Quico Villà - Els Dimecres al Bosc 2011-2012.pdf

Quico Villà

Els Dimecres al Bosc Temporada 2011-2012

Vet aquí la crònica de les excursions que fem una colla de gent del Maresme i el Vallès que els dimecres anem a passejar per boscos i camins. A mirar arbres i pedres. Escoltar ocells i trepitjar fulles. Tots els textos estan escrits per en Quico Villà, en algun cas hi ha un altre autor i així s'indica. El Dimecres al Bosc és una iniciativa de Francesc Costa que compta amb la complicitat de molts amics de la muntanya.

Dimecres dia 13 de Juliol de l'any 2011

1.Dosrius, per Rials i el camí ral Quico Costa, Quico Villà Durada: 3h aprox. Deixem el cotxe a l’aparcament del pont de Dosrius i agafem la pista que hi ha al marge dret del torrent de Rials fins la Font del Sot. A la cruïlla amb la carretera de Can Bordoi i la de Cardedeu , al pla que hi ha, ho aprofiten com a serradora. Agafem un antic camí ral que ens porta a una corba de la carretera (el camí va estar tallat quan varen fer la carretera).Travessem i ens endinsem al bosc de l’altre costat, tot intuint la continuació del camí. En fem un tros d’embrollat fins a recuperar el bon camí. D’aquesta manera arribem fins molt a prop de Can Bordoi, però abans, ens desviem a la dreta en direcció, altra vegada, al torrent de Rials, que ens porta de nou a la cruïlla Can Bordoi – Cardedeu, on tornem a agafar la pista, desviant-nos abans per anar fins la font del Sot, que la trobem inundada, fins l’aparcament. Després, amb el cotxe, hem anat fins a la Torrassa del Moro, que recentment l’han restaurat i ha quedat fantàstica. Primer ens hem arribat a l’ermita de Sant Sebastià, amb una bona vista damunt la pedrera. Després, en arribar a la Torrassa, hi havia uns fusters treballant que ens l’han obert i, d’aquesta manera, hem pogut pujar-hi i observar tota la panoràmica. Seguidament ens hem arribat fins a Sant Esteve del Coll, damunt Llinars, per tornar cap a casa tot passant per la macro-urbanització de Sta. Agnès de Malanyanes. Dimecres dia 20 de Juliol de l'any 2011

2.Pel Far i Can Ferrerons i les falgueres Quico Costa, Pere Grèbol (de Cardedeu), Quico Villà Durada: 3,5 h aprox. Ens trobem al Far i anem seguint el GR fins a dalt del Corredor, fora de la pista de pujada. Del Corredor anem en direcció al dolmen de cal Arenes tot passant, primer, per una antiga pedrera que hi ha al Corredor. El dolmen de cal Arenas es va trobar el 1998 i fou restaurat entre el 2006-08. No l’havia vist mai. És un dolmen de corredor, petit però bonic. D’aquí anem direcció a cal Arenes, sense arribar-hi, i ens desviem direcció a can Miloca. D’aquí agafem un caminoi que ens porta a un falguerar fabulós, amb falgueres molt més altes que nosaltres. Seguidament arribem a can Farrerons per la part de baix, ben bé per sota l’alzina monumental que hi ha a la casa. De can Ferrerons, agafem el camí cap el Far on tenim el cotxe. Dimecres dia 7 de Setembre de l'any 2011

3.El poblat Ibèric de Les Maleses Quico Costa, Pep Illa, Fermí Sicilia, Quico Villà Durada: 3,5 h aprox. Anem amb el cotxe fins a St. Pere de Reixac, passant per la Roca, Vilanova del Vallès, Sant Fost de Campsentelles i l’ermita de St. Pere de Reixac on deixem el cotxe i

iniciem la pujada cap el poblat ibèric de les Maleses. Ho fem seguint un camí que s’enfila fins la carena de la serralada litoral i anem a parar damunt d’una pedrera situada al costat de la carretera anomenada la Vallensana, que és la que va de Badalona al Vallès passant per l’hospital de Can Ruti. Hi ha una molt bona panoràmica sobre Badalona, Sant Adrià, Santa Coloma i Barcelona. Seguim carenejant fins arribar dalt del turó on hi ha el poblat ibèric de Les Maleses, amb treballs recents d’excavació i consolidació. Des d’aquí la panoràmica s’amplia al Vallès oriental i occidental, dominant bàsicament tota la vall del Besòs. Baixem per un camí molt dret que ens obliga a recular i cercar-ne un de nou. Durant una estona caminem per corriols embrollats fins arribar al camí correcte que ens porta fins a St. Pere de Reixac. Dimecres dia 14 de Setembre de l'any 2011

4.Pels boscos de La Roca Quico Costa, Pep Illa, Carme Calafell, Joan Batlle, Quico Villà. Durada: 3,5 hores aprox. Deixem el cotxe al carrer de Dalt de la Roca i ens dirigim a sota del Castell per anar a cercar la Sèquia que voreja tot el poble. És una sèquia d’uns 60-70 cm d’amplada que recull l’aigua del Mogent i la condueix cap els camps en ser utilitzada com a regadiu; abans alimentava un molí de blat que encara hi ha al mig del poble. És molt maca i interessant poder veure-la i resseguir-la un bon tros. Quan deixem la sèquia, travessem la carretera de Parpers per sota un pont i comencem el circuit pels camins de bosc que ens portarà a prop de la boca del túnel de Parpers, per sota dels Àngels direcció a la carretera de St. Bartomeu, on hem esmorzat a la Font de la Mansa. Després hem anar a visitar les restes d’un antic convent de monges, propiciat per Emma, la filla de Guifré el Pilós i abandonat al s.XV. Seguidament ens dirigim cap a la Pedra Foradada i la Roca de l’Escorpí, per acabar el recorregut al dolmen de can Planes i d’aquí tanquem el circuit tot dirigint-nos, altra vegada a cercar la sèquia i tornar a la Roca. Dimecres dia 21 de Setembre de l'any 2011

5.La serra de l'Obac, pel camí ral Quico Costa, Pep Illa, Pere Grèbol, Fermí, Quico Villà Durada: 5 hores aprox. Ens trobem a la benzinera de la Roca, després del túnel, amb en Pere i pugem al seu cotxe. Anem cap a Terrassa, Matadepera i deixem al cotxe en un pàrquing del parc natural de l’Obac. Comencem a caminar fins el coll de les tres creus (no n’hi ha cap), i ens dirigim cap el paller de tot l’any. Passem per dins uns boscos molt macos i contínuament tenim la panoràmica de Montserrat al davant. Avui és un dia, atmosfèricament parlant, molt tranquil, on tots els avions deixen els seus senyals del vapor d’aigua ratllant el cel, tal com podem veure en les fotografies. Després ens dirigim cap a la balma del turo de l’Espluga, on hi ha restes de construcció, i d’aquí anem cap a l’Hospital de Sang, un forat dins la roca que forma un

penya-segat i que cal entrar-hi per la part superior. L’amagatall havia estat utilitzat pels carlins com a hospital, d’aquí el nom. Com a curiositat, a l’arribar a l’Hospital et ve a rebre una guilla, talment com si fos la guardiana del lloc. D’aquí prenem el camí cap a la font de la Pola, també sota una balma, on dinem. En acabar reprenem el camí cap el cotxe. Dimecres dia 28 de Setembre de l'any 2011

6.Camins de Vallfornés Quico Costa, Pep Illa, Pere Grèbol, Fermí, Quico Villà Durada: 5 hores aprox. Avui anem cap el Montseny. Ens trobem al pàrquing de Vallforners amb en Pere, on deixem el cotxe i comencem una forta pujada per una pista, per escalfar-nos fins arribar al nivell de la presa, després una mica de pla i tornar a pujar, aquest cop deixem la pista per agafar un camí ombrívol i molt maco fins el castanyer d’en Cuc, on esmorzem. Aquest castanyer és un dels arbrers monumentals de Catalunya; sembla ser que fa uns 12 metres de perímetre i dins la soca hi ha habilitada una estança on i caben diverses persones. D’aquí continuem pujant fins a la Casa del Bosc, on hi ha un restaurant amb possibilitats de dormir-hi. Fem un cafè i continuem el camí de pujada fins a la casa Masdéu, en runes. A partir d’aquí (desnivell d’uns 600 metres), iniciem la baixada per un corriol dins un bosc d’alzines molt bonic, trobant diverses restes d’antigues places carboneres, fins arribar a la masia de Vallforners, gran i senyorial, on ara l’han adequat com a casa rural. Reprenem la tornada per la pista cap a la presa, tot seguint la riera de Cànoves, fins arribar al cotxe. Per retornar cap a Cardedeu, no fem el mateix camí de l’anada (carretera de Cànoves), sinó que tornem per pistes entremig dels camps fins a Cardedeu. Dimecres dia 5 d'Octubre de l'any 2011

7.Pels camins de Parpers Quico Costa, Pep Illa, Joan Batlle, Joan Pallàs, Mari Sanàbria, Pilar, Fermí Sicília, Pere Grèbol, Quico Villà. Durada: 4h aprox. Deixem els cotxes sota l’autopista, al camí de Can Navas (Bell Racó). D’aquí enfilem cap a Parpers per un camí que surt d’un petit túnel a sota l’autopista. El camí és bonic i agradable. Quan arribem a la font del Àlbers d’en Javà, arreglada pels amics de les fonts d’Argentona, esmorzem i seguidament enfilem altra vegada cap a ca l’Espinal, tot passant per la font del Llorer (sense aigua i sense llorer). Arribats a ca l’Espinal, casa pairal en runes, podem gaudir de la vista del pla que hi ha i observar el pi monumental que es troba a l’indret.

