“‘Oh vella, oh trista Europa’. Mirades a Europa en l’obra de Vicent Andrés Estellés”

Jordi Chumillas i Ricard Giramé (eds.)

Amb el suport de:

Servei de Publicacions Institucionals UVic-UCC

Per vells carrers de poble. Territori, marca, educació i patrimoni

Aquesta monografia és un compendi sobre diverses experiències que entronquen la literatura, la comunicació i el patrimoni, així com també les possibilitats pedagògiques que es desprenen d’aquest vincle. El llibre presenta les reflexions que han fet especialistes de l’àmbit literari, pedagògic i de la comunicació de diverses institucions catalanes, espanyoles i internacionals. D’una banda, hi podem trobar textos que ens parlen de les marques territorials, la promoció patrimonial i com el desenvolupament d’unitats territorials pot fer aflorar marques literàries. D’altra banda, inclou aportacions a l’entorn dels universos literaris i la literatura i la cultura com a eines de vertebració del territori. Per últim, també recull propostes i experiències didàctiques que inclouen el disseny i desplegament de seqüències didàctiques a partir de rutes literàries i sortides escolars relacionades amb el territori, per a qualsevol nivell educatiu.

Per vells carrers de poble Territori, marca, educació i patrimoni Jordi Chumillas i Ricard Giramé (eds.)

Servei de Publicacions Institucionals UVic-UCC

Per vells carrers de poble Territori, marca, educació i patrimoni

Per vells carrers de poble Territori, marca, educació i patrimoni

Edició a cura de Jordi Chumillas Ricard Giramé

Servei de Publicacions Institucionals Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya 2014

Amb el suport de:





© d’aquesta edició: Servei de Publicacions Institucionals Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya Desembre de 2014 ISBN 978-84-941644-9-1 Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o tramesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sigui fotomecànica, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altres, sense el permís previ dels editors. Correcció lingüística: Llorenç Soldevila Maquetació i coberta: Victòria López Fotografia de la coberta: Jordi Molet (Servei d’Audiovisuals de la UVic-UCC) Servei de Publicacions Institucionals de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya C. Sagrada Família, 7. 08500 Vic www.uvic.cat Aquest volum s’ha realitzat dins la línia de recerca Literatura i territori del Grup de Recerca Textos literaris contemporanis: estudi, edició i traducció (TEXLICO) de la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya.

PRÒLEG Aquest compendi, que aplega materials didàctics i reflexions sobre la importància patrimonial de la literatura lligada al paisatge, reprèn els objectius proposats en el volum editat per Alexandre Bataller i Héctor H. Gassó (Un amor, uns carrers: cap a una didàctica de les geografies literàries), publicat l’abril de 2014 en el marc de les recerques del Grup d’Innovació Docent “Geografies Literàries” de la Universitat de València, amb l’objectiu de compartir reflexions i experiències que vinculessin la literatura amb el patrimoni i, alhora, d’explorar les possibilitats pedagògiques que es poden generar a partir d’aquest vincle. Continuadora d’aquesta mateixa línia de recerca, la present monografia se centra en els tres eixos temàtics següents: a) Marques territorials i promoció territorial i turística; b) Universos literaris: la literatura i la vertebració del territori: i c) Propostes i experiències didàctiques. La iniciativa de la publicació sorgeix dels treballs d’investigació duts a terme per la línia de recerca «Literatura i territori» del Grup de Recerca Textos Literaris Contemporanis: estudi, edició i traducció (2014 SGR 1380), i compta amb el suport del Departament de Filologia i Didàctica de la Llengua i la Literatura de la Facultat d’Educació, Traducció i Ciències Humanes, la Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris de la Universitat de Vic, la Societat Catalana de Llengua i Literatura (IEC), la Fundació Jacint Verdaguer, l’Ajuntament de Folgueroles, l’Oficina de Turisme de l’Ajuntament de Vic i la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya. La revisió dels originals ha anat a càrrec d’un consell assessor format per professionals i investigadors de solvència reconeguda integrat per les següents persones: Enric Bou (Universitat de Venècia); Monique Güell (Universitat de la Sorbona); Johannes Kabatek (Universitat de Tubinga); Jordi Larios (Universitat de Londres – Queen Mary); Xavier Macià (Universitat de Lleida); Ramon Pinyol (Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya); Anna Sawicka (Universitat de Cracòvia); Miquela Valls (Universitat de Perpinyà); Caterina Valriu (Universitat de les Illes Balears); Maria Àngela Vilallonga (Universitat de Girona) i Francesc Codina (Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya, president del consell assessor). El lector jutjarà sobre el valor de les diverses aportacions recollides en aquest volum, de l’edició del qual han tingut cura Jordi Chumillas i Ricard Giramé. En tot cas, el que es pot dir –des de la modèstia obligada dels qui han estat a la cuina de l’obra– és que el conjunt d’aquestes reflexions, recerques i propostes persegueixen el noble objectiu de contribuir a una major valoració social de la literatura i, per ella, també de la llengua. El lligam de la paraula literària amb el patrimoni i amb els paisatges i territoris que tots nosaltres trepitgem, admirem, patim i estimem, s’ha de fer més patent; entre altres raons, perquè és un factor de primer ordre en l’imaginari col·lectiu i en la creació de consciència, tant de comunitat com d’entitat nacional. La millor manera de tancar aquesta presentació és anunciant que aquestes inquietuds aquí plasmades tornaran a prendre cos en el III Congrés Internacional Geografies Literàries, que ja té data i lloc. Serà el 2016, a la Universitat de Barcelona. Francesc Codina i Valls

SUMARI Pròleg ..................................................................................................................

