Quico Villà - Els Dimecres al Bosc 2013-2014.pdf

Quico Villà

Els Dimecres al Bosc Temporada 2013-2014

A la memòria de l'amic Pep Riera

Vet aquí la crònica de les excursions que fem una colla de gent del Maresme i el Vallès que els dimecres anem a passejar per boscos i camins. A mirar arbres i pedres. Escoltar ocells i trepitjar fulles. Tots els textos estan escrits per en Quico Villà, en algun cas hi ha un altre autor i així s'indica. El Dimecres al Bosc és una iniciativa de Francesc Costa que compta amb la complicitat de molts amics de la muntanya.

Dimecres dia 4 de setembre de l'any 2013

73.Solei del Montnegre Quico Costa, Pep Palo, Montse Dalmau, Mingo Nieto, Joan Abril, Pep Illa, Demetrio Melcón, Mari Sanàbria, Joan Pallàs, Jaume Roig, Pep Riera, Pep Garriga, Josep Mª Parera, Montse Taberner, Quico Villà. Duració aprox. 3h30’, 12,8 km, desnivell acumulat de 360m. El primer que hem d’explicar és que la inauguració de la temporada estava prevista i anunciada per la setmana passada amb la sortida a Santa Maria de Rocacorba des de Canet d’Adri. Ens vam trobar una bona colla a l’hora convinguda però en arribar a la vall de Llémena la pluja ens va impedir fer l’excursió. Vam anar a esmorzar a Sant Gregori i a quarts de deu tornàvem a ser a casa. És per això que encetem el nou curs avui. Deixem els cotxes a Vallgorguina, al darrera l’església, i agafem la carretera direcció Collsacreu. A uns cinc-cents metres aproximadament la deixem per encarrilar el camí que surt a l’esquerra direcció a can Bòtil. Al cap d’una estona deixem la casa a la nostra dreta i anem pujant tot seguint el curs de la riera. Passem vorejant camps de planter d’arbres per iniciar una pujadeta graonada que ens porta fins la carena, en una cruïlla dalt del coll on conflueixen els camins cap a Collsacreu, Sant Iscle de Vallalta i el veïnat de Cal Paraire. Esmorzem al coll per seguir cap a cal Paraire. Aviat, però, ens desviem a la dreta per anar fins a can Vives de la Cortada, casa prou gran en el seu moment i que ara es troben les seves restes gairebé colgades per la vegetació. Girem a l’esquerra i pugem una mica més tot seguint el camí fins arribar al veïnat de cal Paraire, un conjunt de cases construïdes damunt el coll amb una panoràmica gairebé circular que engloba el Montnegre, el Corredor, part del Vallès Oriental i el Montseny. Tot aquest camí l’hem fet travessant alzinars i sureres. Continuem el camí, aquesta vegada seguint el GR camí del Canigó, fins arribar a can Camps, on en Joan i la Mari ens expliquem que l’havien tingut llogat uns quants anys, quan eren una mica més joves. Ara ja iniciem el camí de baixada deixant un alzinar molt net a l’esquerra, amb petits repetjons de tant en tant, tot passant per Can Fèlix, on ens venen a saludar una cabra, un gos i uns quants gats. Continuem camí avall i passem per can Pau Plana fins arribar al pla de can Mora, amb una molt bona vista cap el Montseny. Seguim baixant enmig d’alzines i sureres, passem per can Mora, una casa molt gran i sembla ser de solera. Deixem en Joan i la Mari amb la gossa, ja que aquesta està molt cansada i tornaran xino xano.

Quan ja gairebé podem albirar Vallgorguina, ens desviem a la dreta per anar a parar a Can Palomer, una casa aixecada el segle XIX, segons la placa de ferro que encara hi ha a la façana, amb tot un reguitzell d’arcades ben visibles, que en el seu moment fins i tot havien elaborat cava (xampany Noiet, segons ens explica en Pep Garriga, que va viure molts anys a Vallgorguina), però ara sense sostre i abandonada. No passa el mateix amb el que sembla ser era la masoveria de la casa que l’estant arranjant i millorant-la. Continuem la baixada i ja ens acostem al poble. Passem pel costat de la nova escola i la nova llar d’infants i al cap de poc arribem als cotxes. Dimecres dia 18 de setembre de l'any 2013

74.Corriols de Sant Llorenç de Munt Quico Costa, Pep Palo, Montse Dalmau, Mingo Nieto, Pep Illa, Demetrio Melcón, Mari Sanàbria, Joan Pallàs, Jaume Roig, Fermí Sicília, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Berta Llopart, Joan Ventura, Imma Ribas, Joan Guàrdia, Josep Mª Parera, Francesca Fradera, Francesc Parera, Francisco Fernández, Montse Taberner, Quico Villà. Duració aprox. 4h, 12,8 km, desnivell acumulat de 377m. Avui hem batut dos records del Dimecres al Bosc : per una part ha estat el dia que ens hem trobat més colla a fer la caminada, 22 persones, i per altra el dia que la representació femenina ha estat més nombrosa, un terç del total amb 7 persones. Tot un èxit acompanyat per un temps immillorable i un itinerari molt plaent. Anem una mica més lluny del que acostumem a fer. Agafem els cotxes i cap a Terrassa falta gent. Per l’AP7 i després per l’autopista de Sabadell-Terrassa- Manresa, agafem la sortida 17 direcció a Matadepera, Rubí i Terrassa Est seguint la riera fins al capdamunt per girar en una rotonda en direcció sempre cap a Matadepera. Passem el poble i continuem per la carretera BV-1221 direcció Talamanca per deixar els cotxes, al cap d’una estona, a l’aparcament de l’Alzina del Salari que queda a l’esquerra de la carretera (ull que és un xic perillosa l’entrada, abans d’una corba tancada). Iniciem el camí travessant la carretera direcció sud i agafem un corriol a l’esquerra que ens fa baixar fins a la riera de les Arenes (avui sense aigua) per iniciar una pujada pel mig d’un alzinar de gairebé una horeta, d’aquelles d’anar fent mica en mica fins assolir un desnivell de gairebé 300 metres, tot passant pel coll Prunera i el coll dels Ginebres que ens fan gaudir d’unes panoràmiques cap a la Mola, el Montcau, Montserrat i Collserola

d’allò més boniques. Finalment arribem al Morral Gran, una talaia de conglomerat que ens descobreix un Pirineu emergent d’un mar de boira producte de la inversió tèrmica. Aquí esmorzem, envoltats del flaire que deixen anar farigoles i romanins, tot jugant a descobrir els cims corresponents. Seguim el camí pel mig del bosc, ombrívol i refrescant, fins arribar a una cruïlla de camins que t’orientaven cap el coll de les Eres, La Mola, la Font Flàvia i els Òbits. Agafem aquest darrer tot baixant un bon tros fins arribar a la font Flàvia, a l’obaga de l’indret i on el parell de gossos recuperen forces omplint-se l’estómac d’aigua. Continuem flanquejant per l’esquerra del tossal per un camí que ens obra una altra panoràmica, ara envers Gallifa i el Montseny, que finalment ens porta als Òbits, uns penyasegats de conglomerat gros amb unes balmes prou àmplies com per viure-hi, amb petits passadissos que les intercomuniquen . L’empremta de l’home hi és ben palesa tant pel fum incrustat a la roca com per les parets aixecades a la balma per fer-ne un habitacle. Sortim dels Òbits i al davant mateix tenim l’església de la Mola, sembla a tocar amb un cop de pedra, però no hi anirem. Tornem a pujar una mica més per l’altre costat del tossal (per recuperar tot el que havíem baixat) fins arribar altra vegada a la cruïlla abans esmentada i seguir, ara, la direcció al coll de les Eres tot passant per la carena del Pagès. No hi arribem, però. Trobem un arbre monumental, el Roure d’en Palau (roure martinenc) i al cap d’una mica, quan ens apareix el Montcau al davant, agafem un corriol a l’esquerra que ens portarà per un túnel de vegetació format pel sotabosc del Sot d’en Palau fins a retrobar la riera de les Arenes, tot passant pels Cocons (ressorgiments d’aigua) i seguint pel vessant dret de la riera arribarem a la carretera on, després d’uns dos-cents metres ja som a l’Alzina del Salari, on tenim els cotxes. Dimecres dia 25 de setembre de l'any 2013

75.Entorns de la Riera d'Ardenya Quico Costa, Pep Palo, Montse Dalmau, Pep Illa, Demetrio Melcón, Fermí Sicília, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Berta Llopart, Joan Ventura, Imma Ribas, Francesca Fradera, Montse Taberner, Pep Riera, Rafael Montserrat, Joan Batlle, Martí Mataró, Joan Vera, Joan Abril, Antoni Porta, Montse Serra. Duració aprox. 4h, 11,3 km, desnivell acumulat de 270m. Comencem a caminar al pla de la Creu de Can Boquet, dalt la Serralada

Litoral. Cap el Sot de la Molinera, passat per una mena de bosc de mimoses que quan floreixin serà una cosa per veure. Trobem diversos pous i mines, tot abandonat, que ens expliquen la gran quantitat d'aigua que sortia d'aquests verals sota la muntaya de Sant Mateu. Camins amables i als marges gran quantitat de feixes abandonades. Arribem a la Pedra del Diable, un menhir que ens recorda el poblament mil.lenari de la zona. Aquí ens aturem a menjar una mica. Després toca baixar per camins ensotats amb una erosió que ens duu a mirar be on posem els peus, que tot rellisca. Arribem a la pista que si girem a l'esquerra ens duria a Can Gurri, però anem a la dreta cap el Coll de Forns, tot passant per alguna masia i amb vistes sobre el Vallès. Després del coll, una mica més avall, agafem un corriol a l'esquerra i aviat tocarà baixar. Vet aquí un trajecte sota bosc d'alzines i amb grans pedres i molses. Arribem a la Riera d'Ardenya, vegetació de ribera ufanosa i aquí el sol mai no hi arriba. Terrenys de Can Maymó i mirem la Bassa i el Pou de Glaç, petit i ben conservat. Ara toca pujar per la pista que voreja la riera, i trobarem el medieval Molí d'en Gili, en runes. Després el Molí d'en Cuquet, una casa que encara resisteix el temps i la Font d'en Mamet, que raja força. Una amable pujada sota arbres esponerosos ens durà al punt de partida. Avui el nostre cronista, per causes mèdiques no ha pogut venir. Francesc Costa. Dimecres dia 2 d'octubre de l'any 2013

76.Camins i ruïnes sota la Torrassa Jaume Roig, Pep Palo, Pep Illa, Demetrio Melcón, Montse Dalmau, Roser Albert, Joan Abril, Montse Serra, Martí Mataró, Maria Català, Joan Pallas, Toni Porta, Àngels Rupérez i Pere Grèbol. Durada aprox.11,5 km, desnivell acumulat 420 m. Sortim des de l’ermita de Sant Esteve del Coll tot planejant en direcció sud deixant les restes del que va ser Can Ximenez, avui quatre rocs plens de bardisses. En arribar a una antiga pedrera, ahir reconvertida en viver de plantes aromàtiques i avui abandonada, enfilem pel mig d’antigues pedreres de granit cap a la zona nomenada el foguerar. Anem a visitar La Torre de Pedra o el Xalet qu, tot i estar en millor estat, està del tot abandonada. Fem cap a Can Puigvert, totalment en ruïnes, però que deixa entreveure el que va ser anys enrere. Passem al costat de la bassa de rentar i de regar i reculem una mica per agafar un corriol que ens portarà a una pujada noble fins a tocar de la Torrassa del Moro, on esmorzarem. Hem de fer esment a que avui per primer cop hem sentit Radio Cami Ral i la veu del Pepillo ens han fet un bocí de trajecte més amè….

Sortim amb la panxa plena i anem a tocar el GR92, pasem per el camp de mines i a tocar de Can Bordoi. I el travessem, tot endinsan-nos en un corriol esplèndit que ens baixarà fins el sot del Garrofers, aquí intentem descobrir les ruïnes de Can Brunet i amb la pressa no ho fem. I començem a pujar fins la plana de Can Bosquer, aquí anem a buscar el Cau de la Mustela, el trobem, i resseguim tot de corriols, algun cop pel mig del bosc, arribant al que queda de l’ermita de Sant Sebastià, on gaudim de les vistes tant del Maresme com del Vallès, i fins i tot Montserrat i La Mola. Ja començem a enfilar la tornada i fer cap altre cop a la Torrassa del Moro, agafem un corriol que a troços el fan servir per una prova de descens amb bicicleta de muntanya i tot veient el que la mare natura fa amb els boscos antics arribem altre cop a l’ermita de Sant Esteve del Coll on donem per acabada la sortida. Pere Grèbol. Dimecres dia 9 d'octubre de l'any 2013

77.Cap els Cingles de Gallifa Pep Illa, Martí Mataró, Pep Palo, Pere Grèbol, Demetrio Melcón, Montse Dalmau, Jaume Roig, Fermí Sicília, Imma Ribas, Toni Porta, Àngels Ruperez. Durada 4h 45m amb un recorregut de14km i un desnivell acumulat de 471m Hem d'anar a Sant Feliu de Codines i un cop allí, agafar la petita carretera que va a Gallifa i Sant Llorenç de Savall, més o menys a 2 km. Abans d'arribar a Gallifa aparquem els cotxes en l'entrada d'una pista que va a la masia La Roca i que està tancada amb una cadena amb un gran cartell en castellà de camí particular. Sortim per la pista fins arribar a un encreuament amb un corriol a la dreta, abans d'un pont, al costat d'una mena de cova però que sembla un forn ensorrat, amb un pal indicador. Pugem pel corriol, seguint la riera de la Roca i sempre pel corriol de la dreta entrem en el Sot de les Termes, aquí la pujada es fa dreta fins a arribar a un altre corriol planer que per l'esquerra ens porta al Cingle Vermell, lloc de l'esmorzar. Tot seguit anem seguint el camí que va resseguint els cingles i l'estreta vall fins a creuar la riera i anar seguint per dins del bosc, a trobar l'ampla pista que ve del Serrat de les Pedres i la gran masia de Les Pujades. Girem a l'esquerra per aquesta pista fins a arribar al collet de Sant Sadurní, un pal indicador equivocat, indica que falten 400 metres i 290 m de desnivell fins a l'ermita de Sant Sadurní. Pel corriol fem els 400 metres i 90 de desnivell i arribem a Sant Sadurní de Gallifa (segle X -XI) a 942 m. d'altitud i voltada dels cingles de

la Mola de Gallifa. Després de gaudir de la vista, entre boires, tornem pel corriol fins al collet de Sant Sadurní. Agafem el corriol marcat com a Camí del Feliuans que per dintre el bosc ens portarà pel Collet de Pedra fins a la Riera de la Roca on trobarem el mateix camí de pujada pel que retornarem fins a trobar els cotxes. Antoni Porta Dimecres dia 16 d'octubre de l'any 2013

78.Serra del Bac de Grillera Jaume Roig, Pep Palo, Pep Illa, Demetrio Melcón, Montse Dalmau, Joan Abril, Martí Mataró, Toni Porta, Imma Ribas, Fermí Sicilia, Àngels Rupérez i Pere Grèbol. Durada aprox.10,5 km, desnivell acumulat 580 m. Cada dia la colla em sorprèn més, a les set menys deu tothom a punt. Avui ens toca una mica de cotxe i arribem al coll dels Horts al voltant de les 9 del matí tot havent recollit al Toni Porta pel camí. Fa una mica de fresca, però com que comencem amb una pujada suau això ens fa arribar a La Gabarra sense fred i amb alguna peça de roba menys. Gaudim d’aquesta magnifica casa de pagès i seguim fins a fer cap a la font del Bac i l’alsina, magnifica del mateix nom. Des d'aquest lloc i ja en forta pujada arribem al collet del Fau no sense haver gaudit d’un monumental teix trobat a mig camí. Un cop al collet, i com que hi ha qui reclama que la panxa li fa “rum rum”, enfilem cap al Santuari de la Mare de Deu del Fau, altrament anomenada l’ermita de les formigues, dons hi ha una dita que diu que el dia 8 de setembre les formigues voladores hi van a morir. Aquí ens trobem que hi han fet una bona tala d’arbres i podem gaudir d’unes vistes que ens porten del Canigó fins el golf de Roses, passant pel Bassegoda i el Roc de Frausa. Un cop hem omplert la panxa, desfem el camí fins el collet i ens arribem al Roc del Bac de Grillera, gaudim altre cop d’unes vistes esplèndides, fem la foto de rigor i a baixar que de pujada ja no en toca més. Tot baixant passem al costat del que queda de l’Hostal del Bac, la casa del mateix nom, que sembla l'estan arreglant i un cop som a la Gabarra ens enfilem cap al collet de la Fiola i d’aquí per un corriol enmig d’un mena de jardí botànic de pins i boix grèvol fem cap al cotxes. El dia l’acabem a Can Mach de Tapis on els plats varem quedar d’allò més buits…….. Acabaré la crònica amb un vers dedicat a Tapis, que diu: Amunt, sempre amunt, penetrem l’entranya

de l’alta muntanya per veure que junt la materna sina el poble menut sense haver crescut lentament declina. Com un bosquerol de galtes xuclades, Tapis està sol amb les serralades. en cada prat serva fosc de ginestó que escampen claror sobre el tou de l’herba. El veus arraulit com un folc d’ovelles que pastura estrelles al cor de la nit que cerca alianza amb els seus veïns tot llançant camins en terres de França. Que des del serrate que li fa d’eixida veu passar la vida de la soledad i el sol i la lluna sobre el campanar que Sant Bret engrana precs damunt l’altar. Veu els violers dins el cementiri i amb l’ull blau del lliri contempla els xiprers. Quan la melangia estén el seu vel la terra i el cel li fan companyia. Poema tret de la web de Can Mach. Pere Grèbol.