D’aquí prenem el camí de baixada tot passant per boscos d’alzinars i racons molt agradables. Anem a parar damunt del túnel de Parpers i seguidament comencem a enfilar-nos cap a la collada tot passant per on hi havia l’ermita de Sant Miquel (ara no en queda res). Hi ha, però, a uns metres d’on estava ubicada la mateixa, restes del que podia haver estat una torre. Seguim camí amunt i arribem a la carretera, molt a prop de la collada. D’aquesta, agafem un camí de baixada cap Argentona passant a prop de Can Riudemeia, tot arribant a Can Navas pel costat contrari al que hem iniciat el recorregut. Dimecres dia 19 d'Octubre de l'any 2011

8.Els tres turons Quico Costa, Pep Illa, Joan Pallàs, Toni Porta, Pere Grèbol, Quico Villà Durada: 3,5 h. Aprox. Aquesta vegada ens trobem a l’aparcament del Mataró Park. Anem cap a Can Bruguera i agafem la pista direcció al Corredor. Prop del Mal Pas, deixem els cotxes i comencem la caminada circular. Anem pujant suament cap el Montalt, amb bones vistes al mar, veient Mataró, Llavaneres, Sant Vicenç i Arenys. Un cop arribats al capdamunt del Montalt, esmorzem i gaudim de la panoràmica. Al baixar, fem una volta que ens porta al bosc de pedres de Labaià, un caos granític molt maco, amb un seguit de roques curioses. El camí segueix fins tornar als cotxes. Dimecres dia 26 d'Octubre de l'any 2011

9.La fageda de la Sauva Negra i el castell de la Popa Quico Costa, Rafaela García, Pep Illa, Joan Pallàs, Mari Sanàbria, Pere Grèbol, Fermí Sicília, Joan Batlle, Carme Calafell, Quico Villà. Durada: 4 h. Aprox. Anem fins a Centelles on, abans d’entrar al poble, agafem el camí que va cap a la via ferrada i a la urbanització de Puigsagordi. Seguim força estona fins dalt la cinglera i després de trobar la casa de pagès, baixem per la dreta fins l’embassament, on deixem els cotxes. El camí és molt planer i agradable fins arribar, després d’una bona volta, sota el castell de la Popa; ara hi ha una mica de pujada fins dalt el castell, on esmorzem i gaudim de la vista sobre el Moianès. Continuem la ruta passant per la Casanova del Castell (abandonada) i endinsant-nos a la fageda fins arribar a la font de la Sauva Negra. Aleshores prenem el camí de tornada, amb una forta baixada pel mig del bosc de faigs, amb forces arbres de boix grèvol i ple de fullaraca, fins retrobar el camí inicial molt a prop on tenim els cotxes.

Dimecres dia 9 de Novembre de l'any 2011

10.Boscos de Dalipà i Clarà a Argentona Quico Costa, Pep Illa, Joan Pallàs, Mari Sanàbria, Pere Grèbol, Fermí Sicília, Carme Calafell, Joan Porta, Joan Ventura, Berta, Quico Villà. Durada: 4 h. Aprox. Avui podem dir que la sortida és pels voltants de casa. Ens trobem, com sempre, davant la Velcro i agafem el camí que surt al costat del cementiri, passant per la gossera i fent via fins a la font del Roure. D’aquí continuem el camí fins arribar a la font d’en Quico, la més àmplia i potser una de les més agradables de l’indret. Seguim amunt cap a la font del Gavatx i des d’aquí ens enfilem cap a la font dels Castanyers, on esmorzem. Anem fent uns quant tomb vorejant la urbanització de Can Raimí, amb vistes a Céllecs i Clarà fins arribar a la font del Castanyer (abans era la dels Castanyers). Un cop feta la ruta d’aquestes cinc fonts, ens enfilem dalt el Dalipà, fins el pal de la senyera que normalment hi oneja, però avui no hi era. De fet, la setmana passada encara hi era però estava un xic estripada, suposem que l’estan canviant. La pregunta que ens hem fet, sense resposta, és quan i qui ha posat aquest pal aquí dalt, per ser vist des de la carretera. Ja ho averiguarem. D’aquí baixem fins arribar a la carretera, després d’haver passat per dos grans dipòsits d’aigua, sobre can Carmany. Travessem la carretera i arribem al polígon on tenim els cotxes. Dimecres dia 23 de Novembre de l'any 2011

11.La fageda del Quer i les baumes de Milany Quico Costa, Pep Illa, Joan Pallàs, Mari Sanàbria, Pere Grèbol, Fermí Sicília, Joan Batlle, Joan Porta, Quico Villà. Durada: 6 h. Aprox. 16 km Avui ens trobem a ¾ de 7 per anar cap a St. Quirze de Besora a esmorzar al bar de la plaça, un bon entrepà que ens serà molt útil per la caminada que farem. Acabats d’esmorzar agafem el cotxe i, a través d’una pista que va fins a Ripoll, anem fins a Llaers, un petit poblet clos, emmurallat tot ell, que es de propietat privada, tot el poble és d’un sol amo. D’aquí agafem una altre pista, camí per anar a cal Teixidor, on al cap d’una estoneta deixem el cotxe per iniciar la caminada. Avui, després de molts dies de pluja, l’aigua serà la protagonista de la sortida. El dia és magnífic, mol assolellat i clar, per tot arreu raja aigua: els camins són com rierols, les roques desprenen aigua amarada al seu interior, les balmes que anem a veure estan tapades per una cortina d’aigua, els rierols de debò baixen esponerosos, ens hem de treure les botes més d’una vegada per travesar els corrents d’aigua... Magnífic! Anem pujant fins arribar a la Baumassa, balma utilitzada com a cleda. D’aquí anem cap a la balma de Fleus, on hi trobem les restes d’habitatges, amb un forn de pa i un pica rodona molt maca. L’aigua és per arreu. Seguim el camí amb fangueig fins arribar a la casa de Milany, amb el castell al capdamunt.

Deixem un ramat de vaques i pel mig d’una magnífica fageda amb sotabosc de boix ens dirigim cap el cim del morro del Quer. La pluja d’aquests dies passats ens ha fet caure les fulles de la fageda i no podem gaudir dels magnífics colors que segur oferia. Arribem a dalt del Quer i la panoràmica és una maravella: Cadí, Pedraforca, Ensija, Montserrat... una passada amb aquest dia. Comencem a baixar per un tros on no hi ha camí, pel mig de les antigues feixes, per anar cap a la balma d’en Teixidor. Abans, però, i després de travessar un riu amb l’aigua fins el genoll, anem a veure el salt d’aigua que forma aquest mateix riu. Al cap d’una estona ja arribem a la balma d’en Teixidor, la més grossa i també la més maca, amb restes d’habitatge al seu interior. D’aquí ja prenem el camí de tornada cap a can Teixidor on tanquem la ruta circular que hem fet fins arribar als cotxes un xic cansadets. Avui, per primera vegada, ens quedem a dinar a Vidrà, on les patates farcides, boníssimes, que fan ens ajuden a recuperar el desgast. Hem marxat de fosc i tornem de fosc a casa. Dimecres dia 30 de Novembre de l'any 2011

12.Pels boscos de Clarà i la Brolla de l'Abril Quico Costa, Pep Illa, Joan Pallàs, Pere Grèbol, Carme Calafell, Quico Villà. Durada: 3,5h. Aprox. 10 km Deixem els cotxes a la urbanització de Can Raimí, al costat de la riera de Clarà des d’on agafem el camí que ens portarà a fer una bona passejada cap a la Brolla de l’Abril. Fem una ruta circular, anant fent esses, passant pel costat de Can Mañana, després passem per can Genís, Can Blanc i Ca l’Altafulla. Fem tota una colla de camins molt bonics i agradables i de passada en Joan anava omplint el seu cistell de bolets. Curiós el forn de ceràmica que hi ha a prop de Can Blanc. Amb aquesta sortida acabem la tanda dels dimecres al bosc d’aquest any ja que en Quico Costa ha d’iniciar la campanya nadalenca. Tornarem a reprendre-la el proper any, és a dir, al gener. Dimecres dia 11 de Gener de l'any 2012

13.Pels Cingles de Bertí Quico Costa, Pep Illa, Carme Calafell, Joan Batlle, Pere Grèbol, Fermí Sicília, Xavier Petit, Toni Porta, Quico Villà. Duració aprox. 3,5 h. 14 km. Ens trobem a ¼ de 8 del matí a Argentona i a la Roca recollim en Pere i en Toni. Arribem fins a Puiggraciós (L’Ametlla) on deixem els cotxes. Iniciem la caminada cap a la cinglera per un camí que trobem ben gelat. Anem flanquejant el cingle passant per una casa (cal Mestret) on al cap d’una mica deixem el camí obert per anar al Clascar, per enfilar-nos per un corriol fins el capdamunt de la cinglera. Abans d’arribar a dalt passem al costat d’una casa que ha tancat tot el seu terreny, en un lloc on ben poca és la gent que hi passa.

Un cop arribats a dalt de la cinglera, esmorzem en una taula de pedra posada en un lloc ideal, davant del Montseny que el tenim a tocar. Avui fa un dia molt clar i totes les vistes al llarg de la caminada són sensacionals i clares. Un cop esmorzats anem cap a la Trona i d’allò, anant a cercar la casa de pagès que hi ha, pugem fins el coll. Carenegem una mica per baixar per un bosc cremat als anys 80 ple de boixos. Passem al costat d’una gran bassa d’aigua gelada i enfilem el camí cap a st. Pere de Bertí, passant per les runes de can Barnils. D’aquí anem cap el Clascar, un gran casalot-castell construït als anys vint actualment abandonat. Tornem cap a Puiggraciós. Dimecres dia 18 de Gener de l'any 2012

14.La Ronda de Burriac Quico Costa, Pep Illa, Joan Batlle, Pere Grèbol, Fermí Sicília, Toni Porta, Mari Sanàbria, Joan Pallàs, Quico Villà. Duració aprox. 5 h. 14 km., alçada acumulada 807m Avui en Quico Costa ens porta a inaugura el que anomena la ronda al castell de Burriac. És a dir, donarem la volta al castell sense pujar-hi, anant amunt i avall pels vessants del mateix i dels turons veïns. Ha estat una matxucadeta de cames i ens hem fet un tip d’anar amunt i avall. Boscos macos i agradables. Deixem els cotxes davant l’escola bressol del Bosquet (l’antiga Guàrdia Civil) i ens enfilem pel torrent de can Riera direcció a Burriac. Al cap d’una estona de pujada girem a la dreta direcció a Ca l’Amatller (l’Alberg de Joventut) arribant fins el bosquet del darrere. Continuem vessant avall, passem per damunt un pontet i ens tornem a enfilar fins el coll de la Codera, entre el Turó dels Oriols i Burriac. Del coll, agafem a l’esquerra un corriol que baixa direcció Cabrera i anem cap el poblat ibèric de Burriac, el travessem i continuem anant més avall fins trobar la pista que porta a la Font Picant de Cabrera. Un cop trobada la pista, la travessem i ens enfilem camí amunt en el que hauria de ser la pujada més forta fins la carena del Pic de l’Infern i Mont Cabrer. Suem malgrat ser l’hivern. Un cop dalt la carena ens dirigim, tornant a pujar una mica més, cap a la Creu de l’Abellà, sota les Banyadores. Ens enfilem a les banyadores i, un cop dalt, passant per sota el Turó de Cirés, agafant el camí de la bassa dels senglars, fem una forta baixada. Seguidament ens dirigim cap el mirador (damunt de la pedrera) i pel camí dels ui oi passem per sota el monòlit i anem baixant direcció a les fonts. Abans d’arribar-hi, però, ens tornem a enfilar en direcció a la font de la Puput i les encantades. D’aquí tornem a baixar i tanquem el cercle quan tornem a agafar el camí direcció al torrent de Can Riera fins que arribem als cotxes. Dimecres dia 25 de Gener de l'any 2012