5

Joan Nogué. Geografia, literatura i viatge ...........................................................

7

Gaspar Valero i Martí. Geografies literàries de Mallorca ....................................

11

Glòria Bordons. Joan Brossa, una mirada cap a Europa . ...................................

57

Jordi de San Eugenio Vela. Territoris, marques i literatura: a la recerca de la promoció perduda ..........................................................................................

75

J. Miquel Albert, Joan Gregori, Adolf Fenollós, Marta Puig, Noemí Ruiz, Dolors Guiral, Mariví Basallo, Rosa Arqué, Tomeu Abrines i Teresa Tort. Projecte “Viure la literatura a través de les TIC” ........................................

83

Ignasi Aldomà. Josep Vallverdú i les terres de Ponent. Geografies literàries que s’entrecreuen amb la literatura geogràfica ...................................................

117

Arnau Alemany Ballester i Roser Micó Garcia. Laguar i Gallinera: dues valls de llegenda . ...................................................................................................

125

Albert Álvarez Borràs. Estrella Damm i Catalunya. El cas d’un territori portat a la globalitat . ...............................................................................................

135

Josep Ballester Roca i Noèlia Ibarra Rius. La cartografia literària del mal i de l’horror. A propòsit de 2666 de Roberto Bolaño ..........................................

143

Judit Barnés. Pels camins de Joan Brossa . .........................................................

153

Alexandre Bataller Català. Les marques i els llocs literaris com a elements de transposició didàctica: el cas d’Ausiàs March .............................................

163

Paula Beneito Mollà i Adrià Martí i Badia. Ruta Estellés per l’horta de Burjassot: una proposta didàctica ..................................................................................

175

Josep Camps Arbós i Francesc Foguet i Boreu. Una proposta de rutes literàries pel Pla d’Urgell .............................................................................................

185

José Cantó Doménech, Juan Carlos Colomer Rubio, Amparo Hurtado Soler i Ricard Camil Torres Fabra. Ruta literaria por la molinería valenciana: una propuesta didáctica para el Conocimiento del Medio ...........................

195

Manuela Casanova Ávalos i Santiago Fortuño Llorens. El paisaje literario castellonense y su evocación histórica .........................................................

201

Isabel Castro, Beatriz Comella y Laura Rodríguez. Luciérnagas de Ana María Matute: Ruta literaria por Barcelona (propuesta de actividad para bachillerato) ..................................................................................................

211

Josep-Sebastià Cid i Català. Del castell templer a la torre nuclear ....................

219

8

Anna M. Devís Arbona i Joan Torró Soriano. Ramon Llull: Ora et labora ........

227

Ana Díaz-Plaja Taboada i Margarida Prats Ripoll. Una ruta amb futurs mestres en el centenari de dues escriptores: Aurora Díaz Plaja i Joana Raspall . ....

237

Nina Ferrer Juan. Cercant l’ideal d’illa: Eivissa, 1867-1919 ..............................

247

Vicent Lluís Fontelles Rodríguez. Jazz i barri del Carme de València tot seguint l’estel de la novel·la Secrets Inconfessables . ................................................

257

J. A. García López. Els grups geogràfics de la Nova poesia gallega: temptatives de classificació . ............................................................................................

267

Montse Gatell Pérez. Cicle del Pallars: tres novel·les i un univers literari .........

275

Vicent Grande Roig i Irene Klein Fariza. Rutes literàries per València: l’experiència de l’Octubre .............................................................................

283

Àngels Gregori. La poètica urbana de Marta Pessarrodona com a configuració d’una identitat pròpia ....................................................................................

291

Paula Guimarães. Landscape as Language: Discussing Margaret Drabble’s A Writer’s Britain. Landscape i Literature, of 1979 ......................................

297

Isilda Leitão. Luso-Bussaco (Portugal) en el siglo XX e XXI: territorios literarios y artísticos, territorios de exilio, territorios turísticos ..................

309

Adrià Martí i Badia. Ruta Estellés de Burjassot: la configuració d’una marca territorial per a la promoció del patrimoni ...................................................

327

Antonio Martín Ezpeleta. Manuales escolares del pasado. Literatura castellana. Los grupos geográficos y la unidad literaria de Valbuena Prat . ..................

337

Fina Masdéu i Dolors Requena. La Mussara (Baix Camp) a través de la novel·la Al cor de la muntanya, de Josep Cornudella . ...............................................

345

Anna M. Moreno-Bedmar. La Fundació Pedrolo, a La Segarra. Un món dins un castell . ...........................................................................................................

355

Mireia Munmany Muntal. Espais Escrits com a vertebració literària i territorial

363

Jordi Oviedo Seguer. “‘Oh vella, oh trista Europa’. Mirades a Europa en l’obra de Vicent Andrés Estellés” . ...........................................................................

