Um espelho a procura da sua imagem. Reescritptures de la Història en la narrativa africana contemporània

Agnès Santos Pardo Introducció a la Literatura Comprada

Um espelho a procura da sua imagem: reescritptures de la Història en la narrativa africana contemporània Vamos ficando, cada vez mais, a sós com a nossa própria responsabilidade histórica de criar uma outra História. Nós não podemos mendigar ao mundo uma outra imagem, não podemos insistir numa atitude apelativa. A nossa única saída é continuar o difícil e longo caminho de conquistar um lugar digno para nós e para a nossa pátria. E esse lugar só pode resultar da nossa própia criaçao. Mia Couto, “A fronteira da cultura”

Segons Hayden White, sols podem accedir a la Història per mitjà del llenguatge, de manera que la nostra experiència de la Història és indisociable al nostre discurs sobre ella (WHITE, 2003: 141). Així doncs, els esdeveniments ocorren mentre que els fets es construeixen —lingüísticament— conformant relats: “la codificación de los acontecimientos en términos de tales estructuras de trama es una de las formas que posee una cultura para dotar de sentido a los pasados tanto personales como públicos” (WHITE, 2003: 115). La proposta de White és analitzar el discurs històric a la llum de la teoria literària, entenent que “cada historia es en primer lugar y sobre todo un artefacto verbal, un producto de un tipo especial del uso del lenguaje. Y esto sugiere que, si el discurso histórico ha de ser comprendido como productor de un tipo de conocimiento, debe primero analizarse como estructura del lenguaje” (WHITE, 2003: 147). El que la teoria literària, d'entrada, aporta al discurs històric és l'evidència de la inviabilitat de la falacia objectivista que durant segles pretèn la Història com una veritat que descriu un procès continu, monolític, coherent. Dins la historiografia contemporània aquesta visió tradicional de la Història com una disciplina productora de coneixements objectius, vertiables, serà refutada de manera directa per l'anomenada Escola dels Annals, que en les seves generacions posteriors (Jacques le Goff, Pierre Nora) consolidarà l'anomenada nouvelle histoire. Aquesta “nova història” pretenia, a grans trets, atendre aquelles qüestions marginades per la Història tradicional per articular una mirada més amplia i “des d'abaix”. Es deixa enrera, doncs, la Història única i monolítica i es fa un primer pas en favor de la polifonia del discurs històric. Una polifonia que planteja una nova necessitat, la de l'escolta, perquè l'articulació d'una pluralitat no es pot entendre sense atendre al testimoni de l'oralitat. I aquesta qüestió és especialment rellevant pel que fa a la historiografia africana. “African societies were looked upon as societies that could have no history. In spite of important work done by such pioneers as Leo Frobenius, Maurice Delafosse and Arturo Labriola, as early as the first decades of this century, a great many non‐African experts could not rid themselves of certain preconceptions and argued that the lack of written sources documents made it impossible to engage in any scientific study of such societies” (M’BOW, 1981: 1). La creença que les societats anomenades “primitives”, particularment les àgrafes, no tenien Història fou inqüestionada tot al llarg de la modernitat fins que projectes com el de Levi‐Strauss tractaren de reentendre la qüestió. Efecticament l'antropòleg francès a través de la distinció entre societats fredes i societats calentes va voler posar en evidència que el que no comparteixen totes les societats és la nostra mateixa noció d'Història. “Although the Iliad and Odyssey were rightly regarded as essential sources for the history of ancient Greece, African oral tradition, the collective memory of peoples which holds the thread of many events marking their lives, was rejected as worthless. In writing the history of a large part of Africa, the only sources used were from outside the continent” (M’BOW, 1981: 1). I d'aquí que fins fa no gaire temps la majoria d'historiografia sobre l'Àfrica s'articulava eurocèntricament articulant la Història del continent en base a l'arribada dels europeus, en tres etapes: pre‐colonial, colonial i post‐colonial. “A historiografia da África teve que desenvolver uma série de novos instrumentos e técnicas para abordar as novas questões que os historiadores começaram a se defrontar [...] Dessa caminhada inicial, em que as décadas de 70‐80 foram fundamentais, o fazer a história do continente inclui nomes de grandes historiadores africanos como Ki‐Zerbor, A . Ajauy, B. Ogot, T. Obenga, Tamsir Niane ou Cheikh Anta Diop que com suas historias regionais, parciais, ufanistas, afro‐centristas, totais, sedimentaram a historiografia africana” (PANTOJA: 2). I entre aquests nous instruments i tècniques en les que l'emergent historiografia