15.Per Aiguafreda de Dalt Quico Costa, Pep Illa, Joan Batlle, Carme Calafell, Fermí Sicília, Toni Porta, Berta, Joan Ventura, Quico Villà. Duració aprox. 3,5 h. 10,2 km, alçada acumulada 410 m

Entrem al poble d’Aiguafreda i el travessem seguint la carretera vella fins al final del poble, a la zona industrial. Deixem el cotxe aparcat davant la Peugeot. Iniciem el camí enfilant-nos muntanya amunt pel vessant del Montseny, amb una marxa una mica accelerada ja que feia molt de fred (estàvem a cero graus). Al cap d’una estona arribem a una pista que l’agafem per la dreta, tirant avall, fins abans d’arribar al cementiri, gairebé a tocar-lo. Continuem per la pista de l’esquerra, planera i bonica. Al cap d’una estona agafem un corriol a l’esquerra (camí que ve de baix i travessa la pista) que s’enfila muntanya amunt. Abans d’arribar al que podria semblar la carena (però que no ho és), trobem una font a l’esquerra. Sembla ser que és la font de Casanovas, la casa que hi ha un xic més amunt. Arribem a aquesta casa en ruïnes, Casanovas, molt gran i ben situada on esmorzem (1h). Pel darrera de la casa seguim la pista cap a l’esquerra, ens enfilem una mica més fins arribar a un Dòlmen amb corredor enfonsat. Seguim per la pista assenyalada i baixem per un camí, gran part damunt la roca mare, molt maco direcció a Aiguafreda de Dalt. Trobem una tanca que limita el bosc (sembla ser que el propietari i va deixar anar diferents animals en la part limitada: cérvols,...), seguim el camí al costat de la tanca fins arribar a la casa de pagès El Saüc, també en runes, que havia de ser molt maca i grossa. Continuem el camí i a cap d’una mica ja albirem la rectoria i ermita d’Aiguafreda de Dalt. Abans d’arribar-hi passem per la font Fresca, amb unes tres taules per una bona colla.(2h) Ja som a Aiguafreda de Dalt, una església que sembla ser és del s XI i amb un comunidor al pati. D’aqui continuem per la pista que passa pel darrera de la casa fins aarribar a l’Afrau, una casa on hi viu un artista i que té tot el pati amb obres seves. Seguim per la pista fins que al cap d’una estona, quant trobem el senyal, agafem un corriol que va de dret a la riera de Martinet. El camí s’inicia per un lloc on hi ha una corda. Arribats a la riera trobem un salt d’aigua molt maco i diversos gorgs. Seguim per un camí que voreja la riera fins arribar a la font dels Enamorats, a Aiguafreda. Ens dirigim al polígon industrial que es troba allà mateix fins arribar al cotxe. A part del fred del començament, el dia ha estat molt bo, amb sol. Dimecres dia 8 de Febrer de l'any 2012

16.De La Roca a la Riera de Sant Bertomeu Quico Costa, Pep Illa, Carme Calafell, Berta, Joan Ventura, Pere Grèbol, Àngels, Joan Torner, Quico Villà. Duració aprox. 3,5 h. 11,2 km, alçada acumulada 330 m Arribem a La Roca i agafem la carretera que va cap a Vilanova del Vallès. Passada la desviació de la carretera d’Òrrius, un tros més enllà, en arribar a una casa groga al costat dret de la carretera, girem a l’esquerra per un camí sense asfaltar que correspon a una espècie d’urbanització i que s’acaba al cap d’uns 150 m. Aparquem.

Agafem el camí que continua i ens anem enfilant pel massís de Céllecs. Al cap d’amunt de la pujada trobem una indicació de la ruta prehistòrica i aleshores girem a l’esquerra i ens dirigim cap a la riera de Sant Bartomeu. Continuem fins arribar, gairebé, a la carretera. Aleshores ens trobem amb l’elefant i els moais que hi ha al costat de ca l’Argent. Esmorzem a la bassa que està mig gelada. Travessem la carretera i ens dirigim cap el poblat ibèric de La Roca, excavat i netejat recentment. Tornem una mica enrere per tornar anar a buscar la riera de sant Bartomeu. Quan la trobem, resseguim un camí de platans al costat de la riera fins arribar al final del recorregut i altra vegada al cotxe. Avui feia molt de fred. Dimecres dia 15 de Febrer de l'any 2012

17.Pel rodal de Cardedeu Pep Illa, Berta Llopart, Joan Ventura, Pere Grèbol, Àngels, Toni Porta, Joan Batlle, Quico Villà. Duració aprox. 2,5 h. 9 km. Avui en Quico Costa ens ha acompanyat fins el lloc de trobada però no ha vingut a l’excursió, doncs li fa mal el genoll encara de la patacada que es va fer el dia de la volta a Burriac. Ha anat al metge i durant quinze dies ha de fer recuperació. Ens hem trobat a Cardedeu. Deixem els cotxes i aquesta vegada és en Pere qui ens guia. Encara no sortim del poble que passem per un parc on hi ha la font dels Oms, on podem veure un petit gorg a la riera de Cànoves molt maco. Sortim del poble i, primer per uns camins-pistes, i després per corriols i camp a través, anem caminant per pujades i baixades suaus fins a l’ermita de Sant Hilari de la Coma. Aquí s’hi fa un aplec on hi va molta gent. Al costat de l’ermita hi ha una casa propietat de l’ajuntament de Cardedeu que la lloga. Esmorzem. Seguim caminant per boscos molt ben cuidats que pertanyen a Can Serra i travessem una pista-rasa que estan obrint molt ampla, sembla ser que per passar-hi una canonada de gas, però no ho sabem de cert. Arribem a Can Jo, i dins els boscos del seu terme en trobem un amb restes de foc que encara fumegen. Truquem a la policia del poble. Acabem de donar la volta al circuit previst travessant el parc dels Pinetons abans de tornar a agafar el cotxe. No marxem de Cardedeu sense anar al camp d’aviació que hi havia en temps de guerra, a l’altre costat del poble, tocant el terme de St. Antoni de Vilamajor. En aqueests moments l’antic camp d’aviació és un camp de cereals, però encara podem veure-hi restes d’un refugi. Avui la caminada ha estat més lleugera i curta, amb un dia magnífic. Dimecres dia 22 de Febrer de l'any 2012

18.Pel Corredor i a Can Ferrerons Pep Illa, Quico Villà Durada: 3,5 h aprox. Ens trobem al Far i anem seguint el GR fins a dalt del Corredor, fora de la pista de pujada. Del Corredor anem en direcció al dolmen de cal Arenes tot passant, primer, per una antiga pedrera que hi ha al Corredor. El dolmen de cal Arenas es va trobar el

1998 i fou restaurat entre el 2006-08. No l’havia vist mai. És un dolmen de corredor, petit però bonic. D’aquí anem direcció a cal Arenes, sense arribar-hi, i ens desviem direcció a can Miloca. D’aquí agafem un caminoi que ens ha de portar a un falguerar fabulós, amb falgueres molt més altes que nosaltres, però que ens saltem el darrer tram i passem de llarg, anant a parar al final dels camps de Can Bosch, saltant-nos can Ferrerons i la seva alzina monumental. Un altre dia serà. Agafem el camí cap el Far on tenim el cotxe. Dimecres dia 29 de Febrer de l'any 2012

19.Caminarem pel Vallès més autèntic Pere Grèbol, Àngels, Berta Llopart, Joan Ventura, Pep Illa, Joan Pallàs, Fermí Sicília, Quico Villà. Durada 3,5 hores 13 km. aprox. Ens trobem amb en Pere i ‘Àngels a Cardedeu i amb el cotxe ens arribem a la cruïlla del bosc de Can Jo on els deixem aparcats. Iniciem la caminada direcció Can Jo i seguim la pista a l’esquerra, al costat de l’esvoranc fet per la instal•lació de les canonades de gas, que són una passada. Els tubs són d’acer i fan uns quinze metres de llargada per un de diàmetre, amb un gruix d’un a dos centímetres. Cada tub pesa 4 tones i els porten amb camions, de quatre en quatre. Una màquina eruga els descarrega amb una espècie de ventosa que funciona al buit, i els va deixant ben ordenats al terra. L’esventrada que han fet al terreny, Déu n’hi do. Aviat ens desviem a la dreta i anem caminant fins arribar a Marata, on esmorzem en una placeta on deduïm hi ha les antigues escoles. Tornem un xic enrere, direcció al castell de Marata, per agafar un camí que va seguint un rierol fins arribar a una alzina grossa, després de passar pel darrera l’urbanització Mil Pins, on prenem un corriol a l’esquerra. En realitat fem una gran volta per tornar fins el cementiri de Marata, a l’altre costat del poble, per la part de dalt.Seguim caminant per bona pista fins tornar a Can Jo. El dia ha estat esplèndit. Dimecres dia 7 de Març de l'any 2012

20.Per Palestrins i el Samon, al Montseny Pere Grèbol, Àngels, Toni Porta, Fermí Sicília, Pep Illa, Quico Villà Duració: 5h. Desnivell 630m. 16 km aprox. Ens trobem a Cardedeu i pugem amb els cotxes d’en Pere i en Toni per Cànoves fins a l’ermita de Sant Salvador, al costat de Can Quintana, per una pista amb força pendent. L’església de Sant Salvador de Terrades és d’estil neogòtic, construïda el 1930 amb un projecte de Josep Mª Pericàs. Deixem els cotxes i ens enfilem per un corriol fins el coll del Tascó on agafem una petita pista a l’esquerra que ens porta fins el coll dels Palestrins, on hi ha una bassa.Continuem per un corriol que baixa a la dreta fins arribar a un camí més ample que ens portaria a St. Pere de Vilamajor, el seguim un tros i ens enfilem per un altre corriol a l’esquerra fins arribar als corrals d’en Cortès, on hi ha unes feixes que actualment estan plenes de bardisses. D’aquí seguim amunt fins arribar a un petit coll,

amb una vista molt maca cap el Turo de l’Home i Matagalls per un costat, Montserrat, Vallès, Barcelonès, Maresme i Selva per l’altre. A prop, veiem l’ermita de St. Elies. Esmorzem i després ens enfilem al cim del Puig Samon, on la vista encara millora més. Tot carenejant, arribem al coll del Pi Novell, on hi ha una doble creu i trenquem a l’esquerra per un corriol una mica perdedor. Abans, però, veiem un pou de glaç. Tirem avall per aquests corriol tot carenejant fins arribar a un bosc d’alzines amb un tou de fulles que Déu n’hi do, que anem baixant una mica pel dret, anant trobant caminois, però sempre amb tendència a flanquejar cap a la dreta, per sota la carena. Passem per un parell de places de carbó i finalment arribem al Mas Déu, masia abandonada. D’aquí ja agafem un camí ampla direcció a la casa del Bosc. Seguim avall una mica més, veiem el castanyer d’en Cuc i continuem el camí direcció Can Cuc, actualment un hotel de luxe, i d’aquí cap a Sant Salvador on tenim els cotxes per tornar cap a casa. Dimecres dia 14 de Març de l'any 2012