371

Josep Lluís Roig Sala. Les comarques centrals valencianes: literatura (juvenil) i política ........................................................................................................

383

Cristina Sendra Mocholí i David Parra Monserrat. Sentir el medi per aprendre’l. Una proposta adreçada a mestres en formació d’Educació Infantil . ...........

391

Pol Serrabassa i Puntí. Vic i la Plana de Vic a través de la poesia del vuit-cents d’autor osonenc (1860-1880) ........................................................................

401

Ana Rita Gonçalves Soares. Representações espaciais na literatura infantojuvenil. A temática do “Caminho de Santiago” nas obras de Ana Saldanha e Concha López .............................................................................................

417

Sumari

9

Llorenç Soldevila i Balart. Barcelona: marca literària / Les Barcelones literàries 425 Magí Sunyer. La presència inquietant. Literatura de por i de terror en el paisatge tarragoní ........................................................................................................

431

Carme Torrents Buxó. Del carrer al núvol. La presència social d’un escriptor com Verdaguer ...............................................................................................

441

Caterina Valriu. El llegendari lul·lià a Randa ......................................................

447

Tomàs Vibot Railakari. Llegenda i devoció lul·lianes a la Ciutat de Mallorca ...

459

Laura Vilardell Domènech. El comte de Cedillo, excursionista i difusor de Canigó, de Jacint Verdaguer . ........................................................................

469

“‘Oh vella, oh trista Europa’. Mirades a Europa en l’obra de Vicent Andrés Estellés” Jordi Oviedo Seguer Universitat Catòlica de València “Sant Vicent Màrtir” Estellés, poeta europeu des de la mediterraneïtat Europa, més enllà de la delimitació del seu territori físic, ha estat un concepte cultural que hom ha fonamentat en el món grecollatí, especialment arran la seua mitologia, la qual donarà lloc a una literatura que esdevindrà punt d’unió entre els diferents habitants del Vell Continent. De la relació entre aquesta idea d’Europa com a entitat cultural i la presència de referents culturals europeus en la producció literària de Vicent Andrés Estellés, tractarà el present treball. Es considera que l’obra estellesiana s’inscriu en els principals moviments literaris de la literatura europea del segle XX. Així, podríem assenyalar, fins i tot, que l’obra del poeta valencià té un caràcter “mediterrani”, és a dir, mostra una barreja d’etnicitat cultural específica amb una expressió de caràcter universal. Però, què constituiria l’esmentat caràcter mediterrani? Certament, el mare nostrum ha estat un territori propici per als processos migratoris, un aspecte que ha aportat als seus pobladors una visió diversa del món, però també ha sigut un territori favorable als conflictes. Amb tot, en termes generals, resulta evident que la cultura mediterrània és una cultura formada per diferents estrats que s’han anat superposant.1 El següent text d’Estellés (Piquer, 2004, p. 260), publicat al diari Las Provincias el 1958 on exercia de redactor de la secció de cultura entre altres ocupacions, il·lustra la relació entre Europa i el Mediterrani vista pel poeta valencià. El nord “descobreix” el sud mediterrani —càlid, apacible— a través del turisme incipient: “De cuando en cuando Europa va y descubre el Mediterráneo. O se lo hacen descubrir. Ahora estamos en una de esas. Por las noches, entre los pinos, palpitan lucecitas de colores, se oyen en el corro de las armónicas, alegres y melancólicas melodías europeas que bajan, con las doradas trenzas golpeándoles la espalda, desde Alemania, desde Austria, desde Suecia. Hay momentos de una emoción suave y explicable. La gente tiene unas necesidades atroces de convivir. Las gentes de Europa, de una manera instintiva, apresurada, se buscan las unas a las otras, en los bosques, a las orillas del mar más viejo” (28/08/1958, “Bajo las lonas del camping”)

Es detecta una certa visió idílica en aquest fragment, pròpia de la “veritat” oficial que imposava el règim franquista; una visió del turisme que calia desenvolupar tant per qüestions polítiques com econòmiques. Amb tot, s’hi observa una relació estreta, d’unitat i coincidència entre ambdós “territoris”: entre Europa i el Mediterrani. 1. Sobre la definició del concepte “Mediterrani” a les nostres contrades, i en els termes d’unitat cultural de què acabem de parlar, resulta d’especial interés l’entrada corresponent al Diccionari per a ociosos de Joan Fuster. De manera més recent, Eduard Mira (2013) reflexiona sobre les arrels culturals que s’uneixen des de les diferents riberes del mediterrani.