Dimecres dia 23 d'octubre de l'any 2013

79.Esqueis de Morou Jaume Roig, Fermí Sicília, Imma Ribas, Pep Illa, Montse Dalmau, Pep Palo, Toni Porta, Àngels Rupérez, Pere Grèbol. Durada 6'30h. Distància 17,2 km. Desnivell acumulat 864m. Sortim davant l'església de Riells per la pista que porta a Gualba, la deixem als 300 m per girar a la dreta cap Can Nadeu fins a trobar un encreuament de pistes, seguim per la pista recta cap al bosc que estan talant, fins a l'entrada del Sot Llobater. Entrem dins el Sot i per la dreta i l'esquerra anem seguint fins a trobar el corriol que ben marcat ens portarà al Portell de Bisbe. Aquest tram del Sot Llobater és molt feréstec i perdedor. Un cop al Portell del Bisbe (un pas entre dues roques "esqueis") agafem el corriol de la dreta que caminant per la fageda i els Esqueis del Llamp arribem al Coll de la Mosquera, baixem una mica per tornar a pujar fort fins als Esqueis del Morou. Aquí tenim un llibre de visites i unes bones vistes de la vessant de Riells. Caminem 5 minuts més i arribem al Turo del Morou punt culminant de la nostra caminada, 1308 m. Comencem la davallada cap als Empedrats seguint un tros del camí circular que ve de Santa Fe,fins que ens desviem a l'esquerra,per seguir el camí senyalitzat ( PR C240 Riells - Santa Fe ), anem baixant, passem pels plans de Gratallops i dels Trèmols fins a arribar a una cruïlla que esta senyalitzada a la dreta i que seguim per tornar desprès enrere (si haguéssim seguit aquest camí, hauríem sortit a la pista Riells - Gualba, però fent més volta) i pel Pla de Saba vàrem anar a trobar la dita pista a un kilòmetre escàs de Riells i així tancarem el cercle. Antoni Porta Dimecres dia 30 d'octubre de l'any 2013

80.La fageda de la Grevolosa Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Toni Porta, Joan Pallàs, Joan Abril, Fermí Sicília, Roser Albert, Esteve Gual, Imma Ribas, Joan Guàrdia, Pep Illa, Jaume Roig, Montse Dalmau, Pep Palo, Josep Mª Parera, Francesc Parera, Francesca Fradera, Quico Villà Duració aproximada 3h45’, 10,5 km i 435 m de desnivell acumulat La Fageda de la Grevolosa és un dels boscos més espectaculars de Catalunya. Amb més de 300 anys de vida, aquesta fageda té arbres monumentals que arriben a tenir un diàmetre de més d’1 metre i més de 40 metres d’alçada. A més, també s’hi troba una gran diversitat natural, tant de flora com de fauna. Degut a la seva bellesa i interès biològic, aquesta fageda

està inclosa en l’espai PEIN Serres de Milany-Santa Magdalena i Puigsacalm-Bellmunt. Actualment, per evitar l’erosió del sòl, la Generalitat, que és propietària de la finca, ha començat tasques de conservació natural perquè puguin créixer nous faigs i el bosc es pugui regenerar. La tardor és la millor època de l’any per visitar-la; és recomanable tan sols per gaudir de les sensacions que desperta entrar a aquest indret. Tranquil•litat, calma i inspiració. Com que diu que la tardor és la millor època de l’any, nosaltres cap allà. Resulta, però, que aquest any el canvi de la fulla es vol fer esperar i fins avui (de veritat, no metafòricament), no ha començat a refrescar i sembla ser que les calors estiuenques iniciaran el seu retrocés. La veritat és que ahir anàvem amb les mànigues de la camisa arremangades i avui, quan ens hem trobat a les set del matí, el termòmetre assenyalava 8ºC, que en arribar a Osona s’han convertit en 4ºC, temperatura que ens ha donat el tret de sortida de l’excursió. Per arribar-hi hem agafat el camí cap els túnels de Bracons, on després del cinquè hi ha la sortida cap a Sant Andreu de la Vola, que cal agafar, fer un gir de gairebé 360º al cap de 200 metres, davant els edificis i túnel de servei, per girar tot seguit a la dreta on surt una pista amb la senyalització del camí de Cabrera. Seguim aquesta pista una bona estona fins arribar a la cruïlla senyalitzada cap a La Grevolosa i St. Nazari a l’esquerra, obrint la tanca electrificada pel bestiar i amb el terra cimentat, fins que a uns 200 metres trobem el pàrquing on deixem els cotxes. A peu tornem enrere fins la cruïlla esmentada i seguim la pista a l’esquerra passant per El Güell, una casa pairal amb tota una colla de cavalls de muntar pasturant per, al cap d’uns dos-cents metres trobar l’indicador de la casa El Prat on girem a l’esquerra tot enfilant-nos amunt després de tornar obrir i tancar el pastor elèctric. Pujadeta suau però continuada enmig de boixos que mica en mica ens acondueixen cap a la fageda. Al cap d’una horeta aproximadament ja ens trobem dins la Grevolosa, amb faigs altíssims que, segons ens explica en Pere, són fruit de la intervenció humana, és a dir, que foren plantats. Ens aturem a esmorzar en un petit replà encoixinat de fulles seques d’on surt el camí que ens portaria al coll de Bracons per un costat i a Sant Nazari per l’altre. Un cop refets i amb la panxa plena, satisfets per l’explicació dels acudits per part dels nostres joglars (Pere, Fermí i Palo – l’Esteve ens ha fallat-), seguim el camí observant els faigs monumentals de la zona direcció St. Nazari. Al cap d’una estona trobem informació del Projecte Gat Salvatge o mesquer i a la que creuem l’indicador cap a l’ermita nosaltres fem camí pel caminoi de l’esquerra. Anem deixant la fageda amb algun grèvol escadusser

per endinsar-nos en un bosc format bàsicament per dos estatges, l’arbori dels roures i l’arbustiu dels boixos. Seguim el corriol iniciant un tirabuixó que ens portarà fins la carretera vella que comunica Osona amb la Garrotxa, passant pel costat del Molí de Bracons i la casa de Bracons, fins arribar al coll del mateix nom on s’ens obre la doble panoràmica cap la Garrotxa i més enllà, per un costat, i Osona amb el seu horitzó per l’altre. Val a dir que en Fermí ha rebut algunes crítiques carinyoses pel quilòmetre i mig que hem caminat damunt l’asfalt, però l’hem reconfortat ajudant-lo a no fer-ne massa cas, sempre hi ha qui exagera. Agafem el camí que surt del coll just davant del que va al PuigSacalm, passant la tanca, per anar baixant altra vegada cap a la Grevolosa. Tornem a trobar els faigs amb grèvols i anem baixant per l’estora de fulles que cobreix el camí fins arribar altra vegada al lloc de l’esmorzar, tancant el tirabuixó. Continuem, però ara agafarem el camí cap a Sant Nazari. Tornem a trobar roures i deixar els faigs; deixar els roures i tornar a trobar faigs... sempre acompanyats de boixedes. Finalment arribem a l’ermita-casa de St. Nazari, restaurada recentment i que pertany a Sant Andreu de la Vola on encara avui s’expliquen acudits i facècies del popular rector de la Vola, el clergue francès Pere Lafont que regí la parròquia entre el 1592 i el 1612. Seguim camí avall, trobem la reproducció d’una carbonera i finalment arribem als cotxes. Llàstima que la fageda i la roureda encara no estiguin pujades de colors, que els vermells, grocs, marrons i verds encara no juguin amb el sol. Si així com l’hem vist avui és molt bonica, com serà d’aquí dues o tres setmanes? La fageda de la Grevalosa Poema escrit per Maria Font Bosc encisat i impregnat de misteri o temple de serena majestat que ens embolcalles de sagrat silenci; faigs o fantasmes tocats d'encanteri, d'un paisatge embruixat. Com balustres estàtiques de marbre, els troncs s'eleven cel amunt austers; són mans fervents les branques que enlairant-se sostenen el verd tàlem que et cobreix. Que les divinitats, faunes o bruixes, defensin sempre aquest temple sagrat sobre del qual rellisquen les centúries;

perquè no sigui mai profanat a fi de que generacions futures venerin aquests arbres seculars. Dimecres dia 6 de novembre de l'any 2013

81.Colobrers, la selva de Sabadell Quico Costa, Fermí Sicília, Roser Albert, Esteve Gual, Imma Ribas, Pep Illa, Jaume Roig, Montse Dalmau, Pep Palo, Demetrio Melcón, Francesc Parera, Francesca Fradera, Quico Villà Duració aproximada 3h 35’, 13 km i 220m de desnivell acumulat. Anem cap a Sabadell passant per la carretera que surt de Granollers, després del Coll de la Manya, i el trajecte ens permet comprovar el que deia el poeta Joan Oliver-Pere IV sobre el Vallès: Tres turons fan una serra, Quatre pins un bosc espès, Com el Vallès no hi ha res. Del que no ens parla és de la quantitat de rotondes que trobem pel camí ni que aquests turons estan plens d’habitatges i zones industrials, però això ja són figues d’un altre paner. Arribem al santuari de la Salut, al costat del cementiri sabadellenc, on deixem els cotxes per iniciar la caminada agafant el camí ramader que coincideix amb el camí ral de la Serra, el que va de Ripollet a Castellar, direcció cap aquesta darrera ciutat, amb una panoràmica no massa maca de Sabadell a ponent fins que, al cap d’un quilòmetre, girem a l’esquerra per anar a la torre del Canonge, una casa en runes on només queden les parets i les finestres obertes, amb una ermita al costat, també ensorrada pel temps, i un magraner bord al camí. D’aquí seguim el camí cap el molí de l’Amat i entrem al Parc Fluvial del Ripoll. El Ripoll és un afluent tributari del Besòs. Neix al sot del Galí, a la serra de Granera, i al llarg de 40 km de recorregut travessa els termes municipals de Sant Llorenç Savall, Castellar del Vallès, Sabadell, Barberà del Vallès, Ripollet i Montcada i Reixac. Al seu pas per Sabadell, ocupa una superficie de 442 hectàrees en 7 km de longitud. Aquest parc té valors ambientals i paisatgístics on es poden reconèixer les indústries, els elements naturals i patrimonials i les zones d’horta tradicionals. Arribem a la riba del riu Ripoll, en una zona d’esbarjo davant una empresa que treu fum per tots costats. Uns cartells explicatius ens expliquen

el projecte de restauració ecològica “Fes reviure el Ripoll” que ha contribuït a què l’entorn del riu a Sabadell hagi canviat molt els darrers vint anys. La qualitat de l’aigua s’ha millorat –per això ara hi poden viure peixos i algunes aus comunes- i se n’han ordenat els camins i les activitats industrials i d’horta. Aprofitem per esmorzar i comprovar que estem al mig d’una zona d’activitat física on moltíssimes persones es dediquen a caminar, passejar el gos, anar en bici o simplement esmorzar. Continuem la ruta direcció nord seguint el riu per un camí de passeig vorejat d’una plantació de plàtans per un costat i hortes més o menys malgirbades per l’altre. Passem pel costat d’una llacuna artificial fins arribar a un pont sota la carretera que no travessem, seguim el camí i girem a l’esquerra fins arribar a Can Pagès, un restaurant que ara està tancat, on agafem el torrent de Colobrers, afluent del Ripoll, que forma un petit engorjat, cada cop més ombrívol per la gran quantitat de vegetació i amb un reguitzell de passeres que ens porten d’un costat a l’altre del riu, fins arribar a la font Tosca coneguda pels Degotalls degut a l’aigua que s’escola per les parets enmig de les molses. Seguim camí amunt fins trobar-nos amb un arcada feta a la roca el 1860 dins l’horta de can Moragues on hi trobem les mostres del que a tots plegats ens a semblat un ritual, un foc al mig de la volta cremant un exemplar de la Biblia, amb altres senyals com ara sal i pintura vermella que no sabem si tenen a veure o no. No hi havia ningú a l’indret, però el foc no feia més de cinc minuts que cremava, pensem que l’autor o autors s’han amagat al sentir-nos arribar. Acabem la pujadeta fins arribar al final del límit del parc fluvial i seguim per la pista que trobem a la dreta, per arribar al cap de poca estona a un l’helioport privat situat damunt una plana rodejada per una bonica pineda, el bosc de Can Vilar, que travessem fins el pi de les tres branques sabadellenc. Ara caminem direcció sud per arribar a l’ermita de Togores on ens fem la foto de grup després que l’Ímma toques la campana per avisarnos a tots. Deixem l’ermita i canviem la pineda per un bonic alzinar que ens porta a Can Vilar i d’aquí, al cap d’una estona, tornem a recuperar el cami ramader inicial el qual, després d’un parell de quilòmetres, ens torna a la Salut, on tenim els cotxes. Dimecres dia 13 de novembre de l'any 2013

82.Fonts de Sant Fost Quico Costa, Fermí Sicília, Imma Ribas, Pep Illa, Jaume Roig, Montse Dalmau, Pep Palo, Demetrio Melcón, Francesc Parera, Francesca Fradera, Joan Batlle, Pep Riera, Rafael Montserrat, Joan Abril, Montse

Serra, Quico Villà Duració aproximada 3h 30’, 12 km i 444 m de desnivell acumulat. Agafem els cotxes i cap a la Roca; d’aquí a Vilanova del Vallès, Montornès, Martorelles i Sant Fost de Campsentelles. És un petit embolic trobar la cruïlla que porta a Sant Fost, ja que els termes estan tocant-se amb el de Martorelles i en qüestió de cent metres canvies de terme i has d’agafar la cruïlla cap a l’esquerra, tot plegat enmig de cases i la carretera de Santa Coloma densa de tràfic. Un cop encarrilada la carretera, a uns dos quilòmetres a la dreta cal agafar la desviació cap el cementiri de Sant Fost on aparquem. El terme de Sant Fost és muntanyós excepte una zona plana a prop del riu Besòs on hi ha els polígons industrials. Abunden els boscos, els més importants són els de La Conreria, La Nau i el Bosc Gran d’en Torrents. Gran part dels paratges naturals s'han vist malmesos per les urbanitzacions com la Colònia Bosc de Montalegre “La Conreria”, Mas Llombard i el Mas Corts. A més també des de fa uns anys s'hi han afegir les pedreres de Can Donadéu i Can Rovira. El topònim està documentat al segle X com campo Senteges. En els fogatges dels segles XV i XVI s'anomenava Sant Fost. En els primers censos del segle XIX es va registrar San Fausto, després Sant Fost de Campcentellas i finalment San Fausto de Campcentellas. El 1937 es va canviar a Alba del Vallès, recuperant el franquisme el nom castellanitzat no canviat fins la dècada del 1980. El topònim podria provenir del llatí campus scintilas, «camp de les centelles» d'on vindria la variant Campcentelles, o més probablement de Sentega derivat de sentes, «esbarzers». Agafem una pista que surt del cementiri direcció sud i que fa una mica de baixadeta fins arribar al fons de la clotada per començar a pujar una mica, suaument, seguin el camí que ens portarà a l’ermita romànica de Sant Cebrià de Cabanyes. La parròquia original de Sant Cebrià de Cabanyes fou reconstruïda entre el 1971 i el 1984. Durant la guerra se n'havien fet servir pedres per construir un mur de l'Ajuntament. Sant Cebrià de Cabanyes, amb categoria de parròquia fou consagrada l’any 1192. El 1504, es fusionen les parròquies de Cabanyes i Sant Fost a causa de l’escassa feligresia. Antiga parròquia i castell del municipi de Sant Fost de Campsentelles (Vallès Oriental), està situada en una vall del vessant interior de la serra del Maresme. L'església, romànica, ha estat parcialment restaurada; el frontal de l'altar (obra de fusta del s XIII) es conserva al Museu Episcopal de Vic.

Traiem roba i continuem el camí per deixar-lo al cap d’una estona i incorporar-nos a una drecera que surt a la dreta una mica atapeïda d’esbarzers, bruc i cirerers d’arboç. Rebudes les corresponents esgarrinxades, al cap d’una estona recuperem la pista per anar pujant una bona estona de manera continuada i amb un pendent que Déu n’hi do. El camí es fa llarg per la persistència de la pujada sense variacions fins arribar pràcticament sota el turó de les Maleses, a l’alçada de Reixac, on agafem un caminet que tresca amunt, altra cop dins un túnel de bruc, gatosa, i cirerers d’arboç, fins arribar a dalt on trobem el poblat ibèric de les Maleses i esmorzem. Podem anar fent el seguiment de la conservació del poblat ja que de moment cada any hi hem esmorzat un dia o altre. El poblat ibèric de les Maleses es troba al cim del turó que rep el mateix nom. Aquest cim, a la vegada, serveix de límit municipal entre els termes de Montcada i Reixac i Sant Fost de Campsentelles. Es tracta d'una elevació de 462 m de la Serralada de Marina, des d'on es pot dominar visualment tot el Vallès, part del Barcelonès i part del Maresme. Així mateix té bona visibilitat sobre els massissos del Montseny, Montserrat i Prepirineu. Un cop esmorzats prenem via cap la Coscollada, turó de 466,3 m que fa de límit municipal entre Badalona i Sant Fost de Campsentelles. A dalt hi ha una torra de guaita forestal i des d’aquí hi ha una gran panoràmica sobre el Maresme sud i Barcelonès nord, amés de la part del Vallès que vèiem des de Les Maleses. Iniciem el camí de baixada sense variar de vegetació. Els cirerers d’arboç estan pletòrics de fruit i flor. Anem baixant poc a poc fins la font de la Guineu, font abandonada i malmesa, seguint un camí axargallat i fet malbé per les bicicletes en alguns trams, estassat en alguns altres, fins arribar a la pista de la pujada que deixem ràpidament per agafar un camí a la dreta després de passar damunt d’una cadena que ens portarà a Can Torrent Vell, indret on fan pràctiques de jocs de guerra els caps de setmana. Prop de la casa hi ha la font de la Canaleta, l’única que hem vist amb aigua; pugem una mica més per agafar una petita carena que ens portarà fins el cementiri on tenim els cotxes. Dimecres dia 20 de novembre de l'any 2013

83.Boscos de Sant Martí de Montnegre Quico Costa, Fermí Sicília, Imma Ribas, Pep Illa, Jaume Roig, Montse Dalmau, Pep Palo, Demetrio Melcón, Francesc Parera, Francesca Fradera, Joan Batlle, Mari Sanàbria, Joan Pallàs, Joan Ventura, Pep Garriga, Ulri, Josep Mª Parera, Quico Villà

Duració aproximada 4h, 15 km i 460 m de desnivell acumulat. Avui, el dia més fred des que hem començat la temporada, anem fins a Sant Iscle de Vallalta , municipi de la part nord de la comarca del Maresme . La superfície del terme municipal és de 17,72 km², dels quals 800 hectàrees són dins del Parc Natural del Montnegre i Corredor. Els 1.200 habitants es distribueixen entre el nucli urbà, els tres veïnats històrics, dues urbanitzacions i prop de 150 cases a pagès. Prenem el camí cap la urbanització Font del Montnegre, una urbanització a la quinta forca, situada al voltant de la casa Nova de Maspons (que ara no existeix), i una de les més antigues de la comarca. Té força a desitjar, la veritat. El Montnegre és un conjunt muntanyós que forma part de la Serralada Litoral . Constitueix la secció més alta de la serralada de Marina amb 760,3 metres d'alçada al Turó d’en Vives Situat al nord del Maresme i part del Vallès Oriental, el Montnegre s'estén entre la Tordera i la riera de la Vallalta . És una unitat de relleu que dóna personalitat i forma al nord de la comarca del Maresme, car els darrers contraforts i turons acaronen el mar, l'altre element característic de l'alt Maresme. Deixem els cotxes on antigament i havia la casa Nova de Maspons on hi ha la Font del Montnegre. D’aquí surt un camí a la dreta que ens enfila suaument per la part meridional del massís, per camins envoltats d’alzines i roures, bàsicament, fins arribar dalt el Turó Gros, anomenat de la Telefonista, de 759m d’alçada, on hi podem observar la torre d’aguait de la zona. Comencem el descens pel vessant vallesà, a l’obaga, i cada cop més ens endinsem en el territori dels roures i faigs, passant pel costat dels faigs d’en Preses fins arribar al coll d’en Basses. Iniciem una baixada pedregosa que ens portarà, després d’anar sortejant els xaragalls deixats per la pluja d’abans d’ahir, a la roureda de l’Auladell i d’aquesta a la zona anomenada Terra Negra, en record de les antigues carboneres. Girem a la dreta, seguint les indicacions de tres GR, cap a Sant Martí del Montnegre. Sant Martí és una petita ermita situada enmig del massís del Montnegre, davant de la muntanya del Montseny, enmig d’un bosc frondós d’alzines i castanyers, propietat dels caputxins. Esmorzem a la terrassa que hi ha al davant de l’ermita, fem la foto de grup de rigor, i emprenem el camí de tornada agafant la direcció de Santa Maria del Montnegre. Ara el camí que ens acompanya és pràcticament de castanyers, acariciats de tant en tant per grèvols ben florits. Passem pel costat de Can Preses, un casalot que Déu n’hi dó, i anem una bona estona seguint la

mateixa cota, per tant, fent un camí més o menys planer. Arribem a l’alzina grossa de Can Preses. Passem per la serra del Gamarús i al cap d’una estona trobem una cruïlla on seguim a la dreta direcció a Sta. Maria. Comença la pujada tot flanquejant la muntanya suaument. Passem per un forn de carbonet i per una zona plena de bagues o perxes de castanyers fins que arribem a Santa Maria del Montnegre. L'ermita de Santa Maria de Montnegre, construïda fa tres segles, va ser derruïda durant la Guerra Civil. De fet, pràcticament només en quedaven tres parets dretes fins el 2009, quan gràcies a una iniciativa particular, i amb les aportacions dels veïns, es va començar a rehabilitar. Al paratge de l'Ermita de Santa Maria de Montnegre, hi havia un enorme Roure de tronc gruixut i brancatge dens i alt, era punt de trobada obligat pels caminants i ciclistes que s'endinsaven al parc. El 2010, sobtadament, un temporal de neu i vent de més de 100 km/h va trencar l'arbre, que va caure i va quedar al descobert el tronc mig buit per podriment. Els Amics de Santa Maria del Montnegre han aconseguit que el Roure reneixi mitjançant clonació. Continuem la pujada pel camí que hi ha a la dreta (mirant l’ermita) fins arribar, després d’un desnivell d’uns 100 metres, al Pla Tanyada. Canviem de vessant altra vegada i baixem per boscos d’alzines i roures, amb un solet que ens escalfa la cara, fins arribar a la Font del Montnegre on tenim els cotxes. Dimecres dia 27 de novembre de l'any 2013