21.Céllecs, terra de dólmens Duració: 4 hores aprox. 10 km. Amunt i avall per camins amagats, i la prehistòria en pedres. Aquestes muntanyes han estat habitades d'antic i hi han deixat rastre les diverses civilitzacions. De l'edat de pedra als íbers hi ha elements endreçats pels arqueòlegs i que ara fan de bon veure. La Roca de les Orenetes, els dólmens de Can Gol, el dólmen de Céllecs... Però el poblat ibèric dalt del turó del Castellot necessita que el deixin bonic, que és una selva de brolla. Francesc Costa. Dimecres dia 28 de Març de l'any 2012

22.Les Roques Encantades i el Esquellons, la casa del crim Quico Costa, Fermí Sicília, Pere Grèbol, Àngels, Pep Illa, Quico Villà. Duració: 4 hores aprox. 11 km. 340m desnivell acumulat. Aquesta sortida l’havíem de fer la setmana passada, però, després de molts mesos sense pluja al país, precisament va dedicar-se a ploure força aquell dimecres. Ens trobem a les set del matí a Argentona i encarrilem el camí cap a Les Preses, a la Garrotxa, passant pels túnels de Bracons (1h fins els túnels). Amb en Pere i l’Àngels ens trobem a les preses, al bar de la fonda per esmorzar. Després agafem la carretera cap a St. Feliu de Pallarols i ens desviem per la carretera que porta a Rupit. Abans d’arribar al coll de Condreu, trobem, a la dreta, la desvuiació cap al Santuari de la Salut, on deixem el cotxe. Comencem a caminar amb una pujadeta curta direcció a les Pedres Encantades. Quan arribem a dal la plana, poc després de passar una tanca de bestiar,deixem el camí per agafar-ne un altre a la dreta que ressegueix un fageda amb un rierol a la dreta. El camí és de baixadeta i molt maco i ens porta fins a les runes de la casa dels Esquellons, on trobem una colla que està estassant totes les males herbes i arbustos de les feixes que rodegen la casa. Seguim el camí, contemplem les diversos Esquellons

que anem trobant (roques), fins arribar a la cova on diuen que s’amagava en Farriol, el lladre assasí. A partir d’aquí ens embrollem una mica. Per una altra ocasió, quan el camí es perd en la brolla, cal buscar-lo més aviat per la part de baix, no enfilar-nos tant com ho hem fet avui. Un cop retrobat el camí, tornem a trobar-nos de ple dins la fageda fins que, quan el camí (ampla, de carro) gira cap a l’esquerra, podem tirar pel dret pendent avall just fins a trobar el camí paral·lel al rierol. Anem cap a la dreta i arribem a la carretera de Ruopit, davant el restaurany del Coll de Condreu, on dinarem més endavant. A partir d’aquí bé una pujadeta cap al mas d’Armadans, les Roques Encantades i el Santuari de la Salut. Agafem el cotxem i anem a dinar al restaurant del Coll de Condreu. Menú de 15€. Llegiu l'escrit de la ruta feta per en Quico Costa. Caminem buscant el cap d'en Farriol i la sang vessada. Arribem a La Salut, santuari que es va edificar l'any 1644 per tal de donar solució definitiva a tota una sèrie de desajustos que patia la contrada. I és que Satanàs no parava de provocar tormentes que malmetien les collites, i els pagesos tenien gana. A vegades es passava de rosca i deixava anar pedres monumentals que ho ensorraven tot com es pot veure i veurem al lloc de les Roques Encantades. I la marededéu amb la casa vestida i en ple exercici de les seves funcions ho va deixar tot pacificat, uns goigs ho expliquen: “Aquesta vall deplorava antes molta tempestat; des de que hi sou venerada cessà tal calamitat”. I és que la titular treballava "impedint una pluja torrencial", i adobant "una pesta repentina" i tal que "allunyeu la pedregada, de les plantes la pugó" i "collita ben curullada doneu a la rodalia". Però en aquestes pregoneses de la part selvàtica de la Garrotxa molts bandolers hi varen parar botiga a veure que en treien. Som en aquells temps després de la guerra del francès quan molta gent s'havia acostumat a viure amb l'esquena dreta i robant i matant. Les masies enmig del bosc ho tenien malament ja que estaven en mans dels professionals de la sang i fetge, que rebentaven portes, desmuntaven xemeneies, i amb la destral i l'escopeta treballaven de valent. Un cop a dins obligaven a base de trinxar dits i tota mena de tortures i maltractes que els de la casa confessessin on tenien els béns. I després mataven els pagesos perquè no els poguessin reconèixer. Una d'aquestes joies era en Farriol, tant famós al seu temps que alguns topònims locals encara ens en guarden la memòria. Vet aquí una bona narració de la feina del nostre heroi que ha fet en Miquel Banús: "Es deia que en Farriol tenia un conveni amb la masovera del Coll de Pruit, amb la qual estava amistançat i que li feia de “lloca”, això és, que li guardava els objectes robats i li procurava tota classe d’informació que estés al seu abast. Hi havia qui deia que la masovera del Grau de Rupit també era còmplice de les seves malifetes. Aquesta masia, en aquell temps, feia d’hostal. Eren molts els negociants i gent adinerada que hi solien passar la nit. La masovera, quan veia una futura víctima, posava un llençol a la finestra que servia de contrasenya perquè en Farriols pogués actuar quan el “canari” baixés el grau. En Farriol, amb un trabuc a les mans, la daga a la faixa, i molt pocs escrúpols, era l’espant dels vianants, pagesos i negociants que havien de passar pel camí ral per anar de Vic a Olot i pel camí de Capsacosta, prop la masia de Masnou, per anar a Amer en dies de mercat i fires".

Però un dia el nostre bandoler la va fer massa grossa perquè la masia dels Esquellons la va deixar tacada de sang. Situem-nos. Som al Collsacabra entre la Devesa i el coll de Condreu, a la part de muntanya de la carretera general que hi passa. Si busqueu l'indret en els mapes no el trobareu, és com una maledicció que ha acabat amb tota memòria d'aquests fets, per aquest motiu els hem situat sobre el mapa. Hi ha les Roques dels Esquellons, que son anomenades així perquè recorden aquest instrument que les vaques fan dringar. A sota mateix hi ha restes mínims del que un dia va ser la Casa dels Esquellons, on varen passar els fets tràgics aquí relatats. Al voltants, enmig d'una magnífica fageda, hi trobareu el Torrent dels Esquellons, la Font dels Esquellons i el Salt dels Esquellons. Tot un paisatge d'una bellesa sobtada i estremidora, el lloc del salt l'heu de visitar quan els faig verdegen la primavera o en l'explosió de tonalitats de la tardor. Sorprenent. El nostre amic i genial caminant, el senyor Artur Osona l'any 1882 va passejar per aquestes terres i va fer una bona crònica de tot l'afer de sang: Tocant [a les roques dels Esquellons] està edificada una casa, qu'en lo primer ters d' aquest sigle fou teatre de un crim esgarrifós. Lo facinerós «Farriol» que durant molt temps fou lo terror de Collsacabra y encontradas vehinas, logrà sorpendre als habitants de la esmentada casa, que llavors com ara era de propietat del gran «Mas Casassa», que tot lo més distarà mitja hora dels «Esquellons»; y una volta dins, ell y dos companys (un dels quals sols tenia 14 anys) assessinàren al amo y à sa muller, acribillant també à punyaladas, en termes que'Is deixaren per morts, à una nena de 9 anys, filla del sacrificat matrimoni, al pastor y à la criada. Aquest crim, després de tants com n'havia comès lo cèlebre criminal, causà tal terror en la encontrada, que sos habitants, no creyentse segurs enlloch, s'aixecaren en sometent, tenint la sort lo de Vidrà, de pendre als criminals, que fóren tancats en la presó de Vich y luego en la de Barcelona, hont foren judicats, essent condempnats a reclusió perpètua lo jovenet, per ésser de menor edat, y à mort en Farriol y son company. La sentencia s'executà en Barcelona, en lo any 1828, essent penjats abdós delinqüents, y passat per sota la forca lo jovenet. Lo cadavre d'En Farriol, que era natural del Esquirol, fou esquarterat, essent penjat lo cap dins de una gavia de ferro, en lo tronch de un roure, enfront meteix de la casa «dels Esquellons.» Los 4 trossos del tronch del facinerós foren penjats, dins de gavias de ferro, en altres tants arbres, un en lo pla de la Salut, l'altre en Coll sas Vilas, l'altre en la pujada del Grau de Olot, y l'últim en Coll de Condreu, prop de la Casa de Madans ó Armadans. En l'actualitat encara s' veu, penjada en lo tronch de un roure enfront de la casa «dels Esquellons» la gavia de ferro, en forma de meló, que contingué lo cap d'En Farriol. Fà molt poch temps que lo cràneo encara estava dins de la gavia, mes havent caygut aquesta, un dia que feya un vent molt fort, lo propietari del Mas Casassa, à fí d'evitar que fós profanat, lo reculli y encara l'guarda en sa casa. Sota d'aquesta casa, à uns quinze minuts, y en la vessant d'enfront, à la vorera dreta de la riera del Clot de Papalló y sobre de la meteixa, hi ha una petita cova natural en las rocas de una cinglera, que fou lo refugi d' En Farriol y sos companys de crim. Recordem que en aquells temps didàctics això de posar costelles i caps regalimant sang a la vista de nens i grans era una cosa molt corrent. La gàbia buida va anar a parar al Museu Diocesà de Vic i a l'indret la memòria del penjat la recorden