372

Jordi Oviedo Seguer

D’altra banda, en l’obra poètica estellesiana, destaquen els poemes o els referents sobre la Mediterrània, la qual es converteix en un símbol d’allò trascendent i de la magnitud, també de la possible fugida o de la utopia, de la llibertat. En aquest sentit, el poema d’Estellés que segueix mostra la mar com a presència constant, de magnificiència i pulsió marina:2 “Contraris vents originen nou vent, aglutinant les oposades forces, que brusc empeny i dilata les veles fins un extrem del tot insuportable, mar endavant, no guiat per raó, sinó a impuls d’un furor momentani, seguint dictats de l’un vent o de l’altre. Vacil·larà el timó de la nau, l’extensió de la mateixa vela, per un factor que els és del tot estrany. A mercés va de la mar o dels vents que han governat fins les mateixes ones i fan, desfan, descabdellen, cabdellen, al seu albir, en un sinistre joc. Així vaig jo com endut per dos vents que sé que són secretament contraris, sense poder controlar el meu cor, i em desfaré el cap contra les roques semblant la nau que així acaba els seus dies i aquell content de veles desplegades, verdes de rams de festa coronada.”3

Aquesta condició “mediterrània” s’articula, a més, en un altre eix que és el de la valencianitat-catalanitat que particularitza i concreta la juxtaposició de relacions i de cultures adés esmentada, basada en un caràcter obert i múltiple atribuït a allò “mediterrani”, com se’ns presenta tot seguit: “He vist un plat dels d’obra, de Manises, d’aquells que canviaven, al meu poble, per espardenyes velles o per draps, amb unes pomes i unes peres, i era millor el plat que un capitell romànic amb uns colors, una vivacitat, amb una carn tendral de novençana, la matinera gràcia d’octubre,

2. No són pocs els llibres de l’escriptor valencià que remeten de manera directa a espais i referents culturals pròpiament mediterranis: Les acaballes de Catul, Exili d’Ovidi, Horacianes, Ora marítima, La casa de la música vora el mar, Testimoni d’Horaci, Antibes, etc. 3. Andrés Estellés, Vicent. Cant temporal. València: Tres i Quatre, 1980 (Obra completa 5), p. 24-25.

“‘Oh vella, oh trista Europa’. Mirades a Europa en l’obra de Vicent Andrés Estellés 373 la incipient tardor, una dolcesa, jo no sé dir-ho, alguna plenitud, tot l’orgull de la terra, arrels agrícoles, i era agradable viure i oblidar-se dels poetes llatins, i de Cézanne, i una tristesa encara remotíssima.”4

Notem en el poema l’al·lusió als poetes clàssics grecollatins juntament amb referents de la cultura contemporània; dos elements que conformen de manera característica l’obra d’Estellés. En definitiva, s’observen una sèrie d’elements que configuren una etnicitat o punt de partida particular (des d’un punt concret del Mediterrani), que s’articula de diferents maneres i en moments diversos de la seua producció literària. En el cas d’Estellés no és una etnicitat restrictiva o intraduïble, sinó de condició oberta i sumativa, integradora, especialment pel fet que el poeta observa l’exterior, Europa, on hi veu altres maneres de pensar i viure, també d’escriure, més enllà de la restricció a què obligava el règim polític del moment. “Oh vella, oh trista Europa”: dels referents clàssics a la modernitat Hem fet esment a alguns poemes i obres de l’autor de Burjassot que hi mostren la incorporació de la tradició literària clàssica, a la qual caldria sumar-hi les referències intertextuals o les influències que Estellés reb d’autors de la pròpia tradició com Ausiàs March o Riba, entre altres. També, en el conjunt de la seua poètica, s’hi observa la presència de referents contemporanis com puga ser Valéry, Neruda, Whitman, Ronsard, Rimbaud, Aleixandre, etc.5 Sobre aquestes influències forànies que, en els anys de formació de Vicent Andrés Estellés, passaven per la dependència de la lectura en castellà, Josep Ballester (1995, p. 32) refereix el següent a partir d’una entrevista amb el poeta: “L’interés per Rilke ens el manifesta Vicent Andrés Estellés, tot explicant que les Elegies de Duino les va llegir en una versió castellana, abans que es publicara algun dels llibres de Rilke en català [els primers poemes de l’alemany en català que llig Estellés es publiquen el 1953 a Esclat, revista de l’Editorial Torre]”. Amb tot, sabem com Estellés i, també, Joan Fuster, peça clau en la projecció del poeta de Burjassot en els anys 50, van anar deslligant-se d’aquella “mamella grotesca i tòxica” —en paraules de Fuster— que els havia alimentat amb una estètica garcilacista i sota control. Ara bé, aquesta operació s’efectuà d’una manera ben particular: van assumir, malgrat tot, aquestes referències més enllà de la imitació, connectant així amb la modernitat literària (Ballester, op. cit., p. 34):

4. Andrés Estellés, Vicent. El gran foc dels garbons. València: Tres i Quatre, 1972 (Obra completa 1), p. 207. 5. Sobre aquesta qüestió, destaquem la introducció de Muntaner, Jaume (2003) “El Cant General dels pobles valencians”, Mural del País Valencià, València: 3i4 edicions.

374

Jordi Oviedo Seguer “[…]gràcies a constituir un llenguatge que solament es deixa desxifrar en termes d’ell mateix, és a dir, el fet poètic resta lliure d’establir les seues pròpies relacions i referències, un dels trets fonamentals de la lírica contemporània. L’estímul és haver cercat una nova tradició de la mateixa manera que ho van fer T. S. Elliot en la poesia anglesa, Ungaretti en la italiana, Paul Valéry a França i Juan Ramón Jiménez o la generació del 27 en la poesia espanyola. Es tractava de la ruptura de la tradició més immediata del provincianisme i el paisatgisme vuitcentista per una renovació del llenguatge poètic a través de temes i motius d’abast universal”.