84.La Dinamita a Sant Fost de Campcentelles Quico Costa, Imma Ribas, Pep Illa, Jaume Roig, Montse Dalmau, Pep Palo, Demetrio Melcón, Francesc Parera, Francesca Fradera, Joan Ventura, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Quico Villà Duració aproximada 3h41’, 12 km i 320 m de desnivell acumulat. Avui, quan ens trobem, fa un fred que pela. Anem en cotxe fins la Conreria i en arribar a dalt el coll girem a la dreta (venint de Tiana) per una pista asfaltada al començament, l’anem seguint fins arribar a una cadena que t’obliga a girar a l’esquerra. Deixem els cotxes i ens trobem amb l’Àngels i en Pere; comencem a caminar per la pista que continua darrere la cadena. Ho fem amb un cert brillo ja que l’airet és fresquet fins arribar a la Regassa d’en Mates, on hi ha quatre pins que ens conviden a esmorzar. És la vegada que ho fem més aviat, però l’anunci que al passar al vessant del Vallès serà tot d’obaga, ens convenç per aprofitar el sol tot mirant el mar. Continuem baixant la pista i al cap de poqueta estona ja ens

enfilem per un corriol aixaragallat que ens portarà cap el Turó del Pi d’en C sals. Arribem dalt la carena i recuperem una pista, aquesta de tall va lesà que ens portarà fins el dolmen de Castellruf. El mirem i fot Arribats a una cruïlla de pistes, agafem un camí a la dreta que sembla un tunel per la seva cobertura vegetal que ens portarà fins la Font del Ferro, localitzada a escassos metres per sota del camí que porta a la Bassasa, en una petita esplanada entre avellaners, falgueres i alguna alzina. La font és un mur longitudinal on la part central es retreu respecte la seva façana mitjançant una volta d’obra vista. Les coordenades de la Font del Ferro són aquestes per si la voleu buscar al mapa de Google: 41.5085,2.2627 Tornem al camí i seguim un tros endavant. Al cap d’una estona girem i baixem de cop a l’esquerra on, a uns vint metres, trobem la Bassasa, un clot força gros ple d’aigua amb un arbre tombat al bell mig ple de molsa, que sembla ser s’utilitzava per a regadiu. Un petit racó inhòspit i melancòlic. Seguim el corriol fins tornar a recuperar el camí, brollant de vegetació (alzines, pins, bruc, cireres d’arboç, aritjol...), que ens tornarà altra vegada a la cruïlla abans esmentada. Seguim la pista tot vorejant el Turó de la Nau i en trobar-nos a la seva part més occidental prenem un corriol nou, que en Quico Costa no coneixia i calia descobrir. Inici d’una petita aventura. A mesura que caminem la brolla va guanyant terreny, però mentre anem seguint la línia dels postes del corrent no passa res, ara bé, el trac ens indica que el camí està molt a prop i només cal baixar una mica. Cada cop anem més ajupits, cada vegada hi ha més sotabosc que se’ns arrapa a les cames, fins arribar en un atzucac on el bosc ens bloqueja i ens impedeix el pas. Els comentaris són per sucosos. Sort que davant la tècnica sempre hi ha el bon fer d’un fill de bosquetans, i ràpidament substituïm el GPS digital per el GPS humà, i aquí és on intervé en Pere que, continuant embrollats fins més no poder, ens acondueix fins el camí que cercàvem. Seguim a l’esquerra enmig de brucs frondosos que ens marquen un camí en forma de volta de canó fins arribar a la Font de la Dinamita situada dins el bosc de la Nau, a uns 10 minuts a peu de la urbanització Mas Corts. De ben segur una de les millors fonts de tota la Serralada de Marina, tenint en compte el seu entorn, l'aigua que en raja, l'estructura de la font i la seva conservació. La cobreix un sostre de volta catalana feta d’obra vista i totxo. Està envoltada d'alzines, bardisses, heures i plataners. A uns 150 metres de la font encara es poden veure les runes de l'antiga fàbrica de dinamita, que dóna nom a la font. L'empresa va desaparèixer arran d'una explosió el 1885, desprès d'haver patit diversos incendis. Les seves coordenades són aquestes:

41.5062,2.2519 Pugem una mica pel darrere de les restes de la fàbrica fins arribar a la urbanització de Mas Corts on agafem un camí mal asfaltat a l’esquerra, el carrer Corredor, que ens porta pel darrere de les cases fins l’antic Mas Corts ara convertit en restaurant. Un cop arribats al Mas, seguim recte deixant la urbanització per endinsar-nos dins un bruguerar espessíssim que ens aconduirà, després de l’última pujada, fins els cotxes. Dimecres dia 4 de desembre de l'any 2013

85.Per les terres de la Murtra Quico Costa, Fermí Sicília, Pep Illa, Jaume Roig, Demetrio Melcón, Francesc Parera, Francesca Fradera, Joan Batlle, Joan Ventura, Berta Llopart. Pep Garriga, Josep Mª Parera, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Toni Porta. Duració aproximada 4h, 12 km i 350 m de desnivell acumulat. Un dia que ha començat amb fredor i ha acabat sota el sol bonic. Iniciada la caminada de seguida cap a veure l'ermita de Sant Onofre i corrents, de fred, cap el Puig Castellà. Talaia amb una vista formidable sobre Barcelona i el Vallès. Aquí els ibers hi tenien un poblat principal, que ha estat adequat per fer-hi visites i han reconstruït una habitació per tal de veure com vivien. Una lliçó magistral de mestre Pep Illa ens va fer conèixer els misteris d'aquesta civilització de catalans que no ho sabien.Volíem quedar-nos a esmorzar però el vent gelat ho ha fet impossible. Hem trobat un recer sota el sol i a endrapar. Baixada cap a la font del Pop i la del popet, a sota, rajolí mínim que raja d'una fulla verda. Anem per camins estrets sota l'empara del Pollo, que és com es diu popularment aquest turó. Trobem la deu del Joncar, una veta d'aigua que surt de dins la muntanya i que tal vegada els ibers ja coneixien. Restes d'una pedrera i estructures que la feien útil. Una pujada ens duu a l'ermita de Sant Climent i ara toca baixar una estona i entrem en un altre mon, després d'obrir i tancar una porta. Passarem durant una estona per Torribera, el sanatori mental de Barcelona. Una obra de fa cent anys i que està en un entorn ben agradable. I és que el camí públic passa pel mateix centre de l'establiment a la Vall Carcerenya. Un cop d'ull a la font d'en Bartomeu i cap a la serra de Mosques d'Ase després de travessar per sobre -es clar- l'autopista i pujar per bell parc amb la mirada a la torre Pallaresa, medieval i senyora. Ara passem per Can Butinyà masia d'un cos notable i endavant. Sortim a la pista gran i en arribar a la creu de terme d'obra la vall de Betlem amb el turó de Montigalà i la creu a llevant i la històrica i

enrunada masia de Ca n'Alemany al mig. Aqüeducte, camps oblidats i el monestir de Sant Jeroni de la Murtra al mig. Imponent edifici d'antiga memòria. Aquí els Reis Catòlics varen rebre en Cristòfol Colon quan va arribar del continent que encara no es deia Amèrica i els hi va explicar meravelles. Admirem la font del Lleó i endavant que només falta una pujada, per un corriol estret, i arribem contents i cap a casa. Francesc Costa Dimecres dia 11 de desembre de l'any 2013

86.Pel castell de Centelles Pep Illa, Jaume Roig, Demetrio Melcón, Francesca Fradera, Francesc Parera, Berta Llopart, Joan Ventura, Àngels Rupérez, Pere Grebol, Imma Ribas, Fermí Sicília. Duració aproximada 5h, 14 km i 460 m de desnivell acumulats. Després de deixar els cotxes hem passat per l'ermita de Sant Martí de Centelles i a visitar les ruïnes del castell de Centelles de presència imponent. Per sobre els cingles hem passat pel mas de la Rovira de Cerdans a tocar del coll de Prims. Hem arribat a la fageda de la Sauva Negra, que encara lluïa plena de fulles torrades. I hem pres la direcció del castell de Castellcir que també rep el nom de "La Popa" perquè vist de llevant sembla una nau. El camí de tornada planer, però de sobte toca pujar de mala manera que hem anat a la recerca de l'amagada Bauma d'en Roma, que era un bandoler que s'amagava en aquest forat ben difícil de trobar. I en arribar a la Rovira ha tocat desfer el camí. Un dia agradable que les fotos us acostaran als que no heu pogut venir. Francesc Costa. Dimecres dia 18 de desembre de l'any 2013

87.La plana de Marata Imma Ribas, Pep Illa, Jaume Roig, Montse Dalmau, Pep Palo, Demetrio Melcón, Francesca Fradera, Francesc Parera, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Josep Mª Parera, Joan Batlle, Quico Villà Duració aproximada 4h, 16,5 km i 260 m de desnivell acumulat. Avui hem estrenat dues coses: tren i itinerari urbà. La cosa ha anat així: anem amb cotxe fins a Cardedeu, al parc Pompeu Fabra, on ens esperen l’Àngels i en Pere, que han preparat l’excursió. Fem un petit recorregut pel Cardedeu peatonal fins arribar a l’estació, amb una andana que ja la voldria Mataró i amb una circulació viaria de mercaderies que els de la costa fa

anys que no veiem. Arriba el tren de rodalies i l’agafem. No és un tren qualsevol, té dos pisos i ja tens a uns quants de la colla distribuïts entre el dalt i el baix. Els altres discuteixen el per què aquests trens no passen per la costa i no es troba l’explicació. Des d’aquí encarreguem a en Francesc que busqui la raó de l’afer. Baixem a la primera estació direcció Barcelona, a Granollers Nord – Les Franqueses, situada al barri de Bellavista de la darrera població esmentada i iniciem el recorregut. Al llarg de quaranta minuts travessem part del barri i una part de Les Franqueses fins arribar a la carretera de Cànoves, direcció a la qual ens dirigim. Seguim per la carretera, per dins el poble, fins arribar al cementiri de Corró d’Avall, on deixem la població i agafem un camí a la dreta amb una guarnició de plàtans ben plantats fent-nos de guardians. A mig camí hi ha un safareig abandonat i seguidament arribem, girant a l’esquerra, a un parc al costat del bosc amb quatre alzines i un parell de roures que fan companyia als jocs infantils i als passejadors de gossos. Iniciem el camí pel Sot de la Llobera, passem pels camps d’en Tarafa i seguim un corriol al costat d’un petit rierol que ens portarà fins a Marata on esmorzem a la plaça de l’antiga escola, al costat de l’església de Santa Coloma. Marata és un poble prop de la riera de Corró al municipi de les Franqueses del Vallès. Té uns 200 habitants disseminats. L’església parroquial, dedicada a Santa Coloma, és romànica i ha estat modificada posteriorment. Al terme de la parròquia de Marata hi ha alguns masos d’interès com la Torre de Seva, el castell que tenim al davant de l’església, a l’altre costat del rierol, o a Can Tarafa amb un gran portal adovellat. Agafem el camí per darrera l’església direcció a Can Sabater, seguint una pista sorrenca molt agradable. A can Sabater tenen i venen unes mongetes del ganxet per llepar-se el dits, segons les informacions d’en Pere, però ningú s’anima a comprar-ne amb l’excusa que a Argentona són més bones. Massa estona per la pista no podia ser i en Pere emula en Quico Costa fent-nos passar pel mig d’un bosc sense gairebé camí i després d’una petita marrada arribem a uns forns de ceràmica força ben conservats. Seguim corriol amunt fins arribar a Can Jo, on recuperem la pista i comprovem que les canalitzacions de gas ja estaven acabades i els esvorancs del terreny recuperats. Ara si que és com una passejada seguint la pista tot passant per Can Carbonell i Can Siló fins arribar a la riera de Cànoves. Pel camí s’organitzen unes petites competicions entre els

components més engrescats del grup que gaudeixen d’allò més corrent per arribar el primer al capdamunt de la pujada. Mirant l’espectacle des del darrere, és apassionant contemplar els moviments de cames, pals, malucs i espatlles; esperem que no prenguin mal en una d’aquestes astracanades. En Pere ens condueix pel vorers de la riera, ens ensenya un petit salt d’aigua damunt un gorg i ens porta cap el parc on tenim els cotxes. Tot el camí l’hem fet sota l’esguard del Montseny, que no ha deixat de mirarnos en tota l’estona. Com que és el darrer dia de l’any que sortim, ho celebrem anant a dinar a Sant Carles, la urbanització entre Cardedeu i Dosrius, on ens acompanya en Fermí que no ha pogut venir a la caminada. Ens acomiadem fins passat festes. Bon Nadal! Dimecres dia 8 de gener de l'any 2014

88.Esplugues a Moià Quico Costa, Fermí Sicília, Joan Pallàs, Imma Ribas, Pep Illa, Montse Dalmau, Pep Palo, Demetrio Melcón, Francesca Fradera, Francesc Parera, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Josep Mª Parera, Quico Villà Duració aproximada 4h30, 15 km i 252 m de desnivell acumulat. Reiniciem les sortides després de les vacances de Nadal i ho fem a l’altiplà del Moianès, aquesta comarca natural integrada per deu municipis que pertanyen administrativament a les comarques del Bages (Calders, l’Estany, Moià, Monistrol de Calders i Santa Maria d’Oló), al Vallès Oriental (Castellcir, Castellterçol, Granera i Sant Quirze de Safaja) i Osona (Collsuspina). Aquests municipis comparteixen serveis mancomunats a través del Consorci per a la promoció dels municipis del Moianès. Anem cap a Castellterçol i aparquem al polígon industrial El Vapor, a la sortida del poble direcció Moià. Tot fent camí, en el nostre cotxe hem recordat la cançó popular de la Monja de Moià, us la transcric per tal de recordar-la i si no la coneixeu llegiu-la amb atenció, és molt educativa. La monja de Moià Una filla que tenen no me l'han volguda dar: volen que sigui monja, del convent de Moià, —Nena, si te'n fas monja,

jo'm faré capellà o frare de Sant Fracisco, dels ultims novicis que hi ha, Cap d'un temps que seras dintre m'enviaras a buscar.— Cap d'un temps que a dintre n'era, la monja malalta està, N'entra la mare abadessa: —Filla, qui us confessarà? Un frare de Sant Francisco, l'ultim novici que hi ha,— Per confessar a una monja tres hores s'hi va estar; n'entra la mare abadessa: —Prou confessadeta està, La monja està més malalta: jo no sé lo que tindrà.Contesta'l frare Francisco: —Nou mesos li durarà,— —Ai frare, lo bon frare, això bé haureu de pagar.— Ja n'arreglen la capella, lairum fa, lairum fa. Iniciem la caminada amb força més fred que al Maresme, estem a dos graus i es nota. Travessem el polígon i agafem el camí cap a la casa de Sant Jaume, on hi ha una granja de cavalls. Girem a l’esquerra direcció a la Fàbrega i la Granota. Quan tenim Moià al davant nostre, girem a la dreta direcció al Camp de Vol de les Umbertes, on esmorzem poc abans d’arribarhi. Els roures despullats ens acompanyen en aquest recorregut. Passem entremig del Camp de Vol i de la casa de les Umbertes per anar a cercar el torrent de Mal el quan anem resseguint-lo vessant amunt, seguint les indicacions de “Les Coves”, direcció que deixarem un cop arribats a la Quintana de la Tuta per girar a la dreta i dirigir-nos a la Tuta i al Serrat del Moros, al capdamunt de la pujadeta. El camí és molt agradable i bonic, la passejada per l’altiplà del

Moianès amb un dia radiant de sol i sense vent t’omple de goig. Anem cap a la casa nova del Verdaguer i deixem el camí tot travessant uns camps per anar a cercar el torrent de Fontscalents, al terme de Castellcir. Anem seguint el torrent acompanyats de tolls i gorgs, balmes amagades enmig dels boixos fins arribar a les Esplugues, que vol dir coves o balmes, on hi ha vivendes adossades a la roca i que en aquest moment formen part de l’Ecomuseu del Moianès a Castellcir junt amb un pont medieval que fa prou goig. Continuem pel corriol que ressegueix el torrent fins arribar al Molí Vell i al Pou de Glaç, al costat de la casa de Sant Jaume, la dels cavalls, que ens porta, amb un kilòmetre més, fins els cotxes. Dimecres dia 15 de gener de l'any 2014