africana fou pionera, té un pes clau l'estudi de l'oralitat. La prominència de l'oralitat a l'Àfrica sovint també ha donat peu a equívocs, a simplificacions, tant per part dels europeus com pels propis africans. La investigadora Ana Mafalda Leite assenyala que “um dos presupostos geralmente aceites e tidos como base de discussão da proeminência da oralidade africana é a inexistência da escrita antes do contacto com os europeus” (LEITE, 1998: 15). Una idea totalment errònia, tal com demostren els estudis d'Albért Gérard (a African Languages Literatures) o, abans d'aquests, els de Cheikh Anta Diop (a Nation Nègres et Cultures), que demostren la importància com a mínim des del segle XIII de l'escriptura —en caràcters aràbics— en certes regions de l'Àfrica de l'Est com l'actual Etiopia. “A predominância da oralidade em África é resultante de condições materiais e históricas e não uma resultante da “naturaleza” africana [...] muitos críticos partem do princípio de que há algo ontologicamente oral em África, e que a escrita é um acontecimento disjuntivo e alienígeno para os africanos” (LEITE, 1998: 17). Així doncs l'autora sembla indicar‐nos que la pretesa inferioritat cultural de l'Àfrica oral és contestada pels propis africans a partir d'una mera inversió dels termes, de manera que se segueix treballant en l'equívoc binomi escriptura/oralitat – europeu/africà. Així, la oralitat es converteix per molts african(iste)s en el tret cultural distintiu del continent. Aquest gest revela la problemàtica identitària amb què s'enfronten les societats africanes actuals que l'escriptor Mia Couto, en la cita que encapçala el text, comentava en el cas de Moçambic. El que Couto posa en evidència és la necessitat de construir una Història pròpia per tal de deixar de ser “um espelho à procura da sua imagem” (COUTO, 2003: 14). Perquè tal com afirma David Lowenthal, “recordar el pasado es crucial para nuestro sentido de la identidad [...] saber lo que éramos confirma lo que somos” (LOWENTHAL, 1998). I en el cas d'Àfrica, “o colonialismo não morreu com as independências. Mudou de turno e de executores [...] uma grande parte da visão que temos do pasado do nosso país e do nosso continente é editada pelos mesmos pressupostos que ergueram a história colonial. Ou melhor, a história colonizada” (COUTO, 2003: 11). Tal com s'apuntava en el cas de la revalortizació de l'oralitat a través de la mera inversió del plantejament europeu, el mateix passa amb la Història anterior a l'arribada dels europeus. Se segueixen sostenint els preceptes europeus, però fent del negatiu, positiu: “persiste a ideia de que a África pré‐colonial era um universo intemporal, sem conflitos nem disputas, um paraíso feito só de harmonias. Essa imagem romântica do passado alimenta a ideia redutora e simplista de uma condição presente em que tudo seria bom e decorreria às mil maravilhas se não fosse a interferência exterior. Os únicos culpados dos nossos problemas devem ser procurados fora. E nunca dentro” (COUTO, 2003: 11). Així doncs, no sols és evident la necessitat de revisar l'historiografia sobre l'Àfrica escrita des d'Europa, sinó també la pròpia historiografia africana per tal de superar el llast colonitzador i articular un discurs propi, emancipat. Aquest fou l'objeciu de la iniciativa de la UNESCO de crear una Història General de l'Àfrica que fes front a aquesta sèrie de qüestions. “The challenge consisted of reconstructing Africa’s history, freeing it from racial prejudices ensuing from slave trade and colonization, and promoting an African perspective. UNESCO therefore called upon the then utmost African and non African experts. These experts’ work represented 35 years of cooperation between more than 230 historians and other specialists, and was overseen by an International Scientific Committee which comprised two‐thirds of Africans. The result was the elaboration of the General History of Africa into eight volumes” (extret de la pàgina web oficial del projecte http://www.unesco.org/culture/africa/html_eng/index_en.html ). Lògicament els vuit volums d'aquesta Historia General de l'Àfrica —publicada en castellà a l'editorial Tecnos — finalitzats fa més d'una dècada constitueixen un pas decisiu, però no hem d'oblidar que com qualsevol Història, aquesta també és plena de silencis i, en tant que escriptura, sempre inacabada, sempre susceptible a noves reformulacions. Reprenc en aquest punt la proposa de White d'assumir la Història com una forma de lectura, partint dela consideració de les narratives històriques com a “ficciones verbales cuyos contenidos son tanto inventados como encontrados y cuyas formas tienen más en común con sus homólogas en la literatura que con las de las ciencias” (WHITE, 2003: 109). Per White, la tasca de l'historiador consisteix en “elaborar un relato plausible a partir de un cúmulo de 'hechos' que, en su forma no procesada, carecen por completo de sentido [...] los

