI fig. 5.
102 Acteon verneuilli: p. 68, núm. 47, pl. III fig. 8, 9 i 10.
42 Strombus hector: pp. 76-77, núm. 61, pl VI fig. 3 i 4.
103 Tellina gibba: pp. 101-102, núm. 100, pl. VIII
NEMUS
29
vol. 3 2013
fig. 9 i 10. 104 Corbula cometa: pp. 102-103, núm. 102, pl. XIV fig. 1 i 2. 105 Cardium bidorsatum: p. 121, núm. 133, pl. XII fig. 5 i 6. 106 Astarte lurida: pp. 123-124, núm. 136, pl. X fig. 7 i 8. Cossmann, Alexandre Edouard Maurice. 1904. Essais de Paléonconchologie comparée. F. R. de Rudeval . Paris. 293 p. 10 pl. 65 Columbellina verneuili: pp. 128-129, pl. III fig. 25 i 26, llegenda en pàgina anterior. Delanoy, Gerard & Moreno-Bednar, Josep Anton & Ruiz, José J. & Tolós Lladser, Domingo. 2013. Xerticeras gen. nov., a new genus of micromorphic heteromorph ammonite (Ancyloceratina, Ancyloceratidae) from the lower Aptian of Spain. Carnets de Géologie [Notebooks on Geology], article 2013/02 (CG2013_ A02). Association Carnets de Géologie. Brest (France), online since April 24, 2013, http://paleopolis.rediris.es/ cg/CG2013_A02/CG2013_A02.pdf : 89-103. 136 Xerticeras salasi: pp. 93-94. fig. 5. Pl. 1 fig. A-O. Pl. 2 fig. A-U. Pl. 3 fig. A-P i R. Fernández Marrón, María Teresa. 1971. Estudio paleoecológico y revisión sistemática de la flora fósil del Oligoceno español. Serie A, (Tesis Doctorales U.CM. Facultad de Ciencias, Sección de Biológicas) 152. Publicaciones de la Facultad de Ciencias Universidad Complutense. Madrid. 177 p., 7 làm.. 74 Prunus preavium: pp. 87-88, làm.. IV, fig. 16. Forner i Valls, Enric Joaquim. 2012. Una nova espècie del gènere Acila (Bivalvia: Nuculidae) de l’Aptià (Cretaci inf.) de la Conca del Maestrat. Nemus, Revista de l’Ateneu de Natura, 2: 126 p., il. Ateneu de Natura, Associació Grup Au d’Ornitologia i Associació de Paleontologia i Mineralogia. Castelló i Onda. 131 Acila (Truncacila) castagni: p. 9-13, fig. 2 p. 10 i fig. 3 p. 12, Furió Bruno, Marc & Mein, Pierre. 2008. A new species of Deinsdorfia (Soricidae, Insectivora, Mammalia) from the Pliocene of Spain. Comptes Rendus Palevol 7: 347-359, 3 fig. Académie d’Sciencies-Elsevier Masson S.A.S. Paris-Issy-les-Moulineaux. 135 Deinsdorfia doukasi: pp. 349-358, fig. 1 i 2 p. 350, fig. 3 p. 351 i fig. 4 p. 353.
Gil Collado, Juan. 1926. Nota sobre algunos insectos fósiles de Ribesalbes (Castellón). Boletín del Instituto Geológico de España, tomo XLVI-tomo VI Tercera Serie: 89-107, il. Instituto Geológico. Madrid. 71 Platycnemis? cincuneguii: pp. 101-102, làm.. IV, fig. 3. 72 Nomochirus sampelayoi: pp. 91-97, làm.. I, fig. 1, 2 i 3 i làm.. III. fig. 2 p. 93, fig. 3 p. 94, fig. 4 p. 95 i fig. 5 p. 96. 73 Hilara royoi: pp. 98-100, làm.. IV fig. 1 i 2. fig. 6 p. 99 i fig. 7 p. 100. Lambert, Jules Matthieu. 1928. Note sur quelques Echinides du Crétacé d’Espagne communiqués par M. le Prof. Royo y Gómez. Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, tomo XXVIII: 547 p., 11 làm.. Museo Nacional de Ciencias Naturales. Madrid. 64 Cotteaudia royoi: pp. 149-153, làm.. III fig. 1-5, llegenda en p. 157. Lambert, Jules Matthieu. 1935. Sur quelques Échinides crétacés d’Espagne communiqués par M. le Prof. Royo y Gómez. Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, tomo XXXV: 549 p., 58 làm.., 1 plànol plegat. Museo Nacional de Ciencias Naturales. Madrid. 23 Botriopygus royoi: p. 524, lám. LVIII fig. 8-9, llegenda en p. 526. 63 Tetragramma giganteum: pp. 522-523, làm.. LVIII, fig. 1, llegenda en p. 526. 90 Orthopsis royoi: p. 523, làm.. LVIII, fig. 3-5, llegenda en p. 526. Lànderer i Climent, Josep Joaquim. 1872. Monografía paleontológica del Piso Áptico de Tortosa, Chert i Benifazá. 55 p., 8 làm.. Sn. Tortosa. 69 Aporrhais benifazae: pp. 29-30, làm.. IV, fig. 26. 107 Natica piinoni: pp. 19-20, làm.. II, fig. 7. 108 Natica vilanovae: pp. 17-18, làm.. I fig. 1 i 2. 109 Trochus logarithmicus: pp. 33-34, làm.. VIII fig. 33 i 34. Lànderer i Climent, Josep Joaquim. 1904. (A) Almera i Comas, Jaume 1904. Cosmogonía y geología, ó sea, exposición del orígen del sistema del universo considerado a la luz de la religión revelada y de los últimos adelantos científicos. 2a ed., 549 p., 2 làm.. Libreria Religiosa. Barcelona. Apereix citada per (B) Vilaseca i Anguera, Salvador 1919. Espècies dedicades al Dr. Almera. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 3a. Època, vol. XIX, núm. 3-4, març-abril 1919, Any II: p.70. Insti-
30
tució Catalana d’Història Natural. Barcelona. També la cita Bataller i Calatayud, Josep Ramon (C) (1937) Catàleg de les espècies fòssils noves del Cretàcic de Catalunya i altres regions. Arxius d’Escola Superior d’Agricultura, Vol. III, fasc. III: p. 601. Escola Superior d’Agricultura. Barcelona. (D) (1945) El Doctor Jaime Almera Comas. Publicaciones del Instituto Geológico, Miscelánea, 1ª parte, Vol. VII: p. 35. (E) (1946) Sinopsis de las especies nuevas del Cretácico de España (Pars VIII Mollusca). Anales de la Escuela de Peritos Agrícolas y de Especialidades Agropecuarias de la Diputación de Barcelona, 6: p. 41, núm. 293. Escuela de Peritos Agrícolas y de Especialidades Agropecuarias. Barcelona. (F) (1959) Primer suplemento de la “Sinopsis de las especies nuevas del Cretáceo de España”. Boletín del Instituto Geológico y Minero de España, Tomo LXX: 77 p., il. Instituto Geológico y Minero de España. Madrid. 70 Caprotina almerae: p. 358, fig. 90 (A). Mallada i Pueyo, Lucas. 1887. Sinopsis de las especies fósiles que se han encontrado en España tomo III, Terreno Mesozoico (Cretáceo Inferior). Boletín de la Comisión del Mapa Geológico de España, tomo XIV: 219 p., 20 làm.., 1 mapa. Comisión del Mapa Geológico de España. Madrid. 7 Heliastraea coquandi: pp. 170-171, núm. 530. làm.. 63 fig. 6 en Boletín de la Comisión del Mapa Geológico de España, tomo XVI, 1889 (1890), llegenda en pàgina anterior. 25 Pecten escosurae: pp. 128-129, núm. 420. làm.. 36A fig. 5 en Boletín de la Comisión del Mapa Geológico de España, tomo XV (1888), llegenda en p. X del Boletín de la Comisión del Mapa Geológico de España, tomo XIV (1887). 27 Terebratula cortazari: p. 443, núm. 457. làm.. 52, fig. 5-7 en Boletín de la Comisión del Mapa Geológico de España, tomo XVI, 1889 (1890), llegenda en pàgina anterior. 62 Cycloseris escosurae: pp. 467-468, núm. 521. làm.. 61, fig. 5-7 en Boletín de la Comisión del Mapa Geológico de España, tomo XVI, 1889 (1890), llegenda en pàgina anterior. 79 Serpula landereri: p. 5, núm. 5. làm.. 33D fig. 3-5 en Boletín de la Comisión del Mapa Geológico de España, tomo XV (1888), llegenda en p. XI del Boletín de la Comisión del Mapa Geológico de España, tomo XIV (1887). Menéndez Amor, Josefina. 1954. Una nueva “Purpuroidea” del aptiense, de la provincia de Castellón. Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural,
Sección Geológica, tomo extraordinario de trabajos geológicos publicado con motivo del 80 aniversario del nacimiento del profesor Eduardo Hernández-Pacheco: 716 p. Real Sociedad Española de Historia Natural. Madrid. 24 Purpuroidea pachecoi: pp. 473-475, làm.. XXIV. Nolf, Dirk. 2004. Otolithes de poissons aptiens du Maestrazgo (province de Castellón, Espagne orientale). Bulletin de l’Institut Royal des Sciencies Naturelles de Belgique, Sciencies de la Terre/Bulletin van Het Koninklijk Belgisch Instituut voor Natuurwetenschappen. Aardwetenschappen 74 supplément: 101-120, 6 pl., 2 fig. Institut Royal des Sciencies Naturelles de Belgique. Bruxelles. 117 Elopidarum casanovae: p. 105, pl. 1 fig. 7 a-b i 8 p. 115. Llegenda en p. 113. 118 Albulidarum atavus: p. 105, pl. 1 fig. 9 a-b i 10 a-b p. 115. Llegenda en p. 113. 119 Protacanthopterygiorum scalpellum: pp. 106107, pl. 3 fig. 1-8 p. 117. Llegenda en p. 113. 120 Argentinidarum bergantinus: p. 107, pl. 5 fig. 1-4 p. 119. Llegenda en p. 114. 121 Aulopiformorum pseudocentrolophus: p. 108, pl. 5 fig. 13-15 p. 119. Llegenda en p. 114. 122 Synodontoideorum pseudosphyraena: p. 108, pl. 6 fig. 1-6 p. 120. Llegenda en p. 114. 123 Acanthomorphorum forcallensis: p. 109-110, pl. 6 fig. 7-10 p. 120. Llegenda en p. 114. 124 Elops bultynchi: pp. 104-105, pl. 1 fig. 1-2 p. 115. Llegenda en p. 113. 125 Pterothrissua todolellanus: pp. 105-106, pl. 2 fig. 1-6 p. 116. Llegenda en p. 113. 126 Euteleosteorum geometricus: p. 106, pl. 2 fig. 1416 p. 116. Llegenda en p. 113. 127 Chlorophthalmidarum manei: p. 109, pl. 5 fig. 6-9 p. 119. Llegenda en p. 114. 128 Neoscopelidarum maestrazgonis: p. 109, pl. 6 fig. 11-12 p.120. Llegenda en p. 114. Peñalver i Mollà, Enrique & Arillo Aranda, Antonio Gabriel. 2002. Primer registro fósil del género Acantholyda (Insecta: Hymenoptera: Pamphiliidae) Mioceno Inferior de Ribesalbes (España). Revista Española de Paleontología, Vol. 17, núm. 1: 164 p. il. Consejo Superior de Investigaciones Científicas C.S.I.C., Museo Nacional de Ciencias Naturales. Madrid. 78 Acantholyda ribesalbesensis: pp. 73-81, fig. 2 p. 75, fig. 4 a-d p. 79, llegenda en pàgina anterior.
NEMUS
31
vol. 3 2013
Peñalver i Mollà, Enrique & Nel, André & Delclòs Martínez, Xavier. 1995. New Nothochrysinae from the spanish Miocene. (Neuroptera, Chrysopidae). Bulletin de la Société Entomologique de France. 100 P. 5: 548 p. il. Société Entomologique de France. Paris 75 Pronothochrysa vivesi: pp. 481-487, fig. 2 i 3 p. 483, fig. 4 p. 484 i fig. 5 p.485. Peñalver i Mollà, Enrique & Nel, André & Delclòs Martínez, Xavier. 1996. Insectos del Mioceno Inferior de Ribesalbes (Castellón, España). Paleoptera y Neoptera poli- y paraneoptera. Treballs del Museu de Geologia de Barcelona, 5: 390 p. il. Museu de Geologia de Barcelona. Barcelona. 76 Oligaeschna saurai: pp. 21-25, fig. 3 p. 22, fig. 4 p. 23. làm.. 1 fig. 1 p. 81, llegenda en pàgina anterior. 77 Sympecma? ribesalbesensis: pp. 34-37, fig. 10 p. 35. làm.. 3 fig. 2 p. 85, llegenda en pàgina anterior. Pérez García, Adán & Gasulla Asensio, José Miguel & Ortega Coloma, Francisco Javier. 2012. A new species of Brodiechelys (Testudines, Pan-Cryptodira) from the Early Cretaceous of Spain: Systematic and palaeobiogeographic implications. Acta Palaeontologica Polonica in press, 58(2)?: available online 04 Oct 2012 doi, http:// dx.doi.org/10.4202/app.2012.0059, 33 p., il. Instytut Paleobiologii PAN. Warszawa, Poland. 130 Brodiechelys royoi: pp. 5-17 , fig. 2 A-C, llegenda en p. 28. Pfender, Juliette. 1939. Sur un calcaire phytogène du Lias Inférieur d’Espagne et l’extension de ce faciès en quelques autres régions. Bulletin de la Société vaudoise des Sciencies Naturelles, vol. 60, 248: 213-228, il. Société vaudoise des Sciencias Naturelles. Lausanne. Suisse 132 Marinella lugeoni: pp. 215-217, pl. II fig. 1 i 2. Prever, Pietro Lodovico. 1904. Osservacioni sopra alcune nuove Orbitoides. Atti . della Reale Academia delle Scienze di Torino, 39: 10 p. il. Reale Academia delle Scienze. Torino. 5 Orbitoides vidali: p. 4 (981), fig. 1-5 p. (988). Reig i Oriol, Josep Maria. 1991. Fauna coralina cretácica del nordeste de España. 32 p., 9 làm.. L’autor. Barcelona 115 Hydnophora cerebriformis: pp. 24-25, làm.. VI fig. 3 i 4 p. 45 i làm.. VII fig. 1 p. 47, llegendes en pàgines anteriors.
Reig i Oriol, Josep Maria. 1995. A) Madreporarios cretácicos. 45 p., 7 làm.. L’autor. Barcelona. Descrit amb nomenclatura oberta en: Reig i Oriol, Josep Maria & Calzada i Badia, Sebastian. 1993. B) Nuevos datos sobre la fauna albiense de Traiguera (Castellón). Cuadernos de Geología Ibérica, 17: 371-392. Editorial complutense. Madrid. 116 Angelismilia magnei: A) pp. 10-11, làm.. 1, fig. 3 i 4 p. 49, llegenda en pàgina anteior. B) p. 10, làm.. 1 fig. 3 i 4. B) pp. 374-378, fig. 2 p. 375 i fig. 3 p. 377. Royo, Carlos. 1995. Un nuevo árcido del Aptiense de Forcall. Batalleria, 5 (1994): 65 p. il. Museu Geològic del Seminari de Barcelona. Barcelona. 40 Grammatodon (Cosmetodon) casanovai: pp. 5153, fig. 2 i 3 p. 53. Schroeder, Rolf. 1968. Sobre algunos foraminíferos del Valanginense de la Sierra de Valdancha (provincia de Castellón). Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, Sección Geológica, 66: 414 p. il. Real Sociedad Española de Historia Natural. Madrid. 112 Simplorbitolina (?) miliani: pp. 313-314, làm.. II fig. 1-6. Straelen, Victor Emile van. 1927. Contribution à l’étude des Crustacés décapodes fossiles de la Péninsule Ibérique. Eos Revista Española de Entomología, tomo III, Cuaderno 1º: pp. 79-94, 4 làm.. Museo Nacional de Ciencias Naturales. Madrid. 3. Meyeria bolivari: pp. 80-82, pl. I fig. 1 i 2, llegenda en pàg. 95. 66 Galatheites royoi: p. 82, pl. II fig. 1 i 2, llegenda en pàg. 95. Vilanova i Piera, Joan. 1859. Memoria geonósticoagrícola sobre la provincia de Castellón. Sl., Sn, 226 p., 6 làm.. 92 Pleurotomaria? pizcuetana: làm.. 2, fig. 12, llegenda en pàgina anterior. 93 Natica pradoana: làm.. 3, fig. 6, llegenda en pàgina anterior. 94 Cerithium vidalinum: làm.. 3, fig. 9, llegenda en pàgina anterior. 95 Conus verneuilli: làm.. 3, fig. 12, llegenda en pàgina anterior. Vilanova i Piera, Joan. 1887. En Mallada i Pueyo, Lucas. 1887. Sinopsis de las especies fósiles que se han encontrado en España tomo III, Terreno Mesozóico (Cretáceo Inferior). Boletín de la Comisión del Mapa Geológico de
32
España, tomo XIV: 219 p., 20 làm.., 1 mapa. Comisión del Mapa Geológico de España. Madrid. 6 Trigonia valentina: p.105 (405), núm. 353. làm.. 32AD fig. 1 i 2 en Boletín de la Comisión del Mapa Geológico de España, tomo XV (1888), llegenda en p. XII del Boletín de la Comisión del Mapa Geológico de España, tomo XIV (1887). ¿=Trigonia sp. nova. làm.. 3ª fig. 18, en Vilanova i Piera, Joan. 1859. Memoria geonóstico-agrícola sobre la provincia de Castellón. Sl., Sn., 226 p., 6 Làm, llegenda en pàgina anterior.
Villalba Currás, María Paz. 1991. Revisión de los equínidos del Cretácico inferior y medio español, Colección Tesis Doctorales vol. 250/93. 568 p., 33 làm.. Servicio de Reprografía de la Universidad Complutense de Madrid. Madrid. 67 Heteraster melendezi: pp. 397, làm.. 32, fig. 1-15, llegenda en pàg. anterior.
NEMUS Vol. 3 2013
33
34
Annex 3: Imatges dels holotips ordenades pel número de catàleg.
Làmina I
1 Lima eucharis Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. XII, fig. 9 i 10. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 18 mm. Alçada/Height: 35 mm. Gruix/Thickness: 11 mm. 2 Ammonites athos Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. I, fig. 1 i 2. Mesures/Measurements. Diàmetre/Diameter: 180 mm. 3. Meyeria bolivari Straelen, 1927. Origen de la figura/Origin of the figure: Straelen, 1927: làm.. 1 fig. 2. Mesures/Measurements. Longitud/Length: ~76 mm (fragment). 4 Cardium amphitritis Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. IX, fig. 9 i 10. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 46 mm. Alçada/Height: 52 mm. Gruix/Thickness: 40 mm. 5 Orbitoides vidali Prever, 1904. Origen de la figura/Origin of the figure: Prever, 1904: fig. 1. Mesures/Measurements. Diàmetre/Diameter: ~ 5,8 mm. 6 Trigonia valentina Vilanova, 1887. Origen de la figura/Origin of the figure: Mallada, 1887: làm.. 32D, fig. 1. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 94,5 mm. Alçada/Height: 89,7 mm. Gruix/Thickness: 57,9 mm. 7 Heliastraea coquandi Mallada, 1887. Origen de la figura/Origin of the figure: Mallada, 1890: làm.. 63, fig. 6. Mesures/Measurements. Diàmetre calze/Diameter calyx: ≤ 2 mm. (Mallada, 1887: 171). 8 Actinometra batalleri Astre, 1925. Origen de la figura/Origin of the figure: Astre, 1925: fig. 1. Mesures/Measurements. Diàmetre/Diameter: ~17 mm. Alçada/Height: ~ 5 mm. 9 Pseudonerinea casanovai Calzada, 1996. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada, 1996: làm.. 1, fig. 4a. Mesures/Measurements. Alçada/Height: ~ 32 mm. Diàmetre/Diameter: 9 mm. 10 Leviathania eixarchi Calzada, 1996. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada, 1996: làm.. 1, fig. 6a. Mesures/Measurements. Alçada/Height: ~ 34 mm. 11 Proscala ferreresi Calzada, 1996. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada, 1996: làm.. 1, fig. 7a. Mesures/Measurements. Alçada/Height: ~ 30 mm (fragment). 12 Cylindroptyxis fontis Calzada & Urquiola, 1995. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada & Urquiola, 1995: fig. 3. Mesures/Measurements. Diàmetre/Diameter: ~ 32 mm.
NEMUS Làmina I
vol. 3 2013
35
36
Làmina II
13 Hydatina (Palaeohydatina) fontis Calzada & Forner, 1996. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada & Forner, 1996: fig. 1, 4a. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 10,4 mm. 14 Eustoma forneri Calzada, 1996. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada, 1996: làm.. 1, fig. 5a. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 40 mm. 15 Nudivagus asensii Calzada, 2000. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada, 2000: fig. 1, 1a. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 18 mm. 16 Nerineopsis magnei Calzada, 2000. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada, 2000: fig. 1, 2a. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 12,6 mm. 17 Proconulus eixarchi Calzada & Forner, 2006. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada & Forner, 2006: fig. 2. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 11,5 mm. Amplada/Width: 7 mm. 18 Tornatella royoi Calzada & Forner, 2009. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada & Forner, 2009: làm.. I, fig. 7a. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 19 mm. Amplada/Width: 7 mm. 19 Goniocylindrites rierai Calzada & Forner, 2009. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada & Forner, 2009: làm.. I, fig. 8. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 14,5 mm. Amplada/Width: 9 mm. 20 Heliacanthus fusteri Calzada & Forner, 2009. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada & Forner, 2009: làm.. I, fig. 5a. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 5 mm. Amplada/Width: 6,5 mm. 21 Nerinella adeserai Calzada & Forner, 2009. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada & Forner, 2009: làm.. I, fig. 9. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 26 mm. Amplada/Width: 6 mm. 22 Anchura carrascoi Calzada & Forner, 2009. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada & Forner, 2009: làm.. 1, fig. 1b. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 19 mm. Amplada/Width:7 mm. 23 Botriopygus royoi Lambert, 1935. Origen de la figura/Origin of the figure: Lambert, 1935: làm.. LVIII, fig. 8. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 55 mm. Amplada/Width: 45 mm. Alçada/Height: 36 mm. 24 Purpuroidea pachecoi Menéndez, 1954. Origen de la figura/Origin of the figure: Menéndez, 1954: làm.. XXIV. Mesures/Measurements: Alçada/Height, 40-55 mm. Amplada/Width:23-27 mm.
NEMUS Làmina II
vol. 3 2013
37
38
Làmina III
25 Pecten escosurae Mallada, 1887. Origen de la figura/Origin of the figure: Mallada, 1887: làm.. 36 A, fig. 5. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 22 mm. Alçada/Height: 24 mm. 26 Aphanoptyxis forneri Calzada, 2005. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada, 2005: fig. p. 48. Mesures/Measurements. Alçada fragment/ Fragment height: 37 mm. 27 Terebratula cortazari Mallada, 1887. Origen de la figura/Origin of the figure: Mallada, 1890: làm.. 52, fig. 6. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 24 mm. Amplada/Width: 19 mm. Alçada/Height: 16 mm. 28 Terebratula melendezi Bataller, 1959. Origen de la figura/Origin of the figure: Bataller, 1959: fig. 809, p. 46. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 11-14 mm. Amplada/Width: 9,5-11,5 mm. Alçada/Height: 8-11 mm. 29 Plicatula viai Bataller, 1959. Origen de la figura/Origin of the figure: Bataller, 1959: fig. 814, p. 54. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 11-17 mm. Alçada/Height: 4 mm. 30 Casanovina forcali Calzada, 1989. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada, 1989: làm.. III, fig. 5b. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 9 mm. Amplada/Width: 10,3 mm. 31 Astele sanctivictoris Calzada, 1989. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada, 1989: làm.. I, fig. 1b. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 18,7 mm. Amplada/Width: 20,9 mm. 32 Calliostoma sohli Calzada, 1989. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada, 1989: làm.. II, fig. 2a. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 5 mm. Amplada/Width: 6,5 mm. 33 Teinostoma pallaresi Calzada, 1989. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada, 1989: làm.. III, fig. 2c. Mesures/Measurements. Alçada/Height, 4,2 mm. Amplada/Width, 6,1 mm. 34 Bathraspira moralejai Calzada, 1989. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada, 1989: làm.. II, fig. 1a. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 18,8 mm. Amplada/Width: 9,5 mm. 35 Cimolithium viai Calzada, 1989. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada, 1989: làm.. II, fig. 5a. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 19,5 mm. Amplada/Width: 8 mm. 36 Acteon (Eoacteon) mampeli Calzada, 1989. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada, 1989: làm.. III, fig. 1b. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 12,5 mm. Amplada/Width: 5,9 mm.
NEMUS Làmina III
vol. 3 2013
39
40
Làmina IV
37 Tornatellaea kasei Calzada, 1989. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada, 1989: làm.. III, fig. 10a. Mesures/Measurements. Alçada/Heigh: 11,8 mm. Amplada/Width: 8,7 mm. 38 Tornatellaea casanovai Calzada, 1989. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada, 1989: làm.. II, fig. 8a. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 16,7 mm. Amplada/Width: 10 mm. 39 Stolidoma ? mongini Calzada, 1989. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada, 1989: làm.. III, fig. 4b. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 12 mm. Amplada/Width: 5,7 mm. 40 Grammatodon (Cosmetodon) casanovai Royo, 1995. Origen de la figura/Origin of the figure: Royo, 1995: fig. 3. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 22 mm. Alçada/Height: 10 mm. 41 Strombus globulus Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. VI, fig. 5. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 27 mm. 42 Strombus hector Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. VI, fig. 3. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 54 mm. Amplada/Width: 54 mm. 43 Aporrhais spartacus Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. V, fig. 14. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 30 mm. Amplada/Width: 12 mm. 44 Aporrhais affinis Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. V, fig. 11. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 42 mm. Amplada/Width: 20 mm. 45 Aporrhais bulbiformis Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. V, fig. 12. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 30 mm. 46 Fusus absconditus Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. V, fig. 15. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 33 mm. Amplada/Width: 22 mm. 47 Nerinea galatea Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. V, fig. 3. Mesures/Measurements. Alçada/Height: ~70 mm. 48 Lavignon indifferens Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. IX, fig. 7. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 38 mm. Alçada/Height: 24 mm.
NEMUS
vol. 3 2013
Làmina IV
41
42
Làmina V
49 Venus silvatica Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. X, fig. 3. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 40 mm. Alçada/Height: 27 mm. Gruix/Thickness: 25 mm. 50 Cypricardia secans Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. XI, fig. 5. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 57 mm. Gruix/Thickness: 30 mm. 51 Astarte gravida Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. XXI, fig. 3. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 80 mm. Alçada/Height: 76 mm. Gruix/Thickness: 52 mm. 52 Astarte amygdala Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. XVI, fig. 1. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 37 mm. Alçada/Height: 27 mm. Gruix/Thickness: 16 mm. 53 Astarte triangularis Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. XV, fig. 7. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 33 mm. Alçada/Height: 30 mm. Gruix/Thickness: 14 mm. 54 Trigonia peninsularis Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. XXIII, fig. 3. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 85 mm. Amplada/Width: 75 mm. 55 Arca cymodoce Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. XII, fig. 7. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 44 mm. Alçada/Height: 20 mm. Gruix/Thickness: 16 mm. 56 Perna morellensis Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. XVII, fig. 2. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 54 mm. Amplada/Width: 27 mm. Gruix/Thickness: 21 mm. 57 Pecten daubrei Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. XIII, fig. 6. Mesures/Measurements. Amplada/Width: 75 mm. Longitud/Length: 90 mm. Gruix/Thickness: 30 mm. 58 Pecten morellensis Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. XII, fig. 11. Mesures/Measurements. Amplada/Width: 25 mm. Longitud/Length: 65 mm. 59 Ostrea silenus Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. XXVIII, fig. 7. Mesures/Measurements. Alçada/Height: ~38 mm.
NEMUS Làmina V
vol. 3 2013
43
44
Làmina VI
60 Ammonites vilanovae Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Vilanova, 1859: Pl. X, fig. 3. Mesures/Measurements. Diàmetre/Diameter: 120 mm. 61 Rhynchonella lata var. miliani Bataller, 1947. Origen de la figura/Origin of the figure: Bataller, 1947: fig. p. 196 (472). Mesures/Measurements. Longitud/Length: 16 mm. 62 Cycloseris escosurae Mallada, 1887. Origen de la figura/Origin of the figure: Mallada, 1890: làm.. 61, fig. 8. Mesures/Measurements. Diàmetre/Diameter: 12-15 mm. Alçada/Height: 2-4 mm. 63 Tetragramma giganteum Lambert, 1935. Origen de la figura/Origin of the figure: Foto de E. Forner de l’holotip, núm. MNCNI-120732, amb autorització del MNCN. Mesures/Measurements. Diàmetre/Diameter: ~85 mm. Alçada/Height: ~35-40 mm. 64 Cotteaudia royoi Lambert, 1928. Origen de la figura/Origin of the figure: Internet, 20/04/2013. Echinologia-Pedinopsidae, http://www.echinologia.com/galeries/ pedinopsidae/index.html : http://www.echinologia.com/galeries/pedinopsidae/images/Cottaldia%20royoi%20Lambert,1928,%20 apical,%20Aptien,%20Morella,%20Castellon,%20Espagne,%2033%20mm.jpg Mesures/Measurements. Diàmetre/Diameter: 37 mm. Alçada/Height: 30 mm. (Holotip/Holotype). 65 Columbellina verneuili Cossmann, 1904. Origen de la figura/Origin of the figure: Cossamann, 1904: Pl. III, fig. 25. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 25 mm. 66 Galatheites royoi Straelen, 1927. Origen de la figura/Origin of the figure: Straelen, 1927: làm.. 2, fig. 2. Mesures/Measurements. Alçada/Height: ~5,9 mm. 67 Heteraster melendezi Villalba, 1991. Origen de la figura/Origin of the figure: Villalba, 1991: làm.. 32 fig. 1. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 26,1 mm. Amplada/Width: 25,6 mm. Alçada/Height: 16,7 mm. 68 Asensidea asensii Calzada, 2002. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada, 2002. fig. 1a, núm. 65594.1. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 27 mm. Amplada/Width: ~25 mm. 69 Aporrhais benifazae Lànderer, 1872. Origen de la figura/Origin of the figure: Lànderer, 1872: làm.. IV, fig. 26. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 64 mm. 70 Caprotina almerae Lànderer, 1904. Origen de la figura/Origin of the figure: Bataller, 1959: fig. núm. 293. Lànderer, 1904: fig. 30. Mesures/Measurements. Alçada/Height: ~170 mm.