Alhora, tal com planteja Víctor Mansanet (2003), el fet que Estellés treballe com a periodista en Las Provincias encarregat de la informació cultural, propicia que la poètica estellesiana haja adquirit una condició híbrida arran les connexions entre la poesia i els referents de la prosa periodística que conreava. Per això, l’autor valencià ha estat assenyalat com una espècie d’escriptor “centaure” pel fet d’incorporar a més dels referents literaris clàssics i contemporanis, també els referents propis de la modernitat o de la cultura de masses, provinents de la cinematografia i la música que sovint l’acompanya en llur tasca professional. Algunes de les gasetilles que redactava sota el pseudònim de “Roc”, a la secció diària “Bon dia!” fan esment a aquesta dedicació i mirada que hem esmentat:6 27 de juliol de 1960: “El Cine té, en València, la seua capital. Ací està l’Orson Welles, també l’Antony Mann. (L’Orson Welles, per cert, no diu ni fu ni fa. Antony Mann treballa de manera formal.) ¿I Sofia? ¿Per què Sofia no vindrà? Açò, lector amic, em té molt preocupat”. (Mansanet, ed., 2003, p. 111)

Per determinar la relació que s’estableix entre aquestes referències al món del festivals de cinema, dels actors, actrius i directors que com a periodista Estellés conegué, i la seua obra literària, posarem un exemple en base a una pel·lícula referida per l’autor valencià en diferents ocasions. Es tracta d’El tercer hombre: a partir d’una novel·la escrita per Graham Greene i dirigida per Carol Reed i protagonitzada per Orson Welles, aquesta barreja de comèdia i drama, fou premiada, entre altres, en el Festival de Cannes el 1949. Narra la història de la visita d’un escriptor nordamericà de segona fila a la Viena de finals dels anys 40. Aquest busca el seu amic que acaba de morir atropellat misteriosament i 6. Aquests textos complementen els escrits de crítica cinematogràfica en castellà que, de manera més extensa, publicava en la secció del diari Las Provincias que portava per nom “Carnet del domingo” (Piquer, 2004).

“‘Oh vella, oh trista Europa’. Mirades a Europa en l’obra de Vicent Andrés Estellés 375

que, segons la policia, es trobava implicat en assumptes d’estraperlo. L’escriptor tracta d’esbrinar qui era la tercera persona que es trobava en el lloc del suposat accident, tot en un ambient de foscor i penúria, a la Viena ocupada i repartida entre les diferents potències vencedores de la Segona guerra mundial. A nivell cinematogràfic, la pel·lícula destaca per l’ús seqüenciat del clarobscur, del contrast entre la llum i les ombres tant en els espais exteriors com en els interiors especialment, és a dir, fa ús de la tècnica del raccord, que consisteix en la continuïtat entre els diferents components d’un pla, en aquest cas a través de la presència del clarobscur en una mateixa escena.7

Fotogrames d’El tercer hombre (Reed, 1949).

Aquesta tècnica pròpia del cinema és transferida a la poètica estellesiana sobretot dels anys 50, en què s’hi reflecteixen les ombres de la decadència i la penúria quotidiana. Aquest tret d’estil concordant entre cinema i literatura es mostra en el següent poema (Andrés Estellés, Vicent, 1973, p. 49-50): Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill, i xiques, al cinema, amb les cames obertes i una mà entre les cuixes, i el rosari en família, i hi ha el peó que es mata caent des d’un andami i l’home que fa el pa i hi ha qui porta un metre per saber el tamany escaient del taüt i com hi ha els tramviaires que treballen la nit de cap d’any i els forats de les piques i hi ha 7. No debades, el 1951 la pel·lícula rebé el Premi Oscar a la millor fotografia en blanc i negre, a càrrec de Robert Krasker.

376

Jordi Oviedo Seguer l’ascensor amb un llum brut groguenc esperant mentrestant la portera s’emborratxa de vi i pixa per l’escala i la filla té por i el marit està fent-ho amb la dona del metge i els tramvies terribles amb l’enrenou dels ferros i el metge que es dedica a trencar les anous mentrestant la portera va pixant per l’escala i trucant a les portes amb un colp de mamella i el fill de la de l’arpa que s’ha mort fa tres dies plora i plora i encén un ciri i posa el ciri i l’ampolla de vi i contempla la Loren i llavors la suïssa crida pel passadís i el cosí la segueix brandant el canelobre i la xica que es gita més aviat que mai i un fred com una mà li puja per les cuixes i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit i els veïns que s’han mort els dos intoxicats l’altre dia i la mare i la filla no tenen ganes de menjar res i ploren com les rates i el cosí i la suïssa que dormen brutalment i el canelobre encès i el cobertor encès les cortines enceses i tot el pis encès els nobles cavallers enterrats en els claustres mentrestant la portera pixa pels escalons i el marit no pot més i la dona del metge se’n va i agafa el metge i li diu fill de puta i se’l fica entre cames i tot es pega foc i la nena que plora sola a la porteria i les inscripcions obscenes del comuns i el crani rebotant per tots els escalons.