acontecimientos son incorporados en un relato mediante al supresión y subordinación de algunos de ellos y el énfasis en otros [...] mediante todas las técnicas que normalmente esperaríamos encontrar en el tramado de una novela” (WHITE, 2003: 113). Aquest desenmascarament de la Història la situa molt més aprop de la literatura i fruit d'aquest acostament podem assenyalar dos fenòmens literaris importants com són el New Historicism i la resorgiment de la novel·la històrica. Segons Ángeles de la Concha el New Historicism, és “nou” pel fet de refusar “distinciones nítidas entre literatura e historia, entre texto y contexto. También en el sentido de oponerse a la pretensión de una conciencia unificada, clarividente que se otorgue a sí misma una privilegiada capacidad de descubrir un sentido inmanente a la Historia, reproducido nítidamente en la obra literaria” de manera que s' advoca per “una multiplicidad de historias, esto es, por una historia sensible al hecho de saberse atravesada por las fuerzas y tensiones propias de la heterogeneidad, la contradicción, la fragmentación y la diferencia [...] Al relato monológico y unívoco engarzado por un narrador omnisciente le sucede un discurso dialógico que permite perspectivas múltiples, revela las tensiones latentes en lugar de suprimirlas y abre a posibilidades de resistencia” (DE LA CONCHA, 1995: 1‐2). Per altra banda les noves perspectives crítiques de la historiografia contemporània originaren en l'àmbit de la literatura l'esmentat resorgiment la novel·la històrica. No obsatnt, la “novel·la historica postmoderna” poc té a veure amb el model tradicional romàntic, ja que a diferència d'aquest “a lo que aspira es a indagar sobre la propia naturaleza de la historia, a cuestionarse la posibilidad misma del conocimiento histórico desde una perspectiva tanto epistemológica como política [...] reexaminar las convenciones narrativas —supuestamente realistas— y ayudarnos a entender cómo la realidad que vivimos día a día está siendo construida, 'escrita' de un modo similar” (DE LA CONCHA, 1995: 4‐5). És el que Linda Hutcheon va etiquetar com a “metaficció historiogràfica”. En aquest sentit, i reprenent la menció de la possibilitat inesgotable de rescriure la Història, voldria proposar l'exemple de tres obres narratives africanes contemporànies que es poden llegir, al meu entendre, des del marc de la metaficció historiogràfica. Aquestes són Ualalapi de l'escriptor moçambiquès Ungulani Ba Ka Khosa, i A Gloriosa Familia i A Lenda dos Homens do Vento dels angolesos Pepetela i Fernando Fonseca Santos, respectivament. Ualalapi explica la història d'un guerrer nguni a qui s'ordena matar Mafemane, germà de Mudungazi (després anomenat Ngungunhane). “Recreoa‐se assim —através dos nomes das personagens e dos acontecimentos que convidam a ler o texto à luz de um certo conhecimento histórico— a época do rei Ngungunhane, famoso pela resistência e opôs aos portugueses nos finais do século XIX [...] Com esta escolha de Ngungunhane, uma personagem mítica, Khosa funda ontologicamente o centro da narrativa e fixa o universo mítico da sua palavra” (GARCÍA, 2008: 12). El llibre es conforma a partir de fragments, fet que d'alguna manera podem llegir com una voluntat de referir críticament la pretesa homogeneitat i unitat del discurs històric tradicional, assumint precisament el que versa la cita d'Agustina Bessa Luís que encapçala el llibre: “A História é uma ficçao controlada” (KHOSA, 1998: 16). Així doncs, ens trobem davant un conjunt de sis contes aparentment independents que van sempre precedits per un “fragmento do fim”, uns textos que “establecem um evolução cronológica até à queda do império. Os contos sucedem‐se a estes textos, e a sua temporalidade situa‐se numa dimensão mais indefinida e mítica” (LEITE, 1998: 86). Aquests “fragmentos do fim” són molt diversos: alguns són cites de documents històrics i altres, al no aparèixer referenciats, poden ser considerats textos del propi escriptor. A més, tant podem trobar registres propis de l'escriptura com de l'oralitat. El joc intertextual es fa encara més ric en les citacions que encapçalen cadascun dels relats, que provenen de textos bíblics així com aforismes anònims sobre Ngungunhane. “Esse diálogo provocatório coloca os contos a deconstruir as afirmações dos fragmentos, entrando as citações em consenso, ou funcionando como mote às éstorias. Tudo isto visando a recosntrução da personagem Histórica em personagem Estórica, em simultâneo reconhecendo que a referida historicidade és já estoricidade1. Irreverência em relação à historiografia pela inversão parodicamente exagerada da retórica da representação 1