89.Per Samalú, Puig Castell i Vallfigueres Fermí Sicília, Imma Ribas, Pep Illa, Montse Dalmau, Pep Palo, Demetrio Melcón, Jaume Roig, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Joan Batlle, Toni Porta, Quico Villà. Duració aproximada 4h20’, 15 km 730m i 557 m de desnivell acumulat. Deixem els cotxes al davant de les antigues escoles de Samalús, avui convertides en Centre Cívic. Les escoles, restaurades, són obra de l'arquitecte Manuel J. Raspall datada al 1919. És una construcció d'influència modernista de planta rectangular, d’un sol pis i amb la coberta a quatre vessants. A la façana principal s'observen obertures de diferents mides i al seu damunt un fals arc, en relleu, pintat de color blau. Una franja horitzontal de ceràmica dóna la volta a tot el perímetre de l'edifici i una segona d’iguals característiques és troba en els ampits de les finestres. Samalús es va unir administrativament a Cànoves el segle XIV, però s'erigí en batllia o municipi independent des de mitjan segle XVII fins a mitjan segle XIX. El seu centre històric és la parròquia de Sant Andreu de Samalús situada al peu de la carretera de La Garriga a Llinars del Vallès. El lloc és àmpliament documentat des del 1002 i hi tenia importants béns la canònica agustiniana de Santa Maria de Manlleu. El territori de la parròquia de Cànoves depenia jurisdiccionalment del Castell de Cànoves, conegut des del 1113. Més tard en dependria Samalús. Si bé en un principi aquest pertanyia al domini reial de La Garriga, més tard va passar en mans dels Centelles, fet que va unir Samalús a la batllia de Cànoves, poble del qual encara en depèn i en formen un únic terme municipal: Cànoves i Samalús. A Samalús s’han trobat restes antigues entre les quals mereixen

esmentar les restes d'un poblat ibèric habitat entre els segles IV i III aC, a Puig Castell, sobre can Flaquer i Can Pujades, actualment en procés d’excavació. També han aparegut tombes de lloses prop de Cal Mestre i de la capella de Santa Eugènia que pertanyen a l’edat mitja-alta. A prop de Can Pericas també hi apareix un forn ibèric. Feta aquesta introducció dir que prenem camí vers el Puig Castell, que el temim al nord-est de l’aparcament. Enfilem per can Ferrer Vell, tot trepitjant un fotimer d’olives caigudes al terra dels camps d’oliveres abandonats, per encarar la pujada pràcticament pel dret, enmig d’un alzinar que no abandonarem en tota l’excursió. L’Àngels i en Pere ens acondueixen pel que podem imaginar corriol ideal, fàcil de seguir degut a què el sotabosc és prou net però que malgrat les fites col•locades, és un campi qui pugui per la pujada, dreta i costeruda. L’avantatge, com sempre en aquests casos, és que en poc temps has fet un desnivell de nassos encara que la llengua toqui gairebé al terra. En menys d’una hora hem fet un desnivell de gairebé tres-cents metres. Arribats al poblat ibèric de Puig Castell esmorzem tot enumerant les muntanyes de la serralada litoral que sobresurten d’una catifa de boira que les fa intrigants. Aquest jaciment arqueològic destaca en un principi per la seva extensió que, després de 2 anys de treball, es pot confirmar que abasta les 2 hectàrees. Una extensió considerable tenint en compte que en general les restes arqueològiques es conserven prou bé. En el decurs dels treballs s’ha descobert que el poblat tenia dues muralles. Una d’elles, la més moderna, data del segle II ac i l’altra, la més important, correspon a l’època ibèrica plena, segles IV i III ac. Però sembla ser que ja existia una primera ocupació abans de la construcció d’aquesta muralla. També s’han descobert 9 torres i falta descobrir la muralla de la cara oest per comprovar si n’hi ha més. Recuperats i tips, baixem una mica del turó per agafar una pista que seguirem nord enllà, sempre pujant una mica però ara de manera més suau, passant pel Serrat de la Vivella fins arribar al Pla d’en Pujol. Aquí ens endinsem dins el bosc seguint les fites pintades de color groc i, mica en mica, dins l’alzinar, ens acompanyarà el bruc que ens ajudarà a anar fent ziga-zagues per seguir correctament el corriol que ens porta per la carena de Vallfigueres. Poc abans d’arribar al pla de Batalla, ens trobem amb una gran estassada del bosc, talat correctament però amb tot el brancam de fulles al terra. Ara retrobem la pista, pugem una mica més cap el Pla de Batalla i després ja iniciem la baixada, la llarga baixada per la pista que serpenteja pel mig de la boscúria negra d’aquest Massís, el Montseny, que és un niu de possibilitats excursionistes. No és casualitat que el 28 d'abril de 1978 la UNESCO ( "Programa home i Biosfera" ) declarés aquest

parc reserva de la Biosfera, formant part d'una xarxa internacional de zones protegides representatives dels principals tipus d'ecosistemes mundials. Al cap de força estona passem per sota la casa de Vallfigueres i més endavant, en arribar a una cruïlla amb cadenes per barrar el pas (sense posar) agafem el camí de la dreta que ens durà cap a can Torrents. Abans, però, trobem uns caçadors fent una batuda de senglars que al preguntar-loshi com és que caçaven en dimecres ens han dit que tenien permís (amb els nostres dubtes). Passem can Torrent i anem a cercar el camí d’inici per arribar a l’aparcament. Dimecres dia 29 de gener de l'any 2014

90.Sant Pere de Riu Quico Costa, Fermí Sicília, Imma Ribas, Pep Illa, Pep Palo, Demetrio Melcón, Jaume Roig, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Joan Batlle, Toni Porta, Francesca Fradera, Francesc Parera, Carme Rodrigo, Josep Mª Parera, Montserrat Serra, Uli Denig, Soco Salgado, Josep Garriga, Martí Mataró, Quico Villà. Duració aproximada 4h05’, 13.300 km i 460 m de desnivell acumulat. A la tercera va la vençuda. Aquesta sortida l’havíem ajornat un parell de vegada, la primera per un canvi de ruta i la segona per pluja. Avui, però, els Déus de l’Avern ens han estat favorables i l’hem realitzat satisfactòriament. Anem cap a Pineda de Mar i quan arribem a Sta. Susanna, a l’alçada del Mc Donalds, a la rotonda, entrem direcció Sta. Susanna. Seguim amunt, direcció a la muntanya i als afores de la població, a l’esquerra, trobem el cartell indicador cap a la Font d’en Boter, un camí sense asfaltar enmig d’uns arbres fent guàrdia a costat i costat de la via. Arribats a la font, aparquem. Iniciem la jornada per un camí de carro convertit en petita pista, font amunt, i al cap de poca estona el deixem per agafar una colla de corriols a l’esquerra, enmig de garrofers -arbres típicament maresmencsque ens portaran cap a la riba del congost de Riu, observant els bonics hivernacles dels maduixots locals, passant per una cota al damunt de l’aqüeducte romà de Pineda, malgrat hi ha qui posa en dubte el seu origen. De totes maneres, avui per avui, ens expliquen que el procés de romanització de les terres del Maresme va ser molt intens, com ho demostra la important xarxa de vil•les que, a partir del segle II ac, s'estengué per tota la franja costanera (se n'han detectat restes de més de 200 en tota la comarca). Dins el terme de Pineda hi ha les restes d'una vil•la romana al mas de Can Roig, activa probablement entre els segles I i V de la nostra era.

Les troballes arqueològiques permeten deduir la importància d'aquest assentament, evidenciada sobretot per l'existència d'un lacus (dipòsit o estany de rec) alimentat per un aqüeducte que va ser profusament estudiat per l'arqueòleg Francesc Prat i Puig l'any 1932. L'aqüeducte recollia les aigües d'un petit congost de la vall de Riu, a l'altura de Can Bufí, tenia una llargària de 3,5 quilòmetres, amb un desnivell de 40 metres, i durant el seu recorregut salvava quatre torrenteres. A la dreta de la carretera d'Hortsavinyà, a l'altura de Can Cua, hi ha les restes més interessants de l'aqüeducte: quatre arcades conservades en força bon estat. Prat i Puig en situa la data de construcció cap a la fi del segle II o durant el III dc. Altres autors creuen que va ser edificat durant el segle I dc. El mur és fet a base de pedres calcàries o granítiques extretes dels mateixos indrets per on transcorria l'aqüeducte, lligades amb morter de calç i sorra, i disposades en filades d'alçades diferents. Eren trencades a cops de martell i tendien a imitar la forma de carreus rectangulars, amb la superfície plana a la part de fora. Tot i així, són força irregulars en volum i color (groguenc, rogenc, negre). Les arcades es recolzen sobre pilars rectangulars o lleugerament trapezoïdals. En lloc de dovelles hi ha estrets trossos pissarrosos disposats en una imperfecta forma radial. Està considerat bé cultural d'interès nacional amb la categoria de "Zona Arqueològica". Molt aviat passem per sota el viaducte més modern de la zona, l’autopista, observant la pedrera ferruginosa que tant va afectar la comarca en el seu moment, sota la que ha instal•lada la depuradora d’aquestes localitats costaneres i arribem a la font del Ferro i l’Arcada romana de Sant Pere de Riu. El paratge de la font del Ferro s’emplaça en una fondalada sota Sant Pere de Riu, dins els dominis de l’antic mas de Can Marquès (Tordera). Per ell discorre una torrentera que desguassa a la riera de Pineda. A pocs metres, tot salvant la torrentera, en època romana es bastí una arcada que s’inclou dins la mateixa conducció d’aigua que el tram d’aqüeducte de Can Cua (Pineda de Mar). Una mica de pujadeta més tot agafant la pista asfaltada fins a Sant Pere de Riu on esmorzem. L'església de Sant Pere de Riu pertany al municipi de Tordera, ja que formava part de l'antic terme d' Hortsavinyà, però des del punt de vista popular i eclesiàstic ha estat sempre vinculada a la parròquia de Pineda de Mar. Se la coneix també amb el nom de Sant Pere de Pineda. La documentació més antiga que en fa referència és de l'any 1185. El 1246, a través d'una butlla del papa Innocenci IV, la parròquia, juntament amb Santa Maria de Pineda, va passar a dependre del monestir de Sant Salvador de Breda. Durant molts segles va tenir sacerdot propi, però posteriorment se'n va fer càrrec el rector de Pineda. El 1985 va ser novament oberta al culte, mentre que la rectoria era habilitada com a casa de

colònies. L'església manté l'estructura romànica original, del segle XI, amb nau i absis, i un campanar tardà, de planta quadrada, coronat per un pinacle piramidal entre merlets graonats. El seu aspecte actual és, en gran mesura, fruit de les ampliacions realitzades durant el segle XVII, tot i que encara pot observar-se la decoració original de l'absis romànic, a base d’arcuacions cegues i lesenes, de tipus llombard. Aquesta ornamentació és també visible al mur de migdia, on hi havia l'antic portal, que conserva encara dos finestrals romànics. Darrere el campanar hi ha una antiga construcció o comunidor, coneguda com el Mirador, que alguns autors han datat en època preromànica o visigòtica, opinió no compartida per Joaquim Graupera (Catalunya Romànica, vol. XX).Al camí d'accés a l'església va ser descoberta una necròpolis altomedieval amb lloses sepulcrals que procedeixen d'enterraments realitzats dins l'església, amb motius heràldics esgrafiats, tres de les quals fan de graons d'accés al temple i les altres dues es conserven als parterres davant la porta. Acabats d’esmorzar i conversar amb el mantenidor de l’actual casa de colònies, reprenem el camí cap a la carena de la serra de Terra Roja. Abans però, cal esmentar el “Miracle” de l’aparició dels “pals caminadors” desapareguts d’en Joan Batlle, fa gairebé dos mesos. De cop i volta els pals que portava en Pep Garriga sembla ser que eren els d’en Joan Batlle i viceversa. Sense més comentaris. Carenegem tranquil•lament i al cap d’una estona baixem cap a la riera de Can Esteve Burgada, per resseguir-la enmig d’una plantació d’eucaliptus fins a Santa Susanna, 4 Km. segons l’indicador que trobem. Però no! Arribats a Can Mestres, el nou Ranxo que en diuen, agafem un camí a la dreta, després de visitar una capella moderna enmig d’una pineda de plantació, que ens porta a flanquejar l’autopista pel damunt i amunt, amunt, cap el turó de la Guàrdia, on només en Pepus s’hi atansa per observar la pista de sortida dels afeccionats al parapent. Aquest gairebé darrer repetjó, ha estat un repetjonàs. Baixem tranquil•lament fins arribar a la font d’en Boter on agafem els cotxes per tornar a casa. Dimecres dia 12 de febrer de l'any 2014

91.Boscos de Canyamars Quico Costa, Fermí Sicília, Pep Palo, Montse Dalmau, Demetrio Melcón, Jaume Roig, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Joan Batlle, Toni Porta, Francesca Fradera, Francesc Parera, Montserrat Serra, Soco Salgado, Josep Garriga, Martí Mataró, Joan Ventura, Joan Pallàs. Duració aproximada 4h, 14.300 km i 430 m de desnivell acumulat.

Avui ens hem acostat a Canyamars per fer una volta per les muntanyes de l'entorn. Pujem de cap al turó de Castellar tot passant per Can Nogueres. I per un ample corriol resseguim la serra de Vallalta deixant a ma esquerra la casa d'aquest nom, enmig d'uns prats. Arribem al pi de les Fontetes i aviat deixem l'entorn de l'urbanització forestal de Can Brugueràs per agafar un corriol que s'endinsa en la blolla del Montalt, sota el mateix turó. Arribem a una cruïlla de camins coneguda com la Pedra de la Ferradura, roca que està en un marge. Seguim fins al lloc de la Creu de Rupit, també cruïlla de camins que van al Corredor, a Arenys, a Llevaneres, a Mataró i a Canyamars. I cap aquest darrer poble ens dirigim tot baixant per un sot encaxonat entre les serres de Vallalta i del Corredor. És una llarga caminada tot baixant que passa vora diverses masies antigues seguint el torrent de Rupit que es dirà riera de Canyamars després de rebre les aigües de diversos torrents: d'en Rius, de can Xerrac, de la Creu d'Aguilar, de Parells, de la Font del Llop, de la Roca, del Gall, de l'Agre. Vegetació poderosa i arbres valents. Veuràs les restes ben conservades d'una sínia antiga i vora el poble el monstre de pedra que tothom admira: el pou de glaç i la bassa de fer gel. Una obra de fa segles que ara es patrimoni municipal, ja que l'ajuntament de Dosrius el va comprar l'any 2007 per 425.000€. Francesc Costa Dimecres dia 19 de febrer de l'any 2014

92.Pedres velles de Céllecs Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Joan Batlle, Francesca Fradera, Francesc Parera, Josep Mª Parera, Montserrat Serra, Francesca Lladó, Martí Mataró, Joan Ventura, Pep Illa, Roser Albert, Esteve Gual, Quico Villà. Duració aproximada 4h15´, 13 km i 581 m de desnivell acumulat. Sortim d'Argentona si fa no fa a les 8 en punt, doncs hem quedat de trobarnos amb la gent de Cardedeu a Sant Bartomeu de Cabanyes a quarts de 9. Aquest indret es el punt de sortida de la matinal d'avui. Iniciem la caminada anant a cercar la font de Sant Bartomeu que queda sota les planes aterrassades i a poca distància de l'ermita. L'ambient es força humit i frescal ja que en certa manera anem resseguint el torrent, primer pel seu marge esquerra i que travessem més endavant per trobar un roc conegut per l'Elefant. Aquest es un gran bloc granític que algun picapedrer o escultor va tallar la pedra fins donar-li aspecte de paquiderm, alguns preguntem on es el Rey, i altres aventurem que la Corina es sota de la trompa... A tocar també hi ha un Mohair força ben aconseguit. Després de les fotografies de rigor ens endinsem de nou cap el

bosc, anem a cercar de nou el torrent que en aquest indret esta flanquejat d’avellaners força desenvolupats. El corriol esquitxat de bassals ens obliga a esquivar-los amb més o menys equilibris no obstant hi ha algú que suca. Ens enfilem molt suaument pels contraforts que baixen de Céllecs i que un cop superats tornem a baixar fins anar a trobar la Pedra de les Creus. Es tracta dùn roc granític on hi ha una sèrie de creus i altres símbols gravats a part superior, a mi em recorda unes roques amb inscultures semblants prop de Sant Feliu de Savassona, Guilleries i a prop del parador de Sau, el seu origen es creu d’època prehistòrica. Aquest es l’indret on esmorzem ja que si no es produeix una revolta. Tot seguit i desprès d’atipar-nos enfilem camí avall cap a la Roca Foradada, abans però observem pel camí una soca de pi on hi ha esculpit un bolet no comestible per dues raons, una perquè es de fusta i l'altre perquè el "boletus" representat sembla dels tòxics. Arribem a la Roca Foradada. es tracta d'un bloc granític buidat en el seu interior, de manera que si fa no fa i caben mes o menys apretades 4 5 persones. l’entrada orientada a ponent es si fa no fa circular però una mica arquejada la part superior... més fotos. Reculem uns 500 metres per anar a trobar la Pedra de les Orenetes, es tracta també d’uns blocs granítics però que en aquest cas sembla tanmateix un pedra corcada, a la banda est i mirant cap el Vallès si observa unes traces de pintures primitives de color ocre que representen unes ones i un quadrat. S’ha acabat d'anar tant avall, iniciem una remuntada força planera al començament i més costeruda de la meitat en amunt, doncs hem d’anar a parar als cims més alts de Céllecs. la pujada es fa feixuga doncs dels 189 metres de la Roca Foradada hem de pujar fins els 529 del cim que es on hi han les antenes on uns tècnics enfilats al capdamunt els saludem i el informem que no tenim cobertura... al costat de les antenes hi ha el vèrtex geodèsic ("la destrucción de esta señal será penalizada por la ley") veiem però abans d’arribar al cim les conegudes roques d’escalada del "Contravent". Des d’aquí, la pista ja es tot baixada, molt forta al començament i que fa una sèrie de llaçades fins anar-se suavitzant. agafem ja gairebé al capdavall, un corriol a l’esquerra que gira cap a l’est i que ens porta per un indret anomenat "Biscaies" (segons mapa Alpina) el camí va planejant durant uns centenars de metres fins a trobar un trencant també a l’esquerra però ja en direcció nord que ens porta cap a Sant Bartomeu de Cabanyes. Com que pel camí asseguro que no hi haurà més pujades, el corriol lleugerament ondulat es motiu de conya de manera que cal matisar que a la muntanya el camins solen ser ondulats, per allò dels xaragalls, parets seques

i altres accidents geogràfics. Sant Bartomeu de Cabanyes; segons la Catalunya Romànica, aquesta ermita es documentada l'any 1191, El 1299 l’administrava el rector d'Argentona, però que al llarg del segles XV al XVIII consta en les visites pastorals com una capella ermitana del terme parroquial d'Orrius... Adossada a l'ermita hi ha una casa d’època indefinida i que fou construïda com ha habitatge de l’ermità i posteriorment ampliada com a vivenda del masover. Con de costum es fa la fotografia de grup, som 14 caminaires. Josep M. Parera Nota: Avui s'ha produït un fet insòlit. En arribar a Sant Bartomeu amb els cotxes hem aparcat vora la carretera i hem baixat cap a la font sense saber que cinquanta metres més endavant, amagat per l'ermita, hi havia en Toni esperant-nos i no ens n'hem adonat. Cal procurar que no es torni a produir un fet d'aquesta mena. Dimecres dia 26 de febrer de l'any 2014

93.Cap el Turó de l'Home i les Agudes Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Joan Batlle, Francesca Fradera, Francesc Parera, Josep Mª Parera, Montserrat Serra, Martí Mataró, Pep Illa, Montse Dalmau, Pep Palomar, Demetrio Melcón, Fermí Sicília, Imma Ribas, Toni Porta, Soco Salgado, Quico Villà. Duració aproximada 3h40´, 10km i 669m de desnivell acumulat. Tornem al Montseny. Aquest massís muntanyós que forma part de la Serralada Prelitoral que ha gaudit d'una gran estima popular, des de fa més d'un segle, per raó de les seves riqueses paisatgístiques, naturals i històriques. Està situat en el límit entre les comarques del Vallès Oriental, La Selva i Osona, com una barrera entre la Depressió Prelitoral Catalana i la Plana de Vic, separat de Les Guilleries per una fractura. El Pla de la Calma és un dels contraforts del massís situat a la seva part més occidental. El Pla de la Calma s'uneix amb els altres dos grans conjunts muntanyosos que configuren el massís: la carena del Turó de l’Home (1.705,8 m) i de les Agudes (1.705,4 m) i el turó de Matagalls (1.697,2 m), pels colls de Sant Marçal i de Collformic respectivament, encerclant la conca alta del riu Tordera. Gran part d'aquest massís es correspon amb l'espai protegit del Parc Natural del Montseny, establert l'any 1977 i gestionat per la Diputació de Barcelona des de 1977. Com a ratificació de l'interès de la zona, el 28 d'abril de 1978 la UNESCO ( " Programa home i Biosfera" ) va declarar

aquest parc reserva de Biosfera", formant part d'una xarxa internacional de zones protegides representatives dels principals tipus d'ecosistemes mundials.(1) Amb aquest massís com a teló de fons, recordar que l’home hi apareix com a receptor i intèrpret d’un seguit d’impressions i de preocupacions suggerides per la decoració orogràfica. És ben sabut el paper de catalitzador de la Renaixença que tingué la publicació, els anys 1833 i 1839, de sengles poesies de Bonaventura Carles Aribau i de Joaquim Rubió i Ors titulades, respectivament, Oda a la Pàtria (1833) i Lo Gaiter del Llobregat. Si l’Oda a la Pàtria ha estat considerada com el ferment de la Renaixença, la personalitat de l’autor de Lo Gaiter del Llobregat fou decisiva en els primers passos de la restauració de la llengua. Doncs bé, ambdues composicions esmenten una muntanya: El Montseny. Recordem l’estrofa d’Aribau que, gravada en bronze, figura reproduïda al monument que prop de Can Cervera li va erigir, l’any 1933, l’excursionisme català: Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau Com guarda vigilant, cobert de boira i neu, Guaites per un forat la tomba del jueu E al mig del mar immens la mallorquina nau I la de Rubió i Ors: I molt més que els castells màgics De núvols blaus, Montseny val, Ab ses roques de coral, i ab son front altiu nevat, I les fredes nits d’hivern En què ens sorprèn lo nou jorn Narrant de la llar entorn Rondalles del Llobregat (2) Avui ens trobem a 2/4 de 8 i prenem el camí cap a Sta. Fe del Montseny. Vint quilòmetres de corbes una mica pesadetes des de Sant Celoni. Cap a 2/4 de nou ja estem aparcats a la Font de Passavets on deixem els cotxes per iniciar la pujada per l’avetosa, un magnífic bosc que es manté gràcies al microclima de la zona. Prenem un camí dret i costerut deixant el camí normal que puja fent esses per poder contemplar la magnífica imatge de l’arbre de l’abraçada, un faig i un avet entortolligats amorosament. Bufem un xic fins a retrobar el camí que havíem deixat al Pla dels Pous. Encara trobem restes de neu gelada pel camí que passa damunt del pou del