alguns topònims. Davant les restes de la casa dels Esquellons, en alguns mapes antics, l'esplanada rep el nom de Punta d'en Farriol i a vegades del Cap Farriol, perquè aquí és on hi havia penjada la gàbia. I una fondalada veïna, a l'entorn d'un xaragall intermitent que va a donar a la Riera de l'Om, és coneguda com 'La cova d'en Farriol', perquè allà hi ha l'amagatall de l'ajusticiat. Però deixem-nos d'històries que nosaltres hem vingut a caminar. Deixarem el cotxe al santuari de La Salut. Pujarem cap al Collet de l'Arç enmig de faigs, molts i molts faigs que ja no ens deixaran tot el dia. I caminant fins a la cruïlla i baixar al costat del torrent dels Esquellons. Arribem a una petita plana on hi ha restes de la casa dels Esquellons i a sobre el conjunt de pedres majestuoses que donen nom a la contrada. Aquest racó hi ha mapes que l'anomenen Punta d'en Farriol i d'altres El Cap d'en Farriol. Es aquí on hi ha encara el roure on va estar penjada la gàbia amb el cap del tal. Baixem cap el torrent i girem a la dreta, aviat veiem una gran roca a la part esquerra del camí, pots passar pel mig del bosc i pujar a veure el Clot Amagat, un indret màgic, i tornem al camí i ara anem a buscar un lloc molt bonic que és el Salt dels Esquellons. Aigua a rajar - quan n'hi ha- sobre roquissars plens de molsa i sota la fageda. Ara anem a resseguir un llarg camí que ens durà al Coll de Condreu tot passant per la Font del Corb, una surgència d'aigua que té al costat una magnífica cova natural. Aquí hem d'obrir camí amunt per tal de descobrir la Cova d'en Farriol, que és a uns tres-cents metres a la banda esquerra després de passar el xaragall, en un replà del bosc. Baixem i pel Puig de Toia passant sense embuts pel dret i arribarem al Coll de Condreu. Cap a Armadans, amb un mirador sobre la plana i uns prats magnífics al voltant de la casa. Una caminadeta més i arribem al lloc de les Roques Encantades, que quan no hi has estat mai és una sorpresa de veure aquestes pedres gegantines que un dia el dimoni va fer caure. I de tornada per un altre tros del Pla d'Armadans acompanyat d'un bosc de bedolls. Us agradarà, i tanta història. Dimecres dia 11 d'Abril de l'any 2012

23.Camins de Traià, a Argentona Quico Costa, Fermí Sicília, Pep Illa, Joan Ventura, Berta Llopart, Quico Villà. Duració aprox. 4h15’, 14 km. desnivell acumulat 340m Deixem els cotxes al polígon industrial nord, i travessem la riera i l’autopista a l’alçada de la deixalleria per agafar el camí que, resseguint la carena, ens portarà fins a la granja de can Bagot. Continuem amunt fins que trobem la pista que ens porta a l’Oasis, aquest reducte d’integrisme religiós habitat per monges que, precisament quan arribavem a la porta ben closa, s’ha obert i n’ha sortit una furgoneta amb quatre capellans de tall integrista, kikos o opus, amb el seu cartonet blanc al coll, camisa negra i cara alegroia (desconeixem què hi feien quatre galls dins el galliner, però segur que res de bo, almenys per la cara que han fet al veure’ns, quedant una mica astorats. El convent de l’Oasis, Déu n’hi do els edificis que té i l’espai que ocupa per a unes quantes monges. Coses de l’atzar, a pocs metres de la paret del convent (per cert, protegida amb vidres trencats al capdamunt de la mateixa per evitar visites incòmodes), hi ha el pi d’en Gallifa, millor dit, el que en queda, ja que és mort i s’està trencant, on en Quico

Costa ens explica tota la història de l’assassinat d’en Gallifa el 1849 en aquest indret per una colla de malfactors argentonins. També coincideix que molt a prop hi ha el camp de tir de can Canyameres i al damunt mateix, un picador de cavalls. Ben acompanyades les senyores. Tornem enrere i seguim la pista fins arribar a La Plana, a sota de la qual agafem un corriol que ens porta pel damunt de can Martí de la Pujada fins a un safareig i una pica que servien per preparar la sulfatació de les vinyes situats a les sureres de la Famada. Tornem enrere per un corriol i trobem una barraca de vinya enrunada. Seguim avall i passem per sota de can Martí de la Pujada agafant el camí que ens portarà a can Castells, però abans veiem una altra barraca de vinya, aquesta una mica més dreta,, amb la vota de canó per teulada. Arribem a can Castell i visitem la bassa amb els plàtans, la casa amb la gran alsina i l’altra safareig. Continuem passant pel costat de can Comalada fins que trobem la pista que ens portarà a travessar altra vegada l’autopista i la riera per arribar al polígon industrial nord, als cotxes. Dimecres dia 18 d'Abril de l'any 2012

24.El camí ral de Can Ribot, a Dosrius Quico Costa, Fermí Sicília, Pep Illa, Carme Calafell. Duració aprox. 4h15’, 13 km. desnivell acumulat 400m Repetició de la primera excursió, feta el 13 de Juliol de l'any passat. Dimecres dia 25 d'Abril de l'any 2012

25.Pel sot del Bac, sota el Bertí Quico Costa, Fermí Sicília, Pep Illa, Joan Ventura, Berta Llopart, Joan Batlle Duració aprox. 3h, 10 km. desnivell acumulat 300m Deixem el cotxe al Figaró, vora l'estació i comencem a caminar costejant sota el cingle de Castellar, amb vistes sobre el Congost. En arribar al Sot de la Guillotera toca anan pujant i quan sóm dalt esmorzem a les ruïnes de Can Fabregar. Ara un camí tranquil seguint la soleia de Santa Eugènia que ens durà sobre el Sot del Bac. I anem baixant admirant les agulles on tants escaladors han après l'art. I el salt del Prat, que avui baixa amb molta aigua. I toca seguir un camí recte i llarg i una mica empipador per la gran quantitat de pedres que hem de trepitjar. Francesc Costa. Dimecres dia 2 de Maig de l'any 2012

26.Pel bosc de Céllecs i la Serra de Puig de Llunes Quico Costa, Fermí Sicília, Pep Illa, Joan Ventura, Berta Llopart, Quicu Villà, Fermí Sicilia Duració aprox. 4h, 13 km. desnivell acumulat de 470m. Anem amb el cotxe fins a la Roca, on abans d’arribar al túnel, hem vist com la boira repixava per damunt la muntanya cap al Maresme, i després del túnel, tot el Vallès estava emboirat. Agafem la carretera de Vilanova del Vallès on, abans d’arribar a Santa Quitèria, just abans d’un pont en plena corba on estant fent obres per eixamplarlo, ens enfilem per una urbanització que ens portarà al Bosc de la Ruscalleda. Al

capdamunt de la urbanització, després d’una forta pujada, deixem els cotxes allà on s’acaba l’asfalt i fa una petita plaça per girar. Agafem el camí més estret, deixant-ne un de més ample a la dreta, i comencem a enfilar-nos. Tota la pujada fins a Céllecs es fa per un camí molt agradable i ombrívol, a més de curiós, doncs va combinant contínuament un tros de pujada amb un de planer que flanqueja la muntanya. Arribem a Céllecs al coll que separa el turó de Mataró (504m), on hi ha la torre de vigilància d’incèndis, del de el Castell (536m), on hi ha les restes del poblat ibèric. Al bell mig dels dos turons hi ha un mirador damunt el Vallès magnífic, on hi hem esmorzat. Acabats d’esmorzar arribem al tercer turó, el de Sant Pere (530m), on hi ha les antenes de telefonia, televisió, ràdio, etc. i un senyal geodèsic. Marxem ràpids per no quedar fregits amb tantes radiacions i al cap d’una estona de baixar per un camí més ample (sempre pel vessant del Vallès) prenem un corriol molt bonic que ens porta fins les runes de Can Montpart, on hi ha com les restes d’un safareig o bassa petita que no veiem massa clar què podia ser, ja que es trobava dins la casa. A sota mateix hi ha una construcció recent amb uns xais i potser algun vedell, ja que els sentim remugar i belar. Una mica més avall hi ha instal•lada una tanca nova sense massa sentit. Continuem avall, passem per sota a can Jep de la Mel i anem a sortir a una urbanització que es troba pel darrera de santa Quitèria. D’aquí ens dirigim cap a les coves d’en Nadal. Sembla ser que n’hi ha quatre però només n’hem vist dues, la segona –més grossa- sembla ser que podia haver estat el refugi d’algun eremita. Si més no, eren abrics prehistòrics. Tornem una mica enrera fins tornar a retrobar la urbanització i prenem un caminet a l’esquerra, ja en direcció als cotxes. Passem pel turó del Cucut i baixem fins a trobar la cruïlla que ens porta a can França (en runes). D’aquí, seguim camí amunt fins creuar amb la pista d’una urbanització amb cases força cutres, gairebé barraques, que ens porta als cotxes. Ha estat una excursió molt maca, amb camins ombrívols i pujades fàcils de fer. El dia ens ha acompanyat i el bosc s’està posant molt bonic: els roures amb unes fulles d’un verd intens i l’estepa negra i els caps d’ase ben florits. Dimecres dia 9 de Maig de l'any 2012

27.Per la terra plana de Gallecs Quico Costa, Pep Illa, Joan Ventura, Berta Llopart, Joan Batlle, Mari Sanàbria, Joan Pallàs, Quicu Villà. Duració aprox. 3h, 11,5 km, desnivell acumulat de 152 m. En ma terra del Vallès tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra. “Com el Vallès no hi ha res” Pere Quart (Joan Oliver) Aquesta estrofa de les Corrandes de l’exili d’en Pere Quart ens resumeix l’itinerari que hem fet avui. Ens ha ajudat a imaginar com era el Vallès abans de la segona meitat

del segle XX. L’itinerari ha estat planer i molt agradable. És una zona protegida al costat de Mollet i Parets on val la pena anar a caminar. Per arribar-hi, des de Mataró, cal agafar l’autopista direcció Sabadell i sortir a Mollet Nord. Immediatament després de la sortida de l’autopista, arribem a una rotonda on cal fer un gir de gairebé 360º a la dreta, on està indicat el camí de Gallecs. Seguim la carretera fins arribar a Santa Mª de Gallecs on aparquem i comencem l’itinerari. Adjunto el poema complet de Pere Quart, Les corrandes de l’exili, que fou musicat per l’Ovidi Montllor. Corrandes d'exili Pere Quart (Joan Oliver) Una nit de lluna plena tramuntàrem la carena, lentament, sense dir re... i la lluna feia el ple també el féu la nostra pena. L’estimada m’acompanya de pell bruna i aire greu (com una Mare de Déu que han trobat a la muntanya). Perquè ens perdoni la guerra que l’ensagna, que l’esguerra, abans de passar la ratlla, m’ajec i beso la terra i l’acarono amb l’espatlla. A Catalunya deixí el dia de ma partida mitja vida condormida; l’altre meitat vingué amb mi per no deixar-me sens vida. Avui en terres de França i demà més lluny potser, no em moriré d’enyorança ans d’enyorança viuré. En ma terra del Vallès tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra. "Com el Vallès no hi ha res" Que els pins cenyeixin la cala, l’ermita dalt del pujol; i a la platja un tenderol que bategui com una ala.