La distinció entre historia i estória equivaldria en el cas del català o el castellà, al no existir distinció lèxica, a la que evidenciem amb la marca de majúscula per tal de distingir la Història d'una història. Una estória, es doncs un relat acceptadament ficcional.

histórica” (LEITE, 1998: 87). Així doncs, a través de Ualalapi Khosa posa en qüestionament el passat i el present a través d'una relectura tant de la Història colonial com de la revolucionaria: “'Ualalapi' é uma desmitificação das versões correntes da história de Ngungunhane (a colonial que é paternalista, e a revolucionária pós‐independência —implícita, não referida no texto— que lhe atribui um estatuto de herói) convida a reflectir sobre a validade de uma e outra, das fontes escritas e das orais, e daquelas que o narrador convoca no seu próprio discurso” (LEITE, 1998: 87‐88). D'aquesta manera, a Ualalapi Khosa evidencia i critica com el poder articula el passat a través de la Història. Alhora podem llegir en l'obra una voluntat de reflexió entorn la construcció de la identitat cultural, noció que segons Leite “é retrabalhada pela reabsorção de alguns modelos da oralidade e de uma certa mundividência mágico‐mítica” (LEITE, 1998: 85). Aquest últim és precisament un dels aspectes claus que tracten les altres dues obres mencionades més amunt, que passaré a comentar seguidament. Tal com aquesta mateixa investigadora apunta en un altre article, “os dois romances [A Gloriosa Família i A Lenda dos Homens do Vento] tratam de um aspecto crucial na reavaliação e estudo da historiografia africana: a ausência de escrita e o testemunho da oralidade. O escravo analfabeto [personatge narrador de l'obra de Pepetela] parodiza esta questão uma vez que o seu testemunho é resultante do que vê e ouve. A narradora de Fonseca Santos [una dona ovimbundu] é transmisssora de um outro tipo de conhecimento histórico, transmitido oralmente, no relato de uma lenda histórica” (LEITE, 2003: 108). Les dues noveles proposen a través de la recuperació de l'oralitat una reflexió força similar sobre el paper de la Història en la construcció de la identitat nacional. Ambdós noveles dialoguen amb una de les obres claus del cànon històric colonial d'Angola, la História Geral das Guerras Angolanas d'Oliveira Cadornega —en el cas de la novel·la de Pepetela la referència a l'obra de Cadornega és directa fins al punt que n'utilitza fragments—. A A Gloriosa Familia de Pepetela es qüestiona de forma dirrecta la narrativa històrica de la ocupació de Luanda per part dels flamencs al segle XVII i es mostra la perpetuació temporal del fantasma colonial a través dels poders locals. Per la seva banda, A Lenda dos Homens do Vento Fernando Fonseca Santos posa l'èmfasi en la qüestió nativista a través de les llegendes dels pobles del sud d'Angola per tal de reflectir la seva vivència de l'inici del colonialisme. Per tal de no extendre'm en excés em centraré en una de les dues novel·les, la de Fonseca Santos, perquè penso que il·lumina força de les qüestions apuntades anteriorment sobre la oralitat i la configuració identitària a l'Àfrica. La història se situa temporalment en el context de les guerres d'ocupació portuguesa del sud d'Angola i tal com afirma Leite, “sobre tais guerras o testemunho escrito da historiografia colonial portuguesa é diverso do que se econtra nas tradições orais angolanas” (LEITE, 2003: 116). Dels dos volums que conformen la novel·la, ens centrarem en el segon, O Tempo do Meio, que recull dues de les batalles disputades a principis del segle XX2 a través del relat de la llegenda d'Ongendi, “que há muito falava dessas mesmas batalhas, quando elas ainda não tinham acontecido, profetizando‐as” (LEITE, 2003: 116‐117). La narrativa de Fonseca Santos té una clara vocació de recollir la tradició de la oralitat de manera que la llegenda és explicada de forma fragmentada, mentre s'encadena i dóna sentit a varies històries diferents que s'ariculen paral·lelament: “Maria [la narradora] focaliza os diferentes eventos, ligando‐os, entretecendo‐os pela lógica da sua cultura e pela lógica também da língua que subjaz a essa cultura. A narrativa, enquanto adaptação de outros testemunhos ouvidos, repõe a prática da tradição oral, que pressupõe a estência de diferentes versões de uma mesma narrativa” (LEITE, 2003: 117). Versions que fins i tot pertanyen al món dels somnis o formen part de profecies3 però no per això són tingudes amb menys consideració. 2