Comte. Arriben a la collada Fonda i als Rocs Cremats on esmorzem, sota mateix del Turó de l’Home. Fa fred però ens toca el sol. Reprenem el camí cap al coll Pregon i el Turo de l’Home (1705,8m), ara tapat per la boira i un ventet que glaça una mica. Seguim la carena per anar a les Agudes (1705,4m) i un cop dalt, ens fem les fotos de grup de rigor. Són meravelloses aquestes talaies naturals que ens deixen veure des dels Pirineus nevats a la mar. La visió que de les muntanyes tenien els pioners de l’excursionisme era força diferent de l’actual. Heus-ne ací unes imatges quasi heroiques del Montseny, extretes de sengles ressenyes fetes per tres dels homes capdavanters de l’exploració i la vulgarització del massís. “Antoni Massó, any 1879: Les penyes (del cim de les Agudes) són d’una configuració salvatge en grau superlatiu; anguloses, de color bigarrat, arestellades en desordre capritxós, penjades i abocades unes sobre un abisme espantós, estenent-se altres en forma de cresteria per una serra accidentada i tortuosa, impressionen fortament l’ànim, puix en aquell incomprensible laberint de timbes, en aquells accidents grandiosos que us volten, en aquell horitzó infinit de mar i de muntanyes que s’albira, s’hi troba alguna cosa de misteriós i d’extraordinari; temorosos d’ésser dominats per la vertiginosa atracció dels precipicis, tot just goseu a moure un pas amb tremolor de por de perdre-us en la immensitat d’aquell espai que de sobre, de sota i per tots costats se us obre. Més que posats al cim d’una muntanya us sembla estar penjats al firmament.”(2) Podem identificar tot els què ens diu i podem fer l’intent d’imaginar-ho sense l’impacte de les poblacions, urbanitzacions, carreteres, pistes, etc. que veiem avui dia i l’entendrem millor. Ara ja tot és baixada. Ho fent xano xano pel mig de la fageda despullada i sentint el craqueig de la fullaraca, tot passant per l’era i la font d’en Briançó, seguint pel sot del Mal Pas i arribar de nou a la font de Passavets on tenim els cotxes. Ni ha cinc que es queden a menjar una magnífica paella a Sant Celoni. (1) Viquipèdia (2) El Montseny com a pretext. Carles Albesa. Llibre de Motxilla. Ed. Abadia de Montserrat. Dimecres dia 5 de març de l'any 2014

94.Rocarossa i la mina d'or Quico Costa, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Joan Batlle, Francesca Fradera, Francesc Parera, Montserrat Serra, Martí Mataró, Pep Illa, Montse Dalmau, Pep Palomar, Demetrio Melcón, Fermí Sicília, Imma

Ribas, Toni Porta, Berta Llopart, Joan Ventura, Jaume Roig, Ulrike Denig, Quico Villà. Duració aproximada 2h30´, 11 km i 300 m de desnivell acumulat. Sortim a 2/4 de 8 d’Argentona i anem cap Hostalric on ens trobem amb els de Cardedeu. A la primera rotonda sortint de l’autopista prenem el camí cap a Ramió, a l’entrada del qual hi ha una senyal de prohibit el pas que no cal fer-ne cas, és una capgrossada dels de Fogars. Arribem a Ramió i aparquem els cotxes. Plovineja una mica però decidim tirar endavant. Sant Andreu de Ramió és una església originàriament d'estil romànic, del segle XII que es troba al terme municipal de Fogars de la Selva, a la comarca de La Selva. Els primers escrits trobats daten de l'any 1246 com Sancti Andree de Rimay, en la Butlla del papa Innocenci IV. L'església parroquial de Ramió es troba situada al començament del Pla de Ramió i molt a prop del conflent de les aigües del torrent de Can Masó amb les de la riera de Ramió. L’església està dedicada a Sant Andreu, patró del poble de Ramió i celebra la festa major en honor del sant el dia trenta de novembre. La festa petita era cada primer diumenge de juny, diada del Roser. L’edifici és d’estructura senzilla, compost d’una nau central amb una capella a cada costat, amb unes petites finestretes que la deixen quasi a les fosques. Una escala puja al cor i una altra arriba fins al campanar. Un portal dóna a la sagristia annexa. Està coberta per una teulada a dos vents, abaixada, de teules rovellades pel sol i les pluges i en estat precari. En sobresurt el campanar, acabat amb punxa, que abans de la guerra tenia dues campanes grosses que es feien sentir per tot el poble. Davant, a poca distància, s’hi troba el cementiri parroquial, ara ben conservat però sense servitud. A prop d’aquest, s’hi conserva el sòcol que contenia la Creu del Padró. Segons el lingüista Joan Coromines, el nom del lloc de Sant Andreu de Ramió surt esmentat ja l'any 993, escrit Rivominione, nom traduït per riuet rogenc i aleshores aplicat a la riera de sant Ponç. Les aigües d’aquesta riera encara ara deixen un pòsit rogenc en el seu sòl. Més tard, però, per una confusió administrativa dels monjos de Roca-Rossa amb d’altres poders eclesiàstics, va passar a ser el nom de l’església i del poble de Ramió. Avui dia l’església, sense culte, es troba integrada dins la casa de colònies de Ramió, però continua essent propietat de bisbat de Girona. Segons Joan Coromines, el nom popular segueix essent fins avui Ramió, mentre que la forma Reminyó ha predominat en els escrits, sobretot eclesiàstics. És notable de remarcar com l’ús popular ha romàs fidel a la forma més antiga i l’etimologia més neta.(1)

Tornem una mica enrere per la pista que hem arribat fins trobar la cruïlla que ens portarà a ca l’Agutzil; anem seguint el camí pel sot de Can Masó que puja suaument cap el collet de la mina d’or, acompanyants del torrent del mateix nom. Boscos de pins emmalaltits per la processionària ens indiquen la direcció del coll. Un cop arribats al Collet de la Mina d’Or (hi ha una pedra on posa Coll Ferrer) esmorzem. Ho fem ràpid ja que comença a ploure una mica més. Ens arribem fins l’antiga Mina d’or de Can Ferrer; encara que es coneixia per aquest nom, era una mina de coure, que junt amb el volcà de Sant Corneli i les Mines de Can Montsant, eren els jaciments de minerals més importants d’aquesta zona. El seny del nostre cap ens fa recular i deixar la visita a Roca-Rossa per un altre dia, ja que no està gens clar si la pluja durarà molt o poc. Així doncs, reprenem el camí de tornada pel mateix lloc on hem vingut i avui acabem la sortida una mica més aviat i un xic remullats. (1) Viquipèdia Dimecres dia 12 de març de l'any 2014

95.Sant Miquel del Fai Quico Costa, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Francesca Fradera, Francesc Parera, Martí Mataró, Pep Illa, Montse Dalmau, Pep Palomar, Demetrio Melcón, Fermí Sicília, Imma Ribas, Toni Porta, Jaume Roig, Joan Pallàs, Josep Mª Parera, Quico Villà. Duració aproximada 4h20´, 13 km i 431 m de desnivell acumulat. Sant Miquel del Fai és un monestir erigit sobre un cingle en el segle XV a partir d'una església anterior. Representa un bell exemple del gòtic a Catalunya. Es troba situat al capdamunt de la Vall de Sant Miquel, dins el paratge natural dels Cingles del Bertí, en el terme municipal de Bigues i Riells, i àmbit del poble de Riells del Fai, al Vallès Oriental. Per damunt mateix del monestir discorre el terme del seu municipi amb el de Sant Quirze Safaja, del Moianès, però adscrit administrativament al Vallès Oriental. Situat a l'extrem nord del terme municipal, l'accés per a vehicles és des de Sant Feliu de Codines, o des del quilòmetre 7 de la carretera C1413b, a can Sants, en terme de Sant Quirze Safaja. L'accés des de Riells del Fai és únicament a peu. El límit dels termes municipals de Bigues i Riells i de Sant Quirze Safaja passa justament pel cingle que es dreça damunt del monestir. Ran dels edificis del priorat, pel seu costat de ponent, discorre el torrent anomenat el Rossinyol. Aquest torrent abans d'arribar al monestir fa

un primer salt d'aigua, sota el qual hi ha un petit embassament que era un gorg que fou ampliat amb una petita presa per damunt de la qual circula el carrer del monestir. Tot seguit, i a sota del monestir, fa l'impressionant Salt d’aigua del Rossinyol, al capdavall del qual hi ha les Coves de Sant Miquel, una gran bauma que ha anat obrint l'aigua del Rossinyol amb el pas dels segles. L’aigua, provinent dels rius Rossinyol i Tenes i també de les pluges i el desglaç, ha creat un paisatge singular a Sant Miquel del Fai, on ha format coves d’estalactites i estalagmites, curioses formacions rocoses, petits estanys i bells salts d’aigua. A la riquesa natural d’aquest entorn s’hi afegeix la bellesa del patrimoni arquitectònic, herència d’un antic monestir que es va construir al voltant de l’església de Sant Miquel (segle X). El lloc està documentat des del 887, quan se l’esmenta en un escrit que fa referència a l’ermita romànica de Sant Martí (segle X). Aquesta ermita, molt influent fins al segle VI, va anar perdent pes davant del culte que se celebrava a l’església de Sant Miquel (segle X), construïda allà on anteriorment hi havia hagut un espai per als ritus pagans. L’any 997, els comtes de Barcelona van cedir les terres on hi havia l’església de Sant Miquel i els seus voltants al cavaller Gombau de Besora perquè hi fundés un monestir, però finalment la casa del Priorat no es va construir fins a principis del segle XV. Des del 1042 el priorat del Fai va quedar adscrit al monestir provençal de Sant Víctor de Marsella, fins que el 1567 va passar a la tutela de la catedral de Girona. El 1832, davant la falta cada vegada més evident de monjos, el priorat va quedar abolit. La visita a Sant Miquel del Fai s’inicia a la plaça de l’Abadia, davant la qual s’alça la casa del Priorat. L’edifici, molt ben conservat, ha esdevingut un bon exemple del gòtic català i actualment s’aprofita per celebrar-hi banquets, reunions privades i actes d’empresa. Seguint pel passadís de pedra es va a parar a l’església de Sant Miquel, l’única capella romànica construïda sota una balma. Més endavant s’arriba a la sala de l’audiovisual, on s’explica la història i arquitectura d’aquest espai natural. La següent parada és el museu, que exposa restes arqueològiques de la zona. Després l’itinerari es bifurca: es pot optar per visitar la cova de Sant Miquel, on podrem admirar la formació d’estalactites, estalagmites i petits llacs, o bé seguir el camí principal fins al llac de les Monges, amagat sota la roca. Aquest camí passa per darrere l’espectacular salt d’aigua del riu Tenes i va a parar a l’ermita de Sant Martí, restaurada recentment. El recorregut acaba a la cova de les Tosques, a la qual només s’accedeix amb

un guia a causa de la dificultat del camí. Anem fins a Riells del Fai i aparquem a la Pineda. Iniciem el camí pel costat del riu Tenes, passant per la font de la Pineda amb un plàtan gegantí, considerat com a arbre monumental del país. La font no raja. Al cap de poc passem pel costat del molí de la Madella i agafem el camí vell cap a Sant Miquel del Fai, el que ve de Riells. La pujada és suau i constant, amb el camí arranjat per als vianants. Abans d’arribar al monestir, en una gran alzina ajaçada al marge, que ens ofereix una bona panoràmica cap el salt d’aigua manipulat (sembla ser que els caps de setmana deixen que baixi una mica més d’aigua pels turistes, a través d’un estancament situat al capdamunt del salt que s’obre i es tanca a pleret), esmorzem. Una colla de graons ens fa arribar fins el monestir, sota les balmes dels cingles del Bertí. El monestir està tancat. Pugem fins la carretera i caminem uns cinc-cents metres direcció Sant Feliu de Codines fins agafar un camí a la dreta, després de la corba i el pont damunt el riu Tenes, on hi ha una senyal de prohibit passar. Això no va per a nosaltres, però. A uns cinquanta metres ens trobem amb una tanca de ferro que hem de flanquejar pel costat, i seguidament agafem un corriol a l’esquerra que puja una mica fins agafar una cota d’alçada prou adequada per arribar al Sot de la Bassa d’en Perer. Una empenta més i ja arribem dalt el coll, a l’Alzina de la Creu, prop de la casa del Perer. Pràcticament ja hem fet tota la pujada. Ara agafem un corriol molt bonic que va travessant els camins de carro que trobem, sempre avall, fins la balma d’en Xec i d’aquí a Sant Miquel Petit o Xic, dins la riera de Vallbona. Tornem a trobar la carretera; tornem a fer-ne un tros més fins arribar al parc Usart, amb una vista molt maca i panoràmica damunt la vall del Tenes, Riells i Sant Feliu de Codines. Baixem per anar a cercar el corriol que ens portarà, per sota els cingles de la Pineda, enmig de conglomerats de color vermell i amb l’eclosió primerenca de la florida de l’argelaga, farigola i romaní, fins les roques d’en Malé, el cagarro del Diable i la roca del Migdia entre d’altres. Trobem una gran quantitat d’anet, conegut també com a fonoll pudent (dubtàvem primer si era fonoll, però no en feia l’olor ni les característiques; després hem buscat al gran germà google i l’anet té tots els números). Tot això ho fem lentament ja que hi ha fal•lera de trobar espàrrecs, malgrat després es perdin (oi, Imma?). La panoràmica és una passada, penjats com estem sota la cinglera i amb la vista a la vall del Tenes, anem fent camí una bona estona fins a baixar de dret al Tenes, sota mateix d’on teníem els cotxes aparcats. Passem el riu saltironejant damunt unes pedres i tornem cap a casa.

Dimecres dia 19 de març de l'any 2014

96.Per les muntanyes de Dosrius Quico Costa, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Francesca Fradera, Francesc Parera, Pep Illa, Montse Dalmau, Pep Palomar, Demetrio Melcón, Fermí Sicília, Toni Porta, Jaume Roig. Duració aproximada 3h40´, 13 km i 350 m de desnivell acumulat. Avui hem fet un recorregut amb cotxe de dos-cents metres. Perquè anàvem a pujar muntanyes argentonines. De primer trepitjar la sorra de la riera fins a trobar una canalització sota la carretera que ens permet passar a l'altra banda. I a pujar cap a la ruïna d'una masia medieval i notable, Can Misser Prats, que s'està desfent. Fa un parell d'anys una magnífica premsa de raïm enmig del celler i ara ja està feta miques. Continuem per una rasa de la xarxa elèctrica i per corriols sobre la gegantina pedrera que hi ha a la carretera de Dosrius. Un laberint de camins enmig d'una pinassa i boscos bruts. Algú comenta que si l'estiu és calorós això és un perill. Combustió assegurada. Tot d'una el nostre guia troba a ma esquerra un camí que li és desconegut i toca explorar-lo. Bonic i ensotat però pujador fins arribar a la pista de Can Ribot. Ens aturem a mossegar l'entrepà. Continuem per corriols que han obert els 'avis enginyers' aprofitant antics camins de vinya ara bruts i oblidats. Hi ha moments de gran interès paisatgístic. Tot d'una ensopeguem amb tres ciclistes que són de Mataró i coneguts nostres. La fem petar i anem baixant fins la Font del Sot i cap a Dosrius. Passem per la petita població admirant diversos racons i ens aturem a un bar per festejar la diada dels Joseps, que són els que paguen el piscolabis. I després cap a la riera d'Argentona que resseguirem fins arribar als cotxes. Però a mig camí ens aturem on hi ha les restes del medieval molí de Can Terrades que uns treballadors estan netejant, ja que la vegetació fa dècades que l'havia cobert. Francesc Costa. Dimecres dia 26 de març de l'any 2014

97.El Sot de l'Infern, a Arbúcies Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Martí Mataró, Pep Illa, Montse Dalmau, Pep Palomar, Demetrio Melcón, Fermí Sicília, Imma Ribas, Toni Porta, Jaume Roig, Joan Pallàs, Mari Sanàbria, Ulrike Denig, Josep Font i Quico Villà. Duració aproximada 5h, 16 km i 505 m de desnivell acumulat. Ens trobem a 2/4 de 8 del matí per enfilar el camí cap Arbúcies, després de recollir els de Cardedeu a la benzinera. A 2/4 de nou ja som a Arbúcies i

aparquem a l’entrada del poble, davant el conjunt escolar format per l’escola bressol, l’escola de primària i l’Institut. A ¾ de 9 ens trobem amb en Josep Font, un arbucienc (no se si es diu així) de soca-rel que ens farà de guia al llarg de tot el recorregut per la riera d’Arbúcies. La vila d'Arbúcies o simplement Arbúcies, també coneguda popularment com La Vinya, és una vila i municipi de la comarca de la Selva. Situada al fons d'una llarga i profunda vall, entre el el Monseny i les Guilleries, per on s'escola la riera d'Arbúcies. És una vall aïllada del conjunt de la Selva, i per això ha tingut una vida pròpia. Els seus habitants estan dedicats sobretot a l'aprofitament dels recursos naturals de l'entorn, on dominen els boscos d'alzina, surera, castanyer, roure i faig. Arbúcies és travessada per la Riera d'Arbúcies, un afluent de la Tordera. Aquest riu neix al coll de Sant Marçal prenent el nom de torrent de Rigròs, però immediatament rep el nom de riera Gran; després rep les aigües de la riera Xica, la riera de la Pineda i de la riera de les Truites, i més avall del riu de Cós. En el riu s'hi poden trobar una vintena d' ànecs situats entre el Pont del carrer del Pont i el Pont Vermell a la part central del poble. El riu Tordera i la riera d'Arbúcies s'ajunten a Hostalric.(1) Sortim de l’aparcament, deixem el nucli escolar i travessem el poble pel costat esquerra de la riera, amb una panoràmica excel•lent damunt la vila i els horts que fan companyia a la llera de la riera. Ens aturem per observar un pou-mirador de més de vint metres d’alçària damunt de l’aigua. Hi ha molt de garbuix, doncs és l’hora d’anar a escola i, com a tot arreu, es veu que avui dia els infants no poden anar sols i a peu, cal acompanyar-los amb cotxe. Què hi farem, és el que hi ha, com diu el jovent! Passem per una altra escola, la Vedruna, de titularitat religiosa i de multiculturalitat real. En Josep ens diu que a la vila es parla més de cent llengües diferents. Travessem el pont de la riera i passem per un túnel que passa sota les cases a la dreta, per encarrilar el passeig de Santiago Rusiñol, pel costat de la riera. Aquest artista va estiuejar un temps al poble i va aprofitar-ho per pintar. Sembla ser que alguns dels seus quadres exposats a Aranjuez com a paisatges seus, en realitat corresponen a la riera d’Arbúcies, d’aquest tram que estem passant. Si així són feliços, els deixarem fer... Anem seguint aquest recorregut, molt agradable, amb pedres gravades al mig de la riera per un artista australià, fins que el camí més ampla es converteix en un corriol al costat del pomaní (plantació de pomeres) de la regió del Montseny-Guilleries, idea concebuda per Martí Boada per tal de preservar la diversitat genètica dels nostres fruiters. Arribem al prat del dall on actualment hi ha un restaurant (tancat per vacances). Travessem un pont flanquejat per una sèquia o rec, dels 127 que hi ha en aquest tram de riera, des del naixement fins el poble, per arribar a la