NEMUS
vol. 3 2013
Làmina VI
45
46
Làmina VII
71 Platycnemis? cincuneguii Gil,1926. Origen de la figura/Origin of the figure: Gil, 1926: fig. 8. Mesures/Measurements. Longitud/Length: ~12 mm. 72 Nomochirus sampelayoi Gil, 1926. Origen de la figura/Origin of the figure: Gil, 1926: làm.. II, fig. 1. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 6,5 mm 73 Hilara royoi Gil, 1926. Origen de la figura/Origin of the figure: Gil, 1926: làm.. IV, fig. 1. Mesures/Measurements. Longitud/Length: ~ 5,4 mm. 74 Prunus preavium Fernández, 1971. Origen de la figura/Origin of the figure: Fotografia actual de l’holotip dipositat a l’IGME cedida per Eduardo Barrón López. Mesures/Measurement. Longitud/Length: ~ 70 mm. 75 Pronothochrysa vivesi Peñalver & Nel & Delclòs, 1995. Origen de la figura/Origin of the figure: Peñalver & Nel & Delclòs, 1995: fig. 3. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 16,9 mm. Amplada/Width: 4 mm. 76 Oligaeschna saurai Peñalver & Nel & Delclòs, 1996. Origen de la figura/Origin of the figure: Peñalver & Nel & Delclòs, 1996: làm.. 1, fig. 1. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 30 mm. 77 Sympecma? ribesalbesensis Peñalver & Nel & Delclòs, 1996. Origen de la figura/Origin of the figure: Peñalver & Nel & Delclòs, 1996: làm.. 3, fig. 2. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 14,6 mm. Amplada/Width: 4,1 mm. 78 Acantholyda ribesalbesensis Peñalver & Arillo, 2002. Origen de la figura/Origin of the figure: Peñalver & Arillo, 2002: fig. 4a. Mesures/Measurements. Longitud ala anterior/Forewing length: 7,5 mm. 79 Serpula landereri Mallada, 1887. Origen de la figura/Origin of the figure: Mallada, 1887: làm.. 33D, fig. 4. Mesures/Measurements. Diàmetre/Diameter: 10-12 mm. Diàmetre tub/Tube diameter: 2 mm. 80 Tamarella caneroti Calzada, 1983. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada, 1983: làm.. 1 fig. 2d. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 15,9 mm. Amplada/Width: 15,4 mm. Alçada/Height: 10,2 mm.
NEMUS
vol. 3 2013
Làmina VII
47
48
Làmina VIII
81 Eunerinea lopezi Calzada & Casanova & Urquiola, 1995. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada & Casanova & Urquiola, 1995: fig. 2 esquerra. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 90 mm. 82 Eunerinea nepomucena Calzada & Casanova & Urquiola, 1995. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada & Casanova & Urquiola, 1995: fig. 2 dreta. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 85 mm. 83 Pterotrigonia pseudaliformis Canerot & Collignon, 1981. Origen de la figura/Origin of the figure: Canerot & Collignon, 1981: Pl. 3, fig. 8a. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 63 mm. 84 Parengonoceras caneroti Canerot & Collignon, 1981. Origen de la figura/Origin of the figure: Canerot & Collignon, 1981, 1996: Pl. 1, fig. 1a. Mesures/Measurements. Diàmetre/Diameter: 103 mm. 85 Thetis radiata Canerot & Collignon, 1981. Origen de la figura/Origin of the figure: Canerot & Collignon, 1981: Pl. 2, fig. 6a. Mesures/Measurements. Longitud/Length: ~18 mm. 86 Anthonia hispanica Canerot & Collignon, 1981. Origen de la figura/Origin of the figure: Canerot & Collignon, 1981: Pl. 2, fig. 11a. Mesures/Measurements. Longitud/Length: ~ 31 mm. 87 Laevicardium hispanicum Canerot & Collignon, 1981. Origen de la figura/Origin of the figure: Canerot & Collignon, 1981: Pl. 2, fig. 12a. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 38 mm. Alçada/Height: 41 mm. Gruix/Thickness: 30 mm. 88 Oonia magnei Calzada, 1997. Origen de la figura/Origin of the figure: Reig & Calzada, 1993: fig. 4, 2a. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 14,3 mm. Amplada/Width: 7,2 mm. 89 Margarites (Periaulax) reigi Calzada, 1997. Origen de la figura/Origin of the figure: Reig & Calzada, 1993: fig. 4, 7a. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 3,8 mm. Amplada/Width: 7,3 mm. 90 Orthopsis royoi Lambert, 1935. Origen de la figura/Origin of the figure: Foto de E. Forner de l’holotip, núm. MNCNI-12112, amb autorització del MNCN. Mesures/Measurements. Diàmetre/Diameter: 33 mm. Alçada/Height: 16 mm. (Holotip/Holotype). 91 Rhabdophyllia medalli Bataller, 1945. Origen de la figura/Origin of the figure: Bataller, 1945: fig. núm. 105 bis, p.34. Mesures/Measurements. Diàmetre Calze/Calyx diameter: 5 mm. 92 Pleurotomaria? pizcuetana Vilanova, 1859. Origen de la figura/Origin of the figure: Vilanova, 1859. làm.. 2, fig. 12. Mesures/Measurements. Alçada/Height ~ 95 mm.
NEMUS
vol. 3 2013
Làmina VIII
49
50
Làmina IX
93 Natica pradoana Vilanova, 1859. Origen de la figura/Origin of the figure: Vilanova, 1859: làm.. 3, fig. 6. Mesures/Measurements. Alçada/Height: ~ 8 mm. 94 Cerithium vidalinum Vilanova, 1859. Origen de la figura/Origin of the figure: Vilanova, 1859: làm.. 3, fig. 9. Mesures/Measurements. Alçada/Height: ~8,5 mm. 95 Conus verneuilli Vilanova, 1859. Origen de la figura/Origin of the figure: Vilanova, 1859: làm.. 3, fig. 12. Mesures/Measurements. Alçada/Height:~ 9,7 mm. 96 Cassiope renevieri Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. IV, fig. 8. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 50 mm. Amplada/Width: 22 mm. 97 Natica alcibari Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865.: Pl. III, fig. 15. Mesures/Measurements. Amplada/Width: 19 mm. 98 Aporrhaïs vilanovae Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. V, fig. 13. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 28 mm. 99 Aporrhaïs simplex Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. VI, fig. 6. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 33 mm. 100 Bulla reperta Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. III, fig. 11. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 10 mm. Amplada/Width: 6 mm. 101 Turritella fresqueti Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. IV, fig. 12. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 30 mm. Amplada/Width: 11 mm. 102 Acteon verneuilli Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. III, fig. 8. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 17 mm. Amplada/Width: 10 mm. 103 Tellina gibba Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. VIII, fig. 9. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 20 mm. Amplada/Width: 8 mm. Gruix/Thickness: 6 mm. 104 Corbula cometa Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. XIV, fig. 2. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 7 mm. 105 Cardium bidorsatum Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. XII, fig. 5. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 12 mm. Amplada/Width: 13 mm. Gruix/Thickness: 10 mm. 106 Astarte lurida Coquand, 1865. Origen de la figura/Origin of the figure: Coquand, 1865: Pl. X, fig. 7. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 16 mm. Amplada/Width: 11 mm. Gruix/Thickness: 7 mm.
NEMUS
vol. 3 2013
Làmina IX
51
52
Làmina X
107 Natica piinoni Lànderer, 1872. Origen de la figura/Origin of the figure: Lànderer, 1872: làm.. II, fig. 7. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 207 mm. Amplada/Width: 173 mm. 108 Natica vilanovae Lànderer, 1872. Origen de la figura/Origin of the figure: Lànderer, 1872: làm.. I, fig. 1. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 145 mm. Amplada/Width: 184 mm. 109 Trochus logarithmicus Lànderer, 1872. Origen de la figura/Origin of the figure: Lànderer, 1872: làm.. VIII, fig. 33. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 99 mm. Amplada/Width: 92 mm. 110 Confusiscala caneroti Calzada, 1973. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada, 1973: fig. 1. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 28 mm. 111 Modiolus menendezamoris Calzada, 1975. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada, 1975: fig. 1i. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 73 mm. Amplada/Width: 24 mm. Gruix/Thickness: 21 mm. 112 Simplorbitolina (?) miliani Schroeder, 1968. Origen de la figura/Origin of the figure: Schroeder, 1968: làm.. II, fig. 1. Mesures/Measurements. Diàmetre/Diameter: < 2 mm. 113 Lamellaerhynchia oweni Calzada, 1976. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada, 1976: làm.. I, fig. 3a. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 20,4 mm. Amplada/Width: 20,2 mm. Gruix/Thickness: 12,3 mm. 114 Sellithyris solei Calzada, 1976. Origen de la figura/Origin of the figure: Calzada, 1976: làm.. VIII, fig. 3b. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 17,8 mm. Amplada/Width: 13,3 mm. Gruix/Thickness: 10,2 mm. 115 Hydnophora cerebriformis Reig, 1991. Origen de la figura/Origin of the figure: Reig, 1991: làm.. VI, fig. 3. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 61 mm. Amplada/Width: 50 mm. Alçada/Height: 41 mm. (Colònia/Colony). 116 Angelismilia magnei Coquand, Reig, 1995. Origen de la figura/Origin of the figure: Reig, 1995: làm.. I, fig. 3. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 25mm. 117 Elopidarum casanovae Nolf, 2004. Origen de la figura/Origin of the figure: Nolf, 2004: Pl. 1, F, fig. 7b. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 7,5 mm. Amplada/Width: 5,2 mm. Gruix/Thickness: 1,4 mm. 118 Albulidarum atavus Nolf, 2004. Origen de la figura/Origin of the figure: Nolf, 2004: Pl. 1, F, fig. 9b. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 2,4 mm. Amplada/Width: 1,6 mm. Gruix/Thickness: 0,4 mm.
NEMUS Làmina X
vol. 3 2013
53
54
Làmina XI
119 Protacanthopterygiorum scalpellum Nolf, 2004. Origen de la figura/Origin of the figure: Nolf, 2004: Pl. 3, F, fig. 1b. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 2,4 mm. Amplada/Width: 1,1 mm. Gruix/Thickness: 0,4 mm. 120 Argentinidarum bergantinus Nolf, 2004. Origen de la figura/Origin of the figure: Nolf, 2004: Pl. 5, F, fig. 1. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 2,8 mm. Amplada/Width: 1,8 mm. Gruix/Thickness: 0,4 mm. 121 Aulopiformorum pseudocentrolophus Nolf, 2004. Origen de la figura/Origin of the figure: Nolf, 2004: Pl. 5, F, fig. 1. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 2,8 mm. Amplada/Width: 1,8 mm. Gruix/Thickness: 0,4 mm. 122 Synodontoideorum pseudosphyraena Nolf, 2004. Origen de la figura/Origin of the figure: Nolf, 2004: Pl. 6, F, fig. 1b. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 2,5 mm. Amplada/Width: 1,2 mm. Gruix/Thickness: 0,4 mm. 123 Acanthomorphorum forcallensis Nolf, 2004. Origen de la figura/Origin of the figure: Nolf, 2004: Pl. 6, F, fig. 7b. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 2,8 mm. Amplada/Width: 2,3 mm. Gruix/Thickness: 0,6 mm. 124 Elops bultynchi Nolf, 2004. Origen de la figura/Origin of the figure: Nolf, 2004: Pl. 1, F, fig. 2b. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 8,3 mm. Amplada/Width: 3,4 mm. Gruix/Thickness: 1,1 mm. 125 Pterothrissua todolellanus Nolf, 2004. Origen de la figura/Origin of the figure: Nolf, 2004: Pl. 2, F, fig. 6b Mesures/Measurements. Longitud/Length: 4,4 mm. Amplada/Width: 3 mm. Gruix/Thickness: 1,1 mm. 126 Euteleosteorum geometricus Nolf, 2004. Origen de la figura/Origin of the figure: Nolf, 2004: Pl. 2, F, fig. 14b. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 3,3 mm. Amplada/Width: 2,4 mm. Gruix/Thickness: 0,4 mm. 127 Chlorophthalmidarum manei Nolf, 2004. Origen de la figura/Origin of the figure: Nolf, 2004: Pl. 5, F, fig. 6b. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 3,3 mm. Amplada/Width: 2,4 mm. Gruix/Thickness: 0,4 mm. 128 Neoscopelidarum maestrazgonis Nolf, 2004. Origen de la figura/Origin of the figure: Nolf, 2004: Pl. 6, F, fig. 11b. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 1,6 mm. Amplada/Width: 1,2 mm. Gruix/Thickness: 0,2 mm.
NEMUS
vol. 3 2013
Làmina XI
55
56
Làmina XII
129 Landereria decastroi Cherchi & Schroeder,2006. Origen de la figura/Origin of the figure: Cherchi & Schroeder,2006: fig. 2a. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 19 mm. Amplada/Width: 23 mm. 130 Brodiechelys royoi Pérez & Gasulla & Ortega, 2012 in press, available online 04 Oct 2012 doi: http://dx.doi.org/10.4202/ app.2012.0059 Origen de la figura/Origin of the figure: Internet, 21/04/ 2013. Acta Paleontologica Polonica, http://www.app.pan.pl/archive/published/app57/app20120059_acc.pdf : fig. 2A1. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 205 mm. Amplada/Width: 160 mm. 131 Acila (Truncacila) castagni Forner, 2012. Origen de la figura/Origin of the figure: Forner, 2012. fig. 2-2. Mesures/Measurements. Alçada/Height: 12,1 mm. Longitud/Length: 17,5 mm. Gruix/Thickness: 9,2 mm. 132 Marinella lugeoni Pfender, 1939. Origen de la figura/Origin of the figure: Pfender, 1939: Pl. 2, F, fig. 2. Mesures/Measurements. Diàmetre/Diameter: < 3 mm. 133 Protatera almenarensis Agustí, 1990. Origen de la figura/Origin of the figure: Agustí, 1990: Pl. 1, F, fig. 1. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 3,90 mm. Amplada/Width: 2,22 mm. 134 Kislangia gusii Agustí & Galobart & Martín, 1993. Origen de la figura/Origin of the figure: Agustí & Galobart & Martin, 1993: Pl. 2, fig. 4a. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 4,71 mm. Amplada/Width: 2,16 mm. Gruix/Thickness: 4,27 mm. 135 Deinsdorfia doukasi Furió & Mein, 2008. Origen de la figura/Origin of the figure: Furió & Mein, 2008: fig. 1-1a. Mesures/Measurements. Longitud/Length: 5,75 mm. Amplada/Width: 4,11 mm. 136 Xerticeras salasi Delanoy & Moreno & Ruiz & Tolós, 2013 online since april 24, 2013: Carnets de Géologie-Notebooks on Geology, http://paleopolis.rediris.es/cg/CG2013_A02/index.html Origen de la figura/Origin of the figure: Delanoy & Moreno & Ruiz & Tolós, 2013: fig. 5 B. Internet, 24/04/2013: http://paleopolis. rediris.es/cg/CG2013_A02/CG2013_A02_Fig_05.htm Mesures/Measurements. Alçada/Height: 24,45 mm.
NEMUS
vol. 3 2013
Làmina XII
57
58
NEMUS Vol. 3 2013
59
Biomonitorización Humana de contaminantes ambientales. Marta Roca Marugán1,2 & Vicent Yusà Pelechà1,2,3
La biomonitorización en Humanos (HBM) es una herramienta de gran utilidad para la protección de la salud frente a la exposición a sustancias químicas a través de un análisis sistemático de contaminantes y/o sus metabolitos en muestras biológicas. Actualmente muchos gobiernos están trabajando para integrar los programas de biomonitorización en los planes de vigilancia ambiental de contaminantes en alimentos, aguas y aire, proporcionando una evaluación más precisa de la exposición y caracterización del riesgo en poblaciones derivado de la contaminación ambiental. Palabras clave: Contaminantes ambientales, biomonitorización humana, biomarcadores, evaluación del riesgo
Human Biomonitoring of environmental pollutants. Abstract: Human Biomonitoring (HBM) is a useful tool for health protection against exposure to chemicals through a systematic analysis of pollutants and/or its metabolites in biological samples. Many governments are working to integrate biomonitoring programs in environmental monitoring plans of pollutants in food, water and air, providing a more accurate exposure assessment and risk characterization in populations derived from environmental pollution. Key words: environmental pollutants, human biomonitoring, biomarkers, risk assessment
Introducción La evaluación del riesgo para los humanos derivado de la presencia de contaminantes y residuos en el medio ambiente (aire, agua, suelo, alimentos,…) es una de las actividades de mayor importancia en el campo de la salud pública, que no solo suscita la atención y la dedicación coordinada de muchos laboratorios y agencias nacionales y europeas de control, sino que supone un enorme esfuerzo de investigación en distintos campos como la toxicología, la química analítica o la epidemiología. Para la evaluación del riesgo, y por ende para la protección de la salud, es imprescindible conocer la exposición de la población general, incluyendo los sectores más vulnerables, a los distintos contaminantes. Tradicionalmente la evaluación de la exposición se viene realizando mediante la “monitorización ambiental” a través de la vigilancia y control de los contaminantes en diferentes matrices ambientales como aire ambiente, agua y alimentos. En este campo existen determinados grupos de sustancias que han adquirido el estatus de sustancias priorita-
rias debido a su amplia presencia en el medio ambiente y a su toxicidad, y son objeto de programas de vigilancia y regulaciones internacionales que tienen como fin último preservar la calidad del medio ambiente y la salud de la población. Algunos ejemplos son las sustancias orgánicas persistentes (POPs) reguladas en el Convenio de Estocolmo (Stockholm, 2001), los contaminantes ambientales de interés en seguridad alimentaria como los metales pesados (Hg, Pb, Cd, As), determinados contaminantes orgánicos persistentes como dioxinas, policlorobifenilos (PCBs), hidrocarburos policíclicos aromáticos (PAHs) regulados por el Reglamento 1881/2006 de la Unión Europea (CE, 2006) o los plaguicidas con distintas normas que definen límites máximos de residuos en los alimentos. Existen igualmente otras sustancias que son motivo de creciente preocupación debido a los recientes estudios que revelan una presencia ascendente y significativa en las aguas, alimentos o aire y que constituyen peligros emergentes sobre los que se requiere un mayor conocimiento de sus niveles, fuentes, vías de transformación
1 | Centro de Investigación en Salud Pública de Valencia (CSISP-FISABIO), 21 Avenida Catalunya, 46020, Valencia
[email protected] 2 | Laboratorio de Salud Pública de Valencia, 21 Avenida Catalunya, 46020, Valencia 3 | Departamento de química analítica, Universidad de Química de Valencia, 50 Doctor Moliner, 46100, Burjassot
[email protected]
60
y destino, previo a su inclusión en la legislación, como los compuestos difeniléteres polibromados (PBDEs) o las sustancias polifluoradas (PFCs). En la figura 1 se presenta un esquema de las diferentes tipos de contaminantes ambientales y las posibles fuentes y vías de exposición en humanos. Exposición externa El conocimiento preciso de las concentraciones de los contaminantes prioritarios y emergentes en las matrices ambientales permite evaluar la exposición de los diferentes grupos de población y por lo tanto evaluar el riesgo asociado a su presencia. Por ejemplo, los estudios de dieta total, permiten a través de un conocimiento detallado de la contaminación de los alimentos frente a diversos contaminantes (Dioxinas, PCBs, plaguicidas, metales,…) y de la dieta de una población concreta, estimar la ingesta de contaminantes para los distintos grupos de población, y mediante la comparación con los estándares toxicológicos (ingesta diaria admisible ADI, ingesta diaria tolerable TDI, etc.), llevar a cabo una evaluación de la exposición y una caracterización del riesgo. Esto resulta esencial para implementar medidas destinadas a disminuir la exposición a estos contaminantes en la población en caso necesario (gestión del riesgo) (Dorne et al., 2009; Hsu et al., 2007). Sin embargo, la evaluación de la exposición ambiental (externa) de la población a distintas sustancias no es suficiente o no permite una precisa/exacta evaluación del riesgo, ya que la presencia de sustancias químicas
FUENTES DE EXPOSICIÓN Alimentos Aire Agua Suelo Productos de consumo
en estas matrices no implica necesariamente una absorción por el organismo ni unos efectos adversos en la salud humana. Para una evaluación de la dosis de contaminantes realmente incorporada en humanos (dosis interna) y una evaluación más precisa del riesgo derivado de la presencia de contaminantes, es indispensable complementar la vigilancia ambiental con la puesta en marcha de programas de Biomonitorización humana (Needham et al., 2007) tal y como incentiva la Estrategia Europea sobre medio ambiente y salud en su correspondiente Plan de Acción (EU, 2004). En la figura 2 se presenta un esquema de la integración de estos programas de biomonitorización con los planes de vigilancia de contaminación ambiental para la evaluación de la exposición a contaminantes ambientales en la población. Exposición Interna La biomonitorización en Humanos (HBM) es una herramienta de gran utilidad para la protección de la salud frente a la exposición a sustancias químicas, que a través de una sistemática actividad de recogida de muestras biológicas, el análisis de las concentraciones de los contaminantes y/o sus metabolitos u otros parámetros biológicos, y la comparación de los niveles observados con valores de referencia, puede permitir una mejor valoración de la exposición (exposición interna) y una más completa evaluación del riesgo (Barr et al., 2005; CDC, 2008). Los datos obtenidos en los estudios de biomonitorización proporcionan una medida integrada de la exposición de la población procedente del conjunto
Contaminantes de origen natural
Materias primas
(combustibles fósiles, productos químicos,…) Manufactura y transporte
VIAS DE EXPOSICIÓN INGESTIÓN
Exposición en Humanos
Co m bu
sti
ón
INHALACIÓN DÉRMICA
Productos elaborados
(productos químicos para la industria y la agricultura,…
Productos de combustión
(Contaminación aire,..)
Figura 1 | Vías y fuentes de exposición en humanos a contaminantes ambientales Figure 1 | Routes and sources of human exposure to environmental pollutants
Uso y eliminación
Residuos y subproductos (COPs,…)
NEMUS
61
vol. 3 2013
de todas las fuentes de contaminación y tiene en cuenta todas las rutas de exposición o de entrada al cuerpo humano (inhalación, ingestión y absorción dérmica). Para la correcta aplicación de esta herramienta, es indispensable seleccionar tanto la matriz biológica como los biomarcadores más adecuados para cada tipo de contaminante, así como disponer de métodos analíticos fiables, sensibles, aplicados bajo estrictos protocolos de calidad y disponer de referencias para la interpretación de los resultados (Angerer et al., 2007). Las matrices biológicas más empleadas en los estudios de biomonitorización son la sangre (suero y plasma) y la orina. La sangre (plasma, suero) es una matriz ideal para muchos contaminantes persistentes lipofílicos como los pesticidas organoclorados (aldrin, dieldrin, chlordano…), PBDEs o PCBs ya que está en contacto con todos los tejidos y en equilibrio con los órganos donde se pueden depositar estos compuestos. Sin embargo la recolección de sangre es una técnica invasiva que puede condicionar la participación voluntaria de las personas en los estudios. Por otro lado, la orina se considera una matriz de extremo interés para el análisis de contaminantes no persistentes e hidrófilos que se excretan rápidamente como los metabolitos de los ftatalos (Fromme et al., 2006) o de los insecticidas piretroides (Fortin et al., 2009), ya que es relativamente fácil de recoger y no es invasiva. El desarrollo de nuevas metodologías y técnicas analíticas está permitiendo el uso de otras matrices que son poco o nada invasivas como la saliva, pelo, uñas o leche materna, aunque son necesarios más estudios para establecer correlaciones entre las concentraciones en las mismas y carga total en el cuerpo (body burden) (Esteban et al., 2009). Sin duda el HBM ha de centrarse en la evaluación de
las sustancias prioritarias o emergentes en el ámbito medioambiental, aunque la sustancia a investigar no sea necesariamente la sustancia inicial sino un biomarcador de exposición a la misma. La selección del biomarcador adecuado es de enorme relevancia en el diseño, viabilidad e interpretación de los resultados en los estudios de biomonitorización, ya que ha de ser lo más específico posible de la sustancia original estudiada y sus niveles en sangre u orina deben ser detectables con los métodos analíticos existentes. Los programas de biomonitorización y la mayoría de los estudios utilizan fundamentalmente biomarcadores de exposición entre los que se encuentran aquellos contaminantes o sus metabolitos a los que se presta una mayor atención para evaluar sus dosis internas tales como: Metales, Plaguicidas, PAHs, Dioxinas, PBDEs, Compuestos Perfluorados y Ftalatos y algunos productos de cuidado e higiene personal. En este artículo se presenta una suscita revisión sobre biomonitorización en humanos de algunos grupos de contaminantes químicos ambientales prioritarios y emergentes, haciendo especial hincapié en los biomarcadores de exposición y técnicas analíticas más comunes y en los principales programas de biomonitorización internacionales.
Compuestos químicos En la tabla 1 se muestran algunos ejemplos de contaminantes ambientales y sustancias presentes en productos de cuidado personal, presentando los compuestos originales, los biomarcadores de exposición, las matrices biológicas en las que se analizan y las vías y fuentes de exposición más comunes.
Figura 1 | Vías y fuentes de exposición en humanos a contaminantes ambientales Figure 1 | Routes and sources of human exposure to environmental pollutants
62
Biomarcador de exposición
Compuestos padre
Fuentes y vías de exposición
Matrices biológicas
Exposición a través de la dieta a base de pescado, aire contaminado o vía dérmica
Sangre, orina, pelo
Exposición a través de la dieta, inhalación de aire interior y ambiental
Orina, sangre, suero, plasma y pelo
Ingestión de alimentos contaminados e inhalación de aire contaminado interior y ambiental
Orina
Exposición a través de la dieta y otras vías en función del estilo de vida (uso de cosméticos, productos de cuidado personal, etc.)