3

“Trata‐se da batalha do Vau do Pembe na qual, em 25 de Setembro de 1904, o exército português foi derrotado. Foi aí que pereceram quase trezentos soldados, melhor armados e melhor instruídos na arte da guerra do que os guerreiros que nesso tempo os bateram. E três anos depois, em Agosto de 1907, tem lugar uma outra batalha, a do Mufilo, em que três mil soldados portugueses derrotaram as forças dos povos do sul angolano, unidos numa grande aliança em que se juntaram trinta mil guerreiros” (LEITE, 2003: 116) “Os acontecimentos ordenam‐se numa lógica temporal que desafia as noções convencionais de passado, presente e futuro. A vidência faz afir o futuro no presente e, por sua vez, essa visão do tempo a vir reside na presença dos antepassados […] a dimensão mística e religiosa do tempo, um elemento fundamental nesta narrativa, radica na especificidade ontológica cultural, que pressupõe uma mentalidade onde o sobrenatural é naturalizado” (LEITE, 2003: 118)

Així doncs, un dels aspectes més interessants de l'obra és el plantejament de la ineludible problemàtica d'articular una historiografia africana que s'articuli en base a les lògiques culturals pròpies. Tal com demostren els estudis de Jan Vansina —qui treballa les relacions entre tradició oral africana i historiografia — les categories cognitives d'aquest tipus de registre oral fan us d'expressions simbòliques i d'aquesta manera, “as tradições orais manifestam na sua linguagem, em simultâneo ao mito, no sentido antrpológico do termo, informação histórica. Uma vez que a tradição oral tem sempre uma superfície social, deve ser entendida não só como uma mensagem mítica, mas também muitas vezes como um código secreto histórico que espera decifração” (LEITE, 2003: 119). Aquest tipus de llegenda històrica africana té una particularitat temporal clau pel que fa a la construcció d'una identitat i una consciència colectiva perquè “recupera uma memória colectiva de origem ao memo tempo que delineia magio‐factualmente um presente‐futuro. As lendas históricas tem quase todas uma dimensão geneaológica que projecta a relação da comunidade com a sua experiência do tempo [...] a lenda configura miticamente aspectos da “conciência Histórica”, do advir da angoliadde cultural, porque se apresenta como um relato aberto ao tempo, em devir e em viagem, por aquele que tem todas as idades e que fala todas al línguas [Ongendi]” (LEITE, 2003: 122) . Aquests tres exemples que ens brinda la literatura configuren al meu entendre propostes crítiques de reformulació d'una Història des de la qual poder accedir a un passat que per molts mai no ha deixat de ser un lloc extrany i per tant, encara està per conquerir.

_______________________________________________________________________BIBLIOGRAFIA COUTO, Mia. “A fronteira da cultura” (2003) a COUTO, Mia. Pensatempos. Lisboa: Editorial Caminho, 2005. DE LA CONCHA, Ángeles. “Metaficción historiográfica. Historias que hacen historia: 'Waterland 'de Graham Swift” (1995) [en línia] GARCIA, Ana Belén. “(Re)escrever a história através da estória: Paulina Chiziane, Mia Couto, Ungulani Ba Ka Khosa” (2008) [en línia] KHOSA, Ungulani Ba Ka. Ualalapi. Lisboa: Editorial Caminho, 1998. LOWENTHAL, David. El pasado es un país extraño. Madrid: Akal, 1998. LEITE, Ana Mafalda. Oralidades & Escritas nas Literaturas Africanas. Lisboa: Ediçoes Colibri, 1998. LEITE, Ana Mafalda. Literaturas Africanas e Formulações Pós‐Coloniais. Lisboa: Ediçoes Colibri, 2003 M’BOW, Amadou‐Mahtar. “Preface” (1981) (Prefaci a cada un dels volum de la Historia General de África de la UNESCO) [en línia] PANTOJA, Selma. “A historiografia africana” [en línia] WHITE, Hayden. El texto histórico como artefacto literario y otros escritos. Barcelona, Buenos Aires, México: Paidós, ICE (UAB), 2003 [en línia]