Corbadora i d’aquí, seguint pel sender, arribem al molí fariner de les Pipes on esmorzem. Ara hi ha un restaurant i una font. També hi ha un pont romànic. Seguim un tros més amunt, combinant camí de carro amb corriols i travessant la riera per un pont gairebé vietnamita, un sol tronc i una perxa transversal per agafar-se. Arribem al casal de Pau de les monges de la Consolació, un lloc per fer exercicis espirituals. Seguim caminant pel costat d’un dels recs, passant pel gorg de la boca del sot de l’infern, trobant un altre pont romànic fins arribar a la planta embotelladora de l’aigua de Regàs. Seguim una mica més amunt i, degut a l’hora, decidim no arribar fins al fons del Sot de l’Infern, doncs en tenim per una hora més i cal anar a dinar. Ho deixem per un altre dia. Arribem a la casa pairal de can Regàs, amb un teix, un boix grèvol i una gran magnòlia. També trobem magnòlies amb flors roses i sense fulles, segons ens explica l’Uli aquestes són les que hi ha més per Alemanya. Anem seguint la pista de baixada, deixant-la de tant en tant per agafar els corriols que fan drecera, tornant al pont dels equilibris i arribant al poble. En Josep ja ens havia dit, abans de començar, que era una ruta per descobrir la riquesa de l’aigua d’Arbúcies, i així ha estat. En tot el camí no hem deixat d’escoltar el brogit de l’aigua escolant-se roques avall, pel mig de la riera, i el xiuxiueig constant de la que passava pels recs o sèquies; si hi afegiu el cant dels ocells que anàvem sentint tota l’estona, la simfonia ha estat completa. Ens ha agradat molt, les explicacions d’en Josep ens han servit per a situar-nos i conèixer millor el territori on passaven, i a més hem fet cultura tot passant per l’indret on va tenir lloc el combat d’Arbúcies entre forces catalanes i borbòniques que tingué lloc el dia 13 de gener de 1714 durant la Guerra de Successió., on les tropes de Felip V, bàsicament un regiment de valons, foren totalment derrotades i perderen sis banderes; hom ha conservat encara el record d’aquesta victòria en la dita popular “Gent d’Arbúcies, gent d’astúcies: matavalons!”. Dimecres dia 2 d'abril de l'any 2014

98.Cap a Dones d'Aigua Quico Costa, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Pep Illa, Montse Dalmau, Pep Palomar, Demetrio Melcón, Imma Ribas, Jaume Roig, Joan Batlle, Berta Llopart, Joan Ventura, Francesca Fradera, Francesc Parera, Montse Serra i Quico Villà. Duració aproximada 3h 10’, 11,8 km i 390 m de desnivell acumulat.

Anem amb cotxe fins a Collsacreu, entre Arenys d’Amunt i Vallgorguina, on ens emboliquem una mica dins la urbanització (totes les urbanitzacions són iguals de lletges i perdedores, confuses, sense suc ni bruc) fins sortir-ne del seu entrellat i anar a parar una mica abans del Pla de les Bruixes on aparquem. El Pla de les Bruixes, situat a 409 m, entre els municipis de Vallgorguina (Vallès Oriental) i Arenys de Munt (Maresme), era conegut històricament com la plana de les pedres de Bitera, dins de l’antiga baronia de Goscons, per l’inusual nombre de megàlits que aplegava. Encara es poden apreciar un parell de menhirs mig soterrats i un espectacular megàlit amb diverses incisions rituals del període neolític, segons els estudis del Dr. Monreal i Josep Maria Pons Guri. Un bon grapat de llegendes recollides en diversos tractats costumistes afirmaven que les bruixes del Montnegre iniciaven les seves malifetes seguint un ritual concret: es banyaven nues amb el dimoni en la foscor de les aigües del Gorg Negre de Gualba, abans de posar-se sota la resplendor de la lluna en aquest pla, des on terroritzaven la comarca. La tradició popular també afirma que a les profunditats d’una cova del pla de les Bruixes fou trobada una verge bruna, coneguda sota l’advocació de santa Maria de Goscons, venerada a la capella de la Força de Goscons. Aquesta important talla del segle XII desaparegué quan les tropes napoleòniques saquejaren dita fortificació a principis del segle XIX. Iniciem la caminada enmig de boscos de pins i sureres amb bones vistes cap el Montseny i baixem seguint el GR del Canigó fins el coll de Senis, on hi ha la cruïlla del camí que ve de Vallgorguina. Anem tirant avall per una camí de carro que ens portarà a Can Maresme, on abans d’arribar-hi ens trobem amb una zona de 3.650 m2 on una campanya de recuperació d’antics cultius, eliminació d’espècies invasores i restauració dels bosc de ribera, patrocinada per l’empresa Brico Depôt està en marxa. Entrem al sot de ca l’Oller tot passant pel costat de la masia, vallada metàl•licament, és a dir, amb un enreixat de mala qualitat i emplenada de bestiar caní que no para de bordar, amb acompanyament d’un ramat cabrum que ens observa sense dir res. Una mica deixat, la veritat. A sota mateix de la masia hi ha l’entorn de Dones d’Aigua, amb una part privada i tancada, amb un petit estany molt brut, amb oques i un cigne, i una altra on hi havia el salt d’aigua que ara és com un pipinet deixat de la mà de Déu. Esmorzem en aquest antic lloc idíl•lic que actualment té molt a desitjar. La frondositat dels boscos del Montnegre, d’ombrívols i amagats racons plens de torrenteres han facilitat de sempre la imaginació i les llegendes a l’entorn d’ éssers fantàstics, d’aigües amb propietats màgiques.... relats sobrenaturals abonats per un entorn natural encisador,

amb paratges de noms evocadors com el Sot de l’Infern, el Pla de les Bruixes o les Dones d’Aigua. En el cas de les Dones d’Aigua la llegenda conta que: "en aquest paratge on l’aigua havia format un gorg i una caverna hi vivien les dones d’aigua, nimfes d’extraordinària bellesa, que rentaven les seves etèries robes i dansaven les nits de pleniluni al compàs d’una música encisadora. En una d’aquestes nits un pastor de la contrada descobrí aquests éssers fantàstics i enamorant-se d’una d’elles materialitzaren el seu amor. Arribat el moment del part les nimfes, desesperades perquè no sabien com actuar, van demanar ajut a una dona vella que vivia a can Patiràs. En agraïment a la seva ajuda la obsequiaren omplint-li el davantal amb quelcom que no havia de mirar fins arribar a casa. Però no resistí la seva curiositat i mirà què duia; al veure que era segó cregué que s’havien rigut d’ella i ho llençà a la riera tot indignada. A l’arribar a casa les restes de segó que hi havia al davantal s’havien convertit en or, llavors s’entornà a veure si podia recuperar el què havia abocat, es llençà al riu desesperada i com a càstig les aigües l’engoliren " Continuem via avall cap el veïnat de Can Llop (St. Iscle de Vallalta) per, al cap d’una estona, començar la pujada en direcció al turó de l’Oller. Anem fent, poc a poc, la pujada en fals ja que al cap d’una bona estona tornem a baixar per tornar a pujar més endavant. Passem pel torrent de l’Oradella i arribem a la font de l’Aulet, des d’on veiem el Montnegre amb un capell de boira tapant-li els ulls. Continuem pujant fins arribar al punt de partida i, com que anem molt bé de temps, fem una petita marrada per acostar-nos al turó del Suro Gros on hi ha un menhir ajaçat que van deixar els nostres avantpassats. Tornem on hi ha els cotxes i enfilem el camí de tornada. Dimecres dia 9 d'abril de l'any 2014

99.Romans i modernistes i l'arròs per dinar Quico Costa, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Pep Illa, Montse Dalmau, Pep Palomar, Demetrio Melcón, Imma Ribas, Jaume Roig, Carme Calafell, Joan Batlle, Berta Llopart, Joan Ventura, Francesca Fradera, Francesc Parera, Toni Porta, Ulrike Denig, Soco Salgado, Pep Garriga, Mari Sanàbria, Joan Pallàs, Roser Albert, Esteve Gual, Joan Abril, Mingo Nieto, Josep Mª Parera, Martí Mataró, Montse Taberner i Quico Villà. Duració aproximada 3h, 2,8 km i 27 m de desnivell acumulat. Avui és festa grossa. Volíem celebar la sortida nº 100, però per coincidència amb la Setmana Santa no ens va bé i ho fem a la nº 99. Com que és un nombre especial, també fem una sortida especial.

Aquesta vegada la cultura prima per damunt la natura i fem un circuit urbà per Mataró, visitant el Clos Arqueològic de la Torre Llauder i la Casa Coll i Regas, obra modernista de Josep Puig i Cadafalch. Després anirem a dinar plegats a La Morera, a l’avinguda del Maresme 507, als pisos de l’Aliança. Ens trobem, doncs, a les 10 de matí davant la porta del Clos Arqueològic. Tenim la sort i el luxe que en Joaquim Garcia, l’arqueòleg municipal i director de les excavacions, en fa la visita guiada. Molt bé! “La Vil•la Romana de Torre Llauder és el jaciment arqueològic més conegut i el millor conservat de Mataró. Fou descobert l’any 1961, en un indret –l’actual Pla d’en Boet- on des del segle XVIII es tenien notícies de troballes arqueològiques. La urbanització del sector a inicis dels anys 70 ocasionà la destrucció de part del jaciment. Després de diverses campanyes d’excavació, les restes de la vil•la han estat adequades per a la visita pública. La vil•la estava situada a la plana marítima, al costat esquerra de la riera d’Argentona, prop de la seva desembocadura, en una zona fèrtil ben irrigada. Distava uns 700 m de la Via Augusta i un quilòmetre i mig d’Iluro. L’ocupació més antiga del lloc data de final del segle I aC i correspon a unes construccions modestes i a un forn d’una terrisseria. La vil•la que es sobreposa a aquestes construccions tenia un total de 17.000 m2 de superfície edificada i s’organitzà de manera rigorosa aprofitant els desnivells del terreny. El sector residencial privat, juntament amb les dependències de servei, ocupava la part més elevada i la posició central. A l’entorn, segurament disposades en terrasses, es situaven altres àrees residencials, magatzems i dependències artesanals i d’ús agrícola. L’edifici residencial tenia uns 2.500 m2 de superfície i tenia habitacions de recepció i privades (cubicula), uns banys i unes dependències de servei, distribuïdes al voltant d’un peristil. Cap a mitjan segle I dC s’hi construïren habitacions residencials, algunes decorades amb mosaic, en una terrassa inferior de la vil•la –a l’actual pollancreda davant del Clos arqueològic-. Al final del segle II dC el sector central es reconstruí, s’hi afegí un atri o rebedor i es decoraren les habitacions principals amb mosaics polícroms, marbres i pintures. La vil•la mantingué aquesta aparença fins el segle IV. Per les seves característiques, la vil•la devia ser la residencia d’un ric i important propietari. Torre Llauder és un bon exemple de com eren i com funcionaven les vil•les romanes, ja que tenia les dependències i els serveis que necessitaven els seus residents, des dels senyors als esclaus. Alhora era un centre econòmic autosuficient”. (1) Un cop acabada la visita anem cap al carrer Argentona, a la casa Coll i Regàs. No tenim la sort de poder fer una visita guiada però si que

hem pogut entrar a tots els racons de la casa, des de les golfes fins el soterrani, sortint a les galeries interiors i poder observar els grandiosos patis de les cases ubicades al carrer Argentona. “La Casa Coll i Regàs és un edifici modernista creat per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch el 1898 per encàrrec de l'empresari Joaquim Coll i Regàs, un important fabricant tèxtil de Mataró. Exponent dels elements significatius del decorativisme que va caracteritzar el moviment modernista, va ser declarada l'any 2000 Bé Cultural d’Interès Nacional, en la categoria de monument històric. La casa ocupa una amplada de dos cóssos i consta de planta baixa, pis, un àtic baix i soterrani. Les dues plantes es comuniquen per mitjà d'una gran escala. La casa no és ampla degut a l'alt preu del terreny a la zona, característica que recorda a la Casa Tassel de Víctor Horta, però l'interior, amb amples sales i gran il•luminació fa que l'edifici sembli molt més gran. L'element decoratiu, sobretot aconseguit mitjançant la ceràmica, està present a totes les habitacions, sobretot a la sala central, il•luminada amb llum natural gràcies a una gran vidriera. S'inspira en motius religiosos (creus) i vegetals. Totes les parts de la casa tenen una àmplia funció decorativa. La façana presenta ornaments estucats, ceràmiques decorades, reixes de ferro forjat a les finestres i una gran escultura: la Filosa; d' Eusebi Arnau sobre la porta principal. La façana exterior destaca principalment pels motius ornamentals que emmarquen els finestrals i coronen el llindar de la porta d'entrada. La bella filadora i resta d'escultures d'Eusebi Arnau personifiquen l'activitat tèxtil, la prosperitat i el benestar familiar. La inspiració decorativa es manifesta també en la finesa de l'esgrafiat, les reixes de forja decorades amb peces de telers, i l'esplèndida tribuna de tradició gòtica, amb columnes de tipus helicoïdal i acabament graonat de ceràmica. La sensibilitat i el bon gust traspassen la porta interior del cancell fins a les diverses estances de la planta noble. La fantasia dels sostres, la bellesa de les rajoles ceràmiques, els vitralls policromats, les baranes de forja, l'escala de marbre, els capitells de les columnes, els arcs parabòlics o bé graonats, i les composicions decoratives murals, són un goig pels sentits. Del conjunt interior, sobresurt l’esplendor de l'atri i la magnífica lluerna de llum zenital que li dóna una claror diàfana. L'espai central reflecteix la magnificència modernista i la influència que rep d'altres cultures.”(2) Acabades les visites, anem xino xano cap a la Morera, restaurant situat a l’avinguda del Maresme 507-509, als pisos de l’Aliança, on ens han preparat una paella. Som 33, ja que al dinar s’han agegit la Maria Català, Rafaela Garcia, Núria Beltran i Josep Mª Fàbregas. Acabat el dinar, cerimonialment, s’ha fet imposició de la banda al

primer excursionista en el rànquing dels Dimecres al Bosc, en Pep Illa, amb 91 sortides i a la primera excursionista, l’Àngels Rupérez amb 48. També s’ha obsequiat amb un magnífic forro polar i un cangur de primera a en Quico Costa, com a impulsor i planificador de pràcticament totes les sortides fetes fins ara, en agraïment a la feina feta. La setmana entrant fem festa, doncs és Setmana Santa, i l’altra també ja que és Sant Jordi i cal anar a passejar per les parades de llibres i roses. Així doncs, fins el dia 30. (1) Iluro, una ciutat per descobrir. Patronat Municipal de Cultura. Mataró. 1999 (2) Viquipèdia Dimecres dia 30 d'abril de l'any 2014

100.Muntanyes de Teià Quico Costa, Pep Illa, Imma Ribas, Joan Batlle, Francesca Fradera, Francesc Parera, Toni Porta, Ulrike Denig, Soco Salgado, Pep Garriga, Mari Sanàbria, Josep Mª Parera, Montse Serra, Fermí Sicília. Duració aproximada 4h, 12 km i 495 m de desnivell acumulat. Un dia accidentat que ha començat malament, al cementiri de Teià on ningú no fa soroll. Passem per l'antic escorxador i amunt per un rocar bonic ple de pinassa. És el camí històric de pujar a Sant Mateu els de la població esmentada. Les roques d'en Flores les passem a tocar i baixem una mica fins a trobar un corriol pujador que passa per sobre les deixalles d'una antiga pedrera i per la bonica roca gegant d'en Riera. I ara a esmorzar a la caseta dels picapedrers que és la seu de l'ADF de Teià, una colla de gent genial que mantenen aquesta banda de la muntanya feta un jardí i plena de fonts. I aquí s'ha produït la primera baixa, l'amic Pepus amb la seva dèria de fotògraf ha ensopegat amb una mala herba que l'ha projectat de cap a terra i ha quedat una mica desballestat. L'acompanyem a la font del Senglar on ha esperat que el seu germà el vingués a buscar amb cotxe, moment que ha aprofitat l'amic Garriga per tornar a casa ja que el peu li feia mal. Dues baixes. Però amb l'esperit ferm hem seguit pujant el turó del Sant Mateu, ben enfilat. La gran pedrera del Tercio, barraques de picapedres arruinades. De fonts hem tocat la de la Perdiu, la el Grill, la del Senglar, la dels Ajupits, i la del Vedat en un mirador. I després pel misteriós i feréstec Camí de la Vida hem anat a trobar la deu d'aigua que alimenta tanta font. Aquí neix el torrent de Can Brai, un recó emboscat que acull magnífics roures gegants. Arribem al mirador al costat de la pista de Sant Mateu i anem

caminant per la pista fins que el nostre guia s'ha adonat que no anàvem drets i hem reculat així com quinze minuts. I tocava baixa des del turó d'en Baldiri, mirador bonic sobre el Maresme i Barcelona. En aquest moment, quan passàvem per la Plana del Mal Temps, el guia s'ha esverat per uns núvols i una boira massissa que ens començava a envoltar i hem escurçat el camí per una baixada decidida que ens ha dut a cementiri. Dia de baixes, no definitives, però. Francesc Costa Dimecres dia 7 de maig de l'any 2014