Orina
Exposición a través de la dieta e inhalación de aire interior y ambiental
Sangre, suero, plasma y leche materna
Exposición a través de la dieta, aguas potables cloradas e inhalación de aire
Orina
Exposición a través de la dieta, aguas e inhalación de aire
Orina
Exposición por vía dérmica o por inhalación aerosoles
Sangre, suero, plasma, leche materna y orina
Metales Cadmio (Cd)
*
Mercurio (Hg), metil mercurio (mHg)
*
Arsénico (Ar)
*
Plomo (Pb)
*
Plaguicidas 3,5,6-tricloro-2-piridinol (TCPy)
Clorpirifos
ácido 3-(2,2-diclorovinil)-2,2dimetilciclopropanocarboxílico (cis/ trans DCCA)
Deltametrina
ácido 2,4-dichlorofenoxiacético (2,4-D)
*
Dimetil fosfato (DMP)
Organofosforados
Retardantes del Fuego Bromados (BFRs) Bis(1,3-dicloro-2 propilo)fosfato (DCPP)
Tris (1,3-dicloro-2-propilo) fosfato (TDCPP)
Ftalatos Monoetil ftalato (MEP)
Dietil ftalato (DEP)
Mono-n-butil ftalato (MBP)
Dibutil ftalato (DBP)
Compuestos perfluorados (PFOs) N-metil-perfluorooctano sulfonamida (Me-PFOSA)
*
Fenoles ambientales Bisfenol A
*
2,5-diclorofenol (2,5-DCP)
1,4-diclorobenceno
Hidrocarburos Policíclicos Aromáticos (PAHs) 1-hidroxi-fenantreno (1PHE)
fenantreno
Productos de cuidado e higiene personal Methyl 4-hidroxibenzoato (metilparaben MP)
*
Bis (2,4-dihidroxifenil) etanone (BP-2)
BP-3
* El biomarcador es el compuesto original libre o conjugado Tabla 1 | Ejemplos de biomarcadores de exposición, vías de exposición y matrices diana empleados en estudios de HBM de contaminantes ambientales Table 1 | Some examples of exposure biomarkers, pathways and matrices used in pollutants HBM studies
NEMUS
vol. 3 2013
Metales Los metales de mayor relevancia toxicológica y mayor preocupación para la salud pública son el As, Cd, Hg y Pb. El As es un elemento ampliamente distribuido en la naturaleza, y también su presencia en el medio ambiente puede estar vinculada con determinadas actividades industriales como las fundiciones. La exposición de la población general se produce a través del agua (arsénico inorgánico, la forma más tóxica) y de los alimentos, especialmente productos de la pesca (arsénico orgánico). Los niveles de As en orina reflejan una reciente exposición y mantienen una correlación con la ingesta a través del agua y los alimentos. En este sentido el As urinario es considerado como un buen biomarcador (Aguilera et al., 2010). El Cd es un metal ampliamente utilizado en la fabricación de baterías y en la industria de pigmentos y plásticos y se acumula en el hígado donde tiene un vida media de hasta 40 años (Diamond et al., 2003). El Cd en sangre refleja tanto la exposición reciente como la acumulada, mientras que en la orina reflejan tanto la exposición acumulada como la concentración en el hígado (Wennberg et al., 2006). Desde que el Pb ha sido eliminado de las gasolinas, la exposición está básicamente limitada a algunas actividades profesionales como la fabricación de baterías y radiadores. El Pb se elimina de la sangre con una vida media de entre 1-2 meses, y es el metal pesado que más se emplea para la evaluación de la exposición y sus efectos sobre la salud ya que refleja una exposición reciente o el equilibrio con el Pb acumulado en el esqueleto (Wilhelm et al., 2006). El Pb en orina refleja una absorción reciente y presenta más variabilidad que en sangre. El Hg puede encontrarse en su forma elemental, inorgánica o como compuestos orgánicos. Los microorganismos presentes en los sedimentos marinos metabolizan el mercurio elemental produciendo metil mercurio, la forma orgánica mas tóxica, que se bioacumula en la cadena alimentaria acuática y terrestre. La exposición a Hg de la población general se debe básicamente a la ingesta de pescados que contienen metil mercurio, y los niveles se miden en sangre (Mehaffey et al., 2004; Son et al., 2010). El metil mercurio tiene una vida media en sangre de unos 50 días. El mercurio detectado en orina es mayoritariamente inorgánico. El metil mercurio también se acumula en el pelo, lo que sirve como marcador de exposición en estudios epidemiológicos (Chien, 2010). Plaguicidas Además de los plaguicidas organoclorados persistentes, que aunque prohibidos siguen siendo objeto de atención preferente por distintos organismos y conve-
63
nios internacionales dada su toxicidad y persistencia, la atención se focaliza en aquellos no persistentes que se utilizan habitualmente en la agricultura o en los hogares. Entre estos pesticidas no persistentes, se encuentran los plaguicidas organofosforados, piretroides, y algunos herbicidas pertenecientes a distintas familias químicas como el acetachlor, alachlor, atrazina, metalochlor y 2,4,5 triclorofenoxiacido (2,4,5-T). Muchos plaguicidas organofosforados (OPs) se utilizan en grandes cantidades como insecticidas para el control de determinadas plagas agrícolas, por lo que la principal vía de exposición en la población general es la ingesta de alimentos. Cerca del 75 % de los plaguicidas OPs que se comercializan se metabolizan en el cuerpo dando lugar a seis metabolitos inespecíficos denominados dialquil fosfatos (DAPs). Pero existen también metabolitos específicos para distintos compuestos organofosforados como el chlorpirifos, diazinon, malation o metil paration. Estos plaguicidas OPs no persistentes tienen una vida media en el cuerpo de unas horas o pocos días, excretándose rápidamente por la orina, por lo que la presencia de metabolitos específicos o inespecíficos de estos compuestos en orina es un indicador de una reciente exposición (Becker et al., 2006). Por su parte los insecticidas piretroides se utilizan ampliamente en el control de insectos en edificios públicos y en hogares, y también en la agricultura. Existen unas 30 sustancia activas en uso, la mayoría de las cuales se degradan rápidamente en el cuerpo (vida media de horas o pocos días) dando lugar a la presencia de metabolitos específicos o inespecíficos en la orina. Además de los estudios en población general adulta, distintos estudios han abordado específicamente la biomonitorización de pesticidas en niños (Panuwet et al., 2009; Naeher et al., 2010) lo que ha contribuido a proporcionar una valiosa información sobre las fuentes y las rutas que inciden de manera más relevante en la exposición de los niños a estos pesticidas y los niveles de distintos metabolitos (biomarcadores) en orina. Ftalatos Los Ftalatos son productos industriales ampliamente utilizados como plastificantes o agentes solubilizantes y estabilizantes en muchos productos de alto consumo como los plásticos, disolventes, lubricantes, adhesivos, etc. Debido a que no están ligados químicamente a los plásticos, son fácilmente cedidos al medio ambiente, de ahí su presencia en alimentos, agua y aire (Heudorf et al., 2007). La principal fuente de exposición son los alimentos, seguida por la inhalación del aire interior. Son sustancias que no se acumulan en el cuerpo, sino que se metabolizan y excretan con rapidez en la orina, fundamentalmente como conjugados glucurónidos tras su
64
previa oxidación en el cuerpo (Calafat et al., 2006). Los niveles de metabolitos de ftalatos en orina reflejan una reciente exposición a compuestos precursores (Ftalatos diesteres). Compuestos Perfluorados Otro grupo de sustancias de creciente interés en el campo del HBM son los compuestos perfluorados (PFCs). Entre estos, las sustancias perfluoroalquiladas (PFASs), tales como los PFOA (perfluoroocanoato), PFOS (perfluorooctanoato sulfonato), PFOSA (perfluoroalqil sulfonamida) y FTOHs (alcoholes fluorotelómeros), se han fabricado en grandes cantidades durante varias décadas y se vienen utilizando ampliamente en aplicaciones comerciales como surfactantes, lubricantes o en la elaboración de productos de consumo como repelentes de manchas en textiles, alfombras, cueros y productos de papel. La preocupación científica por los PFAs ha venido incrementándose en los últimos años dado que se ha comprobado su distribución global y su presencia en el medio ambiente, en mamíferos marinos
Analitos
y en sangre humana (Calafat, 2007). Distintos estudios en animales sugieren su potencial efecto adverso para la salud incluyendo genotoxicidad y toxicidad reproductiva y para el desarrollo (OCDE, 2002). Aunque todavía existe mucha incertidumbre sobre las fuentes de exposición a estas sustancias, la dieta, en particular los productos de la pesca, es una de ellas (Tittlemier et al., 2009). La distribución en el cuerpo del PFOA está determinada en gran parte por su enlace con las proteínas plasmáticas. Los PFCs no se acumulan en los tejidos grasos, pero pueden tener unos tiempos de permanencia en el cuerpo de entre tres y cinco años, como es el caso del PFOA y PFOS. Los niveles en suero de los PFCs (particularmente de PFOA y PFOS) reflejan una exposición acumulada durante varios años. Retardantes del Fuego Bromados Los retardantes del fuego bromados (BFRs) son sustancias que se añaden a diferentes productos de consumo tales como ordenadores, muebles, textiles, etc., con el objetivo de reducir su inflamabilidad y mejorar
Técnica analítica
Referencias
HPLC-ICPMS
De Souza et al., 2013
Matriz
Técnica extracción/cleanup
Mercurio inorgánico, metilmercurio y etilmercurio
Plasma
Extracción líquido-líquido (LLE)
10 metabolitos de Plaguicidas organofosforados y herbicidas
Orina
Adsorción con copolímeros CG-MS
Yoshida et al., 2012
BDCPP y DPP (metabolitos BFRs)
Orina
Extracción en fase sólida (SPE) de intercambio iónico.
LC-MS/MS
Cooper et al., 2011
Bisphenol A y Di-(2ethylhexyl)-ftalatos (metabolitos de fenoles y ftalatos)
Orina
Extracción en fase sólida (SPE)
LC-MS/MS
Vandentorren et al., 2011
Nonylfenol y 4-tertoctylfenol (metabolitos de fenoles)
Orina
Extracción por adsorción en barra de agitación (SBSE)
Desorción térmica-CGMS
Kawaguchi et al., 2007
LC-HRMS
Kadar et al., 2011
14 metabolitos de compuestos perfluorados
Extracción líquido-líquido Leche materna (LLE) + extracción en fase sólida (SPE)
16 metabolitos de PAHs
Orina
Extracción en fase sólida (SPE)
LC-MS/MS
Onyemauwa et al., 2009
BP-3, DHB, HMB, BP-2 (metabolitos de productos de cuidado e higiene personal)
Orina
Extracción líquido-líquido (LLE)
LC-MS/MS
Kunisue et al., 2010
Tabla 2 | Métodos analíticos para el análisis de biomarcadores de exposición de los principales grupos de contaminantes ambientales Table 2 | Analytical methods for the analysis of exposure biomarkers of environmental pollutants
NEMUS
65
vol. 3 2013
su resistencia al fuego. Actualmente se producen entre 20-25 clases distintas de BFRs, siendo uno de los grupos destacables los difeniléteres polibromados (PBDEs) (Law et al., 2006). En términos generales los PBDEs pueden causar toxicidad en el hígado y en el desarrollo neurológico y afectan a los niveles de la hormona tiroides (Branchi et al., 2003). Son compuestos persistentes en el medio ambiente, y se han detectado en sedimentos acuáticos, y en animales terrestres y marinos, especialmente en pescados donde tienden a bioconcentrarse. Debido a que los compuestos PBDEs no están enlazados químicamente a los materiales, pueden pasar al medio ambiente mediante volatilización, filtración o degradación de los productos que lo contienen. La exposición humana a los PBDEs procede de la dieta, principalmente pescados, y alimentos grasos, y también de la leche materna en los
Programa
País
lactantes. También la ingestión oral del polvo presente en los hogares es una fuente relevante. Los niveles de PBDEs en suero reflejan una exposición acumulada en los meses o incluso años anteriores. La concentración de los PBDEs vienen incrementándose en los últimos años en los tejidos humanos tales como sangre, tejido adiposo, hígado y leche. Fenoles Ambientales En el grupo denominado fenoles ambientales encontramos distintas sustancias como la 3-benzofenona, el bisfenol A (BPA), el 4-octilfenol y el triclosan, que tienen una gran aplicación en multitud de productos de uso común a través de los cuales pasan al medio ambiente. La 3-benzofenona que se utiliza en protectores del sol, lociones y otros productos cosméticos, es
Población (n= tamaño muestral)
Matrices
Compuestos
Referencias
EEUU
Población General (> 1 año) (n= 8373)
Sangre, orina
Acrilamida, fenoles, pesticidas metales, perfluorados ftalatos, BFRs PCBs, PAH,…
IV German Environmental Survey 2006
Alemania
Niños 3-14 años (n=1790)
Sangre, orina
Metales, pesticidas, PAH,…
http://www.umweltbundesamt. de/gesundheit-e/ survey/
Canadian Health Measures Survey (CHMS) 2007-2009
Canadá
Población general (6–79 años) (n=5600)
Sangre, orina
Metales, pesticidas, PCBs, perfluorados, bisfenol A, …
Haines et al., 2012
Étude Nationale Nutrition Santé (ENNS) 2006-2008
Francia
Niños (3-17 años) (n=2000) Adultos (18-74 años) (n=4000)
Sangre, orina y pelo
Pesticidas, y metales
Frery et al., 2012
DEMOCOPHES (DEMOnstration of a study to COordinate and Perform Human biomonitoring on a European Scale) 2010-2012
Bélgica, Chipre, República Checa, Dinamarca, Alemania, Hungría, Irlanda, Niños (6-11 años) y sus Luxemburgo, Polonia, madres (n=3688) Portugal, Rumania, Eslovaquia, Eslovenia. España, Suecia, Suiza y Reino Unido
Sangre, orina
Metales, cotinina, ftalatos y bisfenol A
http://www.euhbm.info/euresult/ media-corner/ press-kit
NHANES 4º informe 2004
Tabla 3 | Ejemplos de Programas nacionales de biomonitoring Table 3 | Examples of HBM programmes
http://www.cdc. gov/exposurereport/
66
absorbida en pequeñas cantidades a través de la piel y se excreta en la orina de forma libre o conjugada (glucurónido) (González et al., 2006). Por su parte el BPA puede estar incorporado a distintos productos de consumo (botellas, juguetes, envases) que contienen plásticos (policarbonatos y resinas epoxi) y llega al medio ambiente procedente de los residuos o del uso de estos productos. La principal vía de exposición son los alimentos que han estado en contacto con plásticos que lo contienen. También se excreta en orina de forma libre o conjugada reflejando una exposición reciente (Calafat et al., 2008). Los niveles de 4-octilfenol y triclosan en orina también reflejan una exposición reciente. La principal exposición humana del 4-octilfenol viene a través de la dieta (pescado y agua) y por contacto con la piel de productos que contienen este surfactante como productos de cuidado personal y detergentes (Calafat et al., 2008). La exposición al triclosan también proviene del contacto con la piel de productos que contienen este antiséptico, como jabones y desodorantes o algunos detergentes (Wolf et al., 2007). Hidrocarburos Policíclicos Aromáticos Los Hidrocarburos Policíclicos Aromáticos (PAHs) son un amplio grupo de sustancias que se originan durante la combustión incompleta de la materia orgánica. Las fuentes antropogénicas más relevantes son los vehículos de motor, así como las grandes instalaciones de combustión de combustibles fósiles. Sin embargo, determinados procesos de elaboración de los alimentos como el ahumado o el tratamiento a altas temperaturas también pueden producir la formación de PAHs en los pescados o en las carnes. Las principales vías de exposición de la población general no fumadora son al aire ambiente (PAHs asociados a la fase particulada) y los alimentos (Brandt & Watson, 2003). El control de la exposición se realiza básicamente en orina mediante el control de los metabolitos hidroxilados que se eliminan en unos pocos días tras la exposición en forma libre y de conjugados (glucurónidos y sulfatos) (Jacob, 2002). Productos de cuidado e higiene personal Los productos de cuidados e higiene personal y del hogar, como por ejemplo, las fragancias sintéticas, conservantes, agentes antimicrobianos, filtros UV y repelentes de insectos se emplean de una manera continuada en la mayoría de los hogares. Las fragancias sintéticas se emplean actualmente como alternativa a las fragancias naturales y comprenden una elevada variedad de productos muy diferentes, que debido a sus propiedades lipofílicas, pueden acumularse en el cuerpo y permanecer durante meses (Hutter et al., 2010). A pesar de no tener información suficiente sobre la toxicidad de estos
compuestos, la UE establece algunos límites máximos de concentraciones para algunas de estas sustancias debido a su capacidad de metabolizar enzimas y a su carácter carcinogénico. La principal vía de exposición a estos compuestos es el contacto por absorción dérmica, aunque también se han detectado en el aire ambiente, en matrices acuáticas, suelos y pescados, por lo que las fuentes y vías de exposición no están actualmente demasiado claras.
Métodos analíticos Respecto al análisis de los contaminantes ambientales, es importante resaltar que las matrices biológicas presentan una elevada complejidad, no son fáciles de conseguir y sólo están disponibles en pequeñas cantidades. Además, los contaminantes ambientales están presentes en las matrices biológicas a niveles traza (ppb, ppt), mientras que otros componentes de la matriz alcanzan elevadas concentraciones. Por lo tanto, para realizar el análisis de estos compuestos es necesario emplear métodos analíticos muy sensibles, con alta especificidad y selectividad, y capaces de analizar un gran número de sustancias a la vez (métodos multi-residuos) (Yusà et al., 2012; Needham et al., 2007). Durante los últimos años se han desarrollado numerosos métodos para el análisis de los diferentes biomarcadores de contaminación ambiental y entre los más recientes se encuentran los métodos multi-residuos que utilizan las técnicas analíticas más avanzadas como la espectrometría de emisión con fuente de plasma acoplada a la espectrometría de masas (ICP-MS) para el análisis elemental o la cromatografía de gases (GC) y líquidos (LC) acoplada a la espectrometría de masas en tandem (GC-MS/MS, LC-MS/ MS) para el análisis de contaminantes orgánicos. En la tabla 2 se presentan algunos ejemplos de los métodos descritos en la bibliografía para el análisis de algunos de los biomarcadores de exposición de mayor relevancia. Cada una de las etapas implicadas en la determinación analítica de un compuesto (preparación de la muestra, análisis instrumental y tratamiento de los datos) es relevante para una correcta detección y cuantificación de los analitos y por lo tanto para la obtención de resultados fiables. Las técnicas de extracción y purificación más utilizadas son la extracción en fase sólida (SPE), la extracción liquido-líquido, y la extracción mediante membrana (ultrafiltración, diálisis). Aunque estás técnicas se han utilizado básicamente off-line, la tendencia se centra en desarrollar nuevos métodos que permitan una elevada productividad, con una mayor automatización lo que ha impulsado al desarrollo de métodos de extracción on-line con soportes selectivos que permiten una
NEMUS
67
vol. 3 2013
inyección directa y repetida de las muestras biológicas. Entre estos soportes destacan los RAM (restricted accesss media) y los LPS (large particles support) (Souverain et al., 2004). Para la detección y cuantificación de los distintos metabolitos, la cromatografía liquida acoplada a la espectrometría de masas es la técnica más utilizada. También se emplea la cromatografía de gases acoplada a la espectrometría de masas, pero en muchas ocasiones precedida de una derivatización de la sustancia con el fin de modificar su volatilidad. Otro aspecto importante que debe tenerse presente en la aplicación de los métodos analíticos y en la fiabilidad de los resultados es el control de calidad, tanto interno como externo. El control de calidad interno básicamente se centra en la evaluación de la precisión y la exactitud mediante el uso continuado de materiales de referencia, mientras que el control de calidad externo se lleva a cabo mediante la participación en ejercicios de inter-comparación (“proficiency testing”) (GEQUAS, 2010).
Programas de biomonitorización en humanos (HBM) Actualmente muchos gobiernos han establecido programas de biomonitorización en humanos que evalúan los niveles de diferentes biomarcadores de exposición en la población general (sin exposición laboral). Estos estudios complementan a otros programas que evalúan los niveles de contaminantes en alimentos, aire y agua. Los programas de biomonitorización más consolidados y relevantes son los desarrollados por las administraciones de USA (CDC 2008), Alemania (Schulz et al., 2007) y Canada (Haines et al., 2012), aunque recientemente también se están sumando distintos países como Francia (Frery et al., 2012), Eslovenia (Perharic et al., 2012), Flandes (Schoeters et al., 2012) o Israel (Berman et al., 2012). En la tabla 3 se presenta la información correspondiente a algunos de estos programas de HBM. En España el programa BIOAMBIENT (Democophes, 2012) realizado por el Centro Nacional de Alimentación a instancias de los Ministerios de Agricultura y Medio ambiente, aunque muy limitado, representa el primer estudio de biomonitorización a nivel nacional y pretende iniciar el proceso de instauración en nuestro país de un sistema de biomonitorización en humanos que cubra las carencias existentes. La creciente implantación de estos programas en países europeos deriva del impulso que se está realizando en el marco de la Estrategia Europea sobre medio ambiente y salud y su correspondiente Plan de Acción (EU, 2004), en la que se incentiva la adopción de programas de biomonitorización en Europa integrados con el monitoring ambiental como una
herramienta eficaz para la evaluación del riesgo. En este sentido la Unión Europea ha impulsado los programas COPHES/DEMOCOPHES (Democophes, 2012) con el objetivo de armonizar los procedimientos que permitan una comparabilidad de los programas de biomonitorización en la UE, y crear una infraestructura europea que soporte los programas de biomonitorización en humanos, así como una base europea de resultados.
Conclusiones La evaluación de la presencia de biomarcadores de exposición a contaminantes ambientales es esencial para obtener datos sobre niveles poblacionales y tendencias en función de los diferentes factores de exposición, así como establecer valores de referencia. Es importante tener en cuenta que estos valores de referencia no representan valores límites toxicológicos, sino que ofrecen valores descriptivos de los niveles promedio obtenidos en determinados grupos de población. Estos niveles permiten, sin embargo, a) evaluar variaciones geográficas o tendencias temporales, b) determinar si los niveles de exposición son altos en grupos específicos, c) priorizar las investigaciones en los efectos sobre la salud humana, y/o d) evaluar la eficacia de las medidas o programas en el ámbito medioambiental o de Salud Pública. Sobre la base de estos conocimientos y antecedentes, parece lógico que en la Comunidad Valenciana se inicien este tipo de estudios de gran relevancia para evaluar el riesgo que los contaminantes ambientales suponen para la población general y que implementen en nuestro territorio la estrategia europea de medio ambiente y salud.
Bibliografía Aguilera, I., Daponte, A., Gil, F., Hernández, F., Godoy, P., Pla, A. & Ramos, J.L. 2010. Urinary levels of arsenic and heavy metals in children and adolescents living in the industrialised area of Ria of Huelva (SW Spain). Environ. Int., 36: 563-569. Angerer, J., Ewers, U. & Wilhelm, M. 2007. Human biomonitoring: State of the art. Int. J. Hyg. Environ. Health, 210: 201-228. Barr, D.B, Wang, R. Y. & Needham, L. L. 2005. Biologic monitoring of exposure to environmental chemicals throughout the life stages: requirements and issues for consideration for the National Children’s Study. Environ. Health Perspect., 113: 1083-1091. Becker, K., Seiwert, M., Angerer, J., Kolossa-Gehring, M., Hoppe, H.W. & Ball, M. 2006. GerES IV Pilot Study: Assessment of the exposure of German children to organophosphorus and pyrethroid pesticides. Int J Hyg Environ Health 209:221-33.
68
Berman, T., Amitai, Y., Almog, S. & Richter, E.D. 2012. Human biomonitoring in Israel: Past, present, future. Int. J. Hyg. Environ. Health, 215: 138-14. Brandt, H.C.A. &Watson, W.P. 2003. Monitoring human occupational and environmental exposures to polycyclic aromatic compounds. Ann. Occup. Hyg., 47(5):349-378. Branchi, J., Capone, F., Avella, E. & Costa, L.G. 2003. Polybrominated diphenyl ethers: Neurobehavioral effects following developmental exposure. Neurotoxicology, 24: 449. Calafat, A., Ye X., Silva, M., Kuklenyik, S. & Needham, L.L. 2006. Human exposure assessment to environmental chemicals using biomonitoring. Int. J. Androl., 29: 166–171. Calafat, A., Kuklenyik, Z., Reidy, J.A., Caudill, S.P., Tully, J.S., & Needham, L.L. 2007. Serum concentrations of 11 polyfluoroalkyl compounds in the US population: Data from the National Health and Nutrition Examination Survey (NHANES) 1999-2000. Environ. Sci. Technol., 41: 2237-2242 Calafat, A., Ye, X., Wong, L.Y., Reidy, J.A. & Needham, L.L. 2008. Exposure of the U.S. population to bisphenol A and 4-tertiary-octylphenol: 2003-2004. Environ Health Perspect., 116(1):39-44. CDC. 2008. (Centers for Disease Control and Prevention). National Biomonitoring Program (http://www.cdc.gov/biomonitoring). CE. 2006. REGLAMENTO (CE) No 1881/2006 DE LA COMISIÓN de 19 de diciembre de 2006 por el que se fija el contenido máximo de determinados contaminantes en los productos alimenticios (DO L 364 de 20.12.2006, p. 5). Chien, L., Chi-Sian G. &Hsing, H.L. 2010. Hair mercury concentration and fish consumption: Risk and perceptions of risk among women of childbearing age. Environ. Res, 110: 123–129. Cooper, E.M., Covaci, A., van Nuijs, A.L.N., Webster,T.F. & Stapleton, H.M. 2011. Analysis of the flame retardant metabolites bis(1,3-dichloro-2-propyl) phosphate (BDCPP) and diphenyl phosphate (DPP) in urine using liquid chromatography-tandem mass spectrometry. Analytical and Bioanalytical Chemistry 401: 2123-2132. Diamond, G.L., Thayer, W.C. & Choudhury H. 2003. Pharmacokinetic/ pharmacodynamics (PK/PD) modeling of risks of kidney toxicity from exposure to cadmium: estimates of dietary risks in the U.S. population. J Toxicol Environ Health, 66:21412164. Democophes, 2012. DEMOnstration of a study to COordinate and Perform Human biomonitoring on a European Scale. (http://www.democophes.blogs.isciii.es). de Souza, S.S., Campiglia, A. D., & Barbosa, F. Jr. 2013. A simple method for methylmercury, inorganic mercury and ethylmercury determination in plasma samples by high performance liquid chromatography-cold-vapor-inductively coupled plasma mass spectrometry. Anal. Chim. Acta, 761: 11-17. Dorne, J.L, Bordajandi, L.R., Amzal B., Ferrari, P. & Verger P. 2009.Combining analytical techniques, exposure assessment and biological effects for risk assessment of chemicals in food. Trends Anal. Chem., 28 (6): 695-707. Esteban, M. & Castaño A. 2009. Non-invasive matrices in human biomonitoring: A review. Environ. Int., 35: 438–449 EU, 2004. European Environment and Health Action Plan 2004-2010. (http://www.euhumanbiomonitoring.org/)
Fromme, H., Bolte G., Koch, H.M., Angerer, J., Boehmer S., Drexler, H.,Mayer, R. & Liebl B. 2007. Occurrence and daily variation of phthalate metabolites in the urine of an adult population. Int. J. Hyg. Environ. Health, 210: 21–33. Frery, N., Vandentorren, S., Etchevers, A., & Fillol, C. 2012. Highlights of recent studies and future plans for the French human biomonitoring (HBM) programme. Int. J. Hyg. Environ. Health, 215(2): 127-132. Gonzalez, H., Farbrot, A., Larko, O. & Wennberg, A.M. 2006. Percutaneous absorption of the sunscreen benzophenone-3 after repeated whole-body applications with and without ultraviolet irradiation. Br. J. Dermatol., 154: 337-340. Haines, D.A. & Murray J. 2012. Hum,an biomonitoring of chemicals-Early results of the 2007-2009 Canadian Health Measures Survey for males and females. Int. J. Hyg. Environ. Health, 215:133-137. Heudorf, U., Butte W., Schulz C. & Angerer, J. 2006. Reference values for metabolites of pyrethroid and organophosphorous insecticides in urine for human biomonitoring in environmental medicine. Int. J. Hyg. Environ.Health, 209:293– 299.. Heudorf, U., Mersch-Sundermann, V. & Angerer, J. 2007. Phthalates: Toxicology and exposure. Int. J. Hyg. Environ. Health, 210 (2007) 623–634. Hsu, M.S, Hsu K.I, Wang S.M., Chou, U., Chen S.Y., Huang, N.C., Liao, C.Y., Yu, T.P. & Ling, Y.L. 2007. A total diet study to estimate PCDD/Fs and dioxin-like PCBs intake from food in Taiwan. Chemosphere, 67:S65–S70. Hutter, H., Wallner, P., Hartl, W., Uhl, M., Lorbeer, G., Gminski, R., Mersch-Sundermann, V. & M. Kundi. 2010. Higher blood concentrations of synthetic musks in women above fifty years than in younger women. Int. J. Hyg. Environ. Health, 213(2): 124-130. Jacob, J. & Seidel A. 2002. Biomonitoring of polycyclic aromatic hydrocarbons in human urine. Journal of Chrom.B, 778: 31–47. Kadar, H., Veyrand, B., Barbarossa, A., Pagliuca, G., Legrand, A., Bosher, C., Boquien, C.Y., Durand, S., Monteau, F., Antignac, J.P. & Le Bizec, B. 2011. Development of an analytical strategy based on liquid chromatography-high resolution mass spectrometry for measuring perfluorinated compounds in human breast milk: Application to the generation of preliminary data regarding perinatal exposure in France Chemosphere 85: 473-480. Kawaguchi, M., Ito, R., Sakui, N., Okanouchi, N., Saito, K., Seto, Y. &. Nakazawa, H. 2007. Stir-bar-sorptive extraction, with in-situ deconjugation, and thermal desorption with in-tube silylation, followed by gas chromatography-mass spectrometry for measurement of urinary 4-nonylphenol and 4-tert-octylphenol glucuronides Anal. Bioanal. Chem. 388: 39398. Kunisue, T., Wu, Q., Tanabe, S., Aldous, KM. & Kannan, K. 2010. Analysis of five benzophenone-type UV filters in human urine by liquid chromatography-tandem mass spectrometry. Analytical Methods, 2(6): 707-713. Law, R.J., Allchin, C.R., de Boer, J., Covaci, A., Herzke, D., Lepom, P., Morris, S., Tronczynski, J., & de Wit, C.A. 2006. Levels and trends of brominated flame retardants in the European environment. Chemosphere, 64:187-208.
NEMUS
69
vol. 3 2013
Mehaffey, KR, Clickner, R.P. & Bodurow, C.C. 2004. Blood organic mercury and dietary intake: National Health and Nutrition Examination Survey, 1999 and 2000. Environ Health Perspect., 112(5):562-570. Needham, L.L, Calafat , A. M. & Barr , D. B. 2007 . Uses and issues of biomonitoring. Int. J. Hyg. Environ. Health, 210: 229 – 238. Onyemauwa, F., Rappaport, S., M., Sobus, J., R., Gajdosova, D., Wu, R., Waidyanatha, S. 2009. Using liquid chromatography-tandem mass spectrometry to quantify mono hydroxylated metabolites of polycyclic aromatic hydrocarbons in urine. Journal of Chrom.B, 877 (11-12): 1117-1125. OECD, 2002. Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económicos (http://www.oecd.org/dataoecd/23/18/2382880. pdf). Perharic, L. & Vracko, P. 2012. Development of national human biomonitoring programme in Slovenia. Int. J. Hyg. Environ. Health, 215: 180-184. Schoeters, G. & Den Hond, E. 2012. Concept of the Flemish human biomonitoring programme. Int. J. Hyg. Environ. Health, 215: 102-108. Schulz, C., Angerer, J., Ewers, U., Kolossa-Gehring, M. 2007. The German Human Biomonitoring Commission. Int. J. Hyg. Environ.Health, 210 (2-3): 373-382. Son, J., Lee, L., Paek, P. & Lee, J.T. 2009. Blood levels of lead, cadmium, and mercury in the Korean population: Results from the Second Korean National Human Exposure and Biomonitoring Examination. Environ. Res., 109: 738-744. Souverain, S, Rudaz, S. & Veuthey, J.L. 2004. Restricted access materials and large particle supports for on-line sample preparation: an attractive approach for biological fluids análisis. Journal of Chrom.B, 801:141–156.
