PARAULES PER A ALICIA Alicia Moreno Morales – Fallera Major 2016

PARAULES PER A ALICIA
Alicia Moreno Morales – Fallera Major 2016

Antonio Ariño Villarroya
Catedràtic de Sociologia
Vice-rector de Cultura i Igualtat
Universitat de València


SALUTACIÓ

Fallera Major de València, Alicia Moreno Morales
Dames de la Cort d'Honor

Honorable Senyora Vicepresidenta de la Generalitat Valenciana
Excelentísim Senyor Alcalde de la ciutat de València
Digníssimes Autoritats

President i Junta Central Fallera, 
Falleres i fallers,
Amigues i amics,
Bona nit.


Les meues primeres paraules han de ser d'agraïment al Excm. senyor alcalde, En Joan Ribó, i la Junta Central Fallera, per concedir-me el honor que suposa per a un estudiós de la festa i aragonès d'origen, ser aquesta nit el mantenidor de la nostra Fallera Major i de les dames de la seua cort d'honor. Mai havia pogut imaginar aquest privilegi, que també es un compromís.

En les converses que he mantingut amb Alicia Moreno, hem parlat de la seua militància fallera des dels 8 anys, de les seues primerenques inquietuds culturals ("a mi em donaven un llibre, i em podien deixar tranquil·la"), de les seues expectatives vitals (dona independent, amb una ocupació professional consolidada, emprenedora, esportista, amant del cinema i de la música), que havent cursat una carrera tecnològica (enginyeria tècnica de telecomunicacions) sent una petita frustració per no haver pogut exercir-la encara.
 
Però, sobretot, sobretot, hem parlat de les Falles i, en un moment determinat, li he preguntat per les característiques que hauria de tenir per a ella una falla ideal. Atesa la celeritat amb la qual ha respost, la seua visió és clara i ferma. Ha subratllat especialment tres i començaré per la tercera.


LA VERTICALITAT

Una falla ha de destacar, ser cridanera i airosa, atraure i seduir des de lluny. 
Si us pareix, la construirem en la nostra imaginació entre totes i tots. Jo crec que el remat de la falla hauria de ser un arca, un cofre o un bagul. Que cadascú trie. Això si, està obert i conté tota l'extensa i intensa història d'aquesta festa. És més, en mirar al seu interior, no només veiem els objectes materials en què s'ha plasmat, cobrant vida en hologrames tots els tallers i casals, els monuments i llibrets, sinó els seus moments més entranyables: els xiquets i xiquetes arrossegant les estoretes velletes, la plantà, despertà, cercavila, animació i bullici, la ofrena, i, com no, la cremà.
Si ens endinsem i capbussem al fons de l'arca podem veure aquell Oficio del Corregidor de la ciudad de 1784 sol·licitant que "no se permita hacer fallas por las calles en la noche vispera de San Josep, sino en las Plazas".
També veiem una fulla del periòdic El Cid de 19 de març de 1849 on diu "el presente año ha sido un furor de Fallas. Hablamos de las que merecen el nombre de tales, pues si a aplicar fueramos el dictado a todos los monigotes y trastos viejos que se dan de baja en esta ocasión, deberíamos decir con Quevedo: "Puede el guarismo llegar a miles"". I encara li faltava incloure "las innumerables y pequeñas hogueras" que seguint el costum encenien els llauradors en portes de barraques i alqueries, al toc de oració, en obsequi a san Josep. 

Les Falles i, en general, la festa popular eren mirades amb recel per les autoritats i per la premsa burgesa. En realitat, des que tenim notícies fiables fins a 1901, l'Ajuntament les va tractar com una expressió que inevitablement havia de tolerar però que no li agradava, perquè desentonaven amb el projecte de ciutat moderna impulsat des del poder municipal. Per això, es dictaven ordres de precaució, eren prohibides, es posaven impostos per plantar-les i es practicava la censura.
Per primera vegada en 1901, l'Ajuntament va destinar 150 pessetes a la festa. Saben quant es va gastar aquell any en la Fira de Juliol? Més de 92.000 pessetes; per al Corpus, 9.000 i per al Carnestoltes casi 6.000. Aquestes eren les tres festes importants. Les falles es cremaven en la vespra de San José i tan sols eren això: focs de vespra.
Però, el seu arrelament era com la primavera o com un torrent d'aigua, que no es pot reprimir o detenir, i van anar obrint-se camí entre les altres festes. Les elits i autoritats, pragmàtiques, van optar aleshores per canalitzar-les i modernitzar-les mitjançant l'ham dels premis i la projecció turística.
És important deixar-ho clar: les van canalitzar, sense poder dominar-les. 
Dècades després –entre 1927 i 1932- es convertirien en la festa principal de la ciutat, la festa per antonomàsia, la festa de la identitat valenciana.
Quin salt tan extraordinari en aquests dos segles¡
Primer una festa veïnal, del comú dels veïns, com les festes de carrer, que també gojaven d'un gran arrelament. "Per que dir falla - deia el Llibret del carrer de la Pau de 1924- és carrer, xirigota, bunyols, germanor entre veïns en un ambient popular".
Després es convertiren en una festa municipal i pública: en 1927 es creava el Comitè Central Faller que donaria pas a l'Associació General Fallera; en 1929 s'estrenava l'Himne Faller; en 1932, l'ajuntament va assumir una participació activa en la festa.
I en l'actualitat, al segle XXI, en 2016, amb aspiracions legítimes per ser reconeguda com una festa global, Patrimoni Immaterial de la Humanitat.
Comunal, publica, global. Cal no perdre de vista el que aquestes paraules signifiquen i impliquen. Que requisits es precisen perquè una festa siga declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat? Al final, tornaré sobre aquesta qüestió.