Notem la relació entre aquest poema, que posa el focus sota el plànol concret de cada apartament d’un edifici, dins un plànol general que conforma l’edifici en si mateix dins diversos espais de la ciutat: el cinema, el tramvia, els carrers. Una relació, angoixosa, climàtica, entre allò “micro” i interior —l’espai privat— i allò “macro” i exterior —l’espai públic, urbà. En definitiva, es conforma una poètica pròpia que, com s’ha dit, poa de diferents nivells i sistemes culturals superposats que van de la cultura tradicional i culta a la cultura de masses o a la cultura popular, com els referents cinematogràfics referits. Les mirades del poeta a Europa Aquests referents i la poètica que es deriva de la seua assimilació fonamenten les mirades del poeta cap a Europa, paleses en aquells poemes o textos en què s’assenyala la seua vocació europea o hi apareixen referències culturals, geogràfiques, etc., del “Vell Continent”. Optarem per un criteri cronològic per mostrar com hi ha una certa evolució en aquest punt de vista centrat en Europa:

“‘Oh vella, oh trista Europa’. Mirades a Europa en l’obra de Vicent Andrés Estellés 377

Els anys 40-50 L’ambient gris i mediocre de la postguerra europea se suma a la situació de repressió sota el règim franquista. Aquest estat de coses intensifica el desig, sobretot cap a allò que prové de la “llibertat” exterior, és a dir, d’Europa, concretat en la imatge d’una turista: “4. A una turista” “Vuitanta nits fa ja que em va escometre, semblant un brau, aquest desig de seure’t als meus genolls, colpejant-te les cuixes negligentment, mentrestant xiule una ària. Vuitanta nits sense dormir del tot (et vaig tenir com un vidre en el pit i tinc costum de dormir de costat.) Vuitanta nits recordant-te asseguda a l’escaló de l’entrada al museu, un peu descalç i al costat la sabata, del dolç taló desapegant la mitja. Amb un calfred, em vaig imaginar sobre els genolls la pompa del teu cos, amb tot el pes d’allò que en diuen la cultura occidental, i ja m’entens, d’assaonades rodonors benignes, tendral de carns i de coits milenaris[…]. Pense que tens un quelcom de francesa. (Pense la font de Ronsard, dita Hélène, els pits rodons de Martine Carol, i afegiria bibliografia: les fotos d’Erotisme et cinéma…)”.8

Una lectura comparada entre aquest poema i el text periodístic titulat “Bajo las lonas del cámping” de l’autor valencià, presentat unes línies més amunt, ens mostra ara una visió més personal, contrària a l’oficial, marcada pel desig cap a aquesta turista, símbol de la llibertat exterior. Així, la llibertat que s’endevina porta al desig de canvi i de transformació, tal com apareix ja en els textos poètics estellesians dels anys 50, primeres mostres del que seria un compromís de caràcter explícít en les dècades posteriors, ja en els anys 70. Un exemple d’aquesta ànsia de llibertat vinculada a Europa el trobem en el fragment del següent poema de 1955: “Epístola d’urgència a sant Vicent Ferrer” Europa em dol i els dies de la seua tristor. Europa em dol i em dol ben concreta i calenta, com un pa que es fa agre de no portar-lo al forn. 8. Andrés Estellés, Vicent. La nit. València: ed. Torre, 1956; 3i4, 1972 (Obra completa 1), p. 63-65.

378

Jordi Oviedo Seguer Com un pa entre les mantes d’una por inconcreta, que creix i creix amb una tristíssima buidor. És l’hora de creuar-lo amb ganiveta, és l’hora violenta, per fi, de la saó! És l’hora clara i alta dels cors i els peus oberts. De dir allò que hi manca. I de dur el pa al forn. De cremar les paraules i fer, del fum, el llenç que òmpliga el món, la tarda, altra vegada el món. És l’hora de parlar clar i ras, Sant Vicent. (¿O de seure’s en un còdol i callar ja del tot?)9

A banda de l’incipient compromís ja esmentat, s’hi denota la tristor i la nostàlgia; un sentiment aquest darrer que ha estat el motor de l’expressió poètica, especialment en l’àmbit europeu, tal com ha assenyalat Milan Kundera (1990, p. 47): “La vocation de la poésie n’est pas de nous éblouir par une idée surprenante, mais de faire qu’un instant de l’être devienne inoubliable et digne d’une insoutenable nostalgie.”10 Fins i tot, l’autor txec vincula la nostàlgia a la condició europea: “Ser europeu és tenir nostàlgia d’Europa”, una frase que ens remet al vers del poeta de Burjassot que apareix a l’extens poema “Coral romput”: “Oh vella, o trista Europa”. Els anys 60 Aquesta etapa ve marcada pel distanciament amb Joan Fuster arran la campanya contra ell des del diari Las Provincias per la publicació d’El País Valenciano; una guia de viatges que impedí a Fuster tornar a publicar en els diaris valencians. Amb tot, malgrat el silenci d’Estellés i un cert aïllament, el compromís polític i la consciència social davant allò observat, s’accentua: És el moment dels Oratoris per Lumumba i Marylin Monroe, Exili d’Ovidi, Horacianes, etc. Aquesta mirada compromesa és pròpia del moment historicocultural que s’està vivint; el neorealisme, la literatura engagée han arribat a les nostres contrades i impregnen part de la literatura que es produïa. En silenci, el nostre autor segueix el corrent de fons que arriba des de les revoltes de Praga i el “contuberni” de Munich. Europa és el refugi, l’esperança, vers la pròpia terra que obliga a exili interior en forma de silenci i autocensura: aquest any miserable, m.cm.lxiii. d. de c., serà molt recordat i molt amargament. vicent ventura, desterrat a munic o parís; joan fuster, a sueca; —diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i 9. Andrés Estellés, Vicent . La nit. València: ed. Torre, 1956; 3i4, 1972 (Obra completa 1), p. 91. 10. Kundera, Milan. L’immortalité, trad. Eva Bloch. París: Gallimard, 1990, p.47. “El propòsit de la poesia no és pas enlluernar-nos amb una idea sorprenent, sinó de fer que un instant de l’ésser esdevinga memorable i digne d’una nostàlgia insuportable”. Trad. pròpia.