Stockholm, 2001. Convention on Persistent Organic Pollutants, 22 May 2001. (http://chm.pops.int/default.aspx) Tittlemier, S.A., Pepper, K., Seymour, C., Moisey, J., Bronson, R. & Cao, X.L. 2007. Dietary exposure of Canadians to perfluorinated carboxylates and perfluorooctane sulfonate via consumption of meat, fish, fast foods, and food items prepared in their packaging. J. Ag. Food. Chem., 55:3203-3210. Vandentorren, S., Zeman, F., Morin, L., Sarter, H., Bidondo, M.L., Oleko, A., Leridon, H. 2011. Bisphenol-A and phthalates contamination of urine samples by catheters in the Elfe pilot study: Implications for large-scale biomonitoring studies. Environ. Res., 111(6): 761-764. Wennberg, B., Lundh, T., Bergdahl, I.A., Hallmans, G., Jansson, J.H., Stegmayr, B., Custodio, H.M., & Skerfving, S. 2006. Time trends in burdens of cadmium, lead, and mercury in the population of northern Sweden. Environ. Res., 100:330-338. Wilhelm, M., Schultz, C. & Schwenk, M. 2006. Revised and new reference values for arsenic, cadmium, lead, and mercury in blood or urine of children: Basis for validation of human biomonitoring data in environmental medicine. Int. J. Hyg. Environ. Health, 209:301- 305. Wolff, M.S., Teitelbaum, S.L., Windham, G., Pinney, S.M., Britton, J.A. & Chelimo,C. Pilot. study of urinary biomarkers of phytoestrogens, phthalates, and phenols in girls. Environ. Health Perspect., 115:116-121. Yoshida,T. & Yoshida. 2012. Simultaneous analytical method for urinary metabolites of organophosphorus compounds and moth repellents in general population. Journal of Chrom.B, 880:66-73. Yusá, V., Ye, X. & Calafat, A. 2012. Methods for the determination of biomarkers of exposure to emerging pollutants in human specimens. Trends Anal. Chem., 38: 129-142.
Data d’arribada 22 juny 2013 Data d’acceptació 28 agost 2013
Roca, M. & Yusà, V. 2013. Biomonitorización Humana de contaminantes ambientales. Nemus nº 3 pp 59-69. Ateneu de Natura, Castelló de la Plana.
70
NEMUS Vol. 3 2013
71
Migración e invernada diferencial del mosquitero común (Phylloscopus collybita) en una zona húmeda del levante ibérico. Joan Castany i Àlvaro1 & Miguel Tirado Bernat2 Se estudió el comportamiento del mosquitero común (Phylloscopus collybita) fuera de la época de cría en el Paraje Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca. Observamos dos periodos de paso separados por un periodo central. En el paso postnupcial detectamos dos oleadas, en la primera las hembras fueron más abundantes y la velocidad fue mayor, mientras que en la segunda, la proporción de machos se incrementó notablemente y se redujo la velocidad. La mediana de paso postnupcial de las hembras se adelantó 3 días respecto a la de los machos. En el prenupcial se observó un patrón de paso: macho adulto – macho juvenil – hembra adulta – hembra joven, típica de paseriformes con migración diferencial, con una marcada distancia de 16 días entre machos y hembras adultas y que describimos aquí por primera vez. Durante la invernada los machos resultaron más comunes que las hembras (sex-ratio 72-28). El patrón de paso y el sex-ratio apuntan claramente a una segregación latitudinal por sexos, en la que los machos serían más comunes cuanto más al norte. Se observaron indicios de uso diferencial del hábitat durante ambos pasos, de tal manera que los machos ocuparían la zona húmeda en mayor medida de lo esperado. La baja tasa de recaptura (1.9%) sugiere que la especie se comportó mayoritariamente como transeúnte, con sedimentaciones cortas o de moderada duración. Las aves sedimentadas en el Parque aumentaron de peso durante ambos pasos y experimentaron ligeros descensos en el centro de la invernada. Sin embargo, el mosquitero común aumentó el nivel de grasa corporal en el centro del invierno presumiblemente como estrategia ante los cambios en la temperatura y el acortamiento del día, aunque el nivel de masa muscular descendió, lo que podría provocar la pérdida neta de peso media encontrada en la población sedimentada. Los machos muestran una tasa de retorno interanual superior a la de las hembras, aunque globalmente fue baja (1.48%). Palabras clave: anillamiento, mosquitero común, phylloscopus collybita, migración diferencial, invernada diferencial, condición corporal, sex-ratio.
Differential migration and wintering of the chiffchaff (Phylloscopus collybita) in a wetland in the Iberian levant. We studied the behavior of the chiffchaff (Phylloscopus collybita) outside the breeding season in Paraje Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca. We observed two different migration periods separated by a central one. In the post breeding season we observed two different waves, in the first one, females were more abundant than males, and the speed of passage was faster, while in the second, male proportion increased greatly and the speed of passage decreased. The post breeding median date of the females was 3 days before males. In the pre breeding migration we observed a passing pattern: adult male - young male - adult female - young female, typical in species with differential migration, with a marked distance of 16 days between adult males and adult females, that we describe here for the first time. Males were more abundant than females in winter (sex-ratio 72-28). The passing pattern and the sex-ratio point to a latitudinal segregation by sexes, where males would be more abundant as closer to the breeding grounds. We observed indications of differential use of habitat, so that males would occupy the wetland to a greater extent than expected. Low recapture rate (1.9%) suggests that the species behaves mainly as a transient, with short, or moderate stopover duration. Birds recaptured, regained weight during both migrations but experienced some loses in the center of the winter. Nevertheless, chiffchaffs increased fat scores in the center of the winter presumably as an strategy to afford changes in temperature and length of the day, but observed muscle scores decreased, which could account for the losses of weight in the population in the center of the winter. Males show a higher between-winter recapture than females, but it was overall low(1.48%). Keywords: ringing, chiffchaff, Phylloscopus collybita, differential migration, differential wintering, body condition, sex-ratio.
1 | Grup Au d’Ornitologia. C/ Mestre Ripollés, 40. 12003 Castelló.
[email protected] 2 | Grup Au d’Ornitologia. Gran Avinguda Jaume I 158. 12560 Benicàssim (Castelló).
[email protected]
72
Introducción En las latitudes templadas el invierno es una época especialmente complicada para las aves, las temperaturas bajan, y el acceso al alimento desciende bruscamente, obligando a muchas especies a emigrar, muchas veces a miles de kilómetros de distancia. A los peligros de la propia migración, se añade la incertidumbre de encontrar buenas áreas de invernada, por lo que muchas especies sufren la mayor cantidad de bajas durante esta época (rev. en Newton, 1998). En el mosquitero común (Phylloscopus collybita), como en tantas otras especies (Crisol, 1999; Newton, 2008), se produce una migración diferencial por sexos, de modo que machos y hembras migran en momentos distintos (Catry, 2005) y parecen mostrar preferencias de hábitat diferentes (Catry, 2007). Estas diferencias comportamentales en la migración y la invernada tienen su origen en las diferencias morfológicas derivadas de la separación de los papeles de los sexos durante la cría (Ketterson & Nolan, 1983; Ardia & Bildstein, 1997; Crisol, 1999). Las implicaciones ecológicas de esta migración diferencial son muy importantes: al pasar la época invernal en áreas separadas, los diferentes miembros de una población pueden enfrentarse a distintos grados de competencia interespecífica, predación, inclemencias meteorológicas o escasez de alimento, factores que afectan a la supervivencia y a los patrones evolutivos de la especie (Crisol, 1999; Senar & Borrás, 2004). El estudio de las estrategias migratorias e invernales nos acerca a un mejor conocimiento de la ecología de las aves y de las presiones selectivas que han afrontado a lo largo de su historia evolutiva reciente. El mosquitero común resulta especialmente interesante desde este punto de vista, al ser una de las pocas especies exclusivamente insectívoras que pasan el invierno en nuestra latitud. En este trabajo describimos los patrones generales de la migración y la invernada del mosquitero común en una zona húmeda del levante ibérico con especial atención a la migración diferencial de la especie, en base a un programa de capturas sistematizado llevado a cabo entre 1990 y 2012.
Método y materiales El Prat de Cabanes-Torreblanca es una zona húmeda costera situada en el centro-este de la península Ibérica (40º 14’N, 000º 12’ E). Goza de protección legal bajo la figura de Paraje Natural Protegido desde 1988 (Decreto 188/1988, de 12 de diciembre) y fue declarado humedal Ramsar de importancia internacional en diciembre de 1989. El Parque tiene una superficie de 812 Ha. Es un prado pantanoso formado por la colmatación de una laguna
costera que actualmente está separada del mar por una restinga de gravas. La vegetación está bien desarrollada, y dependiendo de la salinidad, encontramos saladares; prados de juncos, o la típicamente hidrófila dominada por carrizo (Phragmites australis) y enea (Typha angustifolia). El sustrato es de turba en amplias zonas. La climatología es típicamente mediterránea, con otoños húmedos e inviernos suaves y secos. La temperatura media del mes de enero es de 9.9º C. La precipitación media es de 480 mm anuales, con mayor concentración en los meses de otoño en invierno (66% de la lluvia entre septiembre y enero). El mosquitero común es un nidificante muy común en gran parte de Europa continental. Cuenta con una población de entre 30 y 60 millones de ejemplares (BirdLife International, 2004). En la Península Ibérica está distribuido de forma dispersa, principalmente en áreas boscosas del Pirineo y del pre-Pirineo, donde llega a ser común (Balmorí et al., 2002; Sales, 2004). Fuera de la época de cría, una parte importante de la población de Europa continental se desplaza hacia el sur, ocupando ampliamente la cuenca mediterránea (Cramp, 1992). En esta época es común en una gran variedad de hábitats, pero presenta densidades especialmente altas en zonas húmedas, probablemente debido a la mayor concentración de insectos, que forman prácticamente el 100% de su dieta también en esta época (Herrera, 1984; Simms, 1985, López-Iborra et al., 2005). En la península ibérica las aves invernantes proceden de Bélgica, Alemania, Francia, Gran Bretaña y Holanda (Cantos, 1992), aunque de forma particular, en la provincia de Castellón, las aves parecen provenir mayoritariamente del centro del continente y no de Gran Bretaña y de la franja atlántica europea (Tirado, 2011). La población de mosquiteros comunes en el área de estudio pertenece de forma casi exclusiva a la subespecie continental (P. c. collybita). Durante el periodo de estudio solo se han capturado unos pocos ejemplares con caracteres de la subespecie nórdica P. c. abietinus, todos ellos durante el paso prenupcial (febrero y marzo), por lo que su presencia en la muestra resulta anecdótica. Los mosquiteros se capturaron dentro de un programa de seguimiento de la ornitofauna en el Parque. Se establecieron dos estaciones de anillamiento de esfuerzo constante (Baillie et al., 1986) que operaron durante 4 horas desde el amanecer a lo largo de todo el año con una periodicidad que varió de semanal a decenal. Las estaciones se ubicaron en ambientes similares, cerca de la línea de costa, en áreas con dominio del carrizo y con suelos, que durante la estación invernal, estuvieron inundados la mayoría de los años. La estación más antigua operó entre los años 1990 y 2012, con 86 metros de redes, y la segunda estación entre los años 2001 a 2010,
NEMUS
vol. 3 2013
con 126 metros de redes. No se utilizaron reclamos para la captura de las aves, por lo que se evitaron los sesgos en el sexo de las aves capturadas producidos por el uso de grabaciones en esta especie (Lecoq & Catry, 2003). Para cada ave se tomaron datos de biometría estándar: Ala máxima y longitud de la tercera primaria con precisión de medio milímetro (Svensson, 1992), condición corporal mediante estimación visual del índice de grasa corporal (Kaiser, 1993) y de músculo pectoral (Gosler, 1991). Todos los ejemplares se pesaron utilizando una báscula digital con precisión de 0.1gr. Para la datación se siguieron las indicaciones de Svensson (1992) y de Jenni & Winkler (1994). De forma general consideramos adultas a las aves datadas, nacidas con anterioridad a la última temporada de cría, y jóvenes a todas aquellas nacidas en la última temporada de cría. Las capturas y las medidas biométricas fueron tomadas por los autores. Previo al inicio del trabajo de campo se llevaron a cabo varias jornadas de estandarización de medidas, que se repitieron regularmente durante el periodo de estudio para evitar diferencias en la toma de datos. Todas las aves fueron marcadas con anillas metálicas con remite ICONA y liberadas posteriormente en
73
las proximidades de la zona de captura. Para presentar la fenología de la especie, se calculó el número de ejemplares capturados por metro lineal de red y jornada en cada estación, y posteriormente se promedió el valor de cada jornada por pentada. El tamaño de ala permitió la separación de sexos, ya que los mosquiteros comunes son sexualmente dimórficos en tamaño, con escaso solapamiento (Ticehurst, 1938). A pesar de que las aves de primer año son más pequeñas que las adultas, esta diferencia es pequeña comparada con la diferencia entre sexos (Catry, 2005). Para sexar los ejemplares hemos partido de una muestra (sin distinguir el sexo y la edad) compuesta de 561 individuos. De las medidas del ala (comprendidas entre 51.0 y 68.0 mm.) se pudo identificar los trazados de dos distribuciones con formato muy próximo al modelo Gausiano, que se solapaban en un intervalo comprendido entre los 57.0 y 60.0 mm. Ajustamos visualmente los datos a dos curvas normales: una para cada sexo; entre los valores 51.0 y 58.0 mm. para las hembras y los 58.0 y 69.0 mm. para los machos. Posteriormente calculamos la probabilidad de pertenencia a una u otra curva en las zonas de contacto. Para asignar
Figura 1 | Fenología del mosquitero común en el P.N. del Prat de Cabanes-Torreblanca. Se representa el promedio de capturas por pentada para las dos estaciones del Parque entre los años 1990-2012. Las separaciones propuestas se utilizan posteriormente en el texto como referencia para realizar las comparaciones en los distintos periodos. Definimos la invernada de forma restrictiva (P71 a P5: 17-dic a 25-ene), aunque los límites de este periodo central son difusos, y atendiendo a otros factores, como la condición corporal (ver más adelante), puede quedar igualmente bien encuadrado entre las pentadas 69 y 7 (7-dic a 4-feb). n=4.243 Figure 1 | Chiffchaff phenology in P.N. del Prat de Cabanes-Torreblanca. We show mean captures per pentade accounting for both stations in the Park between 1990-2012. The arrows represent the proposed phenologic periods used later in the text for the comparision. We define wintering restrictivelly (P71 a P5: 17-dec a 25-jan), although the limits in this central period are difuse, and attending other factors, like body condition (see later), it can equally be estabilshed between pentade 69 and 7 (7-dec a 4-feb). n=4.243
74
un tamaño a uno u otro sexo escogimos los primeros puntos de corte con un valor de p superior a 0.95. La sedimentación se calculó como la distancia en semanas entre la primera y la última captura de cada individuo. Para este análisis se utilizaron los autocontroles (ave anilladas por nosotros y vueltas a capturar en la misma temporada invernal). Los datos se analizaron con el programa R (R Developement Core Team, 2012) y Excel.
Resultados Fenología de paso Se capturaron un total de 4.243 ejemplares. Los primeros mosquiteros se capturaron en la P55 (28-sep). El paso postnupcial es intenso y con dos oleadas (fig. 1). Una primera hasta la P64; y una segunda desde la P65 hasta la P68, momento en el que se produce un fuerte descenso que asociamos al final del paso postnupcial. Tras un periodo de transición, se inicia la invernada en la P71 que duraría hasta la P5, tras la que se vuelve a producir una irrupción de ejemplares que marcaría el inicio del paso prenupcial P6 (26-ene). Este paso es de menor entidad que el postnupcial, y se prolonga hasta la P20 (6-abr), con algunos ejemplares aislados capturados fuera de este periodo (no representados). La presencia de la especie en el parque tuvo una duración máxima de 190 días. Durante el paso postnupcial las hembras pasaron antes que los machos h = 12-nov, m = 15-nov; n=2.638 estos datos están en consonancia con lo encontrado por Green (1988) en una población en Inglaterra donde también observa un paso adelantado de las hembras (aunque la diferencia en las medianas es algo mayor -5 días-) y por Quintana (en prensa) para una muestra de ejemplares en Asturias. No encontramos diferencias en el paso por edades (ambas medianas situadas en el de 14-nov) en contra a lo observado por Cantos para toda la Península Ibérica (1992) que apunta a un paso adelantado de los jóvenes.
Periodo
Machos
Durante el paso prenupcial se observa una marcada segregación por sexos y edades, de tal manera que los machos adultos pasaron primero MADmdn=16-feb n=133, seguidos de los machos jóvenes MJmdn=20feb, n=278, posteriormente por hembras adultas HADmdn=4-mar, n=59 y finalmente por hembras jóvenes HJmdn=6-mar, n=157. La diferencia entre las medianas de paso entre machos y hembras adultas fue por lo tanto de 16 días, lo que es consistente con los datos publicados para Inglaterra (Reynolds, 1978) y a lo encontrado por Quintana (en prensa). Este patrón de paso primaveral (m.ad.- m.juv. – h.ad. – h.juv.) es el mismo en la práctica totalidad especies paseriformes en las que se ha estudiado el patrón migratorio primaveral considerando sexo y edad (rev. en Newton, 2008; Gargallo et. al., 2011) y que describimos aquí por primera vez para esta especie teniendo en cuenta ambas variables. Sex-ratio Utilizando los criterios anteriormente descritos, consideramos como hembras a aquellos ej. con tamaños de ala menor o igual a 57mm. (prob. hembra 57mm.=0.96) y como machos a los ej. con ala mayor o igual a 60mm. (prob. macho 60mm.=0.98). Estos puntos de corte son los mismos que utilizó Catry (2007) en su análisis de una población invernante en Portugal. Se sexaron mediante este método 1.986 machos y 1.217 hembras. Un 13.6% de los ejemplares quedaron sin sexar (503 ej.). La proporción de sexos está sesgada hacia los machos en todos los periodos con diferencias significativas en todos ellos (tabla 1). Las proporciones se mantienen similares durante el paso postnupcial, pero caen de manera drástica en el centro del invierno. Esto indica que el descenso en las hembras sería el principal causa de la fuerte caída de ejemplares observada en la entrada del invierno (fig. 1). Estos datos evidencian una segregación por sexos durante la invernada en esta latitud como ya se ha observado en la fachada atlántica europea, en la que los machos son más comunes cuanto más al norte
Hembras
Test
Paso postnupcial I (P56-64)
56.1
43.9
z=3.987, P(z)= 0***, n=1.068
Paso postnupcial II (P65-68)
59.3
40.7
z=5.636, P(z)=0***, n= 918
Invernada (P71-5)
72.1
27.9
z=9.126, P(z)=0***; n= 426
Paso prenupcial (P6-20)
67.8
32.2
z=8.825, P(z)=0***; n= 614
Tabla 1 | Porcentajes de sexos encontrados en la población invernante en el Prat de Cabanes-Torreblanca entre 1996 y 2010 en los periodos propuestos. Table 1 | Sex ratio in the wintering population in the Prat de Cabanes-Torreblanca between 1996 and 2010 in the proposed periods.
NEMUS
75
vol. 3 2013
y Arizaga et al. (2012) de un 9.2%, ambos en humedales del N de España; datos parciales de dos años de trabajo en una estación situada en una zona húmeda a 60 Km. al sur del Prat de Cabanes-Torreblanca indican una tasa de recaptura similar a la de estas localidades del 7.4% (Grup Au, inédito) lo que refuerza la idea de que la tasa de recaptura es más baja de lo habitual para tratarse de una zona húmeda (todos los estudios con metodología similar). Las áreas de campeo de los ejemplares capturados parece que se mantuvieron en zonas relativamente restringidas, ya que en los 10 años de trabajo en común en las dos estaciones no se obtuvieron recuperaciones cruzadas a pesar de tratarse de dos puntos dentro del mismo ecosistema y de no estar excesivamente alejadas (6.5Km.) Este comportamiento sería típico de la especie fuera de la época de cría, otros autores apuntan igualmente a que las áreas de campeo son de reducido tamaño (Sauvage et al. 1998; Jarry & Roux, 1982; Catry, 2003). La estancia media de las aves sedimentadas fue de 25 días, dato similar al encontrado por Catry (2003) en una población invernante de Portugal que fue de 20 días. La probabilidad de recaptura (porcentaje de aves recuperadas contra aves anilladas) fue distinta por sexos para aves jóvenes mjuv=1.72 hjuv=2.33 (P=0.95, z=4.30 P(z)=0***, n=44), mientras que para aves adultas de ambos sexos, la probabilidad de recaptura fue virtualmente idéntica mad= 2.36 had=2.38, n=14. La probabilidad de recaptura de los machos jóvenes fue por lo tanto significativamente inferior respecto a los adultos
(Catry, 2005). Además de esta importante diferencia en la proporción de sexos en el centro del invierno, observamos que la proporción hembras se mantiene muy baja durante el paso prenupcial, ya que apenas sube 5 puntos porcentuales (contra la caída de más de 12 en invierno). Además, la proporción de hembras en ambos pasos, muestra una diferencia significativa (P=0.95, z=3.657 P(z)=0). Ambos datos apuntan a que las hembras son menos proclives a ocupar el humedal durante la primavera que durante el paso otoñal. Edad En el paso postnupcial la proporción de jóvenes alcanzó el 79.8% (56%m 44%h) n=2462. Descendió en el centro de la invernada 75.1% (68.3%m 31.7%h) n=429 para volver a aumentar durante el paso prenupcial 80.8% (66.6%m 33.4%h) n=647. Se observa una presencia mínima de aves jóvenes en el centro de la invernada, aunque las diferencias entre los pasos y la invernada no son significativas P=0.95, z=1.797, P(z)=0.036 n.s. Sedimentación Se obtuvieron 80 autocontroles (aves anilladas y recuperadas dentro de la misma temporada), esto significa que el 98.1% de los mosquiteros anillados no se volvieron a capturar, por lo que la mayor parte de los ejemplares capturados eran migrantes o se comportaron como transeúntes. Esta tasa de recaptura (1.9%) puede considerarse baja para tratarse de una zona húmeda. Onrubia et al. (2004) obtienen tasas de recuperación de un 6.3%
3 2 1 0 55
60
65
70
0
5
10
15
20
Figura 2 | Nivel de grasa corporal medio (+- desviación estándar) para la población migrante e invernante en el Prat de CabanesTorreblanca n=4.230. Hembras: negro; machos: gris. Se puede observar un periodo de paso inicial que termina pronto (P62: 2-nov) seguido de un periodo en el que las aves muestran unos niveles de grasa corporal bajos, y un aumento posterior en la entrada del invierno, desde la P68 (2-dic) y hasta la P8 (5-feb). El paso prenupcial se caracteriza por unos niveles igualmente bajos excepto en el final del periodo: desde la P16 (17-mar) en adelante, aunque con unas altas desviaciones estándar debido a la baja muestra disponible ya en esa época del año. Figure 2 | Mean body fat level (+- standard deviation) for the migrant and wintering population in Prat de Cabanes-Torreblanca n=4.230. Females: black; males: grey. We can differentiate an initial wave of migrants that ends soon (P62: 2-nov) followed by a second period in which birds show low fat levels, and a following rise at the beginning of the winter, from P68 (2-dec) to P8 (5-feb). Pre breeding migration is characterized by low fat levels but at the end of the period: from P16 (17-mar) onwards, but with high standard deviations due to the low sample at this time of the year.
76
de ambos sexos y de hembras jóvenes. Este grupo de edad muestra por lo tanto un mayor grado de trashumancia dentro de la población de mosquiteros fuera de la época de cría en este ambiente. Para estimar la movilidad de la población comparamos la probabilidad de recaptura dentro de cada uno de los periodos, calculando el porcentaje de aves anilladas que se volvieron a recuperar dentro del propio periodo. Las aves que llegaron en la primera oleada migratoria se recapturaron en una menor proporción (1.36%) que aquellas que accedieron al área en la segunda oleada de paso postnupcial (2.54) a pesar de tener una duración menor, con diferencias significativas (P=0.95, z=8.328 P(z)=0***), lo que indica un paso inicial más rápido. Por otro lado, la probabilidad de recaptura fue máxima durante la invernada (2.96) pero no fue significativamente distinta a la de la segunda oleada de paso, (P=0.95, z=0.026 P(z)=0.489 n.s.) por lo que podemos afirmar que una vez superada la primera parte de la migración las aves sedimentadas muestran una movilidad similar, y en este sentido ambos contingentes tienen el mismo comportamiento. De nuevo en el paso prenupcial la probabilidad de recaptura disminuye (1.59) aunque las diferencias no resultan significativas respecto a la invernada (P=0.95, z=1.555 P(z)=0.060 n.s). Las aves que se recapturaron durante el paso postnupcial ganaron peso: +0.22 +- 0.48 n=33. Por sexos, las hembras ganaron más peso que los machos aunque las diferencias no llegan a ser significativas (hembras=+0.38+-0.47 n=13; machos=0.08+-0.44 n=15, Mann-Whitney U=136.5, P=0.038). Las recuperadas en el centro del periodo invernal perdieron peso: media -0.25+-0.45 n=6 (muestra muy pequeña para comparar el comportamiento de los sexos). En el paso prenupcial las diferencias de peso entre la primera y la segunda captura fueron positivas +0.57 +- 0.48 n=11 con aumentos similares en ambos sexos (hembras=0.63 +- 0.72 n=4; machos=0.55 +- 0.38 n=6, Mann-Whitney U=13.5, P=0.085 n.s.). Ambos sexos tuvieron un comportamiento similar en ambos pasos, con ganancias de peso parecidas, y con una ligera tendencia de las hembras a ganar algo más de peso durante el paso postnupcial. Esta tendencia a aumentar
Periodo
Machos
más de peso queda reflejada en el primer tramo de la migración en la fig. 2 y tendría relación con la mayor distancia de migración de este sexo aunque las diferencias no son de suficiente entidad para que alcancen el nivel de significación del 95%, quizás por el reducido tamaño de la muestra. Entre las aves sedimentadas el 25.7% realizaron estancias de larga duración (5 semanas o más). Para este grupo de aves no se encontraron diferencias entre sexos M=21.1% H=31.3% (P=0.95, z=0.978 P(z)=0.164 n.s), por lo que podemos afirmar que la tendencia a realizar estancias largas no depende del sexo. Condición corporal Las hembras tienen un nivel de grasa corporal más alto durante el paso postnupcial con diferencias que son significativas. Durante la invernada son algo más altas en las hembras pero sin diferencias relevantes. Durante el paso prenupcial, son los machos los que muestran un nivel de grasa mas alto, aunque esta diferencia tampoco resulta significativa (tabla 2). Esto sería consecuencia de que las hembras capturadas durante el paso postnupcial están aún en tránsito hacia otras áreas más lejanas, por lo que su carga de grasa es mayor. Por otro lado, el nivel de grasa acumulado aumenta en el centro del invierno (tabla 2). Estos niveles más altos de grasa se adquieren a partir de la P69 (7-dic) y vuelven a niveles bajos entre las P5 a 8 (21-ene / 5-feb) (fig. 2). Los aumentos de grasa entre el paso postnupcial y la invernada son significativos en ambos sexos: machos z=10.990 p(z)=0.000*** y hembras z=5.503 p(z)=0.000***. Este comportamiento parece estar relacionado con una estrategia de invernada común en otras especies y que se habría fijado en la población como respuesta a la bajada de las temperaturas y al acortamiento del día, y ante los eventuales episodios de carestía y aumento en la dificultad para alimentarse determinados por éstos (Kendeigh, 1934; Baldwin & Kendeigh, 1938; Helms & Drury, 1960; King & Farner, 1966). Al contrario que el nivel de grasa, el nivel de músculo pectoral se reduce de forma significativa en el centro del invierno, tanto en hembras (z=2.105 P(z)=0.017 *) como en machos (z=2.370, P(z)=0.009*). El nivel de
Hembras
Test
Post (P58 a P68)
1.100 +- 0.065 n=1133
1.394+- 0.066 n=832
z=4.929 p(z)= 0.000***
Inv (P71 a P5)
1.892+- 0.140 n=282
1.974+- 0.194 n=117
z=0.523 p(z)= 0.300 n.s.
Pre (P6 a P20)
1.535+- 0.104 n=413
1.458+- 0.154 n=192
z=0.977 p(z)=0.166 n.s.
Tabla 2 | Índice de grasa corporal (Kaiser, 1993) para los tres periodos por sexo. Media e intervalos de confianza del 95% Table 2 | Fat score (Kaiser, 1993) for the three periods by sex. Mean and 95% confidence intervals
NEMUS
77
vol. 3 2013
músculo pectoral es un indicador útil del nivel de proteínas acumuladas en el organismo del ave y un indicador de condición corporal, ya que se utilizan como reserva energética al igual que la grasa (Pennycuick, 1975; Gosler, 1991; Salewski et al., 2009), por lo que esta pérdida de masa muscular quizás esté asociada a la finalización del periodo migratorio. Las diferencias entre sexos son similares a las encontradas para el nivel de grasa. Durante el paso postnupcial el nivel de músculo en las hembras es más alto y con diferencias significativas respecto a los machos, entendemos que por las mismas causas apuntadas anteriormente. Ambos sexos tienen evoluciones similares en el nivel de músculo pectoral durante el invierno y el paso prenupcial (tabla 3). Fidelidad invernal El 1.48% de las aves se recapturaron en inviernos sucesivos. Esta tasa de recaptura entre inviernos sucesivos puede considerarse baja: Catry (2003) en un área de Portugal obtiene un 4.4%; Sauvage et al. (1998) encuentran para un área de invernada en el Río Senegal una tasa de retorno interanual del 5.9%, aunque en otra zona cercana Jarry & Roux (1982) obtuvieron una tasa similar a la nuestra (1.2%). En Gambia, se obtuvieron tasas de retorno interanual igualmente bajas (0.5%) (King & Hutchinson, 2001) que los autores, al compararla con los datos del Río Senegal, atribuyen a las diferencias en la calidad del hábitat. Estos datos hacen referencia a una muestra que incluye una proporción indeterminada de mosquiteros ibéricos (Phylloscopus ibericus) (Catry, 2005). En otros ambientes en el sur de la Península se encuentra una tasa de recurrencia invernal del 5.1% (Herrera & Rodriguez, 1979) (bosque mediterráneo) y entre el 8 y el 50% en zonas de matorral mediterráneo (Finlayson, 1980). Con estos datos podemos concluir que la especie muestra una baja fidelidad al área de invernada. Para aquellos ejemplares que se recapturaron en temporadas sucesivas (n=63), por lo tanto de ejemplares adultos, encontramos diferencias significativas en la probabilidad de retorno por sexos, siendo los machos
Periodo
Machos
más proclives a reocupar el área de estudio que las hembras H=15 M=36 (X2=8.647 p=0.003***).