Una esperança desfeta, una recança infinita. I una pàtria tan petita que la somio completa. Hi ha també un altre poema de Josep Carner, que també adjunto. Com el Vallès no hi ha res Josep Carner (1884-1970) ¡Ai casa tan camperola, Déu me la guardi de mal! En sa eixida, tota sola, hi ha una malva reial. Al safareig, de basarda, hi frisa la llum que mor; allà és bo, caient la tarda, berenar d'un préssec d'or. Travessa l'horta de seda, riera de volts divins, cenyida de pollancreda i ungida de quatre pins. De canyes és envoltada una aigua amb son catussol; jo veig tota l'estelada caiguda en el reguerol. Els cims de la rodalia es veuen amorosits d'una calitja, de dia, d'una celístia, de nits. En un turonet que empolsa un or envellit i rar, hi ha una vinya tan dolça que fa pensar en la mar. I a penes en l'ombra estesa s'ou un grill escadusser, s'enfila la lluna encesa damunt un pal de paller. Vocabulari: celístia: claror dels estels. Gallecs a la Wikipèdia: Gallecs és un espai rural envoltat de grans nuclis urbans a cavall de les comarques del Vallès Oriental i Vallès Occidental. Administrativament pertany als municipis de Mollet del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda, Palau-solità i Plegamans, Parets del Vallès, Montcada i Reixac, Lliçà d'Amunt i Lliçà de Vall. El seu gran interès paisatgístic es deu al fet que es tracta d'un dels últims espais sense urbanitzar de les comarques abans esmentades. A més, és un connector biològic entre les serres del litoral i els espais naturals de l'interior. És un espai fràgil i vulnerable de gran interès ornitològic per espècies nidificant's, migradores i

hivernants. A Gallecs s'hi practica l'agricultura sostenible i és a més un espai de lleure. Les masses forestals estan formades per boscos mixts d'alzines i pins amb roures. Respecte al seu patrimoni cultural destaca l'església de Santa Maria de Gallecs (romànica del segle XII) i masies com Cal Veira, Ca l'Estany, Can Ferran, Can Cruz, Can Jornet i la Torre d'en Malla. L'any 1968 el Pla director de l'àrea metropolitana de Barcelona preveia la construcció d'una gran ciutat per uns 130.000 habitants en aquesta zona. Tot i que es van dur a terme algunes expropiacions, la gran pressió popular i l'arribada de la democràcia van impedir la realització d'aquest projecte. L'any 1981 es va firmar un conveni entre l'Ajuntament de Mollet del Vallès i la Generalitat de Catalunya que va posar fi definitivament a aquest projecte. Dimecres dia 16 de Maig de l'any 2012

28.La Ronda de Malanyanes Quico Costa, Joan Ventura, Berta Llopart, Montse Serra, Quicu Villà. Duració 3h.40´, 13 km, desnivell acumulat de 378 m Sortida molt maca i agradable. Deixem els cotxes al carrer de dalt de tot de la urbanització d’alt standing de Santa Agnès de Malanyanes, just a la cruïlla que ens porta a Can Lladó. Iniciem la caminada passant per davant d'aquesta casa de pagès convertida en una casa residencial però conservant les característiques arquitectònques de la masia. Seguim el camí en direcció a Santa Maria de Malanyanes, una ermita d’origen romànic petita que es troba al mig del camp. Seguim el camí fins arribar al sot de Sant Miquel. Havíem passat per aquí l’hivern passat, quan tot estava pelat, sense fulles, i ara ha fet un canvi paisatgístic fabulós, amb múltiples tonalitats de verd, de les fulles dels plàtans, roures, alzines... i aigua tenyida de pol•len. Pugem per un camí suau pel mig d’un alzinar fins que arribem a les runes d’una casa, la Barraca, on encara podem observar la pica de la cuina, el forn i el rebost. Continuem fins arribar a l’alçada del pla de l’Espinal, on esmorzem. Continuem la caminada pel mig d’uns boscos que els estan netejant, creuant pistes de tant en tant, sempre per les rodalies de la urbanització de Sant Carles, fins que arribem a can Poc Gros i d’aquí ens encarem cap el sot de les Teixoneres, un altre indret ombrívol, amb els plàtans, acàcies i roures altíssims i amb verds intensos i clars. En acabar el sot ens enfilem una mica per anar a buscar la carena i recuperar el camí que ens tornarà a can Lladó, on tenim el cotxe. Dimecres dia 23 de Maig de l'any 2012

29.De les Estenalles a Mura Quico Costa, Joan Ventura, Berta Llopart, Pep Illa,Pere Grèbol, Àngels, Toni Porta, Fermí Sicília, Quico Villà. Duració 5h, 15 km, desnivell acumulat de 650m. Avui sortim a les set del matí ja que tenim un trajecte d’aproximació de gairebé una hora amb el cotxe. Agafem l’autopista de Terrassa i en arribar a aquesta població

prenem la sortida 17 de l’autopista, direcció a Matadepera. Seguim pel costat de la riera sempre fent cas de les indicacions cap a Matadepera. Un cop agafem la carretera d’aquest poble residencial, continuem direcció a Talamanca fins arribar al coll de les Estenalles, on aparquem. Davant el centre d’informació i treball de la Diputació, agafem la pista que ens portarà fins la bassa de La Mata, on esmorzem. Seguidament prenem el camí de baixada que surt del darrera de la bassa i per un corriol anem seguint sempre direcció al Pujol de la Mata. Abans d’arribar-hi trobem la cova d’en Plana. Seguim el corriol flanquejant per l’esquerra del pujol fins arribar a baix, a la riera, on el camí s’eixampla una mica i ens portarà fins a Mura. Visitem el poble, molt bonic, i aprofitem per fer un cafetó. De tots els que érem, ningú ha pres el mateix: coca-cola, cafè amb llet, cafè amb llet natural, cafè, tallat, tallat descafeïnat, tallat descafeïnat de sobre, cervesa de barril, cervesa sense alcohol (em sembla que la cosa ha estat més o menys així). Acabem de visitar el poble. Tirem enrere pel camí que hem arribat i poc després de sortir del poble ens enfilem a l’esquerra, amb la idea d’anar altra vegada cap el Pujol de la Mata però per l’altre costat. Arribem dalt el coll del Pujol, on en principi pensàvem dinar, però com que anàvem bé de temps, hem seguit caminant fins tornar a arribar a la bassa de La Mata, on hem dinat. En acabar, cap el coll de les Estenalles, prendre el cotxe i cap a casa. El dia ha estat esplèndid i hem tingut sort que molta part del camí era per dins el bosc, per tant, ombrívol. Dimecres dia 30 de Maig de l'any 2012

30.Terres i fonts de Teià i Sant Mateu Quico Costa, Pep Illa, Pere Grèbol, Àngels, Fermí Sicília, Montse Serra, Quico Villà. Duració 3h 15’, 10 km, desnivell acumulat de 400m. Anem en cotxe fins el poble de Teià, situat en un cul de sac de la serralada litoral damunt del Masnou i tirant cap el vessant de Premià de Mar. Entrem al poble i seguim la riera fins el capdamunt. Dalt de tot, quan s’acaba l’asfalt, agafem el camí de la dreta, i, altra vegada a la dreta, fins arribar a la font del Senglar, on hi ha unes taules per esmorzar-hi, si es vol. No és aquest el cas, ja que comencem a caminar agafant un corriol a l’esquerra de la font, per damunt del marge, i anem pujant en direcció a la pista de Sant Mateu. A mitja pujada trobem un parell de fonts arranjades pel grup d’ADF de Teià, entre elles la de l’Ajupit i un mirador. Quan arribem a la pista, trobem un altre mirador amb una fotografia-mapa orientatiu de la zona. Pràcticament som a Sant Mateu, però en lloc de tirar a la dreta, pel camí més curt, ho fem per l’esquerra, no fos cas que acabéssim massa aviat. Seguim pista avall, passem per la font del Botxer i, al cap d’una estona, trobem el GR92 que, per un corriol prou bonic, ens porta fins a Sant Mateu. Esmorzem a la Font de Sant Mateu, després anem cap a l’ermita i iniciem el camí de baixada direcció a la Cadira del Bisbe. Retrobem la pista i pel mig d’una pineda agafem el camí de Teià que ens porta fins a la caseta del grup d’ADF situada a l’antiga

ferreria del Vedat. Una mica més avall ens trobem amb la font del Grill, amb una gran taula per a menjar-hi una bona colla. D’aquí, deixant un sagrat cor força lleig col•locat damunt quatre pedrotes a l’esquerra, seguim camí avall fins arribar a Can Munt, un antic casalot abandonat amb les restes d’uns jardins que en el seu moment deurien ésser esplèndids. Pràcticament estem al lloc on hem deixat els cotxes, la font del Senglar, on ens dirigim seguidament. Dimecres dia 6 de Juny de l'any 2012