101.Camins verds de Valldoriolf Quico Costa, Pep Illa, Joan Batlle, Francesca Fradera, Francesc Parera, Ulrike Denig, Soco Salgado, Montse Dalmau, Pep Palo, Jaume Roig, Joan Guàrdia, Demetrio Melcón i Quico Villà Duració aproximada 3,5h, 14 km i 240 m de desnivell acumulat. Deixem els cotxes a l’aparcament davant l’institut de la Roca i comencem a caminar paral·lelament al riu Mogent, pel vessant esquerra, un cop travessat el poble de la Roca en direcció a Vilanova del Vallès. El camí és molt planer i passa pel mig de camps de cereals ben verds i algun petit bosquet de pins, vorejat per la carretera i el riu, a un i altre costat. Arribant al terme de Vilanova del Vallès travessem la carretera per agafar un camí que ens portarà fins al santuari de Santa Quitèria. La Parròquia de Sant Esteve de Vilanova del Vallès, (coneguda també per Santuari de Santa Quitèria) és molt antiga. Els seus vestigis documentals es remunten al segle X. Els primers indicis documentats de què disposem corresponen a l'any 993, on Sant Esteve de Vilanova és esmentat en documents conservats a l'arxiu de la Catedral de Barcelona, i a l'any 1006, on també és citat Sant Esteve de Vilanova en documents conservats a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. També es cita a Vilanova del Vallès és un text del cantoral de Sant Cugat del Vallès en l'any 1021. L'església actual (a part de vestigis anteriors) està conformada en tres estils arquitectònics: una part romànica (base i campanar), una altra de gòtica (nau central i altar de Santa Quitèria) i una altra de renaixentista (façana i nau del Santíssim o altar del Roser). Vilanova del Vallès va ser municipi independent durant el trienni republicà entre 1936 i 1939. Abans pertanyia als municipis veïns de La Roca del Vallès i de Montornès del Vallès. Malauradament la independència municipal es va acabar el juny de 1939, quan una resolució del Ministeri de l'Interior de Madrid va anul·lar

totes les sentències aprovades per la Generalitat de Catalunya d'aquell temps. Els vilanovins, però, mai no havien renunciat a tornar a tenir la independència municipal. La dependència de La Roca i de Montornès, a part de no ser ben rebuda per la població, deixava el nucli de Vilanova força abandonat de serveis i d'inversions. Així, a partir de l'any 1975, amb el retorn de la democràcia a aquest país, es va tornar a iniciar un ampli moviment popular de reivindicació canalitzat a través de l'Associació de Veïns, creada amb aquest objectiu. Després d'un llarg procés, finalment Vilanova del Vallès va tornar a ser independent municipalment a partir d'un Decret aprovat per la Generalitat de Catalunya el dia 6 de desembre de 1983. L'Ajuntament es va constituir el 12 de febrer de 1984. Esmorzem al patí del davant del santuari gaudint de la panoràmica damunt la plana. Seguidament tirem avall, mengem unes quantes cireres que ens ofereix un vell cirerer abocat al camí, passem al costat d’un ja arcaic monument a la Santa Missió per tornar a travessar la carretera i agafar un camí, direcció a la depuradora, que ens portarà fins la carretera de Valldoriolf. La travessem i passem per can Catafal, masia en restauració amb un projecte de la Universitat Politècnica de Barcelona, on hi ha una granja equina, amb cavalls de doma de bona planta i uns quans poltres molt petitons. Seguim pel bosc de can Catafal fins gairebé arribar a la via de l’AVE; girem a la dreta per tornar a la carretera del Valldoriolf i travessar-la pel costat d’una masia tot agafant un camí que ens porta a la casa medieval de Can Congostell. Seguim caminant pels turonets toscanesos vestits de blat de color verd, passem per les cases abandonades de Can Font i Can Ribas i, quan trobem el riu, baixa força aigua i no volem arriscar-nos a remullar-nos, per tant, seguyim el camí que va pel costat del riu i que ens portarà fins a la Roca, a la urbanització que hi ha darrere la benzinera de sota l’autopista. Abans d’arribar a la carretera, però, travessem un pont de ferro al nou parc fluvial del Mogent que ens porta directament a l’aparcament. Dimecres dia 14 de maig de l'any 2014

102.El rocar de Tiana Quico Costa, Pep Illa, Francesca Fradera, Francesc Parera, Montse Dalmau, Pep Palo, Fermi Sicília, Imma Ribas i Quico Villà Duració aproximada 3h45’, 11,1 km i 480 m de desnivell acumulat. Deixem els cotxes al cementiri d’Alella i agafem el camí de Baix a Tiana en

direcció a aquest poble maresmenc del sud de la comarca. Podem comprovar in situ com el relleu està format per una compacta estructura de contraforts de la serralada litoral, perpendiculars al mar, que s’han d’anar pujant i baixant per anar d’un poble a l’altre. Arribarem fins un petit collet on hi ha l’entrada a l’Alta Alella, un centre enològic, i agafem el camí del costat, una mica malgirbat i brut que ens portarà fins el rocar de Tiana. Ja hem deixat el camí de baix i ara toca anar a la recerca del camí del mig que comunica les dues poblacions. Sense preocupar-nos massa de seguir el caminoi, fem un recorregut camp a través que ens portarà a descobrir el camí del fonoll, com l’ha batejat en Quico Costa, que anirà resseguint el torrent de Montcerdà durant una estona al costat d’uns marges molt drets i alts fins arribar al camí del Mig, havent superat un colomar amagat al mig dels camps. Pugem una mica, trobem la circumval•lació de Tiana i arribem al carrer dels Frares. Vint metres més endavant gaudim de la panoràmica del poble de Tiana, encimbellat dalt d’un turó on l’església sobresurt majestuosament per damunt de la resta de cases, deixant ben clar qui té el poder. Passem pel costat d’un grup de pisos moderns construïts a ran de la riera, de color gris, i anem direcció a la plaça de la vila on hi ha l’entrada al jardí de la Lola Anglada, des d’on la panoràmica és inversa a l’esmentada abans, ara mirant cap a cals Frares, un casalot que destaca a l’horitzó. La casa de Can Met o l’Hostalet és una masia que segons algun historiador data de l’últim quart del segle XVII. Com a arquitectura únicament són destacables dues finestres d’arc conopial de tradició gòtica (tardo-gòtiques o renaixentistes). El que la fa interessant és potser la seva història més recent. A mitjan segle XIX la casa va ser comprada per Gabriel Anglada, pare de l’escriptora i dibuixant Lola Anglada , que hi va residir els últims anys de la seva vida. Un dels elements destacables de la casa és el jardí al qual s’accedeix per una porta obra d’Àlvar Sunyol. En aquest espai, evocat en l’obra de Lola Anglada de 1958 “La meva casa i el meu jardí”, hi trobem escultures com la “Família tornant del camp” o la “Mare amb nen”, obres angladianes de caràcter realista naturalista. També al jardí hi ha una font amb una majòlica ceràmica, il•lustrada per Lola Anglada. Dolors Anglada i Sarriera, coneguda popularment com a Lola Anglada, (Barcelona 1892-Tiana 1984) fou una narradora infantil i dibuixant catalana. Col•laborà des de molt jove a gairebé totes les revistes infantils catalanes de l'època i arribà a esdevenir un dels escriptors més representatius del gènere a la preguerra. Té obres al Museu Nacional d’Art de Catalunya i és famosa la seva col•lecció de nines, instal•lada al Museu Romàntic Can Llopis (Sitges).

Esmorzem i després travessem gran part de l’antiga població direcció a l’església; quan arribem a l’alçada del temple girem a la dreta per baixar una mica fins a la riera d’en Font que l’agafem com a camí cap a munt, direcció a l’ermita de l’Alegria, l’antiga parròquia del poble. Però ho fem amb aquella alegria que ens caracteritza ja que per anar-hi pràcticament arribem al turó de Galcerans, a dalt la carena de la serralada Litoral, no fos cas que el camí fos massa planer. Arribats a la cota més alta del recorregut la panoràmica és maquíssima. Sempre que tresquem per la part sud de la comarca, vessant marítima, recordo el poema de Joan Salvat Papasseit, La casa que vull, en els versos on diu: Que es guaiti ciutat des de la finestra, i es sentin els clams de guerra o de festa: per ser-hi tot prest si arriba una gesta. ja que Barcelona s’estén als nostres peus majestuosament, a la llunyania però molt a prop. És una imatge que cada vegada m’agrada més. Ara sí, baixem per una pista força dreta fins arribar a l’Alegria, amb un cementiri ben curiós i un parell de cases pairals que li fan companyia (can Cirera, amb botiga de km 0 i can Barral (?) on venen vi. Continuem camí avall fins arribar al final d’una urbanització que enllaça amb el camí de Dalt d’Alella. Anem seguint aquest antic camí pel mig d’un gran canyissar fins arribar al coll de Vendrans que separa la vall de Tiana de la vall d’Alella (estem damunt el contrafort que esmentàvem al començament). Anem baixant xino xano fins arribar al poble a través de les seves múltiples urbanitzacions de “categoria” amb mostres de l’especulació del totxo evidents. Arribem al cementiri on tenim els cotxes i cap a casa. Dimecres dia 4 de juny de l'any 2014

103.A Rocacorba per la riera Quico Costa, Pep Illa, Francesca Fradera, Francesc Parera, Pep Palo, Imma Ribas, Fermí Sicília, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Toni Porta, Xavier Petit, Jaume Roig i Quico Villà Duració aproximada 6 h, 19 km i uns 800 m de desnivell acumulat. Sortida maleïda per culpa de Sant Pere que cada vegada que volíem anar-hi

ens anunciava pluja o obria les aixetes del cel directament. Em sembla que aquest és el quart intent i aquesta vegada la vençuda no ha estat la tercera. Ara sí, però, ja l’hem fet, amb l’escaqueig de la Montse Dalmau i en Demetrio que estaven esporuguits per la pujada i s’han buscat altres excuses. Marxem a les set del matí i anem a esmorzar a Sant Gregori, a l’Hostal del Forn, situat a la carretera abans de la sortida del poble direcció Canet d’Adri. El vam descobrir en un dels intents esmentats quan plovia en arribar a Sant Gregori havent sortit d’Argentona serè. Ens arribem fins a Canet d’Adri i uns cent metres abans de l’església de Sant Vicenç girem a l’esquerra, direcció a Can Nadal i Can Canet (casa rural). Deixem el trencall de can Nadal a la dreta i seguim per la pista sense asfaltar que porta a can Canet. Un cop passat el trencant de la casa, aparquem a uns dos-cents metres al costat del camí, en una petita bifurcació i iniciem la caminada. Seguim la pista i al cap de molt poc agafem un corriol a la dreta que ens porta de cop a les magnífiques gorgues de tipus alveolar, úniques a la zona volcànica catalana, una mena de forats arrodonits, tant de petites com de grans dimensions, ocasionats per l’erosió de l’aigua i els materials que arrossega sobre la base de materials volcànics. Anem seguint el curs de la riera de Rocacorba gairebé durant tres quarts, gaudint d’aquests gorgs tot fent una gimcana passant troncs d’arbres de ribera tombats, tant aviat per dalt com per sota. Un camí maco de debò. Al fons de la clotada ens enfilem per un marge a l’esquerra, després de travessar la riera, i arribem a un camp acabat de llaurar que el resseguim per la seva vora dreta fins recuperar el camí que havíem deixat en endinsar-nos als gorgs. Al cap d’una estona, tornem a recuperar un camí de matxos que voreja la riera i que es va enfilant mica en mica enmig d’un bosc d’alzines altíssimes, amb molt de galzeran al sotabosc, combinant la vegetació amb avellaners i altres arbres de ribera. Això sí, una vegetació espessa que ens ha ajudat molt a l’hora de caminar ja que assegurava l’ombra. Amunt, amunt, xino xano, amb un pendent suau però llarg que anava flanquejant el marge de la vall de la riera i cada cop enfilant-se més i més, fins a retrobar altra vegada un camí més ample que ens ha portat, després de caminar tres hores, fins al santuari de Santa Maria de Rocacorba on hem dinat. El Santuari de Rocacorba està situat dalt del massís de Rocacorba, a Canet d'Adri (Gironès), a uns 929 metres d'altitud, just al costat del Puig Sou, (992 m) actualment ocupat per repetidors de televisió que es divisen des de moltes comarques del voltant. En aquest racó de món és on s'hi erigeix solemne, just al cim d'una roca amb forma de proa de vaixell, i on en

dies clars permet veure des del Cap de Creus, el Montgrí, les Illes Medes, les Gavarres, el Montseny o el Puigmal. Existeix a pocs metres les runes de l'antic poble de Rocacorba, avui dia deshabitat. Segons un veí de Canet d'Adri, en Jaume Bosch i Callís, va llegir del llibre Canet d'Adri. Història dels pobles del municipi, de Mossèn Jaume Marquès, canonge i arxiver de la diòcesi de Girona, que l'antic poble... ...“D’ençà de temps molt reculats havia estat poblat; així el foratge més antic, confeccionat entre 1365 i 1370 hi posava dos focs o habitatges d’església i el 1553 tres focs de laics i un de capellans. El poble va créixer en nombre d’habitants fins arribar, segons algun cens molt posterior, als 53 habitants però més tard va tornar a decréixer i així l’estadística eclesiàstica de l’any 1950 només li atribuïa 20 ànimes. Pel que fa a les cases, són record dels més grans noms com Replans, Can Vives, Serralta i Can Mitjà aquestes dues darreres ja esmentades en un fogatjament fet el 1553, que constava de quatre albergs, tres de laics i un de capellans.” Inicialment, el Santuari de Rocacorba fou l'església d'un antic castell, construit allí pel seu lloc estratègic. Esmentat des del 1065 i infeudat el 1130 als Rocacorba, el castell passà als Hostoles, als Cartellà, als Santjulià de Revardit i als Rocabertí. Els terratrèmols de 1427-1431 (l'església va ser destruïda en els terratrèmols del 1428), les guerres remences (el castell de Rocacorba fou donat pel rei al cap remença Francesc de Verntallat per haver-lo fet costat) i la guerra civil catalana de 1462-1472, afectaren al progressiu deteriorament d'aquest. Precisament, pel fet d'haver involucrat als pagesos remences amb el castell, els jurats de Girona demanaren al rei que el castell fos demolit perquè estava vist que no era més que una cova de lladres. Òbviament no es va dur a terme aquesta petició, però més tard, cap al 1495, per manca d'interès per l'indret, el castell va ser retornat als Montagut, els darrers amos abans de Verntallat. Així va ser com el castell va perdre utilitat com a tal, i per aquest motiu, es va anar transformant amb santuari a mida que es va anar reformant. Així que, entre els segles XIV i XV, al castell se li afegí els altars de Sant Salvador i de Santa Bàrbara. Anys més tard s'inicià la construcció d'una nova edificació, molt més petita, per a poder venerar la imatge de la Verge Maria, una talla gòtica del segle XIV, de la Mare de Déu de la Pera, (es diu així perquè amb la mà dreta sosté una fruita semblant a una pera, i amb l'esquerra sosté el Nen Jesús) feta en alabastre policromat d'uns 42 cms x17'5cms x 17cms i que es conserva en el Museu d'Art de Girona per preservar-la. L'actual Verge que resideix avui dia a l'altar és una còpia fidedigna,

encara que una mica més grossa, de l'escultor Ramón Casellas, dipositada al 1955. Així es va transformar el castell en un santuari completament marià. Diu la tradició, que la imatge de la Mare de Déu de Rocacorba fou trobada en una cova a 300 m del santuari. Inicialment, es volia edificar la capella a Serralta, una mica més a baix (uns 885 m), però es veu que tots els matins, quan els operaris anaven a iniciar els treballs, les seves eines desapareixien i després les trobaven sempre en un altra indret més alt. Així que interpretaren que era en aquest indret on la Verge desitjava que es construís la seva capella. I així ho feren. Actualment hi ha el santuari de Rocacorba. En el segle XVIII es modificà totalment el temple, dotant-lo d'una imatge similar a l'actual. S'hi va adaptar una hostatgeria adossada al temple, gestionada pels ermitans que cuidaven el Santuari (hi hagué ermitans que se'n cuidaven del Santuari fins a finals dels anys setanta del segle passat i hi hagué rector visquent-hi fins a principis del segle XX). Va passar uns anys tancat però als anys vuitanta, decidiren mantenir-lo com a refugi, i el Bisbat de Girona encarregà la gestió a la Comunitat Germans de Jesús (la Comunitat Germans de Jesús tenia presència a Banyoles als anys 80 i alguns dels germans, per petició del bisbat de Girona, s’encarregaven del santuari de Rocacorba els caps de setmana i per l’aplec anual). Després sen'encarregà la fundació Sant Martí de Girona des de 2005 (la Fundació Sant Martí té com a objectiu la protecció, promoció, gestió, restauració, conservació, manteniment i explotació dels béns immobles del Bisbat de Girona). I actualment se n'encarrega l'Agrupament Escolta Sant Narcís de Girona. L'edifici actual és del s. XVIII, i en una restauració del principi de la dècada del 1980 s'hi van descobrir les restes d'un absis romànic. La Marededéu de Rocacorba, com popularment se la coneix, és una de les imatges més conegudes de la vall, venerada per la seva gent per sol•licitar protecció contra les pedregades, i siguent avui dia, un lloc de pelegrinatge pels devots de la comarca gironina amb un aplec el Dilluns de Pasqua Florida. Si se’n vol visitar l’interior, o fer estada al refugi, cal posar-se en contacte amb l'Agrupament Escolta o coincidir amb la missa que s’hi celebra cada primer diumenge de mes, a l’hivern a les 17 h i a l’estiu a les 18 h. Però la visita, encara que sigui per l'indret, val la pena. Té un gran interès natural de les muntanyes de Rocacorba, caracteritzada per frondosos boscos emmarcats per cingleres i penyals amb unes vistes impressionants. Un tresor del Patrimoni Natural i Històric d'aquesta Vall. Agafem el camí de baixada per l’altre costat on hem arribat, per sota la proa de la roca, per un camí estret penjat del penya-segat (cobert de

vegetació, cal dir-ho) i baixant de cop durant força desnivell. Ben bé una hora hem estat baixant fins arribar a l’espai Dorotea, una casa pairal adaptada com a fonda i lloc d’atenció i trobada de grups. Ja som a la plana i el paisatge canvia. Ara passem pel mig de camps de cereals, fruiters, fagedes i altra vegada alzinars. Deixem a Can Pou a la dreta i anem per un camí ample fins a Can Nadal. D’aquí ens dirigim a Can Canet i recollim els cotxes on els hem deixat. Abans de tornar, però, tornem a passar per l’Hostal del Forn ja que tots plegats anem prou assedegats i alguns que s’han quedat amb gana ho aprofiten. El temps ens ha estat favorable i l’excursió ha estat molt agradable i maca. Dimecres dia 11 de juny de l'any 2014

104.Entorns de Boadella d'Empordà Francesca Fradera, Francesc Parera, Pep Palo, Montse Dalmau, Imma Ribas, Fermí Sicília, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Demetrio Melcón, Jaume Roig i Pep Illa Ens acompanyaran a dinar i pasejar Ester Franco i Eufèmia. Duració aproximada 4 hores, 14,5 km, i 125 metres de desnivell comptant la pujada al castell de les Escaules, el desnivell del castell respecte les Escaules és de 86m Després de trobar-nos amb en Pere Grébol i l’Àngels Rupérez al peatge de la sortida de l’AP-7, a Figueres, anem fins a Pont de Molins. Fem arribar cotxes a Boadella pel retorn i altre cop a Pont de Molins, després d’esmorzar i fer el cafetó emprenem la caminada passant el pont a prop de la Farmaciola, pel costat dret de La Muga. Pel camí i al cap de poca estona trobarem els forns de calç. Alguns molt ben conservats. Trobarem arbres identificats, àlbers (populus alba), pollancres (populus nigra), i majoritàriament alzines. Pel camí trobarem molts elements de la cultura fluvial: passeres (en forma de daus), molins, estructures hidràuliques per regular el cabal del riu (preses) i d’altres per la producció d’energia elèctrica. Passem pel costat d’un antic molí convertit en Hotel/Restaurant . Al cap d’una hora i mitja arribarem a les Escaules. Un poblet amb carrers encantadors. D’aquí emprendrem la pujada al castell. Una fortalesa medieval que presideix la vall. La seva torre va ser construïda amb carreus tallats amb pedra de travertí, és a dir, la calcària que es forma en llocs saturats d’aigua dolça saturada de calç. Veurem des de la torre, avui restaurada i de fàcil accés, una excel•lent perspectiva, des dels edificis d’Empuriabrava fins als

cim encara nevat del Canigó. No és d’estranyar que la gent de la contrada parlant de les seves bones vistes, diguin que “es veu fins la setmana entrant”. Baixant ens desviem per anar a veure una surgència d’aigua càlida. I ens dirigim cap a la Vinca, una casa on ens espera la Montse, bona amiga d’en Pere i l’Àngels, que ens deixarà tastar les cireres, algun albercoc, i ens vendrà melmelada de figues als qui en van voler. Tot seguit la mestressa ens acompanyarà per la seva finca i ens mostra uns racons amb gorgs i salts d’una aigua transparent, que ens convidarien a fer una capbussada. Però, no! Hem de seguir la caminada. Tornem a les Escaules travessem el poble i després de passar el pont seguim endavant, ara pel costat esquerra de la Muga . Estem dins el bosc de ribera, que amb la calda que fa s’agraeix no saps lo. Trobem altra vagada elements per aprofitar l’embranzida del riu: canals i dues petites preses amb els mecanismes de les seves comportes. El Molí de can Ribas i la central corresponent. Hem trobat un arbre deformat pel vent i la força de l’aigua que és una autèntica cadira ergonòmica (ho, podeu veure a les fotos). El camí és planer, llevat d’un parell de petits trams per la roca viva. En alguns dels llocs amb l’aigua encalmada hi hem vista ànecs de coll verd i alguna oca. I així arribem a una resclosa i el camí ens porta fins a Boadella, on recuperarem els vehicles, però abans farem una cerveseta o una cocacola sota la frescor de l’arbrat. Ens aturarem a visitar la Caula, un salt d’aigua que fa goig. Tornem a Pont de Molins, on ens espera l’Ester i la seva companya. Al llarg de tot el camí hem pogut apreciar els estralls de l’incendi del 2012, que va encerclar més d’un mas i pràcticament el nucli de les Escaules. Entre “pitos i flautes” han passat quatre hores. Ara ja tots junts ens dirigim a Fortià, on dinarem al Restaurant El Trull (?). Per cert, molt bé. La Francesca feia anys i ens convida a una copa de cava, que callat que s’ho portava! Anem a comprar pomes a la cooperativa de Sant Pere Pescador, que en Pere ja ens havia encomanat. Tot seguit i en honor de l’Ester ens arribem al nucli urbà de Sant Pere Pescador on, amb la col•laboració del matrimoni de Cardedeu, trobarà el lloc on havia nascut: avui una oficina d’una entitat financera. Passegem una estoneta i tornem capa a casa. Per cert, un dels habituals sembla que havia d’acabar de fer la maleta i no ha pogut venir. Pep Illa. Dimecres dia 25 de juny de l'any 2014