Discusión Paso postnupcial La migración postnupcial del mosquitero se produce en una doble oleada. La primera parte de la migración (P55 a P64: finales sep. a mediados de nov.) tenemos bajas probabilidades de recaptura (0.0136) indicando un paso rápido. En la segunda parte (P65 a 68) la velocidad de paso disminuye de forma significativa (mayor probabilidad de recaptura: 0.0248) debido a la finalización del paso postnupcial. El paso postnupcial es especialmente evidente en las hembras, que llegan antes (mediana avanzada) y que permanecen en menor proporción que los machos, que queda reflejado en el porcentaje decreciente de este sexo a lo largo de la temporada, pasando del 44.0% en el primer periodo de la migración postnupcial al 28% en la invernada. Los niveles de grasa y de músculo pectoral más altos de las hembras son también consistentes con esta interpretación de un paso inicial rápido en la que las hembras. Por lo tanto, las hembras recorrerían una mayor distancia que los machos para invernar más al sur. Otro dato que indica esta mayor distancia migratoria de las hembras es tendencia a aumentar más de peso que los machos sedimentados, aunque nuestra muestra no arroja diferencias significativas. La mayor parte de las aves de llegada tardía (P65 a P69: segunda quincena de noviembre) desaparecen igualmente, bien porque se distribuyen en otros ambientes cercanos, o porque continúan su paso hacia el sur, dejando un remanente de aves relativamente escaso en el periodo invernal que apenas supone un 12% de las aves anilladas durante el paso postnupcial. Paso prenupcial El paso prenupcial es de mucha menor entidad que el postnupcial. El aumento de aves esperable por el paso de ejemplares hacia el norte apenas es perceptible. Esto es quizás debido a que las aves sedimentadas durante la invernada superan en número a las aves migrantes que acceden al
Hembras
Test
Post (P58 a P68)
1.090 n=398
1.169 n=254
z=6.265 p(z)= 0.000***
Inv (P71 a P5)
1.043 n=144
1.060 n=42
z=0.292 p(z)= 0.386 n.s.
Pre (P6 a P20)
1.119 n=211
1.179 n=56
z=0.935 p(z)=0.175 n.s.
Tabla 3 | Índice de músculo pectoral (Gosler, 1991) para los tres periodos por sexo. Media e intervalos de confianza del 95% Table 3 | Muscular index (Gosler, 1991) for the three periods by sex. Mean and 95% confidence intervals
78
medio, lo que provoca, por un lado, que no haya diferencias significativas en la probabilidad de recaptura entre el invierno y el paso prenupcial (aunque si se observe un descenso, y por lo tanto indique un mayor trasiego de aves), y por otro, que el porcentaje de hembras no aumente de forma significativa. Este escaso aumento del porcentaje de hembras tras el mínimo invernal es significativamente menor del esperado en comparación con el paso otoñal, lo que podría estar indicando que las hembras evitan la zona húmeda en su paso hacia el norte. Observaciones parciales realizadas en una parcela de cultivos abandonados a pocos kilómetros de nuestra zona de estudio, en los que se encontró una alta proporción de hembras durante el paso prenupcial (76%, n=17 contra 33.1% en el Prat de Cabanes-Torreblanca), apuntan a que esto sería efectivamente así, y que las hembras estarían evitando la zona húmeda durante el paso prenupcial. La fenología de paso comparada de ambas zonas respalda igualmente esta conclusión, ya que como hemos visto, en el Prat, el paso primaveral cae bruscamente a partir de la P13 (fig. 1), mientras que en los campos de secano se mantiene o incluso aumenta de intensidad en este tramo final del paso (obs. pers.). Estos indicios apuntan a un uso diferencial del hábitat en el mosquitero común durante el paso prenupcial. Este uso diferencial del hábitat no está descrito en muchas especies de aves, aunque Catry (2007) ya apunta una especialización diferencial por sexos en el mosquitero común. Las causas de esta diferencia merecerían un estudio específico, y quizás las condiciones de alimentación estén en la raíz de esta diferencia, bien por la escasa disponibilidad de alimento en esta época avanzada de la primavera, o bien por una mejor eficiencia de las hembras en ambientes estructuralmente más complejos. Invernada Con la llegada del invierno las temperaturas bajan, el día se acorta y la disponibilidad de alimento para las especies insectívoras desciende, no solo hay menos tiempo para alimentarse, sino que hay menos alimento, y las bajas temperaturas exigen un mayor gasto energético para mantener la temperatura corporal. Todos estos problemas son especialmente graves para las especies insectívoras, ya que sus presas son sensibles al frío. Una de las estrategias mas comunes para superar estos retos es el aumento del nivel de grasa corporal, que es útil tanto para la termoregulación como para superar momentos puntuales de escasez de alimento provocados por olas de frío o por vientos o lluvias intensas. (Kendeigh, 1934; Baldwin & Kendeigh, 1938; Helms & Drury, 1960; King & Farner, 1966). Esta estrategia se observa en el mosquitero común, con un aumento significativo del nivel de
grasa corporal entre el paso postnupcial y la invernada (fig. 2). Aunque los niveles de grasa corporal en el centro del invierno son los más altos de todo el periodo de estudio, las aves que se sedimentan en el parque experimentan una pérdida de peso neta, lo que indica, que o bien el parque en esta época no ofrece suficientes recursos de alimentación para la población sedimentada o que esta pérdida de peso sería normal en esta latitud como consecuencia del cambio en las condiciones ambientales. En cualquier caso, los aumentos en los niveles de grasa, que se producen a partir de la P67 (7-dic) estarían anticipando la previsible pérdida de peso que se produce durante el centro del invierno, cuando las condiciones de alimentación son peores, en consonancia con la teoría al respecto. Durante la invernada la sedimentación es máxima (aunque similar a la de la última fase de la migración postnupcial) y la proporción de machos en la muestra es la más alta (71%). Este aumento de la proporción de machos indica una invernada diferencial por sexos. De ser así, en otras áreas de invernada más al sur deberíamos de encontrar una menor proporción de machos, ya que éstos permanecen más al norte. Esta situación se ha observado en la fachada atlántica europea y africana donde hay un gradiente en la proporción de machos y hembras, siendo los primeros más abundantes cuanto más al norte (Catry, 2005). En la fachada atlántica a la misma latitud (40.5º N), y también en localidades costeras, este autor encuentra una proporción de machos similar a del Prat de Cabanes-Torreblanca 53.7% contra 62% en el presente estudio. En este sentido sería interesante comparar la proporción de machos en otras localidades mediterráneas para ver si se observa el mismo comportamiento. Sedimentación La proporción de ejemplares sedimentados (capturados en más de una ocasión en la misma temporada) es muy baja (1.92%), incluido el centro del invierno, que normalmente debería de mantener una población más estable (2.96%). Esto indica que la presencia del mosquitero común en nuestra área de estudio está caracterizada por estancias cortas y por una alta tasa de recambio de la población, que es por lo tanto mayoritariamente transeúnte. Tan solo un 0.5% de los ejemplares capturados tuvieron sedimentaciones de larga duración (5 semanas o más). Los movimientos de la población sedimentada parece estar restringida a áreas de reducido tamaño, como hemos comprobado por la ausencia de recuperaciones cruzadas entre las dos estaciones, que distan una de otra 6.5 Km., lo que refuerza la impresión de que la
NEMUS
vol. 3 2013
población local, una vez superada la corta fase de sedimentación, abandona el área completamente buscando nuevos hábitats, quizás en una constante trashumancia invernal. La tasa de recurrencia invernal (1.5%) es igualmente baja. Estos dos índices (tasa de sedimentación y recurrencia invernal) como hemos visto, son bajos comparados con otras zonas húmedas de la península ibérica (y también en otros hábitats), lo que apuntaría a que el Prat de Cabanes-Torreblanca es un hábitat sub-óptimo para esta especie. Las causas de estas diferencias quizás haya que buscarlas en la estructura del hábitat, que es muy poco diverso (masa casi pura de carrizal) lo que ofrecería unas posibilidades limitadas de alimentación a la especie. Agradecimientos: A Paco Campos por el asesoramiento en la utilización de los test estadísticos.
Bibliografía Ardia, D. R. & Bildstein, K. L. 1997. Sex related differences in habitat selection in wintering American kestrels, Falco sparverius. Animal Behaviour 53. Arizaga, J., Díez, E., Aranguren, I., Asenjo, I., Cuadrado, J. F., Elosegi, Z., Goikoetxea, J., Herrero, A., Jauregi, J. I., Mendiburu, A. & Sánchez, J. M. 2012: Wintering survival of insect-eating passerines in southern Europe. Bird Study 59 nº 1 pp37-42 Baillie, S.R., Green, R.E., Boddy, M. & Buckland, S.T. 1986. An evaluation of the Constant Effort sites Scheme. Research Report 21. British Trust for Ornithology, Thetford. Baldwin, S.P. & Kendeigh S.C. 1938. Variations in the weight of birds. Auk 55: 416-467 Balmorí, A., Cuesta, M.A. & Caballero, J.M. 2002. Distribución de los mosquiteros ibérico (Phylloscopus brehmii) y europeo (Phylloscopus collybita) en los bosques de ribera de Castilla y León (España). Ardeola 49: 19-27 BirdLife International, 2004. Birds in Europe:population estimates, trends and conservation status. Cambridge, UK. BirdLife International (BirdLife Conservation Series No. 12) Cantos, F.J. 1992 Migración e invernada de la familia Sylvidae (Orden Passeriformes, Clase Aves) en la Península Ibérica. Tesis doctoral. Universidad Complutense de Madrid. Departamento de Biología Animal I (Zoología) Carpenter, F.L., Hixon, M. A., Beuchat, C. A., Russell, R. W., Paton, D. C.1993. Biphasic mass gain in migrant Hummingbirds: body composition changes, torpor and ecological significance. Ecology 74 (4) pp.1173-1182 Catry, P., Bearhop, S., Lecoq, M. 2007. Sex differences in settlement behaviour and condition of chiffchaffs Phylloscopus collybita at a wintering site in Portugal. Are females doing better?. Journal of Ornithology Catry, P., Catry, I., Catry, T. & Martins, T. 2003. Within and between-year winter-site fidelity of chiffchaffs (Phylloscopus collybita). Ardea 91(2). Netherlands Ornithologists’ Union.
79
Catry, P., Lecoq, M., Araújo, A.,Conway, G., Felgueiras, M., King, M. B., Rumsey, S., Salima, H. & Teneiro, P. 2005. Differential migration of chiffchaffs Phylloscopus collybita and P. ibericus in Europe and Africa. Cramp, S. 1992. The Birds of the Western Palearctic Volume VI. Oxford University Press, Oxford, New York. Crisol, D.A., Baker, M.B. & Carbone, C. 1999. Differential migration revised. Latitudinal segregation by age and sex class. In Nolan, V. Jr., Ketterson, E.D. and Thompson, C.F. (Eds.). Current Ornithology. Vol. 15. Kluwer Academic / Plenum Publishers, New York. Finlayson, J. C. 1980. The recurrence in winter quarters at Gibraltar of some scrub passerines, Ringing & Migration, 3:1, 32-34 Gargallo, G., Barriocanal, J., Castany, J., Clarabuch, O., Escandell, R., López-Iborra, G., Rguibi-Idrissi, H., Robson, D. & Suárez, M. 2011. Spring migration in the western Mediterranean and NW Africa: the results of 16 years of the Piccole Isole project. Monografíes del Museu de Ciències Naturals 6. Institut de Cultura de Barcelona, Ajuntament de Barcelona. Gosler, A. G. 1991. On the use of greater covert moult and pectoral muscle as measures of condition in passerines with data for the great tit Parus major. Bird Study 38 Green, G. R., 1988. The autumn migration of chiffchaffs at an inland site in south-east England. Ringing & Migration, vol 9 nº 2 pp 65-67 Helms, C.W. & Drury Jr., W.H. 1960. Winter and migratory weight and fat: Field studies on some North American buntings. Bird-Banding 31: 1-40 Herrera, C.M. 1984. A study of avian frugivores, bird dispersed plants, and their interaction in mediterranean scrublands. Ecol. Monographs 54: 1-23 Herrera C.M. & Rodriguez M. 1979. Year to year site constancy among three passerine species wintering at a Southern Spanish locality, Ringing & Migration, 2:3, 160-160 Jarry, G. & Roux, F., 1982. Le baguange des oiseaux au Sénégal. Résultats des années 1957 à 1977. Recherches scientifiques dans les Parcs nationaux du Sénégal. Mém. Inst. fr. Afr. Noire 92: 185-205 Jenni, L. & Winkler, R. 1994. Moult and aeging of European passerines. Academic Press, Londres. Kaiser, A. 1993. A multi-category classification of subcutaneous fat deposits of songbirds. Jorunal of Field Ornithology 64 Kendeigh, S.C. 1934. The role of environment in the life of birds. Ecol. Monogr. 4: 299-417 Ketterson, E. D.& Nolan, V. Jr., 1983. The evolution of differential bird migration. In Current Ornithology vol. 1 (R. F. Johnston, Ed.) Plenum Press, New York King J. R. & Farner D. S. 1966. The adaptative role of winter fattening in the White-Crowned Sparrow with comments on its regulation. The American Naturalist. Vol. 100 nº 914 King J.M.B. & Hutchinson J.M.C. 2001 Site fidelity and recurrence of some migrant bird species in The Gambia. Ringing & Migration 20: 293-302 Lecoq, M. & Catry, P. 2003. Diurnal tape-luring of wintering chiffchaffs results in samples with biased sex ratios. Journal of Field Ornithology 74
80
López-Iborra, G., Limiñana, R., Peñarrubia, S. G., Pinheiro, R. T. 2005. Diet of common chiffchaffs (Phylloscopus collybita) wintering in a wetland in south-east Spain Newton, I. 1998. Population limitation in birds. Academic Press. San Diego Newton, I. 2008. The migration ecology of birds. Academic Press. London. Onrubia, A., Andrés, T., Gómez, J., Unanue, A. & Zufiaur, F. (CMA). 2004. Garaio y Salburúa dos estaciones de anillamiento alavesas. Revista de anillamiento nº 13-14. SEO Madrid Pennycuick, C. J. 1975. Mechanics of flight. In: Avian Biology Vol. -5 (ed. D. S. Farner, J. R. King & K. C. Parks), pp. l-75. Academic Press. New York. Quintana, M. (en prensa). Mosquitero común: migración e invernada diferencial por sexos R Development Core Team, 2012. R: A language and environment for statistical computing. R Foundation for Statistical Computing, Vienna, Austria. ISBN 3-900051-07-0, URL http:// www.R-project.org/. Reynolds 1978 Chiffchaffs at Rye Meads. Ringing and Migration 2 38-41. Sales, S. 2004. Mosquiter común (Phylloscopus collybita). En Estarada, J., Pedrocchi, V., Brotons, L. & Herrando, S. (eds.). Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Pp. 438-439 Institut Català d’Ornitologia (ICO)/Lynx Edicions, Barcelona.
Salewski, V., Kéry, M., Herremans, M., Liechti, F. & Jenni, L. (2009) estimating fat and protein fuel from fat and muscle scores in passerines. Ibis 151, 640–653. Sauvage, A., Rumsey, S. & Rodwell, S. 1998. Recurrence of paleartic birds in the lower Senegal River. Molimbus 20. Pp 33-53 Senar, J.C. & Borrás, A. 2004. Sobrevivir al invierno: Estrategias de las aves invernantes en la Península Ibérica. Ardeola 51 (1): 133,168 Simms, E. 1985. British Warblers. E. Mellanby, SA. Walters y U. West, eds. London Svensson, L. 1992. Identification guide to European passerines. Lars Svensson. Stockholm Ticehurst, C.B., 1938. A systematic review of the Genus Phylloscopus. Brit. Mus. London Tirado, M. 2011. Recuperaciones de aves en la provincia de Castellón: petirrojo (Erithacus rubecula), curruca capirotada (Sylvia atricapilla), mosquitero común (Phylloscopus collybita) y mosquitero musical (P. trochilus). En Tirado, M. & Castany, J. (Eds.) 2011. Actes del 1er Congrés de Fauna Castellonenca. Pp. 61-71. Associació Grup Au d’Ornitologia. Castelló.
Data d’arribada 2 novembre 2013 Data d’acceptació 29 novembre 2013
Castany, J. & Tirado, M. 2013. Migración e invernada diferencial del mosquitero común (Phylloscopus collybita) en una zona húmeda del levante ibérico. Nemus nº 3 pp 71-80. Ateneu de Natura, Castelló de la Plana.
NEMUS Vol. 3 2013
81
Sobre Vidaliella gerundensis (Vidal, 1883) del Paleogen de Vallibona (els Ports). Vicent Gual i Ortí1 & Enric Forner i Valls2
Es confirma l’existència de Paleogen a Vallibona (els Ports, nord-est de la Península Ibèrica), tot i que no està cartografiat per l’IGME. S’estudia la població de l’espècie Vidaliella gerundensis (Vidal, 1883). Els nivells amb fòssils continentals lacustres s’assignen al final del Paleocè, al Thanetià. Es cita un nou jaciment de Paleogen continental no conegut: mas de Telers (Vallibona, els Ports). S’amplia la fauna citada amb un nou gasteròpode. Mots clau: Gastropoda continental, Vidaliella gerundensis, Paleocè, Vallibona, península ibèrica.
About Vidaliella gerundensis (Vidal, 1883) from Paleogene of Vallibona (els Ports). The existence of Paleogene in Vallibona (Ports, Northeast of the Iberian Peninsula) is confirmed. Although not mapped by IGME. We study the population of the species Vidaliella gerundensis (Vidal, 1883). Continental fossil lake levels are assigned at the end of the Paleocene, in Thanetian. A new site of Paleogene continental cited: mas de Telers (Vallibona, els Ports, Spain). Expands with a new gastropod fauna quoted. Key words: Continental gastropoda, Vidaliella gerundensis, Paleocene, Vallibona, Iberian Peninsula.
Introducció El primer en citar Vidaliella gerundensis (Vidal, 1883) a Vallibona va ser el geòleg Vicent Sos Baynat (Castelló de la Plana, 06/12/1895; Castelló de la Plana, 05/09/1992), que va classificar els fòssils (Sos, 1930) que li havia fet arribar el mestre de Vallibona Vicent Tirado Sayas (Castelló de la Plana, 11/01/1897-?), que era amic seu (Sos, 1930: 481; 1931: 229). Tirado també va dipositar fòssils vallibonencs al Museu Nacional de Ciències Naturals de Madrid (MCNM), entre ells un equinoïdeu que Royo i Gómez, l’altre geòleg castellonenc de l’època, que treballava aleshores al museu, li va remetre a l’equinòleg Lambert (1935) i que serviria per descriure una espècie nova Orthopsis royoi, Lambert 1935. Aquest exemplar és l’holotip, conservat amb el número de registre MNCNI12112 (Consulta personal d’E.F. dels fons del MNCN el 07/06/2013). És l’única espècie pròpiament vallibonenca (Forner, 2011). A Sos li va interessar molt l’existència de gasteròpodes continentals i va anar a Vallibona l’any 1930 (Sos, 1930: 481) per comprovar-ho, la qual cosa li va permetre anunciar l’existència de l’Eocè continental que fins aleshores no s’havia citat. Sos va trobar els gerundensis, cal pensar, de la mà del Sr. Tirado, molt probablement l’home amb la camisa blanca que apareix en la foto superior de la figura 1. Va recollir els fòssils al mas del Grau (2 exemplars) i al mas de les Moles (30
ex.). Dels fòssils de Vallibona, Sos (1930) apunta alguna diferència respecte dels exemplars de V. gerundensis estudiats per Vidal (1883). Bàsicament, que són més llargs i menys boteruts que els que van servir per descriure l’espècie. No els va figurar i no sabem ni si es conserven ni, en aquest supòsit, on. Potser una part al MNCN. Tot i les diferències, Sos considera que estan dins la variabilitat intraespecífica i es poden incloure en l’espècie. També va trobar dos gasteròpodes més: “Limnae sp” i Helix sp. Del primer diu que “delata una facies lacustre”. Fallot & Bataller (1931) citarien immediatament la troballa del Terciari continental. Un treball posterior de Sos (1981) es limita a citar el seu escrit anterior sense noves aportacions, Josep Royo i Gómez (Castelló de la Plana 14/05/1895; Caracas 30/12/1961) va visitar la zona, potser informat pel mateix Sos: tots dos castellonencs havien nascut el mateix any 1895 i justament al mateix carrer, O’Donnell o del Vallàs del carrer d’Amunt. Hi ha constància de la seua presència a les fitxes del Museu (MNCNCSIC, 2013, Internet), de fet hi ha una foto de Vallibona, feta per ell, del gener de 1933 (sigla núm. 1060), on va anotar “cretácico con algún retazo eocénico” i 3 exemplars fotografiats de V. gerundensis (sigla Núm. 4118). Tot i això, en el mapa de l’IGME (1973) no s’han
1 Vicent Gual i Ortí. Ateneu de Natura 2. Enric Forner i Valls. Ateneu de Natura. C. Sant Roc, 125 3r 5a 12004 Castelló de la Plana. Email:
[email protected]
82
Figura 2 | Localització geogràfica de la zona estudiada, Vallibona (els Ports). Figure 2 | Geographical location of the study area, Vallibona (els Ports, Spain).
Figura 1 | Superior: Vallibona, mas de les Moles, foto de V. Sos, juliol 1930 (Sos, 1981: 239, fig.4). Inferior. foto de V. Gual, agost 2012. Figure 1 | Top: Vallibona, mas de les Moles photo by V. Sos, July 1930 (Sos, 1981: 239, fig.4). Bottom: Photo by V. Gual, August 2012
cartografiat les taques del Paleogen. Amb posterioritat s’ha citat en diversos treballs l’espècie V. gerundensis en altres indrets (Bartina & Gea, 1954; Dupuy de Lome & Marín, 1960; Canerot, 1967 i 1969; Pla, 1972; Villena et al., 1973; Agustí et al., 1983; Ullastre & Masriera, 1998; Piñero, 2010), entre els estudis que la tracten és especialment remarcable el treball monogràfic de Plaziat (1973). No se citen, però, els jaciments de Vallibona. Ni aquest ni cap altre autor fan menció tampoc de les capes paleocenes, omissió que s’ha produït fins i
Espècies Paleocè de Vallibona Vidaliella gerundensis (Vidal, 1883) Família Lymnaeadiae Família Helicidae Motlle helicoide angle apical 20º Total
tot quan s’han estudiat espais ben acostats com el terme municipal de Rossell, que confronta amb el de Vallibona (Arasa & Colombo, 1996). És per tot això que s’ha considerat oportú fer el treball de camp per retrobar l’espècie i confirmar l’existència del paleogen continental, per posteriorment revisar aquesta població de gasteròpodes pulmonats. Mentrestant s’han produït importants canvis sociològics i paisatgístics. El cessament de pràctiques com la explotació sistemàtica, i abusiva, del bosc, especialment pel carboneig (Queral, 1996: 27-28); l’abandonament dels conreus marginals de secà i la pèrdua general de la població de Vallibona: 1.371 habitants segons el cens del 1930 i només 100 h. el 2012 (DGIGCE, 1932; INTERNET INE, 2013), ha portat com a conseqüència una intensa i general revegetació natural del terme, la qual cosa, amb el notable increment de la cobertura vegetal del sòl dificulta en algunes zones la recerca de fòssils i l’observació dels estrats geològics, com s’il·lustra en la figura 1, amb dues fotografies del mas de les Moles separades per 82 anys. No s’han pogut trobar més que 3 exemplars (taula 1), precisament al mas de les Moles, quan Sos (1931) el citava com el jaciment més important i on recull la majoria d’exemplars (30 de 32).
Mas de les Moles 3
Mas de Telers 19 1 1
3
21
Taula 1 | Nombre de fòssils recollits per espècie i jaciment. Paleocè de Vallibona. Table 1 | Number of fossils collected by species and site. Paleocene of Vallibona
Mas del Grau 47 3 1 3 54
Total 69 4 2 3 78
NEMUS
vol. 3 2013
Entorn geogràfic i geològic Els tres jaciments on s’ha trobat V. gerundensis, el mas del Grau, el mas de les Moles i el mas de Telers es situen al terme municipal de Vallibona (els Ports), a l’est de la península ibèrica (fig. 2). Es localitzen en la part més oriental de la serralada Ibèrica i al sud de la serralada Costera Catalana, que correspon a la Zona d’Enllaç entre ambdues serralades (Guimerà, 1984). Els jaciments es troben a la part superior de diferents turons o moles que estan alineades en sentit O-E, la direcció que porten les principals falles (fig. 3). En la zona inferior d’un sinclinal. El Paleogen, que no s’ha cartografiat per l’IGME, es presenta en estrats horitzontals amb dis-
83
cordança angular amb el Cretaci subjacent, com ja va indicar Sos (1930: 484). Al mapa geològic de l’IGME, els jaciments estan marcats erròniament com C215, que hauria de correspondre a la formació Calcàries de Villarroya de los Pinares (Canerot et al., 1982), com és el cas del jaciment del mas del Grau (fig. 4 C), que és la barra calcaria que s’aprecia en la foto sobre la qual està el nivell amb fòssils (fig.4 D). En altres casos, les taques de Paleogen queden dins del que hauria de ser el membre Margues de Morella la Vella (Canerot et al. 1982) de la Formació Margues del Forcall, C1153 en la notació de l’IGME. En la figura 4 s’ha marcat la zona del jaciment, paleogen, i els nivells cretacis subjacents, de l’Aptià, al mas del Grau. L’edat geològica dels nivells amb V. gerundensis ha estat històricament controvertida. Alguns autors l’assignen a l’Eocè (Sos, 1930; Royo, 1933: INTERNET MNCN-CSIC 2013). De fet, en l’article original, Vidal (1883) assignava les capes amb “Bulimus” (=Vidaliella) al final del Cretaci, al Garumnià, opinió que va modificar amb posterioritat (Vidal, 1922) situant-les a la base del Terciari. Tanmateix, els treballs més recents Figura 3 | Localització del jaciments sobre el mapa geològic (IGME, 1973), on no (Arasa & Colombo, 1996; Ullastre & indica el Paleogen. A: mas del Grau; B: mas de Telers; C: mas de les Moles. Masriera, 1998) situen el nivell amb V. gerundensis al final del Paleocè, Figure 3 | Location of sites on the geological map (IGME, 1973). In which does not indicate the Paleogene. A: mas del Grau; B: mas de Telers; C: mas de les Moles. concretament al Thanetià. Precisament en aquell article citat d’Arasa & Colombo, elaborat en base al treball de camp fet al municipi veí de Rossell (el Baix Maestrat), proposen dividir la sèrie definida per Canerot (1974) en tres subunitats de caràcter informal (Arasa, 1994). La inferior, Carbonats de Rossell I, que es la que conté l’espècie -“Está caracterizada por un nivel de costras carbonatadas micríticas recristalizadas que contienen abundantes Microcodium y pequeños nódulos de sílex, a la que superponen facies de lutitas masivas rojas. Esta disposición sugiere la formación incial de caliches sobre un substrato calcáreo que evolucionaría hacia una llanura lutítica con un drenaje deficiente. Enre las lutitas se han encontrado moldes de Vidaliella gerunFigura 4 | Mas del Grau. (Vallibona). A: membre Barra de Morella (Aptià); B: membre Margues de Morella la Vella (Aptià); C: formació Calcàries de Villarroya de los densis” (Arasa & Colombo, 1996)-, serà Pinares (Aptià); D: Paleocè. Foto: E. Forner. la que dataran com Thanetià, mentre que les dues superiors, Conglomerats Figure 4 | Mas del Grau. (Vallibona). A: barra de Morella member (Aptian); B: de Rossell i Carbonats de Rossell II, Marls de Morella la Vella member (Aptian);; C: Limestones of Villarroya de los Pinares formation (Aptian); D: Paleocene. Photo: E. Forner. ja les consideraran del Eocè-Oligocè.
84
A més, han aparegut 4 exemplars de Lymnaeadiae, 2 de Helicidae i 3 motlles d’un tub helicoide, d’un gastròpode no classificable. En total 78 fòssils recollits en diverses prospeccions realitzades els anys 2012 i 2013 (taula 1).