FAM, FEM, FUM… FOC!
Continuem. La primera característica d'una falla ideal, segons Alicia, és la sàtira; les falles han de desbordar humor i ser crítiques, purificadores.
Efectivament, la sàtira no és una part més del monument –per exemple, les escenes de la base-, és la seua ànima i essència, la sang, que recorre capil.larment totes les figures i peces.
De fet, la sàtira constitueix un tret substancial de la nostra cultura, com bé mostra l'èxit de les nombroses revistes i diaris –recordem per exemple La Traca- que ara podem conèixer gràcies a la digitalització de la Biblioteca Valenciana.
En aquest sentit, el llibret de la comissió Organista Plasencia-Maestro Lleó (1933) deia:

"Molts creuen que les falles
Un monument han de ser
I el mèrit és la metralla
Que se porta en l'argument".

Fetes de materials humils, les falles es nodreixen de l'enginy, però han d'anar més lluny; requereixen gràcia, però no són complaents. En el carrer de la Beata, s'editava un periòdic -EL FEM- que portava per subtítol "Periòdic destinat a agranar totes les immoralitats espanyoles; els fallers dels carrers Gracia-Padilla tragueren la capçalera LA FAM; i en moltes d'elles apareixia un discurs que condensava un diagnòstic crític de la situació social en tres paraules -FEM, FAM, FUM- i que cercaven en el FOC una neteja i purificació.
Així, la revista El Tabalet (1847) deia en un dels seus versos:

En los márgenes del Júcar
No es cria hui atre ensisam
Sino los tres referidos
A saber FUM, FEM i FAM.

Com hui es diu en el llenguatge del cinema, amb moltes d'aquelles falles podríem fer un remake i amb alguns petits canvis de llenguatge –prima de risc, inflació, corrupció, retallades, atur, precarietat, deute, etc.- ressonarien de plena actualitat.
En la falla Cruce de Gracia/Tormo 1888:

"Si les coses van aixina
Y tant el dogal apreten
Ni tan sols per a tonyna
Les faenes ja nos presten.

Y en el carrer Alboraia de 1918 remataven:

"Els chornals están per térra
L'Industria paralisá,
L'Agricultura morintse,
el Comers boquejant
y el globo pucha que pucha
sense por, sense pietat".

Com funcionava la censura aquells anys¡¡ Primer, hi havia que presentar els esbossos i llibrets. Es conserven en l'Ajuntament amb les marques de les prohibicions.
Després de la plantà arribava la segona inspecció. Una crònica periodística refereix amb humor que "Los municipales recorrieron las fallas, aquí afeito una, allá suprimo un personaje, más allá descorono a una matrona y acullá derribo un símbolo: en un periquete quedaron como nuevas".
Doncs, si, la sàtira es l'element fonamental, si de Falles parlem.


EL MÓN FALLER
Ja tenim la tercera característica –la verticalitat- i també la primera –la sàtira- Quina es la segona?
Jo no seria just amb les paraules de Alicia si no col·locara realment en primer lloc, en comptes de la sàtira, als protagonistes que la fan viable: el món faller, les comissions i totes les persones que d'una manera o altra, fan la festa, recordant especialment a artistes, músics, pirotècnics, indumentaristes, bunyoleries i floristeries... tot un univers ric i complex que ha crescut amb el temps i que arrossega una participació directa de centenars de milers de persones.
Sense el seu alè, l'ànima de les falles, la sàtira, no es materialitzaria; i els cartons, fustes, vestits, pintures, no es convertirien per uns dies en art efímer que inunda els carrers i tampoc calarien foc la Nit de la Cremà.
Tot eixe univers social està hui condensat ací, en tu Alicia i en les dames de la teua Cort d'Honor.
Enguany tenim una Fallera Major que prové d'una comissió de barri, perifèrica, en concret de la comissió Dr. Álvaro López- Sant Joan de Dèu, del Sector Malvarrosa-Cabanyal-Beteró. Alicia ha expressat el seu orgull de sentir que per primera vegada una comissió de la perifèria de la ciutat assoleix la màxima representació simbòlica de la Festa. I junt amb ella, també altres comissions de les dames de la cort.
De les seues companyes, diu Alicia que "cadascuna té alguna cosa especial que fa que el grup estiga complet".