31.Tots cap a Olzinelles Quico Costa, Pep Illa, Pere Grèbol, Àngels, Fermí Sicília, Carme Calafell, Joan Batlle, Berta Llopart, Joan Ventura, Quico Villà. Duració 3h 30’, 12 km, desnivell acumulat de 200m. Avui ens dirigim cap el Parc Natural del Montnegre i Corredor pel vessant del Vallès. Anem fins a Sant Celoni i a l’entrada del poble agafem la carretera d’Olzinelles, passat el primer pont després de la rotonda, girem a l’esquerra per una pista paral•lela a l’autopista. Passem un trosset emporlanat i després, al cap d’una mica, travessem l’autopista per sota, girant a la dreta i tot seguit, sortint de sota el pont a l’esquerra. A uns dos-cents metres ens trobem amb la casa de Can Draper on deixem els cotxes. Fem l’itinerari al revés de com està senyalat. Passem pel davant la casa de Can Draprer i baixem cap el rierol, d’aquí ja agafem un camí ample, antigament de carro, que veiem com l’han eixamplat fa poc i endreçat una mica, transformant-lo en una petita pista de bon caminar. Caminem pel tros conegut com la Pineda Plana i l’espai de Girallops, de moment tot planer fins que al cap de poca estona el camí començar a pujar suaument fins dalt la carena. La frondositat de la vegetació es fa notar i com més caminem més exagerada és. Arribats a dalt el petit collet, amb un caminoi que porta cap el turo del Cadastre, esmorzem. Veiem una sèrie de pantalles blaves al mig del bosc i descobrim que són enganxoses; sembla ser, si més no ho deduïm, que hi són per fer una avaluació de la població d’insectes de l’indret. Acabat d’esmorzar agafem el camí de la dreta, ja tot és baixada i després serà pla. Arribem al sot anomenat Pla de les Mines, molt a prop de Can Valls, una casa pairal grandiosa, on dins el seu territori trobarem diversos arbres monumentals, classificats, com ara un fals aladern, i un cedre, passat el pont de l’Aranyal, de 20,75m d’alçada, 2,80m de perímetre i 15,8m de diàmetre de capçada. Passat el pont anem a buscar la font de l’Aranyal(camí de la dreta, on hi ha el cedre), una mica endinsada al bosc, al sot de l’Aranyal, en una zona molt ombrívola. Tornem enrere i agafem el camí que ens portarà cap a Olzinelles (a l’esquerra quan tornem a trobar el camí que hem deixat per anar a la font). Al cap d’una estona ens desviem cap a la bassa i els plàtans de can Valls (a la dreta). A la bassa l’aigua hi arriba a través d’un petit aqüeducte i al costat hi ha una caseta d’un pou molt curiosa. La masia és impressionant. Tornem enrere i abans d’arribar a la carretera d’Olzinelles trobem el roure del Quintà, de 25,5 m d’alçada, 3,1m de perímetres i 19m de diàmetre de capçada; d’aquí ens adrecem cap a Sant Esteve d’Olzinelles, l’ermita i cementi del veïnat, on hi ha una casa adherida a l’ermita. Sota mateix hi ha la font del Rector. D’aquí seguim per un camí paral•lel a la carretera, molt bonic. Al cap d’una estona passem a l’altre costat

per anar a veure uns forns de pega de ceràmica, de cinc metres d’alçada, del segle IX, feta a partir de la resina de pi i alzina, que s’utilitzava com a combustible per a l’enllumenat públic i per a impermeabilitzar vaixells i recipients. Davant mateix hi ha la font i les basses de la Pega, amb una gran alzina i uns plàtans gegants. Tornem a travessar la riera d’Olzinelles per tornar a agafar el camí que havíem deixat i anem seguint el curs del riu, arribem al pont de l’Alsina i continuem riu avall, pel marge esquerra, fins arribar a la desviació, de 100m, que ens portarà al pou de Glaç de Can Draper, del 1771. Tornem enrere i seguim el camí que ens portarà a la masia de Can Draper on tenim els cotxes. El temps molt bo, amb una mica de caloreta, però pràcticament tota la sortida és per dins el bosc, si més no, ombrívola, adient per fer-la en aquesta època de calor. Dimecres dia 13 de Juny de l'any 2012

32.Hortsavinyà i el Salt de l'Aigua Quico Costa, Pep Illa, Pere Grèbol, Àngels, Fermí Sicília, Carme Calafell, Joan Batlle, Berta Llopart, Joan Ventura, Joan Pallàs, Quico Villà. Duració 3h 30’, 11 km, desnivell acumulat de 511m. Agafem l’autopista direcció Tordera i sortim a la sortida 122, la de Calella-Pineda. Quan arribem a Calella anem cap a Pineda i passada l’església agafem, després d’una rotonda, la carretera que ens porta a l’aqüeducte Romà i a Sant Pere de Riu. Passat l’aqüeducte, després de passar per sota el viaducte de l’autopista, trobem un molí fariner restaurat. Deixem la desviació de Sant Pere i seguim amunt, vorejant la riera de Pineda fins arribar a la zona anomenada de cal Capità on deixem els cotxes. Iniciem la caminada pel costat de la riera, primer en un camí planer, ample i agradable, sota l’ombra de la frondosa vegetació. Anem travessant sovint la riera, ara cap una riba, ara cap a l’altra, fins trobar el primer salt d’aigua, d’uns quatre metres i que avui no n’hi cau pas massa. Continuem camí amunt, ara més estret, fins arribar al salt d’aigua d’Hortsavinyà, aquest més alt però també amb poca aigua, on esmorzem. Iniciem una forta pujada pel costat esquerra de la riera, deixant el curs de l’aigua, fins arribar al capdamunt on anem a retrobar-lo. Aquest camí és molt bonic per què ens porta pel mig d’una boscúria riberenca on la frescor i el cant dels ocells ens acompanyen tota l’estona, ara bé, també cal dir que les ortigues són les grans companyes del camí i que el corriol cada vegada està més embrollat, moltes vegades el camí és pel mig de la llera del rierol, sort que no hi ha massa aigua i ens permet seguir amunt sense problemes. Arriba un moment on deixem el curs d’aigua i aleshores el corriol s’enfila de valent (podem observar la masia de la Cuqueta a l’altra banda de la vall), fins arribar a una pista que ens portarà a la font dels Ocells, prop de la casa de can Pica. Veiem un forn de calç i un cirerer que ens deixa assaborir els seus fruits; seguim el camí, ara per la pista, fins a Hortsavinyà, llogarret amb una escola prefabricada de fusta al costat de l’església, molt maca, amb tres mestres i uns vintena de nens i nenes de disset famílies de les cases del voltant que estan jugant al prat que envolta l’escola.

Comencem a baixar per un camí, anomenat de les Costes, que es fa cada vegada més estret però també molt bonic, una mica més acalorat que el de pujada ja que no es troba a l’obaga, tot vorejant la serra de l’Espinal; trobem un bufador i després el camí ens portarà fins a Can Mas, on abans hi havia el restaurant dels Senglars però que ara és tancat, i d’aquí cap al cotxe. Dimecres dia 20 de Juny de l'any 2012

33.La Ronda dels boscos de la Torrassa Quico Costa, Pep Illa, Fermí Sicília, Carme Calafell, Joan Batlle, Quico Villà. Duració 3h 15’, 10,5 km, desnivell acumulat de 455m. Anem amb cotxe fins a Sant Esteve del Coll, a la part obaga de la Torrassa, entre Cardedeu i Llinars. Deixem el cotxe al costat de l’església romànica restaurada i agafem un camí que ens portarà fins la Torrassa el Moro, on esmorzem. La Torrassa ha estat restaurada. La seva base és del s.II ac., el cos de la torra del XVII-XVIII, el capdamunt del XX i la restauració del XXI. D’aquí agafem un camí que, en direcció a Can Bordoi, pel vessant nord, anem baixant fins arribar gairebé al nivell de l’autopista. Durant tot el trajecte el camí és ombrívol, per dins del bosc, la qual cosa el fa molt agradable. Anem fent la volta i enfocant la tornada. Evidentment, tot el que hem baixat cal tornar a pujar-ho. Una mica fem com una muntanya russa sempre per camins molt agradables i, majoritàriament, per dins d’alzinars. Arribem a les runes de Can Puigvert, una casa molt gran en el seu moment i encetem la darrera pujada fins arribar, altra vegada, a Sant Esteve del Coll on recollim els cotxes per tornar. Dimecres dia 27 de Juny de l'any 2012

34.Cap el Salt de Guanta Quico Costa, Pep Illa, Fermí Sicília, Berta Llopart, Joan Ventura, Martí. Duració 3h 30’, 12,5 km, desnivell acumulat de 310m. Aquest relat correspon a una excursió al mateix lloc fet un temps abans. El cotxe el deixarem al magnífic i restaurat Castell de Sentmenat, de l'època dels medievals, i es veu que els d'aquesta casa manaven tant que podien jutjar els veïns per la cosa civil i criminal. Mansos devien anar els comparets. El castell té al davant l'ermita de Sant Jaume on hi ha enterrats els marquesos de la casa o sia que quan es morien el viatge darrer era d'unes poques passes, tot una comoditat. Una mica més amunt passem pel mas set-centista de Can Fruitós, una gent que tenen de tot: el bosc de Can Fruitós, el torrent de de Can Fruitós, la bassa de Can Fruitós, la muntanya de Can Fruitós i per fi l'ermita mil·lenària de .... Can Fruitós. Hi ha camps, camins, boscos i després de saludar un pessebre al costat del camí travessem la riera d'Aiguasenosa, que baixa alegre. Més amunt al costat d'un pont hi trobarem l'altar aixecat a la Verge de Can Senosa, de tanta devoció, i que estintolada en un pedregar, s'està escoltant l'aigua que dringa. Es un santuari en plena naturalesa i que ens ensenya l'alta devoció dels veïns, com fa saber un poeta inspirat: Verge de la Vall Senosa que ets negre com el carbó

resarem l'avemaria per la teva compassió. Miracle de verda molsa que guareixes el mancat acudim de la contrada a resar-te en aquest prat De fet no hi ha prat, i el poema festeja amb la imaginació i amb la rima. El que hi ha en el camí que ara hem de trepitjar és terra vermella enfangada per la pluja, i la roba queda bruta. Sempre amunt arribem a la Font de Bou d'aigua severa i una palanca a punt ens permet saltar damunt el xaragall animat i de seguida trobam lo Salt de Guanta. Res de dir-ho amb paraules, les imatges l'amaguen, hi has d'anar per saber, per conèixer, per rendir-te i per quedar-te una nit a dormir sota la imponent estatura de salt. Atenció turista que et vols acostar a l'indret, el famós salt de Guanta només funciona en les èpoques de pluja, perquè el xaragall no dóna per més. Al darrera, grimpant arribem a les Coves del Comte, de tanta anomenada, penjades a la paret del salt. Aquí és on el Comte Borrell es va refugiar quan fugia de la persecució d'Almansor, després de la batalla de Matabous, a Montcada. I hi devia d'estar be caçant senglars, banyant-se als petits gorgs, i escoltant els ocells acompanyat de la seva muller, la delicada Eimeruda d'Alvèrnia. Mentrestant el tal Almansor va arrasar Barcelona i els proto-catalans que no hi varen deixar la pell varen anar a fer d'esclaus a terres calentes. I ara anem cap a la casa de Guanta, passem la riera i trobem les restes d'un forn de calç i a partir d'aquest lloc comencem una pujada al·lucinant i és que acabem d'obrir la famosa via Malet-Costa, que és una manera de pujar fins a la casa de Guanta patint. Ara estirar la cama i agafar-te a una alzina. Ara una pedra que es descalça i una branca que punxa. I el desnivell que espanta i ai què passarà. Quan s'arriba a dalt llavors t'adones que estàs al darrera de la casa, que són horts tancats i que hi ha gàbies de gossos. I no ho veus clar. Al cap i a la fi tot va acabar bé i vàrem agrair als estadants la comprensió per aquella insòlita entrada a casa seva de dos desaprensius. Els gossos hi eren però amansits al redós de la mestressa. Som arribats a la Casa de Guanta, tant antiga que el segle catorze ja estava en ple funcionament. Penjada sobre l'abisme. Bell paratge. Bones vistes. Menú cada diumenge al restaurant. Atipar-se de costelles de xai arrebossades. I amunt per la pista de terra fins trencar a la dreta per un bonic camí que ens durà a la font de les Nueretes que raja sense manies. I ara comença un tros d'excepció per un corriol estret que voreja la riera de Guanta, que aquests dies baixa a vessar. Pedres que rellisquen, més terra vermella, petits gorcs, verdes pteridophyta, el soroll dels salts. Un racó ben bonic amagat enmig d'aquestes muntanyes. I s'acaba el somni quan sortim a una pista lletja d'una urbanització oblidada. Un rètol ens indica que si volem anar a la font Falsa anem en compte que hi ha perill de caure. I com que hi ha perill doncs corrents a patir-lo. Un disgust l'esmentada font, que és falsa perquè no és una font. No us deixeu enredar i passeu de llarg. I seguim pel camí horrorós, ample i anònim, fins a trobar una d'aquestes meravelles que sense saber com a vegades et trobes. Hi és que de cop ensopeguem, a tocar de la pista, amb una magnífica anticlinal, petita i violenta, i és en forma d'acordió aquest