Mètodes
Figura 5 | Jaciment mas del Grau (Vallibona) amb presència de formes arrodonides, similars als oncòlits. La fletxa senyala un fragment de V. gerundensis. Foto: E. Forner. Figure 5 | Mas del Grau site (Vallibona) with the presence of rounded forms. The arrow indicates a fragment of V. gerundensis. Photo: E. Forner
Aquesta datació no contradiu la distribució estratigràfica que indica Plaziat (1973) per V. gerundensis, que dóna el Thanetià com a data més antiga del seu registre. Fins i tot Ullastre & Masriera (1998) apunten la possibilitat que gerundensis aparegués abans del Thanetià i el citen dins, en la base, en la zona del Pedraforca. A Vallibona també apareix l’espècie estudiada entre les argiles roges, sempre acompanyada de nòduls endurits semblants a oncòlits, del mateix color roig, de formes subesfèriques o ovalades (fig. 5)
Per la mesura dels exemplars i estudi de la població s’ha seguit a Plaziat (1973). Les localitzacions s’han fet utilitzat un GPS eTrex Garmin. A la llista de sinonímies se segueixen les propostes de Mattheus (1973). En la sistemàtica hem seguit a Wenz & Zilch (1959-60). En la terminologia s’ha seguit el Moore (Cox, 1960), Gili & Martinell (2009) i a Martinell (1988). Les mesures s’han obtingut amb un peu de rei digital i es donen en mil·límetres. L’angle de l’espira, en graus sexagesimals. Per als topònims majors dels municipis s’usarà la denominació acadèmica, en el sentit que ha estat definida per Forner, G. et al. (2011): se seguirà, per tant, el criteri de Sanchis Guarner (1966) per al País Valencià i el de la Universitat de les Illes Balears (1990) per als de Mallorca; per als topònims menors se segueix a Pitarch & Serret (2008). Abreviatures: IGME = Institut Geològic Miner d’Espanya; MGB = Museu Geològic de Barcelona; INE = Institut Nacional d’Estadística.
Material
Sistemàtica Superfamília BULIMULACEA Família ANADROMIDAE? Gènere Vidaliella Wenz, 1940 Espècie tipus: Bulimus gerundensis Vidal, 1883 Vidaliella gerundensis (Vidal, 1883) Làm. 1 i 2.
Els fòssils apareixen sempre com a motlles interns, no queden restes de les conquilles. S’ha disposat de 69 exemplars de V. gerundensis del quals 47 s’han recollit al mas del Grau, 19 al mas de Telers i 3 al mas de les Moles.
1883 Bulimus gerundensis Vidal: 16-17, fig. 1-5. 1930 Ischurostoma gerundensis (Vidal); Sos: 482-483. 1954 Bulimus gerundensis Vidal; Bartrina & Gea: 112,
n M SD Màx Min
H Alçada total
HE Alçada estimada
h1 Alçada últ. volta
D Diàmetre màxim
Angle Espira graus
6 60,15 18,42 81 27,9
39 70,36 10,23 92 32,8
46 38,33 5,44 51 18,1
51 29,67 4,87 39,7 13,7
52 31,78 5,01 44,5 20
ha índex índex índex Obertura (d1/d4)/d4 (h1/h2)/h2 h1+h2/d1 alçada 48 28,18 4,97 40,3 13,4
31 0,15 0,06 0,35 0,09
38 0,34 0,11 0,8 0,16
38 1,84 0,11 1,98 1,6
Taula 2 | Mesures de Vidaliella gerundensis, del Paleocè de Vallibona. n: nombre d’exemplars; M: mitjana; SD: desviació estàndard; Max: màxim; Min: mínim. Table 2 | Measurements of Vidaliella gerundensis from Paleocene of Vallibona. H: total height; HE: estimated height; h1: height last whorl; h2: height penultimate whorl; D: diameter; ha: aperture height; n: specimens number; M: arithmetic mean; SD standard deviation; Max: maximum; Min: minimum.
NEMUS
85
vol. 3 2013
Raó del nom: Pel topònim de Girona, una de les localitats on el va trobar. Distribució estratigràfica. Thanetià-Ilerdià (GómezAlba, 1988: 350). Distribució geogràfica: A la península ibèrica (fig. 6) i França.
Figura 6 | Distribució geogràfica de V. gerundensis a la península Ibèrica. Figure 6 | Geographical distribution of V. gerundensis in the Iberian Peninsula
làm. 1, fig.3 a i b. 1972 Vidaliella gerundensis (Vidal); Pla: 43-53, 2 fig. 1973 Vidaliella gerundensis (Vidal); Plaziat: 1-29, làm. I, fig. 1-11, làm. II, fig. 1-12, làm. III, fig. 1-13 i làm. IV, fig. 7-10. 1988 Vidaliella gerundensis (Vidal); Martinell: 268, fig. 248 dreta, dalt. 1988 Vidaliella gerundensis (Vidal); Gòmez-Alba: 350351, làm. 172, fig. 6, sintipus. 2006 Vidaliella gerundensis (Vidal); Masriera, 164-165, fig. 128 A, B, D i E. 2010 Vidaliella gerundensis (Vidal); Piñero: 273-275, làm. I, fig. 1-3. Dades taxonòmiques Vidal no va designar holotip. Els sintips es conserven al MGB, col·lecció Vidal. Gómez-Alba (1988: fig. 172-6) representa el registrat amb el núm. 4039, que és el que correspon a la figura 1 de l’article de Vidal, la forma amb l’última volta més voluminosa, més boteruda, és de Riells del Fai, Bigues. Localitat tipus: Vidal (1883) indica la rodalia de Girona, prop de la masia Pi i a les vores de Sant Miquel del Fai i Riells a la província de Barcelona.
Exemplar
Diàmetre
Alçada
Nombre voltes
T17 G48
16,1 16,7
9,4 10,2
3 3
Taula 3 | Mesures d’Helix sp., del Paleocè de Vallibona. Table 3 | Measurements of Helix sp., from Paleocene of Vallibona.
La descripció original consta en el treball de Vidal (1883). En els exemplars de Vallibona, no apareix la forma amb l’última volta més inflada; és més, presenten una última volta més estreta que la forma més ordinària de Vidal, la qual cosa dóna als exemplars vallibonencs un perfil general més allargat, més estilitzat. No es presenta tampoc l’acusat polimorfisme citat per Vidal i altres autors. Ullastre & Masriera (1998: 116) descriuen al jaciment de la conca de Tremp (Sant Cristòfol de la Vall, Llimiana), on els fòssils sempre presenten la conquilla, dues formes: 1) cònica amb l’última volta d’espira inflada i 2) formes allargades en forma pupoide. Piñero (2010) fins i tot es planteja l’existència de tres espècies diferents (dues noves) amb la població de V. gerundensis de Montmay del Figaró (Barcelona). En canvi la població estudiada en aquet treball és uniforme (la més diferent està figurada en la làm. 2, fig. F). Alguns exemplars d’aquest estudi presenten completa la zona apical (làm.2, fig. G). Sembla que disposaven d’una protoconquilla plana, en forma de botó, per la qual cosa pot ser infundat considerar que perdien la punta de l’àpex, sempre en vida, com ho fa actualment Rumina decollata (Linné, 1758), consideració que fa algun autor (Pla, 1972). Per contra, és possible que el fet que la punta de l’àpex no aparega en molts dels fòssils es deu a aspectes purament tafonòmics. Aquest autor (Pla, 1972:50) dóna per establert que B. gerundensis és un gasteròpode terrestre, només ocasionalment d’aigua dolça, de la qual cosa en dedueix que tenia una conquilla poc gruixuda, ben al contrari del que indiquen les mesures que hem pogut prendre del buit deixat pel procés de dissolució d’aquesta, uns 1,8 mm, en l’exemplar G19. El gruix de la conquilla seria considerable (làm. 2, fig. I). En certs jaciments, els fòssils han aparegut amb conquilla i aquesta és robusta (Piñero, 2010). Considerant que certament una conquilla tan pesada seria un dura càrrega per a una vida bàsicament terrestre, es suposa que gerundensis seria d’hàbits fonamentalment aquàtics. Això encaixaria també en l’abundant registre fòssil que ha deixat. En la nostra mostra, a tall d’exemple, hem trobat només 2 Helix sp., amb més seguretat terrestre, davant de 69 de V. gerundensis, 35 vegades més abundants. I no hi ha element per pensar que una espècie fóra en vida més abundant que l’altra, ben al contrari. Cal considerar que uns hàbits més aquàtics reforcen les possibilitat de fossilitzar, per la probabilitat de quedar
86
enterrat més aviat i menys exposat al oxigen i a les alteracions biòtiques i atmosfèriques. Les fortes diferències en quantitat d’una i altra espècie podrien explicar-se per el filtre tafonòmic atenent a les distintes formes de vida entre les dues espècies. Notes Amb posterioritat a la descripció de Vidal de Bulimus gerundensis, Jodot (1957: 91) va crear un subgènere, que va nomenar Vidalella, honorant Vidal, amb B. darderi Vidal, 1917, com espècie tipus, en el qual inclouria B. gerundensis i B. bouvyi Haime, 1855. Amb posterioritat Wenz (1940: 139) l’elevaria a la categoria de gènere, amb el nom de Vidaliella (amb la i afegida) i prenent com a espècie tipus a B. gerundensis. Superfamília HELICACEA Família HELICIDAE Subfamília Helicinae Tribu Heliceae Gènere Helix Linné, 1758 Espècie tipus: Helex pomatia Linné, 1758 Helix sp. Làm. 3, fig. A-B Descripció Conquilla menuda, de més diàmetre que alçada, composta de tres voltes, l’espira sobresurt poc, amb un angle de 130º. En l’exemplar T17 s’aprecia l’existència de melic. Mesures a la taula 3. Fora de la pertinència a la família Helicidae es fa complicat aventurar noves precisions taxonòmiques amb el material disponible. Conservem, doncs, l’assignació original de Sos (1931).
G15 G16 G17 (juvenil) T16
39,6 41,2 19,2 31,9
28,9 31,2 15,9
Sos (1930) només va esmentar tres espècies de gastròpodes. Als 86 anys (Sos, 1981) cita, però, de forma imprecisa “Bulimus, Limnea, Helix y otros” en relació al jaciment de mas del Grau i afegeix un “etc” a la llista dels anteriors, quan es refereix als del mas de les Moles. El cert és que en les prospeccions fetes ara han apareguts 3 exemplars d’un quart gasteròpode. Són fragments molt deteriorats de motlles interns (làm. 3, fig. C-H) que no permeten la classificació. Corresponen a una espècie de mida mitjana de forma allargada, estreta, amb un angle de la conquilla d’uns 20º, i un nombre considerable de voltes. Aquestes són convexes, quasi el doble d’altes que amples. El fragment G49 (làm. 3, fig. C i F), el més gran dels recollits, conserva 3 voltes i mesura 22,8 mm: sencer faria prop del 40 mm. Hi ha un fragment (G51: làm. 3, fig E i H) més menut, perquè només conserva una volta sencera, que correspon a un exemplar que seria més gran d’estar complet, atès que el seu diàmetre és de 16,5 mm davant els 12,2 del mencionat G49. La boca s’endevina rodona i amb un melic en mitja lluna.
El conjunt d’aquests fòssils correspon a un ambient continental amb zones palustres (Lymnaea). Les dimensions dels exemplars de les dues espècies dominants són considerables. La presència tan abundant de formes
Alçada Alçada úv Obertura Diàmetre H h1 ha D 43,9 46,2 20,2 35,4
Descripció Conquilla mitjana, quasi el doble d’alta que ampla, composta de tres voltes i protoconquilla. L’última equival al 90% del total de l’alçada. L’angle apical varia entre 50-60º. La boca, gran, en forma de mitja lluna però més ampla en la part abapical, ocupa un 75% de l’última volta. Aquest tàxon, en estudi, encara no sé s’ha pogut assignar a cap espècie.
Discussió
Superfamília LYMNAEACEA Familia LYMNAEIDAE Gènere Lymnaea Lamarck, 1799 Espècie tipus: Lymnaea stagnalis (Linné, 1758)
Exemplar
Lymnaea sp. Làm. 4, fig. A-D.
23,7 27,8 13,4 22,6
Angle A
Voltes Whorls
Índex h1/H
Índex ha/h1
Índex D/H
50º 60º
3 + pc 3
0,73 0,76 0,83
55º
2
0,90 0,89 0,95 0,90
0,54 0,60 0,66 0,64
Taula 4 | Mesures de Lymnaea sp., del Paleocè de Vallibona. H: alçada total; h1: alçada última volta; ha: alçada obertura; A: angle espira; pc: protoconquilla. Table 4 | Measurements of Lymnaea sp., from Paleocene of Vallibona. H: total height; h1: height last whorl; ha: aperture height; D: diameter; D: diameter; ha: aperture height; A: spire angle; pc: protoconch.
NEMUS
87
vol. 3 2013
arrodonides (fig. 5), que semblen oncòlits, en els nivells on apareixen els fòssils fa pensar en uns certs fluxos d’aigua que permeten uns arrossegaments lents, la qual cosa seria raonable en una zona lacustre. Amb relació a la població de V. gerundensis s’ha d’indicar que els fòssils continentals sempre solen ser escassos i la seua conservació acostuma a ser deficient. En aquest jaciment no s’han conservat en cap cas les conquilles dissoltes en els processos diagènetics. És normal, quan l’ornamentació de la conquilla o els detalls de l’obertura són els caràcters essencials, rebutjar l’estudi dels motlles interns, però el mateix Plaziat (1973:7) diu que pareix possible, en certs grups com les “Bulimes”, utilitzar els motlles interiors si són abundants i perfectament conservats. La primera limitació també és restrictiva, ho és per a tots els estudis quantitatius, ja que no disposem de un gran nombre d’exemplars, per tant no es pot fer pròpiament un estudi de població. La recollida sí que ha estat sistemàtica: tots. Però si no es pot fer pròpiament un estudi de dinàmica poblacional si que es pot fer servir la mostra per fer una primera avaluació dels caràcters morfològics d’una espècie tan polimòrfica i assajar un aproximació a la variabilitat d’aquesta població concreta. No tot, però, es pot analitzar, només allò que raonablement ha estat ben conservat: bàsicament les mesures d’alçada i diàmetre de les voltes. Òbviament, no seran les totals perquè sempre mancaran els gruixos de les conquilles que s’han dissolt, però aquesta mancança es dóna en tots els casos. Com que les comparances es faran sempre per índexs, aquesta circumstància no serà invalidant. La població de V. gerundensis és bastant uniforme, tots els exemplars són allargats i no apareixen les formes boterudes que figuraven en la descripció de Vidal. En el treball de Plaziat (1973) es constata que no hi ha criteris clars de diferenciació per distingir entre els gèneres Romanella i Vidaliella. A nivell específic sembla complicada l’assignació. La població de Vallibona presenta moltes semblances amb la forma allargada dels descrits per Vidal. També s’assembla a la citada per Vidal (191418, pag. 354-5, làm. I, fig. 6 i 7) com B. bouvyi (Haime, 1855), als lignits de Selva i Binissalem (Mallorca). En canvi, no s’assembla tant a la descripció original (Haime. 1855: pag. 749, Pl. XV, fig. 2 a i b). Es considera molt complicada l’assignació especifica. La complexitat de la classificació dels gastròpodes pulmonats vius només per la conquilla ens dóna la mesura de la dificultat que representa fer-ho amb fòssils, i encara més sense la conquilla, per la qual cosa es considera prudent continuar, sense certesa absoluta, amb l’assignació de la població de Vallibona a l’espècie gerundensis.
Agraïments. S’agraeix a Federico Guimerá Escuder, propietari del mas del Grau, a José Antonio Miró Sánchez, propietari del mas de Telers i a Delfin Altaba Ortí, propietari del mas de les Moles l’accés a la finques. A José Manuel Serret Jovani, per ajudar a localitzar els jaciments. Als correctors anònims que amb els seus suggeriments han millorat el treball.
Bibliografia Agustí, J. Anadon, P. & Julià, R. 1983. Nuevos datos sobre el Plioceno del Baix Ebre. Aportaciones a la correlación entre las escalas marina y continental. Acta Geològica Hispànica, t. 18 (2): 123-130. Arasa, A. 1994. Estratigrafia i sedimentologia dels materials Plio-Quaternaris del Baix Ebre i sectors adjacents. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Facultat de Geològiques. 932 pp. Arasa, A. & Colombo, F. 1996. Evolución del sistema deposicional paleógeno de Rossell (Baix Maestrat, Castellón), Geogaceta, 20 (1): 80-83. Bartrina, A. Gea, F. 1954. Reconocimiento geológico en la zona del Puerto de Contreras (Cuenca y València) en la facies paleógena ibérica. Notas y Comunicaciones del Instituto Geológico y Minero de España. IGME, núm. 33: 91-122. Canerot, J. 1967. Le Crétacé supérieur dans le Bas-Aragon et le Maestrazgo (Espagne). C. R. Somm. Société Géologique France, t. 8: 345-346. Canerot, J. 1969. Observations géologogiques dans la région de Montalban, Aliaga et Alcorisa (province de Teruel, Spagne). Bulletin Societe Géologique France, t. 7, núm. XI: 854-861, 3 fig. Canerot, J. 1974. Recherches géologiques aux confines des Chaines Iberiques et Catalane (Espagne). Thèse doct. Toulouse, 1974. Enadimsa, Trab. De Tesis, nº 4: 517 pp. Canerot, J., Cuny, P., Pardo, G. Salas, R., & Villena, J. 1982. Ibérico Central Maestrazgo. In A. Garcia Ed.: El Cretácico en España: 273-344. Universidad Complutense de Madrid. Madrid. Cox, L. R. 1960. Gastropoda. General characteristics of Gastropoda. In R. C. Moore (Ed.) Treatise on Invertebrate Paleontology, Part I, Mollusca 1: I84-I169. Geological Society of America Inc. & University of Kansas Pres. Lawrence (Kansas, EUA). Dirección general del Instituto Geográfico, Catastral y de Estadística. 1932. Censo de la Población de España según el empadronamiento hecho en la península e islas adyacentes y posesiones del Norte y costa occidental de Africa el 31 de diciembre de 1930. pàg. 175. Talleres del Instituto Geográfico y Catastral. Madrid. Dupuy de Lome, E. & Marin, A. 1960. Explicación de la Hoja núm. 693 “Utiel”. Mapa Geológico de España. Escala 1:50.000. IGME. Madrid. Fallot, P. & Bataller, R. 1931. Observations au sujet de divers travaux récents sur le Bas Àragón et la Chaine Ibérique. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 2ª Serie, Vol. XI (XXXI), p. 49-59. Barcelona. Forner, E. 2011. Espècies fòssils castellonenques. Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, Tom LXXXVII: 5-26.
88
Forner, G., Castany, J. & Forner, E. 2011. Topònims majors del Maestrat. Butlletí del Centre d’Estudis del Maestrat, 86: 34-43. Gili, C. & Martinell, J. 2009. Clase Gastropoda. In Martinez, L. & Rivas, P. (ed.) Paleontología de invertebrados: 271-300. Sociedad española de paleontología, Universidad de Oviedo, Universidad de Granada & IGME. Oviedo. Guimerà, J. 1984. Paleogene evolution of deformation in north eastern Iberian peninsula. Geol. Mag., 121: 413-420. Gómez-Alba, J. A. S. 1988. Guía de campo de los fósiles de España y de Europa. 925 pp., làm. 368 + XX. Ed. Omega. Barcelona. Haime, J. 1855. Notice sur la géologie de l’ile Majorque. Bulletín de la Société Géologique de France, t. Douzième, Deuxième série: 734-752, 1 Pl. Instituto Geológico y Minero de España (IGME). 1973, Mapa geológico de España, E. 1:50.000, Morella (545), 2ª Serie, 1ª Edición. Memòria 17 pp. Servicio de Publicaciones del Ministerio de Industria. Madrid. Jodot, P. 1957. Sur le nomenclature de quelques Helicidae Bulimoïdes de l’Eocène. Journal de Conchyliologie, volume XCVII, fascicule II: 89-101. Lambert, J. M. 1935. Échinides crétaces d’Espagne II. Sur quelques Échinides crétacés d’Espagne communiqués par M. le Prof. Royo y Gómez. Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, XXXV: 521-526. Martinell, J. 1988. Els Gasteròpodes. In R. Folch (Ed.) Història Natural dels Països Catalans. Vol. 15, Registre fòssil: 263271. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona. Masriera, A. 2006. El Museu Martorell, 125 anys de Ciències Naturals (1878-2003). Monografies del Museu de Ciències Naturals, 3. 232 pp. Museu de Ciències Naturals, Institut de Cultura de Barcelona i Ajuntament de Barcelona. Barcelona. Mattheus, S.C. 1973. Notes on open nomenclature and synonyms lists. Palaeontology, 16(4): 713-719. Piñero, J. 2010. Revisión de la especie Vidaliella gerundensis (Vidal), Butlletí Centre d’Estudis de la Natura del Barcelonès Nord, VIII (2), Santa Coloma de Gramanet: 273-275; I làm. Pla, J. M. 1972. El Bulimus gerundensis, Vidal. Revista de Girona, núm. 58: 43-53. Plaziat, J. C. 1973. Vidaliella gerundensis, Vidal, et les autres Bulimoïdes de l’Éocène du Nord de l’Espagne et du Sud de la France. Paléobiologie continentale Vol. IV (3), p. 1-34. Montpellier. Pitarch, T. & Serret, J.M. 2008. Toponímia dels pobles valencians. 9 p., 3 mapes. Vallibona, els Ports. Acadèmia Valenciana de la Llengua. València. Queral, I. 1996. Paseo botánico por el valle del Cérvol. 126 pp. Fundació Bancaixa. Castelló de la Plana. Sanchis, M. 1966. Contribució al nomenclàtor geogràfic del País Valencià. 25 pp. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. Sos, V. 1930. El Eoceno continental en Vallibona (Castellón).
Boletín de la Real Sociedad de Historia Natural (30), p. 481484. Sos, V. 1931. El Cretácico de Vallibona. Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, T. XII, Quadern V: 229-234. Sos, V. 1981. Geología de la provincia de Castellón. Estratigráfíca, tectónica y orogenia. 239 pp. Caja de Ahorros y Monte de Piedad. Castelló de la Plana. Universitat de les Illes Balears (UIB). Departament de Filologia Catalana i Lingüística General. 1990. VIII. Topònims de les Illes Balears (publicat per acord del 21 de desembre de 1989). In Institut d’Estudis Catalans (IEC) (Ed.). Documents de la Secció Filològica, I. Biblioteca Filològica, 19: 119-129. IEC. Barcelona. Ullastre, J. & Masriera, A. 1998. Nuevas aportaciones al conocimiento estratigràfico del Paleoceno continental del Pirineo Catalán (España). Treballs del Museu de Geologia de Barcelona, 7: 95-128. Vidal, L. M. 1883. Edad de las capas de Bulimus gerundensis. Memorias de la Real Academia de Ciencias Naturales y Artes de Barcelona 2ª Época (1): 343-359. Vidal, L. M. 1914-1918. Edad geològica de los lignitos de Selva y Binisalem (Mallorca) y descripción de algunas especies fósiles. Memorias de la Real Sociedad Española de Historia Natural, tom X, mem. 7: 343-358, 3 làm. Vidal, L. M. 1922. ¿Es terciario o cretácico el Bulimus gerundensis?. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural 2ª Sèrie Vol. II (6), p. 103-105. Barcelona. Villena, J. Ramírez del Pozo, J. & Reguant, S. 1973. Las capas de “Bulimus” gerundensis, Vidal, de la región de Utiel (Valencia). Acta Geológica Hispánica, t.VII (4): 134-137. Wenz, W. 1940. Die ältesten Stylommatophoren des europäischen Raumes. Archiv für Molluskenkude, 72 (5/6): 129144. Wenz, W. & Zilch, A. 1959-60. Gastropoda. Teil 2: Euthyneura. 834 pp. In Handbuch der Paläozoologie (Ed. O. H. Schindewolf) Band 6. Gebrüder Borbtreger. Berlin. INTERNET INSTITUTO NACIONAL DE ESTADISTICA. INEBASE/Estadisticas territoriales http://www.ine.es/ FichasWeb/RegMunicipios.do?fichas=49&inputBusqueda=&c omunidades=8997&botonFichas=Ir+a+la+tabla+de+resulta dos. (consultada el 03/08/2013). INTERNET. MNCN-CSIC. 2013. Simurg, Fondos digitalizados del CSIC, Fondo especial, “Colección Fotográfica. José Royo Gómez”. Archivo del Museo Nacional de Ciencias Naturales. Bulimus gerundensis de Vallibona (Eoceno) y Ursus de Villavieja (Cuaternario). [Fotografía] 1934 enllaç web http://aleph.csic.es/imagenes/archivos/mncn/ royo/34454.pdf. El pueblo y el valle del Cervol (sic.) desde lo alto del camino vecinal. Cretácico con algún retazo eoceno. [Fotografía] 1933 enllaç web http://aleph.csic.es/imagenes/ archivos/mncn/royo/34388.pdf. (consultada el 27/06/2013).
Data d’arribada 23 agost 2013 Data d’acceptació 29 novembre 2013
Gual V. & Forner, E. 2013. Sobre Vidaliella gerundensis (Vidal, 1883) del Paleogen de Vallibona (els Ports). Nemus, 3: 81-92. Ateneu de Natura, Castelló de la Plana.
NEMUS
vol. 3 2013
89
Làmina 1 | Vidaliella gerundensis, exemplar G18: A-D vistes laterals; E vista apical; F i I detall melic; G detall llavi extern. Fotos: E. Forner. Barres d’escala: 10 mm. Plate 1 | Vidaliella gerundensis, specimen G18: A-D lateral view; E apical view; F and I detail umbilicus; G detail outer lip. Photos: E. Forner. Scale bar: 10 mm.
90
Làmina 2 | Vidaliella gerundensis, exemplar G38, juvenil: A-D vistes laterals; E vista apical; G detall zona protoconquilla. Exemplar G26: F vista lateral obertura. Exemplar G37: H vista interior; I detall del gruix de la conquilla. Fotos: E. Forner. Barres d’escala: 10 mm. Plate 2 | Vidaliella gerundensis, specimen G38, juvenile: A-D lateral view; E apical view; G detail protoconch area. Specimen G26: F aperture side view. Specimen G37: H inside view; I detail the thickness of the shell. Photos: E. Forner. Scale bar: 10 mm.
NEMUS
vol. 3 2013
91
Làmina 3 | Helix sp. exemplar G48: A vista apical; B vista lateral. Motlle helicoide, angle 20º: Vistes laterals obertura i abapertural. Exemplar. G49: C i F; Ex. G50: D i G; Ex. G51: E i H. Fotos: E. Forner. Barres d’escala 10 mm. Plate 3 | Helix sp. G48 specimen: A apical view; B lateral view. Mould helicoid angle 20°: lateral aperture view and lateral abapertural view. Specimen G49: C and F. Sp. G50: D and G. Sp. G51 E and H. Photos: E. Forner. Scale bar 10 mm.
92
Làmina 4 | Lymnaea sp. Exemplar G15: A-D vistes laterals; E vista apical. Fotos: E. Forner. Barres d’escala 10 mm. Plate 4 | Lymnaea sp. Specimen G15: A-D lateral views; E apical view. Photos: E. Forner. Scale bar 10 mm.
NEMUS Vol. 3 2013
93
Revisió de Botriopygus royoi Lambert, 1935, un equinoïdeu de l’Aptià de Cinctorres (els Ports). Enric Forner i Valls1, Joan Castany i Àlvaro2, Vicent Gual i Ortí3 & Manuel Saura i Vilar2
Es revisa l’espècie Botriopygus royoi, Lambert, 1935 es discuteix l’assignació genèrica i l’estrat tipus. Es figura per primera vegada la boca, els filodis i els burrelets. Es fa a una diagnosi i es completa la descripció. Mots clau: Echinoidea, Pygorhynchus, Barremià, Formació les Artoles, Cinctorres, Conca del Maestrat.
Review Botriopygus royoi Lambert 1935, an echinoid from Aptian of the Cinctorres (els Ports). This paper reviews the species Botriopygus royoi Lambert, 1935. The generic assignment and type stratum are discussed. The mouth, phillodes and bourrelets are described for the first time. A diagnosis and a complete description are made. Key words: Echinoidea, Pygorhynchus, Barremian, les Artoles formation, Cinctorres, Conca del Maestrat.
Introducció Amb el material que el geòleg Josep Royo i Gómez (Castelló de la Plana 14/05/1895; Caracas 30/12/1961) li va remetre a l’equinòleg francès Jules Matthieu Lambert (Sens, 1848; Chesnay, 1940) aquest va descriure quatre espècies castellonenques (Lambert, 1928, 1935). En aquell moment (1935) Royo era cap de secció de Paleontologia (JAEIC, 1935), al Museu Nacional de Ciències Naturals (MNCN) de Madrid i possibilità la publicació de les espècies en el Butlletí de la Societat Espanyola d’Història Natural de la qual era secretari adjunt. Lambert, per la seua part, li agraeix específicament l’acceptació del seu treball (1935:521). Una d’aquestes quatre espècies era Botriopygus royoi Lambert, 1935, la qual es va descriure amb material procedent, segons s’indica, de l’Aptià de Cinctorres; és, doncs, una espècie pròpiament cinctorrana. Fins ara, només s’ha citat en un altre jaciment a la localitat veïna de Forcall (Saura & Garcia, 2000) també dins de la subconca de Morella. No tots els 135 municipis de la província de Castelló, tenen espècies descrites només 25 (Forner, 2011; Forner & Gual, 2013). Concretament a Cinctorres se n’han descrit dues: la que ara revisem i el gasteròpode Purpuroidea pachecoi Menéndez Amor, 1954. En les etiquetes originals que es conserven al MNCN de l’holotip de B. royoi (Visita de E.F. del 07/06/2013) Figura que correspon a la col·lecció d’I. Santapau, que cal considerar que és la persona va fer la donació del fòssil al museu. Ismael Santapau Chiveli
era mestre de Cinctorres, natural del mateix poble, i com altres mestres de la República va jugar un paper important en les primeres recol·leccions de fòssils a la comarca dels Ports, tant d’invertebrats i com de vertebrats (dinosaures). Al seu nom cal afegir els de Vicente Tirado Sayas i el de Víctor Marín mestres a Vallibona i Morella, respectivament. Tots tres remeteren fòssils al MNCN, potser a indicacions de Josep Royo. En concret Santapau va remetre entre desembre de 1934 i març de 1935 (a l’etiqueta de l’holotip de B. royoi hi ha anotat 1935) una partida de fòssils de Cinctorres, segons indiquen Pérez et al. (2009: 358): “... se recibe el donativo de un cajón con fósiles de Cinctorres recolectado por Ismael Santapau, maestro de dicha localidad”. Entre ells anava el fòssil que ens ocupa. Posteriorment farà una altra aportació “En 1936 ingresan [en el MNCN] ...ocho fragmentos de huesos de dinosaurio de Cinctorres..., donados por Ismael Santapau...”. N’hi ha constància escrita de l’interés per fomentar estudis paleontològics especialment entre el col·lectiu dels mestres; de fet Royo feia conferències en Instituts i Escoles Normals (on es formaven els mestres), com s’indica en la Memòria del la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas (JAEIC, 1935). Royo va estar en diverses ocasions a Cinctorres, estudiant la geologia i cercant fòssils. Se sap que estigué en els anys 1933 i 1934 per les fotos que es conserven al MNCN (Royo, 1933) i que es mostren
1. Ateneu de Natura. Sant Roc, 125, 3r 5a, 12004 Castelló de la Plana. E-mail:
[email protected]. 2. Associació Paleontològica d’Onda. 3. Ateneu de Natura.