Emma Martínez Guimerá
Beatriz Díaz Minguet
Tamara Delgado Valdés
Alba Molins Latorre
Paqui Castelló Lerma
Almudena Reig Benavente
María Bernabeu Doménech
Begoña Corts Barberá
Iris Alonso Sevilla
Pepa Esbrí Mateu
Andrea Frasquet Argüello
Ainhoa Rivera Tejados

Enhorabona a totes.
Ja tenim les tres característiques fonamentals de les falles: participació veïnal, sàtira, verticalitat.

ELS VALORS DEL PATRIMONI

I és aquesta falla –en la que en un bagul màgic hem col·locat tota la seua història- la que aspira a ser reconeguda com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Vull cridar la vostra atenció sobre el terme HUMANITAT, una paraula densa, si n'hi ha, amb moltes implicacions i dimensions. Una paraula que no es pot utilitzar a la lleugera.
Què vol dir Patrimoni Immaterial de la Humanitat?
Com ha estat definit per UNESCO?
Llegiré les paraules de la Convenció que ho regula per que hem de ser conscients del significat i implicacions:

"S'entén per "patrimoni cultural immaterial" els usos, representacions, expressions, coneixements i tècniques -juntament amb els instruments, objectes, artefactes i espais culturals que els són inherents- que les comunitats, els grups i en alguns casos els individus reconeguen com a part integrant del seu patrimoni cultural.
Aquest patrimoni cultural immaterial, que es transmet de generació en generació, és recreat constantment per les comunitats i grups en funció del seu entorn, la seua interacció amb la naturalesa i la seua història, infonent-los un sentiment d'identitat i continuïtat i contribuint així a promoure el respecte de la diversitat cultural i la creativitat humana.
A l'efecte de la present Convenció, es tindrà en compte únicament el patrimoni cultural immaterial que siga compatible amb els instruments internacionals de drets humans existents i amb els imperatius de respecte mutu entre comunitats, grups i individus i de desenvolupament sostenible".

Aquesta definició, que, com podeu imaginar, ha estat resultat de molts debats i negociacions- es deu assumir en la seua totalitat. Des del meu punt de vista, no pot ser més completa i encertada en tots els seus termes i elements. Em permetreu que assenyale quatre:

El patrimoni sempre és una selecció de determinats aspectes del passat. En el nostre bagul hem col·locat tota la història de les Falles, però és impossible mantindre viu tot. Moltes coses no tornaran i és millor així: hi ha pràctiques perilloses que han estat superades, civilitzades, podríem dir.
Per això mateix, el patrimoni està viu i –com diu Unesco- és recreat constantment. La festa no es un fòssil. Està viva i com tot el que es viu, canvia.
Com es practica la selecció i com es defineix el que es patrimoni? En el cas de les falles a través de les seues comissions i organització. En elles es recrea el sentit de comunitat. Ara bé, no hi ha comunitat veritable si no es funda en l'art o les regles de la civilitat. La comunitat de la que parla Unesco ha de ser inclusiva i respectuosa de la diversitat. No pot funcionar com un club privat, selecte i elitista; molt al contrari, haurà de ser un espai social obert i inclusiu; si em permeteu l'expressió, una escola de democràcia. Contra la vida precipitada i agitada de cada dia, a mig camí entre la família i el lloc de treball, les comissions i els veïnats d'on naixen, poden ser bressol de vida cívica... espais on s'aprén la confiança, la responsabilitat i la solidaritat.
Però, sobretot, la definició de la Unesco recalca que -a efectes de l'esmentada Convenció- solament podran ser considerades aquelles pràctiques que expressen valors reconeguts: respecte a la diversitat cultural i la creativitat humana, als drets humans i al desenvolupament sostenible.

Per tant, el patrimoni té a veure amb el present i el futur més que amb el passat; i el patrimoni de la humanitat ha de ser allò que es mereixen les generacions futures; és memòria, però també utopia; està teixit dels filaments i fibres del passat, però sobretot dels nostres ideals somnis i esperances projectades cap al futur.
Aquests ideals han de desbordar pel cofre, arca o bagul del remat de la nostra falla, perquè un foc transparent, agitat, viu i lluminós, sacsege i reduïsca a cendres el FEM, la FAM i el FUM i puguem dir amb Miquel Durán de València:

Será una bella nit, la nit il·luminada:
La llum coronará les serres valencianes
I sorgirá indomable el foc dels ideals.

Benvolguda Alicia, benvolgudes companyes de la seua Cort d'Honor, d'ara endavant representeu la nostra ciutat en allò més estimat, noble i bell. És una responsabilitat que heu assumit conscients, amb entusiasme, i que us agraïm de tot cor. Sabeu que serà una experiència perdurable en les vostres vides. Desitge que la Nit de la Cremà vosaltres també visqueu i compartiu amb totes i tots, aquestes paraules:

Serà una bella nit, la nit il·luminada.
....
I sorgirà indomable el foc dels ideals

Així i tot, recordant la tradició, també desitge ferventment que ressone en les vostres orelles, en apagar-se les últimes flames, amb les últimes espurnes bellugant-se en el cel de València, aquesta saviesa popular segons la qual "De la festa, la vespra".

Que visca Valencia i que visquen les Falles de 2016.
Moltes gràcies.