“‘Oh vella, oh trista Europa’. Mirades a Europa en l’obra de Vicent Andrés Estellés 379 circula un tenebrós prestigi—; sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat; jo escric i espere a burjassot, mentre pels carrers de valència la gent, obscena, crida i crema un llibre.11

Els anys 70 La publicació i l’èxit de Llibre de meravelles (València: Estel, 1971), els primers volums de l’obra completa així com els premis rebuts marquen l’inici de la projecció del poeta en els anys 70. A més, com a periodista, viatja per Europa per cobrir la informació de Festivals de Cinema (Cannes), Fires industrials (Hamburg), etc., des d’on albira evidències d’una llibertat pròxima. Europa es mostra ara com a símbol de cultura, dels referents culturals que han sigut la base en la formació del poeta: el viatger que somia; la nostàlgia que es perpetua i el compromís que es concreta des de la distància i la comparació amb la terra d’origen, la qual es troba sense llibertat, sota l’opressió de la dictadura franquista fan possible que les ciutats, símbol de la “civilitat europea”, es convertisquen en els elements connotatius per a expressar el desig i altres sentiments com la ràbia, l’amor o, fins i tot, la solitud. Hi ha quatre llibres que mostren unitat quant a perspectiva, temàtica, referents compartits, fins i tot dates d’escriptura i, els tres primers, volum de publicació12, com són Sonets a Jackeley, Jackeley, Elegies europees i Puig Antich.13 A Elegies europees, llibre que recull poemes vinculats a diferents estades a ciutats europees apareix un element que es detecta en aquest etapa com és l’empatia per la figura de l’exiliat a la qual s’associa el sentiment de nostàlgia. L’al·lusió directa a determinats personatges il·lustres de les diferents ciutats visitades és també una constant: “VIENA (5) (Lletra d’urgència a Rilke)” “Pense, company (aquesta confiança no et sabrà greu), una arribada del teu trist cadàver, tot arnat, al vespre, per sobre el parc que contemplava ara, tot enyorant precisió d’uns mots que vares dir, no sé on, qualque dia. T’enyore molt, avui: et necessite ara que cau altre jorn a Viena i als carrers hi ha, cada metre, una puta sempre dempeus i esperant ningú. Aquestes nits d’abril refreda encara: des del Tirol arriba un fred de neu que pujarà prestament per les cames, 11. Andrés Estellés, Vicent. Horacianes. València: Edicions 3i4, 1974 (Obra completa 2), p. 268. 12. Andrés Estellés, Vicent. Vaixell de vidre, Obra completa 8. València: Edicions 3i4, 1983. 13. Andrés Estellés, Vicent. Puig Antich. Barcelona: Empúries, 1989.

380

Jordi Oviedo Seguer vers l’engonal, d’aquestes llargues putes. ¿No pots fer res per les nombroses putes, sempre dempeus als carrers de Viena? Aquesta nit només pense en les putes. Sóc a l’hotel i crec que les escolte. Ni diuen res i a ningú mai no esperen. Amb gran amor i grandíssim respecte les he mirat en passar arran d’elles, sota un verdós, cruel llum, com de gas. no m’han dit res ni tampoc jo he dit res. No puc dormir i et deixe aquesta nota que tu mai no llegiràs com Déu mana. Pense, als rastells, en silenci, les putes. Es moriran en arribar el dia. Municipals feines agranaran amargs muntons de cendra prematura.”14

Un altre poema d’aquest conjunt és el que fou escrit a Londres entre el 2 i el 3 de març de 1974 quan Salvador Puig Antich fou executat pel règim franquista: “LONDRES (3)” “On he vingut? M’ho diríeu, si us plau? Per quins camins, creuant quines contrades? Pregunte molt i el català és honest. Faig el que faig però mai no sé on vaig. Atarantat camine i mai no em perd. Opte, distant, per un silenci indigne. Em repetesc, pregon, mots de vergonya. La boira creix ben entrat el matí. boira o sang, glops de tarquim o fang. M’han dit que no és boira sinó sang. A Trafalgar Square veig les colomes. Donen, les gents, les engrunes de pa. Jo només duc engrunes d’una ràbia. Gotes de ciris i sang de martiris! […]”.15