94
en la Figura 1. Segons Pérez et al. (2009) de menut va viure temporades a Morella. És ben probable que l’altre geòleg castellonenc, Vicent Sos Baynat (Castelló de la Plana, 06/12/1895; Castelló de la Plana, 05/09/1992), nascut el mateix any i al mateix carrer, O’Donell o del Vallàs del carrer d’Amunt, l’acompanyés en les seues excursions. De fet Sos (1981: 157, fig. 3) publicà una foto també de l’any 1933, que si no és la mateixa, està feta el mateix dia i a idèntic lloc en una hora molt pròxima a la que va fer Royo (fig.1), tal com s’observa en les ombres. Les indicacions de la Memòria de la Junta ho confirmarien (JAEIC, 1935: 296). Potser perquè B. royoi és un fòssil poc freqüent i d’un àmbit geogràfic, subconca de Morella, molt restringit no ha estat molt tractat pels paleontòlegs. Tots els autors que n’han mencionat, s’han limitat a citar el treball de Lambert (Bataller, 1937, 1947; Kier & Lawson, 1978; Villalba, 1991; Saura, Garcia & Castany, 2007; Saura & Castany, 2007), amb l’excepció del treball de Saura & García (2000), que figura material nou i fa una nova
descripció, ampliant la distribució geogràfica a un jaciment del Forcall. En qualsevol cas no s’ha fet cap revisió en profunditat de l’espècie. Ja s’ha indicat que aquesta espècie és endèmica de la conca del Maestrat (Saura & Castany, 2007). I, de moment, encara roman aquesta situació: no ha estat citada fora d’aquesta conca. Ara la recol·lecció d’un nombre considerable d’exemplars en la localitat tipus, dins del projecte de conformar col·leccions de topotips de les espècies descrites a la província de Castelló, possibilita l’oportunitat de fer un estudi més acurat.
Material i mètodes. El jaciment estudiat dels Pallers es troba al terme municipi de Cinctorres, a la comarca dels Ports, a l’est de la península Iberica. (Figura 2). Es localitza a la part més oriental de la Serralada Ibèrica i al sud de la Serralada Costera Catalana, que correspon al que Guimerà (1984) va anomenar com la “Zona d’Enllaç” entre les dues serralades. Salas i Guimerà (1996, 1997) van definir la conca cretàcia inferior del Maestrat, activa des del Juràssic fins el final del Cretaci Inferior, i l’han dividida en set subconques. El jaciment pertany a la subconca de Morella. Estratigràficament, el jaciment correspon segons l’IGME (1981), a la part alta del Barremià, els materials són calcàries. Corresponen a la formació Calizas y Margas de Ares del Maestre (= Ares del Maestrat), definida per Canerot et al. (1982), amb una gènesi de plataforma interna, carbonatada, amb barres. Per Salas (1987) es tracta de la Formació de les Margues i Calcàries de les Artoles i considera que “...els materials carbonàtics ...foren dipositats en condicions d’aigües somes, sovint restringides (“lagoon”), i amb gran influència d’aportacions terrígenes siliciclàstiques i d’aigües dolces.” La
Figura 1 | Superior foto de Cinctorres de Josep Royo i Gómez, de gener de 1933. Fons del MNCN. Inferior foto de Vicent Sos Baynat (1981: 157, fig.3). Figure 1 | Above. Photo Cinctorres Josep Royo and Gomez, January 1933. MNCN Fund. Bottom photo of Vicente Sos Baynat (1981: 157, fig.3).
Figura 2 | Localització dels jaciments. Figure 2 | Location of sites.
NEMUS
95
vol. 3 2013
formació suprajacent és la de les Argiles de Morella (Canerot et al. 1982), que en bona part, sinó tota, és del Barremià (Gombau & Forner, 2013), per la qual cosa es pot afirmar que el jaciment és clarament Barremià. Com ho confirma, també, la datació per ammonits feta per Martinez et al. (1994). S’ha revisat, mesurat de nou i fotografiat l’holotip que es conserva al Museu Nacional de Ciències Naturals de Madrid, amb el número de registre MNCNI-12306, en visita d’un dels autors (E.F., 07/06/2013). Està citat en els treballs sobre els holotips d’aquest museu (Diéguez & Montero, 1997; Montero & Diéguez, 1998). S’ha disposat del material nou recollit en el camp per un dels autors (J.C., campanya juliol 2012) al jaciment dels Pallers (Cinctorres), i que està constituït per 105 exemplars de l’equínid estudiat, dels qual 47 s’han rebutjat i de la resta, 58 s’ha pogut prendre alguna mesura o obtenir alguna informació. La conservació dels fòssils és bastant deficient, en part perquè la matriu és una calcària dura de la què rarament es poden desprendre exemplars en estat perfecte. En la majoria d’ells la zona oral, que és còncava, està esfondrada, i sempre coberta de matriu. Aquesta espècie és la número 23 del catàleg de fòssils castellonencs (Forner, 2011; Forner & Gual, 2013), i forma part del projecte de reunir unes col·leccions dels topotips dels fòssils castellonencs. Es dipositarà un exemplar a la Col·lecció Museogràfica Permanent de Cinctorres (CMC), un a la Col·lecció Municipal de Paleontologia i Mineralogia de l’Ajuntament d’Onda (CPO), una al Museu Geològic de la Universitat de València (MGUV), i la resta del conjunt de material examinat al final de l’estudi es desarà al Museu de la Valltorta (MV) En la terminologia i l’orientació s’ha seguit el Treatise (Durham et al., 1966; Melville & Durham, 1966; Durham & Wagner, 1966) i la Història Natural dels Països Catalans (Gallemí, 1988). En la sistemàtica, s’ha seguit a Kroh & Smith (2010). S’ha consultat en internet the Echinoid Directory (Natural History Museum, 28/12/2012). Les abreviacions usades a la llista de sinonímies segueixen les propostes de Mattheus (1973): v = l’exemplar ha estat estudiat pels autors. Per als topònims majors dels municipis s’usarà la denominació acadèmica, en el sentit que ha estat definida per Forner, G. et al. (2011). Se seguirà, per tant, el criteri de l’Institut d’Estudis Catalans (Sanchis Guarner, 1966) i s’ha consultat també l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2013); per als topònims menors se segueix a aquesta última institució (Guardiola, 2005). Les mesures s’han pres amb peu de rei digital, es donen en mil·límetres arrodonides a dècimes de mil·límetre. Abreviatures. Mesures L: longitud; Al: alçada; Am: amplada. Measuraments. L: length; H: height; W: Width. Institucions. I: Internet; TED. The Echinoid Directory; TPD: The Paleobiology Database.
Sistemàtica paleontològica Classe ECHINOIDEA Leske, 1778 Ordre CASSIDULOIDA L.Agassiz & Desor, 1847, p.143. Família PYGAULIDAE Lambert, 1905, p.13. Gènere Pygorhynchus L. Agassiz, 1839, p.53, 99. Espècie tipus Catopygus obovatus L. Agassiz, 1836, per designació posterior de Lambert, 1898, p. 162. Pygorhynchus royoi (Lambert, 1935). Fig. 3A-F i fig. 4A-G. v 1935 Botriopygus royoi Lambert, p. 524, pl. VIII, fig. 8-9. 1937 Botriopygus royoi Lambert, Bataller, p. 592. 1947 Botriopygus royoi Lambert, Bataller, p. 154, fig. 187. (les mateixes de Lamebert) 1978 Botriopygus royoi Lambert, Kier & Lawson, p. 78. 1991 Pygorhynchus (Botriopygus) royoi (Lambert), Villalba, p. 516. v 2000 Botriopygus royoi Lambert, Saura & García, p. 22, làm. 7, fig. 64-66. 2007 Botriopygus royoi Lambert, Saura, García & Castany, pòster amb fig. 2007 Botriopygus royoi Lambert, Saura & Castany, pp. 31 i 34. Dades taxonòmiques L’holotip, amb el número registre MNCNI-12306 es conserva al Museu Nacional de Ciències Naturals de Madrid. La localitat tipus és Cinctorres, sense especificació del lloc concret on va aparèixer. L’estrat tipus figura l’Aptià. La raó del nom: Lambert li’l va dedicar al geòleg castellonenc Josep Royo i Gómez el qual li va remetre el material i també va facilitar la publicació del treball. Diagnosi Pygorhynchus gran amb una amplada del 85% de la longitud i una alçada un poc més que la meitat d’aquella. Cara oral còncava. Peristoma oblic, de contorn pentagonal, anterior. Pètals desenvolupats i amples. Diagnosis Pygorhynchus with test of large size, with a width of 85% of the length and height of a little more than half of that. Oral concave face. Peristome oblique, pentagonal outline, anterior. Petals developed and wide. Descripció original Assez grande espèce, mesurant 55 millimètres de longueur, sur 45 de largeur et 36 de hauteur, remarquable par l’ampleur de ses pétales, qui ne permet de la confondre avec aucune autre (pl. LVI1I, fig. 8-9). On la prendrait pour un Echinanthus, si son périprocte ovale, relativement large, ne s’ouvrait au dessous du bord et
96
Figura 3 | Pygorhynchus royoi Lambert, 1935, Cinctorres (els Ports), holotip: MNCNI-12306. A Vista apical; B Vista oral; C Vista lateral; D Vista posterior; E Vista anterior; F Detall sistema apical. Barres d’escala: 10 mm. Fotos: E. Forner, amb l’autorització del MNCN. Figure 3 | Pygorhynchus royoi Lambert, 1935 Cinctorres (Ports), holotype: MNCNI-12306. A Apical view; B Oral view ; C Lateral view; D Posterior view; E Anterior view, F Detail apical system. Scale bar: 10 mm. Photos: E. Forner, with the authorisation of the MNCN.
NEMUS
vol. 3 2013
97
Figura 4 | Pygorhynchus royoi Lambert, 1935, jaciment els Pallers (Cinctorres, els Ports). A Vista apical (CMC); B Vista oral (MV); C Vista lateral; D Detall dels porus genitals el pas d’un doble sèrie a senzilla; E Detall de la boca on s’aprecien els “Bourrelets”(MV); F Detall de les plaques adapicals; G Detall dels “Phillodes”(MV). Barres d’escala: A-C =10 mm; D-G = 5 mm. Fotos E. Forner. Figure 4 | Pygorhynchus royoi Lambert 1935, the site of els Pallers (Cinctorres, els Ports). A Apical view (CMC). B Oral view (MV); C Lateral view; D genital pore over details of two to simple series; E Details of the mouth where there are bourrelets (MV); F Details of the adapical plates; G Details of phillodes (MV). Scale bars: A-C = 10 mm, D-G = 5 mm. E. Photos Forner.
98
surtout si son apex ne comprenait quatre génitales distinctes perforées et une cinquième imperforée. La face orale déprimée, avec péristome excentrique en avant, est fruste et ne permet pas de bien reconnaître les caractères de ce péristome, qui semble cependant avoir été pentagonal et non oblique. En dessus l’apex est excentrique en avant, les pétales sont inégaux, l’impair plus étroit que les autres, les pairs très larges se rétrécissent un peu à leur extrémité; les postérieurs sont beaucoup moins divergents que les latéraux. Aptien de Cinctorres (Castellón). Descripció Corona mitjana/gran de 52 mm (57-32, n: 52, taula 1), ovalada, l’amplada representa un 84% de la longitud, el màxim de l’amplada s’assoleix posteriorment, l’alçada és poc més de la meitat de la longitud, el màxim el té en la zona apical, excèntrica cap a davant. Sistema apical tetragonal, la placa 5 no està perforada, el madreporit ocupa tota la zona central dreta entre els quatre pous genitals. Pètals amples lleugerament més estret l’imparell que l’I i el V, i aquestos que el II i el IV que són els més amples. Els porus ambulacrals són allargats, els interns la meitat de llargs que els externs, entre les dues columnes queda un espai llis tan gran o més com els porus externs, espai que quan s’acosta a l’àmbit (en els ambulacres II, III i IV) i molt abans en el cas del I i V es va estremint per finalment ajuntar-se, els porus esdevenen aleshores circulars i molt menuts en formació vertical (fig. 4D), paral·lels les dues sèries, per continuar fins prop del peristoma on es tornen a desdoblar en dues sèries, continuant els porus circulars i menuts; de cada parell un dels dos és més gran. Són les zones de filodis (fig. 4G). No presenten porus bucals. Burrelets evidents (fig. 4E). El peristoma està desplaçat cap a la part davantera, és d’orientació
Mesures
mm
Measuraments
Pygorhynchus royoi Lambert, 1935 Holotip MNCNI-12308 mesures Lambert Holotip MNCNI-12308 mesures Forner Saura & Garcia 2000 Aquest treball Mitjana Desviació estándar
n
obliqua i contorn pentagonal, un poc allargat (fig. 4B). Periprocte al marge posterior, a la part inferior, ovalat, (només un poc més alt que ample), en sentit vertical en posició de vida. Distribució estratigràfica Tots els autors han donat una edat aptiana. L’estrat tipus, s’opina, que és incorrecte. Lambert, de segur, seguint la informació que li devia remetre Royo, l’assigna a l’Aptià i tots els autors posterior s’han limitat a copiar aquesta circumstància, arrossegant l’errada sense revisar-la. En primer lloc cal considerar que els coneixements precisos en aquelles dates de la geologia de la Conca del Maestrat eren encara deficients. S’hauria d’esperar els treballs de geòlegs com Canerot i Salas a l’últim terç del segle passat per assentar un coneixement raonable de les formacions i edats. I així i tot encara n’hi ha aspectes molt debatuts per exemple l’edat de la Fm Argiles de Morella. No se sap amb certesa si el seu recol·lector, el mestre de Cinctorres Ismael Santapau, li va poder ensenyar el lloc exacte on va recollir el fòssil a Royo. En segon lloc tenim les certeses geològiques. Tot el material retrobat a Cinctorres ha estat dins la taca ampla de la formació de les Artoles, del Barremià, sense cap possibilitat de que el material hage estat transportat d’estrat superiors. Aquesta formació és subjacent, en tota la conca, a la Fm Morella que en bona part o tota continua sent del Barremià per la qual cosa no ofereix cap dubte l’assignació. És possible, certament, aventurar la hipòtesi que l’holotip fos d’un altre lloc del terme municipal de Cinctorres i que poguera ser de l’Aptià però no tenim cap informació que ho sustente. El terme ha estat rastrejat precisament a la recerca dels topotips. Cal remarcar que en l’altre jaciment controlat on ha aparegut, a Forcall (Saura & Garcia, 2000), del qual ens ha estat indicat el lloc exacte pels autors, s’ha
Length
Width
Height
H/L
W/L
Longitud
Amplada
Alçada
Al/L
Am/L
55
45
36
0,65
0,82
56,7
46,5
28,9
0,51
0,82
45
35
20
0,44
0,78
This work
52
20
11
11
20
Average
43,22
35,44
22,04
0,52
0,84
4,35
2,72
2,80
0,06
0,03
Màxim
Standard deviation Maximum
57
41,2
26,4
0,62
0,89
Mínim
Minimum
32
29,7
18,9
0,41
0,78
Taula 1 | Mesures de Pygorhynchus royoi Lambert, 1935. Table 1 | Measurements of Pygorhynchus royoi Lambert, 1935.
NEMUS
99
vol. 3 2013
pogut assignar sense cap dubte a la part alt de la Fm de les Artoles, Barremià, doncs, i no de l’Aptià com inicialment van afirmar els autors. Se situa en el seu tram alt, prop del contacte amb la Fm Morella, és a dir semblant situació que la del jaciment de Cinctorres, encara que Forcall podem precisar la proximitat al contacte superior, mentre que en el de Cinctorres l’erosió s’ha endut completament la formació Morella i no podem precisar a quina alçada de la Fm. Artoles. I resta en tercer lloc la fauna acompanyant que no se sembla en res a la ben identificada de l’Aptià, que és l’edat predominant a la Conca i per tant la més estudiada i coneguda. Caldria corregir l’estrat tipus, designant, a la llum de les troballes actuals, també al Barremià com estrat tipus, i es considera molt dubtosa la seua presència en l’Aptià.
irregularment Botriopygus entre parèntesi, quan no es desprèn de la resta del treball la voluntat de constituir un nou subgènere. Per altra part segons el criteri actual d’assignació genèrica de la família PYGAULIDAE (I.TED) la presencia de filodis (fig. 4) característics del gènere no deixa dubte que cal assignar l’espècie a Pygorhynchus. La intuïció de Lambert, que no va poder observar la cara oral, és molt bona. Respecte a les mesures que dóna Lambert, cal apuntar que si bé la longitud i amplada són força similars a les mesures fetes actualment, amb la petita variació de la subjectivitat inherent a tot tipus de mesura, en canvi l’alçada presenta una variació notable, la qual cosa afectaria als índexs que es pogueren calcular. Per contra amb la nova mesura l’holotip s’integra perfectament en les dimensions de la població estudiada (taula 1).
Distribució geogràfica Cinctorres (Lambert, 1935 i aquest treball) i Forcall (Saura & Garcia, 2000).
Agraïments. S’agraeix al Museu Nacional de Ciències Naturals i en especial a la conservadora de invertebrats fòssils i paleobotànica, Celia M. Santos Mazorra, per les facilitats per accedir i fotografiar l’holotip i l’autorització per publicar les imatges.
Fauna d’acompanyament Al jaciment dels Pallers (Cinctorres) és molt freqüent un ostrèid molt semblant a Ceratostreon tuberculiferum Koch & Dunker, 1837, però amb un forma lleugerament diferent i una grandària notablement major que les poblacions que apareixen en les formacions superiors, tant a la Fm Argiles de Morella com a la Fm. Margues i calcàries de Chert (=Xert) (Canerot et al., 1982). S’han trobat també exemplars d’Heteraster oblongus Brongniart, 1821, espècie que té una distribució estratigràfica entre el Barremià i l’Aptià (The Paleobiology Database). A més dels eriçons Holectypus macropygus, Desor, i dues especies de Phyllobrissus sp. que no apareixen junts en l’Aptià. i motlles interns de bivalves i gastròpodes de difícil classificació. En el jaciment de Forcall P. royoi està acompanyat de Clypeopygus sp. Notes Respecte a l’assignació genèrica es considera que el gènere Botriopygus, creat per d’Orbigny, (1856: 344) és un sinònim posterior del gènere Pygorhynchus L. Agassiz, (1839: 53) per la qual cosa d’acord amb el principi de prioritat establert pel article 23 del Codi Intencional de Nomenclatura Zoològica (CINZ, 2003), s’han de rebutjar tots els sinònims posteriors d’un nom vàlidament constituït. En això seguim el criteri de Durham et al. (1966: U506) i Kroh (2010: 314). Kier & Lawson en canvi conservaven el gènere Botriopygus en el seu Índex (1978) tot i citar l’opinió dels autors anteriors i la cosa és certament curiosa perquè qui va redactar l’ordre Cassiduloida en el Treatise, qui va establir el criteri doncs, és justament el propi Kier (1966). En The Echinoid Directory, són del mateix parer: que té la prioritat Pygorhynchus. Villalba (1991) també l’assignava a aquest gènere, tot i que col·locant
Bibliografia Agassiz, L. 1839. Description des Échinodermes fossiles de la Suisse. Première partie, Spatangoides et Clypéasteroides. Mémories de la Société helvétique des Sciencies naturelles, 3: I-VII + 1-101, 14 pls. Bataller, J.R. 1937. Catàleg de les espècies fòssils noves del Cretàcic de Catalunya i d’altres regions. Arxius de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona, Vol III, Fasc. III: 581-619. Escola Superior d’Agricultura, Barcelona. Bataller, J.R. 1947. Sinopsis de las especies nuevas del Cretácico de España. Anales de la Escuela de Peritos Agrícolas. Vol.VI: 2-186. Barcelona. Canerot, J., Cugny, P., Pardo, G. Salas, R. & Villena, J. 1982. Ibérica Central-Maestrazgo. In: El Cretácico de España, Universidad Complutense Madrid, Madrid: 273-344. Diéguez, C. & Montero A. 1997. La colección de invertebrados fósiles del Museo Nacional de Ciencias Naturales (CSIC). Graellsia, 53: 31-35. Durham, J.W., Caster, K.E., Exline, H., Fell, H.B., Fischer, A.G., Frizzell, D.L., Kesling, R.V., Kier, P.M., Melville, R. V., Moore, R.C., Pawson, D.L., Regnell, G., Spencer, W.K., Ubachs, G., Wagner, C.D. & Wright, C. W. Part U Echinodermata. In R.C. Moore (Ed.)Treatrise on Invertebrate Paleontology Vil 1 i 2: U1-U695. Geological Society of America and University of Kansas, Lawrense (Kansas, EUA). Durham, J.W. & Wagner, C.D. 1966. Glossary of morphological terms applied to echinoids. In R.C.Moore, (Ed.): Treatise on invertebrate paleontology, Part U, Echinodermata, Geological Society of America and University of Kansas, Lawrense (Kansas, EUA), U251-U256. Forner, E. 2011. Espècies fòssils castellonenques. Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, t. LXXXVII: 5-26. SCC. Castelló de la Plana.
100
Forner, G., Castany, J. & Forner, E. 2011. Topònims majors del Maestrat. Butlletí del Centre d’Estudis del Maestrat, 86: 34-43. CEM. Benicarló (el Baix Maestrat). Forner, E. & Gual, V. 2013. Primera addenda al catàleg de fòssils castellonencs. Nemus, 3. Kier, P. 1966. Cassiduloids. In R. Moore (Ed) Treatise on Invertebrate Paleontology. Part U Echinodermats 3: U492-U543. The Geological Society of America and The University of Kansas. Lawrense (Kansas, EUA). Gallemí, J. 1988. Els Equinoderms. In: Història natural dels Països Catalans, Vol. 15, Registre fòssil (Folch, ed.), Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona: 357-380. Guimerà, J. 1984. Paleogene evolution of deformation in north eastern Iberian peninsula. Geol. Mag., 121: 413-420. Guardiola, F. 2005. Toponimia dels pobles valencians, Cinctorres, els Ports. 10 pp, 3 mapes. Acadèmia Valenciana de la Llengua. València. ICZN. International Code of Zoological Nomenclature. 2003. Codi Internacional de Nomenclatura Zoològica. XXVII + 166 pp. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. IGME Instituto Geológico y Minero de España. 1981. Mapa Geológico de España. E 1:50.000. Hoja 544, Forcall. 27 pp. Ministerio de Industria y Energía. Madrid. JAEIC Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas. 1935. Trabajos de Paleontología, Instituto Nacional de Ciencias. Memoria correspondiente a los cursos 1933 y 1934. pp. 295-310. La Junta, Madrid Kier, P.M. & Lawson, M. H. 1978. Index of Living and Fossil Echinoids 1924-1970. Smithsonian contributions to paleobiology, number 34. 182 pp. Smithsonian Institution Pres. Washington. Kroh, A. 2010. Index of Living and Fossil Echinoids 19712008. Ann. Naturhist. Museum Wien, Seria A, 112: 195-470. Kroh, A. & Smith, A.B. 2010. The filogeny and classification of post-Paleozoic echinoids. Journal of Systematic Palaeontology, Vol. 8 (2): 147-122. Lambert, J. 1928. Note sur quelques Echinides du Crétacé d’Espagne comuniqués par M. le Prof. Royo y Gómez. Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, 28: 147157. Lambert, J. 1935. Échinides crétaces d’Espagne II. Sur quelques échinides crétaces d’Espagne, communiqués par M. le prof. Royo y Gómez. Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, 35: 521-526. Martínez, R. Grauges, A. & Salas, R. 1994. Distribución de los ammonites del Cretácico inferior de la Cordillera Costera Catalana e Ibérica Oriental. Cuadernos de Geología Ibérica, 18: 337-354. Mattheus, S.C. 1973. Notes on open nomenclature and synonyms lists. Palaeontology, 16(4): 713-719. Montero, A. & Diéguez, C. 1998. Spanish type specimens in fossil invertebrate collection of Museo Nacional de Ciencias Naturales of Madrid, Spain. Revista Española de Paleontología, 13 (1): 130-132.
Orbygny, A. de. 1854-60. Paléontologie Francaise Terrains Crétacés. Tome 6. Echinodermes, Échinoides irréguliers. 596 pp. pls. 801-1006. G. Masson, París. 1-32 (Juuly 1854); 3364 (Oct. 1854); 65-96 (Nov. 1854); 97-128 (Jan. 1855); 193208 (may 1855); 209-224 (Aug. 1855); 225-272 (Nov. 1855); 273-320 (oct. 1856); 321-352 (Oct.1856); 353-384 (1857); 385-400 (1858); 401-432 (1858) i 433-596 (1860). Pérez, A., Sánchez, B. & Ortega, F. 2009. Aportaciones de José Royo y Gómez al conocimiento sobre los dinosaurios de España. Paleolusitan, núm. 1: 339-364. Royo i Gómez, J. 1933. El pueblo y pliegue del Cretácico desde la carretera de Morella. [Fotografía]. Simurg, Fondos digitalizados del CSIC, Fondo especial, “Colección Fotográfica. José Royo Gómez”. Archivo del Museo Nacional de Ciencias Naturales. Madrid. Salas, R. 1987. El Malm i el Cretaci inferior entre el Massis del Garraf i la Serra d’Espadà. 345 pp. Tesi Doctoral. Universitat de Barcelona. Salas, R. i Guimerà, J. 1996. Rasgos estructurales principales de la cuenca cretàcica inferior del Maestrazgo (Cordillera Ibérica oriental). Geogaceta, 20 (7): 1704-1706. Salas, R. i Guimerà, J. 1997. Estructura y estratigrafia secuencial de la cuenca del Maestrazgo durante la etapa de Rift Jurásica superior–Cretácica inferior (Cordillera Ibérica Oriental). Boletín Geológico y Minero, vol. 108-4 y 5: 393-402. Sanchis, M. 1966. Contribució al nomenclàtor geogràfic del País Valencià. 25 pp. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. Saura, M. & Castany, J. 2011. Fauna equínida (Equinodermata: Echinoidea) en el Cretácico del Maestrazgo. In: Actes del 1r congrés sobre la fauna castellonenca (Tirado & Castany, ed.), Grup Au d’Ornitologia, Castelló de la Plana: 31-36. Saura, M. & García Vives, J.A. 2000. Equínidos del Aptiense de Maestrazgo y zonas limítrofes. Cidaris, núm. 17-18: 10-33. Saura, M., García Vives, J.A. & Castany, J. 2007. Fauna equínida del Maestrat, Cretaci Inferior. Pòster color. Associació Paleontològica d’Onda. Onda Sos, V. 1981 Compendio de geología de la provincia de Castellón (Estratigrafía, Tectónica y Orogenia). 402 pp. Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón - Editorial Confederación Española de Cajas de Ahorro. Castelló de la Plana. INTERNET. ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Denominació dels municipis valencians. http://www.avl.gva. es/dms/municipis/municipis (consultat el 19/07/2013). INTERNET. THE ECHINOID DIRECTORY. NATURAL HISTORY MUSEUM. http://www.nhm.ac.uk (consultada el 20/07/2013). INTERNET. THE PALEOBIOLOGY DATABASE. http://paleodb.org (consultada el 24/07/2013).
Data d’arribada 1 agost 2013 Data d’acceptació 29 novembre 2013
Forner, E., Castany, J., Gual, V. & Saura, M. 2013. Revisión de Botryopygus royoi Lambert, 1935, un equinoïdeu de l’Aptià de Cinctorres (els Ports). Nemus nº 3 pp 93-100. Ateneu de Natura, Castelló de la Plana.
NEMUS Vol. 3 2013
101
First observation of Triops (Crustacea: Branchiopoda: Notostraca) in the Natural Park of the Serra d’Irta (Peníscola, el Baix Maestrat). Enric Forner i Valls1 & James Edward Brewster
First record of the tadpole shrimp Triops sp. in the Natural Park of the serra d’Irta (Peníscola, el Baix Maestrat). Key words: Notostraca, Triops, living fossil, temporary pond, biodiversity conservation, serra d’Irta, Peníscola, Iberian Peninsula.
Primera observació de Triops (Crustacea: Branchiopoda: Notostraca) al Parc Natural de la Serra d’Irta (Peníscola, el Baix Maestrat). Es documenta per primera vegada la presència de Triops sp. (família Triopidae) al Parc Natural de la serra d’Irta (Peníscola, el Baix Maestrat). Mots clau: Notostraca, Triops, fòssil vivent, ambients aquàtics temporanis, conservació de la biodivesitat, serra d’Irta, Peníscola, península ibèrica.