plegament d'arrugues produïdes per la pressió de les forces geològiques. Espantats per la potència marxem amb la cua entre cames. I de sobte se'ns travessa una mena d'edificació que vol ser una casa amb un Sant Jordi a la façana, aquell heroi que l'art, la història i la llegenda li varen brodar un mantell. I després d'avorrir la pista uns quants centenars de metres per fi la deixem i toquem terra sagrada d'alzines i pins. Ara arribem al mirador de la Vall de Aiguasenosa. Lloc amb una vista bona on dinem i mirem i marxem. Seguim per un camí boscós de pins alts que busquen la llum i enmig de la vegetació mal posada moltes terrasses de pedra seca, vinyes oblidades i terra treballada que es menja el bosc. I ja som a baix i passem per Can Senosa, masia amable. Francesc Costa. Dimecres dia 4 de Juliol de l'any 2012

35.L'Estany de Sils i el castell de Farnés Pep Illa, Imma Font, Pere Grèbol, Àngels, Quico Villà 12,2 Km, 3h aprox. Desnivell acumulat 20m Ens trobem a Mallorquines i ràpidament anem cap a l’Estany de Sils, indret molt agradable amb força ocells de tota mena per a contemplar des dels punts d’observació que hi ha al voltant de l’estany. Hi havia poca aigua, per tant, hem comentat que caldria tornar-hi després de les pluges primaverals aprofitant, també, la migració d’aus. Haurem de preguntar quina és la millor època. Més que una excursió ha estat una gran passejada. Dins els itineraris previstos pel mateix parc, hem escollit el més llarg que fa una volta tot passant per pollancredes i plantacions de plàtans que es combinen amb camps de blat de moro. Arribem fins un polígon industrial (la part més lletja) i d’aquest anem cap a la sèquia, molt bruta, passant pel Pont del Dimoni i tornant al punt de partida, darrera mateix del nucli antic de la població de Sils. Com que tenim temps, agafem el cotxe i anem cap el castell de Farnés, reconstruït i ben conservat, on hi ha una magnífica vista de la Selva. Arrodonim la jornada anant a dinar a Can Segarra, que es troba a pocs quilòmetres de la carretera de Sta. Coloma a Anglès. Dimecres dia 18 de Juliol de l'any 2012

36.Boscos de Vallromanes Francesc Costa, Pep Illa, Imma Font, Pere Grèbol, Àngels, Fermí Sicilia, Quico Villà 10 Km, 3h 15' aprox. Desnivell acumulat 350m Arribem a Vilanova del Vallès i agafem la carretera del Masnou. Ens desviem direcció a l’Institut, i seguim la carretera una mica més. Deixem els cotxes sota uns arbres una mica abans de la cruïlla que assenyala el restaurant de Can Maimó i iniciem la caminada. La caminada és a cavall entre els termes de Vilanova i Vallromanes, passant per uns bonics boscos d’alzina que ens portaran a la roca foradada, un bloc de granit amb un bon forat que ens ha servit per especular sobre quin podia ser el seu ús o servei, situat prop d’un coll on hi ha les roques teixoneres. Baixem una mica fins arribar a ca l’Agutzil. Ens endinsem dins una petita vall feréstega, amb arbres molt alts (plàtans, pollancres, roures...) que ens condueixen fins

la font de St. Joaquim. Seguim corriol amunt i trobem una altra font, la de Sta. Anna, on hi ha dues sequoies força altes. Continuem pujant i passem per un pontet de fusta que ens porta a una antiga glorieta situada sota una gran casa de pagès propietat dels Lairet. Trobem una petita pista que es va enfilant fins arribar a la font d’en Gurgui, al costat de la casa del mateix nom que ara exerceix de restaurant els caps de setmana. Ens trobem sota St. Mateu. Ara ja enfilem el camí de tornada, tornant a passar per més alzinars fins a trobar una pista que ens acompanyarà fins als cotxes, tot passant per un parell de molins antics, un d’ells medieval i molt gros. Arribem a uns camps de golf on hi ha el restaurant de can Maimó, abans molí fariner, i ben aviat trobem els cotxes. Dimecres dia 25 de Juliol de l'any 2012

37.Per la vall de Fuirosos i el Rocatell Quico Costa, Pep Illa, Imma Font, Pere Grèbol, Àngels Rupérez, Fermí Sicília, Carme Calafell, Joan Batlle, Montse Taberner, Quico Villà. 15 Km, 4h 30´ aprox. Desnivell acumulat 480m Val a dir que aquesta sortida és un xic especial. Correspon a la que fa vint-i-cinc d’aquest any 2012, però en realitat és la que fa trenta set des que vam iniciar els Dimecres al Bosc. En Quico Costa n’ha estat l’impulsor i és, bàsicament, el que ens ha preparat totes les sortides, de notable en amunt totes elles, arribant a l’excel•lència la majoria de vegades. Creiem que és especial en el sentit que tanquem un cicle iniciat el curs passat, concretament el juliol de l’any 2011. Veureu que fem com a les escoles, iniciem el curs al setembre i el tanquem el juliol (serà per què hi ha alguns profes en el grup ?). També creiem que és especial per la seva continuïtat, constància i participació. Si no recordo malament em sembla que en total hem anul•lat tres sortides per mal temps i/o malaltia. Afegir que en Pere Grèbol ha col•laborat amb en Quico Costa en la proposta d’algunes sortides, fent-se càrrec de la preparació quan en Quico Costa no ha pogut fer-ho. El més important, però, és que ens ha permès coneix-se’ns un grup de persones que tenim tarannàs i àmbits diferents, i que el fet de sortir els dimecres ha servit per enriquir-nos a tots plegats. Només per això, penso que ja val la pena. La sortida d’avui: Anem amb cotxe fins a la Batllòria i agafem el camí paral•lel a l’autopista que ens portarà fins a Sta. Maria dels Fuirosos, ermita que es troba al costat del Forn del Vidre, una casa pairal. Arribem fins una mica més amunt amb el cotxe i aparquem abans d’arribar a Can Riera. Deixem els cotxes i comencem a caminar pel camí que voreja la propietat de Can Riera, vallada amb una filferrada, fins que arribem a una cruïlla que ens indica la possibilitat d’anar a St. Martí del Montnegre per una camí més fàcil i per un altre de més difícil (la indicació és per als cotxes). Agafem la direcció del difícil. En Joan torna enrere per la tendinitis que l’afecte al tendó d’Aquil•les i que li fa mal. Travessem la riera dels Fuirosos i agafem el camí de la dreta que ens porta al pantà de la Brinxa o gorg Negre.Aviat agafem un camí que surt de la pista i que s’enfila de

valent fins arribar a les ruïnes de cal Lari, on esmorzem. En acabar, seguim muntanya amunt per l’indret anomenat el Suro Negre fins arribar al coll Obert. Baixem fins a Can Caselles, on hi ha un magnífic safareig amb nenúfars, i seguidament prenem el camí cap a Can Montsant; arribem al Rocatell on hi ha una magnífica panoràmica del Vallès, la Selva i el Montseny; seguidament ens desviem una mica per anar a veure les mines de coure de Can Montsant, amb uns esvorancs verticals que Déu n’hi do! Iniciem el camí de tornada amb una baixada forta, per una pista, que se’ns fa un xic pesada tant pel desnivell com pel sol que ens cau a plom . Però tot s’acaba, i arribem als cotxes al cap d’una bona estona. Avui, al ser la darrere excursió de la temporada, l’acabem anant a dinar plegats al restaurant L’Estanc de la Batllòria (val la pena, menú bo i bé de preu). Al dinar ens acompanya en Toni Porta que, com que treballa, no ha pogut venir a l’excursió però no s’ha perdut e comiat. Val a dir que l’encàrrec i recerca del lloc ha estat a càrrec d’en Pere i que tots plegats hem convidat al nostre guia i mentor, en Quico Costa. Ara ho deixem fins el setembre, ja que qui més qui menys se’n va de vacances. En Quico Costa ja té la programació preparada, tal com podeu veure en el blog. En data d’avui, portem acumulades 140 hores i 45 minuts de caminades i 468,1 kilòmetres de recorregut. Nota escrita per en Francesc Costa: Les mines de coure de Can Montsant és un dels jaciments de minerals més singulars, no només de la comarca del Maresme, ja que va ser una de les explotacions de coure més rellevants de tota Catalunya del període que va des de la meitat del segle XIX fins a començament del segle XX, amb una producció punta de 170 tm. de mineral de coure a l'any. Les mines es troben abandonades des de fa molts anys, i el conjunt consta de diverses galeries dues de les quals es necessita corda per baixar, i la tercera i més grossa es pot recorre a peu, tot i que consta de tres plantes. A l'entorn de les mines hi ha restes dels edificis del complexe industrial. Es un punt de referència obligat a l’hora d’avaluar els llocs d’interès mineralògic, per la gran quantitat d'espècies que s'hi troben, algunes d'elles poc habituals: actinolita, atzurita, auricalcita, barita, bornita, calcantita, calcita, calcopirita, calcosina, caolinita, connel·lita, crisocol·la, cuprita, diòpsid, epidota, esfalerita, galena, goethita, grafit, granat, hematites, magnetita, malaquita, pirita, pirrotina, pirolusita, quars, siderita, tenorita, tetraedrita-tennantita, vesubiana i wollastonita. Al Montnegre també hi havia altres mines com la gran explotàcio de ferro de Malgrat, però és que els topònims fins i tot ens han deixat el record d'una mina d'or probablement d'època romana, i si us hi acosteu encara trobareu el rebuix de l'explotació.