105.Descobrim Vallgorguina Quico Costa, Soco Salgado, Pep Garriga, Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Imma Ribas, Fermí Siciília, Martí Mataró, Francesca Fradera, Francesc Parera, Demetrio Melcón, Pep Illa, Jaume Roig, Montse Dalmau, Pep

Palo, Quico Villà. Duració aproximada 3h 15’, 12km, 400m. de desnivell acumulat. Ens trobem al lloc de costum i fem camí cap a Vallgorguina, trobant-nos tots plegats i deixant els cotxes al replà davant del camp de futbol del poble. Com anecdotari local el noi de cala Sila ens explica que el seu pare féu donació dels terrenys per construir-hi el camp de futbol, també es va fer càrrec de l’apadrinament de la campana de l’església. Preneu nota. Vallgorguina, poble de la comarca del Vallès Oriental, està situat en una vall de la depressió litoral catalana, entre la Serra del Montnegre i la del Corredor, a uns 222 m. de mitjana sobre el nivell del mar. El poble s'estén sobre una superfície de 22 Km2 i limita amb els municipis d'Arenys de Munt, Sant Celoni, Sta. Maria de Palautordera, Vilalba Sasserra, Sant Iscle de Vallalta, Llinars del Vallès i Dosrius. És també un dels pobles coneguts per les seves bruixes on sembla ser que encara avui la que viu sota la Pedra Gentil te capacitat per convocar altres bruixes per fer pedregar, però d’això ja en parlarem un altre dia, quan anem a Pedra Gentil. Iniciem el recorregut amb una pujadeta que es manté al llarg de força estona direcció a Can Montasell Vell. La veritat és que hi ha força cruïlles de camins que ens porten una mica de corcoll però ens en sortim prou bé. Pujant pujant, la carena és la fita. Al cap d’una estona agafem un corriol que ens porta fins el Pi de Can Montasell Vell. Aquest exemplar vegetal el trobem esmentat en el Catàleg d’Arbres d’Interès Local: es tracta d’un Pi Insigne (pinus insignis) de 17,9 m. D’alçària, 262 m. De perímetre i 83,4 cm. de diàmetre. Destaca per la seva alçària respecte la vegetació de l’entorn, es tracta d’un arbre de ràpida creixença, sa, amb algunes branques mortes i gran quantitat de pinyes de la temporada, tendres. Malgrat ser un arbre no autòcton plantat per a la seva explotació, el propietari el va respectar pel seu gran volum. Molt a prop trobem les restes de la casa enmig de la brolla. Seguim amunt fins arribar a trobar la pista que ens portarà a la Casa Nova de Pibernat, on esmorzem tot acabant de reflexionar sobre els models nous de vestuari d’alguns caminadors (mallot, pijama, pirata...), continuant el debat iniciat per en Pere. Al cap d’una estona ens trobem la font de la Figuerassa (ara hi ha una figuereta) i al límit municipal d’Arenys de Munt trobem la Casa Nova des on observem el blau del mar maresmenc. Tornem a l’obaga vallesana rodejats de castanyers florits i avellaners tendres, amb algun alzinar i roureda escadussera, per trobar-nos al cap d’una estona la font dels Polletons, amb una bona ombra. Ara seguim per un corriol que deixem per agafar-ne un altre de més embrollat (no massa), que ens portarà a les quatre parets que resten de l’antiga i petita casa del Ninyo on podem observar com una gerra de

ceràmica incorporada a la paret servia de caixa de cabals amagada per l’arrebossat de guix de la casa. Al cap de poc arribem a una pista vorejada de plàtans altíssim que ens acompanyarà fins a Can Saleres. Continuem camí avall, passant per Can Ricós i arribem al camp de futbol on tenim els cotxes. Dimecres dia 2 de juliol de l'any 2014

106.Gorgs de Riells Quico Costa, Soco Salgado, Pep Garriga, Pere Grèbol, Imma Ribas, Fermí Siciília, Martí Mataró, Francesca Fradera, Francesc Parera, Demetrio Melcón, Jaume Roig, Montse Dalmau, Pep Palo, Toni Porta, Quico Villà. Duració aproximada 3h 15’ , 11,5 km, 300 m. desnivell acumulat. Avui ens desplacem fins a Riells del Montseny. Riells i Viabrea és un municipi de la comarca de la Selva. Forma part de la subcomarca del Baix Montseny. Anomenat antigament com Sant Martí de Riells i Riells del Montseny durant la 2a República espanyola, va passar a anomenar-se simplement com Riells fins al 1983 en què adoptà l'actual denominació oficial. Part del seu municipi està dins el Parc Natural del Montseny. El travessa la riera de Riells, que després passa a anomenar-se de Breda, i que és afluent de la Tordera. L'antiga agricultura de subsistència ha estat abandonada i les feixes veïnes amb el bosc, avui en dia també són de bosc. Deixem els cotxes aparcats davant l’Abadia de Sant Martí de Riells. Aquesta petita ermita, dins el Parc Natural del Montseny, és esmentada, ja, en el segle IX. En alguns textos apareix com a Abadia de Sant Martí de Riells. Església parroquial d’origen romànic. Reestructurada al s. XV i ampliada al s. XVIII, ha sofert importants reformes a les dècades centrals del segle XX, que l’han alterada notablement. De l’obra primitiva ha acabat conservant només la façana occidental, ja que els murs laterals i la capçalera han estat totalment alterats. Destaca la portalada, reaprofitada de l’edifici romànic original, amb una arquivolta cilíndrica llisa recolzada sobre dues columnes amb capitells esculpits amb decoració de caràcter floral. Agafem la pista que ens portaria fins a Santa Fe i al cap d’uns doscents metres prenem el camí del Nord, el que surt de Mataró i va fins el Canigó, recordant la ruta de l’exili, que surt a la dreta i aviat travessa la riera de Riells. Passem pel darrere de Can Marcet i anem seguint un camí molt suau i agradable, acompanyats d’alzines i sureres fins que comencem a enfilar-nos suaument pel mig d’un bonic alzinar. Al cap d’una estona la

pujadeta ja és un xic més forta però anem fent mica en mica fins arribar al lloc on hi havia l’antic mas de Sant Climent, on hi ha una gran plantació de pi roig gratada a més no poder pels senglars. Esmorzem. Ens trobem davant el famós “hotel fantasma”. Per sort es van poder parar les obres per trobar-se dins el Parc Natural del Montseny. Fins l’any 1998 encara hi havien les runes de l’antic Mas de Sant Climent. El 7 d’agost del mateix any, l’empresa Baden Grup va presentar davant la Comissió d’Urbanisme de la Generalitat de Catalunya un projecte de reforma per dedicar el mas a la cria de faisans. L’Ajuntament d’Arbúcies, el juny de 1999, va autoritzar a l’empresa la rehabilitació del mas, però mantenint les estructures originals i sense afegir-hi res de nou. Al cap d’un any el mas s’havia enderrocat i s’hi havien construït quatre edificis. El 28 de juliol un decret municipal suspenia la llicència, obligava a l’enderroc de les construccions i obria un expedient sancionador a l’empresa Baden Grup. L’Ajuntament argumentava que les obres eren il•legals i il•legalitzables d’acord al pla general. Però 37 dies després, i sense que ningú interposes recurs, va canviar d’opinió i va emetre un informe que permetia legalitzar les obres amb una sèrie de reformes. Quatre anys més tard, a l’abril de 2004, la companyia va demanar un canvi d’ús: en lloc de criar faisans, volia construir un hotel. Urbanisme va fer un informe favorable. El Mas de Sant Climent es troba arrecerat a la solana d’aquesta àmplia collada i al 2005, l’Ajuntament i va concedir el permís. Els veïns de la urbanització de Fogueres de Montsoriu s´n els que interposen una demanda als jutjats, tement que els camions de les escombraries i els proveïdors de l’hotel passessin per la seva urbanització. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va ordenar l’enderrocament dels Quatre edificis de quasi 3400 m2 perquè s’han edificat en sòl no urbanitzable d’especial protecció. La sentència és ferma i ordena “el íntegro derribo de lo construido”, “la restauración de la realidad física anterior” i “el cierre, clausura y precinto”. El Tribunal critica, a més, l’actuació de l’Ajuntament, que va ordenar el juny de 2000 l’enderrocament i 37 dies després va variar la seva opinió. “Resulta a estas alturas de una evidencia abrumadora que no nos encontramos en forma alguna en presencia de unas obras de conservación, mejora y rehabilitación de una masia, sinó ante unas construcciones de obra completamente nueva”, diu la jutgessa, que titlla l’informe en què l’Ajuntament canvia d’opinió de “inasumible” i fet “de forma inaudita”. La sentència condemna l’Ajuntament a tancar l’hotel i assumir el cost de l’enderrocament si Baden Grup no ho fa. A més, exigeix que iniciï un expedient sancionador “contra quien corresponda” (El País, domingo, 14 de febrero de 2010).

Deixem el camí del Canigó per continuar cap a la torre de Montfort, camí que surt del darrere del Mas Sant Climent. Al cap d’una mica deixem a l’esquerra el camí que puja fins la torre per continuar a la dreta, ara entremig de les perxades dels castanyers que ens acompanyaran fins a sortir al camp de la Coma, als Corrals d’en Perarnau, des on observem el pic de Morou. Travessem pel mig de les runes de les cases per acostarnos al camí que ens portarà a la riera de Riells. Abans, però, passem pel mig d’un alzinar amb els arbrers molt alts i baixem per un camí força dret i pedregós fins arribar a tocar l’aigua, al gorg Negre, on en Toni hi havia vingut a pescar truites. Travessem el riuet per damunt un tronc els uns i fent saltirons per les pedres els altres. Anem baixant pel Clot de l’Infern i al cap d’una mica trobem el corriol tallat per un arbre caigut que ens impedeix passar i travessem a l’altre costat del riuet on agafem un camí que ens portarà fins a les runes de can Perarnau. Al cap d’una estona tornem a retrobar-nos amb la riera de Riells i arribem a l’abadia de Sant Martí de Riells on tenim els cotxes. Com que anem bé de temps, anem a fer el toc al restaurant el Bell Racó, darrere l’església.

107.Cap el Matagalls Àngels Rupérez, Pere Grèbol, Imma Ribas, Fermí Siciília, Martí Mataró, Francesca Fradera, Francesc Parera, Demetrio Melcón, Jaume Roig, Montse Dalmau, Pep Palo, Toni Porta, Imma Font, Pep Illa, Assumpta Duran i Quico Villà. Duració aproximada 4h 15’ , 10 km, 800 m. desnivell acumulat. El Matagalls és una muntanya de 1.698 metres del Massís del Montseny que es troba entre els municipis del Brull i Viladrau a Osona, i el del Montseny al Vallès Oriental. És la tercera muntanya més alta del Montseny. Pujar-hi s’ha convertit en una de les excursions més clàssiques del parc natural i és una excel·lent excusa per fotografiar paisatges i vistes espectaculars. S’hi pot arribar des de diferents llocs, tanmateix la ruta que hi puja des del coll de Bordoriol (o Borderiol) és una de les més fàcils i agraïdes. Aquesta és la ruta que teníem previst fer inicialment però hi hagut un canvi de darrera hora i iniciem la pujada des de Sant Marçal on hem deixat els cotxes. La fageda, que ben aviat ens envolta, ajuda a fer la pujada sota l’ombratge de les seves fulles i és d’agrair ja que el sol peta de valent. Sembla un bosc màgic, amb els sòcols dels faigs enramant mitja dotzena de troncs d’aquests arbres que s’enfilen majestuosament buscant la claror que

no hi ha. Són altíssims i drets i estan arrelats al pendent de la muntanya facilitant el camí que puja giravoltant per un sotabosc molt net. En una hora i mitja llarga arribem al coll Pregon un indret on hi acostumen a descansar els excursionistes amb un gran prat situat enmig d’una frondosa fageda. Al centre hi ha un pedró en commemoració de Pau Casals amb un poema de Felip Graugés. El cim del Matagalls queda a 25 minuts de caminada a través del GR 5-2. Ens dirigim al camí que ens porta fins la font de Coll Pregon, a uns cinc minuts, que surt a l’esquerra del prat mirant el Matagalls, per anar a esmorzar-hi. La font existent a Coll Pregon ha estat arranjada i batejada amb el nom del poeta Guerau de Liost, pseudònim de Jaume Bofill i Mates (Olot,1878 – Barcelona,1933); la seva obra La Muntanya d’Ametistes (1908) és una guia poètica del Montseny. En una majòlica de Joan Guivernau hi figura la segona estrofa del Tribut a Coll Pregon (1) “Oh Coll Pregon!, no sé què podrà haver-hi D’una més ferma i nitida beutat, Collada que insinues el Misteri Arquitectònic de la Trinitat “. No se veure-hi massa la relació entre el Coll i la Trinitat, però ell sembla ser que si que ho trobà; deixem-ho així. Des del coll Pregon s’arriba en uns 15 minuts al collet de l’Home Mort, gairebé al mateix cim del Matagalls. El camí que hi porta fa pujada i travessa fagedes, en el primer tram, i matollars de ginebró als nivells culminants. Des d’aquest indret les vistes són magnífiques. Es pot contemplar perfectament el pla de la Calma, el Tagamanent, la plana de Vic i, en els dies clars, les muntanyes de Sant Llorenç del Munt, els cingles del Bertí o Montserrat. Cal caminar una mica més per arribar al cim del Matagalls, a 1.698 metres d’alçada i on les vistes són espectaculars. Es pot veure tot el Montseny, el poble de Viladrau, la serralada de Montserrat, el mar i els Pirineus, des de la muntanya del Canigó a la serra del Cadí. Tot això quan el dia és molt clar, avui hi havia calitja i el Pirineu estava emboirat. De totes maneres, no deixa de ser especialment agradable. Al cim podem trobar-hi un vèrtex geodèsic (referència 294106001), juntament amb una creu de dimensions considerables, dedicada a Mossèn Cinto Verdaguer. La primera creu, que amb el temps s’ha anat renovant, està documentada del 1614, però la més recordada és la creu del pare Claret, col·locada el 1840. Al cim també es troben diverses plaques commemoratives en homenatge al pare Claret, al poeta i mossèn Jacint Verdaguer i al mossèn Jaume Oliveras, qui va fer per primer cop la

popular travessa Matagalls-Montserrat. Sobre l’etimologia del mot Matagalls hi ha documentació de l’any 1500 en què aquest cim es deia Autora; així es coneixia fins que, a principis del segle XVI i de forma popular, es va començar a anomenar Matagalls. Aquests dos noms van arribar a conviure durant un segle. Però… per què es diu Matagalls? Pladevall parla de quatre versions: la primera d’arrels celtes, fent una fusió dels radicals MA (grandiositat) TA (turó de gran altura) GALL (pedres); la segona descomponent el topònim en MATA (abundància) GALLS (pedres triturades per la neu); la tercera per similitud a matossars; la quarta és perquè a Portugal és una paraula viva que serveix per anomenar les mates baixes i arrapades dels ginebrons. Pladevall tampoc descarta un origen popular i molt obvi com pot ser la cacera del gall fer. Si parlem de Coromines, ell veu una relació amb el “matagallos”, planta que en català es diu matapolls (sàlvia) . (blog de Mari a). Fem les fotografies de rigor, contemplem el paisatge, gaudim de la natura en majúscula i prenem el camí de tornada. Fins a coll Pregon, pel mateix lloc que a la pujada. Ara, un cop arribats al coll, agafem el camí que ens surt a l’esquerra direcció al coll de Bordoriol on tenim els cotxes després d’haver fet una combinatòria Sant Marçal-Bordoriol amb els diversos xofers i vehicles. Al cap de molt poc el camí pren dues direccions, l’una que va sinuosament baixant cap el coll de Bordoriol on el camí passa al costat d’una antiga poua, que servia per emmagatzemar el gel durant l’hivern per tal d’aprofitar-lo durant la primavera i l’estiu, sempre per dins l’espessa fageda fins arribar al coll Sabènia de dalt i després al coll Sabènia de baix. Comencen a desaparèixer els faigs i trobem els alzinars. L’altre que, amb una forta baixada, ens portarà fins la font dels Mosquits. Som sis les persones que fem aquest camí, la resta fa l’altre. Baixem lleugerament, una mica estil trail per a joves adults, fins arribar a la dita font. D’aquí continuem tirant avall fins trobar-nos amb una petita pista que ens portarà a la font del Llop i seguidament, planejant i trobant bolets, arribem al coll d’en Joan on hi ha l’oratori de Sant Francesc d’Assís. Es tracta d’un oratori de pedra amb una placa que commemora l’aplec que van celebrar els pessebristes de Vic i Viladrau al Matagalls l’any 1976. Aquí trobem en Fermí, avui guia de l’excursió, que flanquejant un petit caminoi, ha passat al davant de la resta del grup provocant la preocupació i angoixa de part de les fèmines que s’han esgargamellat cridant-lo pel bosc, creient que s’havia perdut; en Fermí perdut! Sort dels ginys moderns que han facilitat la connexió i aclariment de la situació del guia. Estem en zona d’alzinars, passem pel costat del corral de la Vila,

deixem a l’esquerra la font dels Pastors, dedicada a l’escriptor de Viladrau Felip Graugés i arribem al coll de Bordoriol on tenim els cotxes. Al ser la darrera sortida d’aquest curs, anem a celebrar-ho dinant als Avets de Sant Celoni on ens acompanya la Montse Taberner i ens acomiadem fins el setembre que en Quico Costa ja ens té a punt un seguit de sortides només de començar. Apa, doncs, bon estiu a tothom! 1.Carles Albesa.El Montseny com a pretext. Publicacions Abadia de Montserrat (1979).