Introduction The order Notostraca, branquiòpodes crustaceans consists of a large current distribution in North America, Eurasia, Africa and Australia, perhaps this is because of its old origin (Ombretta et al., 2005). The genus Triops Schrank 1803 has been quoted from the Triassic (Guthörl, 1934; Trusheim, 1938; Tröger et al., 1984; Wallossek, 1993; Kelber, 1998, 1999) or the late Permian (Gand et al., 1997). For most authors Triops cancriformis (Bosc, 1801), is a true living fossil existing for more than 200 million years (Cesari et al., 2004; Gall & GrauvogelStamm , 2005; Mantovani et al. 2008), and currently survives from this time in indistinguishable forms (Cesari et al. 2004). For Kelber (1999) it is the oldest living animal species on the planet. Its extraordinary survival is even more surprising taking into account the habitats it has occupyied such as the temporary pools, ponds and rice fields (Cesari et al., 2004), so ephemeral, fragile, isolated and unstable. Their reproductive system is extremely complex. Being cited as bisexual (gametogénesis), and also parthenogenetic and hermaphroditic, but is not yet fully understood (Ombretta et al., 2005) although many researchers are concerned with genetic studies to reveal these and other issues such as variability (Cesari et al., 2004; Ombretta et al., 2005; Mantovani et al., 2008; Zierold et al., 2009). In the Iberian Peninsula it has a bisexual
reproduction (Machado et al., 1999; Boix et al., 2002; Zierold et al. 2007) while in Northern Europe there is asexual, hermaphroditism and parthenogenesis. Triops has never been documented until now in the Natural Park of the Serra d’Irta or in the Baix Maestrat. The records are from Ulldecona (Boix, 2002), Ares del Maestre (Zierold et al. 2007) and the Ebro Delta (Alonso, 1986) (fig. 2), and would be a minimum distance of 36 Kms from this site. To the south more recordings have been quoted so far: Vilanova d’Alcolea (Margalef, 1953), but the reference is more than 50 years ago, as is el Puig (Pardo, 1932) and the rice fields of the Albufera (Bolivar 1926). Recently, however, it has been found in the Devesa de I’Albufera of Valencia (Boix, 2002). Its presence in the rice fields, which at one time was so intense to the point of being considered a scourge (Alonso, 1986), has been greatly affected by the use of pesticides. Even more effect has been made by the replacement of the organochlorine organophosphates (Boix, 2002). Triops cancriformis is protected in Catalonia since 1994 (Boix, 2002, 11.23.1994 Order, Law 12/2006 of 27/07/2006). The taxonomy of the genus Triops in the Iberian Peninsula has become rather complicated in recent years, as an article revealed that instead of three subspecies of T. cancriformis are two true species (Triops cancriformis and Triops mauritanicus: Korn et al., 2006 ).
1 | Enric Forner i Valls. Ateneu de Natura. C. Sant Roc, 125 3r 5a 12004 Castelló de la Plana. Email:
[email protected]
102
Figure 1 | Location of the Basseta (Peníscola, el Baix Maestrat) Figura 1 | Localització de la Basseta, (Peníscola, el Baix Maestrat)
They investigated the philogenetic relationships among the three previous recognized subspecies of the T. cancriformis using mitochondrial DNA. Moreover, in a subsequent study, for the same researchers, the lineage mauritanicus is divided in 6 different species (Korn et al., 2010). However, the separation in many species of T. mauritanicus lineage, has raised doubts to other specialists (Vanschoenwinkel et al., 2012).
Material and methods Study site The observations were made by the sea in a temporary pool that is located near the town of Peníscola (fig. 1), within the Natural Park of the Serra d’ Irta and the Natural Marine Reserve of Serra d’Irta, created by Decree 108/2002. Between the southern part of Peníscola and the northern part of Alcossebre (Alcalà de Xivert) there is still about 12 Km of shoreline which is a rare example of a relatively well preserved coast, in intensely anthropised part of the Valencian coast. The temporary pool is about 200 m2 in size and is subrectangular (fig. 1), it measures 25.4 x 8.5 m and is shallow, less than a meter in depth. The pool, is a mere 33 meters from the water line (fig. 1 and 6G), which separates a dirt road and a narrow line of natural vegetation (fig. 1 and 3 top) comprising of Chamaerops humilis L., Pistacea lentiscus L. and Olea europaea L., with a height between 1,5 and 3 m (fig. 6E) offering protection against salt droplets. There is the same vegetation around the pool (fig. 3 top and 6C), within which there is, no vegetation. To the west, abuts a parcel of land that was worked early in 2013, although it has since then grown. The pool contains rainwater. The rainfall in the area is typically Mediterranean, moderate and has highly variable distribution and seasonality. As no data are available, an indication is given over a period of 42 years (1955-1997) recorded at the station of the Sant Jordi del Maestrat, located 24 Km away and 12 Km from the coastline (table 1). The maximum annual rainfall months are
concentrated in autumn (October, September, December and November) and account for 71% of the sample. In a similar percentage (69%), these same months also had the highest daily precipitation throughout the year. During these periods of rainfall the pool can be filled. However, the months with minimal rainfall are recorded in winter (December and January in particular) and in July, which are expected to be the concentrated periods of drying of the pool. The study area coincides with the isotherm surface water of the Sea of 13 - 25°C, the month of February being the coldest (Brasseur et al., 1996; Bianchi, 2007). Data agrees with recent measurements of surface water of the Columbretes made by Kersting & Linares (2012) during the period from 1991 to 2010, which gave an average of 13,16°C to 26,19°C from February to August, the latter being the warmest month. The pool is located in a small plain between the sea and the Serra d’Irta. The orientation is NE-SW, and extends parallel to the coast and adjacent to it. At some points it goes into the sea, as for example, a little further north, in the area of cliffs where
Figure 2 | Points closest to where Basseta cited Triops cancriformis. Figura 2 | Punts més pròxims a la Basseta on s’ha citat Triops cancriformis.
NEMUS
103
vol. 3 2013
the tower of Badum is located, so does the last branch to the north-east, which is a rocky island on which the town of Peníscola is situated. The maximum altitude of the Serra d’Irta is 572 m which is the highest point of the Campanilles, 4 kms from the Basseta. The eastern side of the area is drained by steep ravines which drain directly into the sea. Currently the pool is concreted, but we think that its existence predates this recent work, because the name is old and also was generated simply from the common diminutive of the name, which points to its uniqueness: there are no other pools in the area which are spcifically named. Moreover, among the recorded names in the area is a “cove Basseta” a “beach Basseta” a “plain Basseta” and a “way of Basseta.” All these indicate an ancient existence of the pool. Secondly the Basseta owes its origin to the geological conditions: the existence of outcrops of yellow marl of the Cretaceous period, which are those that provide waterproofing and allows the collection of water supplied by rain, which if it fills will flood onto nearby land. The age of these very clayey loams according to IGME (1973) is inaccurate, the Berriasian-Barremian. The Cretaceous layers in the environment near the sea, are usually covered by Quaternary conglomerates which are reddish and porous, allowing a natural pool to be formed underneath.
of the water. Where possible, live animals were photographed. The remains of dead animals were counted, gathered and kept in separate bags. Only whole, individual remains were gathered. On examination, the shells were well preserved and the furca segments of the abdomen protected by rings of fine bone, including the last one called telson (fig. 6B), which allows generic assignment (fig. 3 bottom and 4 bottom), because it has a supraanal paddle, which forms the furca, as is the case with the other gender, Lepidaurus to supplement the Triopidae family. Following Boix (2002) we take into account three aquatic habitat types for large branchiopods: a) “Temporary ponds” (With the substrate vegetated and dimensions exceeding 100 m2 of surface area and 0,5 m of depth); b) “Puddles” (unvegetated substrate); and c) Shallow temporary pools/ponds” (with the substrate vegetated and shallow water, less than 0,5 m of water depth). The Basseta has to be considered in the category “Puddles”: clay substrate, without vegetation, turbid water and of small size, even though its surface area is 200 m2. As far as the terminology is concerned, the author followed Alonso (1986 and 1996) and in terms of systematic, Alonso (1996), Martin & Davis (2001) and Korn et al. (2006, 2010).
Sampling and identifications It is important to follow the ethical principle of not disturbing the living animals. The investigation carried out by the authors did not cause any evironmental effects or any harm to the animals. The pool was not disturbed or entered, all observations and measurements were made from the perimeter of the pool (fig. 3 top) or in the dry edge to find remains of dead animals. The duration of external observations of the pool water was for a minimum of 10 minutes on each visit. It was often difficult to see any live animals swimming due to the high turbidity
Systematic Kingdom: ANIMALIA Linné, 1758 Phylum: ARTHROPODA Latreille, 1829 Subphylum: CRUSTACEA Brünnich, 1772 Class: BRANCHIOPODA Latreille, 1817 Subclass: PHYLLOPODA Preuss, 1951 Order: NOTOSTRACA Sars, 1867 Family: TRIOPSIDAE Keilhack, 1909 Genus: Triops Schrank, 1803 Fig.3 bottom; fig. 4 top and bottom and fig. 6B and 6D.
Period 1955-1997 Sant Jordi del Maestrat
Annual rainfall
Maximum annual daily rainfall
Number of rain days per year
Maximum Minimum monthly rainfall monthly rainfall per year per year
n
42
42
42
42
42
Mean
577.55 mm
81.52 mm
83.81
176.68 mm
1.75 mm
Standard deviation
191.98 mm
38.09 mm
18.20
84.49 mm
2.80 mm
Maximum
1083.4 mm
187.1 mm
124
398.1 mm
10.3 mm
Minimum
291.4 mm
35 mm
53
41.6 mm
0 mm
Table 1 | Precipitation at Sant Jordi del Maestrat (el Baix Maestrat), period 1955-1997. Taula 1 | Precipitacions a Sant Jordi del Maestrat (el Baix Maestrat), període 1955-1997.
104
Results After an accidental first observation of Triops by J. Brewster, the Basseta has been visited periodically. Eventually, coinciding with a low water level and low ambient temperatures on 17/2/2013, observations were made and 11 remains of individuals were observed and photographed on the periphery of the water surface (fig. 3 and fig. 4 top) and 3 living specimens swimming. However, due to the poor clarity of the water, they are not seen in the photographs. On 26/2/2013, with water levels even lower, the remains of another individual was found and also 5 were observed swimming, one of which was less deep and was photographed (fig. 4 bottom) The carapaces of the remains of the individuals measure between 23 and 26 mm in anteroposterior length. In late February and early March 2013 it rained and filled the Basseta. On subsequent visits, the water was very murky and no observations of individuals could be made or extract remains on the periphery of the pool.
During the visit of 17.02.2013, in the piles of yellow marl beside the pool, a fossil of a marine gastropod was found, from the family Cassiopidae Kollmann 1979. (fig. 6A). During the visit of 24/03/2013, at 16h 30 ‘, with the water temperature at 17.5 ° C, samples were taken for analysis, which gave the results listed in table 2. During the visits of 24/03/2013 and 12/05/2013, with a high water level in the pool, there were a high number of tadpoles of natterjack toad (Bufo calamita) (fig. 6H) and also were present tadpoles of Perez Frog (Pelophylax perezi) (fig. 6I). In the last of these visits individuals were observed with and without visible limbs, B. calamita (fig. 6F). On neither visit due to the depth and turbidity of the water, were live or remains of Triops observed. It is difficult to assess the size of the population, but given the small size of the Basseta, it is likely to be small. The analytical data of water samples collected is in appendix 1.
Figure 3 | Top: overview of the Basseta, looking for specimens. Bottom: remains of Triops. Photos: E. Forner, 17/02/2013.
Figure 4 | Top: Remains of Triops. Photos: E. Forner, 17/02/2013.Bottom: Triops exemplary lives. Photos: J. Brewster, 02/26/2013.
Figura 3 | Superior: vista general de la Basseta, cercant espècimens. Inferior: Restes de Triops. Fotos: E. Forner, 17/02/2013.
Figura 4 | Superior: Restes de Triops. Fotos: E. Forner, 17/02/2013. Inferior: exemplar viu de Triops. Fotos: J. Brewster, 26/02/2013.
NEMUS
vol. 3 2013
Discussion Considering the opinion of Korn et al. (2006) there are few morphological characters that differentiate T. cancriformis and T. mauritanicus simplex and considering the amount of material available, so far it has been chosen not to assign species to the population of the Triops of the Basseta. The existence of Triops in the Basseta in the Serra d’Irta seems to be an extraordinary result of chance and great persistence of life, which is extraordinary because of the very existence of the Basseta by the sea, and in a climate as dry as experienced in this region. Firstly, because it would not be possible without the impermeable marl outcrops of the Cretaceous period. However, in the last hundred thousand years, the existence of the Basseta could have been prevented by the action of Quaternary fluvial deposits that could have covered the Cretaceous sediments, as has occurred generally throughout the coastline. Looking at the photograph (fig. 5) Air Flight 1956 near the Basseta what you see is the alluvial fan of the ravine Escutxa, covered by the quaternary permeable hard crust (known as “taparàs”), features that hinder
Figure 5 | 1956 aerial photography, which shows the alluvial fan of the ravine Escutxa, triangular, covering Cretaceous marls, just south of the border to Basseta. Figura 5 | Fotografia aèria de 1956, on s’aprecia el con de dejecció del barranc de l’Escutxa, de forma triangular, tapant les margues del Cretaci, just fins al límit sud de la Basseta.
105
cultivation and, in any case, would have prevented the formation of a pool. Furthermore, the existence of Cretaceous materials is very low in all the Serra d’Irta area which comprises almost entirely of fully marine Jurassic sediments, consisting of permeable calcium packages. It is fortuitous that we have this and the characteristics of the type of marl. The origin of these impermeable marls provides valuable information about the only fossil found so far (fig. 6A): a marine gastropod family Cassiopidae. This family is nowadays extinct in the neighbouring marine environments but it was associated with continental influence (such as, deltas, estuaries and mangroves), with a sea water salinity not completely marine (Mennessier, 1984; Cleevely & Morris 1988; Forner, 2009). This would explain the very finegrained fluvial sediments, which produce impermeable marls in a marine sedimentary basin that have allowed the existence of the pool. It is difficult to date when the fine marine sediments were generated, but during the broad range (Berriasian-Barremian) of the Cretaceous period. It is a very complicated and a fortuitous set of circumstances which have allowed the formation and existence of the Basseta considering the small dimensions and the closeness of the sea, and for the continuity of the water needed to enable the colonization by Triops. The origin of the pond, with high probability, is strictly natural, but which sobsequently been used by humans. This has allowed a much wider horizon to exist if we include the recent colonisation of H. sapiens, with the ullikely occupation by Triops. I should add that it also seems extraordinary that the human madness of urbanization in recent decades has not destroyed the Basseta. Also exceptional is that this small pool has not been contaminated by pesticides. The area is separated from the fertile orchards of the Pla de Vinaròs, la Vall d’Alcalà and la Plana, by the Serra d’Irta which affords protection from pesticides. (table 2). We analysed 92 potential products pollutants caused by pesticides, and none has tested positive. In fact almost all are below the detection limit for the technique used. The results of the analysis show no effects of eutrophication (dissolved forms of nitrogen and phosphorus in low concentration), and no contamination by heavy metals (cadmium, copper, zinc, etc.). It is difficult to explain how, with all this in mind, concerning the pool, and in addition to the extraordinary presence of Triops, surviving (without discarding various recolonisations which are also quite improbable) in a small pool, with no vegetation, close to the shoreline, more than 36 km away from the nearest previously recorded sighting (fig. 2). And even if they have occasionally suffered the aggression of humans: the last one, concreting of the pool, it is difficult to understand how
106
Figure 6 | A fossil of the Cretaceous impermeable marls of the Basseta: family Cassiopidae. B detail of ventral telson and abdominal rings last remains of Triops. C. High levels of water Basseta 12/05/2013. D posterodorsal left corner of the shell, two specimens. E detail of the lace plant (Pistacea lentiscus, Olea europaea and Chamerops humilis) that separates the sea and the Basseta, height 1,80 m benchmark. F specimens of Bufo calamita, no tail. G Proximity of the sea to the Basseta: 33 m with a calm sea. H Bufo calamita larvae I Pelophylax perezi larvae. Photos E. Forner, C, E and G 05/12/2013. Scale bars: A: 10mm, B: 2mm and D: 1 mm Figura 6 | A fòssil de les margues cretàcies impermeables de la Basseta, família Cassiopidae. B detall de la part ventral del tèlson i últims anells abdominals de restes de Triops. C. Nivell alt de l’aigua de la Basseta 12/05/2013. D angle posterodorsal esquerre de la closca de dos exemplars. E detall del cordó vegetal (Pistacea lentiscus, Chamerops humilis i Olea europaea) que separa la Basseta de la mar, alçada model de referència 1,80 m. F exemplars de Bufo calamita, sense cua. G proximitat de la Basseta a la mar: 33 m amb la mar en calma. H Larva de Bufo calamita. I larva de Pelophylax perezi. Fotos E. Forner, C, E i G de 12/05/2013. Barres d’escala: A : 10 mm; B : 2mm i D : 1 mm.
NEMUS
107
vol. 3 2013
they could survive there, since Triops leave their eggs which are resistant to desiccation in the sediment, which was then covered by concrete. To colonise such extreme habitats, the adaptations of Triops are very unusual. The eggs are resistant to desiccation and generally do not hatch if there is no draining after a wet period (Alonso, 1986 and 1996). If it was not like this, after a long period with water and then a drought there would be no reserve of eggs in the soil of the pool to ensure the next generation. Besides, this prevents the colonisation of permanent water. A good example is found in the highlands of Albarracin, in Teruel, where dams are very close, only separated by 4,5 km, and have similar features. However, one dries almost every year and the other not. T. cancriformis only lives in the temporary pool. (Escribà et al., 2009). In addition Alonso (1996) cites the eggs can withstand temperatures up to 80 ° C and can pass through the gut of vertebrates without suffering any damage. In fact, the only reasonable hypothesis we have found to explain how a settlement would be in the Basseta, is by birds, by the internal transport in the digestive tract or in transporting externally through eggs attached by mud stuck to their legs (Sánchez et al., 2007). Now, the reason why a bird has come from the Ebro Delta to Basseta and has made a stop at the pool is more difficult to explain. Of course, everything is possible, if given the passing of a very long period of time. If the males do not need to reproduce the question is more easily answered. The final point to clarify, the pool was modified using concret, at present has no vegetation. Alonso (1996) indicates that T. cancriformis feeds on organic detritus and submerged plants and that they can survive with very little food. It also indicates that they often feed on mosquito larvae. Perhaps this and other invertebrates are the food source. Exploiting other pool inhabitants is a question that should be studied further. Boix et al. (2006) suggest that large specimens of T. cancriformis in Espolla (Girona) are greedy predators. In fact, in some places the Triops have been postulated as a weapon of biological warfare against mosquito larvae in temporary waters (Tianyun & Mula, 2002). All this forms a cluster of highly unlikely circumstances that conspire to keep the existence of this durable animal, perhaps 200 million years old, in a tiny temporary pool by the edge of the sea. Hopefully men will not affect its future survival. This new recording in the Natural Park of the Serra d’Irta fits the observation made by Boix (2002), who argues that most current observation points are included in areas that have some kind of protection. Perhaps, given the increasing pollution and pressure on the environment exerted by the human species, these are the only restricted pockets where they can live.
If Triops has lived in the Basseta so far, we should not alter the current conditions. Some preliminary protection tips would be: 1) To no extract the pool sediments containing the reserve of eggs. Normally the pool sediments are periodically cleared out. If this is necessary, perhaps the pool could be divided into 2 halves, cleaning only one side at a time and so preserving the whole; 2) To preserve the fragile band of vegetation that protects the pool from the Sea; 3) To evaluate the protection of the species by law, and 4) To forbid commercialization of exotic Triops (now the American T. longicaudatus, eggs can be bought on the internet) to prevent colonization by exotic species, which may eliminate the native population. On the other hand, perhaps we should establish a program to monitor the population of Triops in the Basseta, that should be respectful to the animals. This would make observations of the Triops and other small ecosystem components, as described in the methods section, and keep track of the cycles of water in the pool, and measure the basic characteristics i.e: level, temperature, conductivity, pH and dissolved oxygen concentration. A survey study in the neighbouring area in order to find more pools with Triops presence would be another action to take into account. Acknowledgements. We thank the Department of Public Health, the Ministry of Health (Direcció General de Salut Pública, de la Conselleria de Sanitat) for analysis of water, Susan Margaret Brewster for her collaboration with tracking, Emili Gombau for correcting the text, Vicent Gual for assembling the Figures and the reviewers provides many helpful comments on the manuscript.
References Alonso, M. 1986. Els branquiòpodes: tortuguetes, puces d’aigua i afins. In (Ramon Folch i Guillén Ed.) Història Natural dels Països Catalans, Vol. 9: Artròpodes I: 231-242. Enciclopèdia Catalana SA. Barcelona. Alonso, M. 1996. Crustacea. Branquiopoda, vol. 7 de Fauna Ibéria, Museo Nacional de Ciencias Naturales. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Madrid. Bianchi, C.N. 2007. Biodiversity issues for the forthcoming tropical Mediterranean sea. Hidrobiologia, 580: 7-21. Boix, D. 2002. Aportació al coneixement de la distribució d’anostracis i notostracis (Crustacea: Branchiopoda) als Països Catalans. Butlletí Institució Catalana d’Història Natural, 70: 5571. Boix, D., Sala, J., Gascón, S. & Brucet, S. 2006. Predation in a temporary pond with special attention to the trophic role of Triops cancriformis (Crustacea: Branchiopoda: Notostraca). Hydrobiologia, 571: 341-353.
108
Boix, D., Sala, J. & Moreno-Amich, R. 2002. Population dynamics of Triops cancriformis (Crustacea: Branchiopoda: Notostraca) of the Espolla temporary pond in the northeastern Iberian peninsula. Hydrobiologia, 486: 175-183. Bolívar, C. 1926. Los branquiopodos. In Zoología (Invertebrados). Història Natural: 99-101. Publicaciones del Instituto Gallach. Barcelona. Brasseur, P: Becker, J.M., Brankart, J.M. & Schoenauer, R. 1996. Seasonal temperature and salinity fields in the Mediterranean Sea: climatological analyses of an historical data set. Deep Sea Research 42 (2): 159-192. Cesari, M., Mularoni, L., Scanabissi, F. & Mantovani, B. 2004. Characterization of dinucleotide microsatellite loci in the living fossil tadpole shrimp Triops cancriformis (Crustacea Nranchiopoda Notostrace). Molecular Ecology Notes 4: 733-735. Cleevely, R.J.& Morris, N.J. 1988. Taxonomy and ecology of Cretaceous Cassiopidae (Mesogastropoda). Bulletin of the British Musseum (Natural History), 44 (4): 233–291. Escribà, A., Armengol, J. i Mezquita,F. 2009. Estudio comparativo de la limnología de dos lagunas de montaña de Teruel, con especial referencia al zooplancton y los ostracodos. Teruel. Revista del Instituto de Estudios Turolenses, núm 92 (I): 165-192. Forner, E. 2009. Gymnentome pizcuetana (Vilanova, 1859): 150 anys de la descripció del primer fòssil castellonenc. Ribalta, Quaderns d’aplicació didàctica i investigació 15: 55-64. Gall, J.C. & Grauvogel-Stamm, L. 2005. The early Middle Triassic “Grès à Voltzia” Formation of eastern France: a model of environment refugium. Compres Rendus Palevol 4: 637652. Gand, G., Garric, J. & Lapeyrie J. 1997. Biocenoses à triopsides (Crustacea, Branchiopoda) du Permien du bassin de Lodève (France). Geobios 30: 673-700. Guthörl, P. 1934. Die arthropoden aus dem Carbon und Perm des Saar-Nahe-Pfalz-Gebietes. Abh Preuss Geol Landesanst 164: 1-219. IGME. 1973. Mapa Geologico de España. E. 1:50.000. Hoja 594. Alcalà de Chivert. IGME. Madrid. 17 p. 1 Mapa. Kelber, K.P. 1998. New Triopsids (Crustacea, Notostraca) from the Upper Triassic of Frankonia – Epicontinental Triassic International Symposium. Hallesches Jb Geowissenschaften Beiheft, 5: 85. Kelber, K.P. 1999. Triops cancriformis (Crustacea, Notostraca). Ein bemerkenswertes Fossil aus der Trias Mitteleuropas. In N. Hauschke & V. Wilde (Ed.): Trias – Eine ganz andere Welt, III.16: 383-394. Verl. Dr. F. Pfeil. Munich. Kersting, D. & Linares, C. 2012. Cladocora caespitosa bioconstructions in to Columbretes Islands Marine Reseve (Spain, NW Mediterranean) distribution, size structure and growth. Marine Ecology: 1-10. Korn, M., Green, A.J., Machado, M., García-de-Lomas, J., Cristo M., Cancela de Fonseca, L., Frisch, D., PérezBote, J.L. & Hundsdoerfer, A.K. 2010. Phylogeny, molecular ecology and taxonomy of southern Iberian lineages of Triops mauritanicus (Crustacea: Notostraca). Organisms, Diversity & Evolution: 32pp. Korn, M., Marrone, F., Pérez-Bote, J.L., Machado, M.,
Cristo, M., Cancela da Fonseca, L. & Hundsdoerfer, A.K. 2006. Sister species within the Triops cancriformis lineage (Crustacea, Notostraca). Zoologica Scripta, 35: 301-322. Llei 13/2006, de 27/07/2006, de mesures en matèria de medi ambient. DOGC núm. 4690 03/08/2006. Machado, M., Cristo, M., Reis, J. & Cancela da Fonseca, L. 1999. “Biological data on Triops cancriformis mauritanicus (Ghigi, 1921) and Cyzicus grubei (Simon, 1886) in SW portugal temporary pools.”. Limnetica 16: 1-7. Mantovani, B., Cesari, M., Luchetti, A. and Scanabissi, F. 2008. “Mitochondrial and nuclear DNA variability in the living fossil Triops cancriformis (Bosc, 1801) (Crustacea, Branchiopoda, Notostraca). Heredity 100: 496-505. Martin, J.W. & Davis, G.E. 2001. An updated classification of the Recent Crustacea. Natural History Museum of los Angeles Country Contributions in Science 39: pp 1-124. Margalef, R. 1953. Los crustaceos de las aguas continentales ibéricas. In Instituto Forestal de Investigadiones y Experiencias (Ed.) Biologia de las aguas continentales, vol. 10. Ministerio de Agricultura. Madrid. Mennessier, G. 1984. Révision des gastéropodes appartenant à la famille des Cassiopidae Kollmann (= Glauconiidae Ptchelintsev). Travaux du Département de Géologie de l’Université de Picardie. 190 pp., 17fig., 17 t., 29 pl. Université de Picardie. Amiens. Ombretta, M., Cesari, M., Eder, E., Scanabissi, F., & Mantovani, B. 2005. Chromosomes in sexual population of Notostracan and Conchostracan taxa (Crustacea, Branchiopoda). Caryologia, Vol. 58 (2): 164-170. Ordre de 23 de novembre de 1994, per la qual s’amplia la relació d’espècies protegides a Catalunya. DOGC num.1980 02/12/1994. Pardo, L. 1932. Datos para el estudio de la fauna hidrobiológica española. Boletín de Pesca y Caza 4 (10): 321-334. Sánchez, M.L., Green, A.J., Amat, F. & Castellanos, E.M. 2007. Transport of brine shrimps via the digestive system of migratory waders: dispersal probabilities depend on diet and season. Marine Bioloy, 151: 1407-1415. Tianyun, S. & Mula, M.S. 2002. Factors Affecting Egg Hatch of the Tadpole Shrimp Triops newberryi, a Potential Biological Control Agent of Immature Mosquitoes. Biological Control, vol. 23 (1): 18-26. Tröger K.A., Ruchholz, H.K., Watznauer, A. & Kahlke, H.D. 1984. Abriss der Historischen Geologie. Berlin. Akademie Verlag. Trusheim, V.F. 1938. Triopsiden (Crust. Phyll.) aus dem Keuper-Frankens. Palaeontologische Zeitschrift, 19: 198-216. Vanschoenwinkel, B., Pinceel, T. Vanhove, M. P. M., Denis, C., Jocque, M., Timms, B. & Brendonck, L. 2012. Toward a Global Philogeny of the “Living Fossil” Crustacean Order of the Notostraca. Plos One, vol 7, issue 4, e34998: 19pp. Wallossek, D. 1993. The Upper Cambrian Rehbachiella and the phylogeny of Branchiopoda and Crustacea. Fossils and Strata, 32: 1-202. Zierold, T., Hanfling, B. i Gómez, A. 2007. “Recent evolution of alternative reproductive modes in the “living fossil Triops cancriformis”. BMC Evolutionary Biology, 7 (161): 12pp.
NEMUS
vol. 3 2013
109
Zierold, T. Montero-Pau, J. Hänfling, B. & Gómez, A. 2009. “Sex ratio, reproductive mode and genetic diversity in Triops cancriformis”. Freshwater Biology: 14 pp.
Data d’arribada 2 agost 2013 Data d’acceptació 29 novembre 2013
Forner, E. & Brewster, J.E. 2013. First observation of Triops (Crustacea: Branchiopoda: Notostraca) in the Natural Park of the Serra d’Irta (Peníscola, el Baix Maestrat). Nemus nº 3 pp 101-110. Ateneu de Natura, Castelló de la Plana.
110 Parameter
24/03/13 Microbiological
Escherichia coli (ufc/100 ml)
1,6E +01 Enterococcus (ufc/100 ml)
Clostridium perfringens (ufc/100 ml)
1,5E +01
6,2E +01 Total coliforms (ufc/100 ml)
>8,0E +02
PH
7.83
Isophenphos metil (µg/l)