A banda que els quatre llibres esmentats foren escrits en les mateixes dates, pels volts del 1974, trobem un cert caràcter comú a partir de la relació, del diàleg, que el poeta estableix amb aquestes ciutats i personatges com puga ser “Jackeley”, un interlocutor silent amb qui es comenten els contrastos entre els elements urbans més degradats, com les prostitutes o els cafés bruts i foscos, i la grandiositat dels monuments urbans o el significat històric de les ciutats visitades. La solitud, però, és el sentiment que més destaca. La invenció poètica de personatges amb qui dialogar en un espai alié és una operació creativa que busca sublimar aquest sentiment, materialitzar-lo, explicar-lo. 14. Andrés Estellés, Vicent. Elegies Europees. València: Edicions 3i4, 1983 (Obra completa 8), p. 138-139. 15. Andrés Estellés, Vicent. Elegies Europees. València: Edicions 3i4, 1983 (Obra completa 3), p. 143.

“‘Oh vella, oh trista Europa’. Mirades a Europa en l’obra de Vicent Andrés Estellés 381

D’aquesta manera, a partir de l’itinerari europeu dels anys 70, l’autor pren consciència del que s’és i del paper que pot ocupar en els nous temps que, a casa nostra, s’intuïen. Un referent d’aquesta etapa el trobem en un breu poema inèdit de l’arxiu personal del poeta que remet a Gramsci, l’intel·lectual europeu que marcà una determinada generació d’intel·lectuals del segle XX. El poema evidencia com la lectura dels textos gramscians fan recobrar al poeta valencià “la identitat, si l’havia perduda, de ciutadà d’una futura Europa”. Ens trobem doncs, davant d’un recorregut que s’articularà finalment en el Mural del País Valencià: el viatge per la terra pròpia del poeta, meravellat ara de manera plena per la terrra que xafa. Un camí que, des del retrat gris de la València de la postguerra, travessa Europa, la viatja i la copsa, per parir un retrat col·lectiu amb una clara nostàlgia i voluntat de futur. Conclusions Comptat i debatut, s’ha volgut mostrar l’estreta relació existent entre la poètica estellesiana i un ampli conjunt de referències culturals que es corresponen amb “allò europeu”, un concepte que a l’inici del treball destacàvem per la seua condició no unívoca, sinó múltiple i diversa. Estellés es mostra en la seua obra com a home europeu del seu temps amb els complexos i influències respecte el món que l’envolta (existencialisme, realisme crític, compromís, subjectivitat, relació amb altres llenguatges artístics, etc.), propis de la modernitat europea, però des d’un punt concret de la ribera del Mediterrani. Els amplis referents que defineixen la seua obra, ja siguen de caràcter canònic o de la cultura popular del moment, mostren la riquesa i singularitat de la proposta estellesiana. Destaquem l’evolució creativa d’un viatge que va del propi territori, mira a la mar i els clàssics, s’endinsa en les ciutats del Vell Continent per tornar carregat d’esperances i de futur per dibuixar el retrat col·lectiu que serà Mural del País Valencià. Estellés, en conseqüència, és un escriptor amb vocació europea, més enllà d’imatges prefixades. L’espai urbà europeu, com a territori cultural d’àmplies arrels on hi participa i amb què dialoga de manera creativa, forma part central de la poètica de l’escriptor valencià. Referències bibliogràfiques Andrés Estellés, Vicent. Cant temporal. València: 3i4 edicions, 1980, Obra completa 5. —. Elegies Europees. València: 3i4 edicions, 1983, Obra completa 8. —. El gran foc dels garbons. València: 3i4 edicions, 1972, Obra completa 1. —. Horacianes. València: Edicions 3i4, 1974, Obra completa 2. —. La nit. València: Editorial Torre, 1956; 3i4, 1972, Obra completa 1. —. L’hotel París. Barcelona: Edicions 62, 1973. —. Llibre de meravelles. València: Estel, 1971. —. Puig Antich. Barcelona: Empúries, 1989.

382

Jordi Oviedo Seguer

—. Vaixell de vidre, Obra completa 8. València: Edicions 3i4, 1983. Ballester, Josep. La poesia catalana de postguerra al País Valencià. València: Edicions 3i4, 1995. Fuster, Joan. Diccionari per a ociosos. Barcelona: A.C, 1964. Kundera, Milan. L’immortalité, trad. Eva Bloch. París: Gallimard, 1990. Mansanet, Víctor. Vicent Andrés Estellés. Obra periodística. València: Denes, 2003. Mira, Eduard. Mediterrànies. Mites, paisatges, escenaris i memòries d’allà on mor el dia. Alzira: Bromera, 2013. Pérez Muntaner, Jaume. «El Cant General dels pobles valencians». A: Andrés Estellés, Vicent. Mural del País Valencià. València: Edicions 3i4, 2002, p. IXXLV. Piquer, Adolf. «Mirar amb els ulls del cronista. El periodisme de Vicent Andrés Estellés». A: Balaguer, Enric; Carbó, Ferran i Meseguer, Lluís. Vicent Andrés Estellés. Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2004. (Symposia Philologica; 9), p. 249-270. Reed, Carol; Greene, Graham; Welles, Orson. El tercer hombre [Fitxer informàtic]. Madrid: Suevia films. 1 